Índex

Cubierta

Portadilla

Índex

Dedicatòria

Pròleg

Bran

Catelyn

Daenerys

Eddard

Jon

Catelyn

Arya

Bran

Tyrion

Jon

Daenerys

Eddard

Tyrion

Catelyn

Sansa

Eddard

Bran

Catelyn

Jon

Eddard

Tyrion

Arya

Daenerys

Bran

Eddard

Jon

Eddard

Catelyn

Sansa

Eddard

Tyrion

Arya

Eddard

Catelyn

Eddard

Daenerys

Bran

Tyrion

Eddard

Catelyn

Jon

Tyrion

Eddard

Sansa

Eddard

Daenerys

Eddard

Jon

Eddard

Arya

Sansa

Jon

Bran

Daenerys

Catelyn

Tyrion

Sansa

Eddard

Catelyn

Jon

Daenerys

Tyrion

Catelyn

Daenerys

Arya

Bran

Sansa

Daenerys

Tyrion

Jon

Catelyn

Daenerys

Apèndix

Casa Stark

Casa Lannister

Casa Arryn

Casa Tully

Casa Tyrell

Casa Greyjoy

Casa Martell

L’ANTIGA DINASTIA

Agraïments

Sobre l’autor

Crèdits

Grupo Santillana

Aquest és per a la Melinda.

Pròleg

—Hauríem de tornar —va suggerir en Gared, inquiet, en adonar-se que el bosc que els envoltava cada vegada era més fosc—. Els salvatges són morts.

—Que et fan por, els morts? —va preguntar Ser Waymar Royce, amb un lleu somriure.

En Gared no es va deixar provocar. Era un home vell, que ja passava de la cinquantena, i ja n’havia vist molts, de joves senyors com aquell.

—Els morts són morts —va contestar—. No hi hem de tenir cap tracte, amb els morts.

—De debò que són morts? —va preguntar en Royce, abaixant la veu—. Quina prova en tenim?

—En Will els ha vist —va contestar en Gared—. Si ell diu que són morts, a mi no em cal cap prova.

En Will sabia que tard o d’hora l’embolicarien en aquella picabaralla. S’hauria estimat més que hagués estat tard, no pas tan d’hora.

—La meva mare deia que els morts no canten —va intervenir en Will.

—La meva dida deia el mateix, Will —va replicar en Royce—. No et creguis mai el que et diu una dona quan siguis a prop de la seva mamella. Fins i tot dels morts, en pots aprendre coses. —La veu li va ressonar massa forta, enmig de la penombra del bosc.

—Ens queda una bona tirada —va assenyalar en Gared—. Vuit dies, potser nou. I es comença a fer de nit.

Ser Waymar Royce va alçar la vista al cel, sense gaire interès.

—Com cada dia pels volts d’aquesta hora. T’espanta la foscor, potser, Gared?

En Will es va adonar que en Gared tensava els llavis i que amb prou feines podia dissimular la ràbia als ulls, sota la feixuga caputxa de la capa negra. En Gared havia servit quaranta anys a la Guàrdia de la Nit, n’havia format part quan era molt jove i també aleshores, de gran, i no estava acostumat que el tractessin amb aquella lleugeresa. Però encara hi havia una altra cosa. En Will percebia que, sota l’orgull ferit del vell, s’hi amagava un altre sentiment. Gairebé es podia ensumar un neguit massa semblant a la por.

En Will també sentia aquella inquietud. Havia passat quatre anys al Mur. La primera vegada que el van enviar a l’altra banda, va recordar totes les històries que corrien de boca en boca i se li va fer un nus a l’estómac. Després se n’havia rigut. Ara era un veterà que ja havia participat en un centenar d’expedicions, i la inacabable boscúria que els del sud anomenaven bosc Encantat ja no l’acovardia.

Fins aquell vespre. Aquell vespre era diferent. La fosca transmetia una sensació estranya que li feia tenir esgarrifances. Havien cavalcat nou dies sencers cap al nord, cap al nord-oest i altra vegada cap al nord, allunyant-se sempre del Mur, seguint el rastre d’un grup d’assaltants salvatges. Cada dia havia estat més dur que l’anterior, i aquell era el pitjor de tots. Bufava un vent gèlid del nord que feia xiuxiuejar els arbres, talment com si tinguessin vida pròpia. Durant tot el dia, en Will havia notat com si alguna cosa el sotgés; alguna cosa glaçada i implacable que no presagiava res de bo. En Gared també ho havia notat. En Will es moria de ganes de cavalcar sense parar cap a la seguretat del Mur, però no podia comunicar aquell pensament a un comandant.

I menys encara a un comandant com aquell.

Ser Waymar Royce era el fill petit d’una antiga Casa amb massa hereus. Era un jove de divuit anys, atractiu, que tenia els ulls grisencs i era gràcil i esvelt com un ganivet. Muntat dalt del cavall, un imponent corser negre, depassava sobradament en Will i en Gared, que cavalcaven en rossins més petits. Duia botes negres de pell, pantalons negres de llana, guants negres de molesquí i una cota de malla flexible i de bona qualitat, d’un negre lluent, sobre capes de peces de llana i cuir bullit, també negres. Feia menys de mig any que Ser Waymar era germà jurat de la Guàrdia de la Nit, però ningú no podia dir que no s’hagués preparat per a la seva vocació. Si més no, pel que feia al vestuari.

La capa era el seu màxim orgull: de marta gibelina, gruixuda, negra i d’una suavitat exquisida.

—Posaria la mà al foc que va ser ell qui les va matar totes —havia comentat en Gared als barracons, mentre bevien vi—. Segur que el nostre valerós guerrer els va arrencar els caparrons. —I tot seguit havien esclatat les riallades.

«Es fa difícil rebre ordres d’un home de qui fas escarni quan alces el colze», va pensar en Will mentre tremolava dalt de la seva muntura. En Gared devia pensar el mateix.

—En Mormont va dir que els seguíssim les petjades, i ja ho hem fet —va assenyalar en Gared—. Són morts. Ja no ens tornaran a molestar. Ens queda una bona cavalcada. I no m’agrada el temps que fa. Si nevés, podríem trigar quinze dies a tornar, i la neu seria el millor que ens podríem trobar. Heu vist mai una tempesta de gel, senyor?

El jove senyor semblava no haver-lo sentit. Contemplava amb mirada absent com el crepuscle s’anava enfosquint. En Will havia cavalcat prou temps amb el cavaller per saber que en aquells moments valia més no interrompre’l.

—Torna a explicar-me el que has vist, Will. Amb tots els ets i uts. No te’n descuidis cap detall.

En Will havia estat caçador abans d’unir-se a la Guàrdia de la Nit. De fet, caçador furtiu. Els genets lliures dels Mallister l’havien enxampat amb les mans tacades de sang al bosc, mentre escorxava un cérvol dels Mallister, i va haver de triar entre vestir el negre o perdre una mà. Ningú no s’esmunyia tan sigil·losament pel bosc com en Will, i els germans negres no van trigar gaire a descobrir aquell talent.

—El campament queda gairebé a una llegua, un cop es passa aquella carena, just al costat d’un rierol —va anunciar en Will—. M’hi he acostat tant com he gosat. N’eren vuit, homes i dones. De criatura no n’he vista cap. Havien muntat una mena de tendal arrambat a la roca. La neu gairebé ja l’havia cobert, però l’he vist. No hi havia cap foc encès, però es distingia el lloc on n’hi havia hagut un. Ningú no es movia; me’ls he estat mirant una bona estona. Cap criatura viva no ha estat mai tan quieta.

—Has vist si hi havia sang?

—Doncs no —va admetre en Will.

—Has vist si hi havia armes?

—Algunes espases i uns quants arcs. Un dels homes tenia una destral. Semblava feixuga i era de doble tall. Quin tros de ferro... La tenia a terra, al costat de la mà.

—T’has fixat en la posició dels cossos?

—Un parell seien amb l’esquena contra la roca —va respondre en Will, arronsant les espatlles—. La majoria estaven estirats a terra, com caiguts.

—O adormits —va suggerir en Royce.

—Caiguts —va insistir en Will—. Hi havia una dona a la capçada d’un avedoll, mig amagada entre les branques. Vigilava. —Va dibuixar un somriure—. Prou que he anat amb compte que no em veiés. Quan m’hi he acostat, m’he adonat que ella tampoc no es movia. —Va sentir una esgarrifança, de sobte.

—Que tens fred? —va preguntar en Royce.

—Una mica —va xiuxiuejar en Will—. El vent, senyor.

El jove cavaller es va tombar cap al guàrdia de cabells grisos. Les fulles que la gebrada havia fet caure dels arbres murmurejaven quan ells hi passaven per sobre, i el corser d’en Royce es va neguitejar.

—Què creus que devia matar aquells homes, Gared? —va preguntar Ser Waymar en to despreocupat. Es va ajustar el plec de la llarga capa de marta.

—El fred —va contestar en Gared, amb una certesa incontestable—. L’hivern passat vaig veure com la gent moria congelada, i també l’hivern anterior, quan gairebé era un vailet. Tothom parla de neu de gairebé quaranta peus de gruix, i de com el vent gèlid arriba udolant del nord. Però l’autèntic enemic és el fred. Se t’abraona al damunt encara que siguis més sigil·lós que en Will. De primer tremoles i et peten les dents, piques de peus a terra i somies en vi calent i una bona foguera. I crema, i tant que crema. No hi ha res que cremi més que el fred. Però això només és una estona. Després se’t fica a dins i se t’escampa per tot el cos, i en acabat ja no et queda esma per combatre’l. És més fàcil seure o jeure i dormir. Diuen que al final no se sent dolor. Al principi et sents feble i tens son, i ho veus tot borrós; i després és com enfonsar-se en un mar de llet calenta; tot placidesa.

—Quina eloqüència, Gared —va assenyalar Ser Waymar—. No m’hauria imaginat que en tinguessis tanta, dins teu.

—També hi he dut el fred, dins meu, jove senyor. —En Gared es va enretirar la caputxa perquè Ser Waymar li pogués observar els monyons, just on havia tingut les orelles—. Les dues orelles, tres dits dels peus i el dit petit de la mà esquerra. Encara en vaig sortir ben parat. Al meu germà, el vam trobar mort durant una guàrdia. Tenia un somriure als llavis.

—T’hauràs de vestir amb peces de més abric, Gared —va suggerir Ser Waymar, alhora que arronsava les espatlles.

En Gared va mirar el jove senyor i se li van enrojolar les cicatrius del voltant dels orificis, allà on el mestre Aemon li havia amputat les orelles.

—Ja veurem si us podeu abrigar prou quan arribi l’hivern. —Es va apujar la caputxa i es va encorbar sobre el cavall, silenciós i sorrut.

—Si en Gared diu que ha estat el fred... —va començar en Will.

—Has fet alguna guàrdia aquesta setmana passada, Will?

—Sí, senyor. —No hi havia setmana en què no fes una dotzena de maleïdes guàrdies. A què treia cap, aquella pregunta?

—I com estava el Mur?

—Plorava —va fer en Will, arrufant les celles. Ara que el jove senyor en parlava, ho veia ben clar—. Si el Mur plorava, no es van poder congelar. No feia prou fred.

En Royce va afirmar amb el cap.

—Ben pensat. La setmana passada vam tenir unes quantes glaçades lleugeres i algunes ràfegues de neu, però no va fer tant de fred perquè vuit adults morissin congelats; i tant que no. I et recordo que duien roba de pell i cuir, que disposaven d’un aixopluc i que podien encendre una foguera. —El somrís del cavaller no podia ser més confiat—. Will, porta’ns-hi. Els vull veure amb els meus propis ulls, aquests morts.

I ja no hi va haver cap més opció. L’ordre estava donada, i l’honor els obligava a obeir-la.

En Will va encapçalar la marxa amb la seva muntura grenyuda, i amb molt de compte va anar triant el camí entre el sotabosc. La nit anterior havia caigut una nevada suau, i hi havia pedres, arrels i sots ocults, que aguaitaven els descurats i imprudents. Darrere seu cavalcava Ser Waymar Royce sobre l’imponent corser negre, que esbufegava impacient. Aquell cavall de guerra no era l’animal adequat per a una expedició, però ningú no hauria gosat dir-l’hi, al jove senyor. En Gared tancava la filera. El vell guàrdia parlava en veu baixa mentre cavalcava.

S’anava fent de nit. El cel, sense cap núvol, va anar adquirint una tonalitat porpra fosc, com el color d’un ull de vellut, i després negra. Van començar a aparèixer les estrelles i una mitja lluna. En Will va agrair aquella claror.

—Segur que podríem avançar més de pressa —va fer en Royce, quan la lluna lluïa ben amunt.

—Amb aquest cavall, no —va etzibar en Will. La por li deslligava la llengua—. Preferiu obrir la marxa, senyor?

Ser Waymar Royce no es va dignar a contestar.

En algun lloc del bosc, un llop va udolar.

En Will va fer que el seu cavall es col·loqués sota un avedoll nuós i va desmuntar.

—Per què t’atures? —va demanar Ser Waymar.

—És millor que fem la resta del camí a peu, senyor. És darrere d’aquella carena.

En Royce es va aturar un instant i va mirar enllà amb posat reflexiu. Un vent glaçat bufava entre els arbres. La llarga capa de marta va onejar rere seu com si fos viva.

—Hi ha alguna cosa que no encaixa —va murmurar en Gared.

El jove cavaller li va dedicar un somriure despectiu.

—De debò? —va dir.

—Que no ho noteu? —va preguntar en Gared—. Escolteu la foscor.

En Will sí que ho percebia. Feia quatre anys que era a la Guàrdia de la Nit i no havia tingut mai tanta por. Què passava?

—El vent. El xiuxiueig dels arbres. Un llop. Quin d’aquests sons és el que t’espanta, Gared?

Quan va veure que en Gared no responia, en Royce va desmuntar amb agilitat. Va lligar el corser a una branca baixa, ben lluny dels altres cavalls, i va desembeinar l’espasa. Les pedres precioses de l’empunyadura van brillar, i la lluïssor de la llum de la lluna va recórrer l’acer polit. Era una arma magnífica, forjada en un castell, i era nova. En Will va dubtar que mai ningú l’hagués brandat amb ira.

—Aquí els arbres estan molt junts —va advertir en Will—. L’espasa se us travarà a les branques, senyor. És millor que dugueu un ganivet.

—Quan necessiti consells, ja els demanaré —va engaltar el jove senyor—. Gared, queda’t aquí i tingues cura dels cavalls.

En Gared va desmuntar.

—Necessitem una foguera —va fer—. Ja me n’encarrego jo.

—Que t’has begut l’enteniment, vell guillat? Si en aquest bosc hi ha enemics, el que menys falta ens fa és una foguera.

—El foc pot mantenir allunyats alguns d’aquests enemics —va observar en Gared—. Óssos i llops fers i... i altres coses...

Ser Waymar va serrar els llavis.

—De fogueres, ni parlar-ne —va dir.

A en Gared la cara li quedava mig tapada per la caputxa, però en Will va percebre com es mirava el cavaller amb un posat dur. Per un instant, li va semblar que el vell desembeinaria l’espasa. Era una arma curta i lletja, que tenia l’empunyadura descolorida per la suor i la fulla esmussada per l’ús intens; però en Will sabia que el jove senyor no hauria tingut cap possibilitat de sobreviure si en Gared l’hagués arribat a brandar.

—Res de fogueres, doncs —va dir-se en Gared per sota del nas i abaixant la mirada.

En Royce es va prendre aquell gest com un acatament i va fer mitja volta.

—Guia’m —va demanar a en Will.

En Will es va obrir camí entre els matolls, i tot seguit, va enfilar un pendent fins a la carena suau on havia trobat una posició privilegiada prop d’un arbre sentinella. Sota la fina capa de neu, el terreny era un fangar tan relliscós i cobert de pedres i arrels que era gairebé impossible no entrebancar-s’hi. En Will avançava sense fer soroll. Darrere seu, sentia com dringava la cota de malla del jove senyor, com cruixien les fulles i com llançava tot de renecs a mitja veu cada vegada que l’espasa se li travava amb les branques i se li enganxava la magnífica capa de marta.

L’immens arbre sentinella era exactament al capdamunt de la carena, on en Will el recordava, i les branques més baixes no s’alçaven ni un pam de terra. En Will s’hi va esmunyir per sota, estirant-se de bocaterrosa sobre la neu i el fang, i va observar la clariana buida que hi havia a baix.

El cor li va fer un salt. Durant un instant, no va gosar ni respirar. La llum de la lluna il·luminava la clariana, les cendres de la foguera, el tendal cobert de neu, el roc i el rierol mig glaçat. Tot estava igual que unes hores abans.

Tothom havia desaparegut. Tots els cadàvers havien desaparegut.

—Pels déus! —va sentir darrere seu.

Ser Waymar Royce, que havia arribat a la carena, acabava de tallar una branca amb l’espasa. Es va aturar al costat del sentinella, amb l’espasa a la mà, la capa onejant al vent i la noble silueta retallada en un cel estrellat.

—Ajupiu-vos! —li va demanar en Will amb un xiuxiueig—. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En Royce no es va moure. Va contemplar la clariana deserta i va esclafir a riure.

—Sembla que els teus cadàvers han aixecat el campament.

En Will s’havia quedat mut, sense paraules. No era possible el que tenia davant seu. Va recórrer el campament amb la mirada una vegada rere l’altra i va aturar la vista en la destral. L’enorme destral de combat de doble tall encara era on l’havia vist l’altra vegada. Una arma molt valuosa...

—Aixeca’t, Will —va ordenar Ser Waymar—. Aquí no hi ha ningú. No vull que t’amaguis sota un arbust. —En Will va obeir de mala gana, i Ser Waymar el va mirar amb desaprovació—. No tinc cap intenció de tornar al Castell Negre per anunciar que he fracassat en l’expedició. Trobarem aquells homes tant sí com no. —Va observar al seu voltant—. Enfila’t a aquell arbre. Au, va, de pressa; a veure si trobes alguna foguera.

En Will va fer mitja volta sense dir res; no pagava la pena discutir. El vent bufava i era com si li esquincés la carn. Es va dirigir cap a l’arbre, el sentinella gris verdós, i s’hi va enfilar. Al cap d’un moment ja tenia les mans enganxoses per la resina i quedava amagat entre les agulles. La por li omplia les entranyes com un àpat mal digerit. Va mussitar una pregària als déus sense nom del bosc i va desembeinar un punyal. Se’l va col·locar entre les dents per poder continuar grimpant amb les mans lliures. El gust del ferro fred el va reconfortar.

De sobte, va sentir que, per sota seu, el jove senyor cridava:

—Qui hi ha?

En Will es va adonar que el desafiament sonava una mica insegur. Es va aturar, va escoltar, va observar.

El bosc li va donar la resposta: la remor de les fulles, el gèlid clapoteig del rierol, l’esgarip llunyà d’un mussol de les neus...

Els Altres no feien soroll.

En Will va clissar un moviment de cua d’ull. Unes ombres clares s’esquitllaven entre els arbres. Va tombar el cap i va veure una altra ombra blanca enmig de la foscor, que, tot d’un plegat, va desaparèixer. El vent bressolava les branques i feia que s’esgarrapessin les unes a les altres amb dits de fusta. En Will va obrir la boca per llançar un crit d’advertiment, però les paraules se li van glaçar a la gargamella. Tal vegada anava errat. Potser només havia estat un ocell, un reflex sobre la neu, una il·lusió òptica de la llum de la lluna. Al capdavall, què havia vist?

—Will, on ets? —va cridar Ser Waymar des de sota—. Que veus res? —Caminava en un cercle estret i, de sobte, es va posar alerta, amb l’espasa a la mà. Ell, igual que en Will, també devia haver percebut aquelles presències, encara que no les veiés—. Contesta’m! Per què fa tant de fred?

I en feia molt, de fred. En Will, sense deixar de tremolar, es va aferrar encara amb més força a la branca. I va arrambar la cara al tronc del sentinella. Va notar un doll de saba dolça i enganxosa a la galta.

De la fosca del bosc, va sorgir una ombra. Es va alçar davant d’en Royce. Era alta, i tan dura i eixuta com els ossos vells, amb la carn pàl·lida com la llet. Semblava que l’armadura li canviés de color cada vegada que es movia. Ara era blanca com la neu verge, ara negra com les tenebres, ara esquitxada del verd grisenc dels arbres. A cada passa que feia, els dibuixos ballaven com la llum de la lluna sobre l’aigua.

En Will va sentir com a Ser Waymar se li escapava una alenada sorollosa.

—No t’acostis més —va advertir el jove senyor.

Tenia la veu escardalenca com la d’una criatura. Es va recol·locar la capa de marta enrere, sobre les espatlles, per tenir més llibertat de moviment als braços durant el combat, i va engrapar l’espasa amb totes dues mans. El vent ja no bufava. Feia molt de fred.

L’Altre va avançar amb passes silencioses. A la mà, hi duia una espasa que no s’assemblava a cap que hagués vist mai en Will. No es podia haver forjat amb cap metall conegut pels humans. Era com un raig de llum de lluna translúcid, un fragment de cristall tan prim que gairebé no es veia si es mirava de costat. Aquella arma emetia una tènue lluïssor blavosa, un feix de llum fantasmagòrica que resplendia just a la vora; i sense saber ben bé per què, en Will va comprendre que era més afilada que qualsevol arma tallant.

Ser Waymar s’hi va encarar amb valentia.

—Entesos, ballem, doncs —va fer.

Va alçar l’espasa per sobre del cap, en un gest desafiador. Li tremolaven les mans per culpa del pes del l’arma o potser era pel fred. Però just en aquell moment, en Will va pensar que ja no era una criatura, sinó un home de la Guàrdia de la Nit.

L’Altre es va aturar. En Will li va veure els ulls: blaus, més foscos i més blaus que cap ull humà; un blau roent com el gel. Va mirar l’espasa tremolosa sobre el cap de Ser Waymar i va veure com la llum de la lluna lliscava metall avall. Durant un instant, fins i tot va tenir esperances.

Van sortir de les ombres en silenci, tots idèntics al primer. N’hi havia tres... quatre... cinc... Ser Waymar devia sentir el fred que emanaven aquelles presències, però no les va arribar a veure, ni les va sentir. En Will hauria d’haver fet un crit d’avís. Era el seu deure. I hauria estat la seva mort, també. Es va estremir, es va aferrar a l’arbre i es va quedar en silenci.

L’espasa translúcida va esquinçar l’aire.

Ser Waymar la va aturar amb acer. Quan les dues fulles es van trobar, no es va sentir l’esclafit del metall contra el metall; tan sols en va sortir un so agut, gairebé imperceptible, per sobre el llindar de l’audició, com el crit d’un animal malferit. En Royce va aturar una segona envestida, i una tercera, i tot seguit va recular una passa. Hi va haver un altre intercanvi de cops, i va tornar a recular.

Darrere del jove senyor, tant a dreta com a esquerra, els observadors estaven a l’aguait, impacients, sense rostre. El dibuix canviant de les seves delicades armadures els feia gairebé invisibles al bosc. Però no semblava que tinguessin intenció d’intervenir-hi.

Les espases van xocar una vegada i una altra, fins que a en Will li van venir ganes de tapar-se les orelles per protegir-se d’aquell soroll angoixant que emetien. Ser Waymar va començar a panteixar per l’esforç, i quan respirava produïa bafarades blanques, il·luminades per la lluna. La fulla de la seva espasa estava coberta de gebre; la de l’Altre lluïa amb una claror blava.

I tot d’una, l’aturada de Ser Waymar va arribar massa tard. L’espasa transparent li va esquinçar la cota de malla per sota del braç. El jove senyor va llançar un crit de dolor. La sang es va escolar entre les anelles metàl·liques; desprenia vapor enmig del fred, i, quan les gotes tocaven la neu, eren perles d’un roig viu com el foc. Ser Waymar es va palpar el costat amb els dits. El guant de molesquí se li va tenyir de vermell.

L’Altre va pronunciar alguna cosa en una llengua que en Will no comprenia. Tenia una veu com el cruixit del gel en un llac hivernal, i les paraules sonaven burletes.

—Per en Robert! —va cridar Ser Waymar, aplegant tota la seva fúria.

I es va abraonar amb un rugit, brandant l’espasa gebrada amb les dues mans i descarregant tot el pes en un moviment semicircular. L’Altre va aturar el cop sense gens d’esforç.

Quan les fulles es van trobar, l’acer es va esmicolar.

Va ressonar un crit pel bosc nocturn, i mil bocins de l’espasa es van escampar arreu com si fos una pluja d’agulles. En Royce va caure de genolls entre crits i es va tapar els ulls. La sang li va lliscar pels dits.

Els observadors van avançar tots a l’una, com si haguessin rebut algun senyal. Les espases es van alçar i van tornar a baixar en un silenci sepulcral. Va ser una carnisseria feta amb fredor. Les fulles translúcides s’enfonsaven dins la cota de malla com si fos de seda. En Will va tancar els ulls. Per sota seu, sentia les veus i rialles, incisives com caramells.

Quan va aplegar prou coratge per tornar a mirar, ja havia passat una bona estona i tot estava desert, sense cap presència.

Va continuar a l’arbre, sense ni tan sols atrevir-se a respirar, mentre la lluna lliscava per la negror del cel. Per fi, amb els músculs encarcarats i els dits balbs pel fred, va baixar de l’arbre.

El cadàver d’en Royce estava estès de bocaterrosa sobre la neu, amb un braç estirat. La gruixuda capa de marta havia quedat gairebé esquinçada. Estès allà a terra, mort, encara es feia més evident que era molt jove. Un nen.

Va trobar les restes de l’espasa unes passes enllà; l’extrem de l’arma havia quedat esberlat i retort com un arbre partit per un llamp. En Will es va agenollar, va mirar al seu voltant amb cautela i la va collir. L’espasa, trencada, li serviria de prova. En Gared sabria quin significat tenia i, si no, segur que el Vell Ós Mormont o el mestre Aemon sí que ho sabrien desxifrar. Que potser en Gared encara era amb els cavalls? S’havia d’afanyar.

En Will es va alçar. Ser Waymar Royce era al seu costat, de peu dret. Les seves delicades peces de roba només eren parracs. Tenia la cara destrossada, i a la pupil·la blanca i cega de l’ull esquerre hi tenia clavat un fragment de l’espasa. El dret el tenia obert. La pupil·la li brillava amb un blau lluent. Hi veia.

A el Will li va caure l’espasa esmicolada dels dits. Va tancar els ulls per resar. Unes mans llargues i elegants li van acaronar la galta i se li van tancar al voltant de la gargamella. Anaven enguantades en molesquí de la millor qualitat i estaven enganxifoses per la sang, però el tacte era fred com el gel.

Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

Havien tret l’home d’una petita fortalesa dels turons. En Robb creia que era un salvatge que havia posat la seva espasa al servei d’en Mance Rayder, el Rei d’Enllà del Mur. A en Bran li agafava de tot només de pensar-hi. Prou que recordava les històries de la vora del foc que li explicava la Dida Vella. Els salvatges eren cruels, deia la dona, esclavistes, assassins i lladres. Confraternitzaven amb gegants i esperits malignes, robaven les nenes enmig de la nit i bevien sang en banyes polides. I les seves dones jeien amb els Altres durant la Llarga Nit i engendraven terribles criatures semihumanes.

Però l’home que van veure lligat de mans i peus al mur de la fortalesa esperant la justícia del rei era vell i flac, i no gaire més alt que en Robb. Per culpa del fred, havia perdut les orelles i un dit, i anava tot vestit de negre, com un germà de la Guàrdia de la Nit, tot i que duia la roba llardosa i esparracada.

L’alè de l’home i del cavall es barrejaven per formar bafarades en l’ambient fred del matí quan el seu senyor pare va fer que deslliguessin l’home del mur i l’arrosseguessin davant seu. En Robb i en Jon seien ben quiets i amb l’esquena recta dalt del cavall, mentre en Bran, muntat al seu poni, provava d’aparentar que tenia més de set anys i que no era la primera vegada que veia una cosa com aquella. Una brisa lleugera va bufar per la porta de la fortalesa. Al capdamunt, onejava l’estendard dels Stark d’Hivèrnia: un llop fer corrent per un camp de color blanc com el gel.

El pare d’en Bran seia amb solemnitat a la gropa del seu cavall, amb els llargs cabells castanys onejant al vent. Duia la barba molt curta i la tenia esquitxada amb pinzellades blanques, cosa que el feia semblar més gran dels trenta-cinc anys que tenia. Aquell dia feia un posat sorrut i no s’assemblava gens a l’home que a les nits seia a la vora del foc i parlava en to suau de l’Edat dels Herois i dels fills del bosc. En Bran va pensar que s’havia tret la cara de pare i s’havia posat la de Lord Stark d’Hivèrnia.

En aquell matí fred hi va haver preguntes i respostes, però més endavant en Bran no recordaria gaire res del que s’havia dit. Al final, el seu pare va donar una ordre, i dos dels guàrdies van arrossegar l’home esparracat fins a una soca d’avedoll al centre de la plaça. Li van forçar el cap avall perquè el recolzés sobre la fusta dura i negra. Lord Eddard Stark va desmuntar i el seu pupil, en Theon Greyjoy, li va dur l’espasa. Es deia Gel. Era tan ampla com la mà d’un home i, fins i tot, més alta que en Robb. La fulla era d’acer valyrià, forjada amb encanteris i de color negre com el sutge. No es podia fer una vora tan tallant si no era amb acer valyrià.

El seu pare es va treure els guants i els va atansar a en Jory Cassel, el capità de la guàrdia del seu servei. Va brandar la Gel amb les dues mans i va recitar:

—En nom de Robert de la Casa Baratheon, el primer del seu nom, Rei dels àndals i dels rhoynars i els primers homes, Senyor dels Set Regnes i Protector del Reialme, jo, Eddard de la Casa Stark, Senyor d’Hivèrnia i Guardià del Nord, et sentencio a mort.

Va alçar l’espasa per sobre del cap.

—Que no se t’escapi el poni —va xiuxiuejar a en Bran en Jon Neu, el seu germà bastard, mentre se li apropava—. I no apartis la mirada. El pare se n’adonarà.

En Bran va mantenir el poni controlat i no va desviar la mirada.

El seu pare va tallar el cap de l’home d’un sol cop, amb fermesa. La sang, vermella com el vi d’estiu, va esquitxar la neu. Un dels cavalls es va encabritar i el van haver de subjectar per evitar que es desboqués. En Bran no podia apartar la vista de la sang. La neu que envoltava la soca la va xuclar amb avidesa i es va anar tenyint de vermell.

El cap va rebotar contra una arrel i va rodolar. Va anar a parar als peus d’en Greyjoy. En Theon era un noi de dinou anys, prim i de pell morena, que ho trobava tot molt divertit. Va fer una riallada i va donar un cop de peu al cap.

—Imbècil —va murmurar en Jon, en veu prou baixa perquè no el sentís en Greyjoy. Va posar una mà sobre l’espatlla d’en Bran, que va alçar la vista cap al seu germà bord—. Ho has fet molt bé —va dir amb solemnitat. En Jon tenia catorze anys i ja havia presenciat la justícia moltes vegades.

Durant el llarg camí de tornada a Hivèrnia, semblava que fes més fred, tot i que el vent ja no bufava i el sol brillava alt al cel. En Bran cavalcava amb els seus germans, que anaven força avançats respecte del gruix del grup, però el seu poni havia de fer esforços per mantenir el pas dels cavalls.

—El desertor ha mort com un valent —va comentar en Robb. Era fort i corpulent, i semblava que cada dia era més fort i més corpulent. Havia heretat la pell clara de la seva mare, i també els cabells castanys rogencs i els ulls blaus dels Tully d’Aigüesvives—. Com a mínim, tenia coratge.

—No —va dir en Jon, amb veu pausada—. No ha estat coratge. Aquell home estava mort de por. Se li notava als ulls, Stark.

Els ulls d’en Jon eren d’un gris tan fosc que gairebé semblaven negres, i hi havia ben poques coses que no veiessin. Tenia més o menys la mateixa edat que en Robb, però no s’assemblaven gens. En Jon era esvelt, moreno, àgil i lleuger, mentre que en Robb era musculós, de pell clara, fort i ràpid.

—Que els Altres se li enduguin els ulls —va renegar en Robb, sense mostrar-se impressionat—. Ha mort amb dignitat. Fem una cursa fins al pont?

—D’acord —va fer en Jon mentre esperonava la seva muntura.

En Robb va deixar caure un renec, el va seguir rabent i van galopar sender avall. En Robb anava rient i fent-li la guitza, i en Jon galopava silenciós i concentrat. Les peülles dels cavalls aixecaven núvols de neu.

En Bran no va provar de seguir-los. El poni no hauria pogut mantenir el ritme. S’havia fixat en els ulls de l’home dels parracs, i ara els recordava. Al cap d’una estona, es va anar esvaint el so de la rialla d’en Robb i el bosc va recuperar el silenci. Estava tan abstret en els seus pensaments que no va sentir que la resta del grup l’havia atrapat fins que el seu pare es va avançar per cavalcar al seu costat.

—Va tot bé, Bran? —va preguntar, en un to semblant a la tendresa.

—Sí, pare —va fer en Bran. Va alçar la mirada. El seu senyor pare, abillat amb cuir i embolcallat amb pells, muntat a la gropa del seu imponent cavall de guerra, s’alçava al seu costat com un gegant—. En Robb diu que aquell home ha mort com un valent, però en Jon pensa que tenia por.

—I tu què creus?

—Es pot dir que un home és valent encara que tingui por? —va preguntar en Bran després de rumiar-hi.

—És l’únic moment en què es pot ser valent —va assenyalar el seu pare—. M’entens el que et vull dir?

—Era un salvatge —va afegir en Bran—. Segresten dones i les venen als Altres.

El seu pare va somriure, i va dir:

—La Dida Vella t’ha tornat a omplir el cap amb històries. La veritat és que aquell home havia trencat un jurament; va desertar de la Guàrdia de la Nit. No hi pot haver un individu més perillós. Tot aquell que deserta sap que, si l’enxampen, perdrà la vida; és per això que no s’aturarà davant de cap crim, per més esgarrifós que sigui. Però no m’has entès: la qüestió no és per què havia de morir aquell home, sinó per què ho havia de fer jo justament.

—El rei Robert té un botxí —va dir en Bran, insegur. No sabia què respondre.

—Exacte —va admetre el seu pare—. Igual que els Targaryen, que van regnar abans que ell. Però els nostres costums són els antics. La sang dels primers homes encara corre per les venes dels Stark, i considerem que qui dicta la sentència és qui ha de brandar l’espasa, també. Si has de llevar la vida a un home, li deus una cosa: mirar-lo als ulls i escoltar les seves últimes paraules. I si no te’n sents capaç, potser és que l’home no mereix morir, al capdavall.

»Algun dia, Bran, seràs el banderer d’en Robb, tindràs terres pròpies i les hauràs de defensar en nom del teu germà i del teu rei. I et pertocarà fer justícia. Quan aquest dia arribi, potser no et plaurà la tasca, però el que no podràs fer és apartar la mirada. El governant que s’amaga darrere d’executadors a sou corre el risc d’oblidar què significa la mort.

En aquell moment, va aparèixer en Jon al capdamunt del turó que tenien davant.

—Pare, Bran, veniu de pressa! Mireu què ha trobat en Robb! —els va cridar movent els braços. I després se’n va tornar a anar.

En Jory se’ls va acostar dalt del cavall.

—Passa res, senyor? —va preguntar.

—Segur que en deu passar alguna —va fer el seu pare—. Som-hi, anem a veure quina entremaliadura han fet els meus fills.

Va esperonar el cavall fins al trot. En Jory, en Bran i la resta el van seguir.

En Robb era a l’extrem nord del pont i en Jon continuava al seu costat, dalt del cavall. Les nevades del final de l’estiu havien estat abundants aquella última lluna. A en Robb la neu li arribava fins als genolls, i com que tenia la caputxa una mica abaixada, la llum del sol se li reflectia als cabells. Bressolava alguna cosa amb els braços, i els dos nois parlaven en un xiuxiueig esverat.

Els genets van avançar amb molt de compte entre les congestes, sempre amb la precaució de col·locar el peu en punts ferms en aquell terreny traïdor i desigual. En Jory Cassel i en Theon Greyjoy van ser els primers a reunir-se amb els nois. En Greyjoy reia i feia bromes mentre cavalcava. En Bran va sentir com deixava escapar una exclamació.

—Pels déus! —va fer en Greyjoy mentre provava de controlar el cavall i desembeinar l’espasa al mateix temps.

En Jory ja havia tret l’arma.

—Allunya’t d’aquesta cosa, Robb! —va cridar, amb el cavall que se li havia encabritat.

En Robb va somriure i va alçar la vista de la cosa que duia als braços.

—No et pot fer cap mal, Jory —va dir—. És morta.

En aquell moment, a en Bran ja el rosegava la curiositat. Hauria esperonat el poni encara més, però el seu pare el va obligar a desmuntar al costat del pont i apropar-s’hi a peu. En Bran va descavalcar d’un bot i va arrencar a córrer.

En Jon, en Jory i en Theon Greyjoy ja havien desmuntat, també.

—Pels set inferns, es pot saber què és això? —va preguntar en Greyjoy.

—Un llop —va respondre en Robb.

—Un monstre —va etzibar en Greyjoy—. I no és pas petit!

A en Bran el cor li bategava a tota velocitat. Va avançar a través d’una acumulació de neu que li arribava fins a la cintura per reunir-se amb els seus germans.

Semienterrada a la neu, hi havia una figura enorme i fosca. Era morta i estava tota ensangonada. L’espès pelatge gris estava cobert de cristalls de gel, i la pudor de la corrupció ho embolcallava tot com el perfum a una dona. En Bran va poder copsar uns ulls cecs per on zigzaguejaven cucs, i una boca immensa atapeïda de dents groguenques. Però el que el va impressionar de debò va ser la mida d’aquella cosa. Era més grossa que el seu poni, el doble que el gos de caça més corpulent de la gossera del seu pare.

—No és cap monstre —va dir en Jon, amb veu calmada—. És una femella de llop fer. Són molt més grans que els altres llops.

—Fa dos-cents anys que no es veu un llop fer al sud del Mur —va dir en Theon Greyjoy.

—Doncs ara n’estic veient un —va replicar en Jon.

En Bran va aconseguir apartar els ulls del monstre. Va ser aleshores quan es va adonar que en Robb duia alguna cosa als braços. Va deixar escapar un crit d’emoció i s’hi va acostar. El cadell era una boleta peluda de color gris, gairebé negre, i encara no havia obert els ulls. Burxava a cegues amb el morro el pit d’en Robb, com si busqués llet entre els plecs de la roba, i no parava de somicar. En Bran va allargar la mà, dubtós.

—Au, va —va dir en Robb—. Toca’l, que no passa res.

En Bran va fer una carícia ràpida i neguitosa al cadell, i llavors es va tombar quan va sentir que en Jon parlava.

—Té. —El seu mig germà li va posar un segon cadell als braços—. N’hi ha cinc.

En Bran es va asseure a la neu i va estrènyer el cadell contra la cara. Amb la galta notava com el pelatge de l’animal era suau i càlid.

—Llops fers campant pel reialme després de tants anys... —va murmurar en Hullen, el cavallerís—. No m’agrada gens.

—És un senyal —va afegir en Jory.

El seu pare va arrufar les celles.

—Però si només és un animal mort —va dir. Se’l veia amoïnat, però. Quan es va moure al voltant de la bèstia morta, la neu va cruixir sota les botes—. Què la deu haver matat?

—Té una cosa a la gargamella —va indicar en Robb, orgullós d’haver trobat la resposta gairebé abans que el seu pare hagués formulat la pregunta—. Allà, just a sota de la mandíbula.

El seu pare es va agenollar i va palpar per sota del cap de la bèstia. Va fer una estrebada i va alçar l’objecte perquè tothom el pogués veure. Era un fragment d’un pam de llargària de banya de cérvol o d’un animal semblant, ja sense puntes, tota xopa de sang.

Entre el grup d’homes de sobte va planar el silenci. Tothom va contemplar la banya amb neguit, i ningú no es va atrevir a dir res. Fins i tot en Bran es va adonar que tenien por, encara que no entenia per què.

El seu pare va llançar la banya a un costat i es va netejar les mans a la neu.

—És increïble que visqués prou per parir —va comentar. Les seves paraules van desfer aquell silenci tens.

—Potser no va arribar a viure prou temps —va fer en Jory—. Corren històries que... Potser l’animal ja era mort quan van néixer els cadells.

—Nascuts de la mort —va intervenir un altre home—. Més malastruc.

—Tant se val —va dir en Hullen—. Ells també seran morts d’aquí a ben poc.

En Bran va deixar escapar un crit de consternació.

—Com més aviat millor —va coincidir en Theon Greyjoy, i va desembeinar l’espasa—. Porta’m aquí aquesta bèstia, Bran.

El cadell s’havia arraulit contra ell, com si hi sentís i ho pogués entendre.

—No! —va cridar en Bran, gairebé amb violència—. És meu!

—Aparta aquesta espasa, Greyjoy —va dir en Robb. Durant un moment, la seva veu va sonar tan autoritària com la del seu pare, com la del senyor que seria algun dia—. Ens quedarem els cadells.

—No ho pots fer, noi —va dir en Harwin, el fill d’en Hullen.

—Si els matem, encara els haurem fet un favor —va opinar en Hullen.

En Bran va dirigir la mirada cap al seu pare perquè hi fes alguna cosa, però l’únic que en va obtenir van ser unes celles arrufades.

—És veritat això que diu en Hullen, fill. Els convé més tenir una mort ràpida que una agonia amb el fred i la fam.

—No! —Va notar que els ulls se li negaven de llàgrimes, i va apartar la mirada. No volia que el seu pare el veiés plorar.

En Robb també s’hi resistia amb tossuderia.

—La gossa de Ser Rodrik va tornar a parir la setmana passada —va dir—. Va ser una ventrada petita; només van sobreviure dos cadells. Segur que tindrà llet de sobres.

—Els esquarterarà quan intentin mamar.

—Lord Stark —va començar en Jon. Es feia estrany que s’adrecés al seu pare amb tanta formalitat. En Bran se’l va mirar, aferrant-se a aquella última esperança—, hi ha cinc cadells: tres mascles i dues femelles.

—I què vols dir, amb això, Jon?

—Teniu cinc fills legítims: tres nois i dues noies. El llop fer és l’emblema de la vostra Casa. Aquests cadells estan destinats als vostres fills, senyor.

En Bran va veure com al seu pare se li mudava l’expressió, i es va adonar que els altres homes intercanviaven mirades. En aquell moment es va estimar en Jon amb tot el seu cor. Encara que només tingués set anys, va entendre el que havia fet el seu germà. Els comptes sortien només perquè en Jon se n’havia exclòs. Hi havia inclòs les nenes, fins i tot en Rickon, que només era un nadó, però no pas el bastard que duia el cognom Neu, que, segons dictava el costum al nord, s’havia d’adjudicar a tots aquells que tinguessin la dissort de néixer sense un cognom propi.

El seu pare també ho havia comprès.

—I tu, Jon? Que no vols un cadell, també? —va preguntar amb tendresa.

—El llop fer embelleix els estendards de la Casa Stark —va assenyalar en Jon—. Jo no sóc un Stark, pare.

El seu senyor pare va fitar en Jon amb una mirada pensativa. En Robb es va afanyar a trencar el silenci que s’havia creat.

—Jo mateix alimentaré el meu, pare —va prometre—. Agafaré un drap i el mullaré amb llet perquè el llepi.

—Jo també! —va saltar en Bran.

El seu pare va observar una bona estona els nois.

—És més fàcil dir-ho que no pas fer-ho —va afirmar—. No vull que feu perdre el temps als criats amb tot plegat. Si us voleu quedar aquests cadells, els haureu d’alimentar vosaltres mateixos. Ha quedat prou clar?

En Bran va fer que sí amb el cap de seguida. El cadell es bellugava entre els seus braços i li llepava la cara amb una llengua càlida.

—També els haureu d’ensinistrar —va continuar el pare—. És molt important. El mestre de les gosseres no en voldrà saber res, d’aquests monstres, us ho ben asseguro. I que els déus us ajudin si no en teniu cura, o els maltracteu, o si no els ensinistreu. No són gossos; no remenaran la cua per aconseguir menjar ni s’escapoliran si els doneu un cop de peu. Un llop fer és capaç d’arrencar el braç d’un home amb la mateixa facilitat amb què un gos mata una rata. Esteu segurs que voleu aquesta responsabilitat?

—Sí, pare —va respondre en Bran.

—Sí —va coincidir en Robb.

—I per més que us hi escarrasseu, potser els cadells s’acabaran morint.

—No es moriran —va dir en Robb—. No permetrem que es morin.

—Quedeu-vos-els, doncs. Jory, Desmond, recolliu la resta dels cadells. És hora de tornar a Hivèrnia.

No va ser fins que ja van tornar a ser dalt dels cavalls i havien reprès la marxa que en Bran es va permetre d’assaborir el plaer de la victòria. Duia el cadell entre els plecs de les peces de cuir, per proporcionar-li l’escalfor del seu cos i protegir-lo durant la llarga cavalcada de tornada a casa. I anava rumiant quin nom li posaria.

Quan eren enmig del pont, en Jon es va aturar de cop i volta.

—Què passa, Jon? —va preguntar el seu pare.

—Que no ho sentiu?

En Bran sentia la remor del vent entre els arbres, el repic de les peülles dels cavalls contra els taulons d’avedoll i els gemecs de fam del seu cadell, però en Jon copsava alguna cosa més.

—És allà —va indicar en Jon.

Va fer girar el cavall i va galopar de tornada pel pont. Van veure com desmuntava al lloc on hi havia el cadàver de la lloba, i després com s’agenollava sobre la neu. En acabat, va tornar cavalcant altra vegada fins on eren ells. I somreia.

—Es devia allunyar de la resta, aquest —va dir en Jon.

—O potser l’han foragitat —va fer el seu pare, mirant-se el sisè cadell.

