El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Diria que us va agradar l’illa de Colossa, oi? Si no, no hi hauríeu tornat!
Des de l’última vegada que vam parlar, la cosa ha estat tranquil·leta. Es van acabar les classes i ho vaig aprovar tot, fins i tot les matemàtiques i la gimnàstica, que ja sabeu que són les meves assignatures «preferides». A més a més, no només ho he aprovat tot, sinó que també he sabut que a l’Adrià Banyatorta, el pinxo de la classe, no li ha anat pas tan bé i, què voleu que us digui, però això també m’ha fet posar de bon humor.
El meu primer any a l’institut, amb els grans, ja el tinc aquí a tocar, però bé, no hi vull pensar ara, prou temps que hi haurà per amoïnar-s’hi. Tinc TOT l’estiu al davant per descansar i passar-m’ho bé. Almenys això era el que pensava quan van començar les vacances, però després tot es va anar complicant...
Ara us en faré cinc cèntims, però abans deixeu que us refresqui una mica la memòria, per si no recordeu l’altra vegada que vau venir o per si és el primer cop que visiteu Colossa, l’illa que no surt als mapes i que molt poca gent sap que existeix.
Jo soc el Harry, un ciclop descendent de Polifem. M’agraden amb bogeria les Bambes (de nata i/o de crema), els còmics i els videojocs, entre altres coses.
Aquest parell d’aquí són el pare, un antic especialista de cinema, que ha perdut la feina, i la mare, propietària d’una petita perruqueria.
Aquí teniu algunes de les persones de l’illa que em tenen el cor robat:
el Marrac, el meu millor amic. És un drac marrà descendent dels grans dracs i dels grans marrans.
L'avi. És un exvíking genial i una mica tocat de l’ala.
La Medusa. La nineta dels meus ulls.
I uns altres que ja no em fan tanta gràcia:
L'Adrià Banyatorta. El meu arxienemic, un paio de la classe que es pensa que és qui sap què.
El senyor Xandall, el professor d’Educació Física.
Bé, i fins aquí les presentacions. Ara que ja us heu posat al dia, us explicaré per què aquest estiu no ha anat ben bé com m’esperava...
Per a aquestes vacances d’estiu m’havia proposat fer tot de coses: rutes per l’illa amb la bicicleta per mantenir-me en forma, escriure i dibuixar el meu primer còmic —potser em podria inventar un superheroi com el SUPERBASILISC i tot!—, anar a la piscina, fer un partit amb els amics de tant en tant... en fi, aprofitar una mica el temps.
Els primers dies em llevava bastant d’hora, encara no havia canviat el ritme del col·legi, i amb els primers raigs de sol ja obria l’ull: tal com us ho dic. Però anaven passant els dies i cada vegada em feia més mandra sortir del llit. «Ja tindré temps de fer tot el que m’he proposat, que l’estiu és molt llarg i prou que he matinat durant tot el curs», pensava jo, i llavors em girava de costat i em tornava a a dormir.
Al final, la meva rutina estiuenca era llevar-me tard, jugar a videojocs, quedar amb el meu amic marrac i para de comptar.
I així anaven passant els dies sense que passés gran cosa. La mare insistia que això no era de gent evolucionada. Però, què voleu que us digui, tampoc no hi havia gran cosa a fer.
