Best Friends Forever 3 - Invercanvi a París

Ana Punset

Fragmento

cap-1

magen

Un trimestre nou sempre és un canvi, amb aquells dies previs per gaudir d’una pausa abans que torni la bogeria dels treballs, dels exàmens... És un moment de calma abans de la tempesta. Però Vistalegre és diferent: en aquest internat sembla que no existeixi la tranquil·litat... ni l’avorriment. La primera tarda que tenim lliure, la directora ens convoca a tots els alumnes d’ESO a l’auditori. Què deu passar, ara?

Vaig a l’auditori amb la Júlia i, quan hi arribem, les grades ja estan pràcticament plenes, però l’Adrià, en Matías i en Sergi ens avisen fent-nos un gest amb la mà, com tantes altres vegades, perquè ens asseguem al seu costat, on hi ha dues butaques lliures que ens criden com si ens haguessin estat esperant tota la vida. L’Adrià fa un somriure a la Júlia quan se li asseu al costat i ella l’hi torna, contenta de poder-lo tenir tan a prop durant una estona. Sé que l’està olorant perquè la meva amiga tanca els ulls i inspira. Sí, la veritat és que aquest noi fa molt bona olor. Deu fer poca estona que ha acabat d’entrenar amb l’equip de natació, perquè té els cabells molls i encara desprèn aquella olor de clor que ni amb la dutxa no et treus de sobre.

imagen

—Ha anat bé, l’entrenament? —li pregunta la meva amiga, que ha deduït el mateix que jo.

—Sí, avui he fet una bona marca. Si continuo així, en el proper campionat em tocarà un dels carrils del mig —respon satisfet.

—Quan és el proper campionat? —li pregunta ella.

—A final de curs. Vejam si aquesta vegada em vens a veure...

La Júlia respon amb un parpelleig que li surt més lent del que és habitual i a mi se m’escapa el riure.

—Vindràs? —insisteix l’Adrià, clavant-li aquells ulls verds tan perfectes.

Jo aparto la mirada per deixar-los una mica d’intimitat, i sento que la Júlia li contesta:

—T’ho prometo.

I es queden tots dos mirant-se una estona en silenci, conscients que es podrien dir moltes més coses i que potser algun dia aconseguiran superar els seus límits i els obstacles, i finalment se les diran.

—Què promets? —pregunto jo, trencant aquell moment íntim només per empipar una mica, perquè m’avorreixo i ja no sé on mirar mentre espero que la Carlota faci la seva aparició estel·lar. Aquesta maleïda xerrada no comença mai.

—La Júlia m’acaba de prometre que vindreu al campionat de natació del juny —contesta l’Adrià, sense amagar un gran somriure.

Jo entretanco els ulls i miro la meva amiga.

—De debò? Dues hores mirant com uns quants paios llueixen múscul?

La Júlia assenteix arronsant les espatlles, i l’Adrià fa petar la llengua abans de defensar-se entre rialles. Em coneix massa bé i per això no s’enfada pel meu comentari.

—Jo no llueixo múscul, només vull ser el millor en un esport que m’apassiona, són coses diferents.

—Ah, sí? —contesto, arquejant les celles, i la Júlia branda el cap—. Tantes ganes tens de veure’l en banyador? —li xiuxiuejo a l’orella, i el color de la seva cara ho diu tot: vermell tomàquet. Se’m torna a escapar el riure, perquè la veig molt acalorada i fa la impressió que s’ha convertit en una estufa.

—Estàs bé, Júlia? —li pregunta l’Adrià.

Jo intento reprimir-me el riure mentre la meva amiga dissimula com pot.

—No hi fa molta calor, aquí? —pregunta, mentre es venta amb una mà, i jo ja no em puc aguantar més i esclato a riallades.

La Júlia em llança una mirada d’advertència perquè em controli una mica davant de l’Adrià, però quan veu que m’estic recargolant de riure, se li encomana i acabem totes dues rient sense parar. Al final em ve mal de panxa i tot...

—Xxxt, silenci, sisplau. —Sentim pels altaveus la veu de la Carlota, que acaba d’aparèixer a l’escenari i alça un dit per avisar. O potser ja fa estona que és allà dalt i de tant riure no ens n’havíem ni adonat.

La qüestió és que, quan la sentim, el nostre cos reacciona, i de la mateixa manera que si un ratolí veu una àliga s’amaga, nosaltres tanquem la boca i mirem cap endavant com soldats. La resta dels assistents fa el mateix i de seguida s’instaura un silenci sepulcral a l’auditori. És el poder de la nostra rígida directora.

imagen

Amb tot el públic pendent d’ella, que és el que vol, la Carlota comença a parlar.

—Tal com sabeu, avui comença l’últim trimestre del curs, el que determinarà la vostra nota mitjana per passar a l’any que ve. Doncs bé, en aquesta promoció hem decidit incorporar-hi una novetat...

Miro la Júlia i la veig tensa, una mica esporuguida. És comprensible, perquè l’última vegada que la Carlota va anunciar una novetat, ens van separar d’habitació i de classe sense haver-nos avisat. Tot d’una, em ve un calfred quan penso en tot el que va provocar aquell canvi: secrets, distància, amenaces, tristesa, soledat... Agafo la mà de la Júlia per recordar-li, i recordar-me, que tot allò ja ha passat, que totes dues hem après molt de les males decisions i que, passi el que passi, ho afrontarem juntes. Bé, sé que és esperar molt d’un simple gest, però entre la meva amiga i jo les coses van així, les grans explicacions sobren; ara ens comuniquem gairebé sense necessitat de parlar. Per tant, jo ja m’entenc...

—La nostra escola homòloga a París, Le Beau Paysage, ens ha proposat fer un intercanvi d’un mes entre els dos centres, en el qual participaran els millors estudiants. Els alumnes de primer d’ESO amb més bona mitjana es podran permetre el luxe de passar els propers trenta dies en una de les escoles de més prestigi de França, conèixer-ne l’entorn, practicar el francès i, sobretot, esforçar-se tant com aquí per continuar sent els millors.

Com que la Carlota para de parlar, tots ens ho prenem com un permís per reaccionar a aquella grandíssima i inesperada notícia. França? París? Això no és una novetat, és un regal! Ràpidament creixen els murmuris provocats per l’emoció i la il·lusió, dotzenes d’alumnes somien què suposaria guanyar aquesta oportunitat. Noto que el cor em batega intensament, no m’ho puc creure... París! La ciutat més bonica del món, la ciutat que vaig visitar quan era petita i de la qual tinc records meravellosos, malgrat que hi vaig anar amb la família... Miro la Júlia, que em continua agafant la mà, encara sorpresa per la notícia, fins que me l’estreny contenta i feliç abans d’exclamar amb el seu francès d’estar per casa:

Tu timagines? Paris!

imagen

Em tiro als braços de la meva amiga i ens abracem entusiasmades davant la idea de viatjar juntes a París... Però la Carlota torna a parlar recuperant el to sever i recordant-nos una cosa fonamental, una cosa que potser a més d’un ens ha passat per alt.

—Com que tots no podreu gaudir d’aquesta oportuni

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos