Unicòrnia 1 - Un embolic amb brilli-brilli

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

Saps que a la ciutat d’Unicòrnia els autobusos tenen ales en comptes de rodes? I que si mires al cel no hi veuràs només ocells, sinó unicorns? Sí, sí, ho has llegit bé! Unicorns! Unicorns de tota mena i de tots colors, al galop i fent piruetes pels núvols.

imagen

Ai, perdó, no m’he presentat. Em dic Clàudia i no soc d’Unicòrnia; em refereixo que no vaig néixer aquí. Només fa quinze dies que els meus pares i jo vam venir a viure a aquesta ciutat, que està situada a un racó dels mapes perquè ningú (o gairebé ningú) la vegi. La veritat és que, quan em van anunciar que vindríem a viure aquí, em vaig pensar que era una broma... O un somni! Però per molt que em pessigui, no em desperto: Unicòrnia és real!

imagen

Diuen que, quan els unicorns es van començar a extingir, els van reunir tots en aquesta ciutat per protegir-los... i així Unicòrnia es va convertir en la ciutat secreta més màgica de l’univers.

A Unicòrnia, els semàfors no tenen colors, sinó música i focs artificials que t’avisen quan pots passar, i la gasolina està feta de cotó de sucre i xarop. Sí, sí, de debò: aquesta gasolina fa molt bona olor i te la pots menjar com si fos un caramel! És gairebé tan genial com el parc d’atraccions que hi ha al turó i que té unes muntanyes russes fetes de xiclet de maduixa.

imagen

—CLÀUDIA,

A SOPAAAR!

imagen

La veu del meu pare m’arriba des de la cuina, o sigui que surto volant de l’habitació per anar a sopar. Bé, volant exactament no, perquè aquí els que volen són els unicorns... però vaig tan ràpid que gairebé volo, ja m’entens.

Just quan estic a punt de posar-me una cullerada de sopa a la boca, el pare diu, com si res...

—Ja ho tens tot a punt per a demà?

—Què passa demà? —dic, sense entendre res.

—Com que què passa? Demà comences a l’Escola Màgica Superior!

—Demà?! —exclamo, fent un bot a la cadira, i sense voler estiro les estovalles i el bol de sopa surt disparat a l’aire i... s’embruta tot!

imagen

No m’ho puc creure. Com s’han oblidat de dir-me que demà començo l’escola?

Ja ho veus, la ciutat d’Unicòrnia és genial, però no és perfecta... perquè s’ha d’anar a classe com a qualsevol altre lloc!

Després de sopar, els pares i jo revisem les coses que necessitaré demà. I en són moltes! Per sort, tinc la motxilla de núvol esponjós. La vaig comprar a una botiga tot just arribar a Unicòrnia, i de debò que quan la toques sembla que estiguis acariciant un núvol. A més, com que és una motxilla màgica, no pesa gens encara que estigui plena.

Me’n vaig a dormir pensant en demà... Com deu ser l’escola d’aquí?

Coses que

m’imagino de l’escola

No hi ha taules ni cadires:

les classes es fan en gronxadors!

No existeixen els exàmens,

tot són jocs i concursos.

Hi ha classes de sortilegis, pocions màgiques i llaminadures... però res de matemàtiques!

Els professors canten les lliçons, amb orquestra i tot.

No existeixen les classes avorrides, només la màgia i la diversió!

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos