La pastisseria màgica 3 - Un rajolí d'amistat

Alessandra Berello

Fragmento

libro_ca-4

cap_01.png

Mentre caminava amb en Theo cap a l’escola, la Meg va respirar fort l’olor del matí. Dins l’aire tebi de principis de setembre flotava una traça de la tardor que estava a punt d’arribar, lleugera però inconfusible, com l’aroma de vainilla en els muffins de l’avi Artur.

La Meg va somriure. Si aquell any la fi de l’estiu era menys tràgica que de costum, malgrat l’adéu als dies de vacances, a les exploracions a l’aire lliure, a les enfilades dalt dels arbres i a les carreres a qui pot més, era perquè ella ja no era només la Meg de Lotus Lane, a Brooklyn, entremaliada i pocatraça.

Des de feia dos mesos era, sobretot, la Meg de Lotus Lane, a Brooklyn, aprenenta de pastissera.

A l’escola, els companys es quedarien bocabadats escoltant que totes les tardes ajudava a preparar les delícies que es venien a LA PASTISSERIA MÀGICA, vestint un davantal de debò i un autèntic barret de cuinera.

001-2265.psd

La veritat era que el davantal li quedava una mica balder i la Meg havia d’agafar-se el barret amb uns clips de cabell perquè no li caigués al front, però això eren detalls sense importància. Aquell matí explicaria als companys que podia fer tot el que volgués a l’obrador de la Flo, fins i tot preparar un pastís de set pisos, si li venia de gust, i endrapar nata muntada fins a atipar-se’n. No és que hagués preparat mai un pastís de set pisos, en realitat (mentre que de nata muntada sí que se n’havia omplert la panxa d’amagat almenys un parell de vegades), però si hagués volgut, estava quasi segura que l’avi Artur li hauria explicat com fer-ho.

—Meg? Es pot saber què penses? —va demanar en Theo, el seu veí, amic i company de classe, que caminava al seu costat.

—Com es quedarà tothom de pedra quan sàpiguen que sóc aprenenta de pastissera. Crec que per una vegada ni tan sols la Francisca hi podrà competir!

La Francisca era la nena més presumida i creguda de la classe, i cada any després de les vacances d’estiu explicava els viatges increïbles que havia fet amb la família i com s’ho havia passat de bé visitant tots els parcs d’atraccions del món, menjant croissants autèntics a França, nedant amb les balenes o cavalcant zebres.

En Theo va respondre una mica sec:

—Em pensava que no voldries parlar de la teva feina com a pastissera.

—I per què?

—Perquè… Tinc la impressió que tu m’amagues un munt de secrets sobre el que feu allà, dins la Flo, l’avi Artur i tu —va rondinar el noi, posant-se bé sota el braç l’enorme mural sobre el moviment dels planetes en què havia estat treballant mig estiu.

La Meg es va mossegar els llavis. No era gens sorprenent que en Theo ho veiés d’aquella manera. Ella no li estava amagant un munt de secrets sobre la pastisseria: n’amagava només un, però grandiós. Tan grandiós que no el podia dir ni a ell, el seu millor amic. Així, doncs, va somriure i va treure’n importància:

—I ara! És que la Flo és molt gelosa dels seus trucs i no vol que se sàpiguen.

—Mmm-mmm —va remugar en Theo, gens convençut, donant un copet de peu a una pedra. No li estava bé que la seva amiga de tota la vida, sempre disposada a explicar-li cada piga nova que li sortia als braços, s’hagués tornat tan reservada.

—De tota manera, alguna cosa diré —va continuar ella—. Si més no, per veure la cara de la Francisca!

Quan van arribar davant l’escola, però, ja era tan tard que van haver d’entrar-hi corrents. La seva classe havia canviat d’aula, i els dos amics van trigar una mica a saber on s’havien ficat els companys i la Suzie, la professora d’anglès, que feia sempre la primera hora de classe de cada principi de curs.

Quan per fi van trobar l’aula que tocava, en Theo va seure de seguida al lloc al costat d’en Fred, i la Meg va córrer cap al pupitre que normalment compartia amb la Melanie, però es va quedar bocabadada: el seu lloc ja estava ocupat per una nena amb els cabells vermells que no havia vist mai. La Melanie li va fer un gest amb els braços com per dir: «Ho sento».

—Theo, Meg, us estàvem esperant —va dir la mestra, que vivia al seu mateix carrer. —Ara ja podem començar la primera lliçó del curs! Nois, no esteu increïblement emocionats de pensar en un nou curs tot sencer ple de meravelles per descobrir? Hi ha un tren carregat d’erudició que està a punt de sortir! Tothom a bord! Xuc-xuc!

Els alumnes van alçar els ulls: la mestra Suzie sempre tendia a exagerar amb l’entusiasme. Sense comptar que la meitat d’ells no tenia ni idea de què era exactament «erudició» (la Meg li va preguntar després a en Theo, i es va assabentar que era el conjunt de les coses que s’havien d’aprendre per ser més savis, el que volia dir que en Theo ja en tenia un parell de vagons ben plens aparcats al seu garatge, mentre que ella en tenia prou amb omplir-ne un calaixet).

La Meg es va dirigir una mica disgustada cap a l’únic lloc que quedava buit, un pupitre solitari a la quarta fila, i va passar els tres quarts d’hora següents amb els ulls clavats a la nuca rinxolada de la nouvinguda. La mestra l’havia presentada a tothom abans que en Theo i ella arribessin.

Així que va sonar el timbre, la Meg es va aixecar d’un bot com si fos un ninot de molles i es va acostar de pressa a la noia.

—Hola, em dic Meg!

L’altra nena va abaixar un moment el llapis que estava afilant i la va examinar amb els seus ulls verds, en els quals petits brins daurats suraven com peixos en un estany. Després va seguir traient punta al llapis.

—Ehm…, et volia dir que el lloc on t’has assegut és el meu.

—No veig escrit el teu nom enlloc —va replicar la desconeguda, mentre guardava dins l’estoig un llapis amb la punta perfecta.

La Melanie va intervenir:

—No… no és que hi hagi el nom, és que estem acostumades a fer-ho així: la Meg i jo el primer dia sempre seiem plegades.

—Exacte —va confirmar la Meg. —Així, doncs, t’importa deixar-me el lloc?

—Ara ja m’hi he assegut jo. I tu has arribat tard, de manera que diria que no tens més remei que buscar un lloc lliure —va dir la noia.

A la Meg li hagués agradat respondre, però el professor de ciències, el senyor Ruxpin, acabava d’entrar a classe, amb aquell caminar seu de mòmia egípcia, així que no li va quedar més remei que tornar al pupitre buit de la quarta fila.

Fins al descans no va saber que aquella noia es deia Nicole, arribava de Chicago i no semblava antipàtica.

Ho era de debò.

libro_ca-5

46291.jpg

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos