Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
1
—Renoi, quin temps!
Nora Reed es va estremir abans de sortir al carrer i córrer cap al carruatge que l’esperava davant la casa del seu pare. El vell cotxer va somriure quan la va veure saltironejant per sobre els bassals, malgrat les sabates de seda i taló alt que duia, per no tacar-se el vestit. El voluminós mirinyac deixava al descobert molt més del que la decència permetia —els turmells i els panxells—, però la Nora no se sentia cohibida davant en Peppers. Feia anys que aquell home estava al servei de la família i coneixia la noia des que temps enrere ell mateix l’havia portat a batejar.
—Llavors, on hem d’anar?
El cotxer va sostenir somrient la portella del vehicle alt i lacat en negre. Les portes estaven adornades amb una mena de blasó, unes inicials artísticament entrellaçades: la «T» i la «R» de Thomas Reed, el pare de la Nora.
La noia es va posar a cobert i va deixar caure ràpidament la caputxa del seu ampli abric. Aquell matí la donzella havia trenat amb els cabells, d’un castany daurat, unes cintes verd fosc que feien joc amb l’abric verd intens i obert per davant que duia la Nora. La pluja tampoc no hauria pogut rabejar-se amb la gruixuda trena que queia sobre l’esquena de la noia encara que no hagués estat protegida. La Nora no solia empolvorar-se els cabells de blanc tal com dictava la moda del moment. Els preferia naturals i s’alegrava quan en Simon comparava els seus rissos amb l’ambre. En pensar en el seu estimat, la noia va somriure, somiadora. Potser hauria de passar un moment pel despatx del seu pare abans d’anar a veure Lady Wentworth.
—Baixarem primer cap al Tàmesi, si us plau —va indicar amb certa vaguetat al cotxer—. Vull anar a casa dels Wentworth... Ja sap, aquella casa tan gran, al barri comercial.
Lord Wentworth s’havia instal·lat a la riba del Tàmesi, a la zona d’oficines i cases comercials. Era evident que el contacte amb comerciants i importadors de sucre li semblava més interessant que no pas tenir una mansió senyorial en un barri residencial més distingit.
En Peppers va assentir.
—No vol anar a veure el seu pare? —va preguntar.
El vell servent coneixia la Nora prou bé per llegir en la seva delicada i expressiva cara què pensava. Durant les últimes setmanes, la noia li havia demanat amb una estranya freqüència que la conduís al despatx del senyor Reed, fins i tot si això significava haver de fer marrada. I, no cal dir que la raó que la movia no era tant saludar el seu pare com veure Simon Greenborough, el més jove dels secretaris de Thomas Reed. En Peppers sospitava que la Nora també es reunia amb el noi quan anava a passejar o sortia a fer un volt a cavall, però no tenia cap intenció de ficar-s’hi. Al seu senyor, sens dubte, no li semblaria bé que la Nora flirtegés amb un dels seus empleats. Però en Peppers apreciava la seva jove senyora —ella sempre havia sabut guanyar-se el favor del personal del seu pare—, i s’alegrava de veure-la il·lusionada per aquell secretari tan atractiu, de cabells negres. Fins al moment, la noia no havia tingut mai cap secret per al seu pare. Thomas Reed l’havia criat pràcticament sol després de la prematura mort de la mare i tots dos mantenien una relació estreta i afectuosa. En Peppers no creia que un coqueteig com aquell pogués posar en perill aquella relació.
—Ja ho veurem —va respondre la Nora, i la seva cara va adoptar una expressió múrria—. En qualsevol cas, no farà cap mal a ningú que hi passi un moment. Fem simplement un petit passeig!
En Peppers va assentir, va tancar la porta darrere la noia i va pujar al pescant alhora que sacsejava malhumorat el cap. Malgrat tota la seva comprensió pel jove amor de la Nora, el cert era que el temps no acompanyava gens per sortir a passejar. Plovia a bots i barrals, i l’aigua entollava tota la ciutat i formava corrents que arrossegaven runa i immundícies. La pluja i la brutícia dels carrers s’unien formant una barreja pestilent que sortia a borbollons per sota les rodes del carruatge i s’enredava amb els radis. Fins i tot hi havia fustes arrencades dels cartells de les botigues i cadàvers d’animals.
El cotxer conduïa a poc a poc per evitar accidents i respectar els mossos dels encàrrecs i els vianants que circulaven pel carrer a pesar del mal temps. Aquests evitaven les esquitxades dels carruatges, però no sempre aconseguien escapar d’una indesitjada i pudent dutxa. Tanmateix, en Peppers ni tan sols havia de frenar els cavalls aquell dia. Els animals avançaven amb desgana i semblava que volien encongir-se sota l’aiguat, igual que el noi esprimatxat, de ben segur un noi de fer encàrrecs, que sortia del despatx de Thomas Reed quan en Peppers va dirigir cap allà el carruatge. En Peppers va sentir compassió per aquell desgraciat, però la Nora va distreure la seva atenció en colpejar amb insistència la finestra que separava el vehicle del pescant.
—Peppers! Aturi’s, Peppers! És...
Simon Greenborough havia esperat que millorés el temps. Però quan va sortir de la penombra del despatx al carrer, la visió dels cavalls amarats d’aigua davant el carruatge tancat li va deixar ben palès que s’havia equivocat. El jove va mirar d’apujar-se el coll del gastat abric que duia per protegir l’adorn de punta de la seva última camisa aprofitable. Solia planxar-la cada nit per mantenir-la més o menys en condicions. Ara, no obstant això, s’havia mullat en un instant, igual que el seus cabells, escassament empolvorats. L’aigua descendia per la curta cua en què havia recollit els espessos cabells negres. En Simon estava desitjant comprar-se un barret, però hi havia renunciat perquè encara no sabia exactament què era el més adequat per a la seva nova condició d’escrivent. En cap cas, el tricorni del jove noble, fins i tot si el seu únic barret encara estava presentable. Ni tampoc aquella perruca tan luxosa que el seu pare havia portat i que l’uixer...
En Simon va intentar deixar de pensar en tot allò. Va estossegar quan l’aigua li va lliscar per l’esquena. Si no es protegia aviat d’aquell xàfec, l’abric i els calçons de mitja cama també acabarien ben xops. Les velles sabates de sivella ja no aguantaven la humitat, el cuir cruixia amb cada passa que feia. En Simon va intentar caminar més de pressa. Al capdavall, només el separaven un parell de carrers de Thames Street i potser podria esperar allà la resposta a la carta que s’havia ofert a portar. Esperava que llavors la pluja ja hauria amainat...
En Simon no es va adonar del carruatge que s’aproximava rere seu fins que va sentir la clara veu de la Nora.
—Simon! Per l’amor de Déu! Què hi fas, aquí? Et posaràs malalt amb aquest temps! Com se li acut al meu pare fer-te fer encàrrecs sota aquest aiguat?
El cotxer havia detingut el distingit vehicle al costat d’en Simon, sens dubte seguint les indicacions de la Nora. La noia no va esperar que en Peppers baixés del pescant per obrir-li la porta. En lloc d’això, la va empènyer amb ímpetu des de dins i va colpejar lleument el seient que hi havia al seu costat.
—Puja, Simon, de pressa! Amb aquest vent entra pl