1

Vaig conèixer en Plèbot –per segon cop– una nit de la primavera passada, en la inauguració d’una exposició a la qual m’havia arrossegat la meva dona, que és crítica d’art. Hauria preferit esperar-me al bar del costat fins que s’acabés, però ella, des que se li notava la panxa, insistia que ens deixéssim veure junts en públic, ja que estava convençuda que la filla era meva.

Per tant, malgrat que les coses van trigar ben poc a sortir-se de mare, la meva intenció era passar la vetllada desapercebut en una posició estratègica, discreta però propera al cava. Encara anava per la primera copa i el segon omeprazol quan em va cridar l’atenció un nen vestit a l’última moda –vambes tacades de fang, texans foradats i samarreta promocional de Marina d’Or– que repartia «gràcies per venir» als carronyaires que l’orbitaven. No m’ho podia creure: era clavat al paio que unes poques hores abans m’havia mutilat el cotxe. Em vaig obrir pas entre aquella gentussa fins que m’hi vaig plantar al davant. Sí, era ell, el de l’ull de gat. Em vaig imaginar que li rebentava el crani amb una ampolla, però ni tan sols vaig poder fer cara d’enuig. Simplement em vaig quedar immòbil, mut, com sempre que l’expectativa d’acció i/o emoció em bloqueja les capacitats motora i/o de parla. Apartar la mirada o ofegar-me en aquella pupil·la felina, em sentia incapaç de decidir-me.

Era exactament el que m’havia passat aquella mateixa tarda, quan l’havia conegut per primer cop: sortia cap a la feina i l’havia enxampat intentant posar-me el retrovisor, que penjava dels cables, a lloc. Segons ell, se l’havia trobat així mentre passava per allà, i li havia sabut tan greu, ja que era un «puto fan» del «puto disseny» del meu «puto carro», que s’havia sentit amb l’obligació moral d’arreglar-lo. Evident, no m’ho vaig empassar. Per desgràcia, per més que la violència en general i rebentar cranis en concret em semblen fantasies d’allò més entretingudes, a la pràctica sóc d’aquells que no podem ni esclafar els mosquits que es colen a l’habitació les nits d’estiu, sinó que els hem de capturar vius i treure’ls per la finestra sans i estalvis si volem evitar que els remordiments per haver acabat amb una vida ens provoquin més insomni que una picada amb Zika a l’escrot. Així doncs, amb les susdites capacitats bloquejades, mentre m’enfrontava al vertigen que produïa aquell ull insondable, ens va interrompre una colla d’adolescents uniformades.

–Ties, que és en Riu!

D’esma, vaig estendre els braços perquè es col·loquessin al meu voltant i ens vam fer unes quantes fotos, però quan es van fixar en el penjat aquell els va caure la bava i també van voler posar amb ell. Em van llançar els mòbils i vaig trigar un parell de segons a reaccionar, al cap dels quals em vaig veure obligat a retratar una sessió completa de posturetes ridícules damunt del capó del meu propi cotxe.

–Una altra, per si de cas –m’anaven ordenant–, una altra.

I després d’aquelles nenes en van venir més, i després més encara, i semblava que l’escola sencera hagués de presenciar la meva humiliant caiguda en la jerarquia de la celebritat, i totes volien una foto i una altra, per si de cas. Faltava ben poc perquè m’explotés el cap, així que em vaig disculpar, vaig pujar al cotxe i vaig fotre el camp, amb el retrovisor encara penjant dels cables.

–Gràcies per venir, col·lega! –em deia ara en Plèbot, i em va tornar a fer sentir com si estigués a punt de saltar al mar des d’una roca de quinze metres d’altura.

Era obvi que estava col·locat; ho faig constar perquè s’entenguin millor els esdeveniments posteriors. I la sala sencera se’n devia adonar, però era a mi a qui miraven, xiuxiuejant i assenyalant-me amb menyspreu. Per fi hi vaig caure: aquell nen que poc abans m’havia trencat el retrovisor del cotxe, ara presentava la seva última col·lecció d’escultura a la galeria més trendy de Barcelona.

Poca cosa, bona o dolenta, puc dir sobre ell que no s’hagi publicat ja. Però això no serà una biografia exhaustiva ni un tractat sobre la seva obra; això, si em surt bé, serà el relat de com ens vam trobar quan ambdós estàvem perduts i de com ens vam tornar a perdre mentre érem a Mèxic. No hi haurà espases ni dracs, no hi haurà amor romàntic, no hi haurà crims, pistes, sospitosos, detectius antiheroics. No hi haurà més que fang. I és que m’he posat a escriure, tal com em rajava, per una única raó: ho necessitava per tal d’expiar els meus pecats.

Doncs bé, en cap moment no va acabar de confessar-se culpable de la destrossa, el tal Plèbot, sinó que se’n va anar per les branques, enllaçant paraules, frases i temes a un ritme tan accelerat que gairebé costava de seguir-li el fil, i acompanyava aquest discurset amb gestos igualment frenètics:

–Saps quin és el problema? Els putos chemtrails, fan que a la penya se li’n vagi l’olla. Però amb mi no podran, aquests cabrons. Saps per què? –Em vaig quedar callat, suposant que era una pregunta retòrica–. Exacte, llegums! Això sí que els fot, que mengem llegums, però no el verí que venen als súpers, eh? Em fotria uns cigrons, ara mateix, que els donin pel puto cul! On podríem trobar uns cigrons decents, a aquestes hores? O millor, llenties. No, cigrons, cigrons. Mira, et faré un regal que val per cent retrovisors, a veure si t’animes, eh?

Jo em conformava amb un sol retrovisor, però més endavant vaig comprovar que no exagerava. Va córrer cap a un racó i va tornar d’un parell de saltirons, fent-me ofrena d’una figureta que representava un colibrí amb un maletí a escala que s’acabava d’obrir, deixant brollar una trista cascadeta de papers. El maletí traïdor li conferia un inquietant caràcter humà, com si un infeliç corredor d’assegurances s’hagués transformat en ocellet per defugir el seu infern de vida. No hi entenc gaire, però em va semblar 50 % merda, 50 % sublim, si tal cosa és possible.

I és que a mi l’escultura me la rebufa bastant, per dir-ho finament. «Maleït psicòpata!», m’insultaria ara l’Alzina, la meva dona, que sempre s’inventa que la manca d’afecte durant la infantesa em va incapacitar per desenvolupar no tan sols l’artística, sinó tot tipus de sensibilitat. És cert que no acostumo a fingir que em commogui el vintè casament dels meus companys d’escola, o la mort de trenta-sis desconeguts en un atemptat a Bagdad, però m’emociono fàcilment per motius més prosaics, com quan veig un led fos en un rètol lluminós, que se m’escapa una llàgrima (em va passar un cop), o quan entren els dos metros alhora a l’estació, que se m’escapa el riure (això sí que em passa sovint). De la mateixa manera, he de reconèixer que aquella escultureta em va semblar una joguina preciosa i patètica al mateix temps, el problema és que no sabia si havia de riure o plorar.

–De què està feta? –em vaig interessar, perquè la conversa no derivés cap al terreny emocional, i la veritat és que era sorprenentment lleugera.

–Estàs familiaritzat amb el concepte «àcid polilàctic»?

–Vagament –vaig intentar mentir, però aleshores les mentides se’m donaven fatal i no va colar.

–Doncs perquè ho entenguis, de plàstic.

A pesar de la meva ment inferior, vaig comprendre que es tractava d’un material utilitzat habitualment en impressió 3D. L’Alzina duia les celles per barret des que havia vist com en Plèbot m’obsequiava amb una de les seves cotitzadíssimes creacions. No perquè l’entusiasmessin, més aviat deia que no aportaven res de nou, sinó perquè era plenament conscient del seu valor: després m’explicaria que ja hi havia un munt d’«impressors», però que ell era dels dos o tres primers que es podien considerar mainstream, un mèrit que no es devia tant al seu talent artístic com al seu domini dels processos de viralitat. Especuladors, nous rics i esnobassos prenien torn pacientment a la llista d’espera per comprar-li una figura i vantar-se’n a internet mitjançant dosis semiletals de postureig. Estàvem vivint una època daurada de la història de l’art en què les obres es revaluaven exclusivament per la seva popularitat a les xarxes. Vaig llegir la targeta de presentació lligada a una de les potes del colibrí: Mr. Carnelly, es deia. Em vaig preguntar per quant el podria vendre.

Vaig fer la primera ullada seriosa a la galeria, un autèntic zoològic d’animals de diferents mides i colors, tots ells amb algun atribut desassossegant: hi havia una saleta completament ocupada per una vaca amb obesitat mòrbida que es cruspia una Big Mac molt alegrement, un racó en què sis gatons que acabaven d’obrir els ulls ignoraven els mugrons de sa mare perquè estaven enfeinats jugant al Candy Crush, un orangutan amb corbata –nus Windsor– que es premia una pistola contra el front amb una mà mentre amb l’altra es gravava amb el mòbil. L’autor de tals aberracions estava descrivint les expedicions que havia emprès per la zona alta per vendre les primeres peces a la sortida dels col·les, quan el galerista va muntar un número perquè el meu Mr. Carnelly ja estava adjudicat.

L’agent d’en Plèbot va haver d’intervenir i, al cap d’uns quants crits, el comprador, que era un pijo camuflat amb camisa de quadres, va acceptar bescanviar-lo per un tapir asiàtic vestit únicament amb uns pantalonets obscenament curts, més obscens que si no hagués dut absolutament res, ja que amb prou feines li tapaven la cua. El galerista era un llepaculs i va tornar a modular la veu quan el client es va quedar satisfet, però l’agent va portar en Plèbot cap al fons i, tot i que no podíem sentir de què parlaven, era obvi que l’estava alliçonant. M’esperava que en Plèbot l’engegués a passeig, però va aguantar l’esbroncada assentint obedientment.

En acabat es va reintroduir al nostre grupet fent unes floritures i ens va convidar a rematar la nit al pis d’una amiga que vivia allà a prop. Un paio amb la barba tan llarga que se li devia enredar amb el pèl púbic quan es despullava li va recomanar que es quedés a la galeria fins que hagués marxat tothom.

–Sí, bona idea –va respondre tot seriós, però a continuació va caminar tranquil·lament cap a la sortida.

El vam seguir, què més podíem fer? En el meu cas em vaig deixar endur pel corrent perquè encara no em veia amb cor de ficar-me al llit. L’Alzina, en canvi, que té menys marxa que la Ventafocs, i especialment aleshores que estava a les portes del tercer trimestre d’embaràs, va pujar a un taxi.

–No tornis tard –em va demanar abans d’arrencar, mirant-se el meu nou amic de reüll.

Al 22@ quedaven encara un parell de solars buits. Caminàvem pel costat d’un quan en Plèbot va fer emergir el tapir per la bragueta, exhibint-lo orgullosament. Li vaig preguntar si no s’estaria buscant problemes i va respondre que li suava, agitant el pobre animaló amunt i avall. El va ficar entre les barres de la tanca i el va dipositar sobre les herbes. El barbut va intentar convence’l perquè l’hi donés a ell, almeny­s, que provaria de col·locar-lo al mercat negre, però en Plèbot va cridar que un tapir no podia estar entre quatre parets, que el seu hàbitat era la selva malaia. I allà es va quedar, pasturant en pantalons curts d’adolescent desbocada, mentre el seu creador corria i saltava carrer avall, creuava d’una vorera a l’altra, s’avançava i tornava enrere, com si temés que el cor se li aturaria si es quedava quiet tan sols un sego­n.

La nit prometia, i jo ja m’havia decidit a treballar-me aquell personatge tan pintoresc perquè acceptés d’anar al meu programa. Prop de la platja va picar al timbre d’un dels pisos nous i vam esperar una bona estona sense rebre resposta. Allò no tenia cap pinta de festa, però vam insistir fins que ens van obrir. Ens vam ficar a l’ascensor els sis o set que érem i vam jugar a «Polla», és a dir, que un començava xiuxiuejant «polla» molt fluixet i el següent ho havia de dir encara que fos una miqueta més fort, i així fins que vam acabar cridant «POLLA!» a plena veu, i en Plèbot ens va manar que calléssim, que els veïns estaven dormint. Llavors va aixe­car una cama exageradament per deixar escapar un pet que es devia registrar als sismògrafs.

–Perdó –es va disculpar amb veu de nena avergonyida–, se m’ha escapat.

