Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
u
Em dic Nelson. Fins no fa gaire era un nen normal i corrent, potser fins i tot una mica pringat… i ja m’estava bé.
Però quan vaig fer deu anys, tot va canviar. Vaig descobrir que era l’últim ninja sobre la faç de la terra.
O sigui que ara… soc el NINJA KID!
El problema és que no hi tinc gaire traça. Encara em sento més un pringat que un ninja. De fet, podria ser el ninja MÉS PRINGAT del món.
De vegades, sense voler, em poso la roba interior del revés…
Em fan por les aranyes…
I em fan por les altures.
De vegades somio despert que soc el ninja MÉS GUAPO…
… O el ninja MÉS GUAI.
Però no soc ni tan guapo ni tan guai, o sigui que per ara m’hauré de conformar amb ser un ninja més aviat pringat.
Però en realitat fer servir el cap és el que m’ha funcionat fins avui. Com la setmana passada, quan unes aranyes de la mida de camions d’escombraries van envair la nostra ciutat.
Ser guapo o guai no m’hauria servit de gaire…
Però ser llest sí que va ser útil, perquè, fent servir el cervell, vaig empescar-me una manera d’encongir totes les aranyes i tornar-les a la mida normal.
I també m’ho vaig manegar per encongir el dolent fins que va ser de la mida d’una mosca!
Però el més estrany és que semblava una versió més vil i escanyolida del meu pare!
O sigui, que aquesta història ninja és molt emocionant, tot i que també és una bogeria.
Per sort, tinc la mare, l’àvia Pat i el cosí Kenny, que m’ajuden a sortir-me’n, de tot plegat!
Tots quatre vivim en un dipòsit de ferralla a la ciutat de Duck Creek. La mare treballa de dona de fer feines i l’àvia Pat s’encarrega del dipòsit de ferralla, però també és inventora.
És molt guai que en Kenny també visqui amb nosaltres, perquè és el meu millor amic.
—Mama, àvia —vaig dir aquell matí quan vam seure a esmorzar—, coneixeu el paio aquell de l’helicòpter? És que, bé, just abans que girés cua, li vaig veure la cara i em va resultar molt familiar… és el meu pare?
—No! —va exclamar la mare.
—No és el teu pare —va dir l’àvia—. Però hi ha una raó que explica que s’assembli tant a ell…
L’àvia va fer una pausa.
—És el germà bessó del teu pare.
—El seu nom és doctor Andrew Kane —va continuar l’àvia.
—O sigui que… és el meu oncle?! —vaig dir—. I també és un ninja?
—No, no és cap ninja —va respondre l’àvia—. Ell i el teu pare són bessons idèntics. Eren gairebé clavats… fins que van fer deu anys.
Aleshores, el teu pare va desenvolupar les habilitats ninja, però l’Andrew, no. Es va posar fet una fúria. Se sentia enganyat.
—I l’havien enganyat? —vaig preguntar.
—No, de cap manera. Tots tenim capacitats i habilitats diferents, i malgrat que a l’Andrew no li van tocar ni la força ni la velocitat, tenia una intel·ligència fora de sèrie. Es va convertir en el meu estudiant i li vaig ensenyar tot el que sabia de ciència i sobre l’art d’inventar.
Però l’Andrew no estava mai satisfet d’ell mateix i no considerava que la seva intel·ligència excepcional fos un do. Sempre se sentia inferior al teu pare, i tenia set de poder.
—I aleshores què va passar, àvia?
Va robar tota la meva recerca i va fugir per fer-se més poderós…
… i ara ha tornat.
—Bé, no ens hi hem d’amoïnar gens ni mica —va ficar cullerada en Kenny—. Perquè és petit com un osset de gominola!
—No, Kenny, ens hi hem d’amoïnar i molt —el va contradir l’àvia—. Per a l’Andrew, inventar una manera de recuperar la mida normal serà bufar i fer ampolles, i aleshores tornarà més furiós que mai.
—Però què vol? Per què segueix rondant per Duck Creek?
—Vol poder. Vol control. Ha permès que la ràbia el canviï. I està convençut que la manera d’aconseguir el poder és a través de les pedres de color porpra.
Vaig recordar la pedra especial que havia trobat al bosc. No em puc creure que la llancés per esporuguir una aranya! No la tornarem a trobar mai més!
—Però com és que una pedra pot dotar de poder algú, àvia? —vaig preguntar.
—Ningú ho sap del cert, però hi ha qui creu que les pedres confereixen al seu amo el poder de controlar els pensaments dels altres —va respondre l’àvia.
—És per això que ha tornat a Duck Creek després de tot aquest temps —va dir la mare—. Creu que les pedres es troben per aquí i les vol trobar.
—Com li podem PARAR ELS PEUS? —vaig preguntar.
—Cal que estiguem preparats —va dir l’àvia—. Som-hi, nanos, a entrenar!
