1

—Em fa una mica de cosa... —va admetre en Matiu.

L’esvelt maori portava un vestit nou marró que no s’ajustava del tot a la seva silueta musculada i harmoniosa. S’havia tallat els cabells, negres i ondulats, i els portava pulcrament pentinats cap enrere. La Linda Lange, la seva mare d’acollida, va suposar que havia utilitzat brillantina perquè li quedés més llis. Potser perquè els rissos naturals eren estranys entre els maoris de soca-rel...; en el cas d’en Matiu, devia tractar-se de l’herència del seu pare, un anglès.

—És absurd, Matiu, vas a casa de la teva família! —va replicar l’Aroha, gairebé amb una mica d’impaciència.

No era la primera vegada que en Matiu comunicava els seus dubtes a la filla de la Linda. El jove estava molt unit a l’Aroha, i la Linda sospitava que estaven enamorats. Segur que el noi havia confessat els seus temors a la jove, mentre que a la Linda i al seu marit, en Franz, només els havia fet partícips de la seva alegria per establir contacte amb la seva família d’origen.

—D’acord. Però no els conec de res..., ni tan sols parlo bé el maori.

En Matiu canviava vacil·lant el pes d’un peu a l’altre, mentre buscava el tren amb la mirada. També la Linda s’esperava amb impaciència. A l’andana de la petita ciutat d’Otaki bufava el vent i feia fred. Volia tornar com més aviat millor a casa, al vell marae, on vivia amb en Franz i un centenar de nens maoris. Des de feia catorze anys, els Lange dirigien junts l’antic hospici per a nens mao­ris, orfes de guerra, un establiment que, amb el temps, s’havia convertit en internat. Els alumnes hi assistien de manera voluntària o enviats per les seves famílies. Els primers alumnes d’en Franz i la Linda, que ja s’havien fet grans, o bé havien tornat amb les seves tribus o bé havien buscat feina a les granges de l’entorn o en empreses dels voltants de Wellington. La Linda s’alegrava d’anar a visitar-los de tant en tant. En el camí de tornada havia de fer compres i tres dels seus antics pupils treballaven en botigues d’Otaki. Però primer havia de tranquil·litzar en Matiu.

—Matiu, parles molt bé el maori! —li va assegurar—. Però la teva tribu tindria tota la paciència del món si no fos el cas. Ja has llegit les cartes. La teva gent s’alegra que hagis establert contacte amb ells. Tots se’n recorden molt, de la teva mare. Tens parents carnals a l’iwi i, com ja saps, l’iwi és com una gran família. No podràs deslliurar-te d’un munt de mares i àvies, pares i avis. —La Linda va somriure animosa.

En efecte, en Matiu era un dels pocs nens acollits pels Lange que no havia passat els seus primers anys de vida en un poblat maori. Havia arribat de Patea, una ciutat al sud de la regió de Taranaki, als tres anys d’edat. Un capità dels military settlers, membres dels exèrcits de colons, a qui la Linda coneixia de la seva època a Patea, havia portat el nen i els havia explicat la seva trista història:

—Un dels nostres colons va concebre el nen amb una dona maori d’un dels poblats conquistats i fins i tot va viure amb ella un cert temps —va explicar—. Ella va marxar amb ell voluntàriament o a la força, no ho vam poder esbrinar. No parlava ni una parau­la d’anglès. Més endavant va morir, potser a causa d’unes febres, potser de tristesa... No ho sabem exactament. Al principi, l’home va conservar el nen. De seguida va trobar una dona blanca a Patea que se’n va fer càrrec. Però quan ella es va quedar emba­rassada, el petit va haver de marxar. —El capità Langdon semblav­a una mica torbat, gairebé com si s’avergonyís de la pena que sentia pel nen—. Llavors —va concloure— vaig pensar endur-me’l i portar-lo aquí. En aquesta zona ja no hi ha tribus maoris. Per això el petit no pot tornar amb la seva gent.

Sense pensar-s’ho gens ni mica, la Linda i en Franz havien acollit el nen, i la Linda havia aprofitat l’oportunitat per demanar al capità Langdon que li descrivís com havia evolucionat la colònia on havia viscut amb el seu primer marit abans que naixés l’Aroha. El territori estava pacificat en l’actualitat. Els colons que havien obtingut terres com a recompensa per les seves operacions militars, les cultivaven, i ja no hi havia incidents.

No obstant això, en Matiu no s’havia criat com un pakeha, paraula amb què els maoris es referien als colons blancs. Encara que a l’orfenat els nens aprenien anglès, també es parlava maori. Tant en Matiu com l’Aroha dominaven amb fluïdesa la llengua dels natius. Omaka Et Pura, una anciana maori que havia passat els seus últims anys de vida a la llar d’acollida d’en Franz i la Linda, havia aconseguit desentranyar a quina tribu pertanyia el noi. Les mantes teixides i les peces de roba amb què el capità Langdon havia cobert el nen i que eren de la mare d’en Matiu reme­tien als ngati kahungunu.

Després de la guerra, no s’havia sentit a parlar gaire de la tribu, que, com tantes altres, havia sigut desterrada a l’Illa Nord. Però un parell de setmanes enrere, en Franz s’havia assabentat que els ngati kahungunu tornaven a ocupar el seu territori a Wairarapa. Havia animat en Matiu, que sempre havia estat una mica incòmode amb els seus orígens —els nens maoris «de soca-rel» es burlaven d’ell molt sovint—, que contactés amb la seva gent. Així doncs, en Matiu va escriure una carta al cap tribal, per a la qual cosa va necessitar diversos dies. Juntament amb l’Aroha va polir fins la més mínima expressió. Poc després va rebre una resposta inesperadament afectuosa. Li deien que la seva mare es deia Mahuika i amb quant dolor l’havia enyorat la seva família. En realitat, els anglesos l’havien segrestat juntament amb altres nois i noies de la tribu. Els ngati kahungunu no havien tornat a saber res de la majoria d’ells. En qualsevol cas, la tribu havia convidat cordialment en Matiu que visités els seus parents i aquell dia el noi faria realitat el seu somni. No hi havia motiu per dubtar, pensava la intrèpida Aroha.

—En qualsevol cas, segur que t’entenen! —va afegir en aquell moment a les paraules de la seva mare—. I serà emocionant! Una aventura! Jo no he estat mai en un autèntic marae! Bé, a Rata Station, és clar. Però això no compta.

Després d’insistir molt de temps, l’Aroha havia aconseguit convèncer la seva mare i el seu pare adoptiu que l’autoritzessin a acompanyar el seu amic en el viatge de visita a la seva família mao­ri. Una cosa que en Franz, en especial, va admetre a contracor. Al cap i a la fi, la noia acabava de fer catorze anys i era massa jove per viatjar sola, i, a més, amb un noi del que era evident que estav­a enamorada. Als poblats maoris hi havia uns costums més relaxats. Els adolescents de les tribus tenien les seves primeres experièn­cies sexuals a una edat molt primerenca, un fet que espantava de veritat en Franz Lange, un home d’educació rígida, com corresponia a un antic luterà, i reverend des de feia gairebé vint anys de l’Església anglicana. La Linda no ho trobava tan alarmant. Tant l’Aroha com en Matiu havien sigut educats segons els principis morals dels pakeha i tots dos eren joves intel·ligents i assenyats. No tirarien per la borda tots els seus valors encara que passessin un parell de nits al dormitori comú dels ngati kahungunu.

Al final, el fet determinant havia sigut els bons resultats de l’Aroha a l’escola secundària. La jove havia insistit a viatjar amb en Matiu a Wellington per fer l’examen. En realitat, encara havia d’esperar dos anys per a la prova, però l’Aroha era molt intel·ligent i somiava anar al College amb en Matiu. De fet, havia superat excel·lentment totes les proves, i en Matiu, per la seva part, també formava part dels deu millors estudiants del seu curs. Això, segons l’opinió de l’Aroha, clamava a crits una recompensa, i la Linda va aconseguir convèncer el seu marit que permetés viatjar «els nens» junts.

—Per què no compta el marae de Rata Station? —va inquirir la Linda amb un to de retret a la veu.

Rata Station era una granja d’ovelles de l’Illa Sud propietat de la família de la Linda. Ella havia crescut allà amb les seves germanes, més o menys carnals, la Carol i la Mara. En general allà sempre havien mantingut unes bones relacions amb els seus veïns, natius de la tribu dels ngai tahu.

Abans que l’Aroha pogués contestar, va ressonar un xiulet anunciant l’arribada del tren. La Linda va abraçar una altra vegada en Matiu i la seva filla abans que augmentés encara més el soroll de la locomotora en acostar-se sotraguejant a l’estació.

—Fins ara, vosaltres éreu la meva família... —va dir en Matiu a mitja veu, quan la Linda el va estrènyer afectuosa.

La dona li va somriure.

—I continuem sent-ho! —li va assegurar—. Tant és que t’agradi o no la teva tribu. Fins i tot si decidissis quedar-te allà...

—Què? —L’Aroha va intervenir movent el cap—. No estaràs pensant això seriosament, oi, Matiu? No és res més que una visita, mama, ell... ell vol anar al College, vol...

En Matiu no li va contestar. Es va quedar mirant la Linda.

—No penseu que... que sóc un desagraït? No us preneu malament que vulgui conèixer la meva gent?

La Linda va moure el cap de la mateixa manera que la seva filla, encara que aquell gest en ella era més animós i cordial que indignat.

—No pensem absolutament res, Matiu, i t’asseguro que no mal interpretem que vagis a la recerca de les teves arrels! Aquí sempre seràs ben rebut... —Va somriure—. Però la pròxima vegada que vinguis al nostre marae, vull escoltar el teu pepeha!

Aquelles últimes paraules per fi van provocar un ample somriure a la cara d’en Matiu. El pepeha era una història recitada mitjançant la qual tots els maoris es presentaven explicant quins eren els seus orígens i qui els seus avantpassats. Fins a aquell moment, en Matiu no havia pogut pronunciar-ne cap, ja que no coneixia la història de la seva família. A partir d’ara, això canviaria.

Es va acomiadar de la Linda des de la finestra, serè i, a primer­a vista, alleujat, després d’instal·lar-se amb l’Aroha en un compartiment. La noia estava impacient perquè el tren partís cap a Greytown. Adorava viatjar. Encara no havia vist gaires zones de l’Illa Nord, on havia nascut. Tot i que ja havia visitat en dues ocasions l’Illa Sud, on havia conegut els seus parents de Rata Station, amb la Linda.

—Ara parlem amb franquesa... No deus estar pensant realment a quedar-te amb la teva tribu? —va preguntar a en Matiu quan el tren es va haver allunyat de l’estació.

Al principi no hi havia gaire cosa a veure per l’ampla finestra, la locomotora dirigia els dos vagons a través dels prats i camps de cultiu dels voltants d’Otaki. L’Aroha i en Matiu els coneixien al mil·límetre.

En Matiu va agafar la mà de la seva amiga. Gairebé no podia creure’s que el reverend Lange li hagués permès fer el viatge amb la seva filla. Per a ell cada minut que estava amb l’Aroha —realment a soles amb l’Aroha— era un regal. I això que en un principi s’havien donat totes les circumstàncies per considerar-la més una germana que una amant. La Linda no havia enviat de seguida amb els altres orfes el nen de tres anys abandonat, sinó que li havia fet lloc a la cabanya on vivia amb el seu marit i la filla del seu primer matrimoni. En aquella època, l’Aroha tenia un any d’edat. Durant dos anys havia compartit el dormitori amb en Matiu. I fins i tot, encara que ara cap dels dos no ho recordava, la Linda els fica­va sovint al mateix llitet. La tranquil·la i despreocupada Aroha també havia calmat moltes vegades el nen, encara atemorit, quan es despertava sobresaltat d’algun malson.

No obstant això, quan en Matiu va fer cinc anys, l’anciana Omaka havia reclamat que el nen havia d’aprendre el seu idioma i escoltar les llegendes del seu poble. Aquella dona sàvia ja havia percebut aleshores els primers indicis que els nens maoris marginaven en Matiu. Malgrat les reticències de la Linda, l’anciana s’havia emportat el nen a la seva cabanya i li havia proporcionat tota l’educació maori que li havia mancat fins llavors. Quan Omaka va morir, en Matiu es va instal·lar en un dels dormitoris per als joves. Durant tots aquells anys, l’Aroha va continuar sent la seva companya de jocs preferida i la seva amiga, però ara, arribada l’edat de l’enamorament, en Matiu també veia la dona que hi havia en ella.

—Jo mai no t’abandonaria! —va replicar amb serietat—. Ni per totes les tribus, famílies, oncles, tietes, pares o mares del món...

—I... germanes? —va preguntar ella emmurriada—. Segur que entre els ngati kahungunu hi ha un munt de noies guapes. I elles... bé... no posen objeccions, segons el Revi Fransi.

Revi Fransi era l’apel·latiu que utilitzaven els nens maoris per referir-se al reverend Franz Lang. L’Aroha l’havia adoptat amb tota naturalitat en lloc d’anomenar «pare» el segon marit de la seva mare.

Alhora divertit i fascinat, en Matiu va veure com en pronunciar aquelles paraules franques la jove es posava vermella. Per distingir-ho calia observar-la amb més deteniment que en el cas de la majoria de les noies pakeha. L’Aroha tenia una pell fosca. Si no hagués estat pels seus ulls extremament clars i el cabell ros se l’hauria confós amb una maori. Les visites solien creure que era mestissa com en Matiu. Quan l’Aroha era petita, havia preguntat a la seva mare sobre el color de la seva pell i el seu nom, que era maori. Però la Linda li havia assegurat que el color de la pell i els ulls eren herència del seu pare biològic, en Joe Fitzpatrick. També les pupil·les d’aquest, del color de l’aigua d’una llacuna gelada, ofe­rien un fascinant contrast amb la seva pell més aviat fosca. Només el cabell ros pro­cedia de la família de la Linda, li havia explicat ella, i el nom l’hi havia posat Omaka. Aroha significava «amor».

—Aroha, jo et pertanyo! No hi ha una noia al món més bonica que tu! Mai no podria estimar-ne cap altra! —va dir en Matiu amb una extrema serietat.

L’Aroha era molt prima, encara havia de desenvolupar les formes femenines. La seva tendra cara gairebé es veia infantil. Tanmateix, per al noi ja havia assolit la perfecció de la bellesa. Per a ell era calidesa, tendresa i confiança. Amor... Omaka no podria haver-li posat un nom millor.

L’Aroha va assentir despreocupada. Ja s’havia oblidat de la seva petita indirecta... Al cap i a la fi, tampoc no estava realment preocupada per si perdia en Matiu. També ell era per a ella part integrant del seu món, era inconcebible que se separés d’ella. En aquell moment li interessava molt més el paisatge que es veia a través de la finestra que la declaració d’amor d’en Matiu. El tren ja havia deixat els voltants d’Otaki i es dirigia a Rimutaka Range, una serralada situada entre la vall Hutt de Wellington i la plana de Wairarapa.

—Per Déu, mira aquelles muntanyes! —va exclamar l’Aroha.

Encara travessaven boscos clars compostos d’arbres de manuka i rimu, palmeres de nikau i falgueres. No obstant això, en la llunyania ja s’albirava un imponent paisatge muntanyós i els rails no van trigar a circular sobre uns ponts sota els quals es contemplaven uns rius cabalosos. Una mica més endavant se succeïen els trams a través de túnels. El Rimutaka Inclini Railway era una joia de la construcció ferroviària. Legions de diligents treballadors —entre els quals s’incloïen military settlers— havien fet realitat, subjugant la geografia, els audaços somnis d’intrèpids enginyers. Les vies transcorrien al costat d’abismes i a través de túnels la negror dels quals incitava l’Aroha a agafar espantada la mà d’en Matiu. Però encara li semblaven més emocionants els ascensos.

—Com pujarem allà? —preguntava quan el bosc finalment va cedir el lloc a la muntanya.

A penes hi havia arbres alts; el que més abundaban eren falgueres baixes, arbustos rata i fagedes. Les muntanyes s’erigien davant d’ells com una barrera infranquejable.

—Les locomotores són molt potents. I, a més, hi ha un novíssim sistema de carrils. Un carril especial al mig reforça l’arrossegament i permet una frenada segura —va explicar en Matiu en un to didàctic.

S’interessava molt per la construcció de vies i en secret so­miava dedicar-s’hi un dia professionalment. Encara que tenia objectius més ambiciosos que la simple col·locació de rails. Havia sol·licitat una beca per estudiar la carrera d’Enginyeria a Wellington.

—Sigui com sigui, sembla increïble! —va dir l’Aroha, mentre observava horroritzada l’abisme al costat del qual circulaven en aquell moment els rails. Havien talat el precipici per construir les vies, que, en aquell lloc, semblaven literalment estar enganxades a la muntanya—. Qui hagi construït això, segur que no patia vertigen. Jo em marejo només de mirar cap avall!

—Aquí també hi deu haver perdut la vida més d’un treballador —va observar amb gravetat el revisor, que tot just acabava d’entrar al compartiment i havia sentit les últimes paraules de la jove—. Durant la construcció es van produir molts accidents greus i avui dia tampoc no s’ha d’abaixar mai la guàrdia. La pluja sol dipositar pedres i runa sobre les vies o inundar els túnels. Heu tingut sort amb el temps. A l’hivern, a vegades hem de suspendre el servei durant dies. És una lluita constant contra els elements. El manteniment d’aquesta línia de tren resulta molt car. Espero que sapigueu apreciar-ho i hàgiu comprat els vostres bitllets de viatge. —Va somriure i va mostrar la seva perforadora per marcar-los.

L’Aroha i en Matiu van contestar tensos el seu somriure. Fins a aquell moment no s’havien imaginat que el viatge en tren po­gués ser perillós.

—Agafa’m fort! —va demanar l’Aroha quan poc després el tren pujava amb esforç una costeruda muntanya per uns revolts impressionants.

En Matiu la va envoltar amb el braç vacil·lant, fins llavors mai no s’havia atrevit a fer-ho.

—No et passarà res —va dir amb dolçor—. No, mentre jo sigui amb tu.

2

Quan l’Aroha i en Matiu sentien a parlar de la guerra de Taranaki, els guerrers maoris sempre apareixien a la seva ment com uns individus tatuats i mig despullats, amb els cabells recollits en uns monyos de guerra, fent girar els ulls i amb llances i maces a les mans. De fet, cap dels dos no havia vist encara un maori amb la seva indumentària tradicional. Si bé Omaka no havia vestit a l’euro­pea, les faldilles teixides de l’anciana no es diferenciaven gaire de les faldilles llargues de les pakeha, i el reverend no havia permès que es passegés per l’orfenat amb els pits a l’aire com feia en el seu poblat. D’altra banda, els cossets d’Omaka solien quedar ocults sota una capa, ja que era força fredolica. Aquella vestimenta no tenia res en comú amb les faldilletes de lli endurit dels guerrers. Omaka tampoc no anava tatuada. Ho havia im­pedit el seu elevat rang d’anciana i fetillera de la tribu. En el marae dels ngai tahu, a l’Illa Sud, tots els homes i dones anaven vestits com pakeh­a i eren pocs els que mostraven tatuatges. Potser aquesta era la raó per la qual l’Aroha tenia la sensació que la població maori no era tan significativa.

En qualsevol cas, la jove es feia una altra idea dels ngati kahungunu. Al cap i a la fi, formaven part de les tribus que havien participat en les guerres maoris. Sens dubte vestien encara de manera tradicional i celebraven els antics ritus i formes de vida. L’Aroha i en Matiu s’imaginaven, amb una barreja de por i curiositat, salvatges danses de guerra i càntics truculents. Que potser, feia molts anys, aquelles tribus no havien tallat els caps dels seus enemics i els havien assecat amb fum? En Matiu fins i tot havia sentit a dir que durant el moviment hauhau s’havien menjat éssers humans!

Per això, es van sentir gairebé una mica decebuts quan el tren va entrar a Greytown i van descobrir els maoris que els esperaven a l’andana. Un home i una dona, tots dos al voltant de la trentena, que anaven vestits amb una discreta roba pakeha. L’home portava pantalons de cotó gruixut i una camisa tancada. Sota un barret d’ala ampla amagava els pocs tatuatges de la cara. La dona mostrava un petit tatuatge al voltant de la boca, però portava els cabells recollits dalt del cap com una pakeha i es cobria amb un senzill vestit de cotó estampat.

L’Aroha i en Matiu de seguida es van sentir incòmodes amb els seus vestits, elegants en comparació amb els dels maoris. Sobretot en Matiu hauria desitjat no portar el seu vestit formal dels diumenges. L’Aroha, que es cobria amb un vestit entallat de viatge blau clar, va haver de tornar a animar-lo quan van deixar el compartiment.

—Vinga, no se’t menjaran!

En Matiu va fer una ganyota. Cap dels dos no tenia aspecte de ser un caníbal. Al contrari, quan van reconèixer el jove maori, a les seves cares va resplendir un somriure.

—Tu ser en Matiu! —va dir la dona en un anglès elemental.

—La teva família et dóna la benvinguda! —va afegir l’home—. Jo, Hakopa, germà de Mahuika. Ella Reka, germana...

És a dir, l’oncle i la tieta d’en Matiu. El noi se’ls va quedar mirant trasbalsat, emmudit.

L’Aroha va fer un pas endavant.

—Jo sóc l’Aroha —es va presentar—. També sabem parlar maori.

—Kia ora! —va intervenir en Matiu—. Disculpeu, jo...

—Tu no parlar anglès? —va preguntar sorpresa Reka—. Jo pensar que tu vius amb pakeha. Jo practicat molt per tu —va somriure—. Ben-vin-gut! Però en aquest cas... haere mai!

Sense més formalitats, va col·locar les mans sobre les espatlles del jove i li va oferir la cara per procedir a fer l’hongi, la salutació tradicional. En Matiu va sentir el seu nas i el seu front en els seus, va percebre la seva olor i immediatament es va sentir més segur.

—És clar que sé anglès —va explicar llavors en maori—. Aprenem les dues llengües a Otaki. Però estava tan sorprès...

—No es pensava que trobaria tants familiars a l’estació! —va dir l’Aroha—. I també pensàvem..., bé, crèiem que ara venia una espècie de powhiri i...

Reka i Hakopa van esclafir a riure, encara que amb més tristesa que alegria.

—Aquí? —va fer Reka—. Havíeu pensat que ens posaríem a cantar i ballar a l’estació per a vosaltres?

L’Aroha es va posar vermella.

—No, nosaltres... nosaltres només pensàvem... que com que viviu aquí...

La cara d’Hakopa es va endurir.

—Sí, filla, vivim aquí, a Wairarapa, però això no significa que ens pertanyi. Els pakeha ens toleren, ens han permès tornar a construir un marae a les nostres terres originals, si ens avenim a les seves condicions. Ens vestim com ells, treballem per a ells, tampoc no fem grans reclamacions respecte a la propietat de les terres. Naturalment que ens deixen cultivar un parell de camps, però no és la terra més fèrtil. En el passat, la nostra tribu va ser rica. Ara hem de lluitar per tirar endavant. Sense provocar els blancs.

—Per descomptat, el nostre marae no està a la ciutat, sinó fora, al bosc —va agregar Reka—. Ni els pakeha ni nosaltres pretenem intimar. Mai no ens hauríeu trobat si no haguéssim vingut a recollir-vos.

L’Aroha va assentir i es va sentir ridícula. Com se’ls havia ocorregut que arribarien directament a un poblat maori amb el ferrocarril dels pakeha? A un món que feia vint anys que ja no existia en què els maoris dominaven sobre Wairarapa.

—Quan siguem allà —va assenyalar Hakopa, que va interpretar el desencant de l’Aroha com una decepció—, us donarem la benvinguda com us mereixeu. Estem molt contents que hagis tornat amb nosaltres, Matiu. I, a més, véns amb la teva... amb la teva wahine?

En Matiu i l’Aroha es van posar vermells. Després van esclafir a riure.

—Sí! —va contestar en Matiu—. Els pakeha diuen que encara som massa joves. Però l’Aroha es convertirà en la meva dona!

Hakopa va somriure.

—Li donem la benvinguda a la nostra tribu —va dir afablement—. Però marxem d’aquí, els altres ens estan esperant impacients. Teniu gana? Us hem preparat un hangi.

En Matiu no pensava en el menjar, però l’Aroha va agusar les orelles. Havia sentit a parlar moltes vegades del menjar que els mao­ris preparaven en els forns de terra, però mai no l’havia tastat. Els ngai tahu de Rata Station no utilitzaven hangi. A les planes de Canterbury no hi havia activitat volcànica que pogués aprofitar-se per encendre foc.

Davant de la petita estació de Greytown, un carro amb dos cavalls més aviat escarransits esperava els viatgers.

—És el nostre —va explicar Reka, com si fos una adquisició important.

Hakopa va dipositar l’equipatge d’en Matiu i l’Aroha sobre la superfície de càrrega, on també es van instal·lar els joves. No hi havia uns bancs on seure, cosa que l’Aroha va trobar divertit. A en Matiu això li va preocupar pel vestit nou que duia. Reka i Hakopa van pujar al pescant i Hakopa va guiar el carro pel bonic carrer Gran de la petita ciutat.

—Ara l’anomenen Greytown, pel governador que, va pagar als ngati kahungunu un preu irrisori —va explicar Hakopa amb amargura—. Nosaltres l’anomenem Kuratawhiti. I no ens vam assentar aquí per no enfurir els esperits del riu Waiohine. Fou una sàvia decisió. Els pakeha encara lluiten avui dia contra les inundacions. A més, els esperits van fer tremolar la terra quan els primers colons van arribar aquí.

—Sorprenentment, això no els va espantar! —va observar Reka—. Així que a poc a poc començo a creure que no hi ha res que espanti els pakeha. Això els fa molt forts, d’aquí que siguin superiors a nosaltres.

Mentrestant, el carro ja sortia de la ciutat rumb al llac Wairarapa. El marae era al seu costat, encara que no tan a prop perquè se’n pogués veure l’aigua des de les cases.

—Les vores són pantanoses —va explicar Reka—. Bones per caçar i pescar, però no per establir-s’hi.

Greytown estava envoltada de terres fèrtils i cultivables que explotaven els pakeha. Més endavant, un camí a la vora del riu s’internava als boscos i després d’un recorregut d’una mitja hora va aparèixer la tanca que els ngati kahungunu havien construït al voltant del seu marae. A l’Aroha i en Matiu els va recordar la tanca que delimitava la seva escola, construïda amb vares de raupa i lli. Segur que no detindria cap atac. Però els ngati kahungunu no semblava que tinguessin enemics o partien de la idea que, al capdavall, tampoc no se’ls podia robar gran cosa. L’Aroha i en Matiu havien vist il·lustracions de grans estàtues de déus pintades de colors que guardaven l’entrada als marae tradicionals de l’Illa Nord. En qualsevol cas, allà només hi havia una porta sense adorns que en aquells moments estava oberta. Uns nens jugaven a l’accés i en veure el carro es van posar a córrer excitats per anunciar l’arribada dels visitants.

Hakopa va guiar els cavalls directament cap a la plaça de les assemblees al voltant de la qual es distribuïen les diverses cases comunes, cuines i dormitoris. L’Aroha va fer una ullada als edificis, que també la van decebre. El seu pare adoptiu havia renovat el marae a les terres del qual es trobava l’escola amb els seus primers alumnes, i un parell de deixebles havien demostrat ser uns hàbils fusters. El reverend Lange els havia permès decorar les cases amb les talles tradicionals i pintar-les. Totes havien quedat molt boniques. Allà, pel contrari, no hi havia escultures tallades, i semblava que les cases s’havien construït de pressa i corrents i sense gaires miraments. El marae tenia un aire provisional, com si els seus habitants no estiguessin del tot segurs de si podrien quedar-s’hi a viure per sempre.

Pel que fa a l’acollida, les expectatives de l’Aroha i en Matiu es van veure satisfetes del tot. La tribu s’havia preparat per a la cerimònia: no de manera tan formal com s’honrava els estrangers, però sí prou treballada per mostrar la seva estima als convidats i donar la benvinguda a en Matiu al si de la seva tribu. Quan els nouvinguts van baixar del carro, les noies de la tribu ja estaven ballant un haka. Entonaven una cançó sobre el mar, el llac, la caça i la pesca. La cançó descrivia la terra i la vida de la tribu.

El cap i els ancians s’havien reunit davant del wharenui, la casa de les reunions, encara que l’ariki, un home bastant jove i amb la cara parcialment tatuada, es mantenia al costat de la seva família una mica apartat dels altres. Tocar el cap tribal era tapu, la seva ombra ni tan sols podia projectar-se sobre els seus súbdits. Contràriament, els vells de la tribu van intercanviar gustosos l’hongi amb en Matiu i un parell de dones ho van fer també amb l’Aroha. Una de les ancianes es va posar a plorar quan va col·locar la cara sobre la del noi.

—La mare de la teva mare —va explicar Reka al desconcertat Matiu.

La dona devia ocupar un rang elevat a la tribu, ja que en aquell moment va entonar una oració a la qual es van unir els altres. Semblava esperar que també l’Aroha i en Matiu se sumessin a les seves paraules, però la tolerància del reverend Lange no havia arribat a l’extrem de permetre que els seus alumnes estudiessin com invocar els esperits. Reka es va adonar del dilema en què tots dos es trobaven i va demanar a en Matiu que pronuncié­s una oració.

—Al déu pakeha —va dir—. No hem d’excloure’l. La... la majoria de nosaltres estem batejats.

A l’Aroha això li va semblar estrany. Més tard va esbrinar que els pakeha havien posat com a condició perquè la tribu s’ins­ta­l­lés en aquell lloc que els maoris adoptessin la religió dels blancs. Així doncs, el cap enviava cada diumenge una delegació del seu iwi a l’església, la majoria joves i nens que encara no havien patit cap mala experiència amb el déu pakeha i els seus seguidors. En general, Et Haunui demostrava ser un home extremament flexible. Feia pocs anys que havia assumit el càrrec, el seu antecessor havia sigut assassinat durant els disturbis de la guerra de Taranaki. O després? Al cap de poca estona, a l’Aroha ja li brunzia el cap, i ara, per a més inri, un dels ancians de la tribu es posava a recitar el mihi, un discurs que es referia al present, passat i futur dels ngati kahungunu i presentava els vius i els morts.

—Els nostres avantpassats van arribar a Aotearoa en la canoa Takitimu, tripulada per Tamatea Arikinui. El seu fill Rongokako va prendre Muriwhenua per esposa i tots dos van tenir un fill, Tamatea Ure Haea. El fill d’aquest, Kahungunu, va néixer a Kaitaia i va fundar la nostra tribu. Kahungunu va viatjar de Kataia al sud i va engendrar molts fills. Van construir poblats i es van multi­plicar, van ser grangers, fusters i van construir canoes. Hi ha tres branques importants dels ngati kahungunu, nosaltres pertanyíem als ki heretaunga. Vivíem a la vora del mar...

L’orador va parlar de la fundació de fortaleses i de les batusses amb altres tribus, de cinc caps dels ngati kahungunu que van firmar el tractat de Waitangi per viure en pau amb els pakeha. Les tribus havien cultivat cereals i verdures per als blancs, que llavors administraven sobretot estacions baleneres a les costes del territori tribal.

—Però llavors van aparèixer les granges d’ovelles i van deixar pasturar els animals a les nostres terres. Ens en van donar un parell de foteses i després una mica d’or i van dir que des d’aquell moment les terres els pertanyien!

El to de veu de l’orador era d’indignació; també de les files dels oients van sorgir crits de còlera. Un calfred va recórrer l’esquena de l’Aroha. Sempre passava el mateix, des que era nena havia escoltat aquelles històries de llavis d’Omaka i dels nens que arribaven a l’orfenat. La Linda li havia explicat en una ocasió que els mao­ris tenien una actitud davant la propietat diferent de la dels pakeha. Agafaven els diners i deixaven que els grangers s’assentessin a les seves terres i hi portessin les seves ovelles, però no concebien que fos res definitiu. Quan els blancs es van posar realment a treballar, van construir ciutats i pobles i van reclamar cada vegada més terra, els maoris es van defensar. Van esclatar les primeres guerres, en les quals cada un dels contrincants estava convençut de tenir la raó. Tant els pakeha com els maoris afirmaven que l’altre havia trencat els acords.

L’Aroha esperava ara escoltar les cròniques sobre els combats amb els exèrcits anglesos. De fet, les tribus que estaven instal·lades a la badia de Hawke no s’havien vist, proporcionalment, gaire afectades per les guerres per la propietat de les terres. Van caure en desgràcia amb la marxa triomfal del moviment hauhau, el profeta del qual, Et Ua Haumene, havia jurat expulsar els pakeha d’Aotearoa. Els seus reclutadors van arribar també fins a les tribus de la costa Est. Molts, especialment els caps tribals joves, van seguir la seva doctrina, es van produir fortes confrontacions i assassinats. Del rapte de la mare d’en Matiu i d’altra gent de l’iwi no eren responsables els pakeha, sinó els seus aliats, els kupapa, mao­ris que lluitaven del costat dels britànics. Com era habitual entre les tribus, havien pres com a esclaus els presoners de guerra. Mahuika segurament va establir contacte d’alguna manera amb el colon militar anglès amb qui havia engendrat el seu fill. Mai no es va saber amb certesa el que havia passat.

—I quan ja feia temps que semblava haver acabat la guerra i estàvem plorant els nostres morts, van aparèixer els pakeha...

L’orador va explicar, de nou amb un to entre trist i indignat, que el governador havia retret al seu iwi que hagués donat suport als hauhau durant la guerra de Taranaki. Un argument que en els anys seixanta els blancs havien fet servir moltes vegades com a pretext per confiscar terres als maoris. Tot i així, la tribu, que sempre havia sigut pacífica, va intentar defensar-se contra el desterrament, però els maoris no tenien res amb què oposar-se a les armes dels anglesos. Malgrat tot, a la tribu d’en Matiu se li van oferir alternatives. Els ngati kahungunu ki wairarapa, assentats tradicionalment a l’altiplà de Wairarapa i a les muntanyes adjacents, els havien ofert asil. La tribu tenia un gran i important assentament a Papawai, un fort al sud-est de Greytown. Però l’iwi d’en Matiu no havia volgut unir-s’hi, sinó que va preferir seguir pel seu compte.

—Les nostres ànimes no estan ancorades aquí —va revelar després Ngaio, l’àvia d’en Matiu—. Els nostres maunga són els turons i els penya-segats que envolten la badia que anomeneu de Hawke. Potser podrem tornar-hi algun dia.

Això explicava el caràcter provisional de l’assentament, l’iwi no era feliç en aquell lloc. Però l’Aroha sabia per la seva mare que ho podrien haver passat molt pitjor. Molts dels maoris desterrats s’havien mudat a regions on imperaven tradicions de tribus enemigues. Allà hi havia hagut més confrontacions i assassinats.

En Matiu absorbia amb molt d’interès totes les paraules del mihi i aprenia per fi alguna cosa sobre la seva pròpia història. L’Aroha, contràriament, es va alegrar que l’orador acabés d’una vegada i fos àmpliament aclamat. Van seguir cançons i danses, oracions i intercanvi de regals. En Matiu i l’Aroha havien portat un parell de talles d’Otaki que van entregar als familiars d’en Matiu. Ngaio va regalar a l’Aroha un tros de jade.

A continuació, la jove parella va seure a la vora del foc amb la família d’en Matiu i van tastar la carn i les verdures rostides al forn de terra. L’Aroha va trobar el plat exquisit. S’alegrava que en Matiu s’anés relaxant a poc a poc. Després d’haver presenciat tens i insegur el cerimonial de benvinguda, ara xerrava amb un parell de joves guerrers. També l’Aroha es va quedar tranquil·la... fins que Reka se li va dirigir.

—I què passa amb la teva història, Aroha? —va preguntar la tieta d’en Matiu—. Tots es pregunten quina és. Tota la tribu vol conèixer-la. Però no s’atreveixen a parlar-te. La wahine d’en Matiu, una pakeha amb nom maori que parla la nostra llengua... Mai no havíem conegut ningú com tu. On és el teu maunga, Aroha? Amb quina canoa van arribar els teus avantpassats a Aotearoa? A quina muntanya o llac et sents unida?

Aotearoa era el nom que els maoris donaven a Nova Zelanda i qualsevol membre d’una tribu sabia el nom de la canoa amb què els seus avantpassats havien arribat a l’illa.

L’Aroha es va posar vermella. Ja no comptava que aquella tarda li demanessin el seu pepeha. Però potser encara tenia sort. Els maoris podrien haver-li demanat també que expliqués la història de la seva vida davant de tota la tribu. La noia es va empassar el bocinet de carn que tenia a la boca i va agafar una profunda glopada d’aire.

—Sóc l’Aroha Fitzpatrick —va començar dient el seu nom i després es va posar a improvisar—. I els meus avis van arribar a Aotearoa amb el veler Sankt Pauli.

En realitat, això afectava només un avantpassat de la noia, un home del qual ningú no se sentia orgullós a la família de l’Aroha. L’Ottfried Brandman havia violat la mare de la Linda, la Cat, i, gairebé simultàniament, havia engendrat amb la seva dona Ida la mig germana de la Linda, la Carol. La mateixa Cat havia nascut a Austràlia i havia acabat amb la seva mare alcohòlica en una estació balenera de l’Illa Sud. Ningú no recordava el nom del vaixell. I la jove tampoc no sabia com havia arribat en Joe Fitzpatrick a Nova Zelanda. Procedia d’Irlanda, però afirmava haver estudiat a Anglaterra. La Linda havia dit que mai no havia esbrinat fins a quin punt tot això responia a la veritat.

«El teu pare era un mentider, Aroha, un fanfarró, i s’inventava històries, tenia molta imaginació. Un mentider encantador... La vida amb ell... no era gens avorrida, però també era perillosa. Lamentablement, no s’hi podia confiar.»

La seva mare sempre parlava d’en Joe Fitzpatrick amb continguda afabilitat. Revi Fransi, no. Contreia la cara i insistia que en Joe havia sigut sobretot un mentider. El pare adoptiu de l’Aroha no dissimulava el seu menyspreu cap a aquell subjecte.

L’Aroha sabia que la Linda havia abandonat el seu marit. Hi havia hagut una altra dona, però el fet decisiu havia sigut un atac maori durant la guerra de Taranaki en el qual en Fitz, com tots l’anomenaven, havia deixat a l’estacada la seva dona i la seva filleta. La Linda mai no n’havia explicat els detalls, i l’Aroha tampoc no s’hi havia interessat gaire. En Franz Lange sempre havia sigut per a ella un pare afectuós. No en necessitava cap altre. Per això potser la informació sobre l’origen dels seus avantpassats encaixava en el pepeha: en Franz havia viatjat també en el Sankt Paul­i a Nova Zelanda.

—La meva família es va instal·lar al principi a l’Illa Sud —va seguir explicant l’Aroha—. Quan la meva mare es va casar, se’n va anar amb el seu marit a Patea. Allà els van donar terres...

—Terres robades? —va preguntar Reka amb severitat.

L’Aroha es va mossegar el llavi. En efecte, en Joe Fitzpatrick havia sigut membre d’un regiment dels military settlers, de Taranaki. Li havien adjudicat part de les terres requisades als maoris.

—En realitat no va ser ben bé així —va respondre l’Aroha amb una evasiva, mirant de sortir de l’atzucac.

Quan van expulsar el seu pare de l’exèrcit per covardia davant l’enemic, li van prendre les terres.

—I on està ancorada la teva ànima, nena? —va preguntar l’àvia d’en Matiu, que s’havia unit preocupada al grup—. Sembla com si no tinguessis llar.

L’Aroha no sabia si havia d’assentir o negar amb el cap.

—Sí! —va respondre decidida—. He crescut a Oraki, en terra maori. Els meus pares sempre diuen que només l’explotem i que no ens pertany... —De fet, l’Església anglicana havia requisat sense fer gaires preguntes l’antic fort maori per al seu orfenat quan la tribu maori local havia marxat d’Otaki. De totes maneres, els t’ati awa se n’havien anat voluntàriament per instal·lar-se a Taranaki—. Però el meu maunga no està en cap lloc d’Aotearoa. —L’Aroha va somriure. La seva pròpia història era un pèl especial i sens dubte seria del grat dels seus oients. Els parents d’en Matiu escoltaven amb atenció el que deia—. Omaka, una tohunga dels ngati tamakopiri, que va ajudar la meva mare durant el part, va ancorar la meva ànima en l’imperi de Rangi, el déu del cel. —Es va sentir un murmuri. De sobte, tota la tribu semblava estar pendent d’ella—. Va enviar la meva ànima al cel amb el fum de la foguera en la qual va cremar la placenta i va nomenar Rangi el seu protector.

—Devia ser una gran sacerdotessa! —va observar Reka admirada—. Enviar al cel una ànima com un estel en la festa d’any nou...

Era habitual durant les festes de Matariki fer volar estels amb els quals s’enviaven precs i desitjos als déus.

—En qualsevol cas, va posar del teu costat esperits poderosos —va dir Ngaio amb respecte—. Segur que Omaka tenia molt raja. Però s’hauria de veure si aquell maunga és una sort per a tu, petita... Sempre seràs una viatgera. No hi haurà cap lloc al qual pertanyis.

L’Aroha va negar resolta amb el cap.

—No, karani —va respondre—. M’agrada molt viatjar, és cert. M’encantaria veure el món sencer. Però jo pertanyo a en Matiu. Aquí a la terra, ell és el meu maunga! —Es va estrènyer contra el jove que estava assegut al seu costat.

En Matiu va somriure feliç.

—Jo la subjecto amb força, karani! —va dir, prement l’Aroha contra ell.

L’anciana no va somriure, semblava més aviat preocupada.

—Sigues prudent, nét —va dir en veu baixa—. Pot ser perillós ser la corda que subjecta l’estel que els déus anhelen...

3

L’Aroha i en Matiu van passar unes setmanes meravelloses a Wairarapa. En Matiu es va sumar als joves guerrers i caçadors. El rangatira local, responsable d’educar els nois en el maneig de les armes tradicionals, el va incloure amb tota naturalitat en les pràctiques habituals. L’Aroha va esclafir a riure quan va veure en Matiu per primera vegada amb la indumentària de guerrer i els joves se’n van riure sense malícia quan va deixar al descobert un tòrax més aviat prim i gens musculós.

—Has de menjar més! —advertia Reka mentre alimentava el seu nebot.

El llac Wairarapa va demostrar ser ideal, efectivament, per a la pesca i la caça. Les noies de la tribu van ensenyar a l’Aroha a col·locar nanses, a la vegada que xerraven sobre en Matiu i els altres nois pels quals s’interessaven les seves amigues. Al principi en ocasions passava vergonya —Revi Fransi tenia raó quan deia que aquelles noies eren increïblement desenfadades—, però de seguida va deixar de posar objeccions a despullar-se davant de les altres i comparar els seus pits encara en flor amb els de les seves amigues.

—Et creixeran més —va assenyalar animosa Rere, una mica més gran que ella i ja molt desenvolupada, i de qui corria la veu que havia fet l’amor dues vegades amb un jove guerrer al canyer que hi havia a la vora del llac.

A en Matiu també li hauria agradat estar allà a soles amb l’Aroha. Els matolls de raupo i les platges eren els punts de trobada favorits de les joves parelles. L’Aroha, al final, es va deixar convèncer. Era un assolellat dia previ a la primavera i tots dos es van endur a la platja una flassada sobre la qual estirar-se l’un al costat de l’altre i fer-se petons i acariciar-se. Per desgràcia, havia plogut el dia anterior i feia bastant fred. Per això van decidir de mutu acord no despullar-se del tot. Tot i així, l’Aroha va permetre que el seu amic li toqués els pits per sota del vestit, però li va semblar una expe­riència un pèl decebedora. En Matiu tampoc no va trobar res que valgués la pena acariciar. Les descripcions dels seus nous amics li havien semblat molt més engrescadores. Malgrat tot, va assegurar a l’Aroha que no podia imaginar-se uns pits més bonics.

L’Aroha, per la seva part, amb el cor palpitant, va fer lliscar les mans per sota dels pantalons d’ell i es va espantar quan el membre del jove es va endurir. Tot i així, les explicacions de les altres noies l’havien preparada per a aquella reacció i al final es va sentir orgullosa per haver excitat el seu estimat. L’Aroha i en Matiu no van abandonar del tot els principis morals pakeha amb els quals s’havien educat, i en cap cas els van infringir seriosament. Malgrat això, aquells dies van assimilar un munt de coses sobre els cossos femenins i masculins.

Durant aquell període, en Matiu va aprendre molt més sobre la història de la seva tribu. La seva àvia era tohunga, l’herbolària i sacerdotessa de la seva tribu. Podia passar-se hores parlant dels seus avis materns i explicant les heroïcitats dels guerrers i la belles­a de les dones. A més, descrivia la vida de la tribu a la vora del mar, evocava la pesca i les arriscades sortides dels homes amb les seves canoes, els perillosos penya-segats i les platges blanques, els verds i fèrtils turons vigilats per esperits cordials. En Matiu l’escoltava amb atenció, encara que trobava moltes descripcions simplement rares. Sempre s’havia interessat més per la tècnica que per les històries. Tampoc li agradava la caça ni l’art de la guerra. D’aquí que li semblés agradable el canvi que els va proposar el cap d’acompanyar la delegació de la tribu a l’església de Greytown i assistir al servei. En Matiu i l’Aroha van tornar a canviar la indumentària tradicional maori (també la noia havia provat com li estaven les faldilles de colors i els cossets de fil de lli teixit) pel vestit de viatge i el vestit dels diumenges. En Matiu, almenys, ho va fer de bon grat. Mai no ho hauria admès, però passava molt fred amb la vestimenta de jove guerrer. No volia ni pensar com devia ser anar vestit d’aquella manera a l’hivern i a sobre estar-se tot el dia a l’aire lliur­e.

Els convidats de la tribu no van passar desapercebuts a la petita església de la localitat. Seguint les indicacions del cap tribal, Reka els va presentar el reverend, que, naturalment, ja havia sentit a parlar de l’escola d’Otaki.

—El reverend Lange està fent allà una tasca magnífica! —va dir admirat el sacerdot—. Tens el títol de la Highschool, jove? Els nens maoris d’aquí no poden ni somiar una cosa així! És clar que la gent ni els envia a l’escola. N’hi ha una a Papawai. Encara que no és que tingui molt bona reputació...

En efecte, hi havia una escola per a nens maoris dirigida per missioners a la colònia més important de les tribus locals, però no semblava que fos gaire ben valorada. Almenys la tribu d’en Matiu no hi enviava cap dels seus nens.

Després del servei religiós, s’oferia un cafè, te i pastissos a la sala de la congregació, i el reverend va invitar afablement els mao­ris a reunir-se amb la seva comunitat. Per l’expressió de Reka es podia endevinar que no hi accedien mai, però aquell dia farien una excepció pels seus convidats. Després d’intercanviar un parell de frases amb uns quants feligresos, es van sumar obedientment als altres, van buscar un lloc a la llarga taula i es van deixar servir per les curioses dones de la congregació. Van menjar en silenci els pastissos mentre l’eixerida Aroha no deixava de parlar. La jove va descriure amb grans explicacions i tota mena de detalls l’escola i la tasca missionera de Revi Fransi. En Matiu de seguida va perdre l’interès. Per atzar s’havia assegut a la taula amb alguns homes que treballaven o havien treballat en el ferrocarril. En aquells moments escoltava amb els ulls brillants les seves explicacions, que després va repetir a l’Aroha.

La noia se’l mirava avorrida, però alleujada en secret. Per molt que li agradés estar amb els ngati kahungunu, no volia quedar-se gaire més temps amb la tribu. Es va alegrar que a en Matiu li passés igual. El noi estava impacient per començar els estudis de tècnica i construcció de maquinària.

El dilluns, a l’Aroha l’esperava una sorpresa. Després d’esmorzar, ja se n’havia anat amb el seu grup quan Reka i Hakopa van anar a buscar-la i li van demanar per indicació del cap que fes d’intèrpret.

—El reverend de Greytown és aquí —va explicar Reka, i per la seva expressió semblava com si el diable en persona i no el religiós s’hagués extraviat al seu marae—. Vol parlar amb l’ariki i jo hauria de traduir... però no entenc tan bé l’anglès. Vols donar-nos un cop de mà, Aroha?

La jove va assentir i va trobar davant de la casa del cap en Matiu, a qui li havien demanat el mateix. Per què necessitaven dos traductors?, es va preguntar mentre saludava el reverend, que s’estava vacil·lant sota el plugim. Pel que semblava, esperava que el convidessin a entrar. Però, com bé sabia l’Aroha, això no passaria.

—L’ariki el rebrà aquí —va explicar al sacerdot, que mirava abatut cap a l’interior—. No... no és habitual compartir una habitació amb un cap tribal, respirar el mateix aire que ell... El seu... bé... la seva ombra podria projectar-se sobre vostè... Els maoris ho anomenen tapu.

El reverend va gemegar.

—Sé perfectament el que és tapu, Miss Fitzpatrick —va replicar—. Ximpleries de gent impia. Estic disposat a presentar els meus respectes a l’ariki, però realment no és possible fer-ho a recer de la pluja?

L’Aroha va invitar el religiós que es posés a l’escàs abric d’una palma de nikau. L’entenia perfectament. Tampoc a ella no li agradava estar a l’aire lliure amb un temps així, per això havia combinat al matí la brusa i la faldilla amb una jaqueta pakeha. Els nous amics d’en Matiu segurament s’haurien burlat d’ell si s’hagués mostrat tan delicat. Malgrat això, en aquell moment, el noi portava uns texans amb una jaqueta de pell. Devia haver utilitzat la visita del reverend com a pretext per abrigar-se més.

El cap, contràriament, havia renunciat a adoptar el que els pakeha consideraven una indumentària correcta. Va aparèixer amb el vestit de guerrer i cobrint-se només amb una preciosa capa que el protegia de la pluja gràcies a les plomes d’au que portava co­sides.

—Kia ora, reverend! —va saludar l’ariki des d’una certa distància al religiós—. M’alegro de poder donar-li la benvinguda al nostre marae. El meu poble sent gran respecte per vostè.

L’Aroha va traduir les seves paraules. El reverend es va inclinar i va respondre amb un parell de formalismes similars. No obstant això, en les paraules que van seguir va introduir un lleuger retret. S’alegrava de la sol·lícita comitiva que assistia al servei diví, però encara estaria molt més content si també pogués donar amb més freqüència la benvinguda a l’església al cap i els ancians de la tribu.

L’ariki va contestar amb una evasiva.

—Tinc els meus deures —va respondre al sacerdot—. I els nostres ancians... ja no són tan àgils. El trajecte a Greytown és llarg. Haurà d’acontentar-se amb la presència dels joves.

—I els nens van encantats a la seva escola d’estiu! —va afegir l’Aroha per la seva part.

En realitat, els nens només havien parlat positivament de les classes de Greytown pel fet que allà sempre hi havia llet i pastissos. Però l’Aroha va preferir no mencionar-ho en aquell moment.

La cara del religiós es va il·luminar.

—Precisament d’això volia parlar-li, ariki. L’escola. M’han cridat l’atenció alguns dels seus nens, semblen espavilats i amb ganes d’aprendre. No obstant això, no parlen suficient anglès per seguir les meves classes. I, naturalment, no saben llegir ni escriure, cosa que al seu torn...

—El camí és llarg fins a l’escola de Papawai —va observar el cap. Semblava que sabia on volia anar a parar el reverend—. Els nens passarien cada dia moltes hores caminant.

—No hi ha cap internat? —va ficar cullerada l’Aroha.

De sobte, va sentir la mirada enfadada del cap. El llarg camí a l’escola era evidentment una excusa, com en el cas dels ancians de la tribu. De fet, almenys l’àvia d’en Matiu passava unes quantes hores cada dia als boscos amunt i avall, collint herbes. A ella no li hauria costat gens anar a peu fins a Greytown.

—Reverend, a Papawai hi ha els ngati kahungunu ki wairarapa —va intentar explicar el cap—. Nosaltres som ngati kahungunu ki heretaunga. Naturalment no som rivals. Al contrari, som germans. Malgrat tot, tenim arrels diferents, i la meva tribu espera ferventment poder tornar un dia a la badia de Hawke. Ens van expropiar injustament. Deu haver-hi una possibilitat de...

—Per això mateix encara és més important que el seu poble estigui format! —va replicar triomfal el reverend—. Si tingués entre les seves files juristes, topògrafs, polítics, tot seria més senzill. Ha d’enviar els nens a l’escola!

L’ariki va moure negativament el cap.

—Estarien sols entre estranys —va insistir.

El reverend es va mossegar el llavi inferior. Va adquirir una expressió obstinada, semblava guardar-se un as a la màniga.

—D’acord, no ha de ser forçosament l’escola de Papawai —va dir amb prudència—. Miri, quan els seus joves hostes van assistir ahir al meu servei, Déu em va il·luminar. El reverend Lange dirigeix a Otaki una escola per a nens maoris de diferents tribus. I tal com veu en el nostre jove amic Matiu... —va somriure al xicot de l’Aroha—, el reverend Lange no ha pretès allunyar els nens de les seves tribus. Per què no envia allà un parell dels seus nois? No estarien sols, tindrien un mentor en el jove Matiu i també una mentora en Miss Fitzpatrick...

L’Aroha no sabia exactament com traduir la paraula «mentora», però en general la proposta del religiós li semblava assenyad­a. També ella i en Matiu havien lamentat que els nens de la tribu no anessin a l’escola, i més encara perquè estaven interessats a aprendre. Els adolescents xampurrejaven l’anglès i molts havien in­sistit a l’Aroha i en Matiu per practicar amb ells la llengua dels pakeha. A alguns també els hauria agradat aprendre a llegir i escriure.

L’Aroha va decidir posar-se a favor del pla del reverend.

—Revi Fransi i la meva mare, a qui els nens anomenen koka Linda, són com pares per als alumnes —va explicar—. I és cert que els nens procedeixen de tribus diferents, algunes de rivals. Al principi, quan l’escola encara era un orfenat, hi havia molts problemes. Revi Fransi es va inventar un joc: portava els nens a l’escola pel riu, en un bot que s’anomenava Linda. Així podien dir que tots havien arribat junts a la mateixa canoa a una part d’Aotearoa comuna. Amb això tots estaven satisfets. Revi Fransi s’esforçava molt perquè els nens fossin amics entre ells o, si més no, companys de jocs!

El cap es va rosegar el llavi inferior. Segur que no temia que els alumnes es barallessin. Els fills dels ngati kahungunu no es marginarien entre ells, fos quin fos l’iwi al qual pertanyien. Aquell no era més que un altre pretext per evitar l’escola de Papawai. En rea­litat, temia que el reverend s’extralimités amb l’ensenyament religiós dels nens. No hi havia ni un cap maori que no aprofités l’oportunitat d’instruir els membres de la seva tribu. Però no havien d’abandonar les tradicions del seu poble.

—I tampoc està tan lluny —va intervenir inesperadament en Matiu—. Només a un parell d’hores amb tren. Els nens no han de viure allà tot l’any, poden tornar per les vacances.

El cap va joguinejar amb les plomes de la capa.

—Aquest reverend Lange... —va dir—, no hi tindrà res en contra?

Era un secret a crits que els missioners cristians eren reticents a tornar a deixar en llibertat els alumnes que havien caigut a les seves mans. Moltes tribus maoris havien tingut males experiències. Els nens que havien enviat de manera voluntària i confiada a les escoles dels piadosos germans havien tornat anys més tard totalment canviats. No havien obtingut cap títol de batxillerat ni d’almenys un ensenyament superior, sinó que els havien format per ocupar com més aviat millor un lloc de servicials criades i criats en una família pakeha. Al final, aquells individus ja no se sentien a casa en cap dels dos mons: ni en el maori ni en el pakeha.

En Matiu i l’Aroha van negar de la mateixa manera amb el cap.

—Revi Fransi no és així —va tranquil·litzar en Matiu l’ariki—. A Otaki els nens són feliços.

4

—I tornarà? M’ho promets?

Aputa, la mare de la petita Haki, es va dirigir per cinquena vegada a l’Aroha amb la mateixa pregunta.

L’Aroha va tornar a dir que sí.

—Tots ens cuidarem d’Haki! —va respondre—. Oi que sí, nens?

Haki era la més petita dels quatre nens que la tribu dels ngati kahungunu enviava a Otaki amb l’Aroha i en Matiu. En realitat, havien planejat emportar-se nens de més de deu anys, però Haki havia insistit que volia anar a l’escola i estudiar. Era extraordinàriament intel·ligent, molt vivaç i independent. Al final havia aconseguit que els seus pares li donessin permís.

L’Aroha va pensar que la més petita necessitava protecció i estimular la cohesió del grup. Sovint havia vist els seus pares utilitzar aquell mètode. Que els nens tinguessin una tasca comuna, que s’apel·lés al seu sentit de la responsabilitat en especial, evitava que sorgissin rivalitats. Però Anaru, Purahi, Koria i Haki estaven lluny de barallar-se. Estaven massa orgullosos d’haver sigut elegits i de representar la seva tribu a Otaki.

—Jo seré advocat! —va declarar amb tota convicció Anaru, de dotze anys—. Portaré la nostra causa davant dels tribunals pakeh­a i ens tornaran les terres!

De tots els nens, Anaru era el que parlava millor anglès, però Koria també en sabia força. A Purahi li agradava més la tècnica. Havia d’agrair sobretot a en Matiu anar a Otaki, ja que el noi de seguida s’havia adonat de la seva capacitat inventiva i de les seves ànsies de coneixement. També Purahi es moria de ganes de saber més coses sobre la construcció i el funcionament del ferrocarril. Esperava impacient l’arribada del tren que estava a punt d’entrar a l’estació. En Matiu i l’Aroha, els futurs alumnes i els seus pares s’esperaven a l’andana. La mare de Purahi i la de Haki ploraven. La mare de Koria allisava una vegada i una altra la faldilla del nou vestit pakeha de la seva filla. La congregació de Greytown havia equipat generosament els nens maoris per mitjà de donatius. Tots havien rebut roba; eren peces que ja havien utilitzat els nens de la comunitat. En els seus farcells també hi havia material escolar com ara abecedaris, quaderns, llapis i llibres.

L’Aroha ignorava si Revi Fransi realment necessitaria tot allò, però els nens se sentien extraordinàriament importants.

—Durant el viatge em podries llegir aquest llibre —va decidir Koria, i va atansar un exemplar de Little Princess a l’Aroha—; així, quan arribem a l’escola, ja sabré anglès.

—Tan fàcil no és —va respondre l’Aroha, rebaixant una mica les expectatives de la petita. Després es va dirigir al pare d’Anaru i li va garantir per enèsima vegada que als nens els aniria la mar de bé a l’escola dels seus pares.

—I aquell monstre? —La mare de Purahi va haver de cridar per superar el xiulet del tren que entrava a l’estació—. No es menjarà els nens?

Va assenyalar la locomotora, que devia d’oferir un aspecte bastant amenaçador a una persona que mai no havia vist un tren.

—No és cap monstre, és una locomotora de vapor! —va exclamar Purahi rient—. Estira dels vagons en els quals viatgem. Com un cavall, però molt, molt més fort...

—A mi em sembla una mena de drac —va murmurar la seva mare—. És que els pakeha també ensinistren els dracs?

—Diu en Matiu que a vegades les locomotores també empenyen trens! —va explicar meravellat Purahi—. I els frenen a les pujades. Viatjarem per muntanyes. I passarem per túnels...

—Hem de pujar-hi, koka —va dir en Matiu amb dolçor a la mare de Purahi. L’anomenava «tieta», ja que també ella pertanyia al seu gran cercle de familiars—. Heu d’acomiadar-vos ara dels nens!

En Matiu i l’Aroha van intercanviar l’hongi amb Reka, que, discretament, es va eixugar unes llàgrimes furtives.

—L’any que ve has de tornar! —va demanar al seu nebot—. Tant me fa el que digui el teu karani!

El comiat entre en Matiu i la seva àvia havia sigut agitat. La vella Ngaio havia recitat una fórmula que en Matiu no havia entès. Com tota karakia (oració, benedicció o maledicció) es pronun­ciava a tota velocitat. Gairebé s’unien les paraules entre si. Però havia omplert de por i espant Reka. No ho havia explicat amb més detall a en Matiu i l’Aroha, però l’anciana donava per segur que no tornaria a veure mai més el seu nét.

En Matiu va somriure animós a la seva tieta.

—Tornaré i us portaré els nens de tornada —va prometre—. L’estiu que ve mateix. Hi ha vacances a la universitat. Això encara serà més bonic. I no farà un fred tan terrible com avui.

De fet, mai no feia especialment fred a Greytown, encara que sí que bufava el vent i aquell dia era gelat. A més, assolia una velocitat que a l’Aroha li impedia respirar. La noia es va alegrar de seure finalment al seu compartiment. Va distribuir els seients als nens excitats i va controlar de nou que tots els bitllets estiguessin a punt, mentre en Matiu col·locava els equipatges a les xarxes que hi havia per sobre dels seients. Per últim, les pesades rodes de ferro de la locomotora de vapor es van posar en marxa. Els nens van saludar els seus pares contents. Era evident que no sentien cap pena per separar-se d’ells, mentre que la mare de Purahi gairebé s’havia desplomat a l’andana. El seu marit va haver de subjectar-la. La mare d’Haki va córrer un tros del camí al costat del vagó en què estaven asseguts. No semblava suportar veure partir la seva filla. Els altres pares es contenien una mica més. La mare de Koria fins i tot va aconseguir somriure mentre saludava amb la mà els nens.

—Molt bé, i ara el llibre! —va determinar Koria tan bon punt la locomotora es va haver posat en marxa entre xiulets—. Quina classe d’història és aquesta? Una princesa és... la filla del cap d’una tribu, oi que sí?

