Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Divendres a la tarda, mentre estava asseguda al meu pupitre tota contenta, amb el conillet Pinki dormint a la falda, la senyoreta Cirereta va anunciar una notícia preocupant.
—Dilluns al matí —va dir— farem un examen de matemàtiques!
Vaig notar que se’m regirava la panxa dels nervis.
Un examen! No els suportava.
—Per tant, vull que durant el cap de setmana repasseu les taules de multiplicar —va continuar la mestra.
Vaig mirar la meva millor amiga, la Zoe, que estava asseguda al pupitre del meu costat, però no la vaig veure gens amoïnada. És clar, la Zoe treu sempre bones notes en tot. Matemàtiques és l’assignatura que m’agrada menys, i les taules de multiplicar són molt difícils de recordar.
Estava completament desanimada mentre guardava els llibres a la motxilla per marxar cap a casa.
—Què et passa? —va preguntar la Zoe, quan sortíem.
—Estic una mica amoïnada per l’examen —vaig reconèixer—. Les fades vampir no som gaire bones en matemàtiques.
—Ja veuràs com t’anirà superbé, Isadora! —va dir la Zoe, i es va tapar la boca amb un mocador de paper per esternudar—. A més, les taules de multiplicar són molt fàcils.
—Per a tu sí! —vaig replicar—. Hi tens la mà trencada!
—Perquè les practico molt —va contestar la Zoe—. La mare em va comprar un disc amb cançons de les taules de multiplicar. L’escoltem cada matí al cotxe. Les matemàtiques poden ser molt divertides, si vols. Fer operacions és com fer un puzle!
Vaig arrugar el front.
—Si vols, et puc deixar el disc —va oferir la Zoe, amablement—. Jo ja me’l sé de memòria.
—No cal, no pateixis —vaig respondre de seguida. La idea d’escoltar cançons de les taules de multiplicar encara em faria posar més nerviosa. No em venia gens de gust!
La Zoe va arronsar les espatlles.
—Com vulguis, però si durant el cap de setmana canvies d’idea, truca’m —va dir—. Oh, mira, allà hi ha la mare! Adeu, Isadora! —I va travessar el pati corrent en direcció a la sortida.
Vaig caminar a poc a poc cap al lloc on m’esperaven la mare i la meva germana petita, la Flordemel, amb el cotxet. La mare és una fada, o sigui que no en sap res, d’exàmens de matemàtiques. A l’escola de fades aprenen matèries molt diferents: agitar varetes, buscar bolets verinosos i fer ballet.
—Hola, bonica! —em va saludar la mare, somrient, mentre jo m’hi acostava corrent—. Com ha anat avui?
—Bé —vaig contestar, convençuda que no serviria de res explicar-li allò de l’examen—. Avui és l’aniversari d’en Bruno, i ha portat un pastís!
—Oh, quin detall més maco! —va dir, mentre ens dirigíem cap al carrer.
—Era de maduixa —vaig afegir.
Vaig continuar explicant a la mare totes les altres coses que havia fet al llarg del dia, però, així i tot, no em podia treure del cap l’examen. No me’n podria deslliurar de cap manera, excepte que dilluns estigués malalta, és clar.
… Excepte que dilluns estigués malalta!
La mare em va començar a explicar les coses divertides que havia fet aquell dia la Flordemel, però jo no l’escoltava gaire. El cap m’anava a cent per hora. M’atreviria a fingir que estava malalta, dilluns?
No… Impossible!
… O sí?
Tan bon punt vam arribar a casa, vaig anar a la cuina a preparar-me el meu berenar favorit: una llesca de pa torrat amb melmelada. El pare ja s’havia llevat —com que és un vampir, dorm durant el dia— i estava assegut a la taula bevent el seu suc vermell preferit.
—Ha anat bé a l’escola, Isadora? —va preguntar.
—Sí, gràcies —vaig respondre, mentre posava el pa a la torradora—. Puc trucar a la Mirabelle aquest vespre?
—A la Mirabelle? —va preguntar la mare, una mica desconfiada.
La Mirabelle és la meva cosina. És meitat fada i meitat bruixa, i és molt trapella. Sovint em fica en problemes, encara que no sigui la seva intenció, però m’encanta estar amb ella. És molt divertida!
—És que fa molt de temps que no parlem —vaig dir—. Li puc trucar, si us plau? És divendres!
—Bé, suposo que sí —va accedir la mare.
—No hi veig cap impediment —va respondre el pare.
Després de berenar, vaig córrer cap al rebedor, on hi ha la bola de vidre en una tauleta. La mare hi va moure la vareta per sobre mentre mussitava el número de la Mirabelle, i de seguida va començar a brillar amb una llum rosada. Una boira s’arremolinava a dins de la bola de vidre, i vaig observar neguitosa les profunditats del núvol, que emetia un so de telèfon a casa de la Mirabelle. Esperava que no fos fora! Al cap d’uns quants minuts, la boira va escampar i de sobte vaig veure la cara de l’oncle Alvin mirant-nos des de l’interior de l’esfera.
—Ah! —va exclamar—. Cordelia! Estimada germana. Com va tot?
La mare i l’oncle es van posar a parlar, i jo feia salti