Best Friends Forever 1 - Primer any a l'internat

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

Només veig arbres, arbres pertot arreu. Encara no em puc creure que enmig d’un bosc tan dens es pugui amagar el millor internat del país, és a dir, el que a partir d’avui serà casa meva i on estudiaré primer d’ESO.

—Estàs nerviosa, Júlia? —em pregunta el pare, que em mira a través del retrovisor del cotxe mentre condueix.

Arronso les espatlles abans de confessar:

—Una mica. —A ell no li puc amagar res, perquè em coneix més bé que jo mateixa.

Al seient del copilot, la mare sospira, també nerviosa, però no diu res. Estic segura que per dins està com un flam.

—Ja veuràs com hi estaràs bé, aquí, i tot serà fantàstic —diu el pare, picant-me l’ullet. Li contesto amb un somriure, una mica més tranquil·la.

 

imagen

 

Té raó, tot anirà la mar de bé. Per què no hi hauria d’anar? Al capdavall, he aconseguit una de les cinc beques que l’elitista internat Vistalegre concedeix cada any, i gràcies a això podré estudiar en unes instal·lacions magnífiques sense haver de pagar una bestiesa de diners cada mes. Va ser la meva tutora, és a dir, la meva extutora, qui em va aconsellar que ho intentés. Segons ella, aquí tindré moltes més oportunitats que no pas a la meva escola de sempre. Vistalegre és un d’aquells llocs que, quan l’esmentes, tothom canvia d’expressió, o sigui que suposo que això m’ajudarà quan hagi d’entrar a la universitat o buscar feina.

L’inconvenient és que Vistalegre no és una escola normal, sinó un internat. Sí, és un lloc on, a més d’estudiar, passaré tot un any apartada del que ha format la meva vida fins ara. I és per això, sobretot, que estic inquieta. Perquè no és el mateix canviar-se de l’escola del costat de casa a una que hi ha uns quants carrers enllà, que agafar totes les teves coses i traslladar-te, directament, a una nova casa perduda al mig del bosc. Però vaja, el pare té raó... segur que tot anirà bé, oi?

—Visca, ho he aconseguit! —crida de sobte el meu germà de cinc anys alçant el braç, assegut en un elevador al meu costat.

En Nico juga amb la consola i està totalment absent de la conversa. Quan es posa a jugar amb la maquineta, no existeix res més.

—Ja has guanyat el contrincant? —li pregunto, donant una ullada a la pantalla.

—Sí, i he aconseguit un pilot de gemmes noves que em serveixen per...

En Nico continua parlant del seu joc. Jo no soc aficionada als videojocs, però m’encanta que m’expliqui els avenços que fa, amb aquells clotets que se li dibuixen a les galtes de tan emocionat com està. Escoltar-lo m’ajuda a relaxar la ment i a pensar en una altra cosa que no sigui el meu futur, cada vegada més proper.

—Ja hi som —anuncia el pare, i torno de cop a la realitat.

M’agafo fort al cinturó de seguretat, com si m’acabés d’avisar d’un xoc imminent. Potser és perquè em sento com si fos això, un xoc... M’intento relaxar tocant la tanca de la bossa de mà que tinc a la falda; és un regal del pare, la va triar ell mateix aquest estiu, en un mercat medieval que van fer al nostre poble, i li tinc un afecte especial. Qualsevol diria que no n’hi ha per a tant —petitona, quadrada, de pell marró fosc—, però per a mi és la millor bossa del món, i per això l’he inclòs en l’equipatge.

Mentre traspassem l’enorme reixa de ferro que anuncia l’arribada a l’internat i avancem pel camí de terra que serpenteja fins a la porta principal, tinc la sensació d’estar entrant en un palau del segle XV. Que hem fet un viatge al passat?

—Mira, allà hi ha l’hipòdrom —comenta el pare, mentre m’assenyala una estructura immensa.

—Els cavalls són molt perillosos. Ves amb compte, Júlia.

—No pateixis, mare, ja em posaré el casc —dic de broma, i el pare es posa a riure.

—A mi no em fa gens de gràcia. Una caiguda des de dalt d’un cavall pot ser mortal.

El pare allarga la mà i la posa sobre la de la mare, que la rep encantada.

—No caurà, perquè estarà envoltada de persones constantment pendents d’ella i aprendrà coses noves, que això sempre és bo.

—Tens raó. —La mare sospira una mica més tranquil·la.

Des que tinc ús de raó, el pare i la mare han estat els pols oposats de la meva vida: ell és segur, enèrgic i aventurer; ella, poruga, cautelosa i contrària a exposar-se i a exposar-nos a qualsevol perill. El pare, que es diu Vicenç, té un taller mecànic, i la mare, que es diu Isabel, ha treballat tota la vida d’educadora a la mateixa escola bressol. No ens ha faltat mai res, i a l’estiu sovint fem uns quants dies de vacances tots junts, però ni en el millor dels meus somnis em podrien pagar un curs a Vistalegre. Per això la mare està més nerviosa del que és habitual: aquesta beca no és una oportunitat més, és l’oportunitat de la meva vida.

 

imagen

 

Un cop hem aparcat, agafo la meva bossa estimada i surto del cotxe amb la mirada clavada a l’edifici de pedra que s’erigeix davant nostre. Definitivament, en algun moment de la història devia ser un castell, i ara aquesta construcció amb torres als laterals serà la meva nova llar. El pare treu de dins del porta-equipatge l’única maleta que he omplert amb les coses imprescindibles per a aquest any, i em crida perquè els segueixi, a ell, a la mare i al meu germà, pel camí que condueix fins a la porta principal. Porto més fotos i llibres que no pas roba, perquè, al capdavall, cada dia aniré amb uniforme, o sigui que no necessito gaire varietat, tot i que la roba tampoc no és una cosa que m’hagi capficat mai gaire. La meva amiga Rosa sempre em renya per això.

—Que tens totes les samarretes iguals, o què?

—És que són les que m’agraden. Per què me n’he de posar unes altres?

La Rosa és l’amiga més íntima que he tingut mai, malgrat que som molt diferents. No obstant això, des que va saber que vindria a Vistalegre, es va distanciar de mi i aquest estiu amb prou feines ens hem vist, o sigui que ara no crec que la trobi a faltar gaire.

Quan la meva família i jo arribem a la porta de l’internat, ens rep una colla de nois i noies asseguts en diverses taules, amb uns adhesius de colors a la solapa que diuen: GOVERNANT o GOVERNANTA. Ens posem al final de la cua d’alumnes que esperen el torn per ser atesos. Damunt d’unes taules, els governants hi tenen un plec de papers amb llistats, i van marcant els noms a mesura que els alumnes arriben al centre. El noi que fa cua just davant meu em somriu abans d’anunciar el seu nom a un dels governants: Adrià, em sembla que diu. Almenys els alumnes semblen trempats, penso. Quan em toca a mi i dic el meu nom, una governanta amb una cua negra i llarga molt tibada es presenta.

—Soc la Lea, la teva governanta, i em pots comentar tots els dubtes que tinguis i comptar amb mi pel que calgui. D’acord? —La Lea parla en to ne

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos