La Isadora Moon i l'encanteri màgic (Grans històries de la Isadora Moon 1)

Harriet Muncaster

Fragmento

IsadoraEncanteri-5.xhtml

cap1.jpg

Era un dilluns al matí fred i gelat, i anava cap a l’escola amb el conillet Pinki saltant al meu costat. Feia tant de fred que les teranyines glaçades brillaven amb el sol de primera hora, i quan respirava, em sortien nuvolets blancs de baf de la boca. Per això tots dos portàvem la bufanda i la gorra de llana. En realitat, en Pinki no nota el fred perquè és un nino de peluix, però li agrada anar ben vestit. En Pinki era el meu peluix preferit, i la mare li va donar vida amb la seva vareta màgica. La mare pot fer coses com aquesta perquè és una fada!

Quan vam arribar a l’escola, de seguida em vaig adonar que passava alguna cosa molt interessant a l’aula, perquè tots els meus amics estaven apinyats en un petit grup.

pag12.jpg

—L’Oliver farà una festa! —va exclamar en Bruno, mentre agitava en l’aire una invitació de colors—. Anirem a patinar sobre gel!

—Oooh! —va dir la Zoe, estirant el coll per poder veure alguna cosa—. No ho he fet mai!

—Jo tampoc! —vaig cridar, emocionada—. Em moro de ganes d’anar-hi!

Però en un tres i no res, l’Oliver ja havia repartit totes les invitacions i s’havia quedat allà palplantat, una mica nerviós i amb les galtes ben vermelles.

—Ho sento —va dir, arronsant les espatlles—. Només podia convidar tres amics. Patinar sobre gel és molt car.

—Oh —va dir la Zoe, decebuda.

—Quina llàstima —va afegir la Sashi, intentant dissimular que estava dolguda.

pag14.jpg

Jo vaig mirar a terra i no vaig dir res. Les galtes em cremaven i estava avergonyida per haver pensat que a mi sí que em convidaria.

—Em sap molt de greu, de debò —va dir l’Oliver—. Tant de bo hagués pogut convidar tothom!

—No pateixis —va dir la Zoe, donant-li un copet al braç—. Ja ho entenem.

pag15.jpg

—I tant! —va dir la Sashi—. Oi?

—És clar que sí! —vaig dir.

estrellas.jpg

Em vaig passar la resta del dia intentant no pensar en la festa de l’Oliver, però quan vaig tornar a casa a la tarda, encara no m’ho havia tret del cap.

—Què et passa? —va preguntar la mare, mentre em servia un entrepà de mantega amb melmelada—. Estàs molt callada avui.

—Massa callada —va dir el pare, badallant. S’acabava de llevar. El pare és un vampir, de manera que dorm de dia i està despert a les nits.

—Res —vaig contestar.

—Com que res?! —va exclamar el pare—. Ximpleries! Si no et passés res, a hores d’ara ja t’hauries cruspit aquest fastigós entrepà de mantega amb melmelada!

El pare pensa que tot el menjar que no sigui de color vermell és fastigós.

pag17.jpg

—És que el meu amic Oliver fa una festa. I no m’hi ha convidat.

—Oh, quina llàstima —va dir la mare, que estava enfeinada fent un puré d’alvocat per a la meva germana petita, la Flordemel—. Però és normal, bonica, no ens poden pas convidar sempre a tot arreu.

—La mare té raó —va afegir el pare—. Segur que l’Oliver no volia ofendre ningú.

—Ja ho sé —vaig contestar—. Segur que no. Però estic una mica decebuda. Aniran a patinar sobre gel! Jo no hi he anat mai, encara. I m’encantaria provar-ho.

—Oh! —va exclamar la mare—. La meva germana i jo ens divertíem moltíssim patinant sobre pistes de gel màgiques a les clarianes del bosc. La natura és tan preciosa quan tot està glaçat i resplendent!

—Vols dir la tieta Crystal? —vaig preguntar.

—Sí —va respondre la mare—. Sempre ens feia unes pistes de gel espectaculars amb la vareta. La seva especialitat és la màgia amb gel, te’n recordes? Precisament perquè va néixer a l’hivern.

pag19.jpg

—Sí, és clar —vaig dir—. És una fada de la neu. Oh, mare, m’encantaria que fossis una fada de la neu ben espurnejant!

—Doncs a mi no —va opinar el pare, mentre es tapava bé amb la capa—. Brrr!

—Ai, jo m’estimo més ser fada de l’estiu —va dir la mare—. Les flors i el sol són la meva especialitat!

Va començar a péixer el puré d’alvocat a la Flordemel, i ella el va escopir.

—Ara que hi penso —va continuar la mare—, fa molt de temps que no veiem la tieta Crystal. Potser la podríem convidar a passar el cap de setmana, oi?

pag20.jpg

—De debò? —va preguntar el pare, embolicant-se encara més amb la capa—. Cal? Sempre deixa la casa tan freda...

—Sí! —va respondre la mare amb fermesa—. És molt important veure la família. Després li trucaré amb la bola de vidre. Val més que t’escalfis la bossa de l’aigua calenta.

—Pfff —va fer el pare.

—Iuhu! —vaig exclamar jo.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos