Índex

Coberta

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Mapes

Nota sobre la cronologia

Pròleg

Jaime

Catelyn

Arya

Tyrion

Davos

Sansa

Jon

Daenerys

Bran

Davos

Jaime

Tyrion

Arya

Catelyn

Jon

Sansa

Arya

Samwell

Tyrion

Catelyn

Jaime

Arya

Daenerys

Bran

Davos

Jon

Daenerys

Sansa

Arya

Jon

Jaime

Tyrion

Samwell

Arya

Catelyn

Davos

Jaime

Tyrion

Arya

Bran

Jon

Daenerys

Arya

Jaime

Catelyn

Samwell

Arya

Jon

Catelyn

Arya

Catelyn

Arya

Tyrion

Davos

Jon

Bran

Daenerys

Tyrion

Sansa

Tyrion

Sansa

Jaime

Davos

Jon

Arya

Tyrion

Jaime

Sansa

Jon

Tyrion

Daenerys

Jaime

Jon

Arya

Samwell

Jon

Tyrion

Samwell

Jon

Sansa

Epíleg

Apèndix

   Els reis i les sever corts

   El Rei al Tron de Ferro

   El Rei al Nord. El Rei del Trident

   El Rei al Mar Estret

   La Reina a l’altra banda del mar

   Rei de les Illes i del Nord

Altres cases majors i menors

   Casa Arryn

   Casa Florent

   Casa Frey

   Casa Lannister

   Casa Martell

   Casa Tully

   Casa Tyrell

   Rebels, bergants i germans jurats

   Els germans jurats de la guàrdia de la nit

   La germandat sense estendards. Una comunitat de bandolers

   Els salvatges, o el poble lliure

Agraïments

Sobre l’autor

Crèdits

Grupo Santillana

A en John i la Gail, per tot el menjar i el beure que hem compartit.

Nota sobre la cronologia

Cançó de gel i foc està narrada a través dels ulls de personatges que de vegades es troben a centenars o fins i tot milers de quilòmetres de distància. Hi ha capítols que abasten un dia, i d’altres només una hora; n’hi ha que poden allargar-se fins a quinze dies, un mes o mig any. Amb aquesta estructura, és impossible que la narració segueixi estrictament la seqüència d’esdeveniments; de vegades hi ha coses importants que passen simultàniament, a mil llegües de distància.

Pel que fa al volum actual, el lector ha de ser conscient que els primers capítols de Tempesta d’espases no continuen els capítols finals de Xoc de reis, sinó que s’hi superposen. He començat el llibre amb alguns esdeveniments que es produïen al Puny dels Primers Homes, a Aigüesvives, a Harrenhal i al Trident mentre a Port Reial es lliurava la batalla de l’Aigüesnegres, i poc després…

George R.R. Martin

Pròleg

Feia un dia gris i un fred penetrant, i els gossos no volien seguir el rastre.

La gran gossa negra havia ensumat una vegada les petjades d’ós, s’havia fet enrere i havia tornat amb la canilla, amb la cua entre les cames. Els gossos s’arraulien tots junts amb aire trist a la vora del riu, fuetejats pel vent. En Chett també notava com li travessava totes les capes de llana negra i cuir bullit que l’abrigaven. Feia massa fred per sortir, tant homes com bèsties, però ells eren allà fora. Va torçar la boca i gairebé va notar com els furóncols que li cobrien la cara i el coll es posaven vermells i s’irritaven. «Jo hauria de ser al Mur, sa i estalvi, tenint cura dels maleïts corbs i encenent-li el foc al vell mestre Aemon». Era en Jon Neu, el bord, que li havia pres tot allò, ell i el seu amic gras, en Sam Tarly. Per culpa d’ells dos ara era allà, gelant-se els collons amb una canilla de gossos a les profunditats del bosc encantat.

—Pels set inferns. —Va fer una forta estrebada a les corretges perquè les bèsties estiguessin atentes.— Busqueu, cabrons. Això és una petjada d’ós. Voleu carn, oi? Doncs trobeu-lo!

Però els gossos només es van ajuntar més, sense parar de gemegar. En Chett va fer petar el fuet curt per damunt del cap dels animals, i la gossa negra li va ensenyar les dents.

—La carn de gos podria tenir tan bon gust com la d’ós —la va avisar; l’alè se li quedava gelat amb cada paraula.

En Lark de les Germanes estava dret amb els braços plegats davant del pit i les mans ficades a l’aixella. Duia guants de llana negra, però sempre es queixava que tenia els dits gelats.

—Fa massa fred per anar a caçar, collons —va dir—. Que el bombin, l’ós, no val la pena gelar-nos per ell.

—No podem tornar amb les mans buides, Lark —va dir en veu greu en Paul Petit per entre el pèl castany que li cobria la major part de la cara—. Al Lord Comandant no li farà cap gràcia.

L’homenàs tenia gel sota el nas camús, allà on se li havien gelat els mocs. Una mà enorme dins un gruixut guant de pell agafava amb força l’asta d’una llança.

—Que el bombin, també, el Vell Ós —va dir el de les Germanes, un home prim de trets angulosos i ulls inquiets—. En Mormont serà mort abans no es torni a fer de dia, us en recordeu? Tant és, què li fa o deixa de fer gràcia.

Els ullets negres d’en Paul Petit van parpellejar. Potser sí que se n’havia oblidat, va pensar en Chett; era prou estúpid per oblidar gairebé qualsevol cosa.

—Per què hem de matar el Vell Ós? Per què no ens limitem a marxar i el deixem en pau?

—I et penses que ell ens deixaria en pau? —va dir en Lark—. Ens perseguiria fins que ens trobés. Tu vols que et persegueixin, cap de carabassa?

—No —va dir en Paul Petit—. No vull que em persegueixin, no.

—Llavors el mataràs? —va dir en Lark.

—Sí. —L’homenàs va picar amb la punta de l’asta el terra glaçat de vora el riu.— El mataré. No ens hauria de perseguir.

L’home de les Germanes es va treure les mans de les aixelles i es va adreçar a en Chett.

—Jo dic que hem de matar tots els oficials.

En Chett n’estava tip, d’aquella conversa.

—Ja n’hem parlat. El Vell Ós ha de morir, i en Blane de la Torre de l’Ombra. I també en Grubbs i l’Aethan; mala sort que els hagi tocat la guàrdia; igualment en Dywen i en Bannen, perquè no ens segueixin el rastre, i Ser Garrinet pels corbs. Ells i prou. Els matem sense fer soroll, mentre dormin. Un sol crit i ja hem begut oli, tots plegats. —Tenia els furóncols vermells de ràbia.— Tu fes la teva part i vigila que els teus cosins facin la seva. I tu, Paul, mira de recordar-te’n: és la tercera guàrdia, no la segona.

—La tercera guàrdia —va dir l’homenàs, per entre el pèl i els mocs glaçats—. En Paslleuger i jo. Me’n recordo, Chett.

Aquella nit no hi hauria lluna i s’havien manegat les guàrdies per tal que vuit dels seus fessin de sentinelles, i dos més vigilessin els cavalls. Mai no ho tindrien tan bé. A més, els salvatges els podien atacar qualsevol dia d’aquells. En Chett tenia la intenció de ser ben lluny d’allà abans no passés. Tenia intenció de viure.

Tres-cents germans jurats de la Guàrdia de la Nit havien cavalcat cap al nord, dos-cents del Castell Negre i cent més de la Torre de l’Ombra. Era l’expedició més gran que es recordava, gairebé una tercera part dels homes de la Guàrdia. Volien trobar en Ben Stark, Ser Waymar Royce i tots els altres exploradors que havien desaparegut, i esbrinar per què els salvatges estaven abandonant els seus poblets. Bé, no sabien més de l’Stark i d’en Royce que quan havien sortit del Mur, però havien descobert on havien anat a petar tots els salvatges: a les altures gelades dels Ullals Gebrats, deixats de la mà dels déus. Ja s’hi podien quedar fins a la fi dels temps, que a en Chett no li picarien els furóncols.

Però no. Ara baixaven. Per l’Aigualletosa. En Chett va alçar els ulls i allà el tenia. Les vores de roca del riu estaven cobertes de gel i un flux constant d’aigua blanquinosa baixava dels Ullals Gebrats. I ara en Mance Rayder i els seus salvatges baixaven pel mateix camí. En Thoren Smallwood havia tornat a corre-cuita feia tres dies. Mentre explicava al Vell Ós el que havien vist els exploradors, un dels seus homes, en Kedge Ullblanc, ho explicava a la resta dels germans.

—Encara són a dalt de les muntanyes, però vénen cap aquí —va dir en Kedge mentre s’escalfava les mans a la foguera—. La mala pècora de la Harma Cap de Gos va a l’avantguarda. En Goady va entrar d’amagat al seu campament i la va veure clarament a la vora del foc. El ximplet d’en Tumberjon se la volia carregar amb una fletxa, però l’Smallwood va tenir més senderi.

—Sabries dir quants n’hi havia? —va preguntar en Chett, després d’escopir.

—Molts i molts. Vint mil, potser trenta mil, no ens vam quedar a comptar-los. La Harma en tenia cinc-cents a l’avantguarda, tots a cavall.

Els homes del voltant del foc van intercanviar mirades neguitoses. Era molt estrany trobar ni tan sols una dotzena de salvatges a cavall, i ara n’hi havia cinc-cents…

—L’Smallwood ens va enviar a en Bannen i a mi a fer la volta a l’avantguarda per fer un cop d’ull al gruix dels salvatges —va continuar en Kedge—. No s’acabaven mai. Es mouen a poc a poc, com una glacera, unes dues llegües i mitja per dia, però tampoc no sembla que vulguin tornar als seus pobles. Més de la meitat eren dones i nens, i portaven el bestiar: cabres, ovelles, fins i tot urs arrossegant trineus. Anaven carregats de bales de pell i carn, gàbies amb pollastres, mantegueres, torns de filar, totes les seves pertinences de merda. Les mules i els rossins anaven tan carregats que semblava que se’ls trencaria l’espinada. I les dones també.

—I segueixen el curs de l’Aigualletosa? —va preguntar en Lark de les Germanes.

—És el que acabo de dir, oi?

Si seguien l’Aigualletosa haurien de passar pel costat del Puny dels Primers Homes, l’antic fort circular on havia acampat la Guàrdia de la Nit. Qualsevol home amb una mica de seny s’adonaria que ara tocava desmuntar les tendes i retirar-se de tornada al Mur. El Vell Ós havia reforçat el Puny amb estaques esmolades, rases i espinacs de ferro, però davant d’un exèrcit com aquell tot allò era inútil: si es quedaven allà, els envoltarien i els aixafarien.

I el que volia fer en Thoren Smallwood era atacar. En Donnel Hill el Dolç era l’escuder de Ser Mallador Locke, i feia dues nits l’Smallwood havia anat a la tenda d’en Locke. Ser Mallador havia estat del mateix parer que el vell Ser Ottyn Wythers, a favor d’una retirada al Mur, però l’Smallwood el volia convèncer del contrari.

—Aquest Rei d’Enllà del Mur mai no esperarà trobar-nos tan al nord —havia dit, segons explicava en Donnel el Dolç—. I el seu gran exèrcit és una horda que s’arrossega, carregada de boques inútils que no saben per quin extrem s’agafa una espasa. Un bon cop els traurà totes les ganes de lluitar i els enviarà udolant de tornada als caus, d’on no sortiran fins d’aquí a cinquanta anys.

«Tres-cents contra trenta mil». Per a en Chett allò era simplement una bogeria, i el fet que Ser Mallador s’hagués deixat convèncer, una bogeria encara més gran. I ara tots dos junts estaven a punt de convèncer el Vell Ós.

—Si esperem massa, perdrem aquesta oportunitat, i no la tornarem a tenir —deia l’Smallwood a tothom que l’escoltava.

Ser Ottyn Wythers s’hi oposava amb l’argument següent:

—Som l’escut que guarda els regnes dels homes. I l’escut no es llança sense tenir un bon motiu.

—En un combat a espasa, la millor defensa és el cop veloç que mata l’enemic, i no agemolir-se darrere l’escut —responia en Thoren Smallwood.

Però ni l’Smallwood ni en Wythers no eren el comandant. Era Lord Mormont, i en Mormont esperava els altres exploradors que havia enviat, en Jarman Buckwell i els homes que havien pujat per l’Escala del Gegant, i en Qhorin Mitjamà i en Jon Neu, que havien anat a investigar el pas dels Gemecs. Però en Buckwell i el Mitjamà trigaven a tornar. «El més segur és que siguin morts». En Chett s’imaginava en Jon Neu estès al cim d’alguna muntanya desolada, blau i glaçat, amb una llança dels salvatges clavada al cul de bastard. La idea el va fer somriure. «Espero que també hagin matat el seu maleït llop».

—Aquí no hi ha cap ós —va decidir bruscament—. Només és una petjada vella i prou. Tornem al Puny.

L’estirada dels gossos gairebé el va fer caure; els animals tenien tantes ganes de tornar com ell. Potser es pensaven que els donaria menjar. En Chett no va poder evitar riure. Ja feia tres dies que no els donava menjar, perquè estiguessin afamats i de mal humor. Aquella nit, abans de fugir a l’empara de la foscor, els deixaria anar entre els cavalls, després que en Donnel Hill el Dolç i en Karl el Garrell tallessin les cordes que els lligaven. «Tindran gossos grunyint i cavalls terroritzats per tot el Puny, corrent per damunt dels focs, saltant el mur circular i trepitjant les tendes». Amb tota aquella confusió, podien passar hores abans que algú s’adonés que faltaven catorze germans.

En Lark n’havia volgut portar el doble, però què es podia esperar d’un idiota de les Germanes amb l’alè pudent de peix? Un murmuri a l’orella equivocada, i et podies trobar amb el cap tallat en un tres i no res. No, catorze era una bona quantitat, suficients per fer el que calia fer però no tants per no poder mantenir-ho en secret. En Chett havia reclutat personalment la majoria. En Paul Petit era dels seus; l’home més fort del Mur, tot i ser més lent que un caragol mort. Una vegada li havia trencat l’espinada a un salvatge d’una abraçada. També tenien el Punyal, que es deia com la seva arma preferida, i l’homenet gris que els germans anomenaven Paslleuger, que de jove havia violat un centenar de dones, i a qui li agradava presumir que cap d’elles no l’havia vist ni sentit fins que els l’havia endinyat.

El pla era d’en Chett. Ell era el llest; s’havia passat quatre anys ben bons de majordom del mestre Aemon abans que el fill de puta d’en Jon Neu li hagués pres la feina per donar-la a aquell porc grassonet amic seu. Quan matés en Sam Tarly aquella nit, tenia pensat murmurar-li «Dóna records a Lord Neu de part meva» a cau d’orella, abans de tallar-li el coll a Ser Garrinet i veure com la sang li sortia a borbolls per entre les capes de llard. En Chett coneixia els corbs i per tant no hi tindria problemes, com tampoc amb en Tarly. Només tocar-lo el ganivet, aquell covard es pixaria a les calces i es posaria a ploriquejar. «Que supliqui per salvar la vida, que no servirà de res». Després de tallar-li el coll, obriria les gàbies i espantaria els ocells, perquè no poguessin enviar cap missatge al Mur. El Paslleuger i en Paul Petit matarien el Vell Ós, el Punyal es faria càrrec d’en Blane, i en Blane i els seus cosins farien callar en Bannen i el vell Dywen, per evitar que els seguissin el rastre. Feia quinze dies que acumulaven menjar, i en Donnel el Dolç i en Karl el Garrell tindrien cavalls a punt. Amb la mort d’en Mormont, el comandament passaria a Ser Ottyn Wythers, un home vell, esgotat i carregat de xacres. «Fugirà corrents cap al Mur abans no es pongui el sol, i tampoc no malgastarà homes perseguint-nos».

Els gossos l’estiraven mentre avançaven per entre els arbres. En Chett veia com el Puny s’alçava entre la verdor. El dia era tan fosc que el Vell Ós havia fet encendre les torxes, en un gran cercle que cremava al llarg de tot el mur circular que coronava el cim del turó rocós i escarpat. Els tres homes van travessar un rierol. L’aigua era freda com el glaç i hi havia clapes de gel estenent-se per la superfície.

—Jo aniré cap a la costa —li va confiar en Lark de les Germanes—. Amb els meus cosins. Ens construirem una barca i tornarem cap a casa, a les Germanes.

«I a casa sabran que sou desertors i us tallaran el cap», va pensar en Chett. Un cop pronunciat el jurament, era impossible abandonar la Guàrdia de la Nit. A qualsevol lloc dels Set Regnes, t’atrapaven i et mataven.

Ara bé, hi havia l’Ollo Maescapçada, que parlava de tornar a Tyrosh, on afirmava que els homes no perdien la mà per robar honradament una miqueta, ni els enviaven a congelar-se tota la vida si els trobaven al llit amb l’esposa d’un cavaller. En Chett havia sospesat la possibilitat d’anar amb ell, però no parlava la seva llengua de nenes. I què hi podria fer ell, a Tyrosh? S’havia criat al Fangar de la Bruixa, i no havia après res que es pogués considerar un ofici. El pare s’havia passat la vida treballant als camps dels altres i recollint sangoneres. Es despullava completament, tret d’un tapall de cuir gruixut, i es ficava a l’aigua tèrbola. Quan en sortia, anava cobert de sangoneres, des dels mugrons fins als turmells. De vegades feia que en Chett l’ajudés a arrencar-se-les. Una vegada se n’hi havia enganxat una al palmell de la mà i l’havia esclafat contra una paret, mort de fàstic. El pare li va clavar una pallissa. Els mestres compraven les sangoneres a un penic la dotzena.

En Lark podia tornar a casa si volia, i també el tyroshià de merda, però en Chett no. No pensava tornar a veure el Fangar de la Bruixa en sa vida. En canvi, li havia agradat l’aspecte de la Torrassa de Craster. En Craster hi vivia com un senyor, per què no fer el mateix? Allò sí que tindria gràcia. En Chett, el fill de l’home de les sangoneres, convertit en un senyor amb una torrassa. El seu estendard podria ser una dotzena de sangoneres en un camp rosa. Però per què conformar-se a ser un senyor? Potser hauria de ser rei. «En Mance Rayder va començar sent un corb. Jo també podria ser rei, com ell, i buscar-me unes quantes dones». En Craster en tenia dinou, sense comptar les joves, les filles amb qui encara no havia anat al llit. La meitat de les dones eren velles i lletges com en Craster, però tant li feia. En Chett posaria les velles a treballar per a ell, cuinant, netejant, arrencant pastanagues i donant menjar als porcs, mentre les joves li escalfaven el llit i li donaven fills. En Craster no hi tindria res a dir, sobretot després d’una abraçada d’en Paul Petit.

Les úniques dones que en Chett havia conegut eren les putes que havia pagat a Vila del Talp. De jove, les noies del poble li miraven una vegada la cara, amb els furóncols i la llúpia, i se n’apartaven amb repugnància. La pitjor era la porca de la Bessa. S’havia obert de cames amb tots els nois del Fangar de la Bruixa. I per què no amb ell?, va pensar. Fins i tot es va passar un matí collint flors silvestres perquè havia sentit a dir que li agradaven, però ella se n’havia rigut i li havia dit que abans es ficaria al llit amb les sangoneres del seu pare que amb ell. Va parar de riure quan li va clavar el ganivet. Va ser molt agradable veure l’expressió a la cara de la noia, de manera que va treure el ganivet i l’hi va tornar a clavar. Quan el van atrapar, a prop de Setrierols, el vell Lord Walder Frey no s’havia molestat ni a anar-lo a jutjar en persona. Havia enviat un dels seus bastards, un tal Walder Rius, i el següent que va saber en Chett era que anava cap al Mur amb el dimoni negre i pudent d’en Yoren. Li van prendre tota la vida per un sol moment de plaer.

Però ara la pensava recuperar, i de passada quedar-se amb les dones d’en Craster. «El vell salvatge recargolat té raó. Si vols que una dona sigui la teva esposa, simplement la prens, i res de portar-li flors pensant que potser així no s’adonarà dels teus maleïts furóncols». En Chett no pensava repetir aquell error.

Sortiria bé, es va prometre per enèsima vegada. «Sempre que sortim sense que ens descobreixin». Ser Ottyn es dirigiria al sud, cap a la Torre de l’Ombra, el camí més curt per tornar al Mur. «A nosaltres no ens farà cas, en Wythers, ell només voldrà tornar sa i estalvi». En Thoren Smallwood, en canvi, insistiria a atacar, però la prudència de Ser Ottyn estava massa arrelada, i ell era l’oficial superior. «De tota manera, tant li fa. Quan haguem marxat, l’Smallwood pot atacar qui vulgui. A nosaltres què ens importa? Si cap d’ells no torna al Mur, a nosaltres no ens buscarà mai ningú, es pensaran que som morts com els altres». Era una idea nova, i per un moment el va temptar. Però perquè l’Smallwood aconseguís el comandament haurien de matar Ser Ottyn i també Ser Mallador Locke, i tots dos estaven ben acompanyats dia i nit… No, era un risc massa gran.

—Chett —va dir en Paul Petit mentre pujaven fatigosament per un sender pedregós entre sentinelles i pins soldat—, què farem amb l’ocell?

—Quin cony d’ocell? —L’última cosa que volia en aquell moment era un cap de carabassa xerrant d’un ocell.

—El corb del Vell Ós —va dir en Paul Petit—. Si matem el Comandant, qui donarà menjar a l’ocell?

—I a qui collons li importa? Mata també l’ocell, si vols.

—No vull fer mal a cap ocell —va dir l’homenàs—. Però aquell ocell sap parlar. I si explica el que hem fet?

En Lark de les Germanes es va posar a riure.

—En Paul Petit, que té el cap més dur que les muralles d’un castell.

—Tu calla —va dir en Paul Petit en to amenaçador.

—Paul —va dir en Chett abans que l’homenàs s’enfadés massa—, quan trobin el vell estès en un bassal de sang i amb un tall al coll, no necessitaran que cap ocell els digui que algú l’ha mort.

En Paul Petit hi va rumiar un moment.

—És veritat —va admetre—. Llavors, em puc quedar l’ocell? M’agrada.

—És tot teu —va dir en Chett, només per fer-lo callar.

—Sempre ens el podem menjar si passem gana —va suggerir en Lark.

En Paul Petit es va tornar a posar de mal humor.

—Val més que no provis de menjar-te el meu ocell, Lark. Val més que no.

En Chett va sentir veus per entre els arbres.

—Tanqueu les maleïdes boques, tots dos. Gairebé hem arribat al Puny.

Van sortir a prop del vessant oest del turó i van donar la volta cap al sud, on el pendent era més suau. A la vora del bosc hi havia una dotzena d’homes practicant amb els arcs. Havien tallat siluetes als troncs dels arbres, i els estaven tirant fletxes.

—Mireu —va dir en Lark—, un porquet amb un arc.

I certament, l’arquer que tenien més a prop era Ser Garrinet en persona, el noi gras que li havia pres el lloc al costat del mestre Aemon. Només el fet de veure en Samwell Tarly el feia bullir de ràbia. Mai no havia viscut tan bé com quan era el majordom del mestre Aemon. El vell cec no exigia gaire, i a més en Clydas s’ocupava de la major part de les seves necessitats. La feina d’en Chett era fàcil: netejar la corbera, encendre alguna xemeneia, anar a buscar uns quants àpats… i l’Aemon no li havia pegat ni una vegada. «Es pensa que simplement pot arribar i fer-me fora perquè és de casa bona i sap llegir. Potser li demanaré que em llegeixi el punyal abans de tallar-li el coll».

—Aneu passant —va dir als altres—. Jo em vull quedar a mirar.

Els gossos van estirar les corretges, frisant per anar amb ells, a buscar el menjar que es pensaven que els esperava al cim. En Chett va donar una puntada de peu a la gossa i allò els va calmar una mica.

Va mirar des dels arbres com el noi gras es barallava amb un arc llarg tan alt com ell, amb una ganyota de concentració a la cara de lluna vermella. Tenia tres fletxes clavades a terra davant seu. En Tarly va posar una fletxa a l’arc i el va tibar, va aguantar un llarg moment mentre intentava apuntar, i la va deixar anar. La sageta va desaparèixer entre la verdor. En Chett va riure en veu alta, amb un esbufec de fàstic i satisfacció.

—Aquesta no la trobarem mai, i acabarà sent culpa meva —va declarar l’Edd Tollett, el sorrut escuder de cabells grisos a qui tothom anomenava Edd el Penes—. Sempre que es perd alguna cosa em miren a mi, des d’aquella vegada que vaig perdre el cavall. Era inevitable. Era un cavall blanc i nevava, què esperaven?

—Aquesta se l’ha endut el vent —va dir en Grenn, un altre amic de Lord Neu—. Mira d’aguantar l’arc ben quiet, Sam.

—Pesa molt —es va queixar el noi gras, però igualment va agafar la segona fletxa. Va sortir molt alta, i va passar volant entre les branques deu peus per damunt del blanc.

—Crec que has fet caure una fulla d’aquell arbre —va dir l’Edd el Penes—. La tardor ja les fa caure prou de pressa, no cal que l’ajudis. —Va sospirar.— I tots sabem què ve després de la tardor. Pels déus, quin fred que tinc. Tira l’última fletxa, Samwell, crec que la llengua se m’està congelant enganxada al paladar.

Ser Garrinet va abaixar l’arc, i en Chett va pensar que es posaria a plorar com un nen.

—És massa difícil.

—Posa la fletxa, tensa l’arc i deixa-la anar —va dir en Grenn—. Endavant.

Obedient, el noi gras va arrencar l’última fletxa de terra, la va posar a l’arc, el va tensar i la va deixar anar. Ho va fer de pressa, sense entretenir-se a aclucar els ulls i apuntar com els primers dos cops. La fletxa va tocar la part inferior del pit de la silueta dibuixada amb carbó i es va quedar clavada, tremolant.

—L’he tocat. —Ser Garrinet semblava molt sorprès.— Ho has vist, Grenn? Mira, Edd, l’he tocat.

—L’hi has clavat entre les costelles, diria jo —va afirmar en Grenn.

—L’he matat? —va voler saber el noi gras.

—Potser li hauries perforat un pulmó, si tingués pulmó —va dir en Tollett arronsant les espatlles—. En general, la majoria dels arbres no en tenen. —Va agafar l’arc que en Sam tenia a les mans.— He vist tirs pitjors, però. Sí, i fins i tot n’he fet uns quants.

Ser Garrinet estava radiant d’alegria. En veure’l, es podria pensar que realment havia fet alguna cosa. Però quan va veure en Chett i els gossos, el somriure va desaparèixer completament.

—Has tocat un arbre —va dir en Chett—. Ja veurem com ho fas quan es tracti dels nois d’en Mance Rayder. Ells no es quedaran ben drets amb els braços estesos i remor de fulles, i ara. Vindran corrents directament cap a tu, de cara, cridant, i em jugo alguna cosa que et pixaràs a les calces. Un d’ells et clavarà la destral ben bé entre aquests ullets de porc. L’última cosa que sentiràs serà el cop que farà quan se’t clavi al crani.

El grassonet tremolava. L’Edd el Penes li va posar la mà a l’espatlla.

—Germà —va dir solemnement—, el fet que et passés a tu no vol dir que en Samwell hagi de patir el mateix.

—De què em parles, Tollett?

—La destral que et va obrir el cap. És veritat que la meitat del cervell et va caure a terra i els gossos se’l van menjar?

El gran brètol d’en Grenn va riure, i fins i tot en Samwell Tarly va aconseguir somriure una miqueta. En Chett va donar un cop de peu al gos que tenia més a prop, va estirar les corretges i va començar a pujar pel turó. «Ja pots somriure tant com vulguis, Ser Garrinet. A veure qui riu aquesta nit». Tant de bo tingués temps de matar també en Tollett. «Un ximplet pessimista amb cara de cavall, això és ell».

La pujada era dura, fins i tot per aquell costat del Puny, el que tenia el pendent més suau. A mig camí els gossos es van posar a bordar i a tibar les corretges, pensant-se que aviat menjarien. En canvi, van tornar a tastar la bota d’en Chett, a més d’un espetec del fuet per a la bèstia grossa i lletja que li havia ensenyat les dents. Quan els va haver lligat, va anar a informar.

—Les petjades eren allà, tal com havia dit el Gegant, però els gossos no han volgut seguir la pista —va dir a en Mormont davant de la gran tenda negra del Comandant—. Allà a baix, al riu, podrien ser petjades velles.

—Llàstima. —El Lord Comandant Mormont tenia el cap calb i una gran barba grisa i despentinada, i sonava tan cansat com semblava.— Ens hauria anat bé una mica de carn fresca.

—Carn, carn, carn —va repetir el corb que duia a l’espatlla, movent el cap amunt i avall.

«Podríem coure els gossos de merda», va pensar en Chett, però va mantenir la boca tancada fins que el Vell Ós el va acomiadar. «I aquest és l’últim cop que hauré d’acotar el cap davant seu», es va dir amb satisfacció. Li va semblar que encara feia més fred, cosa que hauria jurat que era impossible. Els gossos s’arraulien tristament tots junts damunt del fang dur i glaçat, i en Chett va mig tenir la temptació de ficar-se entre ells. En lloc d’això, es va embolicar la part de baix de la cara amb una bufanda de llana negra; només va deixar una clivella per a la boca entre volta i volta. Va descobrir que si es movia mantenia millor l’escalfor, i va recórrer lentament el perímetre amb un manyoc de fullamarga, que va anar compartint amb els germans negres que feien guàrdia mentre escoltava el que tenien a dir. El seu pla no incloïa cap home del torn de guàrdia de dia; tot i això, va pensar que estaria bé tenir una idea del que pensaven.

Principalment, pensaven que fotia un fred que pelava.

Les ombres s’allargaven i s’aixecava el vent, que passava tremolant entre les pedres del mur circular amb un soroll agut.

—No suporto aquest soroll —va dir el Gegant, un home menut—. Sona com si hi hagués un nadó entre els matolls, i plorés demanant llet.

Quan va acabar de fer la volta i va tornar amb els gossos, va trobar en Lark, que l’esperava.

—Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos.

—És molt propi d’ells —va dir en Chett—. Són tots nobles, tret d’en Blane, i s’emborratxen amb paraules en lloc de vi.

—El gran pallús no para de xerrar de l’ocell —el va avisar en Lark, acostant-se més i mirant al voltant per assegurar-se que no hi havia ningú a prop—. Ara pregunta si hem guardat gra per a la maleïda bèstia.

—És un corb —va dir en Chett—. Menja cadàvers.

—El seu, potser? —va dir en Lark amb una ganyota.

«O el teu». A en Chett li semblava que l’homenàs els feia més falta que en Lark.

—No et preocupis més per en Paul Petit. Fes la teva feina, que ell farà la seva.

El capvespre s’apropava lentament pels boscos quan finalment es va lliurar de l’home de les Germanes i va seure a esmolar l’espasa. Amb els guants posats era una feina molt fotuda, però no se’ls pensava treure. Amb el fred que feia, qualsevol ximplet que toqués l’acer amb la mà nua hi deixaria un tros de pell.

Els gossos van gemegar quan es va pondre el sol. Els va donar aigua i renecs.

—Mitja nit més, i us podreu buscar un banquet tots sols. —Ell ja sentia l’olor del sopar.

En Dywen estava xerrant al costat del foc on cuinaven quan en Chett va recollir el seu tros de pa sec i un bol de sopa de mongetes i cansalada de mans d’en Hake, el cuiner.

—Al bosc hi ha massa silenci —deia el vell guardabosc—. No se senten granotes a prop del riu, ni mussols volant de nit. Mai no havia sentit un bosc tan mort.

—Les teves dents sí que sonen mortes —va dir en Hake.

—Tampoc no hi ha llops. —En Dywen va fer petar les dents de fusta.— Abans n’hi havia, però ara ja no. On deuen haver anat?

—A algun lloc on faci calor —va dir en Chett.

De la dotzena llarga de germans que seien a la vora del foc, quatre eren dels seus. Mentre menjava, va dedicar una llarga mirada de cua d’ull a cadascun d’ells, per veure si algun donava senyals de fer-se enrere. El Punyal semblava prou tranquil; seia sense dir res i esmolava l’arma, com feia cada nit. I en Donnel Hill el Dolç no parava de fer broma. Tenia les dents blanques, els llavis gruixuts i vermells i uns rínxols rossos que deixava caure hàbilment per damunt de les espatlles. Afirmava que era el fill bord d’un Lannister. Potser era veritat. A en Chett no li interessaven gens els nens macos, ni els bastards, però en Donnel el Dolç semblava capaç de mantenir-se ferm.

No estava tan segur del guardabosc que els germans anomenaven el Xerrac, més pels roncs que feia que per res que tingués a veure amb la fusta. Ara mateix, semblava tan neguitós que potser no tornaria a roncar mai. I en Maslyn estava pitjor. En Chett veia com la suor li regalimava per la cara, tot i el vent gelat. Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc. En Maslyn tampoc no menjava, només mirava les sopes com si l’aroma li fes venir ganes de vomitar. «L’hauré de vigilar», va pensar en Chett.

—Assemblea! —El crit va sorgir de sobte, d’una dotzena de goles, i ràpidament es va escampar per tot el campament del turó.— Homes de la Guàrdia de la Nit! Reunió al foc central!

Arrufant les celles, en Chett es va acabar la sopa i va seguir els altres.

El Vell Ós estava dret davant del foc amb l’Smallwood, en Locke, en Wythers i en Blane formant una renglera darrere seu. En Mormont duia una capa gruixuda de pell negra i el seu corb, agafat a l’espatlla, es netejava les plomes negres. «Això no portarà res de bo». En Chett es va obrir pas entre en Bernarr el Bru i uns homes de la Torre de l’Ombra. Quan tots es van haver reunit, tret dels sentinelles dels boscos i els guàrdies del mur circular, en Mormont es va escurar la gola i va escopir. L’escopinada es va gelar abans de tocar a terra.

—Germans! —va dir—. Homes de la Guàrdia de la Nit!

—Homes! —va cridar el corb—. Homes! Homes!

—Els salvatges s’han posat en marxa, i segueixen el curs de l’Aigualletosa per baixar de les muntanyes. En Thoren creu que l’avantguarda arribarà d’aquí a tres dies. Els saquejadors amb més experiència aniran amb la Harma Cap de Gos en aquesta avantguarda. El més probable és que la resta formi la rereguarda, o cavalqui a prop d’en Mance Rayder en persona. Fora d’això, els guerrers estaran molt dispersos per tot el grup. Tenen bous, mules, cavalls…, però molt pocs. La majoria aniran a peu, mal armats i sense entrenament. Si porten armes, és més fàcil que siguin de pedra i os que no d’acer. Arrosseguen dones, criatures, ramats de cabres i ovelles i també totes les seves pertinences. En resum, encara que són nombrosos, són vulnerables… i, cosa més important, no saben que som aquí. O almenys hem de resar per això.

«Ho saben», va pensar en Chett. «I tant que ho saben, sac de pus vell i fastigós, tan segur com que al matí surt el sol. En Qhorin Mitjamà no ha tornat, oi? I en Jarman Buckwell tampoc. Si han atrapat algun dels seus homes, saps molt bé que els salvatges ja els hauran fet cantar un parell de cançonetes».

L’Smallwood va fer un pas endavant.

—En Mance Rayder vol trencar el Mur i portar la guerra i la sang als Set Regnes. Bé, a aquest joc hi poden jugar dos. Demà al matí li portarem la guerra a ell.

—Cavalcarem a l’alba amb totes les nostres forces —va dir el Vell Ós mentre un murmuri recorria l’assemblea. Ens dirigirem cap al nord, i farem la volta per l’oest. Quan girem, ja farà molt que la Harma haurà passat el Puny. Els contraforts dels Ullals Gebrats són plens de valls estretes i tortuoses, ideals per a les emboscades. La seva columna s’allargarà durant més d’una llegua. Els caurem al damunt des de diversos punts alhora, i els farem jurar que som tres mil, i no tres-cents.

—Els atacarem amb força i fugirem abans que la seva cavalleria pugui formar i plantar cara —va dir en Thoren Smallwood—. Si ens persegueixen, els farem donar voltes fins que ens perdin la pista, i aleshores farem mitja volta i atacarem un altre punt de la columna. Els cremarem els carros, dispersarem els ramats i en matarem tants com puguem. En Mance Rayder mateix, si el trobem. Si es dispersen i tornen als seus caus, haurem guanyat. Si no, els perseguirem fins a arribar al Mur, i procurarem que deixin un rastre de morts al llarg de tot el camí.

—Però n’hi ha milers! —va exclamar algú darrere en Chett.

—Acabarem morts. —Era la veu d’en Maslyn, que estava verd de por.

—Morts —va xisclar el corb d’en Mormont bellugant les ales negres—. Morts, morts, morts.

—Molts de nosaltres, sí —va dir el Vell Ós—. Potser tots. Però com va dir un altre Lord Comandant fa mil anys, és per això que ens vesteixen de negre. Recordeu el vostre jurament, germans. Perquè som les espases en la foscor, els guaites de les muralles…

—El foc que crema contra el fred. —Ser Mallador Locke va desembeinar l’espasa.

—La llum que porta l’albada —van respondre altres, i més espases van sortir de les beines.

Aleshores tothom va desembeinar, i hi va haver gairebé tres-centes espases alçades i veus que cridaven:

—El corn que desperta els dorments! L’escut que guarda els regnes dels homes!

En Chett no va tenir més remei que afegir la seva veu a les altres. L’alè dels homes formava una boirina i la llum del foc feia brillar l’acer. Li va agradar veure com en Lark, el Paslleuger i en Donnel Hill el Dolç també s’hi afegien, com si fossin igual de ximplets que la resta. Ben fet. No tenia cap sentit cridar l’atenció, ara que faltava tan poc perquè arribés el moment.

Quan es van acabar els crits, va sentir el soroll del vent burxant el mur circular. Les flames es van bellugar i tremolar, com si elles també tinguessin fred, i en aquell silenci inesperat el corb del Vell Ós va grallar amb força i va tornar a dir:

—Morts!

«És un ocell llest», va pensar en Chett mentre els oficials els donaven permís per retirar-se i els recomanaven que aquella nit fessin un bon àpat i descansessin. En Chett es va arrossegar a sota de la seva pila de pells vora els gossos, amb el cap ple de coses que podien anar malament. I si aquell coi de jurament feia que un dels seus homes canviés d’opinió? I si en Paul Petit es confonia i intentava matar en Mormont durant la segona guàrdia en lloc de la tercera? O en Maslyn s’acovardia, o algú els delatava, o…

Sense voler, es va quedar escoltant la nit. Era veritat que el vent sonava com el plor d’un nadó, i de tant en tant sentia veus d’homes, el renill d’un cavall, l’espetec d’un tronc en cremar-se. Però res més. «Quin silenci».

Va veure la cara de la Bessa flotant davant seu. «No era el ganivet, el que et volia clavar», volia dir a la noia. «Et vaig collir un pom de flors, roses silvestres, tanarida, roselles d’or… M’hi vaig estar tot el matí». El cor li retrunyia com un timbal, tan fort que tenia por de despertar el campament. El gel li va cobrir la barba al voltant de la boca. «D’on ha sortit, això de la Bessa?». Abans, sempre que hi havia pensat només era per recordar la cara que havia fet quan es moria. Què li passava? Amb prou feines podia respirar. S’havia adormit? Es va agenollar, i una cosa humida i freda li va tocar el nas. En Chett va mirar enlaire.

Nevava.

Va notar com unes llàgrimes se li gelaven a les galtes. «No és just», volia cridar. La neu li esguerraria tots els esforços, tots els plans que havia fet amb tanta cura. Era una nevada abundant, amb flocs blancs i espessos, que queien tot al seu voltant. Com trobarien els amagatalls del menjar sota la neu, o el sender que pensaven seguir per dirigir-se a l’est? «Tampoc no necessitaran en Dywen o en Bannen per perseguir-nos, no si hem d’avançar per la neu acabada de caure». I la neu amagava els accidents del terreny, sobretot de nit. Podia fer que un cavall ensopegués amb una arrel, o es trenqués una pota amb una pedra. «Estem perduts», va comprendre. «Hem fracassat abans de començar. Estem perduts». El fill del caçador de sangoneres no podria viure com un senyor, ni tenir una torrassa pròpia, ni esposes ni corones. Només una espasa dels salvatges a la panxa, i després una tomba sense nom. «La neu m’ho ha pres tot… Maleïda neu…».

En Neu ja li havia destrossat la vida una vegada. En Neu i el seu porquet.

En Chett es va posar dret. Tenia les cames encarcarades, i la neu que queia convertia les torxes llunyanes en vagues lluïssors ataronjades. Tenia la sensació que l’atacava un núvol d’insectes blancs i freds. Se li posaven a les espatlles i al cap, volaven cap als ulls i el nas. Els va apartar entre renecs. «En Samwell Tarly», va recordar. «Encara em puc encarregar de Ser Garrinet». Es va embolicar la cara amb la bufanda, es va posar la caputxa i va anar decidit al campament on dormia aquell covard.

Nevava tant que es va perdre entre les tendes, però al final va veure el petit recer del vent que el grassonet s’havia construït entre les gàbies dels corbs i una roca. En Tarly estava enterrat sota una muntanya de mantes de llana negra i pells. La neu entrava i el començava a cobrir. Semblava una mena de turonet rodó i suau. L’acer va fregar el cuir amb un murmuri dèbil com l’esperança quan en Chett va treure la daga de la beina. Un dels corbs va grallar.

—Neu —va rondinar un altre, mirant entre els barrots amb els ulls negres.

—Neu —va afegir el primer.

En Chett hi va passar lentament pel costat, col·locant els peus amb cura a cada pas. Taparia la boca greixosa del noi amb la mà esquerra perquè no el sentissin cridar, i llavors…

Aaaahuuuuuuuuuuuu.

Es va aturar a mig pas i es va empassar un renec quan so del corn, dèbil i llunyà, però inconfusible, va tremolar per tot el camp. «Ara no. Maleïts sien els déus, ara no!». El Vell Ós havia situat guaites avançats, amagats en una anella d’arbres al voltant del Puny, perquè avisessin de qualsevol que s’acostés. «És en Jarman Buckwell, que torna de l’Escala del Gegant», va suposar en Chett, «o en Qhorin Mitjamà, que ve del pas dels Gemecs». Un sol toc de corn indicava que eren germans que tornaven. Si era el Mitjamà, podria ser que en Jon Neu fos amb ell, viu.

En Sam Tarly es va asseure amb els ulls ensonyats i es va quedar mirant la neu, atordit. Els corbs grallaven estrepitosament i en Chett va sentir bordar els gossos. «Merda, han despertat mig campament». Els dits enguantats van agafar amb força l’empunyadura de la daga mentre esperava que s’apagués el so. Però de seguida que es va haver acabat va tornar, més fort i més llarg.

Aaaaaaaahuuuuuuuuuuuuuu.

—Déus —va sentir gemegar a en Sam Tarly.

El grassonet es va posar de genolls com va poder, amb els peus embolicats entre la capa i les mantes. Les va apartar d’un cop de peu i va anar a agafar un ausberg de malla que havia penjat a la roca del costat. Mentre es passava pel cap la peça, grossa com una tenda de campanya, i es recargolava per posar-se-la, es va adonar que en Chett era allà dret.

—N’han sonat dos? —va preguntar—. He somiat que sentia dos tocs.

—No somiaves —va dir en Chett—. Dos tocs per cridar la Guàrdia a les armes. Dos tocs, per indicar que els enemics s’apropen. Allà fora hi ha una destral on diu «Garrinet», grassonet. Dos tocs vol dir que vénen els salvatges. —La por que va omplir aquella gran cara rodona li va fer venir ganes de riure.— Que els bombin a tots fins als set inferns. A la maleïda Harma. Al maleït Mance Rayder. Al maleït Smallwood, que ha dit que no vindrien fins d’aquí a…

Aaaaaaaaaahuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu.

El so s’allargava i s’allargava, fins que semblava que no s’acabaria mai. Els corbs aletejaven i cridaven, volaven dins les gàbies tot donant cops als barrots, i per tot el campament els germans de la Guàrdia de la Nit s’aixecaven, es posaven l’armadura, es cordaven els cinyells de l’espasa i agafaven destrals de combat i arcs. En Samwell Tarly es va quedar dret tremolant, amb la cara del color de la neu que queia girant al seu voltant.

—Tres —va dir amb veu aguda a en Chett—. Era el tercer, he sentit tres tocs. Mai no fan tres tocs. Des de fa centenars, o milers, d’anys. Tres vol dir…

—… Altres.

En Chett va fer un soroll que era mig rialla i mig sanglot, i de sobte es va trobar la roba interior mullada, va notar com el pixum li baixava per la cama i va veure el vapor que sortia de la part del davant de les calces.

Jaime

Un vent de l’est, suau i perfumat com els dits de la Cersei, li va agitar els cabells embullats. Sentia cantar els ocells, i notava el moviment del riu a sota de la barca mentre l’impuls dels rems els empenyia vers l’aurora de color rosa clar. Després de tant de temps a les fosques, el món era tan bonic que a en Jaime Lannister li rodava el cap. «Sóc viu, i borratxo de llum del sol». Se li va escapar una rialla, inesperada com una guatlla espantada del seu amagatall.

—Silenci —va rondinar la mossa, amb cara d’enfadada.

Les celles arrufades s’adeien més amb aquella cara poc agraciada que un somriure. Tampoc no era que en Jaime l’hagués vist somriure. Es va entretenir imaginant-se-la abillada amb un dels vestits de seda de la Cersei en lloc del justacòs de cuir amb tatxons que duia. «Seria el mateix que vestir una vaca de seda».

Però la vaca sabia remar. Sota els calçons de roba basta marró hi havia unes cames dures com la fusta i els llargs músculs dels braços s’estiraven i es tensaven amb cada moviment dels rems. Fins i tot després de passar-se mitja nit remant, no semblava que estigués cansada, i això era més del que es podia dir del seu cosí Ser Cleos, que s’esforçava amb l’altre rem. «Té l’aspecte d’una robusta mossa camperola, però parla com un noble i porta una espasa llarga i un punyal. Ara bé, els sap fer servir?». En Jaime pensava esbrinar-ho, tan aviat com es tragués del damunt aquells grillons.

Duia unes manilles de ferro als canells, i unes altres a joc als turmells, unides per una pesada cadena de poc més d’un peu de llarg.

—Es podria pensar que la meva paraula de Lannister no és prou bona —havia dit fent broma mentre les hi posaven.

En aquell moment estava molt borratxo, gràcies a la Catelyn Stark. De la fugida d’Aigüesvives, només en recordava fragments. Hi havia hagut algun problema amb l’escarceller, però la mossa robusta l’havia superat. Després havien pujat per una escala que no s’acabava mai, i feia voltes i més voltes. Tenia les cames febles com si fossin d’herba i havia ensopegat dues o tres vegades, fins que la mossa li va oferir un braç on agafar-se. En un moment determinat el van embolicar amb una capa de viatge i el van empènyer al fons d’un esquif. Recordava haver sentit com Lady Catelyn ordenava a algú que aixequés el rastell de la Porta de l’Aigua. Enviava un altre cop Ser Cleos Frey a Port Reial amb unes noves condicions per a la reina, havia afirmat en un to de veu que no permetia cap discussió.

Segurament, aleshores s’havia adormit. El vi li havia fet venir son i resultava molt agradable estirar-se, un luxe que les cadenes de la cel·la no li havien permès. Feia molt que en Jaime havia après a fer becaines a la sella durant les marxes. Allò no era pas més difícil. «En Tyrion es farà un tip de riure quan senti com vaig estar adormit durant tota la meva fugida». Ara estava despert, però, i els grillons el molestaven.

—Senyora —va dir en veu alta—, si em traieu aquestes cadenes, agafaré els rems una estona.

La mossa va tornar a arrufar les celles, amb la cara de cavall plena de dents i recel.

—Portareu les cadenes, Matareis.

—Penseu remar tot el trajecte fins a Port Reial, mossa?

—Digueu-me Brienne, i no mossa.

—I jo em dic Ser Jaime, i no Matareis.

—Negueu haver matat un rei?

—No. I vós, negueu el vostre sexe? Si és així, descordeu-vos els calçons i demostreu-m’ho. —Li va dedicar un somriure innocent.— Us demanaria que us descordéssiu el cosset, però aparentment amb això no demostraríeu gran cosa.

—Cosí, no oblideu les bones maneres —va dir neguitós Ser Cleos.

«Aquest té poca sang de Lannister». En Cleos era fill de la seva tia Genna i l’enze de l’Emmon Frey, que havia viscut terroritzat per Lord Tywin Lannister des del dia que s’havia casat amb la seva germana. Quan Lord Walder Frey havia fet entrar els Bessons a la guerra en el bàndol d’Aigüesvives, Ser Emmon havia elegit ser fidel a la família de la seva dona i no al seu pare. «Roca Casterly va sortir perdent amb el tracte», va pensar en Jaime. Ser Cleos tenia aspecte de mostela, lluitava com una oca i tenia el coratge d’una ovella especialment valenta. Lady Stark havia promès que l’alliberaria si feia arribar el seu missatge a en Tyrion, i Ser Cleos havia jurat solemnement que ho faria.

Tots havien fet molts juraments allà a la cel·la, especialment en Jaime. Era el preu que havia posat Lady Catelyn per deixar-lo anar. Li havia posat la punta de l’espasa de la mossa a tocar del cor i havia dit:

—Jureu que no empunyareu mai més les armes contra els Stark o els Tully. Jureu que obligareu el vostre germà a complir la seva promesa de tornar-me les meves filles sanes i estàlvies. Jureu-ho pel vostre honor de cavaller, pel vostre honor de Lannister, pel vostre honor de germà jurat de la Guàrdia Reial. Jureu-ho per la vida de la vostra germana, la del vostre pare i la del vostre fill, pels déus antics i els nous, i us tornaré amb la vostra germana. Negueu-vos-hi, i veuré rajar la vostra sang.

Va recordar la punxada de l’acer a través dels parracs quan la dona va girar la punta de l’espasa.

«M’agradaria saber què diria el Septó Suprem de la inviolabilitat dels juraments fets completament borratxo, encadenat a una paret i amb la punta d’una espasa al pit». Tampoc era que a en Jaime el preocupés realment aquella mentida flagrant, o els déus que afirmava servir. Va recordar la galleda que Lady Catelyn havia tombat d’un cop de peu a la cel·la. Una dona estranya, que confiava la sort de les seves filles a un home amb una merda d’honor. Encara que hi confiava al mínim possible. «Les esperances les té en en Tyrion, no en mi».

—Potser al capdavall no és tan estúpida —va dir en veu alta.

La seva carcellera s’ho va prendre malament.

—No sóc estúpida. Ni sorda.

Va ser delicat amb ella; burlar-se’n resultaria tan fàcil que no tenia cap al·licient.

—Parlava tot sol, i no de vós. És fàcil caure en aquest hàbit en una cel·la.

La mossa el va mirar amb les celles arrufades, va empènyer els rems endavant, els va tirar enrere i els va empènyer endavant, sense dir res. «Té tanta facilitat de paraula com bellesa».

—Per la manera com parleu, diria que sou de família noble.

—El meu pare és Selwyn de Tarth, senyor del Fort del Capvespre. —Fins i tot allò ho va dir de mala gana.

—Tarth —va dir en Jaime—. Una roca grossa i horrible al mar Estret, si no recordo malament. I el Fort del Capvespre és vassall de Rompent de Tempestes. Com és que serviu en Robb d’Hivèrnia?

—És a Lady Catelyn, que serveixo. I ella m’ha ordenat que us porti sa i estalvi amb el vostre germà Tyrion a Port Reial, no que us doni conversa. Silenci.

—N’estic fart, de silenci.

—Doncs parleu amb Ser Cleos. Jo no tinc res a dir, als monstres.

—Que hi ha monstres pels voltants? —va dir en Jaime amb una riallada—. Amagats a sota l’aigua, potser? En aquell grup de salzes? I jo sense espasa!

—Un home capaç de violar la seva pròpia germana, matar el seu rei i llançar un nen innocent per la finestra perquè es mati no mereix cap altre nom.

«Innocent? Aquell maleït nen ens espiava». En Jaime només havia volgut passar una hora amb la Cersei, tots dos sols. El viatge cap al nord havia estat un llarg turment: la veia cada dia i no la podia tocar, sabent que cada nit en Robert es ficava borratxo al seu llit en la gran casa sobre rodes que grinyolava. En Tyrion havia fet tot el que podia perquè no perdés el bon humor, però no n’hi havia hagut prou.

—Sigueu educada quan es tracti de la Cersei, mossa —la va avisar.

—Em dic Brienne, i no mossa.

—I us importa com us digui un monstre?

—Em dic Brienne —va repetir, tossuda com una mula.

—Lady Brienne? —Va semblar tan incòmoda que en Jaime hi va veure un punt feble.— O potser preferiríeu que fos Ser Brienne? —Va riure.— No, temo que no pot ser. Es pot disfressar una vaca lletera amb gropera, testera i collar, i cobrir-la tota de seda, però tot i això no la pots muntar en una batalla.

—Cosí Jaime, si us plau, no hauries de parlar tan grollerament. —Sota la capa, Ser Cleos duia una sobrevesta quarterada amb les torres bessones de la Casa Frey i el lleó daurat dels Lannister.— Hem d’anar molt lluny, no ens hauríem de barallar entre nosaltres.

—Quan em barallo ho faig amb l’espasa, cosinet. Ara parlava amb la senyora. Digueu, mossa, totes les dones de Tarth són tan poc agraciades com vós? Si és així, compadeixo els homes. Potser no saben quin aspecte tenen les dones de debò, vivint com viuen en una trista muntanya enmig del mar.

—Tarth és molt bonica —va rondinar la mossa sense parar de remar—. En diuen l’Illa Safir. Calleu, monstre, si no voleu que us posi una mordassa.

—Ella també és força grollera, oi, cosinet? —va preguntar en Jaime a Ser Cleos—. Però no li falta valor, això no es pot negar. Pocs homes s’atrevirien a dir-me monstre a la cara. —«Però a l’esquena segur que diuen el que volen, no en tinc cap dubte».

—Sens dubte Lady Brienne ha sentit dir aquestes mentides a la Catelyn Stark —va dir Ser Cleos després d’escurar-se nerviosament la gola—. Els Stark no tenen cap possibilitat de derrotar-vos amb l’espasa, senyor, per això ara us combaten amb paraules enverinades.

«Ja m’han vençut amb l’espasa, tros de cretí sense personalitat». En Jaime va somriure amb aire còmplice. Si se’ls deixava, els homes eren capaços de llegir qualsevol cosa en un somriure còmplice. «El cosí Cleos, realment s’ha empassat tota aquesta merda, o el que vol és congraciar-se amb mi? Què tenim aquí, un cap de carabassa sincer o un llepaculs?».

—Qualsevol capaç de creure que un germà jurat de la Guàrdia Reial faria mal a un infant no sap què vol dir tenir honor —va continuar xerrotejant Ser Cleos com si res.

«Llepaculs». Si havia de ser sincer, en Jaime havia acabat lamentant haver tirat en Brandon Stark per la finestra. La Cersei no havia parat de fer-li retrets, quan després el nen no s’havia volgut morir.

—Tenia set anys, Jaime —l’havia renyat—. Fins i tot si hagués entès el que va veure, l’hauríem pogut espantar perquè no en digués res.

—No vaig pensar que volguessis…

—Tu mai no penses. Si ara el noi es desperta i explica al seu pare el que ha vist…

—Si, si, si… —Havia agafat la Cersei i se l’havia assegut a la falda.— Si es desperta, direm que somiava, que és un mentider, i si les coses realment es compliquen mataré en Ned Stark.

—I llavors, què et penses que farà en Robert?

—Que en Robert faci el que vulgui. Faré la guerra contra ell, si cal. La Guerra pel Cony de la Cersei, així l’anomenaran els trobadors.

—Jaime, deixa’m anar! —va dir ella amb ràbia, i va intentar aixecar-se.

En canvi, ell li havia fet un petó. Es va resistir un moment, però després la boca de la dona es va obrir sota la seva. Va recordar el gust de vi i clau d’espècia de la llengua d’ella. La Cersei es va estremir. La mà d’ell va agafar el cosset i va estirar; va estripar la seda per deixar lliures els pits, i van oblidar el petit Stark per una estona.

Podria ser que després la Cersei se n’hagués recordat i hagués contractat l’home de qui li havia parlat Lady Catelyn, per assegurar-se que el nen no es tornava a despertar? «Si l’hagués volgut mort m’hauria enviat a mi. I no és propi d’ella triar un peó capaç d’espifiar-la tant a l’hora de matar».

Riu avall, el sol naixent es reflectia en la superfície del riu assotada pel vent. La riba sud era d’argila vermella, llisa com una carretera. Petits torrents s’afegien al corrent principal, i els troncs mig podrits d’arbres enfonsats s’aferraven a la vora. La riba nord era més abrupta. Damunt d’ells s’alçaven uns penyals rocosos de vint peus d’alçada, coronats per grups de faigs, roures i castanyers. En Jaime va veure una torre de guaita en un penyal davant d’ells, que es feia més alta amb cada remada. Molt abans d’arribar-hi es va adonar que estava abandonada, amb tot de rosers que s’enfilaven per les pedres desgastades per la intempèrie.

Quan el vent va canviar, Ser Cleos va ajudar la mossa a hissar la vela, un triangle de roba rígida de ratlles blaves i vermelles. Eren els colors dels Tully, que amb tota seguretat els portarien problemes si es trobaven amb alguna força dels Lannister al riu, però era l’única vela que tenien. La Brienne va agafar el timó. En Jaime va deixar caure l’orsa de sotavent, amb les cadenes que feien soroll quan es movia. A partir d’aleshores van avançar més de pressa, amb el vent i el corrent ajudant-los en la fugida.

—Ens podríem estalviar un bon tros de viatge si em lliuréssiu al meu pare en lloc del meu germà —va observar en Jaime.

—Les filles de Lady Catelyn són a Port Reial. Tornaré amb elles o no tornaré.

—Cosí, deixa’m el teu punyal —va dir en Jaime a Ser Cleos.

—No. —La dona es va posar en tensió.— No us vull amb una arma a les mans. —Tenia una veu inflexible com una roca.

«Em té por, fins i tot amb grillons».

—Cleos, sembla que t’hauré de demanar que m’afaitis. Deixa la barba, però treu-me els cabells del cap.

—Vols que t’afaiti el cap? —va preguntar en Cleos Frey.

—Tot el reialme sap que en Jaime Lannister és un cavaller amb els cabells llargs i rossos que no porta barba. Potser un home calb amb una barba groga i bruta passarà desapercebut. Preferiria que no em reconeguessin mentre estic encadenat.

El punyal no estava tan ben esmolat com es podria desitjar. En Cleos tallava valerosament: obria camí entre les grenyes a cops de ganivet i després tirava els cabells per la borda. Els rínxols daurats suraven en l’aigua i anaven quedant progressivament enrere. Mentre les grenyes anaven desapareixent, un poll se li va arrossegar coll avall. En Jaime el va agafar i el va esclafar amb l’ungla del polze. Ser Cleos n’hi va treure uns quants més de la clepsa i els va tirar al riu. En Jaime es va esbandir el cap i va obligar Ser Cleos a mullar la fulla del punyal abans de rascar l’últim dit de pèl groc. Quan van haver acabat, també li va repassar una mica la barba.

El seu reflex a l’aigua era un desconegut. No tan sols era calb, sinó que semblava que hagués envellit cinc anys en aquella masmorra: tenia la cara més prima, bosses a sota els ulls i unes arrugues que no recordava. «Així no m’assemblo tant a la Cersei. No li agradarà gens».

Al migdia, Ser Cleos s’havia adormit. Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se. En Jaime es va estirar per veure fluir el món; després de la foscor de la cel·la, cada pedra i cada arbre eren una meravella.

Van passar pel costat d’unes quantes barraques, aixecades damunt d’uns pals llargs que les feien semblar grues. No va veure ni rastre dels seus habitants. Els ocells volaven per damunt d’ells, o cridaven des dels arbres de la riba, i en Jaime va entreveure uns peixos argentats que tallaven l’aigua. «Truites dels Tully, un mal presagi», va pensar, fins que en va veure un de pitjor: un dels troncs pel costat del qual van passar va resultar ser un home mort, inflat i dessagnat. La capa, enganxada entre les arrels d’un arbre caigut, era de l’inconfusible color carmesí dels Lannister. Es va preguntar si el cadàver era d’algú que coneixia.

Les forques del Trident eren la via més fàcil per transportar homes o mercaderies a través de les terres dels rius. En temps de pau, haurien trobat esquifs de pescadors, barcasses carregades de gra que anaven riu avall impulsades per perxes, comerciants que venien agulles i teles des de botigues flotants i potser fins i tot una barca de comediants, pintada de colors alegres i amb veles fetes de pedaços d’incomptables colors, que feia camí riu amunt de poble en poble i de castell en castell.

Però la guerra s’havia cobrat el seu preu. Van passar pel costat de pobles, però no en van veure cap d’habitat. L’únic senyal de pescadors que van veure va ser una xarxa buida i esquinçada que penjava d’uns arbres. Una nena que abeurava un cavall va muntar i es va allunyar de seguida que va albirar la vela. Després van passar pel costat d’una dotzena de camperols que cavaven un camp sota les restes d’una torrassa cremada. Els homes els van contemplar amb ulls apagats, i van tornar a la feina després de decidir que l’esquif no era cap amenaça.

El Forca Roja era ample i lent, un riu de meandres, giragonses i revolts ple d’illots boscosos, i sovint interromput per bancs de sorra i esculls que s’amagaven just a sota la superfície de l’aigua. Això no obstant, semblava que la Brienne tenia bon ull per als perills, i semblava que sempre trobava el lloc per on passar. Quan en Jaime la va felicitar per com de bé coneixia el riu, el va mirar amb suspicàcia i va dir:

—No conec el riu. Tarth és una illa. Vaig aprendre a fer anar la vela i els rems abans de pujar dalt d’un cavall.

Ser Cleos es va asseure i es va fregar els ulls.

—Pels déus, quin mal que em fan els braços. Espero que continuem tenint vent. —El va ensumar.— Fa olor de pluja.

En Jaime rebria una bona pluja amb els braços oberts. Les masmorres d’Aigüesvives no eren precisament el lloc més net dels Set Regnes. Segurament ara feia tanta pudor com un formatge passat.

En Cleos va mirar riu avall, aclucant els ulls.

—Fum.

Un dit prim i gris els feia gestos perquè s’acostessin. Sortia de la riba esquerra, una o dues llegües més endavant, i dibuixava caragols en l’aire. A sota, en Jaime va distingir les restes fumejants d’un gran edifici i un roure viu ple de dones mortes.

Els corbs tot just havien començat a menjar-se els cadàvers. Les cordes primes s’enfonsaven profundament en la delicada carn dels colls, i quan bufava el vent els cossos giraven i es gronxaven.

—Això ha estat un acte innoble —va dir la Brienne quan van ser prou a prop per veure-ho clarament—. Cap cavaller de debò no condonaria una carnisseria gratuïta com aquesta.

—Els cavallers de debò veuen coses pitjors cada cop que van a la guerra, mossa —va dir en Jaime—. I també en fan, i tant que sí.

—No penso permetre que uns innocents siguin menjar per als corbs —va dir la Brienne, i va girar el timó cap a la riba.

—Sou una mossa sense cor. Els corbs també han de menjar. Quedeu-vos al riu i deixeu estar els morts.

Van tocar terra una mica més amunt del punt on el gran roure s’inclinava damunt l’aigua. Mentre la Brienne arriava la vela, en Jaime va baixar de la barca, amb problemes per culpa dels grillons. El Forca Roja li va omplir les botes i li va deixar xops els calçons esparracats. Rient, es va deixar caure de genolls, va posar el cap sota l’aigua i en va sortir tot moll i regalimant. Tenia les mans totalment cobertes de brutícia; se les va rentar amb el corrent i li van semblar més primes i blanques del que recordava. També tenia les cames encarcarades, i no suportaven bé el seu pes. «Merda, m’he passat massa temps a les masmorres d’en Hoster Tully».

La Brienne i en Cleos van arrossegar l’esquif a terra. Els cadàvers els penjaven per damunt dels caps, madurant en la mort com una fruita maligna.

—Un de nosaltres haurà de pujar a tallar-los —va dir la mossa.

—Ja hi pujaré jo —va dir en Jaime mentre sortia amb dificultat de l’aigua, entre soroll de cadenes—. Només m’heu de treure els grillons.

La mossa mirava fixament una de les mortes que penjaven damunt seu. En Jaime s’hi va acostar fent passes petites i arrossegant els peus, de l’única manera que li permetia la cadena d’un peu de llargada. Va somriure en veure el tosc rètol penjat del coll del cadàver de dalt de tot. «Es van ficar al llit amb lleons», deia.

—I tant, dona, ha estat un acte realment innoble…, però ho han fet els del vostre bàndol, no el meu. Qui devien ser, aquestes dones?

—Mosses de taverna —va dir Ser Cleos Frey—. Això era una fonda, ara me’n recordo. Uns quants homes de la meva escorta hi van passar la nit l’últim cop que vam tornar a Aigüesvives.

De l’edifici no en quedava res, només els fonaments de pedra i un garbuix de bigues caigudes i calcinades. Les cendres encara fumejaven.

En Jaime deixava els bordells i les putes al seu germà Tyrion; la Cersei era l’única dona que havia desitjat mai.

—Les noies van complaure alguns soldats del meu senyor pare, o això sembla. Potser els van servir menjar i beguda. Així és com es van guanyar els collars de traïdores, amb una copa de cervesa i un petó. —Va mirar amunt i avall del riu, per assegurar-se que estaven ben sols.— Aquestes terres són dels Bracken. Lord Jonos podria haver ordenat que les matessin. El pare li va cremar el castell, i temo que no ens té gens d’afecte.

—Podria ser obra d’en Marq Piper —va dir Ser Cleos—. O d’aquest Beric Dondarrion, que apareix i desapareix com un esperit del bosc, tot i que he sentit dir que només mata soldats. Podria haver estat una banda d’homes del nord a les ordres d’en Roose Bolton?

—El meu pare va derrotar en Bolton al Forca Verda.

—Però no el va esclafar totalment —va dir Ser Cleos—. Va tornar al sud quan Lord Tywin va atacar els guals. A Aigüesvives es deia que havia pres Harrenhal a Ser Amory Lorch.

A en Jaime no li va agradar gens el que sentia.

—Brienne —va dir, fent servir el nom amb l’esperança que aquella mostra de cortesia la fes escoltar—, si Lord Bolton ocupa Harrenhal, és molt probable que tant el Trident com el camí Reial estiguin vigilats.

Li va semblar veure una espurna d’incertesa en aquells grans ulls blaus.

—Esteu sota la meva protecció. M’haurien de matar.

—No crec que això els preocupi gaire.

—Sóc tan bona en combat com vós —va dir ella, a la defensiva—. Vaig ser un dels set escollits del rei Renly. Amb les seves pròpies mans, em va posar la capa de seda ratllada de la Guàrdia Arc Iris.

—La Guàrdia Arc Iris? Qui éreu, sis noies més i vós? Un bard va dir que totes les donzelles són belles amb vestits de seda…, però a vós no us havia conegut, oi?

La dona va envermellir.

—Hi ha tombes per cavar —va dir, i va anar a enfilar-se a l’arbre.

Un cop va haver pujat pel tronc, les branques inferiors del roure eren prou grans per posar-s’hi dreta. Caminava entre les fulles amb el punyal a la mà i anava tallant les cordes. Un núvol de mosques envoltava els cossos quan queien, i la pudor es feia més intensa amb cada cadàver que tocava a terra.

—Són moltes molèsties per unes putes —es va queixar Ser Cleos—. Com se suposa que cavarem? No tenim pales, i no penso fer servir l’espasa. Jo…

La Brienne va fer un crit. Va baixar d’un salt en lloc de fer servir les branques.

—A la barca, correu. He vist una vela.

Es van afanyar tant com van poder, però en Jaime gairebé no podia córrer, i el seu cosí el va haver de pujar a l’esquif. La Brienne es va impulsar amb un rem i va hissar la vela a corre-cuita.

—Ser Cleos, vós també haureu de remar.

El cavaller va obeir-la. L’esquif va començar a solcar una mica més de pressa l’aigua: el corrent, el vent i els rems jugaven a favor seu. En Jaime seia carregat de cadenes, i mirava riu amunt. Només s’albirava la punta de l’altra vela. A causa dels revolts del Forca Roja, semblava que estigués a l’altra banda d’uns camps, avançant cap al nord mentre ells es dirigien al sud, però sabia que la imatge enganyava. Va alçar les mans per protegir-se els ulls.

—Vermell fang i blau aigualit —va anunciar.

La bocassa de la Brienne es movia sense fer soroll; semblava una vaca rumiant.

—Més de pressa, ser.

La fonda aviat va quedar darrere d’ells, i també van perdre de vista la punta de la vela, però allò no volia dir res. Quan els seus perseguidors tombessin el revolt, tornarien a ser visibles.

—Suposo que podem esperar que els nobles Tully s’aturin a enterrar les putes mortes.

A en Jaime no l’atreia gens la possibilitat de tornar a la cel·la. «Ara en Tyrion tindria alguna idea enginyosa, però a mi l’únic que se m’acut és atacar-los amb l’espasa».

Van estar-se gairebé una hora jugant a fet i amagar amb els perseguidors, lliscant pels meandres i entre illetes cobertes de vegetació. Just quan començaven a tenir l’esperança que, per algun motiu o altre, els perseguidors havien quedat enrere, la vela va tornar a ser visible al lluny. Ser Cleos va parar de remar un moment.

—Que els Altres se’ls emportin —va maleir eixugant-se la suor del front.

—Remeu! —va cridar la Brienne.

—El que ens persegueix és una galera de riu —va comunicar-los en Jaime després d’haver-la observat una estona. Semblava una mica més gran amb cada cop de rem—. Nou rems a cada banda, és a dir, divuit homes. Més, si porta soldats a banda dels remers. I les veles són més grans que la nostra. No podem ser més ràpids que ells.

—Divuit, has dit? —Ser Cleos es va quedar glaçat amb el rem a les mans.

—Sis per a cadascun. Jo me’n quedaria vuit, però aquests braçalets em molesten una mica. —En Jaime va alçar les mans.— Tret que Lady Brienne tingui l’amabilitat de treure’m els grillons…

Ella no li va fer gens de cas; concentrava tots els esforços a remar.

—Els hem portat mitja nit d’avantatge —va dir en Jaime—. Han estat remant des que ha sortit el sol, amb dos rems descansant per torns. Deuen estar esgotats. Ara mateix, el fet de veure’ns els ha donat noves forces, però no els duraran gaire. N’hauríem de poder matar una bona colla.

—Però… n’hi ha divuit. —Ser Cleos s’havia quedat amb la boca oberta.

—Com a mínim. El més probable és que siguin vint o vint-i-cinc.

—No tenim cap esperança de derrotar divuit homes —va gemegar el seu cosí.

—I quan he dit que la tinguéssim? El millor que podem esperar és morir amb l’espasa a la mà. —Era completament sincer. En Jaime Lannister mai no havia temut la mort.

La Brienne va parar de remar. La suor li havia enganxat uns quants flocs de cabells de color de palla al front, i la seva expressió la feia semblar més lletja que mai.

—Esteu sota la meva protecció —va dir, amb la veu tan carregada de ràbia que gairebé era un gruny.

En Jaime no va poder evitar riure davant de tanta ferocitat. «És com el Gos, però amb pitram», va pensar. «O ho seria, si tingués pitram».

—Doncs protegiu-me, mossa. O allibereu-me perquè em pugui protegir jo mateix.

La galera lliscava riu avall com un gran espiadimonis de fusta. Al seu voltant, l’aigua s’omplia d’escuma blanca pel moviment rabiós dels rems. Se’ls apropava visiblement, i els homes de coberta s’amuntegaven a proa. En Jaime va veure brillar el metall que duien a les mans, i també uns quants arcs. «Arquers». No suportava els arquers.

A la proa de la galera hi havia un home calb i rabassut, amb espesses celles grises i braços musculosos. Damunt la cota de malla duia una sobrevesta blanca bruta amb un desmai brodat de color verd clar, però la tanca de la capa era una truita argentada. «El capità de la guàrdia d’Aigüesvives». Al seu temps, Ser Robin Ryger havia estat un guerrer que destacava per la seva tenacitat, però el seu temps havia passat: tenia la mateixa edat que en Hoster Tully, i s’havia fet vell amb el seu senyor.

Quan els vaixells estaven a cinquanta passes de distància, en Jaime es va posar les mans al voltant de la boca i va cridar:

—Heu vingut a desitjar-me bon viatge, Ser Robin?!

—He vingut a fer-te tornar, Matareis —va bramar Ser Robin Ryger—. On has perdut la cabellera daurada?

—Tenia l’esperança d’encegar els enemics amb la lluïssor de la clepsa. Amb vós ha funcionat força bé.

A Ser Robin no li va fer gràcia. La distància entre l’esquif i la galera havia disminuït fins a les quaranta passes.

—Tireu els rems i les armes al riu, i ningú no prendrà mal.

Ser Cleos va girar el cos.

—Jaime, digue-li que va ser Lady Catelyn que ens va alliberar… un intercanvi de presoners, d’acord amb la llei…

En Jaime l’hi va dir, però no va servir de res.

—La Catelyn Stark no governa Aigüesvives —va respondre a crits Ser Robin. Quatre arquers van prendre posició a banda i banda del cavaller, dos de drets i dos d’agenollats—. Tireu les espases al riu.

—No tinc espasa —va contestar—, però si en tingués, us la clavaria a la panxa i tallaria els ous a aquests quatre covards.

El va respondre un ruixat de fletxes. Una es va clavar al pal, dues van foradar la vela i la quarta no va tocar en Jaime per poc més d’un pam.

S’acostaven a un dels amples revolts del Forca Roja. La Brienne va dirigir l’esquif cap a la corba. La verga va oscil·lar quan giraven i la vela va espetegar quan la va omplir el vent. Davant d’ells, al mig del corrent, s’alçava una illa grossa. El curs principal del riu passava per la dreta. A l’esquerra, hi havia una drecera entre l’illa i els cingles de la riba nord. La Brienne va moure el timó i l’esquif va virar cap a l’esquerra, amb la vela onejant. En Jaime li va mirar els ulls. «Uns ulls bonics», va pensar, «i serens». Sabia llegir els ulls dels homes, i també quin aspecte tenia la por. «Està decidida, no desesperada».

Trenta passes darrere seu, la galera entrava al revolt.

—Ser Cleos, agafeu el timó —va ordenar la mossa—. Matareis, agafeu un rem i procureu que no ens atansem a les roques.

—Com ordeni la senyora.

Un rem no era una espasa, però la pala podia trencar-li la cara a un home si es brandava bé, i amb el coll podia parar algun cop.

Ser Cleos va posar el rem a la mà d’en Jaime i es va afanyar a anar a popa. Van passar per davant de l’extrem de l’illa i van girar bruscament pel canal secundari; la barca es va inclinar i van esquitxar la paret del cingle. L’illa era molt boscosa, un garbuix de salzes, roures i pins alts que projectaven ombres profundes en el corrent d’aigua, i així amagaven els esculls i els troncs podrits d’arbres enfonsats. A l’esquerra s’alçava el penyal, com una paret de roca; als seus peus, el riu s’omplia d’escuma blanquinosa, entre roques trencades i piles de pedres que havien caigut del penya-segat.

Van passar del sol a l’ombra; allà, la paret verda dels arbres i el penyal de roca marró i grisa impedien que els veiessin des de la galera. «Un moment de respir de les fletxes», va pensar en Jaime, mentre els apartava d’una roca mig submergida.

L’esquif es va gronxar. Va sentir el soroll d’una esquitxada i, quan va mirar al seu voltant, la Brienne no hi era. Al cap d’un moment la va tornar a veure, sortint de l’aigua a la base del cingle. Va travessar caminant un bassal poc profund, es va enfilar per unes pedres i va començar l’ascens. Ser Cleos se la va quedar mirant, amb els ulls i la boca molt oberts. «Imbècil», va pensar en Jaime.

—Deixa estar la mossa —va dir bruscament al seu cosí—. Porta el timó.

Van tornar a veure la vela que es movia darrere els arbres. La galera va aparèixer a l’entrada de la drecera, vint passes darrere seu. La proa es va balancejar visiblement quan va girar i en van sortir volant mitja dotzena de fletxes, però totes van fallar de molt. El moviment de les naus causava dificultats als arquers, però en Jaime sabia que ben aviat trobarien la forma de compensar-ho. La Brienne era a mitja paret, agafant-se arreu on podia sense parar de pujar. «Segur que en Ryger la veurà, i aleshores ordenarà als arquers que la facin caure». En Jaime va decidir esbrinar si l’orgull del vell el faria actuar com un estúpid.

—Ser Robin —va cridar—, escolteu-me un moment.

Ser Robin va aixecar una mà, i els arquers van abaixar les armes.

—Digues el que vulguis, Matareis, però de pressa.

L’esquif va lliscar a través d’un llit de pedres trencades mentre en Jaime cridava:

—Conec una forma millor de resoldre això: un combat singular, entre vós i jo.

—No tinc llana al clatell, Lannister.

—No, però potser aquesta tarda hi tindreu una espasa. —En Jaime va aixecar les mans perquè l’altre home pogués veure els grillons.— Lluitaré amb vós encadenat. De què heu de tenir por?

—De vós no, ser. Si depengués de mi, ja m’agradaria, però tinc ordres de tornar-vos viu si és possible. Arquers —va dir, i els va fer un senyal—: preparats, tenseu, dis…

Eren a menys de vint passes de distància. Els arquers difícilment haurien fallat, però mentre tensaven els arcs els va caure al damunt una pluja de còdols. Tot de pedres petites van caure sorollosament a coberta, van rebotar als elms i van esquitxar d’aigua tots dos costats de la proa. Els que eren prou llestos per entendre què passava van aixecar els ulls en el precís moment que un roc de la mida d’una vaca es desprenia del cim del penyal. Ser Robin va fer un crit de consternació. La pedra va girar en l’aire, va colpejar la paret del cingle, es va trencar en dos trossos i els va caure al damunt. El tros més gran va partir el pal, va esquinçar la vela, va enviar dos arquers volant al riu i va esclafar la cama d’un remer que s’inclinava damunt del rem. La velocitat amb què la galera es va començar a omplir d’aigua suggeria que el fragment més petit n’havia foradat el buc. Els xiscles dels remers van ressonar al cingle mentre els arquers agitaven cames i braços, empesos pel corrent. Per la manera com esquitxaven, cap dels dos no sabia nedar. En Jaime va riure.

Quan van sortir del canal secundari, la galera s’enfonsava entre tolls, remolins i esculls, i en Jaime Lannister havia decidit que els déus eren bondadosos. Ser Robin i els seus tres vegades maleïts arquers haurien de fer una caminada llarga i molla per tornar a Aigüesvives, i ell s’havia lliurat d’aquella mossa lletja i corpulenta. «Millor que si ho hagués planejat jo mateix. Quan m’hagi lliurat d’aquests grillons…».

Ser Cleos va fer un crit. Quan en Jaime va mirar enlaire, la Brienne avançava pesadament pel cim del penya-segat, molt per davant d’ells: havia fet drecera per terra mentre ells seguien el revolt del riu. Es va tirar del penyal, i es va capbussar gairebé amb elegància. No hauria estat gens elegant esperar que es partís el cap amb una pedra. Ser Cleos va fer virar l’esquif cap a ella. Per sort, en Jaime encara tenia el rem. «Un bon cop quan intenti pujar i m’hauré lliurat d’ella».

En canvi, es va trobar allargant-li el rem per damunt de l’aigua. La Brienne s’hi va agafar, i en Jaime la va estirar. Quan la va ajudar a pujar a l’esquif, l’aigua que li regalimava pels cabells i la roba xopa va formar un bassal a coberta. «Mullada encara és més lletja. Qui hauria pensat que això era possible?».

—Sou una maleïda mossa estúpida —li va dir—. Hauríem pogut continuar navegant sense vós. Suposo que ara espereu que us ho agraeixi.

—No vull el vostre agraïment, Matareis. Vaig jurar que us portaria sa i estalvi a Port Reial.

—I realment penseu complir el jurament? —En Jaime li va dedicar el seu somriure més brillant.— Això sí que és una meravella.

Catelyn

Ser Desmond Grell havia servit la Casa Tully tota la vida. Era escuder quan la Catelyn va néixer, cavaller quan va aprendre a caminar, muntar i nedar, i mestre d’armes el dia de les seves noces. Havia vist com la nena de Lord Hoster, la petita Cat, es convertia en una jove, en l’esposa d’un gran senyor, en la mare d’un rei. «I ara també m’ha vist convertir-me en una traïdora».

Quan el seu germà Edmure havia anat a la guerra, havia nomenat Ser Desmond castlà d’Aigüesvives, per tant ara li tocava a ell encarregar-se del seu crim. Per no sentir-se tan incòmode va fer que l’acompanyés el majordom del seu pare, l’auster Utherydes Wayn. Els dos homes es van quedar drets mirant-la: Ser Desmond, robust, amb la cara vermella i avergonyit; l’Utherydes, magre, seriós i melancòlic. Tots dos esperaven que l’altre fos el primer a parlar. «Han dedicat les vides a servir el meu pare, i jo els he pagat amb la deshonra», va pensar la Catelyn, cansada.

—Els vostres fills —va dir finalment Ser Desmond—. El mestre Vyman ens ho ha explicat. Pobres nens. És terrible. Terrible. Però…

—Us acompanyem en el sentiment, senyora —va dir l’Utherydes Wayn—. Tot Aigüesvives comparteix el vostre dolor, però…

—La notícia us deu haver fet tornar boja —va intervenir Ser Desmond—. La follia del dolor, la follia d’una mare… la gent ho entendrà. No sabíeu…

—Sí que ho sabia —va dir la Catelyn amb fermesa—. Comprenia el que feia i sabia que era traïció. Si no em castigueu, la gent creurà que ens vam confabular per alliberar en Jaime Lannister. Vaig actuar per decisió pròpia, i tota sola, i només jo he de respondre pel que vaig fer. Poseu-me els grillons que ha deixat buits el Matareis, si cal, i els portaré amb orgull.

—Grillons? —La paraula mateixa semblava trasbalsar el pobre Ser Desmond.— A la mare del rei, la filla del meu senyor? Impossible.

—Seria possible —va dir el majordom Utherydes Wayn— que la senyora consentís a restar confinada a les seves estances fins al retorn de Ser Edmure. Un temps tota sola, per pregar pels seus fills assassinats?

—Confinada, sí —va dir Ser Desmond—. El confinament en una cel·la de la torre, això serviria.

—Si he de restar confinada, permeteu que sigui a les cambres del meu pare, per poder-lo confortar en els darrers dies.

—Molt bé —va dir Ser Desmond després de reflexionar un moment—. No us mancaran les comoditats i sereu tractada amb cortesia, però no tindreu llibertat de moviments pel castell. Visiteu el septe sempre que ho necessiteu, però tret d’això resteu a les estances de Lord Hoster fins al retorn de Lord Edmure.

—Com vulgueu. —El seu germà no era lord mentre el seu pare fos viu, però la Catelyn no va corregir-lo.— Poseu-me un guàrdia, si cal, però us prometo que no intentaré fugir.

Ser Desmond va assentir; era evident que s’alegrava d’haver acabat aquella tasca desagradable, però l’Utherydes Wayn, amb els ulls tristos, es va entretenir un moment quan el castlà es va haver acomiadat.

—Heu fet una cosa molt greu, senyora, i per a no res. Ser Desmond ha enviat Ser Robin Ryger a perseguir-los, amb ordres de tornar amb el Matareis… o, si això no és possible, amb el seu cap.

La Catelyn no havia esperat menys. «Que el Guerrer doni força al teu braç per empunyar l’espasa, Brienne», va pregar. Havia fet tot el que havia pogut; ara només li restava l’esperança.

Van traslladar els seus estris al dormitori del pare, dominat pel gran llit amb dosser on havia nascut la Catelyn, amb columnes tallades en forma de truites saltant. Al pare l’havien traslladat a una altra cambra una mica més avall, on havien posat el llit del malalt de cara al balcó triangular de les seves estances, des d’on podia veure els rius que tant havia estimat.

Quan la Catelyn va entrar, Lord Hoster dormia. Va sortir al balcó i va repenjar una mà a la barana de pedra rasposa. Tenia una bona vista riu avall des del punt on, a sota de la punta del castell, el veloç Rodapedra s’unia al plàcid Forca Roja. «Si veig venir una vela ratllada de l’est, serà Ser Robin que torna». De moment, la superfície de l’aigua estava deserta. En va donar gràcies als déus, i va tornar a dins per fer companyia al pare.

La Catelyn no sabria dir si Lord Hoster sabia que era allà, o si la seva presència el conhortava, però a ella el fet de ser amb ell l’alleujava. «Què diries, pare, si t’assabentessis del meu crim?», va pensar. «Hauries fet el mateix, si la Lysa i jo fóssim a les mans dels nostres enemics? O també m’hauries condemnat, i hauries dit que era follia de mare?».

La cambra feia olor de mort; era una olor densa, dolça i nauseabunda, que no marxava fàcilment. Li recordava els fills que havia perdut, el seu estimat Bran i el petit Rickon, assassinats per en Theon Greyjoy, que havia estat pupil d’en Ned. Encara plorava en Ned, sempre el ploraria, però que també li haguessin pres els seus fillets…

—Perdre un fill és una cosa monstruosa i cruel —va murmurar molt fluixet, més per a si mateixa que per al pare.

Lord Hoster va obrir els ulls.

—Tanarida —va dir amb veu feble i plena de dolor.

«No em coneix». La Catelyn s’havia acostumat que el pare la confongués amb la mare o amb la seva germana Lysa, però el nom de Tanarida no el coneixia.

—Sóc la Catelyn —va dir—. Sóc la Cat, pare.

—Perdona’m… la sang… si us plau… Tanarida…

Podria ser que hi hagués una altra dona en la vida del seu pare? Potser alguna noia de poble a qui havia fet un greuge quan era jove? «Podria ser que hagués trobat consol als braços d’alguna criada després de la mort de la mare?». Era una idea estranya, trasbalsadora. De sobte va tenir la sensació que mai no havia arribat a conèixer el seu pare.

—Qui és la Tanarida, senyor? Vols que la faci cridar, pare? On puc trobar aquesta dona? Encara està viva?

—Ha mort —va gemegar Lord Hoster. Li va buscar la mà a les palpentes—. En tindràs d’altres… uns nadons preciosos, i legítims.

«D’altres?», va pensar la Catelyn. «S’ha oblidat que en Ned ja no hi és? Parla encara amb la Tanarida, o ara parla amb mi, o amb la Lysa, o amb la mare?».

Quan el vell va tossir, hi havia sang a l’esput. Li va agafar els dits amb força.

—… sigues una bona esposa i els déus et beneiran… fills… fills legítims… Aaaaah.

L’inesperat espasme de dolor va tensar la mà de Lord Hoster. Va clavar amb força les ungles a la mà de la Catelyn, i va fer un crit ofegat.

El mestre Vyman hi va anar de seguida, per preparar una altra dosi de llet de cascall i ajudar el seu senyor a empassar-se-la. Ben aviat, Lord Hoster Tully havia tornat a caure en un son profund.

—Preguntava per una dona —va dir la Cat—. La Tanarida.

—Tanarida? —El mestre la va mirar sense entendre res.

—No coneixeu ningú que es digui així? Una criada, una dona d’un poble dels voltants? Potser algú d’anys enrere? —Ja feia molt temps que la Catelyn era fora d’Aigüesvives.

—No, senyora. Puc preguntar, si voleu. Segur que l’Utherydes Wayn sabrà si algú amb aquest nom ha estat criat d’Aigüesvives. Tanarida, heu dit? La gent del poble sovint posa a les filles noms de flors i plantes. —El mestre es va quedar pensatiu.— Hi havia una vídua, em sembla recordar, que solia venir al castell per canviar les soles de sabates velles. Ara que hi penso, crec que es deia Tanarida. O potser Margarida? Un nom així. Però ja fa molts anys que no ve…

—Es deia Violeta —va dir la Catelyn, que es recordava perfectament de la vella.

—Ah, sí? —va dir el mestre com disculpant-se—. Perdoneu-me, Lady Catelyn, però no em puc entretenir. Ser Desmond ha ordenat que no parlem amb vós més del que exigeixen els nostres deures.

—Doncs heu d’obeir les seves ordres. —La Catelyn no podia retreure allò a Ser Desmond; li havia donat pocs motius per confiar en ella, i sens dubte temia que aprofités la fidelitat que molta gent d’Aigüesvives encara sentia cap a la filla del seu senyor per fer més mal. «Almenys m’he tret del damunt la guerra», es va dir, «ni que sigui per poc temps».

Quan el mestre va ser fora, es va posar una capa de llana i va tornar a sortir al balcó. La llum del sol es reflectia als rius i daurava la superfície de les aigües que fluïen al voltant del castell. La Catelyn es va protegir els ulls de la llum i hi va cercar una vela llunyana, tement el moment que la veiés. Però no hi havia res, i allò volia dir que encara tenia esperances.

Va mirar tot el dia, i gran part de la nit, fins que les cames li feien mal de tant estar dreta. Un corb va arribar al castell a mitja tarda i es va dirigir a la corbera movent les grans ales negres. «Ales fosques, paraules fosques», va pensar, recordant l’últim ocell que havia arribat i l’horror que havia dut.

El mestre Vyman va tornar quan es feia fosc per tenir cura de Lord Tully i portar a la Catelyn un discret sopar de pa, formatge i bou bullit amb rave.

—He parlat amb l’Utherydes Wayn, senyora. Està segur que mentre ell ha servit a Aigüesvives no hi ha hagut cap dona que es digués Tanarida.

—He vist que avui arribava un corb. Han tornat a capturar en Jaime? —«Oh, que els déus no ho vulguin, l’han mort?».

—No, senyora, no hem sabut res del Matareis.

—Així doncs, es tracta d’una altra batalla? L’Edmure corre perill? O en Robb? Si us plau, tingueu consideració i calmeu les meves pors.

—Senyora, no hauria de… —En Vyman va mirar ràpidament al seu voltant, com per assegurar-se que no hi havia ningú més a la cambra.— Lord Tywin ha abandonat les terres dels rius. Als guals no hi ha novetat.

—Doncs d’on ha vingut el corb?

—De l’oest —va respondre, concentrat a posar bé els llençols de Lord Hoster i evitant mirar-la als ulls.

—Notícies d’en Robb?

—Sí, senyora —va dir després de dubtar un moment.

—Alguna cosa no va bé. —Ho va saber per l’actitud del mestre. Li amagava alguna cosa.— Digueu-me, és en Robb? Ha pres mal? —«Que no sigui mort, per l’amor dels déus, no em digueu que és mort».

—Sa Altesa va rebre una ferida durant l’atac al Penyal —va dir el mestre Vyman, encara evasiu—, però escriu que no ens hem de preocupar, i que espera tornar aviat.

—Una ferida? Quina mena de ferida? És greu?

—Diu que no ens hem de preocupar.

—Totes les ferides em preocupen. Ja en tenen cura?

—Estic segur que sí. El mestre del Penyal l’atendrà, sens dubte.

—On l’han ferit?

—Senyora, tinc ordres de no parlar amb vós. Perdoneu-me.

En Vyman es va afanyar a recollir les pocions i sortir, i la Catelyn es va tornar a quedar sola amb el seu pare. La llet de cascall havia fet efecte, i Lord Hoster dormia profundament. Un fil prim de saliva li queia d’una comissura de la boca i li mullava el coixí. La Catelyn va agafar un drap de lli i l’hi va eixugar amb delicadesa. Quan el va tocar, Lord Hoster va gemegar.

—Perdona’m —va dir, en veu tan baixa que gairebé no entenia les paraules—. Tanarida… sang… la sang… déus, tingueu pietat…

Aquelles paraules la van trasbalsar més del que era capaç de dir, tot i no entendre res del que deien. «Sang», va pensar. «Al final tot ha d’anar a parar a la sang? Qui era aquesta dona, pare, i què li vas fer que ara necessites tant el seu perdó?».

Aquella nit la Catelyn va dormir poc i malament, perseguida per somnis vagues sobre els seus fills, els perduts i els morts. Molt abans que es fes de dia, es va despertar amb les paraules del pare ressonant-li a les orelles. «“Uns nadons preciosos, i legítims…”, per què hauria de dir una cosa així, si no fos… podria haver tingut un bastard amb aquesta dona, la Tanarida?». No s’ho podia creure. El seu germà Edmure, sí; no l’hauria sorprès assabentar-se que l’Edmure tenia una dotzena de fills naturals. Però no el seu pare; Lord Hoster Tully, mai.

«Podria ser que Tanarida fos una manera afectuosa d’anomenar la Lysa, igual com a mi em deia Cat?». Lord Hoster ja l’havia confós alguna vegada amb la seva germana. «“En tindràs d’altres”, ha dit. “Uns nadons preciosos, i legítims”». La Lysa havia avortat cinc vegades, dues al Niu d’Àligues, tres a Port Reial… però mai a Aigüesvives, on Lord Hoster hauria estat al seu costat per consolar-la. «Mai, tret que… tret que hagués estat embarassada, la primera vegada».

Ella i la seva germana s’havien casat el mateix dia, i s’havien quedat amb el pare quan els seus esposos recents havien marxat per afegir-se a la revolta d’en Robert. Després, quan no havien sagnat en el moment que pertocava, la Lysa no havia parat de parlar alegrement sobre els fills que estava segura que esperaven.

—El teu fill serà l’hereu d’Hivèrnia i el meu, del Niu d’Àligues. Oh, seran grans amics, com el teu Ned i Lord Robert. Seran més germans que no cosins, de debò, n’estic segura.

«Estava tan contenta».

Però poc després la Lysa havia sagnat, i havia perdut tota l’alegria. La Catelyn sempre havia pensat que la Lysa simplement havia tingut un petit retard, però si realment hagués estat embarassada…

Va recordar la primera vegada que havia donat en Robb a la seva germana perquè l’agafés; un menut ploraner i amb la cara vermella, però ja aleshores fort i ple de vida. Tan aviat com la Catelyn havia posat el nadó als braços de la seva germana, la Lysa s’havia desfet en un mar de llàgrimes. Havia tornat de seguida el nen a la Catelyn i havia fugit.

«Si aleshores hagués perdut un fill, això podria explicar les paraules del pare, i moltes altres coses…». El matrimoni de la Lysa amb Lord Arryn s’havia acordat a corre-cuita i ja aleshores en Jon era un home vell, més gran que el seu pare. «Un home vell i sense hereu». Les seves dues primeres esposes havien mort sense donar-li fills, el fill del seu germà havia estat assassinat a Port Reial amb en Brandon Stark, el seu valent cosí havia mort a la batalla de les Campanes. Necessitava una esposa jove si volia que la Casa Arryn no es perdés… «Una esposa jove, i que fos segur que era fèrtil».

La Catelyn es va llevar, es va posar una bata i va baixar per l’escala fins a l’estança a les fosques on reposava el seu pare. L’omplia una sensació de basarda davant la qual no podia fer res.

—Pare —li va dir—. Pare, sé què vas fer. —Ja no era una núvia innocent amb el cap ple de somnis. Era una vídua, una traïdora, una mare afligida, i una dona sàvia, que sabia molt bé com funcionava el món.— El vas obligar a casar-s’hi —va murmurar—. La Lysa va ser el preu que va haver de pagar en Jon Arryn per les espases i les llances de la Casa Tully.

No era estrany que hi hagués hagut tan poc amor al matrimoni de la seva germana. Els Arryn eren orgullosos, i molt primmirats quan es tractava del seu honor. Lord Jon podia casar-se amb la Lysa perquè els Tully s’aliessin amb la revolta, i amb l’esperança de tenir un fill, però li hauria costat molt estimar una dona que arribava al seu llit sollada i en contra de la seva voluntat. Sens dubte hauria estat amable amb ella, i hauria complert el seu deure; però la Lysa necessitava escalf, afecte.

L’endemà, mentre desdejunava, la Catelyn va demanar paper i ploma i es va posar a escriure una carta a la seva germana a la vall d’Arryn. Va explicar a la Lysa el que havia passat a en Bran i en Rickon, fent un esforç a cada paraula, però sobretot li va parlar del pare.

Pensa només en el mal que et va fer, i se li està acabant el temps. El mestre Vyman diu que no s’atreveix a preparar llet de cascall més forta. És hora que el pare abandoni l’espasa i l’escut. Li ha arribat l’hora de reposar. Però s’obstina a continuar lluitant, no vol cedir. Crec que és per tu. Necessita el teu perdó. Ja sé que per culpa de la guerra el viatge del Niu d’Àligues a Aigüesvives ha esdevingut perillós, però segur que una força prou nombrosa de cavallers et faria passar sana i estàlvia les Muntanyes de la Lluna, no ho creus? Cent homes, o potser mil? I si no pots venir, no li escriuràs, almenys? Unes quantes paraules d’afecte, perquè mori en pau? Escriu el que vulguis, i jo l’hi llegiré, per fer-li més fàcil el traspàs.

Ja quan va deixar la ploma i va demanar lacre per segellar la carta, la Catelyn tenia la sensació que amb la carta segurament no n’hi hauria prou, i seria massa tard. El mestre Vyman no creia que Lord Hoster resistís prou temps perquè un corb arribés al Niu d’Àligues i tornés. «Però ja ha dit el mateix altres vegades…». Els Tully no es rendien fàcilment, per més poques possibilitats que tinguessin. Després de lliurar el missatge al mestre, la Catelyn va anar al septe i va encendre una espelma al Pare del cel pel seu propi pare, una altra a l’Anciana, que havia portat el primer corb al món quan havia guaitat per la porta de la mort, i una tercera a la Mare, per la Lysa i per tots els fills que les dues havien perdut.

Més tard, aquell mateix dia, mentre seia al costat de Lord Hoster amb un llibre a les mans i llegia el mateix fragment una vegada i una altra, va sentir el so de veus que cridaven i el toc d’una trompeta. «És Ser Robin», va pensar immediatament, amb un ensurt. Va sortir al balcó, però des d’allà només es veien els rius; tanmateix, a fora sentia les veus més clarament, i també el soroll de molts cavalls, el dring dels arnesos i una aclamació de tant en tant. La Catelyn va pujar per l’escala de caragol fins al capdamunt de la torre. «Ser Desmond no m’ha prohibit sortir al terrat», es deia mentre pujava.

El soroll venia de l’altra banda del castell, del costat de la porta principal. Hi havia un grup d’homes drets davant el rastell, que pujava a batzegades, i als camps de l’altra banda, a fora el castell, hi havia uns centenars de genets. Va bufar el vent i en va aixecar els estendards, i la Catelyn va tremolar alleujada en veure la truita saltant d’Aigüesvives. «És l’Edmure».

Van passar dues hores abans no va decidir anar-la a veure. Mentrestant, el castell ressonava amb els sorollosos retrobaments dels homes que abraçaven les dones i fills que havien deixat enrere. De la corbera n’havien sortit tres corbs, bellugant les ales negres per envolar-se. La Catelyn els va observar des del balcó del seu pare. S’havia rentat el cap, canviat de roba i preparat per rebre els retrets del seu germà… i tot i això, l’espera es va fer dura.

Quan finalment va sentir soroll a l’altra banda de la porta, es va asseure amb les mans juntes a la falda. Les botes, les gamberes i la sobrevesta de l’Edmure tenien esquitxos de fang vermell sec. Algú que el mirés no hauria sabut mai que havia guanyat una batalla. Estava prim i cansat, amb les galtes pàl·lides, la barba llarga i despentinada i els ulls massa brillants.

—Edmure —va dir la Catelyn, amoïnada—, fas mala cara. Ha passat alguna cosa? Els Lannister han passat el riu?

—Els he obligat a retrocedir. Lord Tywin, en Gregor Clegane, l’Addam Marbrand, els he obligat a girar cua. L’Stannis, però… —va fer una ganyota.

—L’Stannis? Què passa amb l’Stannis?

—Ha perdut la batalla de Port Reial —va dir tristament l’Edmure—. Li han cremat la flota, l’exèrcit està desbandat.

Una victòria dels Lannister era una mala notícia, però la Catelyn no podia compartir l’evident consternació del seu germà. L’ombra que havia vist travessar la tenda d’en Renly i la manera com la sang havia brollat per l’acer de la gorgera encara li feien venir malsons.

—L’Stannis era tan poc amic nostre com Lord Tywin.

—No ho entens. Altjardí s’ha pronunciat a favor d’en Joffrey. I Dorne també. Tot el sud. —Va serrar els llavis.— I tu decideixes que cal deixar anar el Matareis. No hi tenies cap dret.

—Tenia el dret d’una mare. —Parlava amb veu serena, tot i que la notícia d’Altjardí era un cop brutal a les esperances d’en Robb. Però ara no hi podia pensar.

—No hi tenies cap dret —va repetir l’Edmure—. Era presoner d’en Robb, del teu rei, i en Robb em va encarregar que el tingués en lloc segur.

—Amb la Brienne estarà segur. Ho ha jurat damunt la seva espasa.

—Aquella dona?

—Portarà en Jaime a Port Reial, i ens tornarà l’Arya i la Sansa sanes i estàlvies.

—La Cersei mai no les deixarà marxar.

—La Cersei no. En Tyrion. Ho va jurar, davant de tota la cort. I el Matareis també ho ha jurat.

—La paraula d’en Jaime no val res. Quant al Gnom, diuen que en la batalla va rebre un cop de destral al cap. Serà mort abans que la teva Brienne arribi a Port Reial, si és que hi arriba.

—Mort?

«Era possible que els déus fossin tan despietats?». Havia obligat en Jaime a fer un centenar de juraments, però era en la promesa del seu germà que havia dipositat les esperances. L’Edmure no es va adonar de la seva angoixa.

—Jo era el responsable d’en Jaime, i el penso recuperar. He enviat corbs…

—Corbs? A qui? Quants?

—Tres —va dir el seu germà—. Així segur que el missatge arribarà a Lord Bolton. Pel riu o per carretera, el camí d’Aigüesvives a Port Reial per força els ha de fer passar a prop de Harrenhal.

—Harrenhal. —Només de pronunciar la paraula, la cambra ja semblava més fosca. L’horror li va enterbolir la veu quan va dir:— Edmure, ets conscient del que has fet?

—No tinguis por, no esmento la teva intervenció. He escrit que en Jaime s’ha escapat, i que ofereixo mil dragons a qui el torni a capturar.

«Anem de mal en pitjor», va pensar desesperada la Catelyn. «El meu germà és un ximplet». Inesperadament, sense voler, els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—Si això ha estat una fugida —va dir en veu baixa— i no un intercanvi de presoners, per quin motiu els Lannister haurien de lliurar les meves filles a la Brienne?

—Això no passarà mai. Ens tornaran el Matareis, me n’he assegurat.

—De l’única cosa que t’has assegurat és que mai més tornaré a veure les meves filles. La Brienne el podria haver portat sa i estalvi a Port Reial…, sempre que ningú els estigués perseguint. Però ara… —La Catelyn no va poder continuar.— Deixa’m sola, Edmure. —No tenia cap dret a donar-li ordres, allà al castell que aviat seria d’ell, però el seu to no admetia discussions.— Deixa’m amb el pare i el meu dolor, no tinc res més a dir-te. Vés-te’n. Vés.

Només volia estirar-se, tancar els ulls i dormir, i resar per no tenir cap somni.

Arya

El cel era negre com les muralles de Harrenhal que tenien al darrere, i queia una pluja constant i suau, que esmorteïa el so dels cascos dels cavalls i els regalimava per la cara.

Cavalcaven cap al nord, allunyant-se del llac per un camí ple de roderes que travessava camps destrossats, boscos i rierols. L’Arya es va posar al capdavant i va esperonar el cavall robat, que va fer anar a un trot ràpid i imprudent fins que els arbres la van envoltar. El Pastís Calent i en Gendry la seguien com podien. Els llops udolaven al lluny, i sentia esbufegar el Pastís Calent. Ningú no deia res. De tant en tant l’Arya mirava per damunt de l’espatlla, per estar segura que els dos nois no s’havien quedat massa enrere i per mirar si els perseguien.

Els perseguirien, n’estava segura. Havia robat tres cavalls de les quadres i un mapa i un punyal de les estances mateix d’en Roose Bolton, i havia matat un guàrdia a la poterna, tallant-li el coll quan s’agenollava per recollir la moneda de ferro gastada que li havia donat en Jaqen H’ghar. Algú hauria trobat el mort, estès en un bassal de la seva pròpia sang, i aleshores haurien donat l’alarma. Despertarien Lord Bolton i escorcollarien Harrenhal des dels merlets fins al celler, i aleshores descobririen que el mapa i el punyal havien desaparegut, com també unes quantes espases de l’armeria, pa i formatge de les cuines, un petit forner, un aprenent de ferrer i una copera que es deia Nan… o Mostela, o Arry, segons amb qui parlessin.

El senyor del Fort del Terror no els perseguiria en persona. En Roose Bolton es quedaria al llit, amb la carn blanquinosa esquitxada de sangoneres, i donaria ordres en aquella veu baixa com un murmuri. Al capdavant dels perseguidors potser hi hauria el seu home de confiança, en Walton, el que anomenaven Potes d’Acer per les gamberes que sempre duia a les cames. O potser seria el bavós Vargo Hoat i els seus mercenaris, que es feien dir els Braus Companys. Altres els anomenaven els Comediants Sanguinaris (però mai a la cara), i de vegades els Tallapeus, perquè Lord Vargo tenia el costum de tallar peus i mans als qui provocaven la seva còlera.

«Si ens atrapen, ens tallaran les mans i els peus», va pensar l’Arya, «i després en Roose Bolton ens espellarà». Encara anava vestida de patge i al pit, damunt del cor, hi duia cosit el blasó de Lord Bolton, l’home escorxat del Fort del Terror.

Cada cop que mirava enrere, gairebé esperava veure la resplendor de torxes que sortien de les llunyanes portes de Harrenhal i corrien per dalt de les enormes i altes muralles del castell, però no hi havia res. Harrenhal seguia dormint, fins que es va perdre en la foscor i es va amagar darrere els arbres.

Quan van passar el primer rierol, l’Arya va fer girar el cavall cap a un costat i els va guiar fora del camí; van seguir el curs serpentejant de l’aigua cinc-centes passes fins que finalment es van enfilar per una riba pedregosa. Si els perseguidors portaven gossos, esperava que així potser perdessin el rastre. No es podien quedar al camí. «Al camí hi ha la mort», es va dir, «la mort és a tots els camins».

En Gendry i el Pastís Calent no van qüestionar la seva decisió. Al capdavall, ella era qui tenia el mapa, i el Pastís Calent li tenia gairebé tant terror com als homes que potser els perseguien. Havia vist el guàrdia que havia mort. «Val més que em tingui por», es va dir. «Així farà el que jo digui, i no qualsevol ximpleria».

Sabia que ella també hauria de tenir més por. Només tenia deu anys, i era una nena escanyolida dalt d’un cavall robat amb un bosc fosc al davant i uns homes que li tallarien els peus de bon grat al darrere. Però, no sabia per què, estava més tranquil·la del que mai havia estat a Harrenhal. La pluja li havia rentat la sang del guàrdia dels dits, duia una espasa a l’esquena, els llops rondaven en la foscor com ombres grises i magres, i l’Arya Stark no tenia por. «La por fa talls més fondos que les espases», va murmurar tota sola, les paraules que en Syrio Forel li havia ensenyat, i també les paraules d’en Jaqen, valar morghulis.

Va parar de ploure, hi va tornar, va parar de nou i es va posar a ploure un altre cop, però tenien bones capes per protegir-se de l’aigua. L’Arya no deixava de fer-los avançar a un ritme lent i constant. A sota dels arbres estava massa fosc per anar més de pressa; cap dels dos nois no era bon genet i el terra tou i desigual era traïdor, amb arrels mig enterrades i pedres ocultes. Van travessar un altre camí, amb profundes roderes plenes d’aigua de pluja, però l’Arya no el va voler agafar. Els va fer pujar i baixar pels turons ondulats, a través d’esbarzers, bardisses i sotabosc espès, seguint els llits d’estrets torrents on les branques carregades de fulles mullades els colpejaven la cara al seu pas.

Una vegada, l’euga d’en Gendry va relliscar en el fang, va caure sobre la gropa i va llançar el noi fora de la sella, però ni el cavall ni el genet no es van fer mal i en Gendry, amb la seva característica expressió de tossuderia, va tornar a muntar de seguida. Poc després van ensopegar amb tres llops que devoraven un cervatell mort. Quan el cavall del Pastís Calent els va ensumar, es va espantar i es va desbocar. Dos dels llops també van fugir, però el tercer va aixecar el cap i els va ensenyar les dents, disposat a defensar la presa.

—Retrocedeix —va dir l’Arya a en Gendry—. A poc a poc, i així no l’espantaràs.

Van apartar-se lentament amb els cavalls, fins que van perdre de vista el llop i el seu banquet. No va ser fins llavors que l’Arya va girar per anar a buscar el Pastís Calent, que s’aferrava desesperadament a la sella mentre el seu cavall s’obria pas per entre els arbres.

Després van passar per un poble cremat, trepitjant amb compte entre les restes de cabanes renegrides i pel costat dels ossos d’una dotzena d’homes penjats d’un rengle de pomeres. Quan el Pastís Calent els va veure es va posar a resar, suplicant amb veu tènue la misericòrdia de la Mare, una vegada i una altra. L’Arya va mirar els morts descarnats amb la roba molla i mig podrida i va dir la seva pròpia pregària. «Ser Gregor», recitava, «Dunsen, Polliver, Raff el Dolç. El Pessigolles i el Gos. Ser Ilyn, Ser Meryn, el rei Joffrey, la reina Cersei». La va acabar amb valar morghulis, va tocar la moneda d’en Jaqen al seu amagatall de sota el cinturó, i després va estirar el braç enlaire i va collir una poma d’entre els morts mentre cavalcava per sota. Estava farinosa i lloca, però se la va menjar amb cucs i tot.

Va ser el dia que no va sortir el sol. A poc a poc, el cel es va anar tornant més clar, però mai no van arribar a veure el sol. El negre es va convertir en gris, i els colors van anar tornant tímidament al món. Els pins sentinella anaven vestits amb verds foscos, i els arbres de fulla caduca, amb tons rogencs i d’or vell que començaven a tornar-se marrons. Es van aturar el temps just per abeurar els cavalls i fer un esmorzar ràpid i fred, partint un dels pans que el Pastís Calent havia robat de la cuina i passant-se trossos de formatge groc dur de mà en mà.

—Saps cap a on anem? —li va preguntar en Gendry.

—Cap al nord —va dir l’Arya.

El Pastís Calent va mirar al seu voltant amb aire dubitatiu.

—Cap a on és el nord?

—Cap allà —va contestar l’Arya assenyalant amb el formatge.

—Però no es veu el sol. Com ho saps?

—Per la molsa. Veus que creix sobretot en un costat dels arbres? Aquest és el sud.

—I què hi ha que ens interessi, al nord? —va voler saber en Gendry.

—El Trident. —L’Arya va desenrotllar el mapa robat per ensenyar-los-el.— Ho veieu? Un cop arribats al Trident, només l’hem de seguir corrent amunt fins a arribar a Aigüesvives, aquí. —Va resseguir la ruta amb el dit.— És molt lluny, però si seguim el riu no ens podem perdre.

—On és Aigüesvives? —va dir el Pastís Calent, mentre mirava el mapa i parpellejava.

La imatge que representava Aigüesvives era la torre d’un castell situat al punt on s’unien les línies blaves de dos rius, el Rodapedra i el Forca Roja.

—Aquí! —Va tocar el punt.— Aigüesvives, diu.

—Saps llegir? —li va dir el noi, meravellat, com si li hagués dit que podia caminar per damunt de l’aigua.

—Quan arribem a Aigüesvives estarem segurs —va dir ella, assentint amb el cap.

—Ah, sí? Per què?

«Perquè Aigüesvives és el castell del meu avi, i el meu germà Robb serà allà», tenia ganes de dir. Es va mossegar el llavi i va enrotllar el mapa.

—Hi estarem. Però només si hi arribem.

Va ser la primera a tornar a muntar. Li sabia greu amagar la veritat al Pastís Calent, però no hi confiava prou per dir-li el seu secret. En Gendry ho sabia, però era diferent. En Gendry tenia el seu propi secret, encara que ell mateix no semblava saber quin era.

Aquell dia l’Arya va marcar un ritme més ràpid: feia anar els cavalls al trot tant de temps com s’atrevia, i de vegades els esperonava fins al galop quan veia un tros de camp pla davant d’ells. Però això passava molt rarament; el terreny s’estava tornant cada cop més muntanyós. Els turons no eren alts, ni especialment escarpats, però semblava que no s’acabaven mai, i aviat es van cansar de pujar-los i baixar-los i van acabar seguint el terreny, al llarg de torrents i per un laberint de valls poc fondes i boscoses on els arbres formaven un dosser impenetrable.

De tant en tant deia al Pastís Calent i en Gendry que continuessin avançant mentre ella retrocedia per intentar esborrar el seu rastre, escoltant constantment per si arribava el primer senyal que els perseguien. «Massa a poc a poc», pensava tot mossegant-se el llavi, «anem massa a poc a poc, segur que ens atraparan». Un dia, des del cim d’una carena, va veure unes figures fosques que passaven un rierol a la vall que havien deixat enrere, i per un instant va témer que els genets d’en Roose Bolton els empaitessin, però quan va tornar a mirar es va adonar que només era un estol de llops. Es va posar les mans al voltant de la boca i els va dedicar un udol:

—Auuuuuu, aauuuuuuuuuuuuu.

Quan el llop més gros va aixecar el cap i li va tornar l’udol, el so va fer esgarrifar l’Arya.

Abans del migdia, el Pastís Calent havia començat a queixar-se. Li feia mal el cul, deia, el fregadís de la sella li havia deixat en carn viva la part de dins de les cuixes i, a més, necessitava dormir.

—Estic tan cansat que cauré del cavall.

—Si cau del cavall —va preguntar l’Arya a en Gendry—, qui et sembla que el trobarà primer, els llops o els Comediants?

—Els llops —va dir en Gendry—. Tenen més bon nas.

El Pastís Calent va obrir la boca i la va tornar a tancar. No va caure del cavall. Al cap de poc es va posar a ploure una altra vegada. Encara no havien vist ni una mica de sol. Cada cop feia més fred, i una boira tènue i blanquinosa s’estiregassava entre els pins i per damunt dels camps nus i cremats.

En Gendry ho passava gairebé igual de malament que el Pastís Calent, però era massa tossut per queixar-se. Muntava sense traça, amb una expressió de determinació a la cara sota els cabells negres i abundants, però l’Arya s’adonava que no era un bon genet. «Me n’hauria d’haver recordat», va pensar. Ella havia muntat tota la vida, ponis quan era petita i després cavalls, però en Gendry i el Pastís Calent havien nascut a la ciutat, i a la ciutat la gent humil anava a peu. En Yoren els havia donat muntures quan havien sortit de Port Reial, però anar lentament dalt d’un ruc pel camí Reial, al darrere d’un carro, no tenia res a veure amb guiar un cavall de caça per boscos salvatges i camps cremats.

L’Arya hauria anat molt més de pressa tota sola, i ho sabia, però no els podia deixar. Eren la seva bandada, els seus amics, els únics amics vius que li quedaven, i si no fos per ella encara serien sans i estalvis a Harrenhal, en Gendry suant a la forja i el Pastís Calent a les cuines. «Si els Comediants ens atrapen, els diré que sóc la filla d’en Ned Stark i la germana del Rei al Nord. Els ordenaré que em portin amb el meu germà i que no facin cap mal al Pastís Calent i a en Gendry». Però potser no la creurien, i encara que la creguessin… Lord Bolton era banderer del seu germà, però igualment li feia por. «No permetré que ens atrapin», es va jurar en silenci, mentre es passava la mà per damunt l’espatlla per tocar l’empunyadura de l’espasa que en Gendry havia robat per a ella. «De cap manera».

Més tard, aquella mateixa tarda, van sortir de sota els arbres i es van trobar a la vora d’un riu. El Pastís Calent va fer un crit d’alegria.

—El Trident! Ara només hem d’anar riu amunt, com has dit. Gairebé ja hi som!

—Crec que aquest riu no és el Trident —va dir l’Arya rosegant-se el llavi. El riu havia crescut amb les pluges, però tot i això no hi podia haver més de trenta peus d’una banda a l’altra. Recordava que el Trident era molt més ample—. És massa petit —els va explicar—, i no hem anat prou lluny.

—I tant que sí —va insistir el Pastís Calent—. Hem cavalcat tot el dia, i gairebé no ens hem aturat. Segur que hem fet molt de camí.

—Tornem a fer un cop d’ull al mapa —va dir en Gendry.

L’Arya va baixar del cavall, va treure el mapa i el va desenrotllar. La pluja tamborinava damunt la pell d’ovella, i hi formava petits rierols.

—Som més o menys per aquí, crec —va dir, assenyalant amb el dit mentre els nois miraven per damunt les seves espatlles.

—Però si gairebé no ens hem allunyat gens —va dir el Pastís Calent—. Mira, tens Harrenhal al costat del dit, pràcticament el toques. I hem cavalcat tot el dia!

—Ens falten llegües i llegües per arribar al Trident —va dir l’Arya—. Trigarem dies. Això deu ser un altre riu, un d’aquests, mireu. —Els va ensenyar les línies blaves més fines que el cartògraf havia pintat, cadascuna d’elles amb un nom escrit a sota en lletres menudes.— El Darry, el Pomaverda, el Donzella… aquí, el Salze Petit, podria ser aquest.

El Pastís Calent va mirar la línia i després el riu.

—A mi no em sembla tan petit.

En Gendry també arrufava les celles.

—El riu que assenyales va a parar a aquest altre, ho veus?

—El Salze Gros —va llegir ella.

—D’acord, el Salze Gros. Mira, el Salze Gros va a parar al Trident, per tant podríem seguir aquest riu fins a l’altre, però hauríem d’anar corrent avall en lloc de corrent amunt. El que passa és que si aquest riu no és el Salze Petit, si és aquest altre d’aquí…

—El rierol Arrissat —va llegir l’Arya.

—Mira, aquest fa un gir i torna a anar cap al llac, cap a Harrenhal. —Va resseguir la línia amb el dit.

—No! Segur que ens mataran —va dir el Pastís Calent obrint molt els ulls.

—Hem de saber quin riu és —va afirmar en Gendry, amb tota la seva tossuderia a la veu—. Ho hem de saber.

—Bé, doncs no ho sabem. —El mapa tenia noms escrits al costat de les línies blaves, però ningú no havia escrit cap nom a la vora del riu.— No anirem riu amunt ni riu avall —va decidir, i va enrotllar el mapa—. El passarem i continuarem anant cap al nord, com fins ara.

—Que saben nedar, els cavalls? —va preguntar el Pastís Calent—. Arry, sembla molt fondo. I si hi ha serps?

—Estàs segura que anem cap al nord? —va preguntar en Gendry—. Amb tots aquests turons… Si girem sense voler…

—La molsa dels arbres…

—Aquest arbre d’aquí té molsa per tres costats —va dir el noi, i va assenyalar un arbre d’allà a la vora—, i el del costat no en té gens. Podríem estar perduts, i avançar en cercles.

—Potser sí —va dir l’Arya—, però igualment penso passar el riu. Podeu venir o us podeu quedar aquí.

Va tornar a pujar a la sella, sense fer cas dels nois. Si no volien seguir-la, ja podien trobar Aigüesvives tots sols, si bé era més probable que els Comediants els trobessin a ells.

Va haver de seguir la vora del riu ben bé mitja milla fins que finalment va trobar un punt on semblava que es podia passar de forma segura, i fins i tot així l’euga es resistia a entrar a l’aigua. Es digués com es digués, el riu baixava marró i amb força, i en la zona més profunda del mig arribava per damunt de la panxa del cavall. Les botes se li van omplir d’aigua, però igualment va clavar els talons a l’animal i es va enfilar per l’altra riba. Darrere seu, va sentir esquitxades i el renill nerviós d’una euga. «Doncs m’han seguit. Bé». Es va girar a mirar com els nois s’esforçaven per passar i sortien de l’aigua, xops, al seu costat.

—No era el Trident —els va dir—. Segur que no.

El riu següent era menys profund i més fàcil de passar. Tampoc no era el Trident, i ningú no va discutir amb ella quan els va dir que el passarien.

S’estava fent fosc quan es van aturar a deixar descansar de nou els cavalls i compartir un altre àpat de pa i formatge.

—Tinc fred i estic xop —es va queixar el Pastís Calent—. Ara segur que som molt lluny de Harrenhal. Podríem encendre un foc…

—No! —van dir l’Arya i en Gendry alhora, exactament al mateix moment. El Pastís Calent es va espantar una mica. L’Arya va mirar en Gendry de cua ull. «Ho ha dit alhora, tal com em passava amb en Jon, a Hivèrnia». Dels seus germans, el que més trobava a faltar era en Jon Neu.

—Podríem dormir, almenys? —va preguntar el Pastís Calent—. Estic molt cansat, Arry, i em fa mal el cul. Crec que hi tinc butllofes.

—Si t’atrapen, tindràs coses pitjors —va respondre la noia—. Hem de continuar. No tenim més remei.

—Però és gairebé de nit, i ni tan sols es veu la lluna.

—Torna a pujar al cavall.

Mentre avançaven a pas lent i la llum anava disminuint al seu voltant, l’Arya es va adonar de com li pesava el seu propi esgotament. Necessitava dormir tant com el Pastís Calent, però no s’atrevia a fer-ho. Si s’adormien, es podien despertar i trobar-se en Vargo Hoat dret davant d’ells amb en Shagwell el Bufó, l’Urswyck el Fidel, en Rorge, el Mossegador, el septó Utt i tots els altres monstres.

Però al cap d’una estona el moviment del cavall li va semblar com el d’un bressol, i l’Arya va notar que se li aclucaven els ulls. Va deixar que es tanquessin, només un instant, i després els va tornar a obrir de cop. «No em puc adormir», es va escridassar en silenci. «No, no puc». Es fa fregar els ulls amb força amb els artells, per mantenir-los oberts, mentre s’aferrava a les regnes i posava la muntura al trot. Però ni ella ni el cavall no podien mantenir aquell ritme; al cap de poc van tornar a posar-se al pas, i al cap d’uns instants se li van tornar a tancar els ulls. Aquest cop no es van obrir tan de pressa.

Quan van tornar a mirar, va descobrir que el cavall s’havia aturat i estava mossegant un pom d’herba, mentre en Gendry li sacsejava el braç.

—T’has adormit —li va dir.

—Només deixava descansar els ulls.

—Doncs els has deixat descansar una bona estona. El teu cavall donava voltes tot sol, però no m’he adonat que dormies fins que s’ha aturat. El Pastís Calent està igual; ha topat amb la branca d’un arbre i ha caigut a terra, l’hauries d’haver sentit cridar. I ni tan sols això t’ha despertat. Has d’aturar-te i dormir.

—Puc aguantar tant com tu —va dir amb un badall.

—Mentidera —va dir ell—. Si vols ser una idiota continua endavant, però jo em penso aturar. Faré la primera guàrdia. Tu dorm.

—I el Pastís Calent?

En Gendry va assenyalar amb la mà. El Pastís Calent ja era a terra, arraulit sota la capa damunt d’un jaç de fulles humides i roncant suaument. Una mà agafava un gran tros de formatge, però semblava que s’havia quedat adormit entre mossegada i mossegada.

L’Arya es va adonar que no tenia sentit discutir: en Gendry tenia raó. «Els Comediants també necessiten dormir», es va dir, i va esperar que fos veritat. Estava tan cansada que va haver de fer un esforç fins i tot per baixar de la sella, però es va recordar de travar el cavall abans de trobar recer a sota d’un faig. El terra era dur i humit. Es va preguntar quan tornaria a dormir en un llit, amb menjar calent i un foc per escalfar-se. L’última cosa que va fer abans de tancar els ulls va ser desembeinar l’espasa i deixar-la al seu costat.

—Ser Gregor —va murmurar, amb un badall—. Dunsen, Polliver, Raff el Dolç. El Pessigolles i… el Pessigolles… el Gos…

Va tenir uns somnis vermells i ferotges. Hi sortien els Comediants, almenys quatre homes: un lysè de pell blanca i un brutal home de pell fosca d’Ib que duia una destral, el senyor dels cavalls dothraki amb tot de cicatrius que es deia Iggo i un dornès que mai no havia sabut com es deia. Avançaven i avançaven, cavalcant sota la pluja vestits amb malles rovellades i cuir mullat, i les espases i les destrals els dringaven a les selles. Es pensaven que la perseguien, ho sabia amb aquella certesa estranya i lúcida dels somnis, però s’equivocaven. Ella els perseguia a ells.

Al somni, ella no era cap nena; era una lloba, enorme i forta, i quan va sortir de sota dels arbres davant d’ells i els va ensenyar les dents amb un gruny greu i vibrant, va ensumar la pudor rància de la por d’homes i cavalls. La muntura del lysè es va encabritar i va renillar de terror, i els altres van cridar en la llengua dels homes, però abans no poguessin fer res els altres llops se’ls van tirar al damunt entre la pluja i la foscor; eren un gran estol, esprimatxats, molls i silenciosos.

La lluita va ser curta però sagnant. L’home pelut va caure mentre agafava la destral, el de pell fosca va morir amb una fletxa a l’arc i l’home pàl·lid de Lys va intentar fugir. Els seus germans i germanes el van encalçar: el feien girar una vegada i una altra, se li acostaven des de tot arreu, intentaven mossegar-li les potes del cavall, fins que van arrencar el coll al genet quan va caure estrepitosament a terra.

Només l’home de les campanetes va plantar cara. El cavall va donar una coça al cap a una de les seves germanes, i el genet gairebé en va tallar una altra per la meitat amb la seva urpa corba i platejada, mentre els cabells li dringaven suaument.

Plena de ràbia, li va saltar a l’esquena i el va fer caure de cap. Mentre queien li va clavar les dents al braç, travessant el cuir, la llana i la carn tova. Quan van tocar a terra va fer una estrebada brutal amb el cap i l’hi va arrencar a l’altura de l’espatlla. Exultant, va sacsejar el braç amb la boca, esquitxant la pluja negra i freda amb gotes de sang calenta i vermella.

Tyrion

Es va despertar amb el grinyol de les frontisses de ferro velles.

—Qui hi ha? —va raucar.

Almenys havia recuperat la veu, per més ronca i aspra que fos. En Tyrion encara tenia febre, i no tenia cap noció de quina hora podia ser. Quant de temps havia dormit, aquest cop? Estava tan feble, tan refotudament feble.

—Qui hi ha? —va tornar a dir, més fort,

Per la porta oberta entrava llum de torxes, però dins la cambra l’única llum venia d’una punta d’espelma al costat del llit.

Quan va veure una forma que avançava cap a ell, en Tyrion es va esgarrifar. Aquí a la Fortalesa de Maegor, tots els criats estaven a sou de la reina, per tant qualsevol visita podria ser un altre instrument de la Cersei, enviat per acabar la feina que Ser Mandon havia començat.

Aleshores l’home va entrar a la zona il·luminada per l’espelma, va mirar una bona estona la cara pàl·lida del nan i va deixar anar una rialla.

—T’has tallat afaitant-te, oi?

Els dits d’en Tyrion es van dirigir a la gran coltellada que li anava des de damunt d’un ull fins a baix a la mandíbula, passant pel tros de nas que li quedava. La carn irritada encara estava tendra i calenta.

—Sí, amb una navalla tan grossa que feia por.

Els cabells negres com el carbó d’en Bronn estaven acabats de rentar i pentinats cap enrere, deixant veure els trets marcats del rostre, i anava vestit amb botes altes de cuir tou treballat, un cinturó ample decorat amb palletes de plata i una capa de seda de color verd clar. Al gipó, de llana de color gris fosc, hi duia brodada en diagonal una cadena en flames, de fil verd intens.

—On has estat? —va voler saber en Tyrion—. T’he fet cridar… deu fer cosa de quinze dies.

—Quatre dies, més aviat —va dir el mercenari—, i he vingut dues vegades per trobar-te dormint com un mort.

—No sóc mort. I no és perquè la meva estimada germana no ho hagi intentat. —Potser no ho hauria hagut de dir en veu alta, però a en Tyrion ja tant li feia. La Cersei estava darrere de l’intent de matar-lo de Ser Mandon, n’estava segur.— Què és això tan lleig que portes al pit?

—El meu blasó de cavaller —va dir somrient en Bronn—. Una cadena en flames, verda, damunt un camp gris fum. Per ordre del teu senyor pare, ara sóc Ser Bronn de l’Aigüesnegres, Gnom. Mira de no oblidar-ho.

En Tyrion va fer força al matalàs de plomes amb les mans i es va tirar unes polzades enrere, per recolzar-se als coixins.

—Vaig ser jo qui et va prometre ser armat cavaller, te’n recordes? —No li havia fet cap gràcia allò de «per ordre del teu senyor pare». Lord Tywin no havia perdut el temps. El fet d’haver traslladat el seu fill fora de la Torre de la Mà per ocupar-la ell era un missatge que tothom podia entendre, i allò n’era un altre.— Jo perdo mig nas i tu guanyes un títol de cavaller. Els déus hauran de respondre de moltes coses. —Tenia amargor a la veu.— Et va armar el meu pare en persona?

—No. Als que vam sobreviure al combat a les torres dels cabrestants ens va tocar ser ungits pel Septó Suprem i armats per la Guàrdia Reial. Ens hi vam estar gairebé tot el maleït dia, perquè només quedaven tres Espases Blanques per fer els honors.

—Sabia que Ser Mandon havia mort a la batalla. —«En Pod el va tirar al riu un instant abans que aquell traïdor malparit em pogués travessar el cor amb l’espasa».— Qui més hem perdut?

—El Gos —va dir en Bronn—. No és mort, només ha desaparegut. Els capes daurades diuen que va perdre el valor i tu et vas posar al capdavant d’una sortida en lloc seu.

«No ha estat una de les meves idees més brillants». En Tyrion notava com la cicatriu li tibava quan arrufava el front. Va fer un gest a en Bronn perquè segués en una cadira.

—La meva germana es pensa que sóc un xampinyó. Em deixa a les fosques i m’alimenta amb merda. En Pod és un bon nano, però té un nus a la llengua de la mida de Roca Casterly, i no em crec la meitat del que em diu. L’he enviat a buscar Ser Jacelyn i ha tornat dient-me que era mort.

—Ell, i milers d’homes més. —En Bronn va seure.

—Com? —va voler saber en Tyrion, que ara es trobava molt pitjor.

—Durant la batalla. La teva germana va enviar els Kettleblack a buscar el rei per tornar-lo a la Fortalesa Roja, o això és el que he sentit explicar. Quan els capes daurades van veure que marxava, la meitat van decidir que ells també tocaven el dos. El Mà de Ferro es va plantar davant seu i va intentar ordenar-los que tornessin a les muralles. Diuen que en Bywater els estava esbroncant de valent i gairebé els tenia convençuts per tornar quan algú li va travessar el coll amb una fletxa. Aleshores no semblava tan temible, de manera que el van fer caure del cavall i el van matar.

«Un altre deute que haurà de pagar la Cersei».

—El meu nebot —va dir—, en Joffrey. Corria perill?

—No més que uns quants, i menys que la majoria.

—S’ha fet mal? Té alguna ferida? Es va despentinar, es va donar un cop al dit del peu, es va trencar alguna ungla?

—Que jo sàpiga, no.

—Vaig avisar la Cersei que això passaria. Qui està al capdavant dels capes daurades, ara?

—El teu senyor pare els ha donat a un dels seus homes de l’oest, un cavaller que es diu Addam Marbrand.

En la majoria dels casos els capes daurades s’haurien molestat perquè posaven algú de fora per damunt seu, però Ser Addam Marbrand era una elecció molt astuta. Com en Jaime, era la mena d’home a qui els altres homes segueixen de bon grat. «He perdut la Guàrdia de la Ciutat».

—He enviat en Pod a buscar en Shagga, però no ha tingut sort.

—Els Corbs de Pedra encara són al bosc Reial. Sembla que a en Shagga li agrada. En Timett es va endur els Homes Cremats a casa, amb tot el que havien saquejat al campament de l’Stannis després de la batalla. La Chella va aparèixer a la Porta del Riu un matí amb una dotzena d’Orelles Negres, però els capes vermelles del teu pare els van fer fora mentre la gent de Port Reial els tirava fems i aplaudia.

«Desagraïts. Els Orelles Negres van morir per ells». Mentre en Tyrion dormia drogat i somiava, la seva pròpia sang li havia arrencat les urpes, d’una en una.

—Vull que vagis a veure la meva germana. El seu preciós fillet ha sortit il·lès de la batalla, així que la Cersei ja no necessita cap ostatge. Va jurar que deixaria lliure l’Alayaya quan…

—Ja ho va fer. Fa vuit o nou dies, després dels assots.

En Tyrion es va posar més dret, sense fer cas de la punxada de dolor a l’espatlla.

—Quins assots?

—La van lligar a una estaca al mig del pati i la van flagel·lar, i després la van fer fora, despullada i coberta de sang.

«Estava aprenent a llegir», va pensar absurdament en Tyrion. La cicatriu que li travessava la cara li va tibar, i per un moment va tenir la sensació que el cap li esclataria de ràbia. L’Alayaya era una prostituta, allò era veritat, però havia conegut poques noies més dolces, valentes i innocents que ella. En Tyrion mai no l’havia tocat; només havia estat una cortina per amagar la Shae. Havia estat un imprudent, i mai no havia pensat què li podia costar fer aquell paper.

—Vaig prometre a la meva germana que tractaria en Tommen igual com ella tractés l’Alayaya —va recordar en veu alta. Li van venir basques—. Com puc flagel·lar un nen de vuit anys? —«Però si no ho faig, la Cersei ha guanyat».

—Ja no tens en Tommen —va dir bruscament en Bronn—. Quan va saber que el Mà de Ferro era mort, la reina va enviar els Kettleblack a buscar el nen, i ningú de Rosby no va tenir collons per dir-los que no.

Un altre cop; però havia de reconèixer que alhora li treia un pes del damunt. Tenia afecte a en Tommen.

—En teoria els Kettleblack eren nostres —va recordar a en Bronn, més que una mica irritat.

—I ho eren, sempre que jo els pogués donar dos penics per cada un que rebien de la reina, però ara ella ha apujat les apostes. L’Osney i l’Osfryd van ser armats cavallers després de la batalla, igual que jo. Els déus sabran per què, cap dels dos no va lluitar gens.

«Els meus homes a sou em traeixen, els meus amics reben assots i vergonya, i jo estic aquí ajagut podrint-me», va pensar en Tyrion. «Em pensava que havia guanyat el coi de batalla. És aquest, el gust del triomf?».

—És veritat que a l’Stannis el va derrotar el fantasma d’en Renly?

—Des de la torre dels cabrestants —va dir en Bronn amb un lleu somriure—, només vam veure les banderes pel fang i els homes que abandonaven les llances per fugir, però a les paradetes de menjar i als bordells de la ciutat, centenars de persones et diran que van veure com Lord Renly matava en tal o en qual. La majoria de l’exèrcit de l’Stannis inicialment havia estat d’en Renly, i van tornar a canviar de bàndol de seguida que el van veure amb l’armadura verda brillant.

Després de tots els plans que havia fet, després de la sortida i el pont de vaixells, després que li partissin la cara per la meitat, en Tyrion havia quedat eclipsat per un mort. «Si és que en Renly està realment mort». Una altra cosa que hauria d’investigar.

—Com va poder fugir, l’Stannis?

—Les galeres dels seus lysens es van quedar a la badia, a l’altra banda de la teva cadena. Quan la batalla se’ls va girar en contra, van tocar terra a les costes de la badia i es van endur a tothom qui van poder. Al final, els homes es mataven els uns als altres per pujar a bord.

—I en Robb Stark, a què s’ha dedicat?

—Hi ha uns quants llops seus cremant tot el que troben per Vallfosca. El teu pare hi enviarà un tal Lord Tarly per solucionar-ho. Estic mig decidit a anar amb ell. Diuen que és bon soldat, i generós amb el botí.

La idea de perdre en Bronn va ser la gota que va fer vessar el got.

—No. Tu t’has de quedar aquí. Ets el capità de la guàrdia de la Mà.

—Tu no ets la Mà —li va recordar secament en Bronn—. És el teu pare, i ja té la seva guàrdia de merda.

—Què ha passat amb tots els homes que vas contractar en nom meu?

—Uns quants van morir a les torres dels cabrestants. I aquell oncle que tens, Ser Kevan, ens va pagar a la resta i ens va fer fora.

—Tot un detall per part seva —va dir en Tyrion en to mordaç—. Això vol dir que has perdut el gust per l’or?

—De cap manera.

—Això és bo —va dir en Tyrion—, perquè resulta que jo encara et necessito. Què saps de Ser Mandon Moore?

—Sé que està ben ofegat —va dir rient en Bronn.

—Tinc un gran deute amb ell, però com l’hi podria pagar? —Es va tocar la cara, palpant la cicatriu.— Si he de dir la veritat, no sé gairebé res d’aquell home.

—Tenia ulls de peix i duia una capa blanca. Què més has de saber d’ell?

—Tot —va dir en Tyrion—, per començar. —El que volia eren proves que Ser Mandon havia estat un peó de la Cersei, però no s’atrevia a dir-ho en veu alta. A la Fortalesa Roja calia fer tot el possible per controlar la llengua. Hi havia rates a les parets, i ocellets que ho xerraven tot, i aranyes.— Ajuda’m a llevar-me —va dir, barallant-se amb els llençols—. És hora que faci una visita al meu pare, i ja fa temps que m’hauria d’haver deixat veure.

—Una imatge preciosa —es va burlar en Bronn.

—Què hi fa mig nas de més o de menys, en una cara com la meva? Però parlant de bellesa, la Margaery Tyrell ja ha arribat a Port Reial?

—No. Està en camí, però, i la ciutat s’ha enamorat bojament d’ella. Els Tyrell han estat portant menjar des d’Altjardí i repartint-lo en nom d’ella. Centenars de carros cada dia. Hi ha milers d’homes dels Tyrell gallejant per la ciutat amb rosetes daurades cosides als gipons, i cap d’ells no s’ha de pagar el vi. Casades, vídues o putes, totes les dones estan regalant la virtut a qualsevol noi amb borrissol a les galtes i una rosa daurada al mugró.

«A mi m’escupen, i als Tyrell els paguen el beure». En Tyrion es va deixar caure a terra des del llit. Les cames se li van tornar de cotó, l’habitació va començar a donar voltes i va haver d’agafar-se al braç d’en Bronn per no caure de cap a l’estora.

—Pod! —va cridar—. Podrick Payne! Pels set inferns, on ets? —El dolor el rosegava com un gos esdentegat. En Tyrion no suportava la feblesa, especialment la seva. L’avergonyia, i la vergonya el posava de mal humor.— Pod, vine aquí de seguida!

El noi hi va anar corrent. Quan va veure en Tyrion dret i aferrat al braç d’en Bronn, se’ls va quedar mirant amb la boca oberta.

—Senyor. Us heu llevat. Això… voleu… necessiteu vi? Vi de somiar? Voleu que vagi a buscar el mestre? Diu que us heu de quedar aquí. Al llit, vull dir.

—Ja he m’he quedat massa temps al llit. Porta’m roba neta.

—Roba?

El fet que el noi pogués tenir tanta lucidesa i enginy en una batalla i anar tan desorientat en qualsevol altre moment era tot un misteri per a en Tyrion.

—Roba —va repetir—. Túnica, gipó, calces, mitges. Per a mi. Per vestir-me. Per poder sortir d’aquesta maleïda cel·la.

Per vestir-lo van caldre els esforços de tots tres. Per més espantosa que li hagués quedat la cara, la ferida més greu que tenia era la del punt on el braç s’unia a l’espatlla, on una sageta havia fet que la seva pròpia cota de malla se li clavés a l’aixella. Encara li sortia sang i pus de la carn descolorida cada cop que el mestre Frenken li canviava les benes, i qualsevol moviment li provocava una punxada de dolor terrible.

Al final, en Tyrion va decidir posar-se unes calces i una bata molt ampla que li penjava per damunt de les espatlles. En Bronn li va posar les botes d’una estrebada mentre en Pod anava a buscar un bastó perquè s’hi recolzés. Va prendre una copa de vi de somiar per agafar forces. El vi estava endolcit amb mel, i duia la quantitat justa de cascall perquè les ferides fossin suportables una estona.

Tanmateix, quan va girar el pom de la porta ja li rodava el cap, i les cames se li van posar a tremolar només de baixar pels revolts de l’escala de pedra. Agafava el bastó amb una mà i tenia l’altra a l’espatlla d’en Pod. Una criada jove pujava per l’escala mentre ells baixaven. Se’ls va quedar mirant amb els ulls molt oberts, com si veiés un fantasma. «El nan s’ha alçat d’entre els morts», va pensar en Tyrion. «I mira’l, és més lleig que mai, vés corrents a explicar-ho a les amigues».

La Fortalesa de Maegor era el lloc més segur de la Fortalesa Roja, un castell dins el castell, envoltat per un profund fossat sec amb estaques punxegudes al fons. Quan van arribar a la porta, havien aixecat el pont llevadís com cada nit. Tenien Ser Meryn Trant al davant, vestit amb l’armadura clara i la capa blanca.

—Abaixeu el pont —li va ordenar en Tyrion.

—La reina ha donat ordres d’apujar el pont llevadís a la nit. —Ser Meryn sempre havia estat un titella de la Cersei.

—La reina dorm, i jo tinc afers per tractar amb el meu pare.

El nom de Lord Tywin Lannister era màgic. Rondinant, Ser Meryn Trant va donar l’ordre i van abaixar el pont llevadís. Un altre cavaller de la Guàrdia Reial feia de sentinella a l’altra banda del fossat. Ser Osmund Kettleblack va aconseguir somriure quan va veure en Tyrion que anava balancejant-se cap a ell.

—Aneu recuperant les forces, senyor?

—En gran manera. Quan és la propera batalla? No sé si podré esperar.

Quan en Pod i ell van arribar a l’escala serpentejant, però, en Tyrion només es va poder quedar-se-la mirant, consternat. «No les podré pujar tot sol», es va confessar. Es va empassar la dignitat i va demanar a en Bronn que el dugués a coll, esperant vanament que ningú no el veiés i somrigués, que ningú no expliqués com havien dut el nan en braços per l’escala com si fos un nadó.

El pati exterior estava ple a vessar de dotzenes de tendes i pavellons.

—Homes dels Tyrell —va explicar en Podrick Payne mentre s’obrien pas per un laberint de seda i lona—. També de Lord Rowan i Lord Redwyne. No hi havia lloc per a tots. Al castell, vull dir. Alguns han llogat habitacions. Habitacions a la ciutat. En fondes i similars. Han vingut al casament. El casament del rei, del rei Joffrey. Tindreu prou forces per assistir-hi, senyor?

—Ni unes mosteles salvatges afamades m’ho podrien impedir.

Almenys, els casaments tenien un avantatge respecte a les batalles: era menys probable que algú et tallés el nas.

Encara hi havia uns llums tènues encesos darrere els porticons de les finestres de la Torre de la Mà. Els homes que vigilaven a la porta duien les capes carmesines i els elms amb cimeres de lleó de la guàrdia personal del seu pare. En Tyrion els coneixia a tots dos i el van deixar passar en veure’l…, tot i que va observar que cap dels dos no va suportar mirar-li gaire temps la cara.

Dins de la Torre, van trobar Ser Addam Marbrand, que baixava per l’escala de caragol vestit amb el plastró negre decorat i la capa de fil d’or d’un oficial de la Guàrdia de la Ciutat.

—Senyor —va dir—, m’alegro molt de veure-us llevat. Havia sentit…

—… rumors que estaven cavant una tomba petita? Jo també. En aquestes circumstàncies m’ha semblat que el millor era sortir del llit. M’he assabentat que sou comandant de la Guàrdia de la Ciutat. He de felicitar-vos o donar-vos el condol?

—Temo que totes dues coses —va dir Ser Addam amb un somriure—. La mort i les desercions m’han deixat amb aproximadament quatre mil quatre-cents homes. Només els déus i el Ditpetit saben com podrem continuar pagant els sous a tanta gent, però la vostra germana em prohibeix llicenciar-ne cap.

«Encara pateixes, Cersei? La batalla s’ha acabat, els capes daurades ja no et faran servei».

—Veniu de veure el meu pare? —li va preguntar.

—Sí, i temo que no l’he deixat de gaire bon humor. Lord Tywin creu que quatre mil quatre-cents guàrdies són més que suficients per trobar un escuder perdut, però el vostre cosí Tyrek encara no ha aparegut.

En Tyrek era un noi de tretze anys, fill del seu difunt oncle Tygett. Havia desaparegut durant els aldarulls, poc després de casar-se amb Lady Ermesande, un nadó de pit que casualment era l’última supervivent de la Casa Hayford. «I segurament la primera núvia en la història dels Set Regnes que es queda vídua abans de deslletar-se».

—Jo tampoc el vaig poder trobar —va confessar en Tyrion.

—Està fent malves —va dir en Bronn amb el seu tacte habitual—. El Mà de Ferro el va buscar, i l’eunuc va fer dringar una bossa ben plena. No van tenir més sort que nosaltres. Deixeu-ho córrer, senyor.

—Lord Tywin és molt tossut quan es tracta de la seva família —va dir Ser Addam, mirant disgustat el mercenari—. Vol trobar el noi, viu o mort, i tinc la intenció de complaure’l. —Va tornar a mirar en Tyrion.— Trobareu el vostre pare a les seves estances.

«Les meves estances», va pensar en Tyrion.

—Crec que ja sé el camí.

Hi havia més escales, però aquest cop les va pujar tot sol, amb una mà a l’espatlla d’en Pod. En Bronn li va obrir la porta. Lord Tywin Lannister seia sota la finestra, escrivint a la llum d’una llàntia d’oli. Va aixecar la vista quan va sentir el pom de la porta.

—Tyrion. —Tranquil·lament, va deixar anar la ploma.

—M’alegro que us recordeu de mi, senyor.

En Tyrion va deixar anar el Pod, es va recolzar al bastó i s’hi va atansar pesadament. «Alguna cosa no rutlla», va copsar de seguida.

—Ser Bronn —va dir Lord Tywin—, Podrick. Potser seria millor que esperéssiu fora fins que haguem acabat.

La mirada que en Bronn va dedicar a la Mà era poc menys que insolent; això no obstant, va fer una reverència i es va retirar, amb en Pod al darrere. La pesada porta es va tancar darrere seu, i en Tyrion Lannister es va quedar sol amb el seu pare. Tot i que les finestres de la cambra tenien els porticons tancats per no deixar entrar l’aire de la nit, la fredor de l’ambient era palpable. «Quina mena de mentides li ha estat explicant la Cersei?».

El senyor de Roca Casterly era esvelt com un home vint anys més jove, i fins i tot resultava atractiu dins el seu estil auster. Unes espesses patilles rosses li cobrien les galtes i emmarcaven una cara severa, un cap calb i una boca dura. Al voltant del coll duia una cadena de mans daurades, els dits de les quals agafaven el canell de la del costat.

—És una cadena molt elegant —va dir en Tyrion. «Però a mi em quedava millor».

—Val més que seguis —va dir Lord Tywin, sense fer cas del comentari—. Ja fas bé de sortir del llit, si estàs malalt?

—La malaltia em posa malalt. —En Tyrion sabia fins a quin punt el seu pare menyspreava la feblesa. Va agafar la cadira que tenia més a prop.— Quines estances més agradables que tens. Et pots creure que, mentre agonitzava, algú em va traslladar a una cel·la petita i fosca a la Fortalesa de Maegor?

—La Fortalesa Roja és més que plena de convidats al casament. Quan hagin marxat, et trobarem unes cambres més adequades.

—A mi m’agradaven força aquestes. Ja heu decidit la data d’aquest gran casament?

—En Joffrey i la Margaery es casaran el primer dia de l’any nou, que casualment també és el primer dia del nou segle. La cerimònia anunciarà el naixement d’una nova era.

«Una nova era Lannister», va pensar en Tyrion.

—Oh, vaja, temo que aquell dia tenia uns altres plans.

—Has vingut només per queixar-te del teu dormitori i fer bromes sense gràcia? He d’acabar unes cartes importants.

—Unes cartes importants. És clar.

—Hi ha batalles que es guanyen amb espases i llances, altres amb plomes i corbs. No em vinguis amb retrets i coqueteries, Tyrion. Et vaig visitar tan sovint com el mestre Ballabar ho permetia, quan semblava que t’anaves a morir. —Va ajuntar les mans i va posar les puntes dels dits a sota la barbeta.— Per què vas despatxar en Ballabar?

—El mestre Frenken no està tan decidit a mantenir-me inconscient tota l’estona —va dir en Tyrion amb una arronsada d’espatlles.

—En Ballabar va venir a la ciutat amb el seguici de Lord Redwyne. Diuen que té molt talent per curar. Demanar-li que t’atengués va ser tot un detall per part de la Cersei. Patia per la teva vida.

«Vols dir que patia perquè la conservés».

—Sens dubte és per això que mai no s’ha allunyat del meu costat.

—No siguis impertinent. La Cersei ha de planificar un casament reial, jo estic dirigint una guerra i ja fa almenys quinze dies que estás fora de perill. —Lord Tywin va examinar el rostre desfigurat del seu fill, amb els ulls verds clars impassibles.— Però reconec que la ferida és prou horrible. Quina bogeria et va agafar?

—Teníem els enemics a les portes amb un ariet. Si en Jaime hagués encapçalat la sortida, n’hauries dit valor.

—En Jaime mai no seria tan ximplet per treure’s l’elm durant una batalla. Suposo que vas matar l’home que et va ferir, oi?

—Oh, aquell desgraciat és ben mort. —Encara que havia estat en Podrick Payne qui havia mort Ser Mandon, tirant-lo al riu perquè l’ofegués el pes de l’armadura.— Un enemic mort és font de joia eterna —va dir alegrement en Tyrion, tot i que Ser Mandon no era el seu autèntic enemic. Ell no tenia cap motiu per desitjar-li la mort. «Només era un instrument, i crec que sé quina mà el guiava. Ella li va dir que s’assegurés que no sobrevivia a la batalla». Però Lord Tywin mai no faria cas d’una acusació com aquella sense cap prova—. Com és que ets a la ciutat, pare? —li va preguntar—. No hauries d’anar a lluitar contra Lord Stannis, o en Robb Stark o algú altre? —«I com abans, millor».

—Fins que Lord Redwyne no porti la seva flota, no tenim prou vaixells per atacar Rocadrac. Tant és. El sol de l’Stannis Baratheon es va pondre a l’Aigüesnegres. Quant a l’Stark, el noi és encara a l’oest, però una gran força d’homes del nord a les ordres d’en Helman Tallhart i en Robett Glover baixa cap a Vallfosca. He enviat Lord Tarly a enfrontar-s’hi, mentre Ser Gregor puja pel camí Reial per tallar-los la retirada. En Tallhart i en Glover quedaran atrapats entre tots dos, amb una tercera part de les forces de l’Stark.

—Vallfosca? —A Vallfosca no hi havia res que justifiqués córrer aquell risc. Podria ser que el Jove Llop finalment s’hagués equivocat?

—No és res pel qual t’hagis de preocupar. Estàs blanc com un mort, i tens les benes tacades de sang. Digues el que vulguis i torna al llit.

—El que vull… —Tenia un nus a la gola, i li feia mal. Què volia, en el fons? «Més del que em pots arribar a donar, pare».— En Pod m’ha dit que el Ditpetit ha estat nomenat senyor de Harrenhal.

—Un títol sense contingut, mentre en Roose Bolton controli el castell en nom d’en Robb Stark, i tanmateix Lord Baelish desitjava aquest honor. Ens ha servit bé en la qüestió matrimonial amb els Tyrell. Un Lannister sempre paga els deutes.

De fet, el matrimoni amb els Tyrell havia estat una idea d’en Tyrion, però seria de mala educació intentar afirmar-ho en aquell moment.

—Potser el títol no és tan buit com et penses —el va alertar—. El Ditpetit no fa res sense tenir un bon motiu. Però el que hagi de ser, serà. Em sembla que has dit alguna cosa de pagar deutes, oi?

—I vols la teva recompensa, és això? Molt bé. Què vols que et doni? Terres, un castell, un càrrec?

—Una mica de gratitud seria una bona manera de començar, maleït sia.

Lord Tywin se’l va quedar mirant, sense parpellejar.

—Els comediants i els micos necessiten que els aplaudeixin. Igual que l’Aerys, per cert. Vas fer el que se t’havia ordenat, i estic segur que ho vas fer tan bé com vas poder. Ningú no nega el paper que has fet.

—El paper que he fet? —El que quedava dels narius d’en Tyrion segur que es va eixamplar.— Em sembla que he salvat el teu coi de ciutat.

—Sembla que la majoria creu que va ser el meu atac al flanc de Lord Stannis el que va decidir el curs de la batalla. Els lords Tyrell, Rowan, Redwyne i Tarly també van lluitar amb noblesa i m’han dit que va ser la teva germana Cersei la que va fer que els piromàntics fabriquessin el foc valyrià que va destrossar la flota del Baratheon.

—Mentre jo només em feia retallar els pèls del nas, oi? —En Tyrion no va poder evitar que l’amargor se li notés a la veu.

—La teva cadena va ser una bona estratagema, crucial per a la nostra victòria. És això el que volies sentir? M’han dit que també t’hem d’agrair l’aliança amb Dorne. Potser t’agradarà saber que la Myrcella ha arribat sana i estàlvia a Llança del Sol. Ser Arys Oakheart escriu que ha agafat molt d’afecte a la princesa Arianne i que té encisat el príncep Trystane. No em fa gràcia haver donat un ostatge a la Casa Martell, però suposo que no es podia evitar.

—Tindrem el nostre propi ostatge —va dir en Tyrion—. El tracte també incloïa un lloc al consell. Tret que el príncep Doran porti un exèrcit quan vingui a reclamar-lo, s’estarà posant a les nostres mans.

—Tant de bo el Martell només vingués a reclamar un lloc al consell —va dir Lord Tywin—. També li vas prometre venjança.

—Li vaig prometre justícia.

—Digue-li com vulguis. Al final, tot acaba en sang.

—I ara mateix no ens en falta, oi? Durant la batalla, en vaig travessar uns quants llacs. —En Tyrion no va veure motius per no anar al cor de la qüestió.— O has agafat tant d’afecte a en Gregor Clegane que no pots suportar separar-te d’ell?

—Ser Gregor té la seva utilitat, igual com la tenia el seu germà. Tots els senyors necessiten una bèstia de tant en tant… una lliçó que sembla que has après, si he de jutjar per Ser Bronn i aquells homes dels clans teus.

En Tyrion va pensar en l’ull cremat d’en Timett, en en Shagga i la seva destral, en la Chella amb el collaret d’orelles seques. I en Bronn. Sobretot en Bronn.

—Els boscos són plens de bèsties —va recordar al seu pare—. I els carrerons també.

—És veritat. Potser altres gossos caçarien igual de bé. Hi pensaré. Si no m’has de dir res més…

—Tens cartes importants per escriure, sí. —En Tyrion es va aixecar sobre les cames insegures, va tancar els ulls un moment quan el va envair un mareig i va fer un pas vacil·lant cap a la porta. Més endavant, pensaria que hauria d’haver-ne fet un altre, i després un tercer. Però en lloc d’això es va girar.— Em preguntes què vull, oi? Doncs et diré què vull. Vull el que és meu per dret. Vull Roca Casterly.

—El que per naixement correspon al teu germà?

—Els cavallers de la Guàrdia Reial tenen prohibit casar-se, engendrar fills i posseir terres, ho saps tan bé com jo. El dia que en Jaime es va posar la capa blanca, va renunciar a Roca Casterly, però no ho has reconegut mai. Ja fa temps que és l’hora. Vull que, davant de tot el reialme, proclamis que sóc el teu fill i l’hereu legítim.

Els ulls de Lord Tywin eren de color verd clar amb pics daurats, tan lluminosos com despietats.

—Roca Casterly —va declarar sense emoció, amb veu freda i morta. I va afegir—: Mai.

El món sencer penjava entre ells, enorme, esmolat i enverinat.

«Sabia la resposta abans de preguntar», es va dir en Tyrion. «Fa divuit anys que en Jaime va entrar a la Guàrdia Reial i jo no havia tret el tema ni una vegada. Ho devia haver sabut. Ho dec haver sabut des de sempre».

—Per què? —es va obligar a preguntar, tot i saber que ho lamentaria.

—I tu m’ho preguntes? Tu, que vas matar la teva mare per venir al món? Ets una criatura malgirbada, retorçada, desobedient i ressentida, plena d’enveja, luxúria i murrieria. Les lleis dels homes et donen dret a portar el meu cognom i lluir els meus colors, perquè no puc demostrar que no ets fill meu. Per ensenyar-me humilitat, els déus m’han condemnat a veure’t caminar com un ànec tot portant l’orgullós lleó que va ser l’emblema del meu pare i del seu pare abans que ell. Però ni els déus ni els homes no m’obligaran mai a permetre que converteixis Roca Casterly en la teva casa de putes.

—La meva casa de putes? —Es va fer la llum: en Tyrion va entendre de seguida d’on venia tota aquella ràbia. Va serrar les dents i va dir:— La Cersei t’ha parlat de l’Alayaya.

—Es diu així? Confesso que sóc incapaç de recordar els noms de totes les teves meuques. Com es deia aquella amb qui et vas casar de jove?

—Tysha —li va escopir, desafiant-lo.

—I aquella soldadera del Forca Verda?

—I a tu què t’importa? —va preguntar; no volia ni tan sols pronunciar el nom de la Shae davant d’ell.

—No m’importa. No més que si viuen o moren.

—Vas ser tu que va fer assotar la Yaya. —No era cap pregunta.

—La teva germana em va explicar que havies amenaçat el meu nét. —La veu de Lord Tywin era més freda que el gel.— Era mentida?

En Tyrion no ho pensava negar.

—La vaig amenaçar, sí. Per protegir l’Alayaya. Perquè els Kettleblack no abusessin d’ella.

—Per salvar la virtut d’una puta, vas amenaçar la teva pròpia Casa, la teva família? És així?

—Vas ser tu qui em va ensenyar que una bona amenaça sovint és més eficaç que un cop. No és que en Joffrey no m’hagi temptat moltíssim uns quants centenars de vegades. Si tantes ganes tens d’assotar la gent, pots començar per ell. Però en Tommen…, per què hauria de fer mal a en Tommen? És un bon noi, i de la meva sang.

—Com la teva mare. —Lord Tywin es va aixecar bruscament, per dominar físicament el seu fill nan.— Torna al llit, Tyrion, i no em parlis mai més dels teus drets sobre Roca Casterly. Tindràs la teva recompensa, però serà la que jo consideri apropiada als teus serveis i posició. I no t’equivoquis: aquest és l’últim cop que permeto que portis la vergonya a la Casa Lannister. S’han acabat les prostitutes. La propera que trobi al teu llit, la penjaré.

Davos

Va mirar com la vela es feia més gran una bona estona, intentant decidir si s’estimava més viure o morir.

Sabia que morir seria més fàcil. Només havia d’arrossegar-se dins de la cova i deixar passar el vaixell, i la mort l’aniria a trobar. Ja feia dies que la febre el cremava, li convertia els budells en aigua bruta i el feia tremolar quan dormia amb un son agitat. Cada matí el trobava més feble. «No durarà gaire més», havia començat a repetir-se.

Si la febre no el matava, segur que ho faria la set. Aquí no tenia aigua dolça, tret de la pluja que queia de tant en tant i s’acumulava als clots de la roca. Feia només tres dies (o potser eren quatre? En aquella roca, costava diferenciar els dies) que els bassals estaven secs com un os vell, i la visió de la badia verda i grisa onejant tot al seu voltant gairebé era més del que podia suportar. Quan comencés a beure aigua de mar la fi no trigaria a arribar, ho sabia, però igualment havia estat a punt de fer el primer glop, de tan seca com tenia la gola. Un xàfec inesperat l’havia salvat. Aleshores estava tan debilitat que només va poder quedar estès sota la pluja amb els ulls tancats i la boca oberta, i deixar que l’aigua li esquitxés els llavis tallats i la llengua inflada. Però després es va trobar una mica més fort, i els bassals, les fissures i les escletxes de l’illa s’havien tornat a omplir de vida.

Però d’allò ja en feia tres dies, o potser quatre, i la major part de l’aigua ja havia desaparegut. Una part s’havia evaporat, i ell n’havia xuclat la resta. Abans de l’endemà, estaria tastant el fang i llepant les pedres fredes i humides del fons dels clots.

I si no el mataven la set o la febre, ho faria la gana. La seva illa només era una agulla pelada que sobresortia en la immensitat de la badia d’Aigüesnegres. Quan hi havia marea baixa, de vegades trobava uns crancs minúsculs a la platgeta pedregosa on havia anat a parar després de la batalla. Li pessigaven dolorosament les mans fins que no els esclafava contra les roques per xuclar la carn de les pinces i els budells de les closques.

Però la platgeta desapareixia sempre que pujava la marea i en Davos s’havia d’enfilar corrents a la roca per evitar que el mar se’l tornés a endur badia endins. Durant la marea alta la punta de l’agulla quedava uns quinze peus per damunt de l’aigua, però quan aquesta s’agitava els esquitxos arribaven encara més amunt, per tant era impossible no mullar-se, fins i tot a la cova, que només era un clot a la roca a sota d’un sortint. Al penyal no hi creixia res tret de liquen, i fins i tot els ocells evitaven l’indret. De tant en tant alguna gavina aterrava al cim de l’agulla i en Davos intentava atrapar-la, però eren massa ràpides perquè s’hi acostés. Va agafar el costum de tirar-los pedres, però estava massa dèbil per llançar-les amb gaire força; així, fins i tot quan les pedres tocaven les gavines, aquestes només feien un petit crit, empipades, i es tornaven a envolar.

Hi havia altres roques visibles des del seu refugi, agulles de pedra llunyanes més altes que la seva. Calculava que la més propera sortia ben bé quaranta peus de l’aigua, si bé a aquella distància costava estar-ne segur. Un núvol de gavines hi giravoltava constantment pel damunt, i sovint en Davos pensava a passar a l’altra roca per buidar-ne els nius. Però l’aigua de la badia era freda, i els corrents forts i traïdors, i sabia que no tenia prou força per nedar tan lluny. Allò el mataria amb tanta seguretat com beure aigua de mar.

La tardor al mar Estret sovint podia ser humida i plujosa, se’n recordava d’altres anys. De dia no ho passava malament sempre que fes sol, però les nits s’estaven tornant més fredes i, de vegades, el vent bufava a ratxes de l’altra banda de la badia, empenyent un front de blancalls, i en Davos de seguida es trobava xop i tremolant. La febre i els calfreds s’alternaven, i últimament se’ls havia afegit una tos forta i persistent.

La cova era l’únic refugi que tenia i resultava ben minso. La marea baixa deixava trossos de fusta i altres restes calcinades a la platgeta, però no tenia cap manera de fer saltar una espurna i encendre un foc. Una vegada, desesperat, havia intentat fregar dos trossos de fusta, però estaven podrits i després de molts esforços només havia aconseguit fer-se butllofes. També tenia la roba tota mullada i havia perdut una bota a la badia abans d’anar a parar a la roca.

La set, la gana i la intempèrie eren les seves companyes, totes les hores de cada dia, i amb el temps havia arribat a considerar-les amigues. Tard o d’hora, una de les seves amigues tindria pietat d’ell i l’alliberaria d’aquell patiment infinit. O potser un dia simplement entraria a l’aigua i es dirigiria cap a la riba que sabia que hi havia cap al nord, més enllà d’on li arribava la vista. Era massa lluny per arribar-hi nedant, feble com estava, però allò no tenia importància. En Davos sempre havia estat un mariner, estava destinat a morir al mar. «Els déus de sota de les aigües fa temps que m’esperen», es deia. «Ja comença a ser hora que me’n vagi amb ells».

Però ara hi havia una vela: només era un puntet a l’horitzó, però es feia més gran. «Un vaixell on no hi hauria d’haver cap vaixell». Coneixia la posició de la seva roca, més o menys: formava part d’un seguit de promontoris que sortien de la badia d’Aigüesnegres. El més alt sobresortia un centenar de peus per damunt de la marea, i una dotzena de penyals menors feien entre trenta i seixanta peus. Els mariners les anomenaven «les Llances del Rei Llucet», i sabien que, per cada roca que sortia de l’aigua, a sota n’hi havia una dotzena d’amagades esperant a traïció. Qualsevol capità assenyat mantenia el rumb ben lluny d’allà.

En Davos va mirar com la vela s’inflava amb els ulls clars injectats de sang, i va intentar sentir el so del vent atrapat a la lona. «Ve cap aquí». Si no canviava aviat el rumb, passaria prou a prop perquè el sentissin cridar des del seu escàs refugi. Podia significar la vida. Si és que la volia. No n’estava segur.

«Per què hauria de viure?», va pensar mentre les llàgrimes li entelaven la vista. «Per l’amor dels déus, per què? Els meus fills són morts, en Dale i l’Allard, en Maric i en Matthos, potser també en Devan. Com un pare pot sobreviure tants fills joves i forts? Com podria tirar endavant? Sóc una closca buida, el cranc és mort, a dins no hi queda res. Que no ho saben?».

Havien navegat remuntant l’Aigüesnegres sota l’estendard del cor ardent del Senyor de la Llum. En Davos i la Betha Negra eren a la segona línia de batalla, entre l’Espectre d’en Dale i la Lady Marya de l’Allard. El seu tercer fill, en Maric, era mestre de remers de la Fúria, al centre de la primera línia, mentre que en Matthos era el segon del seu pare. Sota les muralles de la Fortalesa Roja, les galeres de l’Stannis Baratheon havien entaulat combat amb la flota del rei nen Joffrey, menys nombrosa, i durant uns moments el riu havia ressonat amb el brunzit de les cordes d’arc i l’estrèpit dels esperons de ferro que destrossaven bucs i rems.

I aleshores s’havia sentit el rugit d’una bèstia immensa i les flames verdes els havien envoltat: foc valyrià, pixum de piromàntic, el dimoni de jade. En Matthos estava dret al seu costat a la coberta de la Betha Negra quan va semblar que una mà invisible treia el vaixell de l’aigua. En Davos es va trobar dins el riu, agitant braços i cames mentre el corrent l’arrossegava i el feia girar i girar. Riu amunt les flames, de cinquanta peus d’alçària, esquinçaven el cel. Havia vist la Betha Negra en flames, i també la Fúria i una dotzena de naus més, havia vist com homes encesos es tiraven a l’aigua per morir ofegats. L’Espectre i la Lady Marya havien desaparegut, enfonsades, destrossades o ocultes darrere un vel de foc valyrià, i no tenia temps per buscar-les, perquè ja era gairebé a la boca del riu, i els Lannister havien aixecat una gran cadena de ferro que la creuava. D’una banda a l’altra, només hi havia foc valyrià i vaixells incendiats. Va tenir la sensació que aquella visió li aturava un moment el cor, i encara es recordava del soroll, l’espetec de les flames, el xiulet del vapor, els xiscles dels moribunds i el batec d’aquella escalfor terrible a la cara mentre el corrent l’arrossegava cap a l’infern.

Només s’havia de quedar sense fer res. Només uns moments i ja seria amb els seus fills, reposant al llot verd i fresc del fons de la badia mentre els peixos li mossegaven la cara.

En canvi, va fer una profunda aspiració i es va capbussar, impulsant-se amb les cames cap al fons del riu. La seva única esperança era passar per sota de la cadena, les naus incendiades i el foc valyrià que surava a la superfície de l’aigua, i fer un esforç per nedar cap a les aigües segures de la badia. En Davos sempre havia estat un bon nedador i aquell dia no duia res d’acer, tret de l’elm que havia perdut en perdre la Betha Negra. Mentre s’obria pas per l’aigua tèrbola i verda, va veure altres homes lluitant a sota de l’aigua, arrossegats cap al fons i la mort pel pes d’armadures i cotes de malla. En Davos va nedar entre ells, impulsant-se amb tota la força que li quedava a les cames, deixant-se portar pel corrent mentre l’aigua li omplia els ulls. Va anar més avall, i més, i més. Amb cada braçada es feia més difícil aguantar la respiració. Recordava que havia vist el fons, tou i imprecís, mentre li sortia un fil de bombolles d’entre els llavis. Alguna cosa li va tocar la cama… un escull, un peix o un home que s’ofegava, no ho sabria dir.

Aleshores ja li faltava l’aire, però tenia por. Havia passat la cadena, era ja a la badia? Si sortia a sota un vaixell, s’ofegaria, i si apareixia entre les clapes de foc valyrià que suraven a l’aigua, la primera alenada li cremaria els pulmons. Es va retorçar dins l’aigua per mirar amunt, però només podia veure una foscor verda, i llavors va girar massa i de sobte no va saber on era amunt i on avall. Va ser pres del pànic. Va esgarrapar el fons del riu amb les mans i va aixecar un núvol de fang que el va encegar. El pit li feia més mal a cada instant. Va moure les mans dins l’aigua, va donar cops de peu per impulsar-se, va girar, els pulmons li demanaven aire a crits, cop de peu, cop de peu, s’havia perdut en la foscor del riu, cop de peu, cop de peu, cop de peu, fins que ja no va poder més. Quan va obrir la boca per cridar, se li va omplir d’aigua i va tastar el gust de la sal, i en Davos Seaworth va saber que s’ofegava.

Quan va tornar a obrir els ulls havia sortit el sol, i jeia en una platja de pedres sota una agulla de roca nua, envoltat per la badia sense vaixells i amb un pal trencat, una vela cremada i un cadàver inflat al costat. El pal, la vela i el mort van desaparèixer quan va tornar a pujar la marea, i van deixar en Davos sol a la roca entre les Llances del Rei Llucet.

Gràcies a tots els anys fent de contrabandista, coneixia millor les aigües del voltant de Port Reial que qualsevol casa on havia viscut, i sabia que el seu refugi només era un petit punt als mapes, en un indret del qual els mariners honrats s’allunyaven en lloc d’apropar-s’hi…, tot i que en Davos hi havia passat un parell de vegades quan es dedicava al contraban, per evitar que el veiessin. «Quan em trobin aquí mort, si és que m’hi troben, potser posaran el meu nom a la roca», va pensar. «La roca de la Ceba, en diran; serà la meva làpida i el meu llegat». No mereixia res més. «El Pare protegeix els seus fills». Això era el que predicaven els septons, però en Davos havia portat els seus fills a la foguera. En Dale mai no donaria a la seva esposa el fill que havien demanat als déus, i l’Allard, que tenia una xicota a Antiga, una a Port Reial i una a Braavos… aviat plorarien totes tres. En Matthos mai no seria capità del seu propi vaixell com havia somiat. En Maric mai no seria armat cavaller.

«Com puc continuar vivint, si ells són morts? Han mort tants valents cavallers i senyors poderosos, millors homes que jo, i de cases nobles. Arrossega’t cap a dins de la cova, Davos. Arrossega-t’hi, arrauleix-te i la nau passarà de llarg, i ningú no et molestarà mai més. Adorm-te damunt el teu coixí de pedra, i de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X