Armaris i barricades

Adrià Aguacil Portillo

Fragmento

armaris_i_barricades-3

1

Sempre trigo més del que m’agradaria a sortir de casa i, al final, faig tard a tot arreu. El Fabre —si sou una mica intensos el podeu anomenar «el meu millor amic»—, en canvi, és un puto rellotge. Esclar que el molt cabró no segueix el mateix ritual que jo abans d’anar als llocs. No s’entreté davant del mirall, col·locant-se bé els cabells (amb els dits, eh, que jo fa anys que no agafo una pinta). No comprova que no li hagin aparegut grans nous. És tan afortunat que mai no li’n surten. Tampoc no es planteja si s’ha d’afaitar el bigoti, ni es fixa en si se li marca prou la mandíbula perquè algú ho noti i pensi: «Hòstia, que sexi». En realitat, es diu Marc Fàbrega, però tots el coneixem com a Fabre.

A mi tan sols em creixen un borrissol sota el nas i quatre pelets fastigosos a la barbeta. Ell té barba de tio gran: gruixuda i seriosa. Per això, quan el veiem, tots pensem: «Hòstia, que sexi». A més, el fill de puta està esculpit a base de jugar a futbol, entrenar al gimnàs i aquestes coses. A mi el futbol no m’ha agradat mai, i les dues vegades que he trepitjat el gimnàs m’hi he avorrit tant com quan ma mare em va obligar a anar a veure una òpera infumable. El gimnàs, mira, serveix per tenir tableta, bíceps, pectorals i tot això. Però hi ha algú al món a qui realment li agradi l’òpera? A mi em va semblar que tots els del públic eren esnobs fent postureig —ma mare inclosa— i que havien d’esforçar-se de valent per no clapar-se.

La nit del Gran Cop vaig seguir el ritual típic: em vaig mirar al mirall del lavabo, tensant les celles i prement la mandíbula. Em vaig passar els dits pels cabells esbullats, perquè els flocs mig rinxolats em caiguessin sobre el front i se’m veiessin bé els costats rapats. Tinc setze anys —els vaig fer al gener—, però tothom em diu que n’aparento divuit. Per això m’acostumen a vendre tabac i alcohol sense demanar-me el DNI. Tot i així, com que estic tan prim, a vegades la majoria d’edat i el posat de sobrat no colen. En aquests casos, no em venen res i hem de demanar al germà gran d’algun amic que faci una visita al súper.

A dos quarts d’una vaig baixar de puntetes a la planta inferior. Els pares eren al menjador. Com que es pensaven que jo ja dormia, havien tancat la porta. Vaig mirar de cua d’ull per un dels vidres i els vaig veure escarxofats al sofà, davant d’un documental avorridíssim. La llum del televisor se’ls reflectia en la cara cansada.

Vaig sortir de casa tan silenciós com un ninja. El Joan, el meu germà, encara no havia tornat. Ni idea d’on parava. Ja té vint anys i mai no sé què fa. Devia haver anat a algun lloc amb la nòvia. De totes maneres, si me’l trobava enfilant el carrer, no em preguntaria on em dirigia ni diria als pares que m’havia vist. El molt imbècil m’ignoraria, com si fos fill únic. El que fa sempre.

Estàvem a mitjans de març. S’acostava la primavera, però a la nit encara fotia rasca d’hivern. Em vaig posar la caputxa de la dessuadora, fent petar la llengua i cagant-me en la puta per no haver-me emportat l’abric. No és que me l’hagués oblidat. M’havia fet mandra agafar-lo i punt. En tombar la cantonada, em vaig creuar amb un tio d’espatlles amples que em treia mig cap. Els dos ens vam aguantar la mirada i ell va ser el primer d’apartar-la. Sabeu per què? És ben senzill: no duia caputxa. No imposava.

Els carrers silenciosos i deprimits se’m feien pesadíssims. Vaig perdre dos minuts meravellosos connectant els auriculars al mòbil, posant-me’ls i buscant una cançó a Spotify que em vingués de gust escoltar. Després de repassar la meva llista principal —que el meu jo idiota i cursi de feia dos anys havia titulat «eDgY-BoY»—, vaig optar per una peça exquisida de reggaeton clàssic. Sí, era ben conscient que escopia masclisme per tot arreu. La Laura —si sou una mica intensos la podeu anomenar «la meva millor amiga»— em fot la bronca quan en poso alguna així. A ella li va el reggaeton feminista. Fins feia poc jo no sabia ni que existia. A la llista hi havia afegit cançons d’aquest estil. Molaven bastant. Però en aquell moment no em venia de gust escoltar-ne cap, perquè les cantants vocalitzen i les entenc, i el que diuen em fa pensar massa. Els retrassats del reggaeton tradicional, en canvi, parlen com bebès fumats i és impossible pillar res. No volia pensar, ni ratllar-me ni deprimir-me. A les nits, si em foto a pensar, em ve mal de cap i no puc dormir, i no em passa fins que no faig un parell de calades de porro.

Visc just al límit del barri de Gràcia de Sabadell, en una de les cases que donen a la Gran Via. No us imagineu la zona de Gràcia i la Gran Via sabadellenques tan pijes com les de Barcelona. Són tot el contrari: obreres i gens pretensioses.

No vaig trigar gaire a arribar a la plaça del Treball, on m’esperava el Fabre. Era l’única presència humana: les velles que passejaven el gos i els flipats que jugaven a bàsquet ja feia estona que s’havien tancat a la cova. Estava assegut en un dels bancs, amb els genolls separats i un braç sobre el respatller. Tenia un piti de liar a la boca i les celles arrufades. Em vaig guardar els auriculars, em vaig treure la caputxa i vaig anar cap a ell.

Duia la clàssica caçadora —que sempre irradia olor de tabac— i els cabells mullats i remoguts, com si se’ls hagués eixugat amb una tovallola un segon abans de sortir. I s’havia afaitat d’una puta vegada. El molt flipat és soci del Gimnàs 24/7 de l’avinguda de Barberà. Hi devia haver anat a la nit i s’havia dutxat allà. A vegades sembla que hagi sortit d’aquella pel·li musical dels vuitanta, Grease. Les caçadores vintage m’agraden, ho reconec. Però, joder, igual que Holden Caulfield no aguanta el cinema en general, jo odio a mort els musicals. Res no em treu tant de polleguera com els moments en què, en una pel·li, els actors es posen a cantar i a ballar. Li treuen la credibilitat a la història. La fan saltar pels aires. M’he de reprimir les ganes d’aixecar-me i cridar: «Calleu, imbècils!». Al teatre també es fan musicals i tot això, sí, però jo no acostumo a trepitjar el teatre. Fa un any i poc de l’última vegada que em vaig asseure a platea. Vam anar a veure Els pastorets, perquè hi actuava la meva cosina, una esnob insuportable, per variar. Em vaig adormir als deu minuts.

—Hola, capullo —em va dir el Fabre, donant-me la mà de la manera menys sentimental possible. Des dels tretze anys que em saluda amb un «Hola, capullo». Encara em sona estrany—. Bro, has vist l’hora que és? O em diràs que ets de lletres i que no distingeixes un número de l’altre? Havíem quedat a i vint i ja és quasi la una...

—Dona’m les gràcies —li vaig respondre—. Podria haver arribat a les dues.

—Que fill de puta.

—Em dones una calada? —li vaig demanar. No sé com aguanta el gimnàs i el futbol fumant tant.

—Només una, eh? Que ets un puto rata i sempre te’m poleixes el tabac.

Em va allargar el piti perfilant un somriure. Gairebé s’havia consumit i em vaig empassar el fum que picava més. Vaig haver de dissimular perquè no se

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos