Pròleg

EL COMIAT

La Penélope va alentir el pas quan es va adonar que corria. Era de matinada i els carrers de Dyarevny estaven deserts, però no volia desentonar. A la gent del poblat, gairebé tot el que feia els semblava estrany. I aquella seva mania d’anar corrents a tot arreu era, sens dubte, la més estrident de totes.

Els tireòfors (o gubashka, tal com deien ells) passejaven amb paciència i lentitud entre les construccions de pedra. Era relaxant observar com balancejaven els cossos feixucs i cuirassats sobre les potes i com bellugaven aquelles cues poderoses que de vegades acabaven en una massa dura en forma de martell. Els humans que els cuidaven i els adoraven vivien tan lentament com ells. La Penélope no sabia si era per costum, per respecte o perquè potser compartien un vincle molt més fort. Al capdavall, allà els humans i els dinosaures convivien com si fossin iguals.

La Penélope es va posar bé el casc d’os que portava al cap. Pesava molt, gairebé tant com la capa feta de plaques teixides que li penjava de les espatlles. Li havien donat aquella vestimenta quan havia arribat a Dyarevny, però no l’havia fet servir mai. Ja se sentia prou estranya i només li hauria faltat haver d’abandonar la seva roba d’exploradora. De fet, encara la portava posada, dissimulada sota la cuirassa protectora dels gubashka. Però havia d’impressionar el tamudri.

L’horitzó es començava a il·luminar. La llum del sol va centellejar tímidament sobre la superfície de l’aigua que hi havia al pou.

La Penélope va mirar el seu reflex. Es veia ridícula. Quan estava a punt de treure’s el casc, un estrèpit d’ales en moviment la va sobresaltar.

Cinc enormes pterosaures sobrevolaven la selva. Mesuraven uns deu metres de la punta d’una ala a la punta de l’altra. El bec, punxegut i letal, també era grandiós. La Penélope els coneixia com a quetzalcoatlus, un nom que feia honor al déu asteca de la serp amb plomes, però no havia anat mai a Amèrica del Nord per estudiar-ne els fòssils, del Cretaci inferior. Ni tan sols estava segura que aquelles bèsties fossin quetzalcoatlus i no una evolució diferent dels animals que ella es pensava que coneixia. Allà els reis de l’aire no es deien pterosaures, sinó dayàir.

I no eren fòssils, sinó criatures vives.

Es va posar a caminar de nou. Va recórrer l’avinguda principal fins al palau, però en comptes d’entrar-hi, va passar de llarg i es va afanyar. La tribu no trigaria gaire a portar els gubashka més mansos a pasturar, i la Penélope no se’ls volia trobar. Al principi s’havien mostrat amables i atents amb ella, però ara això havia canviat. Des de feia dies, alguns parlaven d’ella a sota veu i altres la miraven amb desconfiança. Estava gairebé segura que fins i tot li tenien por. L’únic que la tractava com sempre era el vell tamudri.

Ell li donaria respostes.

Va sortir de Dyarevny, va travessar una petita franja de jungla i va arribar a la muralla. Estava construïda amb blocs de pedra enormes i resistents, i gairebé era tan alta com ampla. La primera vegada que la va veure, la Penélope es va pensar que era una fortalesa, o un refugi. I de fet, era un refugi, però no per a humans.

Aquell lloc era el santuari del bogàish, el gubashka sagrat.

El recinte era enorme i estava ple de tireòfors de diverses espècies, però a la Penélope no li va costar gaire distingir la figura encorbada del tamudri. La seva vistosa capa de color taronja onejava cada cop que el vell estirava el braç davant del morro del bogàish.

—T’he portat les millors, Vroslek, no me les rebutgis —deia oferint-li una bola de molsa enorme i sucosa. El dinosaure es va apartar. No volia menjar—. Tant que em costa anar al riu a agafar-les… Desagraït!

El tamudri va donar un cop a la criatura amb el seu bastó decorat amb una bola de punxes. El gran gubashka no es va immutar, però el moviment va ser massa brusc i el vell es va estremir de dolor.

—Tamudri! —La Penélope va córrer cap a ell—. Es troba bé?

L’ancià li va dedicar un somriure i es va repenjar al braç que l’exploradora li oferia.

—Només és l’edat… i el mal caràcter d’aquest kaintuli rondinaire i tossut!

La criatura va esbufegar, clarament molesta, i va girar el cap en direcció contrària.

—Sí, els tireòfors són molt caparruts —va dir la Penélope mirant l’animal.

En Vroslek era una criatura de mides monstruoses i aspecte pacífic, amb el llom ple de plaques punxegudes i altes com arbusts. Es movia a poc a poc i de manera maldestra, i tenia el geni d’un vell malhumorat. Però també era impressionant i majestuós. A la Penélope se li van negar els ulls de l’emoció. Tot i que va intentar evitar-ho, una llàgrima li va lliscar per la galta.

—Tireòfors… M’agraden els noms que poses als nostres germans gubashka. Com l’anomeneu, en Vroslek, al teu món?

—Estegosaure —va respondre la Penélope mirant encara el bogàish. Es va adonar que el Tamudri sil·labejava el nom a sota veu—. Però al meu món no feien més de nou metres de llarg, i en Vroslek és almenys quatre vegades més gran.

—No sé què són això dels metres, però en Vroslek és gran fins i tot per a Dyarevny. Fa moltes llunes que em rebutja les millors molses de riu, però sé que és molt astut i se les menja quan no el miro. Per això has arribat fins a tan vell, oi, Vroslek? —La criatura es va acostar al tamudri i li va donar un copet amb el cap—. Els kaintuli més grans i savis són bogàish, éssers sagrats. Ho saben tot, ho recorden tot. Estan connectats a aquest món.

La Penélope va ajudar el vell a seure en una roca. Després va allargar la mà cap al morro del dinosaure, però l’animal va esbufegar i va retrocedir. La va mirar com si no fos digna de tocar-lo.

Potser no ho era.

—S’aparta… —va murmurar dolguda—. Últimament tothom ho fa.

El tamudri va agafar el bastó amb les dues mans. Tenia els dits tan torts i nuosos que es confonien amb les vetes de la fusta.

—No t’ofenguis —va dir l’ancià—. Són temps estranys. Tenen por.

El tamudri va allargar el bastó cap al bogàish i en Vroslek s’hi va acostar fins que la fusta li va tocar el front. El vell i l’animal estaven connectats d’una manera que la Penélope no podia comprendre. Llavors tots dos van girar els ulls en blanc i a la noia li van semblar molt més joves del que eren en realitat.

—En Vroslek està inquiet. Diu que l’asawa, l’equilibri, s’ha trencat.

—El vaig trencar jo quan vaig arribar? —va preguntar la Penélope.

—Els portals sagrats no han estat mai tancats del tot —va negar el vell—. No ets la primera que els travessa. La teva part de culpa és una altra.

El tamudri va assenyalar una inscripció a la pedra de la muralla. S’hi veia una figura que sostenia una mena d’amulet. Una dent de pedra com la que la Penélope havia trobat quan va obrir l’entrada des del seu món.

—Jo no sabia que aquestes dents eren… —No va saber què dir—. Només les volia estudiar.

El tamudri va brandar el cap.

—Desxifrar el poder dels yajjaali només correspon als yajjilarii.

—Per això els he de trobar —va dir la Penélope insegura—. El meu nebot…

—Està fora de perill. La tahulu dels ahuluna els ensenyarà tot el que necessiten saber. I quan aprenguin a fer servir els yajjaali, estaran preparats.

—Preparats? Però si només són nens!

—Ara ja no. Són… sen-ti-ne-lles? Els anomenes així, oi? Ells han de restaurar l’equilibri —va respondre el tamudri—. Els rajkavvi tramen coses horribles a l’oest i cada vegada són més forts. Han caigut moltes ciutats. I hi ha nous perills: els virzeg, fantasmes sense ànima que han envaït la jungla.

La Penélope va sentir un calfred. A Dyarevny corrien rumors sobre monstres que s’amagaven en l’espessor de la jungla, sobre coses que els habitants del poblat no havien vist mai. El comportament d’aquells éssers sense ànima li era familiar.

Fred. Calculador. Mecànic.

Màquines que venien del seu món, n’estava segura. Per això se n’havia d’anar. Per trobar el seu nebot. Per aturar tot allò. Ho va voler dir al tamudri, però l’ancià no la va deixar parlar.

—Sé que te’n vols anar i també sé que no has vingut a demanar-me permís. —La va mirar amb els ulls vells i savis. En Vroslek s’hi va acostar i li va col·locar el cap immens a la falda—. He demanat a alguns guerrers que t’acompanyin, però has d’anar amb compte. Les teves intencions són bones, però la teva presència ens ha posat a tots en perill. Per això et demano, per última vegada, que et quedis aquí.

En Vroslek va grunyir en senyal de conformitat i la Penélope es va empassar saliva.

El tamudri tenia raó, sí, però en Leo estava sol en aquella terra plena de perills. I el seu nebot no era un sentinella. D’on l’havia tret, aquella bestiesa? El seu nebot només era un nen, un nen orfe, i ella era l’única cosa que tenia en el món.

En qualsevol món.

—Ho sento —es va disculpar.

El tamudri va aclucar els ulls i aferrar-se voltant del bastó. Es va quedar quiet, com si s’hagués fos amb la roca sobre la qual estava assegut. La Penélope es va agenollar i li va fer un petó al front. Després va posar la mà al cap d’en Vroslek amb timidesa. Aquesta vegada el bogàish es va deixar acariciar. Quan el va tocar, una energia estranya la va recórrer de cap a peus. Dins la ment li va aparèixer la imatge d’una ciutat en ruïnes on hi havia temple que va reconèixer: feia temps s’hi havia amagat dels homeraptors. Llavors va veure que hi havia un missatge gravat a la porta.

Un missatge del seu nebot.

De sobte, va saber on havia d’anar.

—Gràcies, Vroslek.

—Si te n’has d’anar, fes-ho ara —va murmurar el tamudri sense obrir els ulls.

La Penélope va voler dir alguna cosa, però els guerrers ja l’estaven esperant a sota de l’arc de pedra de l’entrada. Semblaven impacients, així que va córrer cap a ells sense preocupar-se pel que poguessin pensar.

El tamudri va obrir els ulls per veure-la marxar.

Plorava.

—Bona sort, Penélope.

Era la segona vegada que pronunciava el seu nom des que la coneixia.

Esperava que no fos l’última.

Capítol 1

SOBREVIVINT A PANGEA

Havien d’apartar les fulles amb rapidesa i delicadesa. Els dits de l’Elena, plens de repelons i esgarrapades, estaven molt avesats a la rapidesa, però gens a la delicadesa. Va agafar la tija i la va apartar bruscament. Després la va deixar anar sense manies. La fulla va vibrar en la penombra i va anar a petar contra la cara de la Carla.

—Ei, que no estàs sola, Elena! —va xiuxiuejar enfadada mentre es fregava el nas—. Ai, em pica tot. Són verinoses, aquestes coses? Em quedarà alguna marca?

—Són falgueres, Carla. Al nostre món també n’hi ha. —En Dani, que començava a perdre la seva paciència infinita, va esbufegar—. Això és de primer d’explorador.

—I com vols que ho sàpiga si no hi veig tres dalt d’un burro? —va protestar ella.

Una diminuta silueta amb cresta els va avançar ràpidament. En Lucas havia descobert que ser baixet no era un inconvenient a l’hora de moure’s per la jungla. No tenia a mà el Clocky, però calculava que portava trenta segons d’avantatge a la seva germana gràcies al temps que s’havia estalviat per no haver d’apartar fulles. I ara solucionaria el tema de la foscor. Va furgar dins les butxaques dels pantalons i en va treure una llanterna de la mida d’un bolígraf. Abans que la pogués encendre, una forta manotada la va llançar volant cap a la negror de la jungla.

En Lucas es va girar per renyar la seva germana, però no havia estat ella. Al seu costat, en Leo tenia el coll molt estirat i el cos alerta. Estava tens i preocupat.

—No podem encendre cap llum —va dir en veu baixíssima—. No estem sols.

Es van amagar immediatament entre les falgueres. Estaven tan callats que fins i tot sentien com els bategava el cor. Al cap d’una estona, entre la remor de les fulles que es movien amb el vent, van detectar un grunyit greu. El terra va tremolar lleugerament. La vegetació es va agitar una mica.

L’Elena va fer un senyal. En Dani va assentir i, orientant-se amb la poquíssima llum que s’esquitllava entre les branques, els va guiar lluny del soroll. Al cap de poc van arribar a un barranc. Amagats sota aquells arbres que semblava que tinguessin ales en comptes de fulles, van veure que s’acostava una dacentrurus. Van saber que era femella perquè l’envoltaven quatre cries a les quals empenyia amb el morro perquè s’afanyessin. L’animal avançava a pas d’elefant a la desbandada.

—Alguna cosa no rutlla —va xiuxiuejar en Leo assenyalant la dacentrurus—. Va massa de pressa.

—És dels teus, Leo —va dir l’Elena amb un punt d’arrogància—. És inofensiva.

Abans que la poguessin aturar, l’Elena va sortir de les falgueres i va quedar al descobert. Alarmats, els nois van córrer a aturar-la.

—Elena, no! —va cridar en Lucas.