A l’àtic ens va rebre una monada en quimono amb el cabell a l’estil xampinyó. Vaig patir perquè feia cara d’acabar-se de despertar, però aparentment s’alegrava molt de veure’ns, ja que ens va dictar la clau del wifi i es va posar a repartir llaunes de cervesa amb un somriure que no semblava gaire fals. Vaig acceptar la meva llauna només per educació, però li vaig demanar un got, i vam sortir a la terrassa. Allà dalt, una dolça brisa que baixava de la serra substituïa la xafogor que castigava els desgraciats que vivien arran de carrer.

–L’estiu s’apropa –va anunciar en Plèbot solemnement, i vaig suposar que es referia a un estat d’ànim, perquè faltava bastant per al solstici.

Bocabadat, vaig resseguir amb la mirada el panorama que s’estenia des del Maresme fins a Montjuïc, estampa coronada per un prometedor terç creixent. Ens vam disposar al voltant d’una taula baixa, sobre uns coixins per seure a terra. En Plèbot va trigar poc a revelar-nos com la Glòria, així es deia la nostra amfitriona, podia permetre’s viure tota sola en un pisot com aquell. Amb molt de tacte, li va tòrcer el braç fins que vam apreciar les cicatrius que li ornamentaven el canell.

–Tranquis, si hagués volgut matar-se de debò s’hauria tallat així –ens va aclarir mentre indicava la forma estàndard de seccionar-se les venes–. Només ho va fer per promocionar el seu llibre, oi que sí?

Encara somrient, la Glòria es va excusar, es va ficar al pis i va tornar de seguida amb un exemplar de la seva obra mestra, Happy Ending, que s’havia convertit en una icona del gènere d’autoajuda. Més tard, en petit comitè, va confessar que l’havia escrit a tall de testament, i que el to era de tot menys optimista. De fet, aquella història sí que acabava –spoiler alert– en suïcidi.

–Odio els finals feliços en el sentit positiu del terme
–assegurava, i vaig estar a punt de preguntar-li si no odia­va les redundàncies, també, però no la vaig voler interrompre–. Em fan sentir que la meva vida és una merda, com quan et despertes d’un somni meravellós. Prefereixo els malsons.

Les seves lectores devien pensar el mateix, ja que diària­ment rebia muntanyes de missatges de nenes a qui havia «salvat». Irònicament, aquest èxit l’entristia profundament perquè, segons deia, no s’havia copsat la seva intenció. El rotllo motivacional li provocava tanta vergonya aliena com a qualsevol persona decentment alfabetitzada, però tots aquests missatges feien referència a conceptes tan infantils com «somni», «lluita», «inspiració» i un llarg i tediós etcètera. A mi, que tenia un llibre a mitges des de feia anys, em semblava admirable, i fins i tot envejable, que hagués escrit una cosa que s’havia arribat a publicar, però difícilment hi hauria segona part, tenint en compte que l’autora no vivia en un entresòl, precisament.

–Tia, la pròxima vegada prova-ho llançant-te des d’aquí, eh? –em va llegir la ment en Plèbot mentre escopia al buit per sondar l’altura.

–D’acord, potser demà. –I no deixava de somriure.

Malgrat que jo, com tothom, també tinc fantasies suïcides, mai no havia pensat seriosament a matar-me, però feia tant que no somreia que se m’havien atrofiat els músculs zigomàtics. La Glòria, en canvi, es comportava com si estigués encantada de la vida, literalment, així que, si no estava fingint, és que devia estar tocada del bolet de debò. Això sí, jutjant pels seus canells, tenia una mica menys d’imaginació que jo. Personalment, em quedo satisfet matant l’estona –i l’estona només– preguntant-me què seria l’últim que sentiria si em volés el cap d’un tret, si em llancés a la via de la línia 3 o si em fotés una ampolla de lleixiu a Sant Hilari. Per algun motiu fosc que tampoc no m’amoïna gaire, aquests pensaments em proporcionen la calma que no trobo en un passeig per la muntanya o un massatge relaxant, ni tan sols si és amb final feliç en el sentit positiu del terme. De fet, és quan intento evitar-los que em ve l’angoixa. Per exemple, si un taxista condueix com un sonat, he d’inventar-me una historieta que acabi amb cervells encastats contra un estop; en cas contrari, noto com si m’hagués d’esclatar el pit.

Ni la Glòria ni cap dels integrants del seguici d’en Plèbot arribava a la trentena. Quan em van interrogar vaig deixar escapar vagament que tenia els mateixos anys que en Homer Simpson. Em sentia una mica ridícul envoltat de tanta criatura, i més quan em van preguntar si em feia por ser pare. Tots ells estaven en edat fèrtil, però em miraven com si estigués a punt de pondre un ou. Per sort, o no, la Glòria va treure el tema de la meva secció, que sempre acabava com el rosari de l’aurora –el tema, però prou aviat la pròpia secció també–. Almenys ella n’era «superfan», segons jurava per déu, i va passar el mòbil al barbut demanant-li: «Ens fas una selfie?» Se’m va abraçar com un coala amb vertigen, però, desgraciadament, vaig ser incapaç de gaudir de l’abraçada: entenc que es posi en dubte la meva pertinença al segle XXI si dic autoretrat en comptes de selfie, però em confon qualsevol ús no normatiu del llenguatge, siguin o no anglicismes. Si comencem així, aviat ens estarem comunicant a pedrades.

La Glòria va llançar la segona pedra penjant la foto precisament amb el hashtag #selfie, seguit de #Riu #friends #smile #love #happymoments #goodvibes #instajigai i no sé quantes #merdes més, i en Plèbot i els altres, que ja tenien els mòbils a mà, es van afanyar a fer-hi likes a dojo. A continuació em van afusellar a preguntes sobre el fun­cionament intern de la indústria de l’espectacle: que quants milions em pagaven anualment, que quants grams de cocaïna consumia setmanalment, que quantes becàries em tirava diàriament... La resposta a totes tres, que jo sabés, era zero, però vaig preferir no contestar per fer-me el críptic. Tot seguit s’hi va afegir el paio de la barba, que també era del ram de l’artisteig. Poc abans s’havia autodefinit, amb molt d’orgull, com a «violador de subvencions en sèrie». La seva darrera aportació a la humanitat, pagada amb els impostos de tots els que paguem impostos, era Ex-pongo’15, una col·lecció de trastos suposadament vintage nascuts el mateix any que ell, entre els quals destacava un Tamagotchi piratejat, que, com jo, podia sobreviure sense necessitat d’afecte. Doncs bé, el Violador va fer gala d’una exquisida diplomàcia:

–El programa en si és un trunyaco –va criticar, tan constructivament com va poder–, però «Preguntes pervertides» no està malament del tot.

–«Perverses» –vaig corregir, tot i que em semblava més adient la seva proposta de títol.

Es referia a la meva secció d’entrevistes, «Preguntes perverses», que era només una de les parts del «trunyaco». A més, era d’aquelles persones tan molestes que no entenen com funcionen els mecanismes bàsics del diàleg, que tan sols parlen per demostrar tot el que saben sense cap interès pel que els dius, i et miren als ulls somrient mentre els repliques, de manera que fa l’efecte que t’estiguin escoltant i tot, però en veritat estan construint mentalment la seva intervenció següent, així que llavors hi tornen amb alguna cosa que no té res a veure amb el que acabes d’aportar tu, i fan que el món sigui una merda de lloc.

Els altres, als quals no vaig arribar a distingir, ja que la seva particular manera d’allunyar-se de les masses era adoptar l’estil més popular del moment, es van afegir a la lapidació. Malgrat que coincidien que la meva part era l’únic que salvarien de la foguera, deien que després de deu anys en antena el format començava a esgotar-se, que al principi, quan entrevistava gent menys coneguda, encara era canyero, però que ara havia degenerat en poc més que un massatge als famosets.

–Nou anys –vaig puntualitzar, per mirar d’arreglar-ho una mica.

Vaig sospesar de recordar-los que no tan sols la meva part, sinó el programa sencer, tenia una audiència considerable si teníem en compte que no deixava de ser un clàssic magazín de sobretaula en què no s’havia vist mai cap mugró, però vaig saber frenar-me a temps. En el fons, aquella colla de marrecs em feia rabiar perquè tenien raó: al cap de nou temporades ja havia entrevistat totes les estrelletes del limitat firmament local, i algunes les estava repetint per segona i per tercera vegada. En realitat, des de jove havia volgut dedicar-me a la ràdio, on encara era possible exercir periodisme autèntic, però tothom insistia: «Amb aquesta cara, tu has de fer pantalla.» I la vaig cagar. Així vaig aprendre que la gent és imbècil i que els seus consells són una merda.

En Plèbot va entrar en escena per evitar l’escabetxada. Si la meva secció era tan popular devia ser per alguna cosa, deia. Fins i tot Bailando de l’Enrique Iglesias se’ns podia enganxar si l’escoltàvem prou vegades («Yo quiero estar contigo, vivir contigo / bailar contigo, tener contigo / una noche loca, / con tremenda loca. / ¡Ooh, ooh, ooh, ooh!», sí, és així, ho acabo de mirar). No em convencia gaire, la seva comparació, però se’m va ficar a la butxaca fent-me costat quan començava a sentir-me acorralat.

–Què collons és, l’èxit? –es va preguntar a si mateix–. L’olor d’una llufa que només agrada a qui se l’ha tirada? Si a la penya li mola, doncs ja està, oi?

Em va sorprendre descobrir que pensàvem igual. O almenys això vaig entendre de la seva analogia amb les llufes: que la cultura no podia estar reservada a una elit. Sense música pop, llibres d’autoajuda i telefems, la major part de la gent no podria accedir-hi. L’èxit, com a mínim par­cialment, era arribar a aquest públic, això no ho podia negar ningú sense caure en la hipocresia. I si un producte no t’agrada, escolta una altra cosa, llegeix un altre llibre o mira un altre canal. Apaga la tele, millor.

Amb l’Alzina havíem mantingut converses sobre la relativitat dels gustos en infinitat d’ocasions, però ella es dedicava a la crítica professionalment, així que era lògic que defensés amb fermesa l’entrenament de l’esperit crític i el rebuig a tot allò que fos poc original o massa simple. En canvi, en Plèbot era un adolescent en el punt àlgid i m’hauria esperat un posicionament més vanitós per part seva, és a dir, que posés la seva obra com a exemple de la relació directa entre talent i reconeixement. Al contrari, va pronosticar prou gràficament que, de la nit al dia, la gent que ara li llepava el cul «canviaria la llengua per un dildo».

–És l’únic que em fa por en aquest món –va xiu­xiuejar a la Lluna.

Això contrastava amb la seva actitud pedant en qualsevol altre àmbit, com el de les conquestes amoroses, tal com comprovaria molt aviat, així que mai no vaig descartar la possibilitat que estigués impostant aquesta humilitat. Tot i que, ben mirat, tenia tot el sentit del món que es posés de part de la cultura popular, ja que les seves obres n’eren el paradigma: unes digeribles farinetes a base de Jeff Koons i Pokémon, ensucrades amb els gossos jugant a pòquer d’en Kash Coolidge. Arribats a aquest punt li vaig demanar que es mullés, que tots teníem una opinió, i que ens digués la seva sobre la meva secció. Llavors va jurar que no l’havia vista mai, però no me’l vaig creure.

–Ho sento, tio, però és que ni tinc tele, saps?

El seu ull de gat m’impedia saber si s’estava mofant de mi. Ja he dit que fins a aquell dia jo tampoc no havia sentit a parlar d’ell, així que em pensava que duia una lent de contacte amb finalitats presumptament estètiques, però resultats certament inquietants. Poc després, per altres fonts (ell no em va treure mai el tema i jo no sóc gaire de preguntar), em vaig assabentar que patia coloboma, una malaltia que pot arribar a afectar greument els ulls, però que, en el seu cas, simplement li havia atorgat una pupil·la vertical que molta gent considerava, en comptes d’una grotesca deformitat, el seu atribut més atractiu.

Per fi comprenia què sentien els meus convidats, que solien queixar-se de la meva ambigüitat quan passaven pel plató. Em vaig arriscar a tastar la meva pròpia medecina i, paraula per paraula, vaig vomitar la sinopsi oficial que havia turmentat tants espectadors durant anys i anys de promos. En resum, em dedicava a entrevistar actors, esportistes, polítics i púrria per l’estil, provant de fer-los aflorar un perfil inèdit amb una sèrie de preguntes que definíem com a «perverses», d’aquí el títol. En Plèbot no semblava gaire convençut.

–Però, exactament, en què es distingeix de les entrevistes normals? –va voler saber.

–Doncs que a les entrevistes normals –pausa dramàtica– l’entrevistador no sóc jo.

–I que els entrevistadors normals no solen tenir Asperger –em va diagnosticar el Violador.

–Ni jo –vaig precisar, fingint que no m’adonava que estava sent sarcàstic–.Tècnicament, sóc neurotípic.

I era veritat: de petit em passava les tardes assegut a l’andana de la línia 3 veient passar els metros, en comptes de robant caramels als queviures de la plaça o fotent-me d’hòsties amb els altres nens del barri. La meva mare, ansiosa per demostrar que no era responsabilitat seva que li hagués sortit un fill especialet, em va dur al metge perquè em pengés alguna etiqueta. Tan sols li van poder dir que m’agradaven molt els trens (un diagnòstic pèssim, ja que només m’agrada el metro). Bé, i que em faltava una figura paterna, però res d’Asperger.

A hores d’ara ja estic acostumat que, arran del meu paper a la tele, em trolegin col·locant-me més aquí o més enllà en l’espectre autista. He arribat a assumir que per a gran part de l’audiència no sóc un natural de l’humor sec, sinó el mateix acudit. Segons l’Alzina el que passa és que sóc un cínic, tant dins com fora del plató, i això descol·loca la gent. En la meva humil opinió, si és que encara tinc dret a opinar, el meu únic problema és que sento un desencís genuí envers tot el que m’envolta. Atenció: desencís, no menys­preu. Va, pengeu-me.

Sort que hi havia la Glòria, l’única dels presents –incloent-me a mi– disposada a fer alguna mena d’esforç per dissimular l’evidència que la meva vida era un frau.

–És que ho hauries de veure, Plèbot, és boníssim –va exagerar–. Jo em pixo amb les preguntes pervertides.

–Perverses –vaig corregir de nou, però potser seria més fàcil canviar el títol per aclamació popular.

D’una manera que més aviat semblava que parlés d’un concurs dels vuitanta, va explicar la mecànica de la secció amb una mica més de ganes que les que hi havia posat jo: que els convidats escollien a l’atzar d’entre deu panells, rere cadascun dels quals s’amagava un dilema, que en qualsevol moment podien negar-se a respondre o plantar-se i no tria­r més panells, i que si els resolien tots deu podien plantejar-me un dilema a mi. Al principi, aquests dilemes que van acabar donant el nom a la secció eren tan sols l’esquelet de l’entrevista, una excusa per introduir temes variats, però amb els anys havien anat guanyant protagonisme i ara els estiràvem fins al punt que ocupaven gran part de la mitja hora que durava l’espai. Quant al premi, a mi em semblava una recompensa bastant ronyosa a canvi de superar tal ordalia, però, ja fos per pur desig de venjança o per simple tafaneria, hi havia un gran interès a veure’m canviar el rol de botxí pel de víctima. Afortunadament, ningú no s’havia atrevit amb els deu panells, encara, i jo estava convençut que quan arribés el dia seria l’últim.

En Plèbot escoltava amb atenció, assentint amb el cap espasmòdicament i fent bots sobre el coixí. Llavors se li va antullar de fer-me una pregunta perversa de collita pròpia. Vaig aprofitar per deixar-li caure que abans vingués al programa i completés els deu panells, i va assegurar-me que sí, que sí, que ho faria, però de totes maneres es va voler llançar amb un dilema que hauria fet suar el meu equip de guio­nistes:

–Què preferiries –diu–, que a la teva filla li tallessin una falange del dit petit de la mà esquerra tot just néixer, de manera que no conservaria cap record del dolor, o que a tu t’amputessin les dues mans senceres ara mateix, sense anestèsia ni mariconades?

Aquest era el tipus de pregunta perversa que solia acabar amb la paciència dels meus convidats. L’acció no era el meu fort, però s’escapava de la meva comprensió que algú se sentís incapaç de prendre una decisió no vinculant entre dues situacions hipotètiques. Per exemple, en aquest cas, independentment del que respongués, ningú no en sortiria mutilat, però el sol fet de reflexionar-hi em permetria de coneixe’m una mica millor a mi mateix. En canvi, totes les persones a qui havia entrevistat fins aleshores, sense excepció, s’havien rendit davant d’un o altre dilema. Encara no tinc clar si els feia por coneixe’s a si mateixos o si es coneixien perfectament però es volien assegurar que els espectadors no ho fessin.

–Depèn –vaig concloure.

–De què?

–De quina falange fos.

Es va fer un silenci, aquella pausa que acostuma a alterar el ritme de les converses en què estic implicat, mentre els meus interlocutors procuren discernir si estic fent broma o si estic pertor