La dona espera dins del cotxe, abstreta de l’ambient nadalenc. Al principi ha pensat que potser la ràdio li serviria d’entreteniment, però no suporta l’eufòria impostada dels locutors, l’obligació de transmetre alegria als oients. La publicitat radiofònica, emprenyadora ja per ella mateixa, en aquestes dates li resulta insofrible. Una nadala més i s’obre les venes. Apaga la ràdio, ella no està per celebracions.

Mira el rellotge. És tard, l’espera s’està allargant més del previst. Cansada, es deixa hipnotitzar pel trànsit, pels llums de neó, per la gentada amorfa que baixa pel carrer. Surt del cotxe per estirar les cames i nota el fred de desembre a les orelles, al nas, als cabells. Camina cap al mercat de San Miguel i treu el cap a la Plaza Mayor pel carrer de Ciudad Rodrigo. Impossible distingir enmig d’aquesta marea humana l’home que ha vingut a acompanyar.

Quan torna al cotxe hi ha dos policies municipals prenent nota de la matrícula. Hi va corrents, es disculpa com pot. Ja se’n va, el seu marit està comprant un arbre de Nadal a la fira, és només un minut. Té sort: la multa encara no és a la xarxa i el policia de la llibreta la commina a buscar un pàrquing. És inútil explicar-li que estan tots plens; val més bellugar el cotxe, no arriscar-se a un canvi d’humor d’última hora, fer una volteta i resar perquè els municipals hagin marxat, perquè té la intenció d’aturar-se a la mateixa cantonada i enfilar dues rodes a la vorera per no entorpir el pas dels altres vehicles. El carreró és estret.

Ara l’espera entra en una fase angoixant. Ja no hi ha marge; si els policies tornen la multaran, i a ella no li interessa cridar l’atenció ni que la matrícula del cotxe quedi enregistrada.

Passa un grup de turistes sorollosos amb perruca taronja. Al darrere ve l’home, en Dimas. Porta agafat de la mà un nen d’uns cinc o sis anys. La dona engega el motor. Apaivaga un brot de tristesa en veure el nano parlant amb en Dimas, exactament com faria un fill amb el seu pare. Fins i tot li sembla que el nen somriu. Sent un fragment de la conversa que mantenen tots dos quan l’home obre la porta i puja amb ell als seients del darrere: tranquil, et portarem amb la teva mare, no tinguis por.

La cantarella que es fa sevir amb la canalla sona matussera, als llavis d’en Dimas, gairebé sinistra. Se li dirigeix a ella:

—Vinga, què collons esperes?

El canvi de to sobta fins i tot al nen. Ara està espantat. El cotxe enfila la Calle Mayor cap a Bailén, però hi ha molt de trànsit i no es pot anar de pressa. El nen crida, pregunta on és la seva mare, descobreix ja sense cap mena de dubte que la simpatia de l’altre era fingida, una trampa per atraure la presa. L’home li clava una bufetada i el nen para de plorar de cop. Enmig del silenci se sent només un ploriqueig ofegat. La dona busca el rostre del nen al retrovisor.

—Com et dius?

Amb un fil de veu, tremolós, el nen respon:

—Lucas.

1

La pantalla mostra un espai gairebé buit, insubstancial. Només hi ha una cadira de fusta al centre de l’estança i un monitor gran en una paret tosca, de maons. No hi ha cap indici del que hi ha de passar, però de mica en mica s’hi aniran connectant més i més ordinadors. D’aquí a pocs minuts en seran gairebé cent; els propietaris no es coneixen entre ells, tot i que gaudiran del mateix espectacle. La majoria són a Espanya, però n’hi ha també a Portugal, a Mèxic, al Brasil... Molts són homes d’entre trenta-cinc i cinquanta anys; però també hi ha alguna dona, uns quants jubilats i fins i tot un menor d’edat... Tothom ha pagat els sis mil euros que els han exigit, en bitcoins i de manera segura, sense deixar empremta.

El monitor de la paret del darrere s’ha encès. La imatge mostra la catifa verda d’un camp de futbol. Els jugadors que han de disputar el partit esperen per saltar al terreny de joc, la càmera els enfoca, en retola el nom. És un partit de la Champions League, de la fase de grups; juguen el Reial Madrid i l’Spartak de Moscou.

Però l’interès dels connectats no és al partit de futbol. Amb aquestes imatges, els organitzadors només volen demostrar que estan emetent en directe. És important que tothom sàpiga que el que estan a punt de veure és un espectacle en viu i no un simple enregistrament, per això paguen tant.

Els jugadors salten a la gespa, cadascun amb un nen o una nena a la mà, es fan fotos, se saluden, escolten l’himne de la competició, sortegen els camps. Comença el partit...

La bola està en joc, però l’espectacle encara no ha començat. Els espectadors han pagat per veure com una dona, una nena gairebé, mor davant dels seus ulls.

—Ho tinc!

El crit de la Mariajo trenca la tranquil·litat de la Brigada d’Anàlisi de Casos. Fa dos mesos que esperen a sentir-lo.

—N’estàs segura? —pregunta l’Orduño.

—Completament, la IP que teníem sota vigilància està connectada, l’«esdeveniment», com en diuen ells, comença a un quart de deu, ens queda un quart d’hora. Comenceu a cridar tothom mentre me n’asseguro.

L’operatiu està dissenyat de fa setmanes a l’espera que la Mariajo, la hacker sexagenària de la BAC, doni l’ordre de posar-lo en marxa. Tothom sap quina ha de ser la seva funció a partir d’aquest instant: l’Elena Blanco i la mateixa Mariajo aniran al lloc on hi ha l’ordinador que tenen intervingut, acompanyades d’un equip d’acció immediata; en Zárate, la Chesca i l’Orduño esperaran instruccions al Centre de Mitjans Aeris de la Policia Nacional; en Buendía es quedarà de guàrdia a les oficines de la BAC, per si se’l necessités en algun lloc.

—Truques tu a en Zárate?

—Truca-li tu, jo localitzo l’Elena. —La Chesca no ha canviat d’opinió, pel que fa al nou company de la brigada: no suporta en Zárate.

La Mariajo tecleja a tota velocitat. Cap dels altres dos no sap què està fent, només que ha trobat una cosa i que no pararà fins a esbrinar qui hi ha al darrere.

—Cabrons... —es lamenta—. L’espectacle d’avui és una mort en directe.

—Podem evitar-ho?

—Ho intentarem, hem de sortir cap a Rivas.

Els dies que hi ha partit a la tele, a l’Elena li agrada anar al Cheer’s, al carrer Huertas. A les pantalles no s’hi veu futbol, només aquells vídeos tan cursis que acompanyen la lletra de les cançons que interpreta la parròquia.

—No cantes la Mina?

—Avui no, de tant en tant toca canviar. Avui em ve de gust l’Adriano Celentano: «Pregherò».

Així que acabi la noia que està cantant el «Soy rebelde» de la Jeanette, li toca a ella: pregherò, per te, che hai la notte nel cuor e se tu lo vorrai, crederai. No li cal la lletra —no li cal mai—, se la sap perfectament.

Encara està sonant la cançó de la Jeanette quan li vibra el telèfon.

—Rivas? Perfecte, surto cap allà. Hi arribo alhora que vos­altres. Està tothom a lloc?

A l’Elena li passa el torn; segur que en Carlos, un altre dels habituals, ho aprofitarà: rezaré por ti, que tienes la noche en el corazón...

Una noia ha aparegut a la imatge i s’està dreta al costat de la cadira. Sembla atordida, tot i que tothom sap que no la deuen haver sedat. Ningú no vol estalviar-li patiment, al contrari: com pitjor s’ho passi, millor serà l’espectacle. Si no sentís dolor, no valdria la pena, seria com veure una operació en un quiròfan: qui paga per assistir a la feina dels cirurgians? Ells es gasten els diners per veure patir i morir.

Si són allà, si s’han pres les molèsties —i han corregut el risc— de posar-se en contacte amb la Xarxa Porpra, si han pagat per endavant i en bitcoins la quantiosa suma que els han exigit, si han esperat que els arribés el missatge amb el dia, l’hora i la manera de connectar-s’hi, és perquè confien en el mestre de cerimònies. En Dimas. Els espectadors no li han vist mai la cara —la porta tapada amb una d’aquelles màscares que fan servir els lluitadors mexicans—, però saben com es mou, de la mateixa manera que un aficionat al futbol sap quin jugador és només veient com corre i el lloc que ocupa al camp. Són fans d’en Dimas, igual que d’altres ho són d’en Messi o d’en Cristiano Ronaldo. Fins i tot n’hi ha que creuen que, si veiessin en Dimas pel carrer, serien capaços d’identificar-lo per la manera de caminar.

La noia és guapa, jove, molt jove —potser és major d’edat, però en qualsevol cas seria només per unes poques setmanes—, morena i amb els ulls molt grossos. Pels trets podria ser espanyola —és el que més es cotitza, i encara més si és de casa bona, d’aquelles que han viscut sempre embolcallades en cotó fluix—, però també marroquina. Algú a qui no se sent a través de l’ordinador deu estar donant-li ordres i la noia s’ha assegut a la cadira. Mira al seu voltant esporuguida, és evident que no sap el que està a punt de passar, que no s’ho espera. Potser patirà turments que mai de la vida s’hauria pogut imaginar que es poguessin infligir a un ésser humà.

2

Diuen que Rivas-Vaciamadrid, tot i aquest nom tan desagradable, és un dels pobles amb millor qualitat de vida de la Comunitat de Madrid —el setè més ric d’Espanya, el quart amb menys quantitat de població en risc de pobresa—: un paradís on no hi hauria d’haver problemes. Hi ha zones de pisos i d’altres de xalets adossats; hi viuen molts joves professionals amb les seves famílies; el municipi és ple d’instal·lacions per fer esport o per acollir activitats d’oci i cultura. La vida és agradable, a Rivas, un exemple de ciutat sostenible, un lloc on val la pena viure i educar uns fills. Per això l’Alberto va fer tants esforços per comprar allà, tot i que al principi els costés molt pagar la hipoteca del seu adossat amb jardí i piscina. Per sort a la família Robles els van millor les coses. Ara estan orgullosos de casa seva, del veïnat i del Lexus nou de trinca, d’haver aconseguit el millor dins de les seves possibilitats.

Tot i que oficialment falta menys d’una setmana perquè s’acabi, encara és estiu i ha fet molta calor durant el dia, així que costa treure la Sandra de la piscina. L’han d’amenaçar que la castigaran, que s’hi enfadaran.

—O surts ara mateix o buido la piscina i no et banyes més! —li crida el seu pare.

—Està prohibit buidar-la, no es pot malgastar aigua —es mofa del seu pare la Sandra, saberuda.

—Doncs me la bec i així no es malgasta.

La Sandra riu, potser és l’única manera de fer que cregui. L’Alberto la rep amb una tovallola i se l’emporta a coll cap dins, embolicada. Riuen tots dos de la imatge del pare bevent-se tota l’aigua de la piscina. A dins hi ha la Soledad acabant de fer el sopar.

—De què rieu?

—De les tonteries del papa. Què hi ha per sopar, mama?

—Sopa de tomàquet i croquetes.

L’Alberto no entén per què ho pregunta, la seva filla; sopen el mateix almenys dos o tres cops a la setmana: sopa de tomàquet de llauna i croquetes congelades. Ni a ell ni a la seva dona no els agrada cuinar, i allò la Sandra s’ho menja sense les picabaralles que tenen cada cop que posen menjar saludable a taula —encara se’n recorda de la nit del bròcoli—. A ell la seva mare no li hauria donat mai croquetes congelades, quan era petit, les hauria fet amb dues culleres, d’una en un una.

—En Daniel no baixa a sopar amb nosaltres?

—Diu que està estudiant.

—Estudiant? M’hi jugo el que vulguis que si pujo me’l trobo fent l’imbècil amb l’ordinador. Amb un puto joc d’aquells de matar gent.

—No parlis així davant de la nena. I seu, que es refreda la sopa.

L’Alberto s’asseu davant de la tele, que està sense so: el Madrid continua empatat a zero amb l’Spartak. El primer que veu és una oportunitat de gol dels russos, que han xutat fora de miracle.

—Et penses quedar mirant el futbol?

—Té el so tret, deixa’l —s’excusa ell.

Avui la Sandra deu estar afamada, la piscina sempre li fa venir gana. Soparan tranquils i l’Alberto podrà donar una ullada de tant en tant al partit.

—Enrecorda’t que diumenge dinem a casa de la meva mare.

—Jo crec que serà l’últim dia de piscina, per a la Sandra —es defensa—. Podem canviar-ho per a l’altra setmana i així la nena s’ho passa bé.

—Sí, mama —suplica la filla—. No ens podem perdre l’últim dia de piscina!

La Soledad no té ocasió de replicar; abans que tingui temps d’obrir la boca se sent un cop sec i fort. La porta del carrer s’ha obert, l’han rebentat amb un ariet i han començat a entrar policies, no saben si són Geos; la Soledad i l’Alberto només els han vist per la tele. Al darrere arriba una dona d’uns quaranta-cinc o cinquanta anys, sense uniforme ni arma a la vista.

—No es moguin! On és l’ordinador?

—Quin? —respon la Soledad, espantada—. N’hi ha uns quants.

—En Daniel és a la seva habitació. —Tot i que només té nou anys, la Sandra és l’única que encerta qui busquen.

Quan sent el terrabastall al pis de sota, en Daniel té el pressentiment que venen a buscar-lo a ell. Sap que ha de desendollar l’ordinador, però hi ha una cosa que l’hi impedeix: l’espectacle el té hipnotitzat. En només deu minuts en Dimas ja ha demostrat que és una persona especial, un artista. El primer que ha fet, en sortir, quan la noia ha començat a cridar, a suplicar-li clemència, ha sigut clavar-li un cop de puny a la panxa que l’ha deixat plegada i sense aire. Després ha començat a arrencar-li la roba. La noia plorava sense entendre res, però a aquestes altures ja es devia adonar que seria una nit molt difícil, per a ella.

En Daniel sent les botes d’uns quants homes per les escales i no sap si anar-los a trobar, saltar per la finestra o estirar-se al llit amb un llibre com si no passés res. No és a temps de fer cap d’aquestes tres coses. Només apaga el monitor un segon abans que dos homes amb uniforme de combat hi entrin i l’apartin d’una empenta que el deixa estès al llit. Al darrere apareixen dues dones. La més gran és la que s’asseu davant de l’ordinador i el manipula amb gestos precisos. En Daniel veu que connecta un dispositiu a un dels ports i a continuació encén la pantalla. Per més que té la por encara a dins del cos, intenta mirar per damunt l’espatlla de la dona per veure què està passant.

Les imatges es continuen emetent a pantalla completa. Ja no hi ha només en Dimas i la noia; hi ha entrat un altre home, un que va amb passamuntanyes i té una pròtesi de metall que li substitueix part de la mà. A la noia no se li veu bé la cara, la té plena de sang.

—Com ets capaç de mirar això...? —diu la més jove. A en Daniel el to li sembla més d’incomprensió que de retret.

—Eh! Què és això? —intenta defensar-se—. Jo no ho he posat, això!

—Traieu-lo d’aquí.

Un dels dos policies que hi han entrat primer l’envia fins a la porta d’una empenta. Allà es troba cara a cara amb el seu pare.

—Espero que sigui un error, que tot sigui un error —li diu l’home amb la cara desencaixada.

En Daniel s’hauria estimat més que l’abracés; se sent com un nen petit que ha fet una malifeta, però sap que això és pitjor, molt pitjor. Que aquest cop l’ha cagat de debò.

3

La Chesca, l’Orduño i en Zárate esperen en un hangar del Centre de Mitjans Aeris de la Policia Nacional a Cuatro Vien­tos. Hi ha quatre helicòpters preparats per posar-se en marxa immediatament, així que ells els en donin l’ordre. Tenen prioritat absoluta i la torre de control els permetrà enlairar-se tan bon punt ho sol·licitin. Són helicòpters EC-135, equipats per a vol nocturn, amb capacitat per a set persones cadascun i una velocitat de creuer de dos-cents cinquanta kilòmetres per hora. Els aparells tenen el seu propi equip d’agents, armats i disposats a actuar.

Els agents de la BAC van vestits amb uniforme blau, gairebé militar. Es nota d’on ve cadascun. L’Orduño, que abans que l’Elena el captés va ser als Geos, no es diferencia dels agents d’operacions especials. La Chesca tampoc, passa prou temps al gimnàs per mimetitzar-se amb els altres. En Zárate es un home musculat, alt i fort, però hi ha alguna cosa en la manera de portar l’uniforme, enmig de tots els altres, que recorda un oficinista que s’ha equivocat de destí.

—Mi-te’l, sembla que acabi de sortir d’una pel·lícula de marines —diu la Chesca—. Fa el paper del recluta que foten fora al principi de tot, el que volia ser marine pel germà gran, mort al Golf.

—No diguis parides, així que ens truquin te’n vas amb ell amb l’helicòpter. Més et val que sàpiga el que té entre mans.

—A veure si trobes nòvia, que estàs molt torracollons, Orduño.

Apartat dels seus dos companys, en Zárate no treu l’ull del telèfon. Està desitjant que comenci l’acció.

Quan tornin a les oficines de la BAC podran examinar la gravació i buscar la manera d’identificar la víctima i els seus dos botxins. Ara l’únic que pretenen és salvar-li la vida a aquella pobra noia.

Han arribat a temps de veure com l’home de la mà ortopèdica li posa el punxó damunt d’un ull. En algun moment li ha tallat la parpella perquè no la pugui tancar i té un aspecte estrany, com de nina antiga. Ara l’home branda un martell. Fa la sensació que vulgui clavar un cop al punxó per travessar l’ull o per arrencar-l’hi sencer, però de cop i volta es gira lleument cap a un cantó i abaixa l’eina. Torna l’altre, el de la màscara de lluitador mexicà. L’Elena no pot continuar mirant mentre l’home agafa el punxó, l’hi fica a la boca a la noia i, amb un cop sec de martell, li travessa la galta.

I si el seu fill Lucas és un d’aquests homes? I si és el de la màscara mexicana? Els crits de la noia se li claven al cervell. Per més que intenti defugir aquesta idea, se sent responsable d’alguna manera de la tortura.

Està tan concentrada en el seu dolor que quan sent la veu de la Mariajo fa un bot.

—N’he localitzat l’origen. Em sembla que sé des d’on estan emetent.

Tothom s’aixeca com si tingués una molla, quan sona el telèfon d’en Zárate.

—Sí, anem cap allà —diu a l’aparell—. Navacerrada —anuncia a continuació a tots els presents.

No li cal afegir res més, han estudiat tots i cadascun dels passos que hauran de fer aquesta nit. De moment tot va com estava previst.

L’Orduño els acompanya fins a l’helicòpter per desitjar-los sort. Ell es queda allà esperant per si haguessin d’anar a una segona localització o per sortir d’aquí a uns minuts a reforçar els companys. En Buendía també ha rebut la notícia a les oficines de la brigada i en aquest moment ja deu estar trucant perquè surtin dotacions per terra cap a l’objectiu.

—Sort, companys. Vigileu —diu l’Orduño per acomiadar-se’n.

Tot rutlla perfectament, els homes són al seu lloc, els helicòpters a punt de sortir.

—Estan intentant localitzar la direcció exacta. Quant triguem fins a Navacerrada? —pregunta en Zárate a un dels dos pilots.

—És a uns seixanta kilòmetres i hem d’agafar velocitat de creuer, calcula divuit o vint minuts. Potser una mica menys.

A dins hi van la Chesca i en Zárate, dos pilots i tres agents dels Geos. Darrere seu surt un altre helicòpter amb més homes. Quan hi arribin hauran de prendre la decisió d’entrar a la casa o esperar que arribin reforços. Tot dependrà del que els vagi dient la inspectora Blanco. Bàsicament, de si la noia que estan torturant encara és viva i si poden fer alguna cosa per ella. Només es posaran en risc si tenen alguna possibilitat de salvar-la.

L’Elena continua evitant mirar la pantalla. Amb el so en té prou per imaginar-se el martiri d’aquella pobra noia a mans dels dos homes, el de la màscara i el de la mà de ferro. No vol interrompre la Mariajo, que no para de treballar, a estones amb l’ordinador del noi i a estones amb un altre que ha connectat ella mateixa. Té una idea aproximada del que està fent l’especialista en informàtica del grup: rastrejar les adreces IP i anar-ne descartant d’altres d’emmascarades fins a arribar a l’original. Finalment la hacker es gira i somriu.

—Carrer los Arcos, a Navacerrada.

L’Elena consulta al telèfon el mapa d’aquesta població.

—És una zona de xalets.

—Té lògica, ja has sentit els crits que fa aquesta pobra. No ho poden fer en un pis del centre, ho sentirien els veïns...

L’Elena no pot fer res més que resar perquè els seus hi arribin a temps, avisar l’helicòpter de quina és l’adreça exacta i enviar-hi reforços. Ho fa amb una veu ferma que no deixa entreveure el pànic que sent per dins: que quan detinguin aquells dos salvatges i els treguin les màscares, un sigui en Lucas. El seu fill perdut.

En Zárate continua donant als pilots les indicacions que va rebent.

—Carrer Arcos, és a la zona nord-oest del poble, molt a prop de l’hotel Arcipreste de Hita.

No sap com el buscaran, però confia en el gest de conformitat que li fa un dels pilots aixecant el polze.

—T’han dit si la noia encara és viva? —La Chesca no pot dissimular el neguit.

—De moment no m’han pas dit que fos morta. Si no ens tornen a trucar, hi entrem així que hi arribem.

No els cal una ordre judicial: en cas de delicte flagrant, i sospiten que a dins d’aquella casa s’hi pot estar cometent un assassinat, no només tenen la potestat, sinó també l’obligació, d’entrar-hi per impedir-lo. El pilot hi intervé:

—Sis minuts.

4

La noia de la pantalla ha perdut el coneixement, i això no els agrada, als torturadors. L’han de mantenir plenament conscient per tal que els que han pagat s’ho passin bé. La Mariajo, que poca cosa més pot fer-hi, ara que ja ha descobert el lloc des del qual estan emetent, s’ho mira per primer cop amb curiositat.

—L’han matat? —fa, espantada.

—Jo crec que no, em sembla que l’estan reanimant —respon l’Elena.

L’estan fent tornar en si, li han injectat alguna cosa al braç.

—Pobra noia. Què hem fet perquè pugui passar una cosa així? Quina merda.

L’Elena no respon, sap que a la Mariajo no li cal. També sap que ningú no pot defugir la seva responsabilitat sobre el que passa al món, que el seu propi fill podria ser allà; que podria ocupar el lloc de qualsevol dels que surten allà, dels que torturen o també, per què no, de la víctima. Deu ser viu, encara?

Han passat vuit anys d’ençà que van segrestar el seu fill Lucas. I tan sols uns quants mesos d’ençà que l’Elena va rebre un vídeo on sortia el seu fill, transformat en un adolescent, dient-li clarament que deixés de buscar-lo. No n’ha parlat amb ningú, d’aquell vídeo. De què serviria explicar-l’hi al seu exmarit? No és més compassiu que continuï pensant que en Lucas va morir fa molt de temps? Tampoc no s’ha atrevit a confessar-ho als seus companys de la BAC, ni tan sols a en Zárate. Potser els seus agents li haurien dit que havia sigut una al·lucinació. Que l’adolescent que apareixia en aquell vídeo no era en Lucas. L’Elena en conserva un fotograma, una captura de pantalla on es veu només el seu fill. La resta va desaparèixer del seu mòbil i de la xarxa així que es va acabar la reproducció. Però a l’Elena no li cal tornar-lo a veure per estar segura que no s’equivoca. Li va quedar gravat a foc a la memòria. El seu fill el va segrestar una organització criminal que respon al nom de Xarxa Porpra i que trafica a l’internet profund, indetectable i sinistre, amb imatges violentes. I el vídeo revelava una cosa més horrible encara: en algun moment del seu captiveri, en Lucas s’havia passat a l’enemic. Com i per què, és una cosa que a ella se li escapa, però aquelles imatges ja formen part dels seus malsons. En Lucas somrient, amb un ganivet a la mà, a punt de començar a torturar una jove lligada a una cadira. Una noia amb uns ulls de color mel plens de por. Es disposava a torturar-la o a matar-la? En els seus malsons s’hi donen tots dos desenllaços, i l’executor és sempre en Lucas, amb el seu somriure sàdic i els seus ulls de boig. Des d’aleshores l’Elena Blanco viu només per desarticular la Xarxa Porpra i per trobar el seu fill.

La zona on hi ha el xalet és molt arbrada i l’helicòpter ha de buscar una clariana per posar-se. La troba a uns dos-cents metres de la casa que tenen com a objectiu. Mentre el policies corren cap allà, veuen alguns veïns que, alertats pel soroll, treuen el cap per la finestra. Els Geos s’aturen darrere la tanca. En Zárate truca a l’Elena.

—Som a la porta, no s’hi veu cap mena d’activitat especial, a dins de la casa. La noia continua viva?

L’Elena aixeca el cap per mirar el monitor, la noia és viva, tot i que segur que s’estimaria més ser morta. L’home de la màscara mexicana té un ocell a les mans. La Mariajo s’ho mira aterrida.

—L’hi pensen ficar? Quines males bèsties, no tenen escrúpols.

D’això no n’hi havia cap dubte, ni tan sols abans de començar a veure allò. L’Elena sap que amb l’ordre que està a punt de donar posarà en perill la vida dels seus, però no li queda més remei.

—Sí, Zárate, és viva. S’hi ha d’entrar. Ja!

No es veu cap reacció, quan la Chesca, en Zárate i els Geos que els acompanyen entren al recinte. Busquen senyals que hi hagi algun sistema de seguretat connectat, però no en troben cap. Els Geos coneixen perfectament la seva feina i en menys d’un minut ja tenen estudiades les entrades i les sortides —una a la part del davant, que dona al vestíbul principal, i una altra a la del darrere, que dona a la cuina— per organitzar-se i minimitzar el risc de patir baixes.

L’inspector que organitza l’operatiu en disposa els últims detalls. En Zárate, ell i cinc homes hi entraran per la porta principal; la Chesca i la resta cobriran la porta del darrere, i si per allà no intenta fugir ningú entraran per afegir-se als seus companys.

—Està carregant la pistola —fa estranyada la vella hacker mentre mira el monitor.

La pensen matar d’un tret? Ni la Mariajo ni l’Elena s’esperaven això, fins i tot els sembla una mort dolça, comparat amb tot el que li han fet fins ara.

Són moments d’incertesa per a l’Elena. Es pregunta si els seus homes deuen estar sans i estalvis, si arribaran a temps de rescatar la noia, si es descobrirà que darrere la màscara mexicana hi ha el seu fill Lucas, tot i que no l’estranyaria gens que la màscara cobrís el rostre picat de verola que fa tants anys que busca.

El que ha carregat la pistola —és el de la mà ortopèdica— apunta al cap de la noia. La Mariajo i l’Elena contenen la respiració, però el torturador torna a abaixar l’arma i surt del pla.

—T’has fixat que moltes vegades sembla que estan a punt de fer una cosa, com allò del punxó o això d’ara, i a l’últim instant s’aturen? —observa l’Elena.

La Mariajo fa que sí amb el cap.

—Per què?

—Per remordiments segur que no.

Al xalet de Navacerrada tothom és a lloc. L’inspector dona l’ordre i tiren la porta a terra. Hi entren. Ningú es defensa des de dins, només s’hi troben una senyora d’edat avançada que els mira amb terror.

—No es mogui, posi’s les mans al cap —li crida en Zárate—. Qui més hi ha a la casa?

—El meu marit, però fa estona que se n’ha anat a dormir —respon la dona, temorosa—. Pren pastilles i no es desperta amb el soroll.

Els Geos hi han entrat brandant l’arma, preparats per disparar. Se sent com la Chesca travessa la porta de la cuina. L’inspector del Grup Especial d’Operacions abaixa la pistola.

—Aquí no hi ha ningú.

En Zárate no s’hi conforma.

—Hi ha soterrani?

—No, només aquest pis i el de dalt. —L’anciana, nerviosa, s’asseu en una butaca sense perdre de vista els agents que li han envaït la casa.

—I l’ordenador?

—El tinc espatllat, estava mirant el capítol d’avui de Puente Viejo a la tauleta...

L’Elena mira aterrida la pantalla, se separa el telèfon de l’orella.

—Res, Mariajo, hem fallat.

La hacker no se’n sap avenir. Li canvia la cara, ara no hi queda esperança, només angoixa pel que està a punt de patir aquella pobra noia, per no haver sigut capaç d’aturar-ho.

—Però si era allà.

No diu res més. En aquest moment, a la pantalla, l’home de la màscara mexicana ha tornat a aparèixer. Ara és ell qui té la pistola. Decidit, s’acosta a la noia i li posa el canó de l’arma al pit, al cor. I dispara. L’impacte és tan fort que la jove, ja sense vida, cau a terra d’esquena. La Mariajo es queda mirant la pantalla i triga uns quants segons a sortir del seu silenci.

—No sé com m’han pogut enganyar. Els enxamparem, sigui com sigui —es jura a ella mateixa.

—Vaig a parlar amb els pares del noi.

L’Elena s’aixeca i, gairebé sense esma, surt de l’habitació. Fins a aquest instant no s’ha adonat que a la paret hi ha un pòster com el que va penjar l’Abel, el seu exmarit, a l’habitació d’en Lucas quan només tenia cinc anys. És un jugador de bàsquet, blanc i ros, amb un uniforme verd, amb el número 33. Es diu Bird, «ocell». Li ve al cap l’ocell amb el qual han torturat la noia; era estrany, blau. Donarà ordres que portin el nano a les instal·lacions de la BAC, ara no té forces per parlar-hi, seria com si ho fes amb el seu propi fill.

5

No ha dormit bé ningú, aquesta nit. L’Elena i la Mariajo, per l’horror al qual han assistit i pel fracàs; la Chesca, l’Orduño i en Zárate, per la frustració de no haver pogut intervenir-hi, i en Buendía per haver-se quedat esperant sense l’oportunitat d’ajudar els companys. Tampoc no deu haver sigut una nit plàcida per a en Daniel, la Sandra, la Soledad i l’Alberto, una família destrossada.

En Juanito, el cambrer romanès, ha servit a primera hora a l’Elena la seva barreta de pa amb tomàquet i li ha endevinat en els gestos cansats el rastre d’una nit en blanc.

—Un tot terreny a l’aparcament, inspectora?

—Ja m’hauria agradat, Juanito. Aquesta nit he tingut feina. Una feina molt desagradable. M’hauria estimat més baixar al pàrquing d’en Didí, hi pots pujar de peus.

—Si una nit em truca, jo soc capaç de llogar el Land Rover més gran que tinguin i així vostè se’n torna a casa relaxada.

—Molt amable per part teva —la inspectora riu.

—Ho faig per vostè, no per mi —replica ell, murri—. Estic ficant en una guardiola la meitat de les propines cada dia perquè no m’enxampi sense un duro, quan s’hi decideixi.

—Entesos, ja et trucaré algun dia. Això sí, espera assegut, que no crec que sigui ni aquest any ni el que ve. Ahir va jugar el Madrid, oi?

—No val la pena ni enfadar-s’hi, inspectora. Juguen malament, com sempre, però guanyen. Ves que no emigri a un altre país per no veure’ls més.

—No te’n vagis, que no puc viure sense tu. A més, els seguiràs veient... si te’ls trobes fins a la sopa. Va, posa’m una grappa.

—Per matar el cuc, com diuen els paletes. No deixi que el meu oferiment caigui en sac foradat, inspectora.

—Matar el cuc, caure en sac foradat? —L’Elena somriu—. On aprens a parlar? En un casal d’avis?

Hi ha dies que l’Elena Blanco sap, des de bon matí, que l’únic moment que valdrà la pena serà l’estona que passarà amb en Juanito. Es mereix de sobres la propina.

Quan arriba a les oficines de la BAC, a Barquillo, li diuen que l’estan esperant els pares d’en Daniel, l’adolescent de Rivas.

—I el noi?

—L’hem hagut de traslladar a un centre de menors perquè hi passés la nit, però està en camí.

A través del vidre, l’Elena s’atura a mirar els pares. Se’ls veu estabornits i atabalats, com és lògic, però hi ha una cosa que els diferencia: al rostre de la Soledad hi domina la tristesa; al de l’Alberto, el que hi veu és ira. Semblen persones normals —en realitat ho són—, no els pares d’un monstre. Que l’hi diguin a ella.

—Soc l’Elena Blanco, inspectora i responsable de la BAC. Bon dia.

—On és el meu fill? —La Soledad s’aixeca d’una revolada. Una mare sempre defensa el seu fill, tant és de què l’acusin.

—Ara el porten. Pel que jo sé, està bé —intenta consolar-los; en el fons, li fan pena.

—Com ha d’estar bé, si ha passat la nit ves a saber on? —s’envalenteix la mare.

—Almenys està millor que la víctima de l’espectacle al qual estava assistint. Aquella noia va viure un infern, abans de morir —respon la inspectora amb crueltat—. El que ha fet el seu fill és molt greu.

—Es pensa que no en som conscients? Estic avergonyit, no he aclucat l’ull en tota la nit —diu l’Alberto, i per un moment sembla que el més imperdonable de tot plegat sigui que li han alterat el son.

—El meu fill no té res a veure amb aquestes coses, inspectora —insisteix la Soledad—. Hi devia arribar per casualitat, a aquella pàgina. És una vergonya, tot el que hi ha a internet a l’abast de qualsevol.

—Per accedir a aquestes pàgines cal pagar una bona picossada de diners. No s’hi arriba per atzar.

—El meu fill ha pagat? —s’estranya la dona.

—Ho donem per fet, és l’única manera d’entrar en aquell enllaç.

—Té setze anys, no disposa de diners. Segur que és un error. —La mare s’aferra a un clau roent.

—No, no és cap error —fa l’Alberto acotant el cap—. Fa setmanes que noto sortides a través d’una targeta del compte.

La Soledad es girar cap a ell atordida, trasbalsada.

—I com és que no m’ho havies dit?

—Les sortides eren a través del teu duplicat de la targeta. Em pensava que estaves preparant un viatge per al nostre aniversari... No et volia esguerrar la sorpresa.

L’Elena contempla aquells pares, la seva vida tranquil·la ha saltat pels aires, aquesta nit. Es voldran perdonar l’un a l’altre, no culpar-se, no buscar l’error en el contrari, però el més probable és que no se’n surtin. Un dels dos intentarà estar al costat del fill, contra vent i marea, i l’altre només hi veurà un monstre que ell mateix ha criat. L’Elena i el seu marit es van separar només dos anys després de la desaparició d’en Lucas. L’Abel volia refer la vida i no suportava l’obsessió d’ella. Va deixar la feina de periodista i es va traslladar a Urueña, un poble de Valladolid. Viu allà amb una brasilera molt jove, es dedica a fer vi i sembla un home feliç.

És precisament d’això, que l’acusa l’Elena: de ser feliç malgrat la seva desgràcia, de llançar la tovallola abans d’hora, de donar per mort el fill quan no hi ha hagut mai proves que ho estigui, més enllà de les que aporta l’estadística que diu que en els segrestos infantils, al cap d’un mes, es perd tota esperança. No li ha explicat que en Lucas és viu. No li ha refregat que tenia raó ella. Potser és per protegir l’Abel de la terrible veritat, que l’Elena evita enunciar però que se li presenta cada nit amb matisos que trenquen el cor i fins i tot amb veus que li martellegen el cervell. Veus que li diuen que el seu fill és un psicòpata. O potser calla perquè vol continuar sola en el seu dolor, tan sola com sempre. Sap que l’hi hauria d’explicar, que l’Abel és el pare. I també sap que no l’hi explicarà.

Mira en silenci aquells dos pares desolats i es veu a ella mateixa amb l’Abel, intentant respirar el mateix aire i gestionar la desgràcia com un bon equip. No van poder. Tampoc no podran l’Alberto i la Soledad.

Però l’Elena no és assessora matrimonial, és inspectora de la policia. La seva feina és evitar que una altra noia passi pel mateix que va passar ahir a la nit aquella noia morena. El que passi amb aquesta parella i el que els tingui reservat la vida no és cosa seva.

—Ara portaran en Daniel a aquesta sala. Vostès poden sentir la declaració a través d’un monitor des d’una altra sala de les nostres instal·lacions, si volen.

—No hi podem parlar, abans? —suplica la mare.

—Quan acabi. Quan acabi els deixaré passar i saludar-lo. El seu fill és un menor, no s’amoïnin.

—El meu fill és un monstre —murmura, per a sorpresa de tothom, l’Alberto.

6

La Chesca s’haurà d’encarregar de portar els pares d’en Daniel a l’altra sala. En Buendía, en Zárate i l’Orduño assistiran a l’interrogatori, també a través d’un monitor, des de la zona comuna de la BAC. La Mariajo hi ha entrat amb l’Elena per resoldre qualsevol dubte de tipus informàtic que pugui sorgir.

—Ha de saber que som aquí, que no l’hem deixat sol... —suplica la mare.

—Si sap que l’estan escoltant vostès no parlarà amb llibertat. Després el podran veure.

La Chesca els ofereix un cafè, però tots dos el rebutgen. No pot evitar mirar-los amb una punta de menyspreu, com si fossin els culpables del que ha fet el seu fill, però de seguida es corregeix ella mateixa: l’únic responsable dels seus actes és un mateix. Que cadascú s’apanyi amb els seus.

—Què li pot passar? —pregunta l’Alberto, angoixat.

—Nosaltres no som jutges, només policies.

Sap que això no el consola; tampoc el tranquil·litza. Hauria valgut més que s’hi hagués quedat l’Orduño, amb ells; sempre ha sigut més empàtic amb la gent.

En Daniel no és diferent de qualsevol altre nano de la seva edat. Porta texans i una samarreta amb el logo d’una marca americana de cervesa: és ros, amb els cabells arrissats, alt. Segur que té molts amics i és popular entre les noies. Està nerviós, però no tant com seria d’esperar. Fins a un cert punt, controla la situació. L’Elena hi veu l’adolescent que seria en Lucas si l’home de la cara picada de verola no se l’hagués endut.

—Has pogut dormir? —L’Elena intenta ser amable, la mateixa amabilitat que li agradaria que un altre tingués amb el seu fill si arribés el dia.

—Al principi m’ha costat, però al final sí. Puc beure aigua?

L’Elena li assenyala el dispensador que hi ha en un racó de la sala. En Daniel se’n beu dos gots seguits.

—No hi són, els meus pares?

—Els veuràs quan arribi el moment.

En Daniel no hi insisteix, s’asseu. Mira amb curiositat la Mariajo, que avui sembla més una àvia que mai, amb la rebeca de punt de color cafè amb llet i les ulleres penjades del coll amb un cordó. En Daniel sap que, malgrat l’aspecte inofensiu, és la seva enemiga, la que pot carregar-se qualsevol indici d’innocència.

És l’hora de començar.

—Daniel, no val la pena que intentis dir-nos mentides —l’avisa l’Elena, directa al gra—. Quan vam arribar a casa teva, ahir a la nit, estaves mirant com assassinaven aquella noia.

—És fals! —es defensa—. Hi vaig entrar per casualitat, en aquella pàgina. No sabia què hi havia. I, a més, vaig pensar que era fake, tot mentida, una actuació. Segur que no va passar res, que va sortir d’allà pel seu propi peu.

—No, Daniel, no va sortir d’allà pel seu propi peu.

L’Elena mira la Mariajo, sap que ella desmuntarà aquesta defensa matussera en un moment.

—Et sona el nickname Larry33? És el que acostumes a fer servir per connectar-te al web d’Amino per xerrar sobre anime i videojocs.

—Sí, però això no té res de dolent. —El noi se la mira, confós.

—Sí que té de dolent si fas servir el mateix nick per connectar-te a la Xarxa Porpra; allà no xerren de tebeos, Daniel.

—Segur que hi ha centenars de Larry33, pel món, és pel Larry Bird, el dels Cèltics.

—Pot ser, però ahir només n’hi havia un, connectat a la Xarxa Porpra: tu. —La Mariajo ignora les queixes del noi.

Només és un adolescent de setze anys que ha comès un error imperdonable i comença a sentir-se acorralat, encara que no porten ni dos minuts amb ell. Li torna a tocar a l’Elena.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X