—La Kahyla ens ha dit que no féssim soroll! —La Carla el va agafar pel braç—. Si no li fem cas es posarà furio…

El rugit que la va interrompre va ser espantós. Una gola enorme va aparèixer entremig de la bardissa i es va dirigir cap a la dacentrurus. La femella va bramar espantada quan les poderoses mandíbules van espetegar, i va grunyir de dolor quan les afiladíssimes dents li van arrencar un bon tros de cua. L’immens carnívor es va girar cap als nois i va rugir amb força.

—Un baryonyx! —va cridar en Leo.

—Però no menjaven peixos? —va preguntar en Dani. Els últims dies havia après molt sobre la fauna de Pangea—. Per què ataca un tireòfor?

—Deu estar ampliant el menú —va suggerir la Carla.

L’Elena va fer un pas endavant i es va plantar davant de l’animal. Al pit de la noia brillava, vermell com la sang, l’amulet en forma de dent de teròpode. L’Elena va mirar els dacentrurus, que van fugir cap a la jungla tan de pressa com van poder. Després es va acostar al baryonyx, que va rugir amb força.

—Enrere! —va ordenar.

El depredador es va aturar. Obria i tancava el morro, però no s’atrevia a atacar. Va retrocedir. Un pas, i un altre, i un altre. Semblava que estava a punt de fugir quan, de sobte, va agitar el cap i va tornar a avançar, ara amb ulls famolencs i dents sanguinàries.

La resplendor vermella de l’amulet de l’Elena s’havia extingit.

—Enrere! —va bramar ella—. Enrere!

Però el baryonyx ja no li feia cas. Els altres van intentar protegir l’Elena, però els seus amulets tampoc no funcionaven. El carnívor va acostar el seu morro poderós i els va ruixar amb una ràfega d’alè que feia olor de carn crua.

El baryonyx va obrir les mandíbules i ells van tancar els ulls.

Quan un segon després es van adonar que no estaven morts, els van tornar a obrir. L’animal continuava ensenyant-los les dents, però no podia tancar la boca. Una noia de pell morena aguantava un rem de fusta entre les mandíbules de l’animal. Al pit de la noia rebotava una esfera de llum blava. Els seus cabells arrissats i salvatges feien olor d’algues i de mar. Semblava la crinera d’un lleó. L’Elena va sentir una barreja de ràbia, por i admiració en veure que els braços musculosos d’aquella noia frenaven el carnívor i l’obligaven a girar el coll.

La Kahyla va aguantar el rem amb la mà esquerra i va alliberar la dreta. Mentre feia un esforç sobrehumà per dominar l’animal, es va desenrotllar una soga d’algues trenades que duia lligada a la cintura, la va estirar com si fos un fuet i la va cargolar al voltant del morro del carnívor. Després es va enfilar al llom. Va agafar l’altra punta de la regna improvisada, va guiar l'animal fins a l’araucària més propera i el va lligar al tronc perquè no es pogués escapar.

Llavors es va girar cap als nois amb la cara deformada per la ira.

—MALAMENT!

Els va venir un calfred quan la van sentir. L’Elena va ser l’única que es va atrevir a parlar.

—No pateixis, Kahyla. —Va intentar sonar orgullosa, però la veu li tremolava—. Estem bé.

—Bé? No veig que feu res bé —va exclamar la noia. Va assenyalar amb el dit l’amulet que l’Elena duia al coll—. Irresponsables!

L’Elena va rebre aquelles paraules com un placatge i es va arronsar com un cargol dins la closca. La Kahyla es va adonar que l’havia ferit. No ho volia fer, però tampoc no la va intentar consolar. Com més greu li sabessin els errors, més aviat aprendria a no cometre’ls.

—Veniu! —va cridar dirigint-se cap a la jungla.

Uns quants metres més enllà van trobar la femella de dacentrurus ajaguda al terra. Estava en molt mal estat i les cries gemegaven tristament al seu voltant. La Kahyla va enviar en Dani a buscar plantes medicinals; va manar a la Carla que construís una galleda d’escorça de palma i que portés aigua neta del riu; a l’Elena, en Lucas i en Leo, els va demanar que l’ajudessin a subjectar la femella. Després va fer servir el seu amulet per curar la ferida. L’animal es retorçava de dolor.

—I ella sí que pot encendre l’amulet, oi? —L’Elena va remugar entre dents mentre intentava esquivar les coces de l’animal.

La mirada de la Kahyla la va fulminar.

Quan la femella es va poder aixecar i es va endinsar en l’espessor de la jungla amb les cries, els nois es van deixar caure contra el tronc d’una de les enormes falgueres i van sospirar esgotats

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X