La caseta sota terra 3 - La vall encantada

Catalina Gónzalez Vilar

Fragmento

cap-1

imagen

Un matí assolellat de començament d’estiu, en Maties Milfulles, carregat amb el cavallet i la capsa de les pintures, va sentir tot d’una un enrenou que li va cridar l’atenció. Si no anava errat, devien ser els alumnes de l’escola de Rocabona els qui rondaven per allà.

Efectivament, els va trobar tots reunits al voltant de la font del Corb, mirant cap a l’aigua amb tanta atenció que cap d’ells no es va adonar que havia arribat. Ell, que no els volia interrompre, els va observar en silenci durant uns minuts amb ganes d’esbrinar què era allò que contemplaven tan emocionats.

Coneixia la mestra, la Sofia, de l’època que anaven tots dos junts a escola, i també la major part dels seus alumnes. Allà hi havia els tres bessons Esbarzer: la Lena, en Jep i la Tina, que vivien a la Gran Alzina, molt a prop de casa. I els seus amics inseparables, l’Àlex i l’Iris Borboll, i la cosina d’aquests, la Jana Botamunt. També hi va reconèixer els marrecs de cal Trescaire, en Pau Bongermà i la Nora i la Marina Ginjoler.

imagen

—Veieu aquests que ja tenen potes? —deia la Sofia en aquell moment—. D’aquí a una setmana seran granotes amb tots els ets i uts. Vigileu, no us inclineu tant o acabareu a l’aigua!

En Maties va somriure. Capgrossos! Ho hauria d’haver endevinat. No era un mal tema per a l’última classe abans de començar les vacances. Un cop resolt el misteri va decidir anar-se’n sense fer soroll, però quan va recular va ensopegar amb el cavallet i va armar tant de terrabastall que en un tres i no res tenia dues dotzenes d’ulls que el fitaven encuriosits.

imagen

—Maties! —el va saludar immediatament en Jep.

—Bon dia a tothom! —va dir ell, una mica avergonyit de veure que l’havien enxampat fent el tafaner—. Perdona, Sofia, només passava per aquí; no us volia pas interrompre.

—Què has d’interrompre! —va dir ella, encantada—. Vine, acosta’t. Avui hem sortit amb la intenció de mirar amb molta atenció el que ens envolta, i això també inclou parlar amb la gent que ens trobem pel camí.

—Hem vist els avis de la Nora i la Marina! —es va afanyar a explicar la Tina Esbarzer, impacient per compartir totes les novetats—. Estaven collint espart per fer cistelles.

—Ens han ensenyat a trenar-lo en forma d’espiga! —va afegir la Lena, i li va mostrar un trosset de corda feta amb fulles llargues d’espart.

En Maties, veient que no tenia escapatòria, se’ls va acostar i va agafar la corda per admirar aquella feina tan ben feta.

—També hem parlat amb les senyores Falòrnies! —va dir l’Àlex—. Ens han convidat a anar un dia de visita al diari perquè vegem com l’imprimeixen.

—I tu què ens explicaràs, eh? —va voler saber la Tina.

—Jo? —En Maties es va mirar tot atabalat la Sofia—. No crec que tingui res prou interessant per explicar...

La mestra va somriure.

—Vens de pintar, oi? —li va dir, assenyalant el cavallet i la capsa de les pintures—. Potser ens podries ensenyar en què treballes.

El suggeriment de la Sofia va ser rebut amb gran entusiasme pels alumnes, i a en Maties no li va servir de res murmurar que no valia la pena i que dins la carpeta no hi duia res que no haguessin vist mil vegades allà a la vall. La classe sencera es va arremolinar al seu voltant com ho havia fet abans entorn del safareig de la font, i no li va quedar més remei que anar traient les seves aquarel·les.

Davant seu van començar a aparèixer imatges de la vall, hi havia pintures de molts llocs i moments diferents de l’any. Allà tenien el puig Grimpador, que s’alçava orgullós enmig de la boira, i Rocabona, el gran penyal en forma de pastanaga que donava nom a la vall, i el corriol dels Reietons a la tardor, quan els rosers silvestres deixaven veure els seus gavarrons de color vermell intens, i el riu Esquiu, que baixava alegrement vora el molí de can Bongermà.

—Mireu, aquesta és d’avui mateix—els va dir, assenyalant una làmina de tons verds, grocs i blaus—. Volia pintar la vall en aquest moment de l’any, perquè d’aquí a unes setmanes l’estiu estarà tan avançat que els colors hauran canviat totalment. I això ho hem d’agrair a la reina de les fades!

Aquelles paraules van captar immediatament l’atenció dels alumnes.

—La reina de les fades? —va preguntar la Lena, aixecant les orelles.

—La reina de les fades i la seva corona encantada —va explicar en Maties, però es va adonar que ni la Lena ni els altres no sabien de què parlava—. No els n’has explicat mai la història, Sofia?

imagen

La mestra va arrufar una mica el nas i va fer que no amb el cap.

—Només és un conte antic —va dir, arronsant les espatlles.

—Però Sofia si tu n’estaves enamorada, d’aquella història!

—Volem que ens l’expliquis! —van cridar tots, i es van asseure a l’herba per escoltar-la.

—Molt bé —va acceptar la Sofia seient a la punta de la font—. Us l’explicaré. Però heu de saber que això, si és veritat que va passar, va ser fa molt i molt de temps. Va ser abans que la primera llebre, el primer eriçó o el primer reietó arribessin a aquesta vall.

»Temps era temps, aquest lloc formava part del regne de les fades, i aquí és on venia la reina quan volia descansar, juntament amb tota la cort de follets, elfs i gnoms. Segons diu la llegenda, la reina tenia una corona, una corona encantada que amb la seva màgia li permetia de triar les estacions al seu gust. Només ho havia de desitjar i la primavera s’estenia per t

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos