Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Isadora Moon. Aquesta soc jo! El meu conillet Pinki i jo ens ho passem d’allò més bé junts.
La meva mare és la comtessa Cordelia Moon. Li agrada cuidar el jardí, nedar en rierols en plena natura, fer focs de camp màgics i dormir a l’aire lliure, sota les estrelles.
El meu pare és el comte Barty Moon. És un vampir. Sí, de debò! Li encanta passar tota la nit despert, menjar només coses vermelles (tomàquets… ecs!), observar el cel nocturn amb un telescopi especial i volar sota la lluna plena.
I després hi ha la meva germana petita, la Flordemel. És meitat fada i meitat vampir, com jo! Li agrada dormir, balbucejar i beure llet rosa.
El conillet Pinki i jo sempre ho fem tot junts. Era el meu peluix preferit, i la mare li va donar vida amb els seus poders màgics.
I això és casa nostra! La meva habitació és la que hi ha dalt de tot de la torreta més alta. Des de la finestra es veu tot el poble. Al conillet Pinki no el deixem mirar gaire per la finestra perquè li agrada massa saltar d’un lloc a l’altre.
Es pensa que pot volar com jo.
Però ell no en sap.
Cada matí, veig els nens humans que van caminant cap a l’escola. Porten uns uniformes molt curiosos i corbates de ratlles.
I tot i que els nens semblen molt simpàtics…
I tot i que sembla que s’ho passen molt bé…
Estic molt contenta de ser una fada vampir, perquè les fades vampir no han d’anar a l’escola.
O això és el que em pensava…
Ahir al vespre estava practicant piruetes davant de la finestra de l’habitació quan el pare em va cridar des de baix.
—Isadora! —va dir—. És hora d’esmorzar!
El pare sempre esmorza a les set del vespre, perquè dorm durant el dia. La mare esmorza al matí. Això vol dir que normalment esmorzo dues vegades. La veritat és que no em fa res, perquè el pa torrat amb mantega i melmelada és el meu menjar preferit.
El pare estava assegut a taula, bevent-se un got del seu superespecial suc vermell. Jo el trobo fastigós. No m’agrada el menjar de color vermell, sobretot no suporto el tomàquet. I sé que el suc superespecial del pare porta tomàquet.
—Algun dia ja veuràs que t’encantarà, com als vampirs de debò —em diu sempre—. A tots els vampirs els agrada el menjar de color vermell.
Però jo estic segura que no m’agradarà mai. Al capdavall, només soc vampir a mitges.
La mare també era a la cuina, obrint les finestres perquè hi entrés una mica d’aire fresc i posant en gerros tot de rams de flors. Tenim catorze gerros de flors a la cuina. I un arbre que creix a terra, just al mig! A la mare li encanta tenir la natura a dins de casa.
La Flordemel somicava a la trona perquè li havia caigut el biberó a terra. L’hi vaig recollir i hi vaig afegir una mica més de llet rosa. A ella tampoc li agrada gens el suc vermell.
El pare va dir:
—Isadora, ha arribat l’hora de començar a anar a l’escola.
—Però, pare —vaig replicar—, soc una fada vampir. A mi no em cal anar a l’escola.
—Fins i tot les fades han d’anar a l’escola —va dir la mare.
—I els vampirs, també! —va afegir el pare.
—Però és que jo no hi VULL anar —vaig dir—. La meva vida és perfecta i molt entretinguda a casa, amb el conillet Pinki.
—Però ja veuràs com t’agradarà —va insistir el pare—. A mi m’encantava la meva escola de vampirs quan era petit.
—I a mi la meva escola de fades! —va dir la mare, mentre se servia una cullerada de iogurt de nèctar de flors.
—T’ho passaràs superbé! —van dir tots dos, somrient.
Jo no n’estava gens convençuda.
—Però és que no soc una fada de debò —vaig dir—. Ni un vampir de debò. A quina escola aniré? Hi ha alguna escola especial per a fades vampir? Hi ha cap escola per a mi?
—Bé… no —va dir la mare—. No exactament.
—És que ets un cas excepcional —va dir el pare, mentre xuclava el suc amb una canya.
—Molt i molt especial! —va afegir de seguida la mare—. I crec que a l’escola de fades hi encaixaries la mar de bé.
—Tot i així, potser prefereixes anar a l’escola de vampirs —va dir el pare—. És molt més emocionant.
—Ah, sí? —va preguntar la mare, com si no hi estigués gens d’acord—. Què et sembla si deixem que ho decideixi ella?
El conillet Pinki es va posar a saltar d’alegria per aquella bona idea.
—Un dia pot anar a l’escola de fades i una nit a l’escola de vampirs, i així podrà decidir quina li agrada més —va dir la mare.
—Però… —vaig començar a dir.
—És una idea fantàstica!