Hi ha dies que seria millor no llevar-se. Però com que de bon matí encara no ho saps (i a més la mare t'obliga a sortir del llit tant sí com no), et lleves.

Aquell matí el dia es presentava com qualsevol altre: és a dir, un pal de dia. Feia calor i em va agafar un atac de son per culpa del macroentrepà de xoriço que havia endrapat a l'hora del pati i, sobretot, per culpa de la meva germana Sofia, una pixanera de dos anys i mig.

Total, que ja m'havia adormit, i va i sona el timbre. «Aaahhh!!!», vaig cridar de l'ensurt. L'Emili, el professor, em va mirar amb cara de pomes agres. Ell controla tots els meus moviments. Sóc tan «afortunada» que sec a la primera fila perquè diu que s'estima més «tenir-me a prop» (i no, no crec que sigui perquè em consideri la nineta dels seus ulls).

-No marxeu -va cridar quan ja sortíem com una fletxa cap a la porta-, que us haig de donar un sobre.

Normalment són un rotllo i diuen coses que no ens interessen o que qualsevol persona normal ja coneix (horaris, reunions, polls a l'escola...), però mai no se sap...

Aquesta vegada anunciaven uns campaments en anglès: Happy English. Pel que semblava, l'escola s'havia posat d'acord amb una agrupació per organitzar-los (això ho copio tal com surt al full):

Bufa! Has entès res? Segur que ho han escrit amb el Diccionari de paraules estrafolàries al costat. Però tranquil, que tot seguit t'ho tradueixo:

Oi que ara s'entén millor? I és clar que sí.

No negaré que anar amb els teus amics no és mala idea, però... i què passa amb els enemics? Els hauràs de suportar les vint-i-quatre hores del dia?

Vaig mirar enrere i allà les tenies: la Rebeca i la Vicky, la mar de felices dient-se secrets a cau d'orella. Són unes males bruixes. La Rebeca és la meva pitjor enemiga. És una filla de papà i a sobre es pensa que és la reina del món perquè està com un fideu (en comptes de cul té dos granets, això ho diu tot), sempre porta roba de marca supercenyida i es lliga tots els nois. I quan dic tots, vull dir tots. Fins i tot es va lligar en Diego, l’únic nòvio que he tingut i que ella em va robar només per fastiguejar-me i després deixar-lo plantat. Ara, passo totalment d'en Diego, és clar!!!

Jo no tenia pensat anar de campaments sinó passar les vacances escarxofada al sofà de casa. Qui pot voler sinó anar a un lloc que t'obliguen a matinar, a compartir una tenda que fa una catipén insuportable, amb una gent que a la nit segur que es tira pets i a sobre els fan pudor els peus, a empassar-te el menjar que encara és més fastigós que el de l'escola, a obeir milers d'ordres dels monitors, a participar en jocs estúpids per a nens de sis anys...?

No. Gràcies.

Aquest paper no el donaria als meus pares ni boja. Ja estava decidida a doblegar-lo i a ficar-lo dins una butxaca de la motxilla on és impossible trobar-hi res, però aleshores vaig llegir que els campaments valien 535 euros, sí, sí, 535 euros!!!!

La meva mare no pagaria mai de la vida aquesta animalada per uns campaments, per més que li juressin i li perjuressin que tornaria d'allà amb un bon domini de l’anglès, el rus, l'alemany, i que, a més, faria el pi a la paret.

Així, doncs, li vaig entregar tranquil·lament els papers per no córrer el risc de ser víctima d'una esbroncada si se n'assabentava per una altra mare.

És ben normal, si es passen tantes hores penjades al telèfon... d'alguna cosa han de parlar.

Ella va llegir la informació lentament. Jo reia per dins, amb la mirada fixa en la seva cara. Però els minuts passaven i no li notava cap reacció. Res. Ni un xisclet. Ni allò de dir: «Però què es pensa aquesta gent, que els diners ens surten per les orelles o què?». Res de res. Aleshores em vaig començar a neguitejar.

-Sara, bonica, a tu et ve de gust anar-hi? -em va preguntar.

M'havia dit «bonica»? Ui... havia fet servir un adjectiu afectuós. Ara sí que la cosa pintava malament.

Aleshores (no em preguntis per què) vaig recordar el que em va explicar un dia en Pollastre sobre els trucs que es fan servir a l'hora de tirar un penal. Enganyes l'enemic i li fas creure que faràs tot el contrari del que realment tens pensat. Per exemple, mous la cama com si volguessis xutar cap a la dreta perquè el porter es llenci en aquella direcció quan en realitat tens la intenció de xutar cap a l'esquerra. En Pollastre l'anomena «l’estratègia de fer tot el contrari».

-És clar que hi vull anar, mare. És que hi va tothom -vaig dir bo i seguint l'estratègia.

Jo em pensava que, quan em digués que no podia anar als campaments, ella tindria remordiments de consciència, i jo, a canvi, aconseguiria treure'n una bona recompensa.

-Són molts diners... -va fer ella.

-Sí, mare. No t'amoïnis, que ho entenc perfectament -vaig contestar amb posat comprensiu i la cara de xai degollat que em dictava el consell que vaig crear jo mateixa (si vols saber de què va aquest consell hauràs de llegir el meu meravellós llibre 75 consells per sobreviure a l'escola).

Esperava que la mare em sortís aleshores amb la seva excusa preferida: tu tens germans. És la mateixa excusa que fa servir per negar-me tot el que em ve de gust. Però segur que no t'imagines què em va dir en comptes d'això.

-Sara, aquests gest diu tant de tu... -em va deixar anar mentre em feia un petó i una abraçada- ... que val la pena fer un esforç perquè hi puguis anar amb els teus amics. L’hi comentaré al pare, d'acord?

Ep! Un moment. Aviam. Què diantre passa aquí?

Em vaig començar a alarmar. El cor m'anava a cent. Havia fallat el pla? I aleshores, un raig lluminós va baixar del cel per il·luminar-me i vaig entendre què passava. Només hi havia una explicació:

La meva mare també coneixia l’estratègia i l'aplicava en contra meu.

Em deia tot el contrari del que pensava. La saben més llarga les mares... Però a mi no m'enganyaria tan fàcilment. Per això, vaig tornar a la càrrega.

-És que, mare, haig d'anar-hi com sigui perquè tothom de la classe s'hi apuntarà -vaig remarcar aquest «tothom»- i l'any que ve el que no hi hagi anat segur que es queda marginat.

Què? Què et sembla? Sóc la millor o no? Sí, sí, ja ho sé.

-I saps què vol dir que et marginin? -vaig insistir jo amb cara de pena i, perquè no s'oblidés del que costaven, vaig afegir-: A més, cinc-cents trenta-cinc euros tampoc no és tanta pasta..., oi?

-A la nit en parlarem amb el pare. Ja ho veuràs, entre totes dues el convencerem -va repetir ella.

Tothom sap perfectament que els campaments tenen un únic objectiu: entretenir-nos mentre els pares treballen i no es poden ocupar de nosaltres perquè encara no tenen vacances.

M'hi jugo el que vulguis, però, que els teus pares no ho reconeixen.

Hi ha una cosa que els pares saben fer molt bé: obligar-te a fer coses amb el pretext que ho fan pel teu bé. A sobre, si després protestes et deixen anar una excusa del tipus: «Quan siguis més gran ja ho entendràs». Aleshores m'agafen ganes de preguntar-los: «I per què ho haig d'entendre de gran si el que jo necessito és entendre-ho ara, ara».

Ells no, ells t'envien de campaments perquè t'anirà la mar de bé. És que té nassos la cosa, perquè t'obliguen a anar a un lloc on no vols anar i a sobre volen que estiguis content.

Content? Però de què?

Aleshores, per demostrar que ho fan pel teu bé, comencen a posar excuses. Perquè tenen un fotimer d'excuses per a tot! Quan es tracta de campaments solen recórrer a dues:

El cas és que aquella nit els meus pares van decidir que, com que em feia tanta il·lusió i aquest any no m'havien matriculat a cap de les activitats extraescolars amb les meves amigues (i ells havien de treballar), farien un esforç per pagar-me els campaments. Al final va resultar que la meva mare no feia servir cap estratègia la tarda que jo li havia donat els papers. T’ho pots creure? Em deia la veritat!! A qui se li acut?

A més, els meus pares pretenien que els estigués molt agraïda pel dineral que es gastarien. Sí, home! Culpa meva no és, oi? Mira, per què no em donen a mi els diners i m'acompanyen ara mateix a comprar-me una consola? Em passaria els quinze dies jugant i no els molestaria per res del món, seria com si jo no existís.

A més, amb la consola fas un munt d'esport.

Ara bé... Creus que la cosa es va acabar aquí? I araaa!!!

A sobre em van deixar tot l'estiu sense setmanada i zero regals.

Vaig anar a l'escola els dos-cents vuitanta-treeees dies (bé, sense comptar els que vaig estar malalta, que aquests no compten), m'havia esforçat i ho havia aprovat tot (algunes assignatures fins i tot amb bona nota) i... per a què?

Per a res. Vaig haver de callar quan em van dir que no hi havia regal de fi de curs per bones notes, que el regal eren els campaments.

-I Tuenti, que és gratis? -vaig dir per provar sort.

-Ah! No es pot tenir tot en aquest món. Més capricis, no -em van respondre.

Capricis??? Ho has sentit???

En canvi, jo sí que haig de satisfer tots els seus capricis.

I si a casa la cosa no rutllava, a l'escola encara era pitjor: tothom estava entusiasmat amb els campaments, fins i tot la Marina.

La Marina és la meva millor amiga. De la classe, és la que treu les notes més bones i sempre se les enginya per donar respostes encertades a l'Emili. Ella es pensa que és la més llesta, però en segons què és una mica totxo i jo la guanyo.

A més, jo sóc una artista amb talent. Sóc la que dibuixa millor els chibis de tota l'escola. Els chibis són uns ninots adorables que pots dibuixar en qualsevol lloc (jo en aquest llibre n'he dibuixat una pila) i amb qualsevol forma, fins i tot els pots disfressar o convertir-los en animals. Em passo el dia dissenyant chibis. A mi és el que més m'agrada.

Doncs fins i tot la Marina està més plom que mai amb el tema dels campaments: «Has de venir, no em pots deixar sola, has de venir». I un altre cop: «Has de venir». I una altra vegada... Per això, quan va saber que m'hi havia apuntat, estava feliç com un anís.

-Que bé que hagis convençut els teus pares!

-Com volies que et deixés sola amb la Rebeca? -Em mirava realment agraïda-. Ara, que sàpigues que he perdut la pasta de l’iPod per tu, i encara hi hauria de sumar la que hauria guanyat al Tuenti amb els chibis...

Suposo que ja has endevinat per la conversa que a la Marina no li vaig explicar exactament el que havia passat amb la meva mare ni el fiasco de «l’estratègia de tot el contrari». Ja t'he dit que segons com és una mica totxo. Fes cas del meu pròxim consell:

A canvi de tooot el que he fet per a ella, la Marina m'ha deixat el seu iPod fins al final de l'estiu.

No em separaré del meu nou iPod ni un moment, és una passada!!! Ni tan sols no l'he deixat mentre la Marina i jo escrivíem una llista exhaustiva d'intencions per als campaments (i no t'imagines com n'és, de difícil, subjectar un bolígraf i un iPod amb una mà i amb l'altra anar empenyent la Marina perquè no pugui recuperar-lo).

La llista és com la que fas per Cap d'Any amb tot de bons propòsits, és clar que nosaltres no hi hem inclòs això de ser més bones persones i aquestes ximpleries que no vénen al cas, perquè, modèstia a part, ser millor que nosaltres és, simplement, impossible.

Molt bé, d'acord, no és gaire llarga, però respon força a les nostres necessitats. A més, hi hem deixat espai en blanc per si ens sorgeixen més idees, tot i que... de debò... hi ha res millor que ser popular i tenir nòvio?

La Marina té més sort que les bruixes: en dotze anys no ha tingut ni un germà.

Les consoles t'ofereixen molts més avantatges que els germans. Els dos principals són: que es queden al mateix lloc on les deixes i que tenen un botó per apagar-les. Si els germans tinguessin un botó per apagar-los, guanyarien molt.

Com que la Marina és filla única, els seus pares estalvien molt i després li compren de tot: una cantimplora termo especial d'alumini blanc brillant amb flors, unes vambes impermeables i ultralleugeres que canvien de color segons la temperatura, i un sac de dormir amb coixí i estoreta incorporades, que suporta una temperatura exterior de trenta sota zero, té la mida d'una tovallola de piscina, no pesa ni un quilo i quan hi entres... quan hi entres... és un gust. Vull viure tota la vida ficada dins aquest sac!!!

Després de veure les compres de la Marina vaig pensar que no era tan mala idea anar als campaments. Amb aquesta excusa, em podria comprar un munt de coses que no necessitava per a res!!

Bé, doncs, el cas és que em vaig equivocar de mig a mig. Resulta que la mare tenia uns altres plans. Havia decidit fer servir la tècnica aquesta d'«aprofita el que els altres no volen».

La idea bàsica és que truques a la família i els recites la llista que t'han passat de «coses imprescindibles que s'han de dur de campaments sense les quals la seva filla no pot venir» per veure si ells te'n deixen alguna i t'estalviem diners.

Pot semblar estrany, sí, però ho vam

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X