—El primer túnel és el Princes Creek, oi? —va preguntar Purahi a en Matiu—. O és el Sibèria? Quin és més llarg? —Intentava aprendre de memòria totes les meravelles de la construcció del Rimutaka Inclini.

En Matiu i l’Aroha van començar a contestar les preguntes, veien que no tindrien gaire temps per mirar per la finestra, almenys l’Aroha. Mentre ella llegia i traduïa —els nens maoris no tenien coneixements generals sobres els costums pakeha, i el seu anglès tampoc no era gaire bo—, en Matiu explicava a Purahi allò que ell mateix havia entès sobre el funcionament de la locomotora amb carril central i la funció que feien els furgons de cua. Els nois l’escoltaven fascinats i quan el tren es va aturar a Cross Creek, a l’esta­ció de maniobres, no es van poder controlar. Era allà on se separava la locomotora i se substituïa per una altra que era més forta i que operava en el centre del tren. Els treballadors de la línia de ferrocarril no van posar cap objecció que els nens miressin des d’una distància prudencial com s’acoblava la pesada màquina darrere dels dos vagons de passatgers i del vagó de càrrega, dels quals havia tirat fins al moment la locomotora més lleugera.

—Aquesta ens empeny muntanya amunt! —va cridar en Matiu per sobre de la tempesta, de la qual l’Aroha i les nenes ja s’havien protegit en un refugi provisional.

Aquell lloc tan poc acollidor era l’única concessió de la companyia del Rimutaka Inclini a la comoditat dels seus passatgers. Allà no s’esperava que hi hagués gaire trànsit de persones, el tren transportava sobretot mercaderies. No obstant això, aquell matí tan bonic de setembre s’havien posat en camí molts viatgers. L’Aroha va veure famílies senceres amb nens i homes d’aparença important que volien arribar a Wellington per liquidar negocis. Molts d’ells es quedaven mirant els nens maoris i xiuxiuejaven entre si. Els maoris viatjaven poques vegades amb tren.

Després que enganxessin a la locomotora dos vagons més de mercaderies i un furgó de cua tripulat, un estrident xiulet va indicar als passatgers que havien de tornar a ocupar els seus seients. L’Aroha va obeir de bon grat a la crida. Per molt contenta que s’hagué­s posat per poder anar a prendre l’aire fresc, ara agraïa protegir-se del fred. Si bé no hi havia calefacció als vagons, sí que protegien almen­ys del vent gelat. Aquella era la raó per la qual la majoria dels viatgers s’havien negat a abandonar els seus compartiments.

—Ara ens n’anem a Sib... Sib... Com has dit que es deia, Matiu?

Purahi havia tornat a oblidar la paraula amb què els enginyers havien anomenat de broma un tros de la línia de ferrocarril ple de revolts i molt escarpat.

—Sibèria, Purahi, i sí, ara hi anirem. Allà hi ha aquell túnel tan llarg i fosc del mateix nom. En aquell lloc tan fred i inhòspit, els enginyers es van recordar de la Sibèria russa. Diuen que allà neva molt...

—Però no tornis a fer-me pessigolles dins el túnel! —va dir Haki rient.

Purahi estava concentrat en la contemplació de les meravelles de la tècnica. Anaru, contràriament, no havia pogut evitar fer una mica la guitza a les nenes quan havien travessat els primers túnels entre Greytown i Cross Creek.

—Digue’m, m’ho sembla a mi o el tren trontolla?

L’Aroha va aixecar els ulls del llibre mentre el vagó enfilava la muntanya descrivint meandres i traçant revolts tancats. Es va embolcallar més en l’abric. A fora, el vent bufava d’una manera infernal. Fins i tot es notava dins el vagó, ja que es filtrava per la més mínima ranura de les parets de fusta.

—Què dius? El tren no trontolla. T’ho sembla —va contestar en Matiu, a qui l’Aroha havia dirigit la seva inquieta pregunta—. El tren es recolza totalment segur en les vies, per a això es va inventar el carril central addicional. Potser t’ho sembla perquè ja no hi ha locomotora al davant...

—Jo també trobo que trontolla una mica —va intervenir Koria, encara que sense to de preocupació—. És el vent. En realitat, també es podria empènyer un tren així amb veles, com les ca­noes, oi?

L’Aroha i en Matiu van riure.

—El tren pesa massa! —va dir en Matiu a la petita—. Per això tampoc no pot trontollar o caure encara que l’empenyin. És... —En Matiu va emmudir quan va sentir de cop que el tren realment s’inclinava en un revolt—. El revolt Sibèria —va dir amb fingida alegria.

De cop, la preocupació el va envair. L’Aroha va abaixar temorosa la mirada cap al precipici al costat del qual circulaven, i, de sobte, van notar una sacsejada. El vent es va apoderar del vagó, que es va inclinar cap a l’abisme.

—A terra! Ajupiu-vos! Hem de posar-nos a cobert!

Algú va cridar. L’Aroha no sabia si havia sigut en Matiu o una altra persona. Instintivament es va llançar a terra del compartiment, es va agafar amb força a la base dels seients i va veure de cua d’ull que Koria era llançada pel passadís central, mentre que Haki gatejava per la porta oberta del compartiment.

—A fora! Vull sortir d’aquí! —cridava la nena.

La seva veu es barrejava amb els crits de terror dels altres passatgers. El vagó cada vegada s’inclinava més, ja no es mantenia segur sobre els tres carrils. Les parets de fusta cruixien, els ganxos entre els vagons grinyolaven.

—Cau! Oh, Déu meu, ens precipitem a l’abisme, ens...

—A fora!

De nou, era Haki qui cridava. La petita lliscava per terra entre els vagons inclinats cap a la porta de sortida.

—No, Haki! Ara no pots sortir!

En Matiu la va seguir a empentes i rodolons. L’Aroha s’agafava desesperadament al braç d’un seient; va veure que entrava llum quan la porta es va obrir com per art de màgia i després fou llançada a través del compartiment. Es va subjectar a la paret per no ser expulsada a l’exterior. En aquell moment el vagó va perdre definitivament la subjecció de les vies. Va descarrilar i va arrossegar el segon vagó de passatgers.

Els viatgers van cridar horroritzats. Cridaven els seus fami­liars i suplicaven a Déu. L’Aroha estava com immobilitzada per la por. Acabava de mirar estremida l’abisme. Si el vagó es desprenia de la locomotora que l’empenyia i queia, s’estavellaria als peus de la muntanya. Ningú sobreviuria.

Però llavors una sacsejada infernal va recórrer el vagó i aquest va fer una brusca frenada. L’Aroha va sentir crits de dolor de passatgers que s’havien colpejat fortament contra el terra o contra les finestres i les parets de fusta. Havia d’abandonar-se al destí. El vagó penjava inclinat subjecte a alguna cosa i ella inevitablement relliscava cap a la porta de sortida; va intentar agafar-se a l’estrep i plena d’horror va veure que per sobre seu quedaven suspesos en l’aire els dos vagons de passatgers i un vagó de mercaderies. Era una imatge esgarrifosa. Semblava com si un nen entremaliat ha­gués fet descarrilar el seu tren de joguina. No obstant això, els enganxalls resistien i la pesada locomotora porfidiejava amb la tempesta. No es desprenia del tren.

L’Aroha ja no desafiava el vent ni la força de la gravetat. El ferro de l’estrep estava massa fred i relliscós per poder-s’hi agafar bé. La forta envestida següent va fer balancejar el pesat vagó del tren. L’Aroha temia que s’abatés i que ella hi quedés enterrada a sota, però abans que se li passés una altra idea pel cap, va caure sobre un pendent i va començar a rodar cap avall. Va cridar de dolor, va intentar agafar-se a algun lloc, però el braç dret ja no l’obeïa. Desvalguda, va lliscar muntanya avall fins que un bloc de pedra va aturar el seu descens. Llavors es va donar un bon cop al cap.

La foscor es va apoderar de l’Aroha. Abans de perdre el coneixement, va veure que almenys ja no podia continuar caient. Quan va tornar en si, es va adonar que només havia passat uns segons en aquella compassiva foscor abans de tornar a un infern.

A primera vista li cridaren l’atenció els vagons descarrilats que es balancejaven sobre seu com una boja amenaça. Després va passejar la mirada pel pendent i va contemplar plena d’horror els cossos ferits i sense vida. Va sentir crits, laments i gemecs, horro­rosos sons que el vent portava. L’Aroha va pensar que estava en un malson. Li feia mal el cap, però tenia capacitat per pensar.

Matiu! On eren en Matiu i els nens? Al vagó encara? No, l’últim que havia vist d’Haki i en Matiu era que es dirigien cap a la porta, la porta que s’havia obert i a través de la qual ella i tots els altres havien caigut a l’exterior. Per salvar-se? O per quedar ferits de gravetat i morts?

—Matiu! Koria! Anaru!

L’Aroha va començar a cridar els altres. Les llàgrimes li inundaven els ulls. Es va esforçar per redreçar-se, es va posar de genolls... i va descobrir en Matiu. El jove estava ajagut sobre una roca que interrompia el pendent.

L’Aroha es va arrossegar cap a ell. No estava gaire lluny, però li va semblar que trigava hores a arribar-hi. El braç dret li fallava. Al final es va quedar estesa, panteixant al seu costat, i va mirar la seva cara demacrada. Semblava sense vida. L’Aroha el va sacsejar.

—Matiu, sóc aquí, sóc l’Aroha! Matiu, contesta’m!

Va intentar aixecar-li el cap, i, en aquell moment, va veure la sang. Una ferida a la nuca... I els braços i les cames estaven estranyament torts. Per un espantós segon, l’Aroha va pensar que en Matiu potser ja no respirava, el seu pit a penes es movia. Es va recolzar a la mà esquerra, va acostar la seva cara a la del noi i va intentar sentir si inspirava. Va percebre que sí que respirava i ell també va semblar notar la seva presència.

—A... Aroha... —No tenia més que un filet de veu—. Ets viva...

L’Aroha va intentar somriure.

—És clar! —va respondre—. Al cap i a la fi estaves al meu costat. Te’n recordes del que em vas dir en el viatge d’anada? Vas dir que estant amb tu no podia passar-me res.

Li hauria agradat acariciar-lo, però temia perdre l’equilibri i caure a sobre d’ell. Així que només va acostar la seva galta a la del jove. La cara d’en Matiu estava freda.

—No... no puc moure’m —va xiuxiuejar en Matiu.

L’Aroha es va incorporar una mica.

—T’has donat un bon cop —va dir—. Crec que jo també m’he trencat un braç. Però tot anirà bé, Matiu...

El noi va contraure la cara. Cada vegada estava més blanc. No, més... gris.

—Aroha, em faries un... un petó?

L’Aroha intuïa més que no pas sentia les seves paraules.

—Ho intentaré —va dir en veu baixa i va dipositar suaument els llavis sobre els d’ell. Va creure sentir el suau alè de la seva respiració quan el va besar—. T’ha agradat? —va preguntar.

En Matiu no va respondre. L’Aroha va veure que havia tancat els ulls. Semblava com si la cara se li enfonsés. Va tornar a confirmar si respirava i el pànic la va envair. Va aconseguir com va poder recolzar l’orella en el seu pit per escoltar els batecs del cor. No els va sentir, però es va convèncer que els apagaven els crits i el xiulet del vent.

Va seure amb gran esforç i va posar el cap d’en Matiu sobre la seva falda amb el braç que tenia sa. Havia de tornar a respirar! Es va inclinar sobre el noi i li va murmurar paraules d’ànim i d’afecte mentre l’acaronava. Horroritzada, va veure que la seva faldilla estava xopa de sang.

Llavors es va posar a cridar.

5

Més endavant, l’Aroha no sabia com havia anat a parar a aquell petit refugi exposat als corrents d’aire de Cross Creek. Tan sols recordava vagament que amb la mà sana havia colpejat un home que volia arrencar-li en Matiu dels braços. Després havia tornat a perdre el coneixement o com a mínim s’havia apartat de la realitat el suficient per deixar de percebre el que li estava succeint.

Va ser quan va sentir la veu de Koria i algú va intentar donar-li un te calent que va tornar en si i va comprendre el que havia passat. Si és que alguna vegada aconseguia comprendre que en Matiu ja no hi era, que simplement havia deixat de respirar mentre ella el besava i el tenia entre els seus braços.

Va sentir la maneta de Koria entre les seves. Els nens... Havia d’ocupar-se dels nens. Haki... Oh, Déu, on era Haki? Si en Matiu havia sortit llançat del vagó, també la petita...

—Haki és morta —va dir Koria amb la veu serena—. I Purahi també. Els he trobat tots dos. He estat buscant. Jo us he trobat a tots... —La petita tremolava. Estava mig congelada, però evidentment no estava ferida.

—No has caigut del tren? —va preguntar l’Aroha fent un esforç.

Tornava a sentir el fred, malgrat la tassa de te calent que una assistent li havia posat a la mà esquerra. Portava el braç dret en cabestrell i l’espatlla li feia molt de mal.

Koria va negar amb el cap.

—No. He relliscat fins a un racó del compartiment i m’he agafat allà. Tan sols m’he donat un copet al genoll. I quan el tren ha deixat de moure’s, he saltat a fora. Bé, al principi he relliscat una mica, però després he pogut subjectar-me. Després he caigut, he baixat rodant... i llavors... us he trobat a tots. —Va començar a balancejar el tors cap endavant i cap enrere—. Us he trobat a tots... Us he trobat a tots.

—I Anaru? —va preguntar l’Aroha en veu baixa.

—El segon nen maori està ferit —va respondre l’assistent que havia acabat de repartir el te entre els altres supervivents i que ara tornava amb l’Aroha—. L’estan portant amb tren a Greytown.

—Amb tren? —La veu de l’Aroha estava impregnada d’espant.

La dona va assentir.

—Quina altra cosa podíem fer? No hi ha carreteres normals per les quals es pugui transportar els ferits, i, si n’hi hagué­s alguna, es trigaria hores en arribar. Naturalment, entenc que cap de vosaltres vulgui tornar a pujar en un tren, però no hi ha més remei. Ara la tempesta ha amainat. Abans encara bufava amb força. La locomotora que van enviar a rescatar-vos va haver d’aturar-se en un túnel perquè no tornés a haver-hi un altre accident.

De fet, l’Aroha no tenia cap interès a escoltar els detalls d’aquella tremenda desgràcia, però la dona li va descriure minuciosament tot el desenvolupament de l’accident. Quan el tren ja havia passat el revolt Sibèria, el va abatre un cop de vent d’una velocitat de cent vuitanta quilòmetres, segons els càlculs. Llavors van descarrilar els dos primers vagons de passatgers, després el de mercaderies. Sorprenentment —la dona no es cansava de donar gràcies a Déu per això— alguns enganxalls havien aguantat. La locomotora havia romàs a la via a causa del seu pes i havia evitat que els vagons caiguessin al buit.

—Al principi tot semblava espantós —va dir l’assistent—. La gent que havia sigut llançada fora dels vagons deia que aquests penjaven per sobre els seus caps i es balancejaven com si anessin a caure d’un moment a l’altre. Tothom qui va poder se’n va apartar arros­segant-se per terra. La majoria dels passatgers estaven ferits. Altres, als quals, en realitat, no els havia passat res, van saltar aterrits dels vagons i es van fracturar els ossos. Tu has tingut sort, petit­a.

Es va girar cap a Koria, que no havia entès res del que deia i que possiblement tampoc no li hauria prestat atenció si hagués parlat maori. La noia es balancejava a un tètric compàs.

—Us he trobat, us he trobat a tots...

L’assistent la va mirar amb recel.

—Li passa alguna cosa? —va preguntar—. Ha perdut el cap?

L’Aroha no va respondre.

—Hi ha... hi ha molts morts? —va preguntar amb veu can­sada.

—Tres —va respondre la dona—. El teu xicot i dos nens, i tots dos maoris... I un dels nens blancs està molt greu. També l’han portat a Greytown. Els ferits greus han sortit en el primer tren. Després us vindran a recollir a vosaltres. Desafortunadament no disposen més que d’un vagó i d’una petita locomotora. Tota la resta està en el lloc de l’accident.

Com va esbrinar més tard l’Aroha, el conductor del furgó de cua havia reaccionat amb molta serenitat davant l’accident. Havia desenganxat ràpidament el seu vehicle i havia tornat volant cap a Cross Creek. Allà immediatament s’havia posat en marxa un tren de rescat i van poder iniciar-se les tasques de salvament. No obstant això, per a en Matiu, Haki i Purahi l’ajuda havia arribat massa tard.

—Tinc fred —va xiuxiuejar l’Aroha.

La dona la va embolcallar amb una manta.

—De seguida hi haurà més te —va dir per consolar-la.

L’Aroha tenia la sensació que mai més no tornaria a escal­far-se.

L’Aroha, Koria i els altres passatgers que havien sortit il·lesos o amb ferides lleus de l’accident encara van haver d’aguantar diverses hores en aquell gèlid refugi que, per fi, arribés el tren. L’Aroha a penes es va adonar de les tasques de rescat. Es trobava immersa en un mar de fred i pena i sentia un intens dolor a l’espatlla dislocada. Li bategava el cap. Des de la llunyania percebia l’enervant cançoneta de Koria.

—Us he trobat a tots, a tots...

Ja era de nit quan per fi van portar l’Aroha a la casa parro­quial de Greytown. Allà s’havia muntat un hospital provisional i un metge, superat per la feina, es va disposar a recol·locar l’os dis­locat.

—Li faré una mica de mal, senyoreta... —va dir compungit, i, en efecte, li va fer un mal espantós.

L’Aroha se sentia massa feble per cridar. Va gemegar quan el braç va tornar a encaixar a l’articulació. El dolor va anar cedint lentament, però ella estava massa esgotada per alegrar-se’n.

A continuació, va tornar a sentir una tassa als llavis, va obrir mecànicament la boca i es va posar a tossir. Ja no va escopir el segon trago de whisky. El tercer la va sumir en un son profund.

Quan va despertar l’endemà, a penes li feia mal l’espatlla. El metge li havia subjectat fermament el braç al pit. Els brunzits del cap i la coïssor que sentia al cor foren molt pitjors quan de nou va prendre consciència de tot el que havia passat. En Matiu, Haki, Purahi...

Es va fregar les temples. Li hauria agradat pensar que tot havia sigut un malson, però, naturalment, llavors no s’hauria despertat en una sala plena de lliteres amb les víctimes de l’accident que eren ateses per uns assistents. Tanta gent parlant, plorant, gemegant... El mal de cap va augmentar. El que més li hauria agradat era tornar a adormir-se, però de sobte va recordar Koria i Anaru. On eren, els nens?

Ara se sentia culpable. Hauria d’haver-se preocupat per Anaru el dia anterior. De fet, ni tan sols havia preguntat com estava.

A l’instant va decidir esmenar el seu error. Es va redreçar amb esforç i va vèncer les palpitacions cada vegada més intenses que sentia al cap. Es va marejar una mica en posar-se dreta, però després va sentir que respirava una mica millor. Va inclinar el cap vacil·lant per mirar-se i gairebé se li va escapar un crit. Tenia la faldilla xopa de sang. Era evident que els assistents estaven massa enfeinats per ocupar-se d’aquestes coses, ja que, si no, li haurien canvia­t la roba...

L’Aroha va buscar suport en el respatller d’una cadira que hi havia al costat del llit i va atraure l’atenció d’una de les cuida­dores.

—Esperi, jove, ara l’ajudo! —La petita i grassoneta dona va acudir corrents cap a ella—. Miss Fitzpatrick, no és així? Ja pot aixe­car-se? Torni a seure una mica. Li portaré un te. Sóc la senyora Clever.

—Els nens...? —va preguntar amb esforç l’Aroha. Estava afònica, la seva pròpia veu li semblava com si fos d’una altra persona—. Koria, Anaru... Com... com estan?

—Es refereix als nens maoris? —va preguntar la senyora Clever, empenyent amb energia l’Aroha de tornada a la llitera—. Els han recollit aquest matí. Molt d’hora, encara era gairebé de nit i el doctor era una mica reticent a deixar-los marxar. Però els pares han insistit a endur-se’ls... En fi, una cama trencada també es curarà al poblat maori.

Pel to de la seva veu, no semblava que la senyora Clever esti­gués gaire convençuda de les seves paraules. Tanmateix, l’Aroha es va sentir alleujada. Anaru almenys no moriria.

—I el reverend també ha telegrafiat als seus pares —va seguir dient la senyora Clever—. Estaran més tranquils en saber que no li ha passat res, Miss Fitzpatrick. —Va aturar una altra assistent que passava amb una tetera i unes tasses i va atansar a l’Aroha un te calent—. En realitat podria marxar a casa avui mateix, ha dit el doctor. Però vostè... vostè viatjava amb els maoris i jo... en fi... nosaltres... No sabem si serà ben rebuda allà.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X