Després de desembre (Mesos amb tu 2)

Joana Marcús

Fragmento

despres_de_desembre-3

1

Curar les ferides

Diuen que el temps passa a poc a poc quan no estàs bé… i no hi podria estar més d’acord.

Havia tingut la meva dosi de patiment, i el pitjor era que jo mateixa n’era la culpable. Havia pres una decisió que, malgrat que em semblava encertada, se’m feia difícil d’afrontar: abandonar el noi que estimava.

Potser «abandonar» era un terme una mica exagerat. Al noi en qüestió, li feien costat tots els amics. En Will, la Naya, la Sue, fins i tot el seu germà, en Mike… Tots continuaven acompanyant-lo. Jo era la que m’havia desviat del camí, havia tornat a casa els pares i ho havia deixat tot enrere.

Un any abans havia decidit anar a estudiar a la universitat una carrera que no m’entusiasmava, potser motivada pel desig d’allunyar-me tant com pogués del que havia estat la meva vida fins llavors. Allà havia conegut tothom… i en Jack Ross, el qual em costava considerar només un amic.

Ell va fer que m’adonés que la relació que tenia amb en Monty no era amor, que havia d’aprendre a pensar per mi mateixa, que havia dedicat tota la vida a complaure els altres independentment de si ells em volien fer feliç.

Suposo que ell no havia calculat que la primera decisió sobre mi mateixa fos, precisament, deixar-lo. En Jack necessitava complir els seus somnis i jo no estava preparada per acompanyar-lo. Primer havia de trobar els meus.

M’atorgaria el mèrit d’aquestes frases d’autoajuda, però la veritat és que les havia pronunciades la que havia estat la meva terapeuta durant aquest últim any. Vaig poder fer la teràpia gràcies als meus germans grans, l’Spencer i la Shanon, que em van ajudar a pagar les sessions fins que vaig tenir prou ingressos per pagar-me-les jo mateixa.

En un any vaig treballar de caixera, de dependenta d’una benzinera, d’ajudant en un magatzem i de monitora d’atletisme amb l’Spencer. Alguna vegada les feines s’encavalcaven i m’ocupaven tantes hores que no em deixaven pensar en res més que no fos en com n’estava, de cansada. I, curiosament, això va ser el que em va ajudar més.

Tenir l’oportunitat de moure’m tota sola, guanyar els meus diners, començar a decidir per mi mateixa…, va ser tot un canvi. Un canvi que no vaig pensar mai que faria. Aquest fet, juntament amb la teràpia, em va ajudar a veure les coses des d’una altra perspectiva.

I una de les coses que vaig començar a veure amb uns altres ulls…, va ser la meva família.

Les paraules que m’havia dit en Jack sobre com aconseguien que fes sempre el que volien em ressonaven al cap constantment. Havia intentat ignorar-les, deixar passar els senyals que li donaven la raó, fer veure que tot anava bé…, fins que una nit va explotar tot.

Estava asseguda a la taula de la cuina amb els meus germans bessons (en Sonny i l’Steve), els pares i l’Spencer. L’únic so que interferia en el sopar era el d’un partit que se sentia des d’un televisor petit al costat de la nevera. Els meus germans i el meu pare miraven la pantalla fixament, mentre que la mare i jo menjàvem sense gaire interès.

Que ella i jo fóssim les úniques que no fèiem res i que no hi hagués altre remei que interactuar va ser, segurament, el fet que va desencadenar la discussió.

—No tens gana? —em va preguntar en veure que empenyia una col de Brussel·les amb la forquilla.

Estava massa cansada per tenir-ne. Després de cinc hores a la benzinera i quatre més al camp d’atletisme amb prou feines m’aguantava desperta.

—No gaire. Em sembla que m’ho guardaré per demà.

La mare no va dir res. Amb els ulls castanys, gairebé idèntics que els meus, mirava amb un punt de rancúnia el plat, pràcticament intacte.

—És igual —va sentenciar, finalment, i va deixar la forquilla—. Jo tampoc tinc gaire gana. Potser no m’ha quedat gaire bé, el sopar, avui.

—No he dit això, mama.

—No cal que ho diguis. Últimament tot et va malament.

—Estic cansada.

—Sempre tens una excusa.

La notava una mica seca amb mi des que havia tornat a casa, però no m’havia atacat mai d’una manera tan directa i, sobretot, tan injustificada. Passava alguna cosa, n’estava segura, però no s’atrevia a dir-m’ho.

Així que, per algun motiu, aquell vespre vaig decidir que seria jo qui tragués el tema.

—Es pot saber què passa?

Tenia un to diferent. Serè, però directe. Un to que no havia fet servir mai amb els pares. Potser no l’havia fet servir amb ningú. La terapeuta en diu «assertivitat». Va fer que tots els de la taula deixessin de mirar la pantalla i es giressin per mirar-me, sorpresos.

La mare, per descomptat, ja tenia una mà al cor.

—De què parles?

—Estic segura que te’n passa alguna i no entenc per què no me’n vols dir res —vaig explicar amb calma.

El meu pare i ella es van mirar. Llavors ho feien sovint. Vaig entendre que n’havien parlat i que tots dos tenien ben clar què els deia. Em va fer ràbia que, tot i això, cap dels dos no ho admetés.

—Què passa, doncs? —vaig insistir amb la mateixa calma.

—No parlis així a la teva mare —em va advertir el pare.

—No li he parlat de cap manera, només he preguntat què passa i per què noto que no pareu de buscar excuses per trobar-me defectes.

En Sonny i l’Steve van deixar anar unes rialles burletes. Vaig agafar la forquilla ben fort.

—Estàs tocada del bolet —em va dir l’Steve sense deixar de mirar la pantalla.

—Sí —va afegir en Sonny—. Des que ha tornat que pensa que el món li va en contra.

—No ho penso, però em molesta veure que tots heu parlat de mi i no me n’heu dit res.

—Ningú ha parlat de tu —em va assegurar el pare.

Va ser tan evident que mentia, que fins i tot es va posar vermell. Va intercanviar una mirada ràpida amb la mare.

—No? —vaig insistir—. I per què us mireu així?

—No ens mirem de cap manera —va exclamar la mare, aïrada.

—Sí que ho feu!

—Paranoica. —L’Steve va fer veure que tossia, i en Sonny va esclafir a riure.

En aquell punt, ja tenia els artells blancs. Estava frustrada. I cansada. Aquesta mala combinació va fer que, per primera vegada des de feia molt de temps, cridés als meus germans.

—Calleu d’una vegada!

—Jennifer! —La mare va replicar el meu crit—. Ja n’hi ha prou! Ningú està en contra teva. No siguis tan paranoica!

—No soc paranoica, puc veure què feu!

—I què veus? Que els teus germans riuen? És dolent, això?

—No riuen. —El to anava pujant i la veu es començava a trencar de desesperació—. Se’n riuen! Fa anys que es riuen de mi, i tu mai dius res! I el papa tampoc!

El darrer al·ludit va arrufar les celles, però va respondre la mare:

—Es pot saber d’on surt, això, ara? Estem intentant sopar en pau!

—Has començat tu! I em mires malament des que vaig tornar a casa! No ho entenc, no volies que tornés? Ara et faig nosa?

El crit ofegat de la mare va fer que el meu pare es regirés una mica, com si li hagués donat una bufetada i es preparés per intervenir-hi.

—T’estàs passant! —va crid

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos