Elfs al cinquè pis

Francesca Cavallo

Fragmento

cap-1

Benvolguts lectors,

Us escric amb gran alegria per donar-vos la benvinguda a la ciutat de R.

D’aquí a unes pàgines descobrireu aquest lloc estrany i us divertireu corrent pels seus carrers nevats amb els petits protagonistes de la nostra història, però abans us voldria dir un parell de coses.

El Nadal és un dels moments de l’any que més m’agraden. Vinc d’una família nombrosa i, des que vaig néixer, sempre hem passat les festes plegats. De petita m’encantava veure les famílies a les pel·lícules de Nadal que feien a la tele i, després, girar-me i trobar la meva al sofà. Més tard, mentre creixia, vaig descobrir que volia formar la meva pròpia família amb una altra dona i no amb un home, i em va començar a preocupar que en cap de les històries de Nadal que havia llegit o havia vist hi hagués una família com la que jo desitjava.

M’hauria agradat compartir aquesta preocupació amb algú, però estava convençuda que, si les famílies amb dues mares no apareixien a les històries que jo llegia, hi devia haver un motiu secret, i em feia vergonya demanar explicacions.

Fins que vaig ser gran i vaig descobrir que no hi havia cap motiu i que no m’hauria hagut d’avergonyir de res.

Alguns pensen que no s’ha de parlar als nens de les famílies amb dues mares o amb dos pares, perquè «els nens són massa petits per entendre-ho». Però què cal entendre? L’amor és una cosa simple. Créixer considerant normals les famílies que són diferents de la nostra és molt important per crear un món on tots els nens se sentin acollits, on no es demani a ningú que amagui parts de si mateix.

Em pensava que els adults sempre tenien raó i que hi havia preguntes que no es podien fer. Si els grans havien decidit que determinades històries no podien aparèixer als llibres infantils, devien tenir raó.

Els protagonistes d’Elfs al cinquè pis són molt més espavilats que no ho era jo. Aquests nens fan com la Malala Yousafzai, la Greta Thunberg i altres joves activistes del nostre temps: no paren de preguntar «per què» ni de desobeir les regles sense sentit dels adults. I així és com canvien el món.

Si pogués viatjar enrere en el temps, m’agradaria tancar-me a l’habitació de l’àvia Anna amb la meva germana i les meves cosines a llegir amb elles Elfs al cinquè pis, mentre els adults juguen a cartes a la sala, en una taula llarga folrada amb drap verd.

Espero que aquesta aventura màgica també us faci companyia a vosaltres i a les vostres famílies els vespres nadalencs, que us ajudi a ser més acollidors i a sentir-vos més acollits.

Bon Nadal,

FRANCESCA CAVALLO

imagen

cap-2

L’ARRIBADA A
LA CIUTAT DE R.

El 22 de desembre la família Greco Aiden va arribar a la ciutat de R. Eren cinc: la Isabella, la Dominique i els seus tres fills, el Manuel, la Camila i la Shonda.

Cansats del llarg viatge, van baixar del vagó de tren. Quan estaven a punt d’anar al cap de l’andana, va aparèixer una nena a cavall d’una maleta que semblava motoritzada i va topar amb la pila d’equipatge de la família.

—Olivia! —va cridar una dona des de lluny.

La Isabella i la Dominique van córrer fins a la nena.

—T’has fet mal? —li van preguntar amoïnades.

—No, gràcies, estic bé —va contestar tranquil·lament l’Olivia, espolsant-se la jaqueta.

imagen

—Què és allò? —va preguntar fascinada la Shonda assenyalant aquella maleta tan estranya amb què els havia caigut al damunt l’Olivia.

—És una Maletamòbil —va explicar molt orgullosa—. L’he construïda jo. Vosaltres no sou d’aquí, oi?

—No —va dir el Manuel—, acabem d’arribar. Ens hem traslladat aquí.

—I on anireu a viure? —va preguntar l’Olivia amb curiositat.

—Al carrer de les Xemeneies Espaioses, número 10 —va respondre la Camila—. Saps on és?

—I tant —va assentir l’Olivia traient un mapa de la butxaca—. És a prop de l’estació. Mira, és el carrer que hi ha a la dreta de la plaça dels Qui Van i Venen. —I va posar el dit en un carrer ple de corbes, a la vora de l’estació.

—Olivia! —va insistir la dona que abans l’havia cridat de lluny—. Quantes vegades t’he de dir que no has de parlar amb desconeguts?

I, sense saludar ningú, la dona va agafar l’Olivia d’un braç i se la va endur.

—Benvinguts! —va cridar l’Olivia mirant enrere abans de desaparèixer amb la seva mare entre la multitud ordenada de viatgers.

Les mares i els tres viatgers, divertits i confosos després d’aquella trobada, van caminar fins a la sortida i, en arribar a la plaça del davant de l’estació, van quedar bocabadats: la ciutat de R. era preciosa!

Feia un dia ennuvolat d’hivern, però els colors de les façanes dels edificis brillaven com un arc de Sant Martí després d’una tempesta: rosa, groc canari, blau, verd aigua... Ja devien haver començat les vacances, perquè els carrers eren plens de nens amb els seus pares. Els tres germans van veure dos pares i una nena que s’empaitaven a la pista de patinatge sobre gel, una mare, un pare i dos bessons petits que entraven de pressa en una botiga de joguines, una mare i tres nenes, ben tapades amb bufandes de llana, assegudes en un banc verd menjant castanyes torrades.

A la paret del darrere del banc hi havia un cartell gegant, l’únic punt sense colors de la plaça de Qui Va i Qui Ve. El cartell era una foto gran d’un home menut amb els cabells grisos, que somreia sense obrir la boca, amb una punta cap avall i l’altra cap amunt. Duia un vestit gris fosc, una camisa grisa clara i una corbata d’un gris intermedi.

Sota la foto es llegia amb unes lletres enormes: NOU RÈCORD: DES DE FA CINC ANYS, NO PASSA RES DOLENT A R. BON NADAL DEL VOSTRE ALCALDE. Firmat: SENYOR AVORRIMENT.

—Quin nom tan curiós! —va comentar la Camila fent una ganyota, i es va afanyar a reunir-se amb la resta de la família, que ja girava pel carrer de les corbes que els havia indicat l’Olivia al mapa.

Tot i que caminaven a poc a poc sota la muntanya de maletes, bosses i motxilles, de seguida van arribar al número 10. La façana de l’edifici es corbava amb la cantonada i estava pintada de color carbassa, però en molts punts s’havia escrostonat i s’entreveien els maons vermells. Tots tres nens van mirar amunt buscant les finestres. La seva nova casa era a l’últim pis, el cinquè.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos