Pròleg

Una nit més, el sol s’amagava rere les muntanyes i la foscor queia com una flassada damunt la vall. Els veïns la rebien fregant-se les mans per escalfar-se els dits, cordant-se un botó més de l’abric i alçant la vista al cel per mirar de trobar-hi la lluna. Però aquella nit no es veia enlloc. El cel era inusitadament fosc. Els humans, d’aquell fenomen acostumaven a dir-ne «lluna nova».

Els més supersticiosos s’inventaven llegendes sobre per què desapareixia un cop al mes. Els que observaven els estels, en canvi, asseguraven que allò era causat per l’ombra de la Terra, que feia que no s’hi reflectís la llum del sol. Però n’hi havia ben pocs que sabessin què passava de debò.

Quan es va assegurar que l’ombra la cobria del tot, Lluna va respirar fondo. Tornava a ser lliure. Lliure per adoptar la seva segona forma amb la qual aconseguia de baixar al món dels humans i barrejar-se entre ells per gaudir dels seus plaers, de la seva música, d’aquella fam de vida tan impacient que només podien tenir els mortals. Es divertia fent-se passar per un d’ells. Ballar hores i hores, triar un humà qualsevol i fer-li preguntes, per acabar parlant de coses importants o de qualsevol altra trivialitat que li resultés especialment exòtica, com ara el preu de les verdures o el resultat d’aquell partit de què tothom semblava que volia parlar.

Hi havia alguna cosa de fascinant en la manera en què concebien el pas el temps. La sorprenien els seus contrastos. D’una banda, semblava que eren deliberadament conscients de la seva pròpia mortalitat —aquella necessitat gairebé malaltissa de deixar una traça, de trobar un sentit a la seva presència al món...— i, alhora, tenien una habilitat innata per perdre el temps i amoïnar-se per qüestions d’allò més insignificants. Aquell conflicte tan viu era una cosa que Lluna, ni amb tot el seu poder, per bé que era la font de la màgia de tots els bruixots de Gaua, no podria arribar a entendre mai.

Perquè ella no seria mai mortal. Havia nascut per viure sempre més.

Lentament, la deessa va desentumir els músculs i va estirar la carcanada, amb què va deixar entreveure dos braços i dues cames de dona embolcallades en un vestit argentat. La cabellera blanca li va lliscar per les espatlles quan va donar un últim cop d’ull des d’allà dalt, disposada a baixar cap a la vall. Però una veu coneguda va truncar-li els plans.

—Fa una nit preciosa.

Lluna va fer esforços per reprimir la sorpresa. No volia seguir la veta a la figura que la mirava, embolicada en un abric de pell de llop. Així doncs, es va girar cap a ell amb lentitud i va arronsar les espatlles, com si enfrontar-s’hi no l’alterés gens ni mica. Però no: ni tan sols ella era capaç d’aguantar-li la mirada sense inquietar-se. Era negra com l’abisme més profund.

—Que potser no ho són totes? —el va reptar.

Com a tota resposta, Gaueko va somriure i va assentir amb el cap. Va respirar fondo i va donar una llambregada al que hi havia sota els seus peus: humans bellugant-se com formigues, petits puntets insignificants que anaven voltant sobre ells mateixos com si estiguessin atordits. Després es va tornar a mirar Lluna i va aturar els ulls en les seves espatlles blanques, que emetien un centelleig argentat.

—Tens raó, sempre hem fet un equip excel·lent—va dir, i va esguardar tot al voltant, animant-la perquè fes el mateix—. Mira el que hem creat, és impossible no apreciar-ne la bellesa. Només els necis o els covards ho poden negar.

Lluna es va quedar en silenci. Les paraules de Gaueko sempre aconseguien sacsejar-la d’una manera que li agradaria evitar. Ella era filla de Mari. La primera filla de Mari, que va engendrar precisament per fer llum allà on només hi havia foscor. Ella no era cap aliada de la foscor, per molt que Gaueko s’entestés a fer-la-hi sentir tot embolicant-la en un milió de dubtes. Ella era llum, era vida i consol dels humans. Durant anys l’havien adorada per això, l’havien venerada! Si més no, fins que...

Va sentir una punxada de dolor que se li clavava al pit quan va recordar el que havia passat, feia milers d’anys, quan els homes van pregar Mari perquè posés fi al regnat de les ombres, perquè amb la llum de Lluna no n’hi havia prou. Així va arribar al món la seva germana Sol,[1] que la mare havia dotat d’un poder tan evident com encegador, i ella... ella va quedar relegada a un segon pla. Era Sol i no pas ella qui protegia els humans. De cop i volta havia passat a ser-ne el relleu, tot just una llum tènue que era invisible al seu costat i que havia de sortir només quan la seva germana descansava.

Ella, que havia estimat els humans, que havia jurat que els protegiria... de sobte era un element més en un cel estrellat, com a molt un símbol recurrent per a poetes i compositors. No servia per a res més que per a allò.

Era frustrant. Feridor.

I era una cosa, no cal dir-ho, que Gaueko sabia perfectament.

—Em pregunto si és que és nècia o tan sols covarda... —va dir, amb curiositat.

—De qui parles?

—De Mari, ves de qui vols que parli. —Va fer una pausa breu—. Jo més aviat diria que covarda, tu què en penses? Doblegar-se davant les exigències dels humans d’aquesta manera, humiliant la seva pròpia filla...

Aquesta vegada sí, Lluna va clavar els ulls en els d’ell.

—No parlis així de la meva mare.

—Per què no? Que potser és mentida? Per ventura no va crear Sol tot i saber el que això significaria per a tu? —Va deixar escapar l’aire en un esbufec—. Devia ser dur, no puc ni imaginar el que ha de ser una cosa així. I com si no n’hi hagués hagut prou, al cap d’uns quants anys castiga els bruixots, els teus... propis fills!, tancant-los en un món d’on no poden sortir quan ja han fet els quinze anys. No se m’acut una manera més recargolada de resoldre un conflicte.

—No t’atreveixis a culpar Mari d’això —li va etzibar—. Recorda qui la va començar, aquesta guerra. Vas ser tu qui va voler raptar Sol. Vas ser tu qui va provocar la mare.

—I tu qui no hi va oposar una resistència excessiva —va somriure—. No em vas arribar a delatar mai.

Una nova punxada se li va clavar ben endins del cor.

Tenia raó: no hi va fer res.

I precisament per la seva incapacitat de definir-se ho pagaven ara els seus fills, els bruixots. Era la seva maledicció; com que ella no va poder decidir, ho havien de fer ells: havien de triar entre el món de la llum o la màgia. I era una decisió dolorosa, impossible, que cadascun d’ells havia de viure i que li pesava damunt la consciència com una llosa enorme.

Per què no havia estat capaç de frenar el pla de Gaueko? Si no s’hagués esdevingut que el Basajaun va sentir els seus plans i va anar a trobar Mari per impedir-ho, Gaueko se n’hauria pogut sortir i hauria instaurat un reialme de tenebres per a tota la humanitat. I ella no hi va fer res. Res! Per què no havia estat capaç de delatar el que havia de ser el rapte de la seva pròpia germana? S’ho preguntava moltes nits, quan observava els humans des de dalt del cel.

Potser hi tenia alguna cosa a veure l’efecte que exercien sobre ella les paraules de Gaueko, el fet que compartien una filla i el vincle inevitable que això representava per a tots dos. Però, potser, una part d’ella secretament també volia recuperar tot allò que havia perdut. Potser fins i tot havia volgut venjar-se de Sol, o de Mari, que no havia fet mai el més petit esforç per entendre-la. Aquest pensament la turmentava encara més que el càstig que se li havia imposat.

Es va empassar un glop de saliva, amb la vista perduda cap a la vall.

—Què vols, Gaueko? No crec que hagis vingut aquí per rememorar la història.

Ell es va esperar un moment en silenci. Després va fer un parell de passes i va vèncer la distància que el separava d’ella. Mirant-la fixament, va murmurar:

—Vull justícia.

Lluna va deixar escapar una breu rialla i va fer que no amb el cap en un moviment que li va agitar la cabellera blanca.

—Justícia —va repetir, carregant la paraula d’ironia—. Deixa’m que ho endevini. Tot d’una et preocupen els bruixots i totes les criatures màgiques que estan atrapades a Gaua, oi que sí? Totes aquestes criatures que vas involucrar en aquesta guerra sense que t’importés gens ni mica.

Gaueko no es va estar de fer una riallada.

—No, és més senzill que tot això. Vull recuperar el que és meu. Vull destruir el portal i que la màgia de Gaua s’alliberi d’una vegada per sempre i s’expandeixi damunt totes les criatures de la Terra. —Es va aturar i va allargar la mà per apartar els cabells blancs de la cara de Lluna en una carícia subtil—. Sé que tu també ho vols. Sé que vols recuperar el teu poder. I em necessites. T’agradi o no. La teva llum és invisible sense mi.

Ella va contenir la respiració i va tancar els ulls.

—No et penso ajudar —va dir, aplegant tota la seva força de voluntat—. Aquesta vegada no. No tornaré a posar en perill els meus fills.

—No tots són només fills teus...

El seu comentari esmolat la va deixar sense poder dir mot durant una estona. Sabia prou bé a què es referia. El seu pitjor error, el seu moment de flaquesa més greu, aquell vincle que els havia unit tots dos, havia donat lloc a un nadó que començava un llinatge massa perillós. La sang de Lluna i del déu de les tenebres combinades en un sol cos era un poder del qual encara es desconeixien els límits. Els bruixots l’havien anomenat «el llinatge perdut» perquè l’havien amagat, i la majoria es pensava que havia desaparegut sense deixar descendència. Cada dia durant anys Lluna havia agraït en silenci que ho creguessin així, perquè no era capaç d’imaginar el que podria acabar passant si queia a les mans de Gaueko.

Però uns quants mesos enrere, una colla de bruixots rebels havia aconseguit saber on havia anat a parar la nena, i des de llavors ja no en tenia cap dubte ningú: el llinatge existia. La sang de Gaueko continuava ben viva entre els bruixots.

