El mestre

Màrius Mollà

Fragmento

Mestre.html

Pròleg

En sentir les petjades vacil·lants que s’acostaven pel passadís rere la porta, la Raquel va apagar l’espelma i en un moviment ràpid es va ficar al llit. Havia estat força estona arraulida a la vora de l’Arnau, parlant-li d’això i d’allò, fins que ell s’havia adormit, i, després, se li havia fet tard endreçant la roba neta. El dia havia estat massa llarg i ella estava massa cansada per inventar noves disculpes. Tan sols esperava haver enfosquit l’habitació a temps, abans que ell fos prou a prop per distingir el reflex de la llum a través de l’escletxa sota la porta.

Estava ja colgada pel llençol quan es va adonar que encara portava la jaqueta sobre la camisa de dormir. Se l’havia posada per obrir un moment la finestra i ventilar el dormitori i havia oblidat de treure-se-la. Ni tan sols en ple estiu no feia nosa una màniga més en aquelles terres de muntanya. Però si no se la treia, a ell li estranyaria i voldria saber el motiu pel qual portava una jaqueta per dormir. Sobretot a final de juliol. És que potser s’havia tornat boja? No era que li importés la possibilitat que ella tingué­s fred o estigués una mica febrosa, res d’això. Era només per la simple gràcia de discutir, una cosa que ell dominava molt: n’hi havia prou que un detall no li quadrés per aferrar-s’hi i engrandir-lo fins a l’exageració, fins a convertir-lo en una raó prou consistent i sòlida per fer que ella se sentís un ésser miserable sens­e esperit. Potser s’hi havia acostumat després de múltiples intents de lluita; les forces acaben per flaquejar si al final del túnel no hi ha cap llum esperançadora. I més de deu anys a les fosques eren molts anys.

Però la qüestió que ara l’ocupava era la jaqueta: se l’havia de treure? Si es decidia, hauria de fer-ho en pocs segons... Tenia prou temps? Va escoltar la respiració profunda de l’Arnau al llit, a l’altra banda de l’habitació, i li va transmetre una mica de confiança i de pau. Se’l sentia tan reposat dormint, que per un moment es va imaginar que el dia pogués ser-li igual de plàcid. No li negaria aquell moment de calma al seu fill, havia d’evitar tant sí com no la discussió amb el seu marit. La Raquel es va treure el llençol del damunt, va sortir del llit, va córrer descalça a l’armari i, en un gest ràpid, va llançar-hi la jaqueta a dins abans de tancar la porta i tornar al llit. No va voler encendre l’espelma per no perdre temps i per evitar una major probabilitat que ell la descobrís, però la nit era molt fosca i no permetia distingir el sortint del bagul als peus del llit i la Raquel se’l va clavar al mig de la canyella nua. Es va posar la mà a la boca per ofegar el crit, encara que no va poder fer res per impedir el petit terrabastall que acabava de provocar. La sort no l’havia acompanyada mai i no seria diferent en aquella ocasió: la porta es va obrir just en aquell instant, trencant qualsevol possible quietud.

El rostre d’en Bartomeu va aparèixer banyat en les ombres provocades per un llum de querosè. La ganyota grotesca va fer posar la Raquel en alerta: el clotet de la barbeta més enfonsat que mai i els solcs dels ulls que li enterraven la mirada buida en una expressió cadavèrica, més propera a la de la mort que a la d’un home; ben bé podria haver estat el dimoni en persona i el retrat no hauria canviat. La Raquel es va quedar paralitzada, del tot incert el costat cap al qual s’inclinaria l’agulla de la balança.

—Què fas encara desperta?

Ja s’havia pronunciat. La Raquel continuava escoltant la respiració profunda del seu fill, a pesar que el seu marit no la tingué­s en compte per mesurar el seu to.

—Volia acabar d’endreçar la roba.

En Bartomeu va deixar el llum sobre l’escambell que feia de tauleta i va anar a tancar la porta darrere seu. Impedia així donar corda als curiosos, als que no tenien veu en els assumptes de la seva família.

—Deu ser que el dia no té prou hores, que has de fer-ho de nit?

Sempre hi havia un moment en les disputes que exercia de punt d’inflexió davant del que vindria després. En aquell dormitori, entre el seu marit i ella, en aquell moment, el paper el feia la pregunta que esperava resposta i que, tanmateix, tampoc no podia ser ignorada. Cap paraula que sortís d’aquella boca serrada no podia ser ignorada.

—Durant el dia he fet altres feines. No he tingut temps d’enllestir-ho tot. Ho sento.

Explicar a en Bartomeu que s’havia passat una bona estona tombada al costat del seu fill al llit parlant-li de com havia transcorregut el dia, sense més, i escoltant les seves preguntes, fanta­siejant sobre els animals que li cridaven l’atenció, era quasi impensable, una pèrdua de temps; una cosa de la qual avergonyir-se’n, fins i tot. Per al seu marit, l’Arnau era raret, i com menys com­plaent fos amb ell, millor. La força bruta i les ordres eren les úniques medecines que necessitava. No era així com pensava ella, que estimava el seu fill per sobre de tot; segurament representava l’única cosa bona que havia sorgit d’aquell matrimoni prematur, encara que bo no significava sempre fàcil: sí, l’Arnau s’havia ficat en més d’un problema, no pretenia negar-ho.

—Ha, ha, ha... —La riallada d’en Bartomeu va retrunyir entre les quatre parets—. O sigui que no has tingut temps d’acabar la feina. Segur que si no xerressis amb tothom i et dediquessis només a treballar això no et passaria.

La Raquel va seure al llit fent que sí amb el cap, doblegada del tot davant seu. Ella no importava, era insignificant, com bé li havia dit el seu marit mil vegades en mil mals moments. La seva intenció era no dir res més, fins l’endemà al matí. Feia uns quants segons que la respiració adormida de l’Arnau havia deixat de sentir-se. Es devia haver despertat? Només pensava a fer callar aquella veu reprovatòria; el que menys necessitava el seu fill era sentir-se’n responsable. Però, per desgràcia, en Bartomeu no havia acabat. El seu to rovellat va guanyar en intensitat.

—Ja m’agradaria a mi estar tot el dia de xerrameca! De què parleu? Com si hi hagués tants temes de conversa! Llevat que us dediqueu a xafardejar, és clar. Parles a la Ramona i a les altres de mi, del que passa entre nosaltres?

En Bartomeu va inclinar el cos cap endavant, recolzant les mans sobre el llit, i va plantar el seu rostre davant del de la seva dona, molt a la vora. Les bafarades de l’alcohol van envoltar la Raquel i va haver d’empassar-se una nàusea. Amb ella, també va empassar-se la saliva i es va preparar pel que havia de venir. No era la primera vegada. De cua d’ull va percebre que el seu fill s’amagava sota els llençols i el coixí en un intent va de no sentir què deie­n. «Ho sento, ho sento, ho sento...», es repetia ella en silenci, desitjant que la seva disculpa pogués arribar fins al seu fill en una mena de truc de màgia, perquè fos conscient del mal que li feia fer-lo passar tan sovint per moments com aquell. Definitivament el seu marit tenia raó i ella no era prou bona per a ell.

—No em dius res? —En Bartomeu va agafar la barbeta tan fina de la Raquel per controlar-li la mirada i obligar-la a centrar-la en ell. Les mans, plenes de dur

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos