Saps que a la ciutat d’Unicòrnia els autobusos tenen ales en comptes de rodes? I que si mires al cel no hi veuràs només ocells, sinó unicorns? Sí, sí, ho has llegit bé! Unicorns! Unicorns de tota mena i de tots colors, al galop i fent piruetes pels núvols.
Ai, perdó, no m’he presentat. Em dic Clàudia i no soc d’Unicòrnia; em refereixo que no vaig néixer aquí. Només fa quinze dies que els meus pares i jo vam venir a viure a aquesta ciutat, que està situada a un racó dels mapes perquè ningú (o gairebé ningú) la vegi. La veritat és que, quan em van anunciar que vindríem a viure aquí, em vaig pensar que era una broma... O un somni! Però per molt que em pessigui, no em desperto: Unicòrnia és real!
Diuen que, quan els unicorns es van començar a extingir, els van reunir tots en aquesta ciutat per protegir-los... i així Unicòrnia es va convertir en la ciutat secreta més màgica de l’univers.
A Unicòrnia, els semàfors no tenen colors, sinó música i focs artificials que t’avisen quan pots passar, i la gasolina està feta de cotó de sucre i xarop. Sí, sí, de debò: aquesta gasolina fa molt bona olor i te la pots menjar com si fos un caramel! És gairebé tan genial com el parc d’atraccions que hi ha al turó i que té unes muntanyes russes fetes de xiclet de maduixa.
—CLÀUDIA,
A SOPAAAR!
La veu del meu pare m’arriba des de la cuina, o sigui que surto volant de l’habitació per anar a sopar. Bé, volant exactament no, perquè aquí els que volen són els unicorns... però vaig tan ràpid que gairebé volo, ja m’entens.
Just quan estic a punt de posar-me una cullerada de sopa a la boca, el pare diu, com si res...
—Ja ho tens tot a punt per a demà?
—Què passa demà? —dic, sense entendre res.
—Com que què passa? Demà comences a l’Escola Màgica Superior!
—Demà?! —exclamo, fent un bot a la cadira, i sense voler estiro les estovalles i el bol de sopa surt disparat a l’aire i... s’embruta tot!
No m’ho puc creure. Com s’han oblidat de dir-me que demà començo l’escola?
Ja ho veus, la ciutat d’Unicòrnia és genial, però no és perfecta... perquè s’ha d’anar a classe com a qualsevol altre lloc!
Després de sopar, els pares i jo revisem les coses que necessitaré demà. I en són moltes! Per sort, tinc la motxilla de núvol esponjós. La vaig comprar a una botiga tot just arribar a Unicòrnia, i de debò que quan la toques sembla que estiguis acariciant un núvol. A més, com que és una motxilla màgica, no pesa gens encara que estigui plena.
Me’n vaig a dormir pensant en demà... Com deu ser l’escola d’aquí?
Coses que
m’imagino de l’escola
No hi ha taules ni cadires:
les classes es fan en gronxadors!
No existeixen els exàmens,
tot són jocs i concursos.
Hi ha classes de sortilegis, pocions màgiques i llaminadures... però res de matemàtiques!
Els professors canten les lliçons, amb orquestra i tot.
No existeixen les classes avorrides, només la màgia i la diversió!