La caseta sota terra 6 - Que comenci la funció!

Catalina Gónzalez Vilar

Fragmento

cap-1

imagen

Ja es feia fosc quan el doctor Baldó va trucar a la porta de la Gran Alzina. Tal com anava avançant la tardor, a la vall els dies cada cop eren més curts. Ben aviat, les nits serien tan fredes que, a l’alba, la clariana dels Pelegrins es llevaria tota blanca a causa de la gebrada. «Sí, ja tenim l’hivern a sobre», va pensar el doctor. Es notava en l’olor de llenya i molsa que impregnava l’aire.

Quan es va obrir la porta de la Gran Alzina, una llum daurada i acollidora el va il·luminar.

—Màxim, quina sorpresa! —va dir en Samuel Esbarzer quan el va veure—. Que hi ha algú malalt?

—No, no —el va tranquil·litzar—. Només he passat per parlar un moment amb tu i amb la Mirna. Però se m’ha fet més tard del que em pensava. Que dormen, els tres bessons?

—Encara no —va dir en Samuel, que l’examinava amb curiositat mentre el convidava a entrar—. Són tots a baix, els agradarà veure’t.

Just en aquell moment, es van sentir uns riures que venien del pis de sota.

—Tota la tarda que es disfressen i organitzen una obra de teatre —li va explicar en Samuel mentre baixaven per l’escala—. Ja et deu haver arribat la notícia, oi?

El doctor va fer que sí amb el cap. Oi tant si li havia arribat, com a tothom de la vall. La Felícia Botamunt, fundadora i presidenta del Club de Teatre de Rocabona, havia convocat una reunió per anunciar el títol de l’obra que posarien en escena aquell any. Precisament per això havia anat a cals Esbarzer.

Quan va arribar a baix, el doctor va admirar els murs i les àmplies voltes de pedra d’aquelles sales subterrànies. Vet aquí la famosa caseta sota terra! Es tractava d’un antic cau, potser el més antic i tot de la vall, que havia caigut en l’oblit fins que els Esbarzer es van mudar a la Gran Alzina i en van fer la cambra de jocs dels tres bessons.

La seva atenció, però, es va centrar ràpidament en el que tenia lloc al costat de la llar de foc.

En un escenari improvisat i amb un cobrellit que feia de teló, en Jep Esbarzer actuava davant la mare i les dues germanes. Estava imitant algú, i en Màxim de seguida va saber de qui es tractava: de la Felícia Botamunt!

—Atenció, us presentaré la meva última obra, Una llebre en perill —deia en Jep, exagerant el to teatral i pompós de la mare de la seva amiga Jana—. Però, oh, no!, em fa l’efecte que jo també estic en perill i em desmaiaré.

Fent grans escarafalls i entremig de les rialles del públic, en Jep va fer veure que queia en basca damunt una butaca col·locada al mig de l’escena. En Samuel i el doctor es van afegir als aplaudiments.

imagen

—Màxim! —va dir la Mirna quan es va adonar que hi havia un convidat.

En Jep es va incorporar d’un salt, pensant que el renyarien. Però en Màxim reia a cor què vols. Segons el seu parer, l’havia ben encertada amb la imitació. Les obres de teatre que escrivia la Felícia s’assemblaven molt les unes a les altres. Sempre passaven en cases elegants, sempre hi raptaven la protagonista, que sempre s’aconseguia salvar i sempre sempre sempre queia desmaiada, normalment sobre la butaca de color rosa que la Felícia mirava d’entaforar en totes les obres.

—Bona nit, família —els va saludar en Màxim Baldó, amb la seva simpatia habitual. A continuació, va fer un gest ampli que abastava les voltes i les columnes del cau—. Aquí teniu tota una mansió!

—És el lloc perfecte per torrar les castanyes —va contestar la Mirna, rient—. Vine, seu amb nosaltres. Va, digues, saps alguna cosa de l’obra nova?

La Lena, en Jep i la Tina van dreçar ràpidament les orelles. Tot i que la Felícia no escrivia mai papers per a la quitxalla, no perdien pas l’esperança que algun dia es girés la truita. Al capdavall, ells també eren part del club de teatre i cada any ajudaven amb l’escenografia, com a acomodadors i en moltes altres feinetes.

Perill entre els lilàs! —va anunciar el doctor, mentre s’asseia en un tamboret.

La família Esbarzer va deixar anar un sospir de desànim. Com és que tenia tan poca imaginació, la Felícia?

—Però... —va afegir en Màxim, tot misteriós—, us asseguro que aquest any no tornaré a fer de majordom. Tinc un pla.

—Quin pla? —va voler saber la Mirna.

Sense dir ni ase ni bèstia, el doctor va regirar el maletí i en va treure un manuscrit de fulls escrits a màquina lligats amb un cordill. El va passar a la Mirna, que en va llegir la primera frase en veu alta.

imagen

Les alegres aventures d’en Robin de la Vall —va dir, mirant en Màxim—. És una obra de teatre? L'has escrita tu?

—Exacte! —va dir ell—. Tot i que és una adaptació del Robin Hood. El pla que us deia és presentar l’obra a la reunió. Per això he vingut a parlar amb vosaltres. Si tots hi votem a favor, la Felícia haurà d’acceptar que representem aquesta obra en lloc de la seva.

La Mirna i en Samuel es continuaven mirant el manuscrit ben parats, ja que desconeixien les inclinacions literàries del doctor.

—Rumieu-vos-ho bé —va continuar ell, pensant que dubtaven—: personatges aventurers, batalles, amor, duels, reis dolents...

En Jep no se’n va poder estar.

—Serà genial! —va dir, posant-se dret d’un bot.

En Màxim es va animar quan va veure que ja tenia un aliat.

—Segur que sí! —En Samuel s’hi va afegir amb un centelleig als ulls—. Robin Hood és una gran història i seria divertit fer-hi d’espadatxí.

—De què va? —va preguntar la Lena, que sospitava que en Jep tampoc no ho sabia. Només li agradava perquè hi hauria duels i batalles!

—Em sembla que en tenim la novel·la per aquí baix —va dir la Mirna, i es va aixecar a buscar-la.

Va tornar amb un llibre a la portada del qual es veia una llebre vestida a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos