L'última descendent

Rick Riordan

Fragmento

l_ultima_descendent-3

INTRODUCCIÓ

El meu viatge sota el mar va començar a Itàlia, a la Bolonya rodejada de terra, el 2008. Hi havia anat per assistir a una fira de literatura infantil, just abans de la publicació de The Battle of the Labyrinth i The 39 Clues: The Maze of Bones. Estava sopant al soterrani d’un restaurant amb uns catorze càrrecs importants del segell editorial de Disney quan el president de la divisió es va girar cap a mi i em va dir: «Rick, hi ha alguna obra que sigui propietat de Disney actualment sobre la qual t’agradaria escriure?». No vaig dubtar ni un segon a respondre: «Vint mil llegües de viatge submarí». Vaig trigar dotze anys a estar preparat per escriure-la, però la meva versió de la història és ara a les vostres mans.

Qui és el capità Nemo? (No, no parlo del peix de les pel·lícules d’animació).

Si no esteu familiaritzats amb el capità Nemo original, us diré que es tracta d’un personatge creat per l’autor francès Jules Verne al segle XIX. Verne va escriure sobre ell en dues novel·les, Vint mil llegües de viatge submarí (1870) i L’illa misteriosa (1875), en les quals Nemo comanda el submarí més avançat del món, el Nautilus.

El capità Nemo era intel·ligent, ben educat, cortès i enormement ric. També era malcarat, ressentit i perillós. Imagineu-vos una combinació entre Bruce Wayne, Tony Stark i Lex Luthor. Antigament conegut com a príncep Dakkar, Nemo havia lluitat a l’Índia contra el govern colonial britànic. Com a represàlia, els britànics van matar la seva dona i els seus fills. Aquest va ser l’origen de la història de Dakkar, el superdolent-superheroi. Més endavant, es va canviar el nom per Nemo, que en llatí significa «ningú». (Fans dels mites grecs: això era un missatge ocult en referència a Ulisses, que va dir al ciclop Polifem que el seu nom era Ningú). Nemo va dedicar la resta de la seva vida a aterrir els poders colonials europeus en alta mar, enfonsant i saquejant els seus vaixells i fent que temessin l’imparable «monstre marí» que era el Nautilus.

Qui no hauria volgut tenir aquest poder? De petit, cada vegada que em submergia en un llac o fins i tot en una piscina, m’agradava fingir que era el capità Nemo. Enfonsava vaixells enemics amb total impunitat, voltava pel món sense que ningú em detectés, explorava abismes que ningú havia visitat abans, descobria ruïnes fabuloses i tresors de valor incalculable. Era capaç de submergir-me en el meu regne secret i no tornar mai al món de la superfície (que en qualsevol cas era prou horrible). Quan, amb el temps, vaig escriure sobre Percy Jackson, el fill de Posidó, podeu estar ben segurs que les meves velles fantasies sobre el capità Nemo i el Nautilus van ser una raó important per convertir en Percy en un semidéu del mar.

Ara seré sincer amb vosaltres i reconeixeré que les novel·les de Verne em semblaven una mica avorrides, quan era petit. En canvi, sí que gaudia de les velles edicions de clàssics il·lustrats del meu oncle, i m’encantava veure la versió cinematogràfica de Disney de Vint mil llegües de viatge submarí, fins i tot els fragments més cursis amb Kirk Douglas ballant i cantant i el calamar gegant de goma que atacava el vaixell. Només quan vaig ser més gran vaig arribar a comprendre com n’eren, de riques i complexes, les històries originals. Nemo era encara més interessant del que havia imaginat. I vaig començar a trobar petites escletxes en la narrativa, on Verne havia deixat espai per a una possible seqüela...

Per què continua sent rellevant, el capità Nemo?

Verne va ser un dels primers escriptors de ciència-ficció. Vist des del segle XXI, ens pot resultar difícil apreciar com eren de revolucionàries les seves idees, però ell va imaginar tecnologies que van trigar centenars d’anys a desenvolupar-se. Un submarí autònom que donaria voltes al globus de manera contínua sense haver d’aturar-se mai per proveir-se? Impossible! El 1870 els submarins encara eren invents molt recents, perilloses embarcacions de llauna que tenien més possibilitats d’esclatar i matar tots els tripulants que no pas de completar un viatge al voltant del món. Verne també va escriure La volta al món en vuitanta dies en una època en què fer aquest viatge amb tanta rapidesa era impensable, i Viatge al centre de la Terra, una fita que continua sent inabastable per a la tecnologia humana, per bé que algun dia, qui ho sap?

La millor ciència-ficció és aquella que aconsegueix donar forma a la manera en què els éssers humans veuen el seu propi futur. Jules Verne ho va fer millor que ningú. En ple segle XIX, va suggerir escenaris que podien ser possibles, i els humans van acceptar el desafiament. Quan la gent parla de la velocitat amb la qual un avió o un vaixell poden encerclar el món, encara fan servir La volta al món en vuitanta dies com a vara de mesurar. Antigament, vuitanta dies eren un període increïblement curt per circumnavegar el globus. En l’actualitat, es pot fer en menys de vuitanta hores en avió, i en menys de quaranta dies per mar.

Viatge al centre de la Terra va inspirar generacions d’espeleòlegs a explorar els sistemes de coves del planeta i va esperonar els enginyers geològics a treure l’entrellat del funcionament de les capes terrestres.

El capità Nemo, d’altra banda, va conscienciar les persones de la importància que els oceans tindrien en el futur. Sabem que la major part de la Terra està coberta d’aigua, i que el vuitanta per cent dels oceans romanen inexplorats. Aprendre a aprofitar el poder del mar, a conviure amb aquest poder ara que el nostre clima està canviant, pot ser clau per a la supervivència humana. Verne ho va visualitzar en els seus llibres.

Nemo i la seva tripulació són capaços de viure de manera autosuficient sense tocar mai terra ferma. El mar els proporciona tot allò que necessiten. A Vint mil llegües, Nemo diu a Aronnax que el Nautilus és completament elèctric, que extreu la seva potència de l’oceà. A L’illa misteriosa, Cyrus Harding especula que, quan s’esgoti el carbó, els humans aprendran a treure l’energia de l’abundant hidrogen del mar. Aquest és un objectiu que les persones encara intenten assolir avui en dia, i és una de les raons per les quals vaig decidir que Nemo havia descobert el secret de la fusió freda.

A Vint mil llegües, els components de la tripulació de Nemo fan servir armes elèctriques de Leiden que són molt més efectives i elegants que les armes convencionals. També tenen una riquesa gairebé il·limitada gràcies als molts vaixells naufragats que han saquejat. Com que han descobert els secrets de l’agricultura subaquàtica, l’aliment mai és un problema. I el que és més important, tenen llibertat. Són independents de les lleis de les nacions i poden circular com els plagui. No han de respondre davant ningú, excepte davant de Nemo. Si això és bo o dolent... suposo que depèn del que penseu de Nemo!

La importància del mar, la importància d’imaginar nous avenços tecnològics, són molt bones raons per seguir llegint Jules Verne. Però hi ha una altra qüestió importantíssima que cal tenir en compte. El capità Nemo de Verne era un príncep indi, el poble del qual va

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos