Primera part

EL CEL EN UNA HABITACIÓ

Al principi sembla un joc. Algú ha tancat el nen en un lloc fosc i ell ha d’intentar sortir-ne pels seus propis mitjans. Primer de tot hauria de trobar l’interruptor de la llum, però el nen no el busca perquè pensa que la porta s’obrirà en qualsevol moment.

La porta no s’obre.

També podria ser un concurs de resistència, guanya el que s’està més temps en silenci, el que no demana ajuda. El nen enganxa l’orella a la porta de fusta, escrostonada. Sent un soroll estrepitós, una moto que arrenca i s’allunya. Llavors s’adona que està sol. Si es posés a cridar, notaria l’eco de la seva veu en aquell espai llòbrec, ple de pols i d’humitat; però està tan espantat que no li surt ni el plor.

Ara sí que ha de trobar l’interruptor de la llum. Palpa la paret. Evita els obstacles, a poc a poc, per no caure. Hi ha una bombeta al sostre, n’hi ha d’haver una. L’habitació té una fi­nestra llarga i estreta, a la part superior de la paret, però el sol s’ha post fa una hora i ja només queden les primeres ombres de la nit.

No sap per què l’han tancat.

En els seus passos de somnàmbul enmig de la foscor topa amb el que sembla una rentadora. Podria provar si funciona, si més no l’acompanyaria el soroll de l’aigua fent voltes pel tambor; però no ho fa. Continua explorant l’estança, acari­ciant la paret amb una mà, com un cec. Vol trobar l’interruptor, però els seus dits toquen el mànec d’una eina. És una pala que cau a terra amb un fort terrabastall.

El nen es posa a plorar i triga una mica a sentir un gruny sord que prové d’un racó. No està sol. Hi ha un animal amagat; no és el primer cop que el sent, sap que a les nits ronda per la zona: els gemecs, els udols que fa són tan forts que ha arribat a pensar que era un llop. Només és un gos que s’ha esquitllat a la nau que hi ha a la finca, la que es veu des de la finestra de la seva habitació i a la qual no l’han deixat entrar mai. És allà on l’han tancat, a la nau prohibida, per això no reconeix l’espai i no se sap moure en la foscor.

Gairebé pot veure dos puntets lluminosos en la negror del fons. Retrocedeix per pur instint. Li fa la impressió que els puntets lluminosos avancen cap a ell, però no sap si és la por el que crea aquesta imatge. No pot ser que únicament es vegin dos petits espurneigs. I de sobte, deixa de veure’ls. Ara nota un dolor intens i agut a la cama. L’animal l’està mossegant.

El nen fa servir totes dues mans per apartar-lo. Intueix un nou atac i aparta la cara de l’animal amb el peu. Les puntades de peu i les manotades el fan recular. El nen sent esbufecs, i després res. No sent res i el silenci li sembla molt més aterridor.

Sigil·losament, retrocedeix fins a la porta, preparat per contenir l’atac si el gos intenta llançar-se-li a sobre una altra vegada, i en aquell moment la mà troba l’interruptor de la llum. Li sembla increïble que no l’hagués localitzat abans, però per algun motiu s’ha saltat just aquella part de la paret.

Una bombeta torçada penja del sostre. Il·lumina prou per distingir que la nau és un magatzem de caixes amb mantes velles, cintes de casset, llibres, eines del camp, una rentadora, una bicicleta rovellada només amb una roda i uns quants trastos més.

El gos és a sota d’una pica amb una aixeta, un petit lavabo. És un gos de carrer i li falta una pota.

Sense apartar la vista de l’animal, el nen agafa la pala que ha trobat abans, la que ha caigut a terra. El gos gruny. El nen alça la pala. Se sorprèn en veure que és capaç d’aguantar aquell pes amb tanta facilitat. Deu ser l’instint de supervivència, alguna cosa li ha insinuat que allà dins no poden conviure tots dos.

L’animal s’incorpora i coixeja llastimosament cap al nen. Ho fa amb un aire tan cançoner que no és gens amenaçador. Però llavors li comença a mossegar el turmell com si fos un os i li volgués esprémer fins a l’última gota del moll. El nen li clava un cop de pala i l’animal es desploma amb un lleu udol. Pica contra el cap del gos unes quantes vegades, fins que ja no pot aguantar més el pes de la pala. Seu a terra i es posa a plorar.

Li fa mal el turmell, hi té les dents de l’animal marcades. També té la sabata bruta de sang. Se la treu i descobreix la ferida que el gos li ha fet en el primer atac. Amb la por ni tan sols se n’havia adonat.

I llavors se’n va la llum.

L’eco duplica els seus gemecs i el nen fa un esforç per contenir-los i comprovar si és el gos el que respira; però no ho és. El gos és mort.

1

—Su-sa-na! Su-sa-na! Su-sa-na!

Les amigues de la Susana criden, aplaudeixen, ballen entusiasmades, tal com han fet les de les altres quinze o vint nòvies que han coincidit avui, divendres, al Very Bad Boys, al carrer Orense. No hi ha ni un home entre el públic, tot són dones que celebren comiats de soltera o reunions d’amigues; unes s’han posat unes ridícules diademes amb polles al front; altres, bandes de miss encreuades sobre el pit amb el nom de l’homenatjada; una colla porta samarretes amb la foto de la futura esposa... Les amigues de la Susana han sigut força discretes: només porten un tutú rosa de ballarina al voltant de la cintura.

—Su-sa-na! Su-sa-na! Su-sa-na!

La Susana feia estona que temia el moment en què li tocaria a ella ser el centre d’atenció, i al final ha arribat. Han sortit dos ballarins: un de ros amb cara de suec, un viking; i un de mulato que sembla brasiler. Tots dos han començat vestits de policies, però ara ja van gairebé despullats; tots dos són molt atractius, de pit ample i cames fortes, musculats, amb els cabells afaitats als costats del cap i més llargs de la part de sobre, depilats completament i amb la pell brillant per l’oli amb què es deuen haver untat abans de sortir a actuar. Només els queda posat un petit tanga, vermell el del mulato i blanc el del viking. La Susana té por que li demanin que els els tregui amb les dents, tal com han fet algunes de les nòvies que l’han precedit a l’escenari. Si el seu pare la veiés... És per coses com aquesta que s’enfurisma tant amb ella.

—No pateixis, no et farem res —li xiuxiueja el mulato, en to tranquil·litzador i un bon castellà.

La Susana no ho ha encertat: no és brasiler, és cubà.

És a dalt del petit escenari, la música és ensordidora i l’han assegut en una cadira; els dos ballarins s’alternen a sobre d’ella, fregant-la amb els genitals, ballant al seu voltant, passant-se les mans per tot el cos. Quan han entrat al local, totes les convidades han fet la mateixa promesa: «El que passa al Very Bad Boys es queda al Very Bad Boys». Cap de les amigues no explicarà a ningú el que hagi passat allà dins, i encara menys a en Raúl, el que d’aquí a dues setmanes serà el seu marit. Està convençuda que ella no acabarà com una de les nòvies d’abans, la de la colla de la polla al front, que es deia Rocío: totes han vist com un dels ballarins que l’han tret a l’escenari —que anava vestit de bomber— es posava nata muntada sobre l’òrgan sexual i ella l’hi llepava fins que l’ha deixat ben net, per a deliri de les seves companyes. Ella no ho farà, això, tot i saber que ningú no ho explicarà. Tot i saber que les amigues li diran reprimida, tal com han fet sempre. Elles la consideren una beata, i el pare, poc més que una meuca, però no és ni una cosa ni l’altra.

No distingeix les seves companyes, però se les imagina cridant i rient, a totes menys una, la Cintia. Després haurà de parlar amb ella, recordar-li que això no significa res, que només està fent el que tothom espera d’una nòvia en el seu comiat de soltera.

El mulato compleix la seva paraula i ni ell ni el suec no la posen en el compromís de fer una cosa que no vol o de negar-s’hi i tallar la diversió de totes. Suposa que el viking i el cubà veuen desenes de nòvies cada setmana i saben fins on poden arribar amb cadascuna només de mirar-la. Ballen, s’acaben de despullar, se li arramben una mica més i l’ajuden a baixar de l’escenari, educats i respectuosos malgrat l’entorn.

La Marta, la més llançada de les seves amigues, la que ho ha organitzat tot i es va entestar que la Susana no es podia casar sense fer un comiat, li parla a cau d’orella.

—No t’han proposat que vagis al camerino?

—No.

—Mira que ets dessaborida. Quan jo em vaig casar, després de l’actuació me’n vaig anar al camerino amb el ros que ha ballat amb tu.

—I què vas fer?

—Imagina-t’ho... Exactament el que estàs pensant. Segur que la té el doble de grossa que en Raúl, tot i que a en Raúl no l’hi he vist mai. La que anava abans que tu, la tal Rocío, segur que s’està tirant els seus dos bombers i els teus dos policies, com si ho estigués veient.

La Susana no és així, no pensa follar amb un ballarí de striptease, per molt que altres nòvies ho facin o per molt que ho fes la seva amiga Marta; no li estranya gens que el seu matrimoni durés només cinc mesos. Mira al voltant, temorosa, i no veu l’única de la colla que li interessa de debò.

—I la Cintia?

—Se n’ha anat quan eres a dalt de l’escenari. D’on has tret una amiga tan avorrida?

La Cintia és l’única de les convidades que no va anar amb ella a escola, la diferent. Hauria d’haver-se imaginat que no congeniaria amb les altres. Però no podia deixar-la de banda per a la festa, a ella no; en tot cas, podria haver sigut l’única convidada. El que hauria d’haver fet són dos comiats de soltera, un per a la Cintia i l’altre per a la resta.

«Per què te n’has anat?».

A dins del taxi, de camí cap a El Amante, al costat de la Calle Mayor, on van a prendre una copa perquè segons la Marta és el lloc més de moda de Madrid, ha enviat un whatsapp a la seva amiga, però al cap de dues hores la Cintia no l’ha ni llegit, encara no s’han posat blaus els dos tics. Quan surten d’El Amante, torna a consultar el mòbil, angoixada, desitjant una resposta.

Durant aquestes dues hores han entrat unes quantes colles de nois, les han convidat a copes, l’han empès fins al lavabo per compartir una ratlla de coca, i ella s’ha negat a acceptar-la, n’han vist un que era futbolista, ja retirat, i s’hi han fet fotos. Les amigues per una banda, en grup; la nòvia per l’altra, sola amb ell, abraçada per la cintura. El futbolista sí que li ha proposat que marxessin junts, potser li ha agradat, potser ha sigut el morbo d’anar-se’n al llit amb una nòvia el dia del comiat de soltera. La Susana no ha tingut cap problema per treure-se’l de sobre, és molt guapa —temps enrere fins i tot havia pensat a ser model— i està acostumada als borinots des de fa molts anys.

—Ara anem a un local clandestí que hi ha a prop d’Alonso Martínez —proposa la Marta—. No tanquen fins al matí, i tinc la contrasenya per entrar-hi.

—Ara ens n’anem a casa, que és molt tard —contesta la Susana. I ho diu tan convençuda que els intents de les altres d’allargar la festa són més un afany per justificar que la nit ha sigut divertida que no pas propostes reals.

Quan baixa del taxi al lloc on la deixen les amigues per continuar la seva gresca, a dos carrers de casa perquè el barri és molt enrevessat i s’han de fer moltes voltes per poder arribar fins al portal, s’adona que encara porta el tutú rosa. Ja se’l traurà a casa. Agafa el telèfon i comprova una altra vegada que la Cintia no ha llegit el missatge que li ha enviat quan han sortit de la sala dels Boys. N’hi escriu un altre.

«Ja estic arribant a casa, esgotada. No t’has pas enfadat, oi? T’he trobat a faltar».

Tothom troba ridícul que la Susana escrigui els whatsapps seguint fidelment les instruccions de la Reial Acadèmia, sense faltes, sense abreviatures, respectant els signes de puntuació. Quan la Cintia li contesti, ho farà amb emoticones, sense vocals, en un batibull que a vegades és impossible de desxifrar. La Susana s’adona que en tota la nit amb prou feines ha pensat en en Raúl, però no la sorprèn ni la fa canviar d’opinió: es casarà amb ell, encara que el pare li retiri la paraula, encara que la Cintia s’enfadi. No és amor, no té res a veure amb l’amor.

Al carrer de Ministriles, on hi ha el petit apartament de la Susana, no s’hi veu ni una ànima. A qualsevol li faria por caminar per allà de nit, per una vorera fosca on l’ajuntament sembla que s’ha oblidat de posar-hi fanals. Però ella hi està acostumada i no té gens de por, no està disposada a viure amb por, tal com sempre ha volgut la seva mare. No pensa fer cas de les seves desenes d’instruccions i consells, no li passarà res, la família ja ha esgotat la dosi de mala sort per a uns quants segles. Ho va sentir a dir en una pel·lícula: no cauen mai dues bombes al mateix lloc, no hi ha cap refugi més segur que el cràter d’un obús.

Quan nota el cop al cap i el mocador que li tapa la boca, no té temps de reaccionar. Li faltaven dos metres per arribar al portal, ja estava traient les claus de la bossa, tenia moltes ganes de ficar-se al llit i comprovar si la Cintia havia llegit els missatges. Només nota que perd la força, que l’arrosseguen i la pugen a la part posterior d’un vehicle, potser una furgoneta. Res més.

2

La Quinta de Vista Alegre, a Carabanchel, és una finca espectacular que va tenir la seva màxima esplendor al segle XIX, quan es va convertir en la casa d’estiueig de la reina Maria Cristina de Borbó i, més tard, en la residència del marquès de Salamanca, el constructor que va impulsar el barri de Salamanca de Madrid.

—No m’hi he acostat per no espifiar-la. Quan l’he vist els he trucat. —El guarda de seguretat de la Quinta de Vista Alegre està nerviós, desitjant que els policies es facin càrrec del cos que ha aparegut a la finca—. És la primera vegada que em trobo amb un mort, però havia de passar, això està molt abandonat.

El subinspector Ángel Zárate fa molt poc que és a la comissaria local, encara no havia tingut ocasió de visitar la Quinta i ara mira a tot arreu molt impressionat. Han passat a la vora d’un palau i ara travessen uns jardins on sembla que s’hagi aturat el temps, on sorprendria menys trobar-hi una dama vestida amb roba del segle XIX que no pas una morta del segle XXI.

—És com el Retiro —comenta, admirat.

—Millor que el Retiro, el que passa és que no es cuida. Ja sap com són els polítics, no hi ha diners per al que no els beneficia. Segur que per fer banquets i per anar en cotxassos no han retallat gens. Aquí hi ha dos palauets, l’antic de la reina i el nou del marquès, també una residència d’avis i fins i tot hi havia hagut un orfenat. Deien que ho llogarien tot a la Universitat de Nova York perquè s’instal·lés aquí i que ho arreglarien, però res, ja veu com està tot.

No suporta la gent que parla malament dels polítics, encara que tinguin raó. És més fàcil donar-los la culpa que no pas fer alguna cosa per millorar el que calgui. I els jardins no estan pas mal cuidats, sinó molt més ben mantinguts que qualsevol altre parc del districte. Allà no hi ha bandes, ni camells, ni gronxadors trencats.

—Com ha dit que es deia?

—Ramón, per servir-lo —s’afanya a contestar el guarda. No diu el cognom.

—Quan ha trobat el cadàver, Ramón?

—No fa ni mitja hora. Encara sort que he anat cap a aquella banda, la de l’antic orfenat de La Unión. Jo hi vaig créixer, allà, sap? La veritat és que ja fa dies que m’ensumo alguna cosa. Sovint hi ha captaires que es colen a l’edifici a la nit, i aquests últims dies no venien.

—No entenc la relació.

—Tot té sempre una relació, senyor inspector. Res no passa perquè sí; al final, una cosa porta l’altra. No ha sentit a dir allò que l’aleteig d’una papallona a Austràlia pot causar un terratrèmol aquí?

L’últim que s’esperava en Zárate era que el guarda d’un parc li donés la seva pròpia versió de l’efecte papallona. I no li interessa, de manera que continua caminant en direcció al lloc on hi ha el cadàver.

—Miri, per allà veig que ve el seu company. I perdoni’m si parlo massa, és la falta de companyia, em passo tot el dia sol i, d’ençà que es va morir la meva dona, la nit també. Aquí només hi som els captaires i jo. I ara la morta, esclar.

El subinspector veu venir l’Alfredo Costa. Si el seu company hagués de tornar a aprovar les oposicions per entrar a la policia, ho tindria molt difícil. Sempre li diu a en Zárate que quan tenia la seva edat estava fort com un roure, però ara, més a prop dels cinquanta que dels quaranta, no podria córrer ni darrere de la seva àvia.

—Has vist el cadàver? —En Zárate està ansiós, els policies joves no tenen gaires oportunitats d’investigar un assassinat. Tal com diu en Salvador Santos, el seu mentor des de jove, l’home que el va animar i el va ajudar a entrar al cos: a Madrid es mata poc.

—Sí, l’he vist, però no m’hi he acostat. —En Costa ja va de tornada i no comparteix l’opinió d’en Salvador, per a ell es mata massa, i sobretot, massa a les hores en què ell està de guàrdia—. I tu tampoc ho hauries de fer, que després venen els de la científica i ens toquen els pebrots amb el rotllo de la destrucció de proves. CSI ha fet molt de mal a la policia, t’ho dic jo.

—Els has trucat?

—Al mateix temps que a tu, ja haurien d’haver arribat.

Tots dos s’acosten al lloc que els assenyala el guarda de seguretat. Es queden a uns quants metres de la noia. Porta alguna cosa al voltant de la cintura, una cosa rosa.

—Què és?

—Un tutú. Quan tinguis filles t’afartaràs de comprar parides d’aquest tipus. —En Costa té dues nenes, de catorze i deu anys; a qualsevol que el senti parlar, li passen les ganes de tenir fills per sempre.

—Jo ho vull veure de més a prop.

—No et fiquis en merders. Quan aprendràs que el millor és mantenir-se lluny dels problemes? Els ascensos arriben per antiguitat, no per trepitjar bassals.

Els de la científica apareixen abans que en Zárate faci un pas cap al cadàver. Almenys el que ve és en Fuentes, un dels més veterans, i no es pensa que està en una sèrie de televisió, com els altres.

—Sabeu qui és?

—Ni ens hi hem acostat.

—Collons —protesta—. I com ho sabeu, que és morta?

Tots tres s’atansen a la noia, en Zárate observant-ho tot amb atenció: morena —si s’hi hagués de jugar alguna cosa diria que és gitana—, guapa, però amb la cara desencaixada, com si hagués patit molt. El tutú està brut i tacat de sang, com la resta de la roba, tota esquinçada.

El de la científica és el primer que la toca, li obre un ull per examinar-li les pupil·les i té un ensurt de por. En Fuentes fa un crit, però no és pel cuc que li surt reptant de la conca.

—Està viva! Ràpid, el maletí.

Un dels seus ajudants s’hi acosta corrent, però la noia té un espasme, l’últim. Ves a saber, potser, si hi haguessin arribat abans, li haurien pogut salvar la vida. En Fuentes deixa anar l’aire dels pulmons i nega amb el cap.

—Tranquils, ja és morta, no li quedava gaire. A l’informe hi posarem que l’hem trobat morta i així us estalvio embolics.

—Què li ha passat? D’on ha sortit el cuc? —En Zárate, a desgrat seu, està trasmudat.

—No toqueu res, em sembla que aquest cas no és per a vosaltres. Ara mateix truco al comissari Rentero —diu en Fuentes.

En Zárate mira al seu voltant. El parc ha deixat de ser un espai meravellós per convertir-se en un infern, en un lloc on a les mortes els surten cucs dels ulls.

3

—Una barreta amb tomàquet, senyora inspectora?

A l’Elena Blanco no li agrada gens que en Juanito, el cambrer romanès que l’atén cada dia —eficaç, gamberro i barcelonista—, li digui inspectora en públic, però ja ha desistit de reprendre’l.

—Faig cara de voler una barreta amb tomàquet?

No li cal dir res més perquè en Juanito tregui de la nevera que hi ha sota la barra una ampolla de grappa friülana jove, una Nonino, la que li agrada als matins, d’aspecte transparent i cristal·lí, amb un gust sec i net. Diuen que la grappa no es pot prendre amb l’estómac buit, però l’Elena Blanco fa anys, molts anys, que tanca amb aquesta beguda les nits en què dormir no li ha semblat una prioritat.

—A primera hora ha vingut en Didí, el vigilant de l’aparcament de sota la plaça. M’ha demanat que li posés una copa de la grappa que pren vostè.

—Suposo que no ho has fet.

—No, li he posat orujo i se l’ha begut sense replicar. M’ha explicat que ahir a la nit una parella va fer un clau a la tercera planta del pàrquing.

—En un Land Rover vermell?

El romanès somriu, li fan gràcia les coses de l’Elena, i per això li comenta les tafaneries en què creu que podria estar implicada. De tant en tant intenta lligar-se-la, tot i que sap que és un esforç inútil, temps llençat en va.

—No devia ser vostè, inspectora...?

—No, és que sempre he pensat que, si hagués de fer un clau a la tercera planta del pàrquing de sota de casa meva, ho faria amb un tio que tingués un Land Rover vermell. Ja ho veus, n’hi ha que tenen sort i compleixen les meves fantasies. T’ha deixat res per a mi, en Didí?

En Juanito mira a banda i banda abans de donar-li una bosseta, atent i preocupat, com si li estigués entregant la partida més gran de droga dels narcos colombians.

—No pateixis, Juanito, que la policia soc jo i no et detindré pas.

—Hauria d’anar amb compte.

—Amb els Land Rovers vermells, o amb les partides?

—Amb tot.

—Encara no sé com t’has decidit a travessar Europa, sent tan prudent.

A la bossa hi ha tot just uns quants grams de marihuana. En Didí la cultiva al jardí de la seva casa de Camarma de Esteruelas, però no en treu prou producció ni per atendre els seus dos o tres clients durant la primera meitat de l’any. A l’Elena n’hi sobra, perquè només es fuma un porro alguns matins com el d’avui, els que venen després de tota una nit bevent en bars i visitant els aparcaments amb propietaris de cotxes grans. És molt estrany que en deixi pujar algun a casa.

—Cobra’m, Juanito, que me’n vaig a dormir.

Viure a la Plaza Mayor és un luxe i una molèstia. Un luxe perquè quan surts al balcó et pots imaginar que la ciutat fa centenars d’anys que va passant per allà; quatre-cents, n’acaba de fer la plaça. Diuen que s’hi han fet corrides de toros, processons, misses, actes sacramentals, judicis de la Santa Inquisició i fins i tot fogueres per cremar els condemnats. Des del balcó de l’Elena es poden veure, en escorç i si un s’hi esforça una mica, els dibuixos, sorprenents i acolorits, de la Casa de la Panadería, i els espectacles que l’ajuntament programa per les festes. Per això mateix és una molèstia: des dels concursos de xotis a San Isidro fins al mercat de Nadal, tot passa per sota de casa seva. Ha arribat a veure una exhibició de doma de cavalls de Jerez des del balcó i sense pagar entrada. Soroll, soroll garantit tot l’any.

Els turistes que es concentren a la plaça, els que es fan fotos amb l’Spiderman gras, amb els cossos de flamenques als quals ells posen el cap, els que tiren monedes als homes estàtua o a la cabra amb el morro de fusta, no es creurien que darrere d’aquelles velles façanes hi pogués haver un pis com el d’ella: modern, minimalista, elegant, de més de dos-cents metres quadrats. Quan el va heretar de l’àvia no era més que un pis d’una senyora gran atapeït d’objectes de tota mena, i ara, en canvi, podria sortir en qualsevol revista de decoració.

Per a l’Elena té un valor afegit: en un racó amagat d’un dels balcons hi ha una càmera que no es veu des de la plaça, amagada de mirades alienes. La càmera, situada sobre un trípode i protegida per un petit voladís, enfoca sempre cap al mateix lloc, l’arc que dona al carrer de Felipe III. Està programada per fer una foto cada deu segons, des de fa anys, i està connectada a un ordinador. L’Elena comprova que ha funcionat correctament. Hi ha milers de fotos des d’ahir al matí, l’última vegada que les va examinar; n’ha fet milions d’ençà que va instal·lar el sistema, tot i que n’ha guardat molt poques, més per curiositat que no pas perquè li hagin de fer algun servei.

Abans de seure a l’ordinador, posa música amb l’iPad. El mateix de sempre, una cançó de la Mina Mazzini: «Vorrei che fosse amore». L’escolta i canta baixet mentre fuma el porro que ha cargolat amb la marihuana d’en Didí. Es despulla lentament, l’amo del Land Rover li ha fet una rascada a l’espatlla. Es mira al mirall. Als seus gairebé cinquanta anys continua tenint pràcticament el mateix cos que als trenta, no necessita un munt d’hores de gimnàs per mantenir els quilos i les corbes a ratlla. Entra a la dutxa.

Mentre nota com li cau l’aigua, pensa que potser avui tindrà sort, que potser en una d’aquells milers de fotos hi apareixerà la cara marcada de verola que fa tant de temps que busca. Sona el telèfon, però no s’immuta, el deixa sonar. Només quan tornen a trucar, després d’un primer intent fallit, sospita que potser és una cosa urgent. Embolicada amb una tovallola i deixant un rastre de gotes pel camí, contesta.

—Rentero? Avui tinc el dia lliure... La Quinta de Vista Alegre? No, no sé on és, però segur que el navegador... Carabanchel? Perfecte, trigo vint minuts, o compta’n trenta, millor. Que el meu equip m’esperi allà.

4

La previsió de mitja hora ha sigut molt optimista, tenint en compte el trànsit de dilluns al matí a Madrid. La inspectora Blanco ha trigat gairebé una hora a arribar-hi, veu el seu equip en acció i se sent orgullosa: estan fent el que ella els hauria ordenat.

—El cadàver no té gaire més mal aspecte que tu... Que has passat una nit de festa?

En Buendía, el forense de l’equip, és una de les poques persones a qui l’Elena permet un comentari d’aquesta mena. Fa anys que treballa amb ell, li confiaria la vida si fos necessari, tot i que espera que no calgui: a l’Elena no li agrada deixar res important a mans de ningú que no sigui ella mateixa.

Si hagués disposat de més estona, s’hauria maquillat més bé i hauria dissimulat els rastres d’una nit sense dormir. Només ha tingut temps de posar-se uns texans i una samarreta, pentinar-se una mica i prendre’s un paracetamol. Ara sí que necessita un cafè més que una grappa; de seguida que pugui se’n farà anar a buscar un.

—Ha arribat en Rentero?

—Jo no l’he pas vist, no crec que vingui... El cadàver és allà.

La inspectora Elena Blanco, cap de l’equip de la BAC, Brigada d’Anàlisi de Casos, no havia estat mai a la Quinta de Vista Alegre. Admira amb fascinació —com tots els que han anat allà aquest matí— els jardins, els palaus, les estàtues. Molt descuidats, però potser per això més atractius, així es nota que no és una recreació a l’estil dels parcs d’atraccions americans, es nota que allà hi ha història de debò, que potser una reina d’Espanya va plantar el cul al mateix lloc on s’ha assegut un policia vell que esguarda tots els presents com si tot plegat no li interessés gens ni mica.

—Qui és?

—L’agent Costa —contesta en Buendía—. És un dels policies que ha respost a l’avís del cadàver. Està desitjant tocar el dos, no com el seu company, un tal Ángel Zárate. Es fica pertot arreu i vol estar al cas de tot. Ja ha tingut dues enganxades amb la Chesca.

—És jove, aquest Zárate?

—Poc més de trenta. Ja saps com són els joves. Ha quedat fotut perquè li hem pres el cas.

—L’hi tornaria de bona gana.

No és normal que la BAC es faci càrrec d’un cas des de bon començament. Ells acostumen a intervenir-hi després. Són un departament especial del cos que s’encarrega de les investigacions que es torcen, a vegades per incompetència dels policies que les dirigeixen o perquè se sospita que hi ha interessos personals dels agents; d’altres, simplement perquè s’han anat embolicant de tal manera que és difícil desfer els nusos. Als Estats Units els considerarien una mena de superpolicies, però a Espanya no existeix, això, només són els que han d’arreglar els merders després dels altres, els que ja no tenen ningú més a qui delegar la feina. L’única diferència és que disposen de més mitjans que qualsevol altre departament.

—Què és això que té el cadàver al voltant de la cintura? —Com a tots els altres, és el primer que li ha cridat l’atenció a l’Elena.

—Un tutú. Diuen que potser és...

—... d’un comiat de soltera —completa la inspectora.

Gràcies a la ubicació del seu pis, aquesta és una altra de les matèries sobre les quals podria fer conferències. Pocs són els comiats de soltera que no passen per sota el seu balcó. Al principi eren colles d’anglesos ben borratxos, després se’ls van unir les angleses, també amb unes bones paperines; després colles de francesos, d’italians, d’espanyols... Això dels tutús ho ha vist força sovint, igual que vels de núvia i llenceria sobre la roba. Però el més vist continuen sent les polles de plàstic en forma de diadema.

—Chesca, Orduño, veniu un moment.

Ells també són membres de la BAC. Bons policies, joves, entusiastes i atlètics als quals l’Elena recorre sempre que es puguin necessitar músculs a més del cap. L’Orduño prové dels Geos; la Chesca era una agent de la Brigada d’Homicidis i Desapareguts. La inspectora Blanco els va escollir personalment, juntament amb en Buendía, el forense, i la Mariajo, la seva peculiar experta en informàtica; són les persones en qui confia més.

—A les teves ordres, inspectora. —A l’Elena li ha costat que l’Orduño abandonés les formes militars, però de mica en mica ho va aconseguint, i almenys ja és capaç de tutejar-la.

—Feu fora tota la gent que hi ha al voltant del cadàver. Ho dubto, però si hi ha alguna pista que no ha estat trepitjada, la vull conservar. És possible que la víctima hagués anat a un comiat de soltera, a veure si esbrinem alguna cosa.

Ordres precises i clares, ja tindran temps d’elaborar teo­ries quan es reuneixin a les oficines de la BAC. Tots saben de quina manera li agrada treballar a l’Elena i tots ho respecten.

—Inspectora, els policies que han vingut quan s’ha descobert el cadàver...

—L’Ángel Zárate i el seu company, oi? Tranquil·la, Chesca, ja me n’encarrego jo, en Buendía ja me n’ha parlat.

Ha localitzat en Zárate amb la mirada, però s’estima més esperar-se abans de parlar-hi, per veure com es mou. No li agrada enemistar-se amb els companys, els policies a qui la BAC substitueix, però sap que és gairebé impossible evitar-ho. Enemistar-se amb els altres policies és el pitjor defecte de la Chesca, és com si la resta del món fos el seu contrincant, i la BAC, la seva família. Encara sort que l’Orduño sol ser molt més diplomàtic.

—Ja ho tenim tot en marxa, Buendía. I ara explica’m per què ens ha trucat en Rentero.

En Buendía sap que ha de ser molt objectiu i directe amb ella, o sigui que va al gra.

—El primer que s’ha acostat al cadàver ha sigut en Fuentes, de la científica. És un bon policia, veterà, el conec des de fa anys. Quan li ha alçat la parpella a la víctima ha vist que n’hi sortia un cuc. No podia ser per descomposició, perquè la dona acabava d’expirar.

—Doncs quina explicació hi ha?

—Qüestió de sort: fa uns quants anys, en Fuentes va treballar en la mort d’una dona exactament en les mateixes circumstàncies, un assassinat ritual esgarrifós. Li ha semblat que podria ser el mateix. Per això ha trucat a en Rentero i en Rentero ens ha trucat a nosaltres.

—Vaja, ja comencem amb la història dels assassins en sèrie. No es pot prohibir que els agents mirin pel·lícules?

—No en facis broma, Elena. M’enduc el cadàver a l’anatòmic forense per fer-li l’autòpsia aquest matí mateix.

—Vinc de seguida. Abans vull parlar amb aquest tal Zá­rate.

No li cal buscar-lo, en Zárate ja ha vist que és la que mana i s’hi ha acostat. Vol protestar perquè l’han apartat.

—Vostè és la cap d’aquest equip? —li pregunta, altiu.

—M’han dit que has sigut tu el que ha respost a l’avís del cadàver. —L’Elena ignora la pregunta per deixar-li clar qui marca les regles—. Soc la inspectora Blanco, cap de l’equip de la BAC.

—O sigui que és veritat que la BAC existeix...

L’Elena se sorprèn amb aquesta resposta sarcàstica, l’observa i pensa que és un home molt atractiu: moreno, amb el cos treballat al gimnàs, com la majoria dels agents joves. Si tingués un tot terreny vermell i l’Elena se’l trobés una nit de festa, no dubtaria gens a dur-lo a l’aparcament d’en Didí.

—Nosaltres ens farem càrrec del cas.

—Per què? Això és jurisdicció de la meva comissaria.

—Per què? Doncs perquè la vida és injusta i perquè sí, la BAC existeix. Ja ho comunicarem als teus superiors. Sisplau, no interfereixis en les tasques de recollida de proves.

5

L’Elena no ha tingut temps d’anar a casa a canviar-se de roba. S’ha hagut de posar la bata, la gorra i la mascareta obligatòries per entrar a la sala d’autòpsies per sobre dels mateixos texans i la samarreta amb què ha anat a la Quinta de Vista Alegre. No li agrada anar vestida així, perquè en qualsevol moment li pot trucar en Rentero i haver d’anar a un restaurant dels cars o al bar d’algun hotel de cinc estrelles, els llocs on el seu superior se sent a gust, on prefereix reunir-se amb ella.

—Has descobert ja alguna cosa, Buendía?

—T’estàvem esperant per començar —contesta el forense, que ja ho té tot a punt—. Només l’hem examinat per fora.

—Alguna pista sobre qui és la núvia gitana? —Com que no tenen cap nom, de moment l’anomenen així, pels trets de la cara.

—Té un tatuatge d’una papallona. N’hi hem fet fotos, quan acabem te les enviaré.

El tatuatge és a l’omòplat dret, no és gaire vistós. Una papallona força bonica de color vermell, verd, blau i negre.

—És alguna papallona en concret? Em refereixo a si pot tenir algun significat especial. —Tot d’una a l’Elena se li ha acudit que potser és la mateixa papallona en la qual es convertiria el cuc que li ha sortit de l’ull. En el fons, una papallona i un cuc són el mateix.

—No en tinc ni idea, de papallones, ja ho esbrinarem.

En Buendía li mostra els dits de la noia.

—Fixa’t a sota de les ungles, hi ha restes de pell.

—Podrien ser de l’assassí?

—O seves, si s’ha rascat, o del nòvio, o de qualsevol —contesta en Buendía, rebaixant les expectatives de la inspectora—. En traurem mostres i ho analitzarem.

—L’han violat? —L’Elena sap que en els casos de violència contra dones no és estrany que n’hagin abusat abans o immediatament després de la mort.

—No. Ho examinarem més a fons, però no sembla que l’hagin violat.

A l’Elena li agrada veure treballar en Buendía: meticulós, ordenat, amb el pols més ferm que ha vist mai. Al seu voltant s’hi mouen, igualment eficaces, les dues auxiliars que sempre assisteixen a les autòpsies amb ell, silencioses, sense nom.

—Mira aquí.

En Buendía li assenyala tres petits forats al crani units per un tall en forma de cercle. La morta té aquella zona del cap afaitada. Una de les poques coses en què l’Elena Blanco s’ha fixat quan ha vist el cadàver a la Quinta de Vista Alegre han sigut els cabells, negres, llargs i, si no haguessin estat empastifats de sang, preciosos.

—El tall circular és rudimentari i superficial, potser fet amb un ganivet afilat o amb un cúter, i sembla que només serveix per unir les incisions o per marcar on s’havien de fer. Segurament han fet servir un trepant elèctric, un de petit, d’alta precisió, per fer-li els forats. Hi ha cucs a dintre.

—A dins dels forats? —L’Elena sent una onada de fàstic, però no ho demostrarà davant dels companys.

—Crec que a dins del crani, però això no t’ho podré dir fins que l’obri. No és agradable, val més que t’apartis.

L’Elena se sent obligada a quedar-se, per molt desagradable que sigui veure com seccionen el crani d’una noia. Només una trucada de mòbil li permet allunyar-se uns segons.

—Rentero? Per fi em truques... Al bar de la Facultat de Medicina d’aquí a un quart d’hora? Perfecte, ens veiem allà.

Encara té temps de veure en Buendía fent anar el cisell i la serra circular amb aspiració. Les ajudants ja tenen preparat un aparell per poder alçar la volta del crani.

—Bé...

A dins només hi ha cucs, cucs que es deuen haver menjat tot el cervell de la noia.

—Hauré de trucar a un entomòleg, a veure què me’n pot explicar, d’això —es limita a dir en Buendía.

En Manuel Rentero, comissari, director adjunt operatiu i número dos de la policia espanyola, l’està esperant assegut en una de les taules de la cafeteria de la Facultat de Medicina.

—Has parlat amb la teva mare? —li pregunta, com a benvinguda.

No només és el seu superior, també era un bon amic del seu pare i, després de la seva mort, ha mantingut l’amistat amb la mare. De fet, la veu més sovint que l’Elena.

—Segur que tu em diràs on és.

—No ho saps? Al llac de Como, sempre hi passa el final de la primavera. Quant fa que no la vas a veure?

—Potser aprofito les vacances per anar-hi. —L’Elena s’ha de contenir per no excedir-se amb la ironia; fa molts anys que no segueix els costums de la seva família. De totes maneres, no vol ferir en Rentero; tot i que pertany a una classe tan alta com els seus pares, treballa i és un bon cap—. Vinc de l’autòpsia de la noia d’aquest matí. Li han fet una barbaritat.

—Cucs?

—Com ho saps?

—Ho he suposat. Susana Macaya, vint-i-tres anys, mig gitana i mig paia. —En Rentero li posa al davant l’historial de la morta. Ja té un nom per anomenar-la: Susana—. Hi va haver un cas semblant fa set anys.

—Semblant o idèntic?

—En

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X