Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
No vaig trigar gaire a preparar-me per a la celebració d’aquell vespre. Vaig collir unes quantes flors al jardí per adornar-me els cabells i després em vaig esquitllar al vestidor de la mare i em vaig ruixar amb els seus perfums fins que tota jo feia olor de massapà i mores. La mare sempre té els millors perfums, se’ls inventa ella mateixa! Tot seguit, vaig tornar a la meva habitació i vaig regirar la caixa de les joguines fins que hi vaig trobar la vella vareta màgica que no feia servir mai. Era al fons de tot, amb uns collarets entortolligats que m’havia regalat la Carlotta feia temps. La Carlotta és la meva millor amiga de l’escola de bruixes i sempre estem conspirant i planejant coses juntes.
Vaig treure la vareta i els collarets de la caixa i ho vaig començar a desembullar. M’havia oblidat completament d’aquells penjolls! Eren dues cadenes llargues i platejades i de cadascuna penjava una ampolleta de poció en miniatura.
«Van superbé si no vols que es noti res —em va dir la Carlotta quan me’ls va regalar—. Et pots emportar les pocions a tot arreu!»
Em vaig quedar mirant els collarets i el meu cap va començar a barrinar. Havia promès al pare que només portaria la vareta de fada al ball de l’estiu, però, a veure, no faria cap mal a ningú si m’hi enduia una miqueta de poció màgica, oi? I el pare no ho sabria mai! A més, no pensava pas fer servir les ampolletes de poció. Només me les volia endur i prou, perquè m’agradava la idea de tenir un petit secret màgic al ball de l’estiu.
Vaig notar que les meves dues personalitats començaven a xocar. El costat de fada em deia que deixés les ampolletes de poció a casa, que agafés només la vareta de fada i fes força bondat per no fer enfadar el pare. Però el meu costat de bruixa em deia just el contrari.
I resulta que el meu costat de bruixa és el que sempre se surt amb la seva.
Cinc minuts després, ja pujava corrents l’escala de cargol de la torre més alta de casa. N’hi diem la Torre de les Bruixes i és el lloc on la mare guarda tots els ingredients per fer pocions, el llibre d’encanteris i el calderó. La mare sempre té els millors ingredients per fer pocions, els més cars i que més patxoca fan. Són molt millors que els meus! Tenia moltes ganes de poder omplir aquelles ampolletes tan petites amb alguna cosa ben vistosa i brillant. Alguna cosa que fes goig amb el collaret.
Al capdavall, només era per fer bonic, perquè no les pensava pas fer servir, les pocions.
Vaig examinar els prestatges que omplien les parets bombades de la sala de la torre mentre pensava en els ingredients que podria posar a les ampolletes. Hi havia flascons amb escates brillants de sirena, alè de drac recargolat i polsim d’estrella. També hi havia pomades d’aspecte molt estrany, tubs plens de cristalls i pètals de flors seques. Al prestatge de dalt, hi havia una filera de pots amb tot d’insectes espantosos que jo no mirava mai perquè em feien esgarrifar. Finalment, em vaig decidir pel flascó d’alè de drac i per una petita ampolla de llavors brillants de color porpra. No sabia de què eren, però quedarien fantàstiques a dins de les ampolletes dels meus collarets.
A les vuit en punt ja estàvem tots preparats per marxar. La mare s’havia posat un vestit de color malva i una corona de flors, i la veritat és que quedava una mica estranya, amb aquell conjunt. En Wilbur no estava gaire satisfet amb els seus pantalons liles i la camisa estampada de flors. Però el pare estava radiant de felicitat.
—Oh, estem tots fantàstics! —va exclamar—. M’alegro molt que hagis trobat la vareta, Mirabelle!
—Sí, oi? —vaig dir, i la vaig agitar a l’aire per fer una pluja de guspires a sobre nostre—. Jo també estic molt contenta!
El pare estava tan satisfet que em vaig sentir culpable pels dos collarets que duia amagats sota el vestit. Però, al capdavall, no pensava fer servir aquelles ampolletes.
—Hi hem d’anar? —va rondinar en Wilbur, mentre la mare treia les escombres de l’armari del rebedor i jo em posava la capa de fada de color lila feta de pètals de flors de debò.
—És clar que sí! —va contestar la mare—. Escolta, Wilbur, això forma part de la teva herència màgica. No t’hauries d’avergonyir de ser mig follet!
—A més, ser follet és meravellós! —va afegir el pare, tot orgullós.
Portava un vestit fet de fulles i tenia un aspecte absolutament màgic.
—Les fades i els follets tenim una feina molt important a fer en aquest planeta —va dir—. De fet, és la més important de totes: esforçar-nos a cuidar la natura, perquè la natura és fonamental!
—Mmm —va fer en Wilbur, sorrut, però se’l veia una mica menys avergonyit.
La mare ens va donar les escombres i vam sortir tots cap a fora. En Wilbur i jo només podem volar amb escombra, perquè no hem heretat les ales del pare. A vegades em sap una mica de greu això, perquè a mi m’hauria encantat tenir ales!
La mare va tancar la porta amb clau i el pare es va enlairar.
—Vinga, som-hi! —va cridar, molt emocionat, mentre la mare, en Wilbur i jo ens enlairàvem darrere seu—. No vull que fem tard!
