Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
1
Kill Ross
Collons, quin mal de cap.
Vaig estirar els braços per desempallegar-me de la mandra i, després de fer el ronso uns segons més, per fi vaig obrir els ulls. Era a la meva habitació, però no recordava haver-hi arribat ni haver-me tret la roba… I encara menys haver-hi portat la noia que tenia al costat.
Em vaig incorporar a poc a poc, mirant-la. Estava estirada de qualsevol manera, també nua, i tenia la cara enfonsada al coixí. L’únic que podia veure-li eren els cabells tenyits de vermell i les pigues de les espatlles.
Qui coi era?
De la manera més discreta que vaig poder, em vaig inclinar i li vaig enretirar uns quants cabells de la cara amb la precisió d’un cirurgià.
No va servir de gaire. De sobte, ella va fer un ronc molt fort; jo, alarmat, li vaig deixar anar els cabells i vaig intentar retrocedir.
Resultat? Caiguda de cul ridícula i estrepitosa a terra. I, per tant, que la noia aixequés el cap de cop.
Comencem bé.
—Q-què…? —va voler preguntar, igual de confosa que jo.
I llavors la vaig reconèixer. Oh, merda. Era la Terry.
La nit abans havíem fet la reunió anual d’antics companys de l’institut i en Will m’havia convençut perquè hi anés. No sé com es van anar succeint els fets, però em devia avorrir un colló, perquè per acabar en un llit amb la Terry… L’últim que en recordava era de quan anàvem a l’institut: les riallades que va deixar anar quan, en fer-li el meu primer petó —fèiem tercer—, em va entaforar la llengua tan endins que em va fer venir basques. El resultat va ser que vaig vomitar-li a la catifa de l’habitació i, per descomptat, diversos anys de burles.
I ara estava amb ella? De debò? Què m’havia passat pel cap quan li havia dit que vingués?
Pel cap, res. Pel fetge, unes quantes coses.
Home, per una nit de borratxera tampoc no passava res.
Una nit, diu.
De mal humor, em vaig tornar a centrar en la Terry. La situació era una mica incòmoda: jo, nu i tirat per terra; ella, nua i amb els cabells aixafats al coixí. Em mirava confosa, com si no m’ubiqués del tot.
El que encara era més humiliant era que semblava que no em reconeixia.
—Què…? —va repetir, i llavors se li va il·luminar el cervellet—. Au, va, no fotis… Te n’has anat al llit amb mi?
—I com saps que no ets tu qui se n’ha anat al llit amb mi? —vaig protestar.
—Perquè jo no ho faria ni boja.
—Com si jo me’n morís de ganes!
La Terry es va aixecar i va passar pel meu costat sense gens de vergonya. Tenia la roba escampada per tota l’habitació, mentre que jo només portava un mitjó i encara mal posat.
Ben bé la imatge d’una generació.
—Deu haver estat un clau lamentable —va murmurar ella mentrestant—, perquè no noto res.
—Fixa’t si va ser dolent que no en recordo res de res…
Mentre es posava les calces, la Terry va alçar una cella burleta.
—Com te’n vols recordar, de tots els claus que fots, Ross? Si no saps fer res més.
—Sé fer moltes coses!
—Només saps fer això! I a sobre, ho fas malament!
—Ei, tia, que jo follo de puta mare!
—No em puc creure que m’hagis fotut dins aquesta cosa que ha estat dins de mig campus.
Em vaig tapar l’ocellet amb les mans. De sobte, se sentia insultat.
—No he estat amb mig campus —vaig recalcar—. De fet, no he estat amb ningú del campus. Tinc certes normes, saps?
En realitat, només tenia aquella norma. Aquella i la de portar condons sempre a sobre. La primera, per no haver-me de trobar ningú amb qui hagués cardat —era superincòmode—, i la segona, per prevenir possibles bebès no desitjats —que també eren superincòmodes.
—«Normes»? —va repetir la Terry, que ara s’apujava el vestit—. No recordo que les apliquessis a l’institut amb la Maya, amb la Lizzy, amb l’Stan, amb la Nana, amb en Vincent, amb la Mir, amb…
—Ei, para el carro! —Jo també em vaig posar dret. En aquell moment ja em sentia una mica ridícul tirat per terra—. Qualsevol diria que tu no t’ho has muntat amb ningú.
—Jo tenia uns estàndards.
—I jo també. Per això vaig vomitar sobre teu quan em vas fer un petó.
Té, quin revés!
La Terry va ofegar un crit, ofesa, i va agafar la seva bossa amb totes les seves forces.
—Que et follin!
—Ja te’n vas encarregar tu ahir a la nit! Fote’t, que ho hem fet!
Encesa de ràbia, va sortir de l’habitació. Però jo no hi estava d’acord, de manera que la vaig seguir. Si em deia res, no permetria que marxés sense que jo tingués l’última paraula. Volia guanyar la discussió.
Al menjador, els meus companys de pis van aixecar el cap per contemplar l’escena. La Sue estava asseguda a la butaca amb el portàtil, mentre que en Will mirava els apunts en un dels sofàs. Fessin el que fessin, cap dels dos no es va molestar a dissimular que estaven pendents de cada paraula de la conversa.
La Terry, per cert, ja havia arribat a la porta. La va obrir amb totes les seves forces i es va girar cap a mi. Encara estava tan vermella com els seus cabells.
—No em tornis a dirigir la paraula en tota la vida!
—Com si tingués gaires ganes de fer-ho! —vaig cridar jo també—. I no t’atreveixis a fotre un cop de por…!
Tard. Ho acabava de fer.
Em vaig quedar mirant la porta, emprenyat, fins que vaig sentir una rialleta mal dissimulada. La Sue somreia a la pantalla del portàtil.
—Vols dir res? —vaig preguntar, irritat.
—Ca!
—Quina escena tan curiosa —va comentar en Will.
—La mateixa que cada matí —va remarcar ella—. La diferència és que normalment en soc l’únic testimoni.
La Sue feia tercer de Psicologia i s’estava moltíssimes hores al pis preparant el treball que havia de lliurar abans de les pràctiques. El que més li agradava era que, d’aquella manera, no es perdia mai el que passava dins de casa.
Era tan estranya com tafanera.
Encara recordava la primera vegada que l’havia vist. Portava la mateixa dessuadora gegant i negra de sempre, però amb els cabells curts i foscos deixats anar, en lloc de recollits amb una cua. M’havia semblat una noia raríssima, i per això l’havia acceptat. No hi havia cap perill: no me n’aniria al llit amb ella —no la tocaria ni amb un pal, sincerament— i, a més, aportaria un toc diferent a la casa.
En Wi