El millor d'anar és tornar

Albert Espinosa

Fragmento

cap-2

 

Quan llegia Josep Pla, em semblava algú ancorat en un temps que ja no existeix. Però ara l’entenc a la perfecció. Quan el món es modernitza i assoleix una velocitat que ja no comprens, només et queden els teus costums perduts. Si t’hi aferres, ets més modern que els innovadors.

La innovació sempre acaba sent passat en estat pur, no té recorregut perquè està condemnada a ser substituïda per la que vindrà amb la generació següent.

Tot el que escric en aquest llibre té a veure únicament amb la meva vida, però em fa la sensació que no s’allunyarà gaire de la teva.

Cada vida té setze capvespres on tot canvia, i després hi ha al voltant d’entre cinc-centes i dues mil albades que apareixen després dels dies clau per tal que siguis capaç d’acceptar els canvis. L’univers és molt generós perquè et permet que puguis superar qualsevol dolor o pèrdua.

Tots tenim aquests setze dies on tot gira. Per tal de poder superar-los només disposem de la nostra intel·ligència. I, encara que soni increïble, molt sovint costa més superar les coses bones que t’arriben que no pas les coses dolentes que s’abraonen damunt teu.

El darrer dia clau, el disset, és la fi, la teva mort, i no necessita cap acceptació pròpia, sinó que es converteix en un d’aquests 16 dies clau per a les persones que t’estimen i que t’han acompanyat al llarg de tota la vida.

Tot i que és difícil ser posseïdor d’aquest dissetè dia, resulta molt fàcil allunyar-se dels qui estimem durant tota una vida, en perdem molts sense una raó clara.

Em dic Rosana. Fa temps era un nom modern. Ara, al cap de cent anys, per a molta gent jove només és el típic nom d’una persona gran. Com en el seu moment va passar amb Assumpció o Pepita. Però què en sabran, ells, quan només han viscut tres o quatre dies clau.

Tant se me’n dona que aquesta generació no em comprengui. Amb els anys he après que créixer és acceptar les coses que vas perdre. Créixer també és acceptar que en aquesta vida no s’acomplirà tot el que desitges.

Créixer és sinònim de resignació. Encara que no ho diguem públicament, al final de la nostra vida tots ens hem resignat molts cops pel nostre propi bé.

Tot i que, habitualment, després del setè dia clau, t’indignes i deixes de resignar-te. Aquest instant arriba cap als cinquanta-dos anys i coincideix amb la mort d’algú molt proper. La seva mort et canvia radicalment. Però aquest gir no dura gaire, creixes de nou i tornes a resignar-te.

I soc tan rotunda donant dades tan concretes perquè totes les vides s’assemblen. Tots tenim les nostres limitacions. També tots posseïm guerres que vam perdre i tovalloles que vam llançar en moments determinats perquè érem conscients de les nostres mancances.

Al final, acceptes que no serveixes per a allò, o que aquella persona està fora del teu abast. Som les nostres limitacions. Si no les tinguéssim, seríem una altra persona.

Jo també soc les meves limitacions. Vaig néixer un 23 d’abril de 1971. Mai no vaig pensar que arribaria als cent anys. I soc aquí, un 23 d’abril de 2071, esperant el «karma artificial».

Cent maleïts anys en aquest planeta. Ningú no em va ensenyar a viure amb una xifra, ni tampoc amb dues, i molt menys amb tres. Totes les coses importants les ha d’aprendre un mateix. Davant les grans decisions de la vida, sempre estàs sol. Confiar en el teu criteri és l’únic consell vàlid que m’atreviria a donar.

Mai no t’imagines que et faràs gran. Ningú s’imagina amb cara de vell. Arriba per sorpresa, d’un dia per l’altre, quan et mires al mirall.

Ara soc una anciana. Em tracten de vostè. Desitjaria que existís el «tu» i el «tuè» per diferenciar les edats. Un detall gairebé imperceptible però respectuós.

He de dir-vos que aquest món que habito difereix molt d’aquell en què vaig néixer l’any 1971. El meu pare va morir als setanta-nou anys i la meva mare als noranta-dos. Jo vaig superar els seus murs i això equival a arrossegar moltes pèrdues i a alterar la meva noció del temps. Ara els meus dies són molt curts i les nits, complicades. Dormir significa pensar que no em despertaré.

Però avui, per fi, he arribat a l’edat del karma artificial. Sí, fer cent anys s’anomena «l’edat del karma artificial». D’altres l’anomenen «l’edat de la recompensa». I la raó és que l’Estat decideix tenir una deferència amb tu.

Des de la gran guerra, els vells són molt importants. La Inesperada, com l’anomena tothom. Durant aquella bogeria va morir massa gent, i fer anys es va convertir en un fet valuós.

No, no en vull parlar. Ja s’ha discutit prou sobre les causes que la van provocar i sobre per què tots els països van decidir participar-hi, i van convertir així una petita guerra comercial entre països veïns en una nova guerra mundial.

Però aquest llibre no tracta de la Inesperada ni de com ara un país ens domina a tots, tracta sobre una vida petita, absurda i bastant llarga que ara té la seva recompensa.

Mai de la vida no hauria somiat viure tant ni tenir tant de passat a la meva esquena. El passat és el que fa de nosaltres el que som.

El primer record que tinc gravat a la ment és un viatge en família a París que vam fer quan tenia cinc anys. Aquest primer record és l’inici del meu passat. Sempre que ho vull, puc tornar-hi i ancorar-me en aquella primera imatge innocent amb els meus pares que no tornarà mai. Pura felicitat.

El darrer record que he instal·lat a la ment ha tingut lloc aquest matí, quan he rebut la notícia de la pèrdua d’una amiga meva. Bé, ja no ho érem, però l’amistat, si ha estat important, sempre perdura dins teu. Saber que he d’anar al tanatori a veure-la em fa mal.

Tanmateix, és sense records que som realment lliures i feliços. Sempre he pensat que si no tens memòria ets feliç. Els records són un llast, les preocupacions comencen a aparèixer quan tens passat i pots comparar les teves experiències amb d’altres. Tens aspiracions, creus que passarà una cosa o una altra, i aquí comencen els problemes.

Els nens petits no tenen passat ni gairebé experiències amb les quals comparar res, i per això mostren aquests somriures d’orella a orella. Accepten el que vingui.

Tant de bo escriure sobre el passat i les experiències em serveixi per abandonar tots els records a la cuneta.

Avui és un dia clau, per fi podré fer justícia, és el meu dia del karma artificial.

He esperat aquest dia molt de temps. No soc una persona rancuniosa, però saber que aquest instant arribaria és el que m’ha mantingut dempeus.

He patit molt i els que m’han provocat aquest dolor molt sovint no han rebut el càstig merescut. El karma no sempre és just. Per això, ells imparteixen el seu karma artificial.

I en aquesta jornada assenyalada puc escollir les persones de la meva vida que no van tenir el seu càstig, tot i merèixer-lo. Ells comprovaran si la meva història té lògica i si els meus escollits són realment culpables. I, aleshores, si aquestes persones encara són vives, podré

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos