Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
—Què dimonis és, això? —va preguntar el pare, assenyalant el meu bol de l’esmorzar, un matí gris i trist—. Sembla força fastigós!
El meu pare és un vampir i només li agrada el menjar de color vermell.
—Són cereals de colors —vaig contestar—. A la meva classe en menja tothom. Són boníssims!
—Mmm —va fer la mare, mentre es posava una cullerada de iogurt de nèctar de flors al seu bol—. Potser són molt bons, però no semblen gaire… naturals.
La meva mare és una fada i li encanta menjar fruita fresca i flors.
—Doncs tu me’ls vas deixar comprar —vaig dir—. Ahir quan vam anar al supermercat dels humans em vas dir que en podia agafar una capsa perquè m’havia endreçat l’habitació.
—Ja ho sé —va contestar la mare—. Però no m’imaginava que t’agradarien.
—Meu! —va cridar la meva germana petita Flordemel des de la trona, i va estirar la mà per agafar un cereal de colors.
La Flordemel és una fada vampir com jo, però és massa petita per poder menjar cereals. Per tant, vaig posar la capsa davant del meu bol perquè ella no els pogués veure des del seu lloc. D’aquesta manera, tampoc em podia veure a mi ni jo a ella. Ni al pare i la mare! Vaig acabar d’esmorzar ben contenta mentre llegia la part del darrere de la capsa de cereals, que estava tota decorada amb arcs de Sant Martí i unicorns. Un dels unicorns duia unes ulleres de sol i es menjava un gelat. De la boca li sortia una bafarada molt grossa que deia:
A sota hi havia la informació per inscriure-s’hi. S’havia de fer un dibuix del teu peluix preferit a la platja, i després enviar-lo. Que divertit! Podria dibuixar el conillet Pinki! Estava molt emocionada. Unes vacances amb la família! A l’estranger! Jo no havia anat mai a un hotel d’humans, i tampoc no havia anat mai en avió. Quina sorpresa més fantàstica per al pare i la mare!
Quan vam acabar d’esmorzar, vaig córrer cap a la meva habitació i em vaig posar a dibuixar. Vaig agafar la meva col·lecció de petxines de la vegada que vam anar al càmping i la vaig estendre al voltant d’en Pinki per fer veure que érem a la platja. El conillet Pinki es va estar molt quiet i vaig intentar dibuixar-lo ben exacte, i després vaig afegir uns tocs brillants de purpurina al dibuix. Vaig trigar una eternitat!
Un cop acabat, vaig ficar el dibuix a dins d’un sobre i me’l vaig guardar a la maleta. El tiraria a la bústia l’endemà al matí, de camí cap a l’escola.
L’endemà, a l’escola, vaig explicar als meus amics el que havia fet. Cap d’ells no es va emocionar gaire.
—Jo he participat en un munt de concursos d’aquests —va dir en Bruno—. I no he guanyat mai res!
—Jo tampoc —va admetre la Sashi.
—No et facis il·lusions, Isadora —va dir l’Oliver—. És molt probable que no et toqui.
—Oh! —vaig fer, força decebuda. M’havia imaginat tantes platges de sorra, mars brillants, viatges en avió emocionants i gelats boníssims, que no m’havia ni passat pel cap que no pogués guanyar. Però els meus amics tenien raó. Era molt poc probable que em toqués. La Zoe em va passar un braç per les espatlles.
—De totes maneres, et desitjo sort —va dir—. No se sap mai què pot passar. Jo una vegada vaig guanyar un val de deu euros per gastar-me en una botiga de joguines!
—Gràcies, Zoe.
Vaig somriure, però la idea d’unes vacances fantàstiques en una platja a l’estranger ja començava a ser molt llunyana, i al final del dia ja me n’havia oblidat del tot.
Tres setmanes més tard, estava pintant dibuixos amb el conillet Pinki a la cuina de casa quan vaig sentir que el pare baixava de dalt, després d’haver dormit tot el dia.
—Què és això? —vaig sentir que preguntava. I després—: Què és això? Cordelia! Cordelia, vine!
Vaig saltar de la cadira i vaig córrer cap al rebedor, amb la mare i la Flordemel darrere meu. Ens vam quedar totes tres mirant la carta que el pare tenia a les mans.
—Diu que hem guanyat un concurs! —va dir el pare, molt desconcertat—. Un viatge a l’estranger!
—Què? —va exclamar la mare—. Deu ser un error. No hem participat pas en cap concurs!
—Jo sí! —vaig xisclar, tan emocionada que em pensava que el cor m’esclataria a dins del pit—. Vaig participar-hi jo, i hem guanyat!
No m’ho podia creure. El pare i la mare se’m van quedar mirant amb els ulls molt oberts per la sorpresa.
—Anirem en avió! —vaig cridar, entusiasmada—. I anirem a la platja!
—A la platja? —va dir el pare, ara una mica nerviós—. Ostres, no, jo no hi puc anar, a la platja. Hi fa massa calor per a mi. Massa calor, massa humitat i massa llum. No, no, no. Els meus ulls de vampir no ho podran suportar!
—Aquí diu que ens estarem en un hotel —va dir la mare. Va agitar les mans i es va formar un núvol de farina rosa brillant de fada del pastís que estava preparant—. Però jo preferiria anar al càmping!
Però ara el pare ja s’havia animat:
—És un hotel elegant? —va preguntar, tornant a llegir la carta—. Potser hi haurà un spa? Sí, hi ha un spa!
—I segur que hi haurà gelats vermells per refrescar-te, pare! —vaig dir—. I la mare i la Flordemel i jo podem passar el dia nedant al mar i jugant