Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
—Ja heu dut el nou hàmster a casa? —va preguntar la Kitty a la seva amiga Emily.
Estaven dinant al menjador de l’escola. L’Emily va agafar una galeta de xocolata, amb els ulls brillants d’emoció.
—Ahir el vam anar a buscar al refugi d’animals. Té el pèl més suau que et puguis imaginar i quan s’adorm tot arrupit sembla una boleta de borrissol blanca! De fet, es passa mig dia dormint.
La Kitty va somriure. Compartia l’alegria de tenir un animaló i cuidar-lo. El Carbassí, el seu gatet ratllat de color carbassa, era més aviat un amic que no pas una mascota. La Kitty l’havia rescatat de la torre del rellotge quan era petit i des de llavors que vivia amb la seva família.
—Es diu Marvin —va afegir l’Emily.
La Kitty es va acabar el suc de poma i va tancar la carmanyola.
—M’agradaria tant coneixe’l! Segur que és una preciositat...
—Demanaré a la mare si el pots venir a veure —va dir l’Emily tota decidida. Llavors va fer cara de pena—. Però aquest cap de setmana no pot ser, perquè anem a ca la iaia i no tornarem fins diumenge a la nit. Estic una mica amoïnada perquè hauré de deixar el Marvin a casa. Els pares m’han dit que li deixi menjar de sobres perquè no passi gana, però, i si se sent sol? O si es queda sense cogombre... És el seu menjar preferit.
—I per què no hi vaig mentre sou fora? —va dir la Kitty—. Li podria donar cogombre, si li fa falta.
—Això seria genial! —va dir l’Emily, animant-se de cop.
—Ho hauré de preguntar als pares, però segur que no els farà res. Els encanten els animals. —La Kitty somreia mentre se n’anaven cap al parc. Hi havia una raó especial perquè els agradessin tant els animals: la Kitty, la seva mare i el seu germà petit, en Max, tenien superpoders felins.
La Kitty podia córrer, saltar i caure sempre de potes com els gats. També tenia una oïda superpotent i una esplèndida visió nocturna. Però el millor de tot és que podia parlar amb els animals i entendre’ls perfectament. Encara no era una superheroïna de debò, estava en període d’entrenament, però sempre buscava ajudar els altres, encara que només fos dur cogombre quan fes falta!
—La casa de l’Emily és la del roser —va dir la Kitty, que l’endemà anava pel carrer amb el seu pare i en Max.
Als seus pares els havia semblat bé que ajudés amb el hàmster i els pares de l’Emily havien passat aquell matí a deixar-los les claus de casa. La Kitty va obrir la tanca del jardí i va córrer cap a la porta de ca l’Emily.
—Nosaltres t’esperem aquí baix —va dir el pare a la Kitty mentre obria la porta—. Tu ves fent tranquil·la i mira que el hàmster tingui tot el que li faci falta.
—Gràcies! —La Kitty se’n va anar corrents cap a la nevera i en va treure un tàper de bastonets de cogombre. Després es va afanyar escales amunt.
La Kitty havia estat moltes vegades a ca l’Emily, però encara no coneixia el Marvin. El petit hàmster corria dins de la seva roda, amb les potetes diminutes tota l’estona amunt i avall.
La Kitty es va aproximar a veure la gàbia i va somriure.
—Hola, Marvin. Jo soc la Kitty i et cuidaré ara que no hi és l’Emily.
El Marvin es mirava la Kitty. La roda grinyolava mentre hi corria.
—Et vaig a canviar el menjar i l’aigua —va afegir la Kitty—. Que t’agradaria una mica de cogombre?
Li va canviar el menjar. Després va treure el recipient de l’aigua de la gàbia i el va omplir. Finalment, va obrir el tàper de cogombre i en va ficar uns quants bastonets dins la gàbia.
—En tindràs prou? —li va preguntar—. L’Emily no em va dir si ets molt ganut o no.
El Marvin no es va tombar ni tampoc va dreçar les orelles. Només anava corrent i prou. La Kitty va arrufar les celles. Que estrany que el Marvin fes tant d’exercici, si l’Emily li havia dit que no parava de dormir. Potser és que estava neguitós perquè l’havien deixat tot sol?
La Kitty es va tornar a mirar la gàbia.
—Ei, que tot anirà bé —li va dir baixet—. L’Emily tornarà d’aquí a no res.
Les potetes del Marvin anaven fent girar la roda.
—Només serà fora fins demà a la nit —ho va tornar a intentar—. Ja sé que li agrada molt cuidar-te.
El Marvin no va respondre. Li tremolaven els bigotis mentre corria. Els ulls, que semblava com si els tingués de vidre, miraven fixament per la finestreta.
La Kitty se’l va mirar recelosa. Segur que n’hi passava alguna.
—Que no et trobes bé? Si et fa falta alguna altra cosa, te la puc anar a buscar.
Es preguntava què més li podi