Som la llet (edició revisada i actualitzada)

Alba Padró

Fragmento

cap-1

NOTA A AQUESTA EDICIÓ

A vegades cal tornar enrere, i tornar enrere en aquest cas és bo.

Som la llet va néixer l’any 2009, però no ho va fer en forma de llibre.

Aquell any vaig rebre l’encàrrec de l’Eva Piquer i en Carles Capdevila de fer un blog en català que parlés sobre la lactància materna. Recordo com si fos avui la petició, i també recordo vivament la por. Sí, por, una por invalidant i que sorgia de molt endins, una por que feia molt de temps que no sentia, que em feia sortir de la meva zona de confort i que m’exposava al món.

Imagino que en aquest moment deveu pensar: «Por de què? De qui?».

Doncs por de parlar de la lactància i vessar-la, de dir alguna cosa incorrecta, de no saber-ne prou, de decebre, de no estar a l’altura de qui em feia l’encàrrec, dels possibles comentaris negatius de cada entrada Però, a la vegada, em feia tanta il·lusió! Recordo demanar-los amb quina periodicitat volien que publiqués. Em van dir que dos dies a la setmana, i vaig decidir que en serien tres. Dilluns, dimecres i divendres. I el blog va començar a créixer, i a tenir cada cop més entrades i seguidors, i també, no ho negaré pas, em vaig sentir cada vegada més segura, amb ganes de saber-ne més, d’investigar, de buscar temes nous. Va ser una època molt intensa i plena de reconeixement, sobretot quan l’any 2010 el blog va ser el guanyador dels Premis Blocs de Catalunya. Encara conservo al rebedor de casa el guardó que em van donar i que em va ajudar a perdre totes aquestes pors.

Però he de tornar a les pors. El llibre que teniu a les mans l’ha escrit una dislèctica, i sí, l’ha escrit amb molta ajuda de revisió i correcció. La lactància m’ha regalat moltes coses, i una d’aquestes va ser demostrar-me a mi mateixa que podia escriure i que allò que explicava podia ser important o, si més no, d’utilitat.

Aquí es parla de manera indiferent de criatures, bebès, nadons, nens i nenes. És complicat poder escriure sent adequat amb el gènere en tots els casos i que no es faci feixuc per a les lectores del llibre. D’altra banda, molt sovint parlo de professionals sanitaris en masculí, i és clar que faig referència tant a elles com a ells, si bé per poder fer el text més àgil he deixat el masculí per a la majoria dels professionals sanitaris, menys en el cas de les infermeres i les llevadores, que són sens dubte professions feminitzades i se n’ha de reconèixer la tasca de manera explícita.

L’any 2017 va sortir a la venda Somos la leche i de nou va aparèixer la por, es va activar la síndrome de la impostora i vaig tenir moltes ganes de desaparèixer. Però a poc a poc, amb els mesos, els comentaris que m’arribaven del llibre eren meravellosos, donaven sentit a la meva idea principal: oferir la informació que en el seu moment jo no vaig poder obtenir. I mentre passaven els mesos i els anys, també va sorgir la pregunta de les dones que el volien comprar per a elles o per regalar: «N’hi ha la versió en català?». I no, la resposta era que no. Soc catalana, la meva llengua materna és el català, i sé, com a mare, que llegir o informar-te sobre aquests processos tan importants a la vida, vols fer-ho en català, en la teva llengua. I és que tot té més sentit quan sona en el teu idioma. Així, per fi, hem tornat als orígens, a l’any 2009, quan em van demanar: «Vols escriure un blog de lactància?».

I sé que la informació és poder i que, en la lactància materna, és essencial saber on trobar-la, tenir-la a mà, rellegir-la, aconseguir confiar en tu mateixa, estar segura del teu cos.

Aquest no és un llibre per intentar convèncer cap dona que alleti, sinó que pretén acompanyar-te i aportar llum als dubtes i les pors que tinguis. El teu cos és meravellós, és capaç de gestar i d’alimentar, i funciona sol! Només cal que creguis en tu.

Alba Padró

cap-2

PRÃ’LEG

Començo aquest pròleg força aclaparada per la responsabilitat de presentar-vos el llibre de qui considero, sens dubte, una de les màximes autoritats en lactància materna del nostre país. Per a mi és un honor que l’Alba m’hagi escollit per escriure’l, i puc afirmar que ella ha suposat, mitjançant els seus articles i a través del correu electrònic (i el WhatsApp!), una ajuda fonamental perquè la lactància del meu fill Bruno hagi anat tan bé. Sincerament, em sento molt feliç de saber que aquest llibre contribuirà a fer que moltes mares visquin, com jo estic vivint, una lactància informada, conscient i no influïda per consells pseudocientífics, tradicions obsoletes o el famós (i absurd!) «a demanda, deu minuts a cada pit, cada tres hores».

I us preguntareu: «Què és això d’una lactància informada?». La veritat és que quan em vaig quedar embarassada no havia rumiat gaire en «això de donar el pit». Sabia que la meva mare m’havia alletat i jo pensava «intentar-ho» quan arribés el moment, però poca cosa més. Va ser precisament arran d’un correu electrònic de l’Alba, en què m’esmentava el seu projecte LactApp, que vaig començar a interessar-me de debò per la lactància materna. Pocs mesos abans de donar a llum vaig començar a llegir molt sobre el tema (que bé que m’hauria anat aquest llibre en aquella època!). Vaig llegir els articles de l’Alba publicats a internet l’un rere l’altre, em vaig comprar tots els llibres d’en Carlos González, vaig aprendre quines eren les hormones que regulaven la lactància, què eren l’agafada, les crisis de creixement, el calostre, quins beneficis tenia la lactància per a la mare i el nadó... De sobte, havia descobert la gran importància de la lactància materna i volia saber-ho tot sobre el tema, per estar ben preparada quan arribés el moment.

Va néixer en Bruno i, malgrat que el part va ser complicat i va estar a punt d’acabar en cesària, de seguida es va enganxar al pit a la sala de parts. Veure’l grimpar per la meva panxa buscant-lo va ser una de les experiències més al·lucinants que he viscut. El meu petit havia nascut i ja tenia molt clar el que havia de fer. Més clar que jo! I és que els primers dies van ser de dubtes, de mal al pit, de preguntes sobre si l’agafada era correcta, de por que no estigués guanyant prou pes, de llegir i rellegir els articles de l’Alba... Malgrat tot, només de veure la careta d’en Bruno en acabar de mamar, totalment «borratxo de llet», el meu instint em deia que ho estàvem fent bé.

Recordo que intercanviava correus electrònics amb l’Alba: ella, preocupada perquè en Bruno estava primet; jo, feliç de poder contestar-li que sí, que estava molt primet perquè havia nascut molt llargarut, però que pujava de pes ràpidament, tot a còpia de teta!

Gràcies als articles de l’Alba vaig comprendre les primeres crisis de creixement, i les vaig sobreviure. Més endavant, quan em va tocar separar-me d’en Bruno diverses hores per assistir a algun enregistrament, l’Alba va estar al meu costat (ai, beneït WhatsApp!), tranquilÂ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos