Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
—Has guardat la vareta de fada a la maleta, Mirabelle? —va preguntar el pare.
Érem a la porta de casa, a punt per anar-nos-en. Només faltava la mare.
—Mmm… Em sembla que me l’he descuidat —vaig contestar.
El pare va sospirar. Ell és un follet i sempre intenta que m’acostumi a fer servir la vareta més sovint, però la veritat és que jo m’estimo més fer màgia de bruixes, com la mare! En general em sento més bruixa, tot i que tècnicament també soc meitat fada, igual que el meu germà, en Wilbur.
—Doncs va, que encara tens temps d’anar-la a buscar —va dir el pare, mirant el rellotge—. I, de passada, demana a la mare que s’afanyi. No podem pas arribar tard! Segurament deu estar guardant totes les seves locions i pocions a la maleta.
La mare i el pare tenen un negoci de productes de bellesa orgànics i elaboren cremes facials, perfums i pintallavis. La mare és capaç de passar-se tot el dia a la Torre de les Bruixes fent experiments amb els diferents ingredients, i a vegades costa molt que deixi la feina i surti d’allà dins!
—D’acord —vaig contestar.
Vaig córrer escales amunt amb la meva mascota, la dragoneta Violeta, aletejant darrere meu. Em notava unes pessigolletes d’emoció a la panxa. Estàvem recollint les coses per marxar de vacances a una caseta dalt d’un arbre en un complex turístic de bruixes a les muntanyes, amb tot inclòs. Fins i tot hi hauria una banyera d’hidromassatge en forma de calderó i un parc aquàtic amb un tobogan recargolat en forma de barret de bruixa! Estava impacient per arribar-hi!
—Mare! —vaig cridar quan vaig passar per davant de la seva habitació—. El pare diu que t’afanyis!
—De seguida baixo —va contestar la mare.
Vaig anar al meu dormitori i hi vaig donar una ullada tot buscant la vareta màgica. Potser em faria servei, al capdavall… Si més no, m’aniria bé per fer aparèixer una mica de menjar de fades per art de màgia, que és molt més bo que no pas el de bruixes.
Finalment vaig trobar la vareta, colgada al fons de la caixa de joguines. Mentre la’n treia, em vaig quedar encantada mirant el meu equip de viatge per fer pocions, que era a la tauleta de nit, ben col·locadet. Havia promès al pare i a la mare que el deixaria a casa.
—Sempre que el fas servir et fiques en embolics, Mirabelle! —m’havia dit la mare—. El pare i jo voldríem descansar una mica, aquestes vacances. Si vols emporta’t la vareta, però les pocions màgiques de bruixa es queden a casa. No se sap mai què pot passar.
Dit això, els vaig prometre que deixaria l’equip de viatge per fer pocions.
I també els vaig prometre que em portaria molt i molt bé durant les vacances.
I ho deia de debò.
Vaig mirar la vareta de fada i després l’equip per fer pocions. Quin mal podia fer si m’enduia totes dues coses? El pare i la mare no ho sabrien pas. Així doncs, em vaig ficar l’equip sota el jersei i vaig córrer escales avall mentre agitava la vareta.
—Ja la tinc! —vaig dir al pare. De seguida em vaig ajupir per obrir la maleta i guardar-la a dins, i vaig aprofitar per ficar-hi l’equip per fer pocions d’amagat.
—Perfecte! —va exclamar el pare, picant de mans—. Mira, ja tenim la mare aquí, per fi. Vinga, som-hi. Tinc ganes d’arribar a aquell bosc tan maco i absorbir tota la bellesa de la natura!
El viatge en cotxe cap a la muntanya semblava que no s’acabaria mai. El pare és un conductor molt prudent, així que va molt a poc a poc, i els cotxes que se’ns acumulen al darrere sempre ens criden i ens toquen la botzina.
—M’hauries d’haver deixat conduir a mi! —va rondinar la mare des del seient del copilot mentre es pintava els llavis de color porpra fosc—. Ara ja hi seríem!
—De cap manera —va contestar el pare—. Ets massa temerària!
La mare va esbufegar, però jo per dins m’alegrava que fos el pare qui conduís, i no la mare, encara que anéssim a pas de tortuga. Darrere el volant, la mare és força... aterridora.
La veritat és que ni l’un ni l’altra no són gaire bons conductors. Hi tenen poca pràctica, perquè normalment van a tot arreu volant. El pare té ales de follet, i la mare té una escombra.
Finalment, vam arribar a un paisatge campestre a través d’unes carreteretes sinuoses i estretes. Estàvem envoltats de turons, i a la llunyania es veien les muntanyes.
—Oh! —va exclamar el pare—. La natura és magnífica, no trobeu?
—Queda gaire? —vaig preguntar.
—No, ja som a prop —va contestar la mare.
En Wilbur no deia res. Estava totalment concentrat en el seu llibre de sopes de lletres de mags. Jo vaig plantar el nas a la finestra quan ens acostàvem a les muntanyes. Al cap de poc, transitàvem per una carretera flanquejada d’avets altíssims, i l’ambient es va tornar una mica fosc i tenebrós. El pare va haver d’encendre els llums, tot i que era mitja tarda.
—Oooh! —va fer la mare, fregant-se les mans, molt emocionada—. Quin paisatge més embruixat!
—Oi que sí? —va dir el pare, una mica nerviós—. Ah, fixeu-vos-hi, ja hi som!
Va girar en un trencant de la carretera i va aparcar en un pàrquing. Tots quatre vam baixar del cotxe. Davant nostre hi havia un edifici de fusta enorme amb teulats punxeguts en forma de barrets de bruixa.
—El Gran Castell! —va dir la mare—. Aquí hi ha les oficines principals i el restaurant. Vaig a fer el registre i després ja podrem anar cap a la nostra caseta de l’arbre!
La mare va desaparèixer a dins del Gran Castell mentre en Wilbur, el pare i jo ens esperàvem a l’aparcament. De lluny se sentien unes rialletes suaus, i un fil de fum s’elevava cap al cel des d’algun lloc proper. El pare es va estremir.
—Caram, això és una mica més esgarrifós del que em pensava —va admetre—. On són les flors i els animalons que haurien d’estar saltironejant per aquí i per allà? Trobo que aquests arbres són molt foscos