Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
ELS PERSONATGES
Tony Grizi: en Tony, de setze anys, fa dos anys que juga amb l’equip juvenil de la Reial Societat de Sant Sebastià, a Espanya. És un fan absolut de David Beckham i somia de dedicar-se professionalment al futbol igual que ell.
Maud Grizi: la germana gran d’en Tony, que estudia periodisme a París, continua sent tot un puntal en la vida del jove futbolista, fins i tot des de la distància.
Théo Grizi: és el petit de la família i el fan número 1 del seu germà gran. És el primer a cridar «Equip Grizi», quan en té l’oportunitat!
Alain Grizi: el pare d’en Tony, a qui diuen «Grizzli» per la seva corpulència impactant i la mirada severa, sempre ha esperonat el fill a donar el millor de si mateix sobre el terreny de joc.
Isa Grizi: la mare d’en Tony, filla d’un exfutbolista professional portuguès, es desviu pels seus fills.
Julian D’Amata, The Wall: aquest porter és un dels millors amics d’en Tony. Després d’una etapa al centre de formació de Bordeus, es va incorporar al club de Nantes.
Djibril Makouba, Calamity Djib’: l’antic company d’equip d’en Tony a Mâcon és un dels seus amics més propers. Té més gràcia explicant acudits que jugant a futbol.
Stan Muizon: és un amic de l’escola d’en Tony. Però té un únic defecte: no és fan de Zidane i prefereix... Napoleó.
Jean-Baptiste Texeira, JB: després d’haver estat anys jugant a l’estadi municipal amb en Tony, ara corre pel de l’Olympique de Lió!
Roméo Chapon, The Brain: en Roméo, gran estratega sobre el terreny de joc, se sap de memòria totes les estadístiques i alineacions.
Audrey: aquesta jove morena i guapa no deixa indiferent el jove futbolista...
Diego: aquest jove jugador argentí, acabat d’arribar a Sant Sebastià, ocupa la posició de defensa central i de seguida es fa amic d’en Tony.
Phil Pelves: és el primer entrenador que en Tony va tenir a la Unió de Futbol de Mâcon (UFM); sempre ha cregut en el «Grill», tot i que fos baixet.
Frédéric Odras: és el cercapromeses de la Reial Societat, té molta vista per descobrir joves promeses del futbol i passa molt de temps viatjant.
Matt Haig: el nou entrenador de l’equip d’en Tony, tot just desembarcat d’Anglaterra amb el seu lloro que li fa de conseller, és un personatge a part.
NOSTÀLGIA
Cada estiu, les llargues vacances es feien més curtes: això pensava el Grill, arrepapat a la gandula amb les ulleres de sol. Hi havia algú, en alguna banda, que s’entretenia a anar traient setmanes del calendari. Potser mesos i tot, o anys sencers. Setze anys ja...
—El sopar estarà llest d’aquí a una hora! —va anunciar l’Isa, que acabava de sortir a la terrassa amb un drap a les mans.
—Mmm...
—T’ho dic perquè acabis el que has de fer...
El noi es va redreçar, es va apujar les ulleres fins a dalt del front i es va fregar els ulls. A l’horitzó, el sol anava lentament cap a la posta. A sobre dels pins, esperava la nit un núvol solitari. En Tony va sospirar...
Es va aixecar i es va fer un massatge als malucs. A la taula de ferro forjat hi havia una llibreta oberta, amb una carta tot just començada.
Estimada Audrey.
Ara deu fer gairebé un mes que soc al camp, a casa de l’oncle. Et trobo molt a faltar.
Ui... Massa directe. Tocant al límit de la llagrimeta. El noi es va asseure arrufant el front i va agafar de nou el bolígraf.
Faig llargues passejades, tir amb arc, i al matí surto a fer fúting amb el pare: ja veus quin panorama. Cada any miro de convèncer l’oncle que construeixi una piscina de les grans. Hi podríem instal·lar porteries de waterpolo, seria una passada! Tinc ganes de tornar-te a veure perquè em diguis com t’ha anat. Que potser serem a la mateixa classe aquest any? Encreuo els dits...
Ara era més subtil. Però encara no prou perfecte.
—Qui soc?
En Théo: en concret, els dits greixosos d’en Théo que se li aferraven a les parpelles.
—En Zinedine Zidane —va dir en Tony.
—L’has encertada!
El germà gran va agafar el petit pel braç i se’l va asseure a la falda. Va aprofitar per cantar-li la canya.
—Doncs bé, senyor Zidane, no li sembla que després de menjar bunyols s’hauria de rentar les mans?
—A qui escrius?
En Tony va somriure. El seu germanet tenia una capacitat prodigiosa per fer anar la conversa cap a una altra banda.
—A ningú —va contestar l’adolescent passant el full d’una revolada.
—Ja ho sé! Escrius a la teva xicota! —va etzibar en Théo, segur d’ell mateix.
El germà gran li va donar un copet al cul i el va fer marxar.
—Au, ves a preguntar a la mare si necessita ajuda.
En Théo va arrufar les celles.
—I per què no hi vas tu mateix?
—Haig d’acabar una cosa. Deixa de rondinar i passa cap dins. Fuig!
El germà petit se’n va anar arronsant les espatlles. Amb un sospir, en Tony va passar en net l’esborrany corregint-ne dues o tres frases i ho va tornar a llegir per assegurar-se que no hagués fet cap falta. Aquest estiu, els pares li havien comprat un quadern de vacances ple d’exercicis de conjugació i de gramàtica.
«No pot ser que la caguis en francès —l’havia advertit el Grizzli—. Ni en francès ni en cap altra cosa, evidentment. Ja saps el que diuen: Mens sana in corpore sano.»
Cada matí o gairebé, assegut en aquella mateixa taula, el Grill s’havia hagut d’esllomar sobre el maleït quadern, amb l’esperança de posar-se al dia en els estudis. Li faria pujar la nota, tot plegat? Això esperava, però sobretot era perquè el deixessin en pau. El més important per a ell era el futbol, la veritat del terreny de joc. Perquè aquest any, ho tenia ben decidit, aniria a totes.
«I ara haig de signar o què?»
Amb el bolígraf a la mà, va tornar a llegir la carta. Tenia ganes de tornar a veure l’Audrey. No calia amagar-se’n: sortir amb ella seria genial. Però estava prou preparat per fer-ho? I, sobretot, hi havia lloc per a una relació romàntica a la seva vida, en aquest moment de la seva jove carrera?
Pensatiu, va doblegar el full en tres trossos, el va ficar dins el sobre i hi va escriure l’adreça de la noia a Baiona.
Després se’n va anar cap a la seva habitació de sota les golfes i va començar a endr