Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Era el primer dia de les vacances d’estiu, i en Wilbur i jo estàvem MOLT emocionats. Anàvem cap a casa dels nostres avis follets, l’avi i l’àvia Starspell, per estar-nos-hi uns quants dies! Era la primera vegada que ens quedaríem a casa seva sense el pare i la mare, i ens semblava que seria una aventura emocionant! La mare fins i tot m’havia comprat un pijama estampat amb granotes, especialment per a l’ocasió. El duia ben plegat a dins de la maleta que el pare portava a la mà, mentre volàvem pel cel en direcció a Glimmerview Vila de Follets. Per al pare era més fàcil carregar la meva maleta i la d’en Wilbur, perquè és un follet i té ales! En Wilbur i jo no hem heretat les ales de follet del pare —tots dos som més aviat bruixots, com la mare—, i per això anàvem cadascun amb la nostra escombra. Les maletes són molt incòmodes de portar amb l’escombra, perquè es belluguen molt!
—Ja estem a punt d’arribar! —va dir el pare, tot emocionat.
Al nostre voltant, els núvols es van començar a tornar d’un color rosa esponjós i les carreteres de sota es veien buides de cotxes, perquè a Glimmerview Vila de Follets no es permeten els cotxes.
—Fixeu-vos-hi! —va exclamar el pare—. Ja veig el riu! Hi havia jugat molt quan era petit amb els meus amics follets i fades. Però jugàvem amb seny, és clar! Fèiem garlandes de flors, collíem fruits deliciosos del bosc i organitzàvem curses de natació cada dia, durant les vacances d’estiu. Sempre feia sol. Oh, que bé que ens ho passàvem! Era tan idíl·lic!
En Wilbur i jo ens vam mirar i vam girar els ulls en blanc. Al pare li encanta recordar la seva meravellosa infantesa a Glimmerview, envoltat de natura. També li agrada deixar clar que era molt bon minyó, no pas com jo.
—I mireu —va continuar el pare, assenyalant cap avall—, allà hi ha la casa dels avis!
—Ai, sí! —vaig exclamar, notant que l’emoció ja em tornava a bullir per dins. Era un bolet verinós gegantí al bell mig d’un jardí preciós ple de flors.
El pare va baixar i es va aturar davant de la porta del bolet gegantí, i en Wilbur i jo vam aterrar al seu costat. Just quan el pare estava a punt de trucar al timbre, va semblar que s’ho repensava, es va girar i se’ns va quedar mirant.
—Mirabelle, Wilbur, em prometeu que us portareu bé a casa dels avis? —va preguntar.
En Wilbur va fer cara d’ofès.
—Jo sempre em porto bé! —va contestar, indignat.
—Bé…, és que em referia a la Mirabelle —va dir el pare, mirant-me als ulls—. Em promets que demostraràs el teu millor comportament de fada, Mirabelle? Ja saps que a l’avi i l’àvia no els agraden les entremaliadures ni els embolics, precisament les dues coses que sempre t’acompanyen a tot arreu!
—Oi tant que em portaré bé! —vaig contestar. I ho deia de debò! No volia que els meus fantàstics avis follets tinguessin un mal concepte de mi. M’havia proposat ser trempada i amable com una fada. Estava convençuda que, si era més fada, els impressionaria!
—I recorda que no els agrada que es faci cap mena de màgia sense supervisió —va dir el pare.
—Ja ho sé! —vaig contestar—. No faré gens de màgia sense demanar-ho abans a l’avi o l’àvia. T’ho prometo!
—Molt bé —va dir el pare, somrient i satisfet.
Li vaig tornar el somriure sentint-me una mica culpable. El pare no sabia que m’havia endut l’equip de pocions de viatge a la maleta. Però no pensava pas fer-lo servir, és clar! Només volia tenir-lo amb mi. Sempre m’he sentit més bruixa que fada, i no m’agrada anar enlloc sense els estris de màgia, per si de cas! El meu estoig de pocions de viatge és com un amulet de la sort!
El pare va trucar al timbre i va sonar un bonic picaroleig. En Wilbur i jo esperàvem impacients davant de la porta, i vam sentir uns passos que s’acostaven.
—Aiii, els meus cotonets de sucre! —va exclamar l’àvia, quan va obrir la porta. Va estirar els braços i ens va fer una forta abraçada a tots dos. Feia olor de talc i de roses, i duia els cabells arrissats de color lila pàl·lid molt ben pentinats.
L’avi era dret al seu costat, fent-nos un gran somriure a en Wilbur i a mi. Era menut i pulcre com l’àvia, amb una barba rosa punxeguda i decorada molt artísticament amb estrelletes.
—Entreu, entreu! —va exclamar l’àvia—. Alvin, et prendràs una tassa de te abans de marxar, oi?
—És clar que sí, mare —va respondre el pare—. Ja el preparo jo mateix.
L’àvia ens va fer passar cap a la petita cuina de la casa en forma de bolet. Mentre travessàvem el passadís, vaig somriure tot mirant les fotografies familiars penjades a la paret. Hi havia una foto del casament del pare i la mare! I també una de meva amb les meves cosines, la Isadora i la Flordemel.
Quan vam arribar a la cuina, vam seure a taula amb unes estovalles de puntes molt boniques. Eren tan blanques! No vaig gosar tocar-les, per si de cas hi deixava els dits marcats. Així doncs, em vaig posar les mans a la falda i vaig acariciar la dragoneta Violeta, patint una mica per si la meva mascota deixava alguna marca o feia alguna cremada a la casa. La Violeta m’acompanya sempre a tot arreu, i m’he esforçat a ensenyar-li que no pot calar foc a les coses. Però a vegades no ho pot evitar, quan esternuda o badalla.
El pare ens va servir una tassa de te de pètals de rosa, i vaig beure’n un glop amb molt de compte de no vessar-ne ni una gota. L’avi i l’àvia seien davant nostre i no paraven de fer-nos preguntes sobre l’escola. Just quan els parlava de la meva professora, la senyoreta Spindlewick, vaig notar que una cosa sedosa em relliscava per les cames.
—Aiii! —vaig xisclar, i vaig vessar una mica de te a la taula, que va deixar una taca rosa a les estovalles impol·lutes. Ostres, no! Vaig notar que les galtes se’m posaven vermelles de cop.
El pare em va mirar amb el front arrugat. De seguida va agitar la vareta per fer desaparèixer la taca, abans que els avis se n’adonessin. Per sort, en aquell moment estaven enfeinats parlant amb en Wilbur sobre l’escola de mags.