Tenia el pèl de color blanc, i no pas gris, com la resta de la ventrada. Els ulls eren tan vermells com la sang de l’home espellifat que havia mort aquell matí. A en Bran el va estranyar que només tingués els ulls oberts aquell cadell mentre que els altres encara no hi veien.

—Un albí —va dir en Theon Greyjoy, sorneguer—. Aquest morirà fins i tot abans que els altres.

—No ho crec, Greyjoy —va dir en Jon Neu, llançant una mirada plena de fredor al pupil del seu pare—. Aquest és meu.

Catelyn

A la Catelyn no li havia agradat mai, aquell bosc dels déus.

Ella era una Tully; havia nascut a Aigüesvives, ben al sud, al Forca Roja del Trident. Allà, el bosc dels déus era un jardí lluminós i esclarissat, on altíssimes sequoies projectaven ombres sobre les aigües de rierols cristal·lins, els ocells cantaven des de nius amagats i a l’aire planava la fragància de les flors.

Els déus d’Hivèrnia tenien una altra mena de bosc ben diferent. Era un indret llòbrec, gairebé primitiu, uns tres jornals d’arbres vells, que ningú no havia tocat durant deu mil anys, mentre el lúgubre castell s’alçava al seu voltant. Desprenia fetor de terra humida i podridura. I no era pas un indret on creixessin les sequoies. Era un bosc de rústecs arbres sentinella blindats amb agulles de color verd grisós, roures imponents i avedolls tan vells com el mateix reialme. Els troncs dels arbres, gruixuts i negres, s’arrambaven els uns als altres, i les branques retortes teixien una sostrada vegetal espessa, mentre que les arrels contrafetes s’entrellaçaven sota la terra. Un silenci absolut i les ombres més inquietants planaven arreu, i els déus que habitaven aquell espai no tenien nom.

Però sabia que era allà on trobaria el seu espòs aquella nit. Sempre que llevava la vida a algun home, buscava la pau del bosc dels déus.

La Catelyn havia estat ungida amb els set olis i havia rebut el nom en l’arc iris de llum que omplia el septe d’Aigüesvives. Era practicant de la Fe com el seu pare, el seu avi i el pare d’aquest abans que ells. Els seus déus tenien noms i uns rostres que li eren tan coneguts com els dels seus pares. El culte es practicava amb un septó i un encenser, l’olor d’encens, un cristall de set cares ple de llum i veus que entonaven càntics. Els Tully tenien un bosc dels déus, com totes les grans Cases, però només era un indret destinat a passejar, llegir o prendre el sol. El culte es reservava al septe.

En Ned havia fet construir un petit septe perquè ella pogués cantar a les set cares de déu, però la sang dels primers homes encara corria per les venes dels Stark; i els seus déus eren els antics, els déus del boscatge, que no tenien ni nom ni rostre, els mateixos a qui havien adorat els desapareguts fills del bosc.

Al centre de l’arbreda s’alçava un vell aurià al costat d’una bassa d’aigües fosques i gèlides. En Ned l’anomenava «l’arbre cor». L’escorça de l’aurià era blanca com un glop de llet i tenia les fulles d’un roig viu, talment com si fossin un miler de mans tacades de sang. El tronc d’aquell immens arbre tenia una cara gravada, amb trets allargassats i melancòlics, i uns ulls formats per la saba vermella seca que transmetien una mirada estranya, escrutadora. Aquells ulls eren antics, més antics que Hivèrnia. Havien estat testimonis de quan en Brandon el Constructor en va col·locar la primera pedra, si la llegenda era certa. Havien presenciat, també, com els murs de granit s’alçaven al seu voltant. Es deia que els fills del bosc havien gravat els rostres als arbres durant l’albada, segles abans que arribessin els primers homes, vinguts del mar Estret.

Feia mil anys que havien talat o cremat els últims aurians del sud, llevat dels de l’illa de les Cares, on els homes verds aguaitaven en silenci. Però en aquelles latituds tot era diferent, ja que cada castell disposava d’un bosc dels déus, cada bosc dels déus tenia un arbre cor i cada arbre cor mostrava una cara gravada.

La Catelyn va trobar el seu espòs sota un aurià, assegut en una pedra entapissada de molsa. Tenia l’espasa Gel sobre els genolls i netejava la fulla de l’arma amb aquelles aigües tan negres com la nit. L’humus, que s’havia anat formant durant milers d’anys i que cobria el terra amb una catifa espessa, amortia el soroll de les seves passes, però els ulls rogencs de l’aurià semblaven seguir-la, mentre s’hi apropava.

—Ned —el va cridar en veu baixa.

—Catelyn —va fer ell, alçant la mirada. Parlava en un to de veu distant i formal—. On són els nens?

Sempre li preguntava el mateix.

—A la cuina, discutint sobre els noms que volen posar als llobatons. —Es va treure la capa, la va estendre a terra i va seure al costat de la bassa, recolzant-se contra l’aurià. Notava com els ulls la fitaven, però es va esforçar per ignorar-los—. L’Arya està encantada amb la seva cria, i la Sansa també es veu molt feliç, però en Rickon encara no n’acaba d’estar convençut.

—Té por, potser? —va preguntar en Ned.

—Una mica —va admetre ella—. Només té tres anys.

—Però ha d’aprendre a vèncer les seves pors —va dir en Ned amb posat seriós—. No tindrà tres anys per sempre més. I s’acosta l’hivern.

—Sí —va assentir la Catelyn.

Aquelles paraules li van fer venir una esgarrifança, com sempre que les sentia. Era el lema dels Stark. Totes les cases nobles en tenien un. I aquelles consignes familiars, com una mena de pedres de toc o pregàries, feien gala d’honor i glòria, prometien lleialtat i sinceritat, juraven fe i coratge... Llevat de la dels Stark. «S’acosta l’hivern», feia el lema dels Stark. La Catelyn va considerar que els del nord eren gent estranya, i no era la primera vegada que ho pensava.

—L’home ha sabut estar al seu lloc, ho reconec —va dir en Ned. Feia passar amb suavitat un retall de cuir untat amb greix per la fulla de l’espasa, i el metall anava adquirint una lluentor fosca—. Me n’alegro per en Bran. Te n’hauries sentit ben orgullosa.

—Sempre me’n sento orgullosa, d’en Bran —va fer la Catelyn.

Observava com el seu espòs acaronava l’espasa. S’hi percebien clarament les ondulacions profundes de l’acer, just on el metall havia estat doblegat centenars de vegades en el procés de la forja. A la Catelyn no li agradaven les espases, però no podia negar que la Gel tenia una bellesa peculiar. L’havien forjat a Valyria, abans que la Maledicció s’abatés sobre l’antic Feu Franc, i els ferrers havien treballat el metall no només amb el mall, sinó també amb encanteris. La Gel tenia quatre-cents anys, però conservava el tall del dia que la van forjar. I el nom que li havien adjudicat encara era més antic, un llegat de l’Edat dels Herois, quan els Stark eren els Reis al Nord.

—Ja és el quart d’aquest any —va dir en Ned, en un to greu—. El pobre gairebé no hi tocava. Alguna cosa l’havia aterrit tant que ni tan sols entenia el que li deia. —Va fer un sospir—. En Ben m’ha escrit per dir-me que la Guàrdia de la Nit ara gairebé ja no arriba ni als mil homes. No és només per culpa de les desercions; també perden homes en les expedicions.

—Pels salvatges?

—No hi pot haver cap altre motiu. —En Ned va alçar la Gel i amb la mirada va recórrer aquell acer tan fred—. I la situació empitjorarà. Arribarà un dia en què no em quedarà cap altre remei que reunir els banderers i cavalcar cap al nord per enllestir aquesta situació amb el Rei d’Enllà del Mur.

—Vols anar més enllà del Mur? —Aquella possibilitat horroritzava la Catelyn.

Quan en Ned va copsar el terror als ulls d’ella, va dir:

—No hem de témer res d’en Mance Rayder.

—Hi ha coses més esgarrifoses, més enllà del Mur.

Es va tombar per mirar l’arbre cor, d’escorça clara i ulls vermells, que fitava, que escoltava, que semblava rumiar ben a poc a poc.

—No t’has de deixar omplir el cap per totes les històries de la Dida Vella. —L’home li va dedicar un somriure afectuós—. Els Altres són tan morts com els fills del bosc; fa vuit mil anys que van desaparèixer. El mestre Luwin et dirà que, de fet, no han existit mai. Ningú no n’ha vist mai ni un de sol.

—Fins a aquest matí ningú no havia vist mai tampoc un llop fer —va recordar la Catelyn.

—A hores d’ara ja hauria de saber que no es pot discutir amb una Tully —va dir amb un somriure apagat. Va desar la Gel dins la beina—. No deus haver vingut per explicar-me llegendes, oi? Sé prou bé que aquest lloc no t’agrada gens. De què es tracta, doncs?

La Catelyn va agafar la mà del seu espòs.

—Avui hem rebut notícies doloroses. No t’he volgut molestar fins que no t’haguessis posat còmode. —No hi havia manera de suavitzar la duresa del cop, i va pensar que valia més ser directa—. Em sap molt de greu, amor meu; ha mort en Jon Arryn.

Tots dos es van mirar als ulls, i ella es va adonar que la notícia havia afectat el seu espòs, tal com ja s’esperava. Quan era jove, en Ned havia estat acollit al Niu d’Àligues, i Lord Arryn, que no tenia fills, havia estat com un pare per a ell i per al seu pupil, en Robert Baratheon. Quan el Rei Foll, l’Aerys II Targaryen, va demanar els seus caps, el senyor del Niu d’Àligues va alçar en revolta els seus banderers de la lluna i el falcó, abans d’entregar aquells a qui havia jurat protegir.

I ara feia quinze anys, aquell segon pare també s’havia convertit en el seu germà, o gairebé, ja que ell i en Ned es van esposar alhora amb dues germanes, les filles de Lord Hoster Tully, al septe d’Aigüesvives.

—En Jon... —va fer ell—. Ens podem refiar de la notícia?

—La carta duia el segell del Rei i estava escrita de pròpia mà per en Robert. L’he guardat perquè la veiessis. Diu que la mort de Lord Arryn va ser ràpida. Ni tan sols el mestre Pycelle no hi va poder fer res, a banda de subministrar-li la llet de cascall perquè en Jon no patís.

—Suposo que alguna cosa li devia fer —va dir. La Catelyn podia veure el dolor reflectit a l’expressió del seu espòs, però tot i així en Ned va pensar primer en ella—. I la teva germana? I el fill d’en Jon? Què se’n sap, d’ells?

—El missatge només deia que estan bé i que han tornat al Niu d’Àligues —va explicar la Catelyn—. Hauria preferit que haguessin anat a Aigüesvives. El Niu d’Àligues és tan amunt, tan solitari... I sempre ha estat el lloc d’en Jon, no pas el d’ella. El record de Lord Jon omplirà cada racó, fins a l’última pedra. Conec prou bé la meva germana. Necessita la companyia dels amics i la família per sentir-se reconfortada.

—El teu oncle és a la Vall, oi? En Jon el va nomenar Cavaller de la Porta, tinc entès.

—En Brynden farà tot el que pugui per ella, i pel nen —va confirmar la Catelyn—. Això em tranquil·litza una mica, però...

—Vés amb ella —va demanar en Ned—. Endú-t’hi també la canalla. Ompliu les estances amb soroll, crits, rialles... El seu fill necessita la companyia d’altres criatures, i la Lysa no hauria de suportar el pes d’aquest dolor tota sola.

—Tant de bo ho pogués fer —va assenyalar la Catelyn—. La carta anunciava més noves. El Rei cavalca cap a Hivèrnia, i ve a buscar-te.

A en Ned li van caldre uns segons per entendre aquelles paraules, però quan les va comprendre, va desaparèixer la penombra que li enfosquia la mirada.

—En Robert ve cap aquí?

Quan la Catelyn va assentir, en Ned va dibuixar un somriure.

Ja li hauria agradat prou a ella compartir aquella alegria, però havia sentit el que corria de pati en pati: una femella de llop fer morta a la neu, amb una banya trencada a la gargamella. La por la tenallava com l’abraçada d’una serp, però es va obligar a somriure a aquell home que estimava, aquell home que no creia en els presagis.

—Sabia que te n’alegraries —li va dir—. Hem d’avisar el teu germà, que és al Mur.

—És clar —va assentir en Ned—. En Ben també voldrà venir. Demanaré al mestre Luwin que hi enviï el seu ocell més veloç. —En Ned es va alçar i la va ajudar a posar-se dreta—. Caram, quants anys fa? I no ha estat capaç d’avisar-nos d’una altra manera? El missatge deia quanta gent serien?

—Diria que deuen ser, com a mínim, cent cavallers, amb tots els seus criats, i cinquanta genets lliures, pel cap baix. També vénen la Cersei i els nens.

—En Robert farà anar la comitiva a una marxa agradable, perquè vagin còmodes —va apuntar—. Millor, així tindrem més temps per als preparatius.

—També s’hi han afegit els germans de la Reina.

En Ned va respondre amb una ganyota. No sentia afecte per la família de la Reina, i la fredor era mútua; la Catelyn ho sabia prou bé. Els Lannister de Roca Casterly s’havien unit tard a la causa d’en Robert, només quan la victòria estava més que assegurada, i no els ho havia perdonat mai, allò.

—Si el preu que he de pagar per la companyia d’en Robert és suportar una plaga de Lannister, doncs el pagaré. Sembla que en Robert s’ha proposat fer-se acompanyar per la meitat de la seva cort.

—Allà on va el Rei, el regne el segueix —va sentenciar la Catelyn.

—Em ve de gust veure la canalla. El més menut encara mamava del pit de la Lannister quan el vaig veure per última vegada. Quants anys deu tenir ara? Cinc, potser?

—El príncep Tommen en té set —va explicar—. És de la mateixa edat que en Bran. Ned, t’ho prego, compte amb el que dius. La Lannister és la nostra reina, i es diu que l’orgull se li engreixa any rere any.

En Ned li va estrènyer la mà.

—Haurem d’organitzar un convit, sens dubte —va dir—. Amb joglars. I segur que en Robert voldrà anar de caça. Enviaré en Jory al sud acompanyat d’una guàrdia d’honor perquè els rebi al camí Reial i els escorti fins aquí. Pels déus, com podrem alimentar tantes boques? I ja han emprès el camí, dius? Maleït sia aquest home... El maleeixo a ell i el seu cul de rei!

Daenerys

El seu germà li va mostrar el vestit perquè l’examinés.

—És ben bonic. Toca’l. Au, va, acaricia aquesta tela...

La Dany el va tocar. El teixit era tan suau que semblava que s’escolés entre els dits com l’aigua. No s’havia posat mai una peça tan delicada. Fins i tot es va espantar i va apartar la mà.

—De debò que és per a mi?

—És un regal del magíster Illyrio —va afirmar en Viserys amb un somriure. Aquell vespre, el seu germà estava de molt bon humor—. El color del vestit farà ressaltar el violeta dels teus ulls. I també tindràs joies d’or, de tota mena. M’ho ha promès l’Illyrio. Aquesta nit has de semblar una princesa.

«Una princesa», va pensar la Dany. Ja havia oblidat el que significava. O potser no ho havia sabut mai.

—Per què ens dóna tot això? —va preguntar—. Què vol, de nosaltres?

Feia gairebé mig any que vivien a casa del magíster, menjant els seus aliments i atesos pels seus criats. La Dany tenia tretze anys, i ja era prou gran per saber que aquella mena de regals poques vegades eren desinteressats, allà a la ciutat lliure de Pentos.

—L’Illyrio no és cap ximple —va dir en Viserys. Era un jove esprimatxat, de mans neguitoses i uns ulls lilosos que sempre semblaven esverats—. El magíster sap que no m’oblidaré dels meus amics quan m’assegui al tron.

La Dany no va dir res. El magíster Illyrio comerciava amb espècies, pedres precioses, osdedrac i altres mercaderies no tan exquisides. Es deia que tenia amistats escampades per les Nou Ciutats Lliures, i fins i tot més lluny, a Vaes Dothrak i les llegendàries terres de més enllà del mar de Jade. També corria la brama que mai no perdia l’oportunitat de vendre un amic per un preu raonable. La Dany sentia el que es comentava al carrer, i s’assabentava d’aquelles tafaneries, però no li hauria passat pel cap discutir amb el seu germà mentre aquest teixia les seves xarxes de somnis. La ràbia que podia desfermar era terrible. En Viserys en deia «despertar el drac».

—L’Illyrio farà venir les esclaves perquè et banyin —va dir el seu germà y mentre penjava el vestit al costat de la porta—. Assegura’t de desempallegar-te de la pudor de quadra. Khal Drogo ja té mil cavalls; aquest vespre busca una altra mena de muntura. —La va examinar amb una mirada crítica—. Encara se’t veu malgirbada. Posa’t recta. —Li va empènyer les espatlles enrere amb les mans—. Demostra’ls que ja tens formes de dona. —Li va acariciar lleugerament els pits incipients i li va pessigar un mugró—. No em fallis aquesta nit. O m’ho pagaràs ben car. No deus voler despertar el drac, oi que no? —Li va fer un pessic força més dolorós a través de la tela basta de la túnica que duia posada—. Oi que no? —va insistir.

—No —va respondre la Dany, amb veu dòcil.

El seu germà va fer un somriure.

—Molt bé. —Li va acaronar els cabells gairebé amb afecte—. Quan s’escrigui la història del meu regnat, estimada germaneta, diran que va començar aquesta nit.

Quan en Viserys se’n va haver anat, la Dany es va dirigir a la finestra i va contemplar pensarosa les aigües de la badia. Les torres quadrades de Pentos, construïdes amb maons, dibuixaven siluetes fosques que es retallaven contra la llum del sol ponent. A la Dany li arribaven els càntics dels sacerdots rojos mentre encenien les fogueres nocturnes i la cridòria dels vailets esparracats, que jugaven a l’altra banda dels murs de la propietat. Durant un moment va desitjar ser amb ells, descalça, gairebé sense alè i també vestida amb parracs. Sense passat, sense futur, sense haver d’assistir al convit de la mansió de Khal Drogo.

En algun indret més enllà de la posta de sol, a l’altra banda del mar Estret, s’estenia una terra de turons verds, prats entapissats de flors i grans rius cabalosos, on torres de pedra fosca s’alçaven entre imponents muntanyes d’un blau grisenc i cavallers amb armadura cavalcaven cap a la batalla sota els estendards dels seus senyors. Els dothrakis anomenaven aquell indret Raesh Andahli, la Terra dels Àndals. A les Ciutats Lliures, es parlava de Westeros i dels Regnes del Sol Ponent. El seu germà el citava d’una manera més planera: «la nostra terra». I aquelles paraules li semblaven gairebé una pregària. Si les repetia prou vegades, els déus bé les havien d’escoltar. «És nostra per dret de sang, ens van ser arrabassades amb males arts, però són nostres al capdavall, nostres per sempre. No es pot robar a un drac, no, i ara! El drac sempre recorda».

Potser sí que el drac recordava, però no pas la Dany. No havia vist mai aquella terra que el seu germà reclamava com a pròpia, aquell reialme que s’estenia més enllà del mar Estret. Els indrets dels quals parlava —Roca Casterly i el Niu d’Àligues, Altjardí i la vall d’Arryn, Dorne i l’illa de les Cares— per a ella eren només paraules. En Viserys tenia vuit anys quan van fugir de Port Reial per escapar dels exèrcits de l’Usurpador, i en aquella època la Daenerys només era una llavor al ventre de la seva mare.

Però com que el seu germà li havia relatat els fets tantes vegades, la Daenerys es podia imaginar com s’havia esdevingut tot plegat. La fugida a mitjanit cap a Rocadrac, amb la llum de la lluna que es reflectia a les veles negres del vaixell; el seu germà Rhaegar, que lluitava contra l’Usurpador a les aigües tenyides de sang del Trident i que va morir per la dona que estimava; el saqueig de Port Reial perpetrat pels que en Viserys anomenava «els gossos de l’Usurpador», els senyors Lannister i Stark; la princesa Elia de Dorne, que suplicava pietat mentre li arrabassaven del pit l’hereu de Rhaegar i l’assassinaven davant seu; els cranis brunyits dels últims dracs, que miraven sense veure-hi des de les parets de la sala del tron mentre el Matareis obria la gargamella al seu pare amb una espasa daurada.

Ella havia nascut a Rocadrac nou llunes després de la fugida, quan una violenta tempesta d’estiu amenaçava d’esquinçar la solidesa de l’illa. Explicaven que la tempesta havia estat esfereïdora. La flota dels Targaryen, que estava ancorada en aquella zona, va quedar tota destrossada; es van desprendre immensos blocs de pedra dels parapets i van anar a parar a les aigües embravides del mar Estret. La seva mare havia mort en el part, i en Viserys mai no l’hi va perdonar, a la seva germana.

La Dany tampoc no tenia records de Rocadrac. Havien tornat a fugir just abans que el germà de l’Usurpador es fes a la mar amb la flota nova. En aquella època, dels Set Regnes que havien estat seus, només els quedava Rocadrac, bressol de la seva Casa. Tot i que no el conservarien durant gaire temps. La guarnició havia estat preparada per vendre’ls a l’Usurpador; però una nit Ser Willem Darry i quatre homes lleials van irrompre a les cambres dels nens i se’ls van endur juntament amb la dida. Protegits per la foscor, van posar rumb cap a la seguretat que els oferia la costa braavosiana.

Amb prou feines recordava Ser Willem, un home corpulent i de cabells grisos, gairebé cec, que bramava ordres des del llit on reposava, malalt. Tenia els criats aterrits, però sempre havia estat amable amb la Daenerys. Li deia «princeseta» i de vegades «senyora», i tenia les mans suaus com el cuir vell. No va abandonar mai el llit, i la fetor de malaltia —càlida, humida, dolcenca— l’embolcallava nit i dia. Allò era quan vivien a Braavos, en aquella casa tan gran que tenia la porta de color vermell. La Dany hi havia tingut una habitació per a ella sola, i al costat de la finestra hi havia un llimoner. Quan Ser Willem va morir, els criats els van robar els minsos diners que els quedaven, i poc temps després els van fer fora de la casa. A la Dany se li van escapar les llàgrimes quan la porta vermella es va tancar per sempre més.

Des d’aleshores havien estat vagant, de Braavos a Myr, de Myr a Tyrosh, i d’allà a Qohor, a Volantis i a Lys, i mai no es van quedar gaire temps en cap d’aquells indrets. El seu germà no ho permetia. Insistia que els assassins llogats per l’Usurpador els seguien les passes, tot i que la Dany no en va veure mai cap.

De primer, els magísters, arconts i prínceps mercaders estaven encantats de rebre els últims Targaryen a casa i asseure’ls a les seves taules, però a mesura que passaven els anys i l’Usurpador continuava ocupant el Tron de Ferro, se’ls van anar tancant les portes i les seves vides cada vegada van ser més miserables. Ja feia molt de temps que s’havien vist obligats a vendre’s els últims tresors que els quedaven, i ara ja no conservaven ni les monedes que havien aconseguit per la corona de la seva mare. Als carrerons i antres de Pentos, al seu germà l’anomenaven «el rei pidolaire». La Dany no volia ni saber com l’anomenaven a ella.

—Algun dia ho recuperarem tot, germaneta —prometia. De vegades, quan parlava d’aquelles qüestions, li tremolaven les mans—. Les joies i les sedes, Rocadrac i Port Reial, el Tron de Ferro i els Set Regnes. Recuperarem tot el que ens van prendre.

En Viserys només vivia per veure aquell dia. I l’únic que desitjava la Daenerys era la casa gran de la porta vermella, el llimoner ran de la finestra i la infantesa que no havia arribat a tenir.

Es va sentir un lleu truc a la porta.

—Endavant —va fer la Dany mentre s’apartava de la finestra.

Les criades de l’Illyrio van entrar, van fer una reverència i van començar a feinejar. Eren esclaves; un regal d’un dels molts amics dothrakis del magíster. A la ciutat lliure de Pentos no existia l’esclavitud; tot i així, eren esclaves. La dona vella, menuda i grisa com un ratolí, no obria mai la boca, però la jove parlava per totes dues. Aquella noieta de setze anys, rossa i d’ulls blaus, era la preferida de l’Illyrio i xerrava pels descosits mentre treballava.

Li van omplir la banyera amb aigua calenta que havien pujat de la cuina i la van perfumar amb olis d’olor. La noieta va ajudar la Dany a treure’s la túnica de cotó bast pel cap i després la va ajudar a ficar-se dins la banyera. L’aigua bullia, però la Daenerys va aguantar i no va cridar. Li agradava l’escalfor. La feia sentir neta. A més, el seu germà li deia sovint que mai no era massa calenta per a un Targaryen.

«La nostra Casa és la Casa del drac», deia. «Duem el foc a la sang».

La dona gran li va rentar la llarga cabellera, d’un ros gairebé argentat, i l’hi va pentinar per desfer-ne els nusos, sempre en silenci. La noia li va gratar l’esquena i els peus i li va dir que tenia molta sort.

—En Drogo és tan ric que els seus esclaus fins i tot porten collars d’or. Al seu khalasar cavalquen deu mil homes, i el seu palau de Vaes Dothrak té dues-centes habitacions, amb portes de plata massissa.

I va continuar una bona estona pel mateix camí, dient que el khal era un home molt atractiu, tan alt i valent, intrèpid en la batalla, el millor genet que havia muntat mai un cavall, un arquer excepcional... La Daenerys no deia res. Sempre havia donat per fet que, quan tingués l’edat oportuna, es casaria amb en Viserys. Durant segles, els Targaryen s’havien casat entre germans, des que l’Aegon el Conqueridor s’havia casat amb les seves germanes. En Viserys li havia dit més de mil vegades que havien de mantenir el llinatge pur; ells tenien sang de reis, la sang daurada de la vella Valyria, la sang del drac. Els dracs no s’aparellaven amb les bèsties del camp, i els Targaryen no barrejaven la seva sang amb la dels homes inferiors. Però ara en Viserys tramava vendre-la a un estrany, a un bàrbar.

Un cop va estar ben neta, les esclaves la van ajudar a sortir de l’aigua i la van eixugar amb una tovallola. La noia li va raspallar els cabells fins que li van brillar més que la plata fosa, mentre que la vella la ungia amb el perfum de la florespècia de les planes dothrakis: un toc a cada canell, darrere les orelles, als mugrons, i l’última, plena de frescor, entre les cames. La van vestir amb les peces vaporoses que li havia fet arribar el magíster Illyrio, i tot seguit li van posar el vestit, d’una seda del color de la pruna perquè li fes ressaltar el color violeta dels ulls. La noia li va calçar les sandàlies daurades, mentre la vella li col·locava la diadema als cabells i li adornava els canells amb braçalets d’or coberts d’incrustacions d’ametistes. Finalment, li van posar el collaret, un torques daurat i gruixut ornamentat amb gravats d’antics jeroglífics valyrians.

—Ara sembleu una autèntica princesa —va dir la noia, en un to d’admiració, quan van haver enllestit.

La Dany va observar la seva imatge al mirall argentat que l’Illyrio, tot amatent, li havia proporcionat.

«Una princesa», va pensar, però va recordar el que li havia dit la noia, que Khal Drogo era tan ric que els seus esclaus fins i tot portaven collars d’or. Va sentir una esgarrifança sobtada, i se li van eriçar els pèls dels braços nus.

El seu germà l’esperava a la fresca de la sala rebedor, assegut a la vora de la piscina i xipollejant l’aigua amb les puntes dels dits. Quan la va veure, es va alçar i la va examinar de dalt a baix.

—Queda’t aquí —va ordenar—. Fes una volta. Sí. Bé. Se’t veu...

—Majestuosa —va acabar el magíster Illyrio mentre travessava l’arcada d’entrada. Es movia amb una delicadesa sorprenent per tractar-se d’un home tan corpulent. Sota les peces balderes de seda de colors llampants, els sacsons de greix li tremolaven quan caminava. Duia anells amb pedres precioses a tots els dits, i el seu criat li havia untat la barba, de color groc i dividida en dues puntes, fins a fer-la lluir com l’or de debò—. Que el Senyor de la Llum us ompli de benediccions en aquest dia tan afortunat, princesa Daenerys —va dir mentre li agafava la mà. Va inclinar el cap com a reverència, i les dents grogoses i tortes es van deixar veure lleument a través de la barba daurada—. És com una visió, Altesa, una autèntica visió —va dir dirigint-se al seu germà—. En Drogo perdrà els sentits.

—Està massa prima —va etzibar el seu germà. Tenia els cabells del mateix ros platejat que la Daenerys, i els duia pentinats enrere i agafats amb un passador d’osdedrac. Aquell pentinat li donava un aire sever i li emfasitzava els trets durs i ossuts de la cara. Va recolzar la mà a l’empunyadura de l’espasa que li havia deixat l’Illyrio—. Estàs segur que a Khal Drogo li agraden les dones tan joves?

—Ja ha tingut la primera sang; és prou gran per al khal —va dir l’Illyrio, i no era pas la primera vegada que en parlaven—. Mireu-la. Aquests cabells d’un ros argentat, aquests ulls violeta... És la sang de la vella Valyria, segur, sense cap mena de dubte. I del més alt llinatge, filla del vell Rei i germana del nou. Extasiarà en Drogo.

Quan li va deixar anar la mà, la Dany es va adonar que tota ella tremolava.

—Potser sí —va fer el seu germà dubtós—. Aquests bàrbars tenen gustos extravagants. Nens, cavalls, ovelles...

—Serà millor que no ho comenteu a Khal Drogo —va demanar l’Illyrio.

—Em prens per imbècil o què? —va fer en Viserys, amb els ulls lila injectats d’ira.

—Us prenc per un rei —va respondre el magíster, alhora que feia una lleu inclinació—. Als reis els falta la precaució dels homes corrents. Perdoneu-me si us he ofès. —Va fer mitja volta i va picar de mans per cridar els portadors.

Els carrers de Pentos ja eren foscos quan es van posar en camí dins del palanquí de l’Illyrio, ornamentat amb les talles més exquisides. Dos criats caminaven davant d’ells per il·luminar el camí amb llums d’oli, de vidre de color blau cel i molt engalanats, mentre que una dotzena d’homes corpulents carregaven les vares sobre les espatlles. Dins del palanquí, tapat per cortines, hi feia calor i hi havia poc espai. La Dany percebia la ferum de les carns pàl·lides de l’Illyrio, tot i que l’emmascarava amb perfums penetrants.

El seu germà, que s’havia arrepapat sobre els coixins al seu costat, ni se’n va adonar. Els seus pensaments vagaven ben lluny, a l’altra banda del mar Estret.

—No ens cal tot el seu khalasar —va assegurar en Viserys. Tamborinava els dits sobre l’empunyadura de l’espasa que li havien deixat, tot i que la Dany sabia que no n’havia brandat mai cap de debò—. Amb deu mil ja faré el fet. Amb deu mil dothrakis puc arrasar els Set Regnes. El reialme s’alçarà a favor del rei legítim. En Tyrell, en Redwyne, en Darry, en Greyjoy... Aquests no s’estimen pas més l’Usurpador que jo. Els dornesos estan delerosos de venjar l’Elia i els seus fills. I el poble ens farà costat. Clamen el seu rei. —Va dirigir una mirada angoixada a l’Illyrio—. Oi que sí?

—És la vostra gent, i us tenen molta estima —va respondre el magíster Illyrio, amb afabilitat—. A les fortaleses que hi ha disseminades per tot el reialme, els homes brinden a la vostra salut i les dones broden dracs als estendards i els amaguen a l’espera del dia que tornareu travessant les aigües. —Va arronsar les espatlles—. Si més no, és el que m’expliquen els meus agents.

La Dany no tenia agents ni cap possibilitat de saber què feien o què pensaven els habitants de l’altre costat del mar Estret, però va recelar de les paraules aduladores de l’Illyrio, tal com recelava de tot el que tenia a veure amb aquell home. El seu germà, en canvi, assentia amb entusiasme.

—Mataré l’Usurpador amb les meves pròpies mans —va prometre el noi, que no havia matat mai ningú—, igual com ell va matar el meu germà Rhaegar. I també acabaré amb la vida d’en Lannister, el Matareis, pel que va fer al meu pare.

—Seria d’allò més escaient —va fer el magíster Illyrio.

La Dany va veure com insinuava un somriure en aquells llavis tan molsuts, però el seu germà no se’n va adonar. En Viserys va fer que sí amb el cap i va descórrer una de les cortinetes per observar a través de la foscor de la nit. La Dany va saber que en aquell moment el seu germà tornava a lluitar en la batalla del Trident.

La mansió de nou torres de Khal Drogo s’alçava al costat de les aigües de la badia, amb els alts murs de maons entapissats amb heura de color clar. L’Illyrio els va explicar que havia estat un regal dels magísters al khal de Pentos. Les Ciutats Lliures sempre eren generoses amb els senyors dels cavalls.

—No és que tinguem por d’aquells bàrbars —va explicar l’Illyrio amb un somriure—. El Senyor de la Llum defensaria els murs de la nostra ciutat contra un milió de dothrakis, o això és el que asseguren els sacerdots rojos. Així, doncs, per què s’han de córrer riscos quan l’amistat és tan barata?

El palanquí es va aturar davant del reixat, i un dels guàrdies de la casa va descórrer les cortines de manera brusca. Tenia la pell rogenca i els típics ulls ametllats de color fosc dels dothrakis, però era barbamec i duia el casc de bronze amb punta dels Immaculats. Els va dedicar una mirada freda. El magíster Illyrio li va grunyir alguna cosa en la ruda llengua dothraki, i el guàrdia li va contestar de la mateixa manera; tot seguit els va fer un senyal perquè passessin el reixat.

La Dany es va adonar que el seu germà engrapava l’empunyadura de l’espasa amb força. Gairebé semblava tan espantat com ella.

—Tros d’eunuc insolent —va murmurar en Viserys, mentre el palanquí s’alçava altra vegada i es dirigia cap a la mansió.

—Aquest vespre hi haurà molts homes importants al convit —va fer l’Illyrio en un to ensucrat—. Es tracta d’homes que tenen enemics. I el khal ha de protegir els seus hostes, principalment a vós, Altesa. No tinc cap dubte que l’Usurpador pagaria el que fos pel vostre cap.

—Sí, és clar —va dir en Viserys, pensarós—. Ja ho ha intentat, Illyrio, t’ho puc ben assegurar. Ha llogat assassins perquè ens segueixin allà on anem. Sóc l’últim drac, i no podrà dormir tranquil mentre jo sigui viu.

El palanquí va alentir la marxa fins que es va aturar. Algú va descórrer les cortines, i un esclau va oferir la mà a la Daenerys per ajudar-la a sortir-ne. La noia es va fixar en el collar que duia l’esclau: era del bronze més vulgar. El seu germà la va seguir, sense deixar d’aferrar-se a l’empunyadura de l’espasa. Van caldre dos homes forçuts per poder incorporar el magíster Illyrio.

A dins de la casa, l’atmosfera era embafadora per la barreja d’aromes: espècies, pessicdefoc, llimona dolça i canyella. Els van acompanyar fins a una sala que feia de rebedor, adornada amb un vitrall que representava la Maledicció de Valyria. A les parets hi havia tot de llums d’oli de ferro negre. Un eunuc apostat sota una arcada de pedra amb motius vegetals va anunciar la seva arribada.

—Viserys de la Casa Targaryen, el tercer del seu nom —va proclamar amb una veu alta i dolça—. Rei dels àndals, els rhoynars i els primers homes, Senyor dels Set Regnes i Protector del Reialme. La seva germana Daenerys de la Tempesta, Princesa de Rocadrac. El seu honorable amfitrió, Illyrio Mopatis, magíster de la ciutat lliure de Pentos.

Van passar pel costat de l’eunuc per accedir a un pati de pilars recoberts d’heura. La llum de la lluna tenyia les fulles de tonalitats de color os i plata, mentre els convidats es passejaven per l’espai. Molts eren senyors dothrakis dels cavalls, homes corpulents de pell rogenca, amb llargs bigotis que ornamentaven amb anelles de metall i cabelleres negres untades amb oli, trenades i adornades amb campanetes. Però també hi havia sicaris i mercenaris de Pentos, Myr i Tyrosh; un sacerdot roig encara més gras que l’Illyrio; homes peluts de Port d’Ibben, i senyors de les illes de l’Estiu, de pell tan fosca com el banús. La Daenerys se’ls va mirar tota meravellada, i es va adonar, amb una fiblada sobtada de por, que era l’única dona de la concurrència.

—Aquells tres d’allà són genets de sang d’en Drogo —va xiuxiuejar l’Illyrio—. El del costat del pilar és Khal Moro, amb el seu fill Rhogoro. L’home de la barba verda és el germà de l’arcont de Tyrosh, i el que hi ha darrere seu és Ser Jorah Mormont.

Aquell últim nom va cridar l’atenció de la Daenerys.

—Un cavaller? —va preguntar la noia.

—Ni més ni menys. —L’Illyrio va dibuixar un somriure per sota de la barba—. Ungit pels set olis del Septó Suprem.

—I què hi fa, aquí? —va voler saber.

—L’Usurpador volia el seu cap —els va explicar l’Illyrio—. Picabaralles insignificants. Va vendre uns caçadors furtius a un esclavista en comptes d’entregar-los a la Guàrdia de la Nit. Una llei absurda. Tothom hauria de poder fer el que li plagués a les seves terres.

—M’agradaria parlar amb Ser Jorah abans que s’acabi la vetllada —va anunciar el seu germà.

La Dany es va sorprendre a si mateixa per haver-se quedat contemplant el cavaller amb curiositat. Era un home gran, que havia passat la quarantena i ja se li començaven a esclarissar els cabells, però encara es mantenia fort i en forma. En comptes d’anar vestit amb seda i cotó, duia peces de llana i cuir. Portava una túnica de color verd fosc, amb el brodat d’un ós negre alçat sobre les potes del darrere.

La Daenerys encara observava aquell home tan estrany de la seva terra natal que no havia vist mai, i de sobte el magíster Illyrio li va posar una mà humida sobre l’espatlla nua.

—Som-hi, estimada princesa —va dir en un xiuxiueig—. Allà hi ha el khal en persona.

La Dany hauria volgut fugir i amagar-se, però el seu germà l’observava, i sabia que, si l’enfuria, despertaria el drac. Tota angoixada, es va tombar i va mirar l’home que en Viserys esperava que, abans que s’acabés la nit, demanés per casar-se amb ella.

«La jove esclava no anava tan errada», va pensar. Khal Drogo era un pam més alt que la resta dels presents, però es movia amb elegància com la pantera que l’Illyrio tenia a casa juntament amb altres animals salvatges. Era més jove del que s’havia imaginat la Dany, ja que no devia superar els trenta anys. Tenia la pell del mateix color que el coure polit i s’adornava l’espès bigoti amb anelles d’or i bronze.

—Em toca anar a presentar els meus respectes —va anunciar el magíster—. Espereu aquí; li diré que vingui.

En Viserys va agafar la Dany pel braç mentre l’Illyrio s’allunyava amb passes maldestres en direcció al khal.

—Has vist quina trena, germaneta? —va preguntar, estrenyent-la tan fort que li va fer mal.

La trena d’en Drogo era negra com la nit, estava impregnada d’olis aromàtics i adornada amb tot de campanetes que dringaven quan es movia. Li arribava per sota del cinturó, més avall fins i tot de les natges, i la punta es gronxava per la part del darrere de les cuixes.

—Has vist que llarga? —va insistir en Viserys—. Quan un dothraki cau abatut en combat, li tallen la trena com a càstig perquè tothom conegui la seva vergonya. Khal Drogo no ha perdut mai cap batalla. És la reencarnació de l’Aegon Lord Drac, i tu seràs la seva reina.

La Dany va contemplar Khal Drogo. Feia un posat sever i cruel, i tenia una mirada més freda i fosca que l’ònix. El seu germà sovint li pegava, quan desvetllava el drac, però no li feia la por que li produïa aquell home.

—No vull ser la seva reina —se li va escapar amb un fil de veu—. Si us plau, t’ho suplico, Viserys, no ho vull. Me’n vull anar a casa.

—A casa? —No va alçar la veu, però se li va escapar la ira en el to—. Com vols que tornem a casa, germaneta? Ens la van prendre! —La va empènyer fins a la penombra, apartada de la vista de tothom, enfonsant els dits en la pell de la noia—. Com vols que tornem a casa? —va repetir, pensant en Port Reial, en Rocadrac i en tot el reialme que havien perdut.

Però la Dany es referia a les cambres que ocupaven a la propietat de l’Illyrio, que no era pas la seva autèntica llar, però no tenien cap altra cosa. El seu germà no en volia ni sentir a parlar. Allò no ho considerava una llar de cap de les maneres. Ni tan sols a la casa gran de la porta vermella no s’havia sentit a casa. Va pressionar encara més els dits contra el braç de la seva germana per exigir-li una resposta.

—No ho sé... —va dir ella al final, amb la veu trencada i els ulls negats de llàgrimes.

—Jo sí que ho sé —li va engaltar ell—. Tornarem a casa amb un exèrcit, estimada germana. Amb l’exèrcit de Khal Drogo; vet aquí com tornarem a casa. I si per això t’hi has de casar i compartir llit amb ell, doncs ho faràs. —Li va dedicar un somriure—. I si calgués, permetria que tot el seu khalasar cardés amb tu, germaneta, tots els quaranta mil homes, i també els seus cavalls, si així aconseguís el meu exèrcit. Pots estar ben agraïda que sigui només en Drogo. A mesura que passi el temps, fins i tot t’acabarà agradant. Au, eixuga’t les llàgrimes. L’Illyrio el porta cap aquí, i no et pot veure plorar.

La Dany es va tombar i va comprovar que així forera. El magíster Illyrio, tot somriures i reverències, acompanyava Khal Drogo cap on eren ells. Es va eixugar les llàgrimes, que no li havien arribat a vessar, amb el dors de la mà.

—Somriu —va murmurar en Viserys neguitós, amb la mà altra vegada empunyant l’espasa—. I posa’t recta. Que vegi que tens pit. Els déus saben, però, que en tens massa poc, per més que t’hi esforcis.

La Daenerys va somriure i es va posar ben recta.

Eddard

Els visitants fluïen per les portes del castell com un riu d’or, plata i acer polit. N’hi havia més de tres-cents, el bo i millor dels banderers, els cavallers, les espases jurades i els genets lliures. Per sobre del grup onejaven una dotzena d’estendards daurats, empesos pel vent del nord, que mostraven el cérvol coronat dels Baratheon.

En Ned coneixia molts dels genets. Hi havia Ser Jaime Lannister, que tenia els cabells més lluents que l’or; i en Sandor Clegane, amb la seva esgarrifosa cara cremada. El noiet alt que anava al seu costat no podia ser ningú més que el príncep hereu, i l’homenet estrafet que els seguia era, amb tota seguretat, el Gnom, en Tyrion Lannister.

Però a en Ned li va costar reconèixer l’home gros que encapçalava la columna, flanquejat per dos cavallers abillats amb les capes blanquíssimes de la Guàrdia Reial... fins que va baixar d’un salt del cavall de guerra amb un rugit familiar i li va fer una abraçada tan forta que gairebé li va esmicolar els ossos.

—Ned! Quina alegria tornar a veure aquesta cara tan seriosa que tens! —El Rei el va examinar de dalt a baix i va esclafir a riure—. No has canviat gens.

A en Ned li hauria agradat poder dir el mateix. Havien passat quinze anys des que havien cavalcat junts per conquerir un tron. En aquella època, el senyor de Rompent de Tempestes era barbamec, tenia la mirada lluminosa i estava musculat com hauria somiat qualsevol donzella. Feia més de sis peus i mig i sempre era el més alt allà on anava, i quan es posava l’armadura i l’immens elm amb banyes de la seva Casa es convertia en un veritable gegant. I la força també la tenia d’un gegant. La seva arma preferida era una atxa de ferro amb punxes que en Ned amb prou feines podia aixecar. En aquella època, l’olor de cuir i sang l’embolcallava com un perfum.

Ara era el perfum el que l’embolcallava com un perfum, i tenia un contorn gairebé igual que l’estatura. Feia nou anys que en Ned havia vist el Rei per última vegada. Havia estat durant la revolta d’en Balon Greyjoy, quan el cérvol i el llop fer es van unir per posar fi a les pretensions del qui s’havia proclamat rei de les illes de Ferro. Des d’aquella nit en què van estar junts a la fortalesa caiguda d’en Greyjoy, on en Robert va acceptar la rendició del senyor rebel i en Ned es va endur el seu fill Theon com a ostatge i pupil, el Rei s’havia engreixat unes cinc arroves, pel cap baix. Duia una barba tan aspra i negra com el filferro, que li tapava la mandíbula alhora que li dissimulava la papada i les galtes pansides i caigudes; però res no li podia amagar la panxa o les bosses de sota els ulls.

Però ara en Robert era el rei d’en Ned, i no solament un amic. Per això, l’únic que li va dir va ser:

—Altesa, Hivèrnia està a la vostra disposició.

La resta de la comitiva ja havia desmuntat, i els mossos de quadra van venir a endur-se els cavalls. La reina consort d’en Robert, la Cersei Lannister, va entrar a peu amb els seus fills petits. La caseta sobre rodes en què havien viatjat, un immens carruatge de dos pisos construït amb roure i metalls daurats i transportat per quaranta cavalls de tir, era tan ampla que no cabia per les portes del castell. En Ned es va agenollar sobre la neu per besar l’anell de la Reina, mentre en Robert abraçava la Catelyn com si fos una germana a qui fes temps que no veia. Tot seguit, van presentar els fills respectius, i tots es van endur grans lloances.

Quan es van haver acabat totes les formalitats de la rebuda, el Rei va dir al seu amfitrió:

—Porta’m a la teva cripta, Eddard. Vull presentar els meus respectes.

En Ned es va sentir molt complagut per aquella sol·licitud, ja que demostrava que el Rei la recordava, malgrat els anys passats. Va demanar que li portessin un llum. No van caldre més paraules. La Reina es va començar a queixar. Considerava que, com que havien viatjat des de l’alba, tothom estava cansat i tenia fred, i el primer que calia fer era descansar. Els morts podien esperar. No va afegir res més. En Robert li havia dirigit una mirada, i el seu germà bessó, en Jaime, l’havia agafat del braç; ella ja no va dir res més.

En Ned i aquell Rei que amb prou feines reconeixia van baixar junts a la cripta. Els sinuosos graons de pedra eren estrets. En Ned anava al davant amb el llum.

—Ja començava a pensar que no arribaríem mai a Hivèrnia —va rondinar en Robert, mentre baixaven—. Tal com parlen dels meus Set Regnes al sud, és fàcil oblidar que la teva part és tan gran com les altres sis juntes.

—Espero que hàgiu tingut un viatge agradable, Altesa.

En Robert va deixar escapar un esbufec.

—Pantans, boscos, camps i ni una fonda decent al nord del Coll —va respondre—. Mai no havia vist un paisatge tan erm. On viu la teva gent?

—Potser és que són massa tímids per deixar-se veure —va dir de broma en Ned. Ja notava la gelor que pujava de la cripta, un alè fred que sorgia de l’interior de la terra—. No es veuen gaires reis al nord.

En Robert va tornar a esbufegar.

—O més aviat s’amagaven sota la neu. He dit neu, Ned! —El Rei va haver de posar una mà a la paret per no perdre l’equilibri mentre baixava.

—Les nevades de finals d’estiu són força habituals —va fer en Ned—. Espero que no us hagin molestat. Acostumen a ser suaus.

—Que els Altres s’enduguin les teves nevades suaus —va maleir en Robert—. Com deu ser aquest indret a l’hivern? M’esgarrifo només de pensar-hi.

—Els hiverns són durs —va admetre en Ned—, però els Stark els suportarem. Com sempre.

—Has de venir al sud —li va dir en Robert—. Has d’assaborir l’estiu abans que s’acabi. A Altjardí hi ha camps de roses daurades que s’estenen fins on t’arriba la vista. La fruita és tan madura que és com si t’esclatés a la boca. Hi ha melons, préssecs i prunes de foc d’una dolçor que segur que no has trobat mai. Tu mateix ho pots comprovar; te n’he portat unes quantes. Fins i tot a Rompent de Tempestes, amb tant de vent que bufa de la badia, els dies són tan calorosos que no tens ganes ni de moure’t. I hauries de veure les ciutats, Ned! Hi ha flors pertot arreu, els mercats estan atapeïts de menjar, els vins d’estiu són tan barats i bons que et pots emborratxar si ensumes l’aire. Tothom és gras, està borratxo i té diners a cabassos. —Va deixar anar una riallada i es va donar un cop amb el palmell a l’estómac arrodonit—. I les dones, Ned! —va exclamar amb una lluïssor als ulls—. Et puc ben jurar que, quan fa calor, les dones perden la vergonya. Neden nues al riu, just per sota del castell. I com que al carrer fa massa calor per a la roba de llana o pell, es passegen amunt i avall amb aquells vestits curts, de seda si els ho permet la butxaca, i, si no, de cotó. Però és igual perquè, quan comencen a suar, la roba se’ls enganxa a la pell i és com si anessin totes nues. —El Rei va esclafir a riure.

En Robert Baratheon sempre havia estat un home d’apetències intenses i sabia satisfer els seus desitjos, una acusació que ningú podia fer de l’Eddard Stark. Però en Ned s’adonava que aquells plaers estaven passant factura al Rei. En Robert respirava amb dificultat quan van arribar al peu de les escales, i se li veia la cara enrojolada a la claror del fanal mentre s’endinsaven en la foscor de la cripta.

—Altesa —va dir en Ned amb respecte.

Va moure el llum en un semicercle ampli. Les ombres van ballar al seu voltant. La claror vacil·lant va tocar les pedres del terra i va recórrer una llarga filera de pilars de granit que anaven desapareixent de dos en dos dins la fosca. Entre els pilars hi havia els morts, asseguts en trons de pedra, arrambats a les parets i amb l’esquena recolzada als sepulcres que contenien les seves despulles mortals.

—Ella és allà al final, amb el pare i en Brandon.

Va començar a caminar entre els pilars i en Robert el va seguir sense dir res, tremolant per la gelor del subsòl. Allà sempre hi feia fred. Les passes dels dos homes ressonaven sobre les pedres i creaven un eco que s’escampava per la volta del sostre mentre caminaven entre els morts de la Casa Stark. Els senyors d’Hivèrnia els observaven. Les seves imatges estaven gravades a les pedres que segellaven les tombes. Seien en renglera, amb els ulls cecs fitant la fosca, i tenien tot d’imponents llops fers de pedra arraulits al costat dels peus. Les ombres titil·lants feien que les figures de pedra semblessin que es bellugaven quan els dos homes hi passaven per davant.

Seguint l’antic costum, tots aquells que havien estat senyors d’Hivèrnia tenien una espasa sobre la falda, per mantenir els esperits venjatius a les seves criptes. Les més velles s’havien anat rovellant fins a desintegrar-se, i només quedaven unes taques vermelloses allà on el metall havia estat en contacte amb la pedra. En Ned es va preguntar si allò significava que ara els fantasmes vagaven lliurement pel castell. Esperava que no. Els primers senyors d’Hivèrnia havien estat homes tan durs com la terra que governaven. Durant els segles anteriors a l’arribada dels Senyors Drac per mar, no havien jurat lleialtat a ningú i es feien dir «els Reis al Nord».

Finalment, en Ned es va aturar i va alçar el llum d’oli. La cripta es prolongava davant d’ells enmig de la fosca, però més enllà d’aquell punt les tombes eren buides i sense segellar. Només es veien forats negres que aguaitaven els seus morts, que l’esperaven a ell i als seus fills. A en Ned no li agradava pensar-hi.

—És aquí —va anunciar al Rei.

En Robert va fer que sí en silenci, es va agenollar i va inclinar el cap endavant.

Hi havia tres tombes, totes juntes. Lord Rickard Stark, el pare d’en Ned, havia tingut un rostre allargat i sorrut. L’escultor l’havia conegut bé. Estava assegut amb un posat de plàcida dignitat, i els dits de pedra aferraven l’espasa que tenia sobre els genolls. Però en vida, totes les espases li havien fallat. A costat i costat, en dos sepulcres més petits, hi havia els seus fills.

En Brandon tenia vint anys quan va morir estrangulat per ordre del Rei Foll, l’Aerys Targaryen, pocs dies abans de la data del seu casament amb la Catelyn Tully d’Aigüesvives. Havien obligat el seu pare a presenciar com moria. Era l’hereu legítim, el primogènit, destinat a governar.

La Lyanna només en tenia setze i havia estat una noia d’una bellesa incomparable. En Ned se l’havia estimat amb tota l’ànima. En Robert, encara més; havia de ser la seva dona.

—Era més bella de com se la veu aquí —va dir el Rei, després d’un silenci. Va aturar la mirada a la cara de la Lyanna, com si hagués pogut tornar-la a la vida amb el desig. En acabat es va alçar amb dificultats per culpa del sobrepès—. Ned, mare meva, per què la vas haver d’enterrar en un lloc com aquest? —Li va sortir una veu rogallosa, pel record del dolor viscut—. Es mereixia molt més que tanta foscor...

—Era una Stark d’Hivèrnia —va dir en Ned, en un to suau—. Aquest és el lloc que li pertoca.

—Hauria d’estar enterrada en algun turó, sota un arbre fruiter, amb el sol i els núvols que se la miressin de dalt estant i la pluja que la refresqués.

—Jo era amb ella quan va morir —va recordar en Ned al Rei—. Volia tornar a casa i descansar al costat d’en Brandon i el pare.

Encara podia sentir la seva veu, de vegades.

«Promet-m’ho», havia demanat a crits en una cambra que feia olor de sang i roses. «Promet-m’ho, Ned». La febre li havia arrabassat les forces i la veu se li havia anat esvaint fins a convertir-se en un xiuxiueig, però quan en Ned li’n va donar la seva paraula, la por havia desaparegut dels ulls de la seva germana. Recordava com li havia somrigut, ella, la força amb què li havia agafat la mà mentre se li escolava la vida, com li havien caigut dels dits uns pètals de rosa, ennegrits, marcits. I després d’allò ja no recordava res. L’havien trobat molt quiet, abraçat a la Lyanna, mut pel dolor. En Howland Reed, el menut pantanià, els havia separat les mans. En Ned no ho recordava gens.

—Sempre que puc li porto flors —va dir—. A la Lyanna... li encantaven les flors.

El Rei va tocar la galta de la figura, i amb els dits va acaronar l’aspror de la pedra amb tanta dolcesa com si fos viva.

—Vaig jurar que mataria en Rhaegar pel que li va fer —va dir.

—I ho vau complir —va recordar en Ned.

—Només una vegada —va afegir en Robert, en un to amarg.

S’havien enfrontat al gual del Trident quan estaven encerclats per la batalla; en Robert, amb l’atxa i l’elm amb banyes; el príncep Targaryen, amb armadura negra. Al plastró hi duia el drac de tres caps de la seva Casa, tot recobert de robins que centellejaven com espurnes enceses. Les aigües del Trident es van tenyir de vermell al voltant de les peülles dels seus corsers mentre les espases col·lidien una vegada i una altra, fins que, al final, un cop assestat per l’atxa d’en Robert va destrossar el drac i el pit que hi havia a sota. Quan en Ned s’hi va acostar, en Rhaegar ja era mort, estès al riu, i homes de tots dos bàndols es capbussaven dins les aigües arremolinades per collir els robins que s’havien desprès de l’armadura.

—En somnis, el mato cada nit —va admetre en Robert—. Però mil morts encara és menys del que es mereix.

En Ned no el podia contradir pas. Es va fer el silenci, i finalment va dir:

—Hauríem de tornar, Altesa. La vostra dona us deu esperar.

—Que els Altres s’enduguin la meva dona —va murmurar en Robert amb amargura. Però va començar a caminar per on havien vingut amb passes feixugues—. I si em tornes a dir «Altesa» i a tractar amb tanta formalitat, faré que et tallin el cap i que el clavin en una estaca. Entre nosaltres no calen aquestes ximpleries.

—No ho he oblidat —va respondre en Ned amb serenitat. En el silenci del Rei, va afegir—: Digue’m què li va passar a en Jon.

En Robert va moure el cap de costat a costat.

—No havia vist mai que algú es posés malalt tan de pressa. Vam organitzar un torneig per celebrar el dia del nom del meu fill. Si haguessis vist en Jon aquell dia, hauries perjurat que li quedava molta vida. Dues setmanes després ja era mort. La malaltia li va cremar les entranyes. El va consumir per dins. —Es va aturar al costat d’un pilar, davant la tomba d’un Stark que havia mort feia molt de temps—. Jo estimava aquest vell.

—Tots dos l’estimàvem. —En Ned va fer una pausa—. La Catelyn està amoïnada per la seva germana. Com porta el dolor, la Lysa?

—La veritat és que no gaire bé —va respondre en Robert, després de fer una expressió seriosa—. Em sembla que la pèrdua d’en Jon l’ha trastocat, Ned. S’ha endut el noi altra vegada cap al Niu d’Àligues. És el contrari del que jo volia. Jo esperava que es convertís en el pupil d’en Tywin Lannister a Roca Casterly. En Jon no tenia germans. Com podia permetre que el criessin només dones?

En Ned confiaria abans una criatura a un escurçó que a Lord Tywin, però va preferir no pronunciar aquells pensaments en veu alta. Algunes ferides antigues no s’acaben de curar mai i tornen a sagnar amb la més petita insinuació.

—L’esposa ha perdut l’espòs —va dir amb cautela—. Potser la mare va tenir por de perdre el fill. És un nen molt petit.

—Té sis anys, i és malaltís, i ara és el senyor del Niu d’Àligues. Que els déus tinguin pietat —va fer el Rei—. Lord Tywin no ha tingut mai un pupil. Hauria de ser un honor per a la Lysa. Els Lannister són una Casa noble important. Però no en va voler sentir a parlar. Se’n va anar en plena nit, sense ni tan sols demanar permís. La Cersei es va empipar molt. —Va fer un sospir profund—. El menut es diu com jo, ho sabies? Robert Arryn. He jurat protegir-lo. Però com m’ho faré, si sa mare se l’endú d’amagat?

—Ja l’agafaré jo com a pupil, si vols —va fer en Ned—. La Lysa s’hi avindrà. Ella i la Catelyn estaven molt unides de joves, i ella també serà benvinguda aquí.

—Un oferiment molt generós, amic meu —va dir el Rei—, però ja és massa tard. Lord Tywin ja hi ha donat el consentiment. I oferir el noi com a pupil a algú altre seria una ofensa.

—M’amoïna més el benestar del meu nebot que l’orgull d’un Lannister.

—Això és perquè no dorms amb una Lannister. —En Robert va esclafir a riure, i la rialla va ressonar entre les tombes i la volta del sostre. El seu somriure era una llampada de dents blanques en l’embull espès de la barba negra—. Ai, Ned —va afegir—, encara ets massa seriós. —Va envoltar les espatlles d’en Ned amb un braç immens—. Volia esperar uns dies per parlar amb tu, però ara m’adono que no caldrà. Vine, anem a fer una volta.

Van caminar entre els pilars. Semblava que els ulls cecs de pedra els seguien les passes. El Rei no va apartar el braç de les espatlles d’en Ned.

—Et deus preguntar per què he vingut a Hivèrnia després de tant de temps.

En Ned en tenia les seves sospites, però no les va dir en veu alta.

—Pel plaer de la meva companyia, és clar —va dir en to alegre—. I també hi ha el Mur. L’has d’anar a veure, Altesa. Has de recórrer els seus merlets i conversar amb els homes que el defensen. La Guàrdia de la Nit és una ombra del que havia estat en un altre temps. En Benjen diu que...

—Estic segur que ben aviat sabré què diu el teu germà —el va interrompre en Robert—. El Mur es va alçar... Quan? Fa vuit mil anys? Es pot esperar uns dies més. Tinc coses més urgents per resoldre. Corren temps difícils, i necessito tenir homes de confiança que em facin costat. Homes com en Jon Arryn. Em va servir com a senyor del Niu d’Àligues, Guardià de l’Orient i Mà del Rei. No serà pas fàcil trobar-li un substitut.

—El seu fill... —va començar en Ned.

—El seu fill heretarà el Niu d’Àligues amb tots els ingressos que això representa —li va etzibar en Robert—. Res més.

Allò va agafar en Ned per sorpresa. Es va aturar, bocabadat, i es va tombar per mirar el seu rei. Les paraules li van sortir a raig.

—Els Arryn sempre han estat els Guardians de l’Orient. El títol va amb els dominis.

—És possible que, quan tingui l’edat adequada, li pugui restituir aquest honor —va assenyalar en Robert—. Tinc tot aquest any per pensar-hi. Però una criatura de sis anys no pot ser un cap guerrer, Ned.

—En època de pau, el títol no és més que un honor. Deixa que el nen el dugui. Fes-ho per la memòria del seu pare, i no tant per ell. L’hi deus a en Jon pels seus serveis, i tu ho saps.

El Rei no semblava satisfet. Va apartar el braç de les espatlles d’en Ned.

—Els serveis prestats per en Jon eren el deure que tenia amb el seu senyor —va afirmar el Rei—. No sóc cap desagraït, Ned. I tu més que ningú ho hauries de saber. Però el fill no és el pare. Una simple criatura no pot fer-se càrrec de tot l’orient. —Aleshores va suavitzar el to—. Deixem-ho córrer. Tinc afers més importants per comentar i no vull discutir amb tu. —En Robert va agafar en Ned pel colze—. Necessito la teva ajuda.

—Estic a les teves ordres, Altesa. Sempre. —Era el que havia de dir, i per això ho va dir, temorós del que pogués venir a continuació.

En Robert no semblava que l’hagués sentit.

—Aquells anys que vam passar al Niu d’Àligues... Pels déus... Quins anys tan bons, oi? Vull que tornis a estar al meu costat, Ned. Et vull a Port Reial, no pas aquí, en aquest racó de món, on estàs ben desaprofitat. —En Robert va clavar la mirada en la foscor, tan melancòlic durant un moment com un Stark—. Et puc jurar que asseure’s en un tron és mil vegades més dur que guanyar-lo. La llei és una qüestió ben feixuga, i comptar xavalla, encara més. I els súbdits... no s’acaben mai. M’assec en aquell coi de cadira de ferro i he d’escoltar les seves queixes fins que acabo atabalat i amb el cul escaldat. Tothom vol alguna cosa: diners, terres o justícia. I les mentides que deixen anar... I les dames i els cavallers no són pas millors. Estic envoltat d’imbècils i aduladors. N’hi ha per tornar-se boig, Ned. La meitat d’ells no s’atreveixen a dir-me la veritat, i l’altra meitat no la sap. Hi ha nits que desitjo que ens haguessin vençut al Trident. Bé, potser no tant, però...

—Et comprenc —va dir en Ned, amb veu afable.

En Robert se’l va mirar.

—Ja ho sé, que em comprens —va assegurar en Robert—. Però ets l’únic, amic meu. —Va somriure—. Lord Eddard Stark, et nomeno Mà del Rei.

En Ned es va deixar caure sobre un genoll. Aquell oferiment no el sorprenia. Si no, quin altre motiu hauria tingut en Robert per venir de tan lluny? La Mà del Rei era el segon home més poderós dels Set Regnes. Parlava amb la veu del rei, comandava els exèrcits del rei i redactava les lleis del rei. En algunes ocasions, fins i tot s’asseia al Tron de Ferro per impartir la justícia del rei, quan aquest estava absent, malalt o indisposat. En Robert li oferia una responsabilitat tan gran com el mateix reialme.

Era l’última cosa del món que desitjava.

—Altesa —va començar—, no sóc mereixedor d’aquest honor.

—Si volgués concedir-te cap honor —va remugar en Robert divertit, amb una impaciència exagerada—, permetria que et retiressis. Tinc la intenció que controlis el regne i que lluitis en les guerres mentre jo em dedico a menjar, a beure i a fer companyia a les dones al llit, cosa que em portarà a la tomba abans d’hora. —Es va donar un copet a la panxa i va fer un somriure burleta—. Ja saps el que es diu, sobre el rei i la seva Mà?

En Ned coneixia la dita.

—El que el rei somia, la Mà agencia —va dir.

—Una vegada em vaig endur al llit una peixatera que em va explicar que al carrer se’n sent una versió més encertada: «Mentre el rei menja, la Mà la merda neteja».

Va inclinar el cap enrere i va deixar escapar una riallada eixordadora. El bram va ressonar dins la fosca, i va semblar com si els morts d’Hivèrnia que els envoltaven els observessin amb una mirada freda de retret.

Finalment, la rialla es va anar apagant fins a aturar-se del tot. En Ned encara tenia el genoll a terra i mirava amunt.

—Pels déus, Ned —es va queixar el Rei—, com a mínim podries intentar somriure.

—Diuen que per aquestes contrades fa tant de fred a l’hivern que se’t pot glaçar el somriure a la gargamella i aleshores acabes morint escanyat —va explicar en Ned, sense immutar-se—. Potser és per això que els Stark tenen tan poc sentit de l’humor.

—Vine amb mi al sud i t’ensenyaré a riure una altra vegada —li va prometre el Rei—. Em vas ajudar a guanyar aquest maleït tron; ajuda’m ara a conservar-lo. Estava escrit que havíem de governar junts. Si la Lyanna no hagués mort, ens hauríem convertit en parents, units per la sang, i no només per l’afecte. I no és massa tard. Jo tinc un fill, i tu una filla. El meu Joff i la teva Sansa uniran les nostres Cases, tal com la Lyanna i jo hauríem fet en el passat.

Aquella proposta sí que el va sorprendre.

—Si la Sansa només té onze anys...

En Robert va moure una mà d’un costat a l’altre, i va dir:

—Doncs ja és prou gran per comprometre’s. El matrimoni pot esperar uns anys. —El Rei va somriure—. Ara posa’t dret i digues que sí, maleït sies.

—Res no em plauria més, Altesa —va respondre en Ned. Va dubtar—. Aquests honors són tan inesperats... Que potser em pots donar una mica de temps per considerar-ho tot plegat? N’he de parlar amb la meva dona...

—És clar, sí, i tant, parla’n amb la Catelyn, consulta-ho amb el coixí. —El Rei es va inclinar, va agafar en Ned per la mà i el va ajudar a aixecar-se—. Però no em facis esperar gaire temps. No sóc l’home més pacient que et puguis trobar.

Durant uns instants, l’Eddard Stark va tenir uns pressentiments terribles. Casa seva era allà, al nord. Va observar les figures de pedra que els envoltaven i va respirar fondo en el silenci gèlid de la cripta. Notava els ulls dels morts. L’escoltaven, n’estava segur. I s’acostava l’hivern.

Jon

Hi havia vegades —no gaires, però— que en Jon Neu s’alegrava de ser bastard. Mentre es tornava a omplir la copa de vi d’una gerra que s’anaven passant, va pensar que aquella n’era una.

Es va tornar a asseure al banc, entre els escuders joves, i va beure. El gust dolç i afruitat del vi d’estiu li va omplir la boca i li va fer esbossar un somriure.

La Gran Sala d’Hivèrnia era plena de fum i l’atmosfera estava carregada de la flaire de carn rostida i pa acabat de coure. Els estendards cobrien les parets de pedra grisa. Blanc, or i carmesí: el llop fer dels Stark, el cérvol coronat dels Baratheon i el lleó dels Lannister. Un joglar tocava l’arpa i recitava una balada, però en aquella zona de la sala gairebé no se li sentia la veu, ofegada per la crepitació del foc, la dringadissa de plats i copes i la remor de centenars de converses emboirades per la beguda.

Ja enfilaven la quarta hora del convit de benvinguda al Rei. Als germans d’en Jon se’ls havia assignat seients al costat dels fills del Rei, a l’estrada on Lord i Lady Stark acompanyaven el Rei i la Reina. En tractar-se d’una ocasió tan especial, el seu senyor pare segurament permetria que la canalla prengués una copa de vi, però no més. A la zona dels bancs, situats per sota de l’estrada, però, ningú no impedia que en Jon begués tant com li vingués de gust per sadollar la set.

I s’adonava que tenia la mateixa set d’un home, davant l’alegria dels joves que l’envoltaven i l’esperonaven amb grans cridòries a no tenir mai la copa buida. Eren una companyia agradable, i en Jon gaudia amb les històries que explicaven, gestes de batalles, de llit i de caça. No tenia cap mena de dubte que els seus companys eren més entretinguts que els fills del Rei. Per satisfer la seva curiositat, ja n’havia tingut prou amb una ullada als visitants quan havien arribat. La comitiva havia passat gairebé arran del lloc que li havien assignat al banc, i en Jon havia aprofitat per examinar-los a tots.

El seu senyor pare anava al capdavant, acompanyat de la Reina. Era tan bella com asseguraven tots els homes. Duia els llargs cabells rossos engalanats amb una diadema recoberta de maragdes, i el color de les gemmes li feia ressaltar el verd dels ulls. El seu pare la va ajudar a pujar els graons de la tarima, però la Reina no li va dirigir la mirada en cap moment. Tot i que en Jon només tenia catorze anys, endevinava el significat del somriure de la dona.

Tot seguit anava el rei Robert, i Lady Stark de bracet. A en Jon el va decebre el Rei. El seu pare n’hi havia parlat molt sovint: l’incomparable Robert Baratheon, dimoni del Trident, el guerrer més ardit del reialme, un gegant entre els prínceps... Però en Jon només hi va veure un home gras, galtavermell i barbut, que duia la roba de seda amarada de suor. I a més caminava com si hagués begut més del compte.

Darrere d’ells hi havia les criatures. El petit Rickon anava primer, seguint el pas amb tanta dignitat com podia un infant de tres anys. En Jon va haver d’animar-lo a seguir caminant, perquè el nen s’havia aturat davant d’ell. Just al darrere hi anava en Robb, abillat amb vestidures de llana grisa rivetejades en blanc, els colors dels Stark. La princesa Myrcella hi anava de bracet. Era una nena menuda que no havia complert ni els vuit anys; els cabells li queien en una cascada de rínxols daurats recollits amb un ret adornat amb joies. En Jon va copsar que dirigia mirades discretes i somriures tímids a en Robb mentre avançaven entre les taules. Li va semblar que la princesa Myrcella no tenia cap gràcia. I en Robb ni tan sols s’adonava que a més era ximpleta; li somreia com un babau.

Les seves mig germanes acompanyaven els prínceps. L’Arya anava de parella d’en Tommen, un nen rodanxó que tenia els cabells d’un ros gairebé blanc i més llargs que ella. La Sansa, que era dos anys més gran, anava amb el príncep hereu, en Joffrey Baratheon. El noi tenia dotze anys; era més jove que en Jon i en Robb, però més alt que tots dos, segons va observar en Jon, amb consternació. El príncep Joffrey tenia els cabells com la seva germana i els ulls del verd intens de la seva mare. Un mar d’espessos rínxols daurats li tapava el collar d’or i el coll alt de vellut. La Sansa, al seu costat, es veia radiant, però a en Jon no li van agradar els llavis arronsats d’en Joffrey ni la mirada avorrida de superioritat que va dedicar a la Gran Sala d’Hivèrnia. El que va atreure la seva atenció va ser la parella que anava darrere d’ell: els germans de la Reina, els Lannister de Roca Casterly. El Lleó i el Gnom, i no hi havia cap possibilitat de confondre’ls l’un amb l’altre. Ser Jaime Lannister era el germà bessó de la reina Cersei. Alt, ros, amb els ulls d’un verd lluminós i un somriure esmolat com un ganivet, anava vestit amb peces de seda de color carmesí, botes altes negres i una capa negra de setí. Al pit de la túnica hi duia brodat amb fil d’or el blasó de la seva Casa: un lleó que rugia desafiador. L’anomenaven el Lleó de Lannister en presència seva, i el Matareis, quan no el tenien davant.

A en Jon li va costar apartar la mirada d’aquell home.

«Aquest és l’aspecte que hauria de tenir un rei», va pensar mentre el veia passar.

Aleshores es va fixar en l’altre, que avançava fent tentines mig amagat pel seu germà. En Tyrion Lannister era el fill més jove de Lord Tywin i, sens dubte, el més lleig. Tot el que els déus havien donat a la Cersei i el Jaime ho havien negat a en Tyrion. Era nan; feia la meitat que el seu germà i havia de fer esforços per seguir el ritme dels altres amb unes cames esguerrades. Tenia el cap massa gros en comparació del cos, i uns trets esclafats i deformes, coronats per un front boterut. Amb un ull negre i un de verd, ho escodrinyava tot sota una mata de cabells llisos tan rossos que semblaven blancs. En Jon el va observar fascinat.

Els últims grans senyors a d’entrar van ser el seu oncle, en Benjen Stark, de la Guàrdia de la Nit, i el jove pupil del seu pare, en Theon Greyjoy. En Benjen va dedicar un somriure càlid a en Jon quan li va passar pel davant. En Theon el va ignorar del tot, però allò no era pas cap novetat. Quan tothom es va haver assegut, després dels brindis i dels agraïments recíprocs, es va donar inici al banquet.

En Jon havia començat a beure en aquell moment i no havia parat.

Per sota de la taula, alguna cosa li va fregar la cama. En Jon va veure un parell d’ulls vermells que el fitaven.

—Ja tornes a tenir gana? —va preguntar.

Encara quedava mig pollastre amb mel a taula. En Jon va allargar la mà per arrencar-ne la cuixa, i aleshores se li va ocórrer una idea més bona. Va punxar tot el tros amb un ganivet i el va deixar caure a terra, entre les cames. El Fantasma va devorar la peça en un silenci salvatge. Als seus germans no els havien permès portar els llops al convit, però en aquella sala hi havia un munt de gossots, i ningú no s’havia queixat per la presència del seu cadell. Es va dir que amb allò també tenia sort.

Li coïen els ulls. En Jon se’ls va gratar amb contundència alhora que maleïa el fum. Va prendre un altre glop de vi i es va quedar contemplant com el cadell es cruspia el pollastre.

Els gossos rondaven per sota de les taules seguint les passes de les cambreres. Un d’ells, una gossa negra petanera d’immensos ulls grocs, va captar l’olor del pollastre. Es va esquitllar per sota del banc per pispar-ne un tros. En Jon va observar la confrontació. La gossa va començar a grunyir i s’hi va anar apropant. El Fantasma va alçar la mirada en silenci, i va fitar el gos amb aquells ulls tan vermells. La gossa va plantar cara desafiadora. Era tres vegades més grossa que el llobató. El Fantasma no es va moure. Es va alçar al costat del seu botí, va obrir la boca i va ensenyar els ullals. La gossa es va tensar, va tornar a bordar i va canviar de parer respecte d’aquella batussa. Va girar cua i es va allunyar, sense deixar de llançar un últim clapit per no perdre del tot la dignitat. El Fantasma es va tornar a concentrar en el seu àpat.

En Jon va somriure i es va ajupir per acariciar l’espès pelatge blanc per sota de la taula. El llop li va dirigir la mirada, li va fer una mossegadeta afectuosa a la mà i va continuar menjant.

—Que és un dels llops fers dels quals es parla tant? —li va preguntar una veu coneguda, ben a prop seu.

En Jon va mirar el seu oncle amb el rostre il·luminat, mentre en Ben li posava la mà al cap i li esvalotava els cabells tal com ell havia fet amb el pelatge del llop.

—Sí —va contestar—. Es diu Fantasma.

Un dels escuders va interrompre l’anècdota pujada de to que estava explicant per fer lloc a taula al germà del seu senyor. En Benjen Stark es va asseure amb una cama a cada costat del banc i va prendre la copa de les mans d’en Jon.

—Vi d’estiu —va dir després de beure’n una mica—. No hi ha res més dolç. Quantes copes te n’has pres, Jon?

En Jon va somriure i en Ben Stark va deixar escapar una riallada.

—Tal com sospitava. Ves què hi farem... Em sembla que jo era més jove que tu la primera vegada que em vaig emborratxar de debò. —D’una safata, va agafar una ceba rostida i regalimosa de salsa densa i hi va clavar una mossegada. Es va sentir com cruixia entre les dents.

El seu oncle tenia els trets esmolats i durs com la roca, però semblava que sempre tenia un somriure als ulls, d’un blau grisós. Anava vestit de negre, com corresponia a tot membre de la Guàrdia de la Nit. Aquell vespre duia peces del vellut negre més excels, botes altes de cuir i un cinturó ample amb una sivella de plata. Portava una cadena gruixuda de plata al coll. Mentre menjava la ceba, no deixava d’observar el Fantasma amb un posat divertit.

—Quin llop més tranquil —va comentar.

—No és pas com els altres —va fer en Jon—. No fa mai soroll. És per això que li he posat el nom de Fantasma. Per això i també perquè és blanc. Els altres són tots foscos, de col

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X