Aquell matí d’estiu, a l’ombra de la Gran Alzina hi havia una carreta que s’esperava. La cabra que la tirava, la Timotea, pasturava herba tranquil·lament i el conductor, l’Anselm Botamunt, seia al pescant i conversava amb uns veïns que se li havien acostat per fer-li els últims encàrrecs.
Cada estiu, el senyor Botamunt feia un viatge fins a la costa per anar al mercat de Portblau, on venia productes de la vall i comprava noves mercaderies per al seu magatzem. Aquell any, a més a més, s’havia compromès a dur els tres bessons de ca l’Esbarzer a Pedrablanca, que era a mig camí, on havien de passar dues setmanes senceres amb els avis.
Finalment, en Jep Esbarzer va sortir tot atrafegat de la Gran Alzina.
—És que vaig deixar a l’Àlex les ulleres de bussejar! —va cridar sense aturar-se—. Ara mateix torno.
I va continuar, veloç, en direcció a la Soca del Freixe Vell.
Llavors es va obrir la finestra de la cuina i hi va treure el cap la senyora Esbarzer, tota acalorada i una mica atabalada pel retard.
—Gairebé estem, Anselm! En Jep ha anat a cals Borboll a buscar les ulleres de bussejar i la Tina s’havia deixat la capsa d’aquarel·les. I em sembla que ja ho tindrem tot.
—Ara trec l’equipatge! —es va sentir que deia el senyor Esbarzer des de dins de la casa.
—Espera, que t’ajudo! —va exclamar la Mirna, apartant-se de la finestra.
La clariana dels Pelegrins va tornar a quedar en calma, però al cap d’uns minuts es va obrir la porta de la Gran Alzina i van aparèixer en Samuel, la Mirna, la Lena i la Tina amb l’equipatge. En aquell moment també va arribar en Jep amb les ulleres i el tub de bussejar, seguit de l’Àlex i l’Iris Borboll, que venien a acomiadar-se.
—No us oblideu de portar-nos un cargol de mar a cadascú—va dir l’Iris.
—Però dels que s’hi sent el mar! —va afegir el seu germà.
En Jep, la Tina i la Lena els van prometre que se’n recordarien i, veient que ja ho tenien tot enllestit, van començar a sentir un pessigolleig de nervis a la panxa.
—Feu bondat, eh? —va dir la mare mentre pujaven a la carreta—. Feu sempre el que us manin els avis. Jep, tu no facis el ximple, d’acord? I tu, Lena, ni pensar-hi, d’anar-te’n tota sola a explorar sense dir on vas. Pedrablanca no és la vall i et podries perdre. Tina, recorda de posar-te els taps si vas a bussejar.
Tots tres van dir que sí, que sí, i la carreta es va posar en marxa.
—Ànims, Timotea! —va dir el senyor Botamunt, agafant les regnes—. Cap al tard ja estarem contemplant el mar.
—Adeu-siau! —van dir tots, i els tres bessons van anar saludant amb les mans mentre treien el cap pel costat de la carreta fins que la clariana dels Pelegrins, amb la Gran Alzina, l’Àlex, l’Iris i els pares, va desaparèixer rere els arbres.
Van agafar el camí que, vorejant Serraflairosa, conduïa més enllà de la vall. L’estiu havia esgrogueït l’herba i l’aire feia olor d’espígol i de farigola. La Timotea, encantada amb aquella escapada, anava a bon pas i la carreta avançava catric-catrac pel camí. Van quedar enrere el puig Grimpador, la tossa del Mussol i les altres muntanyes que els eren tan familiars. De mica en mica els nervis de la partença es van anar calmant amb el ritme tranquil del viatge.
El senyor Botamunt els va explicar tot d’anècdotes sobre Portblau i el seu gran mercat. Semblava que allunyar-se de les preocupacions del magatzem i de la seva casa tan elegant li anava la mar de bé. Quan va arribar l’hora de dinar es van aturar vora un camp de gira-sols, alts i de pètals grocs, i van treure el cistell que els havia preparat en Samuel. Hi van trobar truita de patates, pa, tomàquets madurs i un grapat de prunes.
—Així doncs, quins plans teniu per a aquest parell de setmanes? —els va preguntar l’Anselm mentre tallava uns tomàquets pel mig, hi tirava una mica de sal i els repartia entre els germans.
—La primera setmana ens quedarem amb l’avi Magí —va dir la Lena—. I la segona, ens estarem a cals iaios Ismael i Carla.
—En Magí és el pare de la vostra mare, oi? El que fa de fuster.
—Sí! —va respondre en Jep. Però, com que acabava de clavar una gran queixalada a l’entrepà de truita, no va poder dir res més.
—L’avi Magí és el millor fuster de Pedrablanca —va explicar la Tina, tota orgullosa—, i els iaios escriuen llibres sobre plantes.
—Caram! En deuen saber força, doncs!
Els bessons van fer que sí amb el cap.
—L’única pega és que els iaios viuen a l’Espadat —va dir en Jep, empassant-se el menjar de cop per poder opinar—. I no hi coneixem ningú, allà baix. És molt millor quan som per la banda dels Bancals, a ca l’avi Magí, amb tots els nostres cosins.
—Però tant l’avi com els iaios són a Pedrablanca, oi? —va provar d’entendre l’Anselm—. Així us veureu bastant.
En Jep va bellugar el cap a banda i banda.
—Ui, no! —va dir, tornant a parlar amb la boca plena—. L’avi i el iaio no es fan. O sigui que quan estiguem amb l’avi Magí no veurem el iaio Ismael, i a l’inrevés.
—I per què estan enfadats?
—No ho sabem pas —va dir la Tina—. Em sembla que no ho sap ningú, de fet, fa molt de temps que no es parlen.
El senyor Botamunt va deixar escapar un sospir.
—Ja veieu que, quan la gent s’enfada, s’han de fer les paus ben aviat. Si pot ser, abans d’anar al llit!
El viatge va continuar i al cap d’una estona van poder veure una franja blava a la llunyania.