Aquella nena de tot just nou anys havia viscut sempre al món de la llum i no era conscient de la seva màgia. La seva existència, però, era absolutament perillosa.

Ada, es deia.

—L’Ada és forta —va afirmar en veu alta, potser volent-se’n convèncer també a si mateixa—. Ho va demostrar de sobres arran dels estratagemes d’en Ximun i t’ho va tornar a demostrar quan la vas provar d’atreure fent servir l’Inguma com a mitjancer. No et serà tan fàcil manipular-la! És més poderosa del que et penses.

Ell va fer que sí amb el cap. Semblava extraordinàriament tranquil, per això Lluna no podia evitar sentir-se inquieta. Tanta calma no podia significar cap cosa més sinó que tenia un pla.

—Oh, prou que ho sé. És sang de la meva sang —va murmurar ell. Enmig de la nit fosca, el vent feia remorejar les fulles dels arbres. Gaueko hi va dirigir una mirada perduda, com si busqués una cosa que estava ben a prop de trobar—. Però és humana. I tots els humans tenen un punt feble.

Lluna va tractar de trobar una resposta en els seus ulls negres, però no va caldre. El va clissar de seguida. «La seva mare», va pensar. Aquella dona que l’Ada no havia conegut mai, però que va arriscar la vida perquè el seu nadó travessés cap a l’altra banda del portal amb l’ajut del Basajaun.

Va provar de controlar l’expressió del rostre i va respirar a poc a poc abans de parlar:

—La seva mare és morta.

Ell la va mirar amb un somriure de gairell.

—Vols dir?

Lluna no va deixar de mirar l’espessor de la vall, concentrada en la profunditat de la nit i el so llunyà d’un riu. Gaueko es va agafar el silenci com a resposta i va somriure encara més, inflant el pit amb satisfacció. Després es va inclinar cap a ella i es va mirar els seus ulls grisos amb deteniment, com si gaudís de cadascun dels detalls.

Va somriure.

—Ho hauries de saber millor que ningú —va dir, acariciant-li els cabells una última vegada—: l’amor ens fa febles.

Es va apartar d’ella, deixant un rastre gèlid allà on havia posat els dits, i va començar a caminar en direcció al bosc. Lluna va observar com se n’anava i s’acabava fonent en la foscor.

—L’Ada i la seva mare es trobaran l’una a l’altra —li va sentir dir—. I llavors les tindré totes dues.

1

Teo

Que l’amona feia vuitanta anys aquest 31 d’octubre? Doncs sí.

Que, en qualsevol altre moment de la meva vida, haver d’aprofitar els dies de vacances que donaven a França per Tots Sants per celebrar-ho amb la família m’hauria tocat molt els nassos? Doncs sí.

Que en realitat feia mesos que anava comptant els dies que faltaven per arribar-hi? Oi tant que sí.

Si haig de dir la veritat, em moria de ganes de tornar a Irurita. No teniu idea de com s’allargassen els mesos quan saps que ets un bruixot i has d’aparentar normalitat. L’hivern se’m va fer etern. La primavera, insuportable. L’estiu..., bé, l’estiu no havia pas estat tan malament, perquè aquest cop sí que me n’havia pogut anar de colònies amb els amics de tota la vida i havia xalat com un camell. Però fins i tot així! No us podeu arribar a imaginar com costa córrer pel bosc, veure-hi tots aquells arbres, la fusta, tots aquells secrets que s’hi amagaven sota les arrels i no posar-te a pensar en el dallonses.

El dallonses. Perdoneu, és el costum. Així és com el pare i jo ens referíem al dall..., a la màgia. Ara ell n’era conscient. Sabia què passava! I això era un fet absolutament increïble perquè, jo no m’hi hauria jugat ni cinc, es creia de debò el que li dèiem. Que també és cert que havia vist amb aquelles ulleres de cul de got com tancàvem el portal. Ves com n’havia de dubtar, doncs! Ho havia sentit amb les seves pròpies mans, tota aquella energia, aquella mena d’enrampada que es projectava des del palmell i que anava pujant amb tot d’espetecs fins a la punta dels dits.

I mentrestant, l’esquerda del pou es consumia, s’anava fent cada cop més petita fins a desaparèixer del tot entre la pedra. Li hauríeu d’haver vist la cara! Es va tornar blanc com un glop de llet —«una mica gris, en realitat», recordo que deia l’Ada— i va repenjar la mà a la neu per evitar caure, tot i que continuava agenollat a terra. «Ama, això és molt gran. És molt gran això, ama»,[2] va repetir no sé quantes vegades com un lloro, gairebé sense parpellejar. I l’amona, és clar, mentrestant li fregava l’espatlla com si tingués por que es desmaiés, i insistia i insistia que tornéssim a casa i es prengués una sopeta, que se li posaria la mar de bé.

Total, que havia estat com un gerro d’aigua freda, i més per a una persona com el meu pare, que sempre presumia de tenir-ho tot ben controlat, i no pa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X