Era dissabte al matí i estàvem esmorzant tots junts a la cuina quan es va sentir un fort toc-toc a la finestra. Vaig fer un bot a la cadira, i sense voler em va caure el pa torrat a terra! El conillet Pinki se’m va enfilar a la falda, alarmat. En Pinki era el meu peluix preferit, i la mare va fer que cobrés vida per art de màgia amb la seva vareta de fada.
—Ocell! —va exclamar la meva germana petita, la Flordemel, des de la trona, i va assenyalar cap a la finestra amb un dit rodanxó.
—És una gavina —va dir la mare—. Que estrany! Normalment no n’hi ha, per aquí, de gavines. Viuen a la vora del mar.
—Vigileu que no entri! —va dir el pare, i de seguida es va amagar sota la capa de vampir—. Em pisparà el suc vermell! Tothom sap que les gavines roben menjar.
El pare és un vampir i només menja aliments vermells. El seu suc vermell de l’esmorzar és intocable!
—Barty, la gavina segur que no té cap interès en el teu suc vermell —va dir la mare, i va girar els ulls en blanc—. I crec que l’hauríem de deixar passar. Veig que porta una cosa al bec!
—Oh, què deu ser? —vaig preguntar, i vaig abraçar en Pinki ben fort, emocionada, fins que es va retorçar perquè el deixés anar.
La mare va obrir la finestra i la gavina va entrar volant a la cuina. Va aterrar al mig de la taula i va deixar una carta al costat del pot de mel. El pare es va afanyar a apartar-ne el suc vermell i se’l va amagar sota la capa.
—Ai, fixa’t, és per a la Isadora! —va exclamar la mare.
—Per a mi?! —vaig xisclar, emocionada i nerviosa alhora. Per què em devia dur una carta, aquella gavina? Vaig allargar la mà per agafar-la i vaig obrir el sobre. El pare, la mare i la gavina es van inclinar endavant per mirar.
—És una invitació! —vaig dir, mentre treia una preciosa targeta en forma de petxina i tota plena de perletes brillants encastades—. És de la Marina, la meva amiga sirena. Vol que dissabte que ve vagi a la festa de pijames per celebrar el seu aniversari!
—Oooh! —va fer la mare—. Quina emoció!
—Espero que no t’hi hagi d’acompanyar —va dir el pare, amb una esgarrifança—. No suporto que se’m mullin els cabells.
—La gent no va a les festes de pijames amb el pare i la mare —vaig contestar—. Se suposa que hi he d’anar sola!
—Tota sola?! —va exclamar el pare—. Què dius ara? Al fons del mar tu sola?
Vaig notar que se’m regirava la panxa.
—Estic convençuda que no passarà res —va dir la mare—. Segur que hi haurà els pares de la Marina.
Vaig mirar atentament la invitació. A baix de tot hi havia una petita casella on podies marcar si aniries a la festa o no. Jo hi volia anar..., però era molt lluny. L’última vegada que vaig anar a una festa de pijames, em vaig enyorar una mica, i això que era a casa la Zoe, que viu a prop. El pare fins i tot em va poder venir a veure mentre feia el vol nocturn.
—Em fa l’efecte que t’ho passaràs la mar de bé —va dir la mare—. Mira, la Marina diu que et vindrà a buscar a la platja i et donarà un collaret màgic, com l’altra vegada, perquè te’l posis i puguis respirar sota l’aigua.
—Però des d’allà no podré tornar a casa si vull… —vaig dir.
—Estic segura que no voldràs tornar —va dir la mare—. Et divertiràs moltíssim!
—Qüec —va fer la gavina, mentre picava amb la pota a sobre la taula amb impaciència.
—Em sembla que vol tornar cap a la platja —va dir la mare, i tot seguit em va donar un bolígraf.
Vaig respirar fondo i finalment vaig marcar la casella de la invitació on deia que aniria a la festa. La mare la va retallar… i ja va estar! Ja no podia canviar d’opinió. Vaig donar el tros de paper a la gavina i el va pinçar amb el bec. Després va començar a agitar les ales en direcció cap a la finestra, però, abans de marxar, va volar fins a terra per agafar la meva torrada.
—Ja t’ho deia, jo! —va dir el pare, quan la gavina va desaparèixer per la finestra—. Roben el menjar!
—Bé, però ha estat molt amable de venir volant per portar una invitació —va dir la mare—. No he pensat de fer-li aparèixer un cucurutxo de patates fregides.