La xarxa porpra (La núvia gitana 2)

Carmen Mola

Fragmento

xarxa-1

 

 

 

 

La dona espera dins del cotxe, abstreta de l’ambient nadalenc. Al principi ha pensat que potser la ràdio li serviria d’entreteniment, però no suporta l’eufòria impostada dels locutors, l’obligació de transmetre alegria als oients. La publicitat radiofònica, emprenyadora ja per ella mateixa, en aquestes dates li resulta insofrible. Una nadala més i s’obre les venes. Apaga la ràdio, ella no està per celebracions.

Mira el rellotge. És tard, l’espera s’està allargant més del previst. Cansada, es deixa hipnotitzar pel trànsit, pels llums de neó, per la gentada amorfa que baixa pel carrer. Surt del cotxe per estirar les cames i nota el fred de desembre a les orelles, al nas, als cabells. Camina cap al mercat de San Miguel i treu el cap a la Plaza Mayor pel carrer de Ciudad Rodrigo. Impossible distingir enmig d’aquesta marea humana l’home que ha vingut a acompanyar.

Quan torna al cotxe hi ha dos policies municipals prenent nota de la matrícula. Hi va corrents, es disculpa com pot. Ja se’n va, el seu marit està comprant un arbre de Nadal a la fira, és només un minut. Té sort: la multa encara no és a la xarxa i el policia de la llibreta la commina a buscar un pàrquing. És inútil explicar-li que estan tots plens; val més bellugar el cotxe, no arriscar-se a un canvi d’humor d’última hora, fer una volteta i resar perquè els municipals hagin marxat, perquè té la intenció d’aturar-se a la mateixa cantonada i enfilar dues rodes a la vorera per no entorpir el pas dels altres vehicles. El carreró és estret.

Ara l’espera entra en una fase angoixant. Ja no hi ha marge; si els policies tornen la multaran, i a ella no li interessa cridar l’atenció ni que la matrícula del cotxe quedi enregistrada.

Passa un grup de turistes sorollosos amb perruca taronja. Al darrere ve l’home, en Dimas. Porta agafat de la mà un nen d’uns cinc o sis anys. La dona engega el motor. Apaivaga un brot de tristesa en veure el nano parlant amb en Dimas, exactament com faria un fill amb el seu pare. Fins i tot li sembla que el nen somriu. Sent un fragment de la conversa que mantenen tots dos quan l’home obre la porta i puja amb ell als seients del darrere: tranquil, et portarem amb la teva mare, no tinguis por.

La cantarella que es fa sevir amb la canalla sona matussera, als llavis d’en Dimas, gairebé sinistra. Se li dirigeix a ella:

—Vinga, què collons esperes?

El canvi de to sobta fins i tot al nen. Ara està espantat. El cotxe enfila la Calle Mayor cap a Bailén, però hi ha molt de trànsit i no es pot anar de pressa. El nen crida, pregunta on és la seva mare, descobreix ja sense cap mena de dubte que la simpatia de l’altre era fingida, una trampa per atraure la presa. L’home li clava una bufetada i el nen para de plorar de cop. Enmig del silenci se sent només un ploriqueig ofegat. La dona busca el rostre del nen al retrovisor.

—Com et dius?

Amb un fil de veu, tremolós, el nen respon:

—Lucas.

xarxa-2

1

La pantalla mostra un espai gairebé buit, insubstancial. Només hi ha una cadira de fusta al centre de l’estança i un monitor gran en una paret tosca, de maons. No hi ha cap indici del que hi ha de passar, però de mica en mica s’hi aniran connectant més i més ordinadors. D’aquí a pocs minuts en seran gairebé cent; els propietaris no es coneixen entre ells, tot i que gaudiran del mateix espectacle. La majoria són a Espanya, però n’hi ha també a Portugal, a Mèxic, al Brasil... Molts són homes d’entre trenta-cinc i cinquanta anys; però també hi ha alguna dona, uns quants jubilats i fins i tot un menor d’edat... Tothom ha pagat els sis mil euros que els han exigit, en bitcoins i de manera segura, sense deixar empremta.

El monitor de la paret del darrere s’ha encès. La imatge mostra la catifa verda d’un camp de futbol. Els jugadors que han de disputar el partit esperen per saltar al terreny de joc, la càmera els enfoca, en retola el nom. És un partit de la Champions League, de la fase de grups; juguen el Reial Madrid i l’Spartak de Moscou.

Però l’interès dels connectats no és al partit de futbol. Amb aquestes imatges, els organitzadors només volen demostrar que estan emetent en directe. És important que tothom sàpiga que el que estan a punt de veure és un espectacle en viu i no un simple enregistrament, per això paguen tant.

Els jugadors salten a la gespa, cadascun amb un nen o una nena a la mà, es fan fotos, se saluden, escolten l’himne de la competició, sortegen els camps. Comença el partit...

La bola està en joc, però l’espectacle encara no ha començat. Els espectadors han pagat per veure com una dona, una nena gairebé, mor davant dels seus ulls.

—Ho tinc!

El crit de la Mariajo trenca la tranquil·litat de la Brigada d’Anàlisi de Casos. Fa dos mesos que esperen a sentir-lo.

—N’estàs segura? —pregunta l’Orduño.

—Completament, la IP que teníem sota vigilància està connectada, l’«esdeveniment», com en diuen ells, comença a un quart de deu, ens queda un quart d’hora. Comenceu a cridar tothom mentre me n’asseguro.

L’operatiu està dissenyat de fa setmanes a l’espera que la Mariajo, la hacker sexagenària de la BAC, doni l’ordre de posar-lo en marxa. Tothom sap quina ha de ser la seva funció a partir d’aquest instant: l’Elena Blanco i la mateixa Mariajo aniran al lloc on hi ha l’ordinador que tenen intervingut, acompanyades d’un equip d’acció immediata; en Zárate, la Chesca i l’Orduño esperaran instruccions al Centre de Mitjans Aeris de la Policia Nacional; en Buendía es quedarà de guàrdia a les oficines de la BAC, per si se’l necessités en algun lloc.

—Truques tu a en Zárate?

—Truca-li tu, jo localitzo l’Elena. —La Chesca no ha canviat d’opinió, pel que fa al nou company de la brigada: no suporta en Zárate.

La Mariajo tecleja a tota velocitat. Cap dels altres dos no sap què està fent, només que ha trobat una cosa i que no pararà fins a esbrinar qui hi ha al darrere.

—Cabrons... —es lamenta—. L’espectacle d’avui és una

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos