Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine

Albert Espinosa

Fragmento

Capítol 2

Unes hores abans discutíem amb la meva parella. Res estrany ni greu en nosaltres; darrerament sempre discutíem.

Si ens hagués vist algú, hauria pensat que estàvem a punt de trencar, però allò era tan sols el nostre dia a dia.

Eren les 7.30 del matí. Vaig pensar que aviat seria de dia i que encara necessitàvem dues hores més de conversa i potser vint minuts ben bons de sexe posterior per quedar en paus. Tot aquell temps que faltava em produïa una estranya sensació de déjà vu.

Les parelles i els seus ritus. Les parelles i els seus codis.

Totes les parelles tenen el seu codi a l'hora de discutir, de fer l'amor, de perdonar-se i fins i tot de retreure coses a l'altre.

Però aquell dia el codi es va trencar, no va haver-hi dues hores més de conversa ni vint minuts de sexe posterior... Ho vaig saber quan vaig notar la seva mirada sobre meu... Era una mirada que desconeixia, que no anava acompanyada de cap paraula.

Ella sempre que em mirava, em parlava, era una de les seves virtuts que més m'al·lucinaven. Potser perquè jo no la posseïa... El fet que hagués eliminat el so de la seva mirada em va gelar per complet.

Semblava que estava a punt de dir alguna cosa com: «Això no funciona...», «Estic farta de discutir...» o «Per què som així, si ens estimem tant...»... Però només em mirava...

I just en aquell instant, mentre seguia observant-me d'aquella manera tan estranya i intensa, vaig pensar en una frase preciosa que havia sentit, mesos enrere, en un espectacle de dansa.

La funció era un homenatge a Freddy Mercury i a d'altres artistes que havien mort joves... O potser anava sobre un tema diferent, no me'n recordo.

No m'agrada la dansa, però m'encanta veure cossos en moviment i músiques desconegudes posades al ritme d'una coreografia. En surto del tot estimulat en el sentit més emocional de la paraula.

I, de vegades, com aquell dia, en espectacles d'aquests escolto frases que són dards directes al cor.

Aquella nit, el ballarí principal va declamar, entre un moviment increïble i un estirament impossible: «Ens vau dir que féssim l'amor i no la guerra. Vam fer-vos cas, per què aleshores l'amor ens fa la guerra?».

Vaig somriure en recordar aquella frase, ella continuava mirant-me fixament i, de sobte, ho va deixar anar:

—He de deixar-te, Dani.

He de... He de... Aquella obligació em va perforar.

Al meu cap va arribar el verb traduït a l'anglès. Aquell «must» que sempre m'ha semblat una paraula tan elegant. Pocs vocables tenen un significat tan clar, i saps que en utilitzar-lo t'estàs posicionant en un sentit o un altre.

—Has de? —vaig preguntar-li.

—He de...

Es va produir un nou silenci.

Vaig decidir insistir-hi.

I quina manera millor de fer-ho que amb la nostra forma particular de dir-nos «T'estimo». Totes les parelles tenen una manera única. La nostra tenia a veure amb la primera pel·lícula que vam veure junts. Jo l'havia vist anys enrere, en un moment especial de la meva vida, i per això vaig decidir compartir-la amb ella, per com em va marcar a mi.

Era el magnífic film de Jean-Luc Godard Al final de l'escapada. Mai Belmondo havia estat més Belmondo que en aquell llargmetratge.

La nostra seqüència sempre va ser una que transcorria en un cotxe; en la qual es deien moltes frases, però nosaltres ens quedàvem només amb tres i sempre les dèiem seguides, sense pausa, tal com les havíem sentit i ens havien impactat...

Aquella era la nostra manera de dir-nos «T'estimo». Mai havia fallat treure aquell trio de frases en una discussió o en un moment tens.

Jo deia la primera i la tercera frase, ella la segona. Encara que de vegades era al revés. Depenia de qui necessitava portar l'altre de nou cap al seny, cap a l'amor...

No les fèiem servir gairebé mai.

La clau perquè una cosa tan màgica funcionés era que tan sols podia invocar-se en situacions desesperades.

Vaig mirar-la fixament, volia que sabés que era un d'aquells moments.

—No puc viure sense tu —vaig dir, posant en el meu rostre tots els tics de Jean Paul Belmondo que vaig ser capaç d'imitar.

Ella em va mirar i no va dir res. Vaig tornar a la càrrega.

—No puc viure sense tu.

Ella em va observar per segona vegada.

Va negar amb els ulls, després amb el cap i, finalment, va deixar anar el «no» més contundent que he sentit en tota la meva vida. Va ser un «no» tan rotund que vaig saber que tot s'havia acabat.

Tot i que potser no calia, el fet de no haver seguit aquell joc ja era el senyal que tot s'havia acabat. 

Vaig intentar el contacte físic, l'última opció que em quedava. Em vaig apropar a ella, però em va rebutjar abans que arribés a tocar-la.

Sabia que podia haver-hi gairebé quinze bones raons del  perquè volia abandonar-me, però una d'elles pesava més que totes les altres juntes.

Just quan em disposava a preguntar-li el perquè, em va sonar el mòbil de la feina. L'utilitzava únicament en situacions laborals extremes.

Vaig dubtar de respondre, perquè sabia a la perfecció que no era el moment i seria la gota que faria vessar el got... I no sé ben bé per què, però vaig acabar responent.

Tan bon punt vaig pronunciar «Digui», ella se'n va anar cap a la nostra habitació.

Just aleshores vaig recordar el gran consell que m'havia donat un dels meus grans mestres, un bon home que vaig conèixer quan m'havien d'extirpar les amígdales.

Només vaig coincidir amb ell durant alguns dies en aquell hospital de la meva ciutat natal, però va marcar part de la meva vida. Feia temps que no hi pensava, en ell, crec que massa... Però aquell «no» me l'havia retornat a l'instant...

Suposo que hauria de parlar-vos d'ell, ja que sense tot allò que vaig viure al seu costat fa trenta anys és difícil entendre per què sóc com sóc i per què ella no vol continuar amb mi.

I és que em vaig convertir en qui sóc gràcies a i per culpa del Sr. Martín.

Però abans de deixar que la meva memòria torni al passat, i escoltant com a banda sonora d'aquell instant l'estrany soroll que ella provoca en endur-se totes les coses de la nostra habitació, he de dir aquell trio de frases godardianes que, algun cop, per a nosaltres van significar «T'estimo»...

—No puc viure sense tu...

—Sí que pots...

—Sí, però no vull.

Me les vaig xiuxiuejar suaument, dolçament...

Però és difícil gaudir amb un «T'estimo» propi.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos