1a edició: març del 2013

© Josep M. Espinàs © del pròleg, Jordi Graupera

© Edicions La Campana Avenir, 49, baixos 08021 Barcelona 

Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18 

campana@edicionslacampana.cat 

www.edicionslacampana.cat

Disseny coberta: Zink comunicació

Foto coberta: © Pedro Madueño

ISBN: 978-94-96735-79-8

Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)

Digitalització per Edi.cat

SUMARI

Pròleg de Josep M. Espinàs

Pròleg de Jordi Graupera

1976

1977

1978

1979

1980

1981

1982

1983

1984

1985

1986

1987

1988

1989

1990

1991

1992

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

Pròleg de Josep M. Espinàs

El primer llibre que vaig publicar duia, com a cita inicial, aquesta frase de Mallarmé: «Tot, en el món, existeix per acabar convertint-se en un llibre». Era l’any 1954. Han passat, doncs, gairebé seixanta anys des que vaig triar aquella afirmació. Suavitzant la seva rotunditat, encara puc mantenir la sentència si penso en la majoria de llibres que he escrit. Gairebé noranta.

Però, potser més que cap altre, aquest llibre ha nascut evidentment de mirar la vida i intentar explicar-la. Una mica cada dia, durant trenta-sis anys.

Articular és enllaçar dues o més parts d’un tot, no d’una manera fixa sinó que facilitin un joc determinat. En el meu cas, es tracta de l’articulació de dues peces: l’observació i l’opinió. Utilitzant, per explicar-me, una eina molt modesta: unes quantes ratlles de diari.

Si miro enrere i penso en les novel·les, els contes, els llibres de viatges, les proses autobiogràfiques i els articles que he publicat, goso dir que m’ha acompanyat la coherència. Mai m’he sentit diferent quan canviava de gènere. Puc estar equivocat, però aquesta és la meva creença: la meva vida d’escriptor ha estat –i és, quan escric aquestes ratlles– una navegació feta amb una única barca.

Viure i escriure ha estat per a mi una forma de respiració natural. La vida és apassionant per tot allò que té d’interpretable, i he procurat acostar-m’hi amb curiositat i admiració, a vegades amb un punt d’ironia, a vegades amb inevitable entendriment.

Rellegint ara Una vida articulada, m’adono que sense voler-ho aquests retalls de literatura ocasional s’han convertit en un teixit, una mena de dietari personal. Julià Guillamon diu que el dietari és la literatura dels que no encaixen en el món, i que el problema d’aquests dietaris és que puguin arribar a ser excessivament autoreferencials. Està ben vist. Però aquest risc potser desapareix quan el dietari no es cuina en un quadern íntim, sinó que està destinat a molts lectors que ho llegeixen i opinen cada dia.

La llibertat temàtica que m’han concedit, tant a l’Avui com a El Periódico, per escriure tants articles –que agraeixo profundament– m’ha permès interpretar a la meva manera una gran diversitat de fets. Conseqüència dels estímuls que he rebut com a observador que se sent vinculat a un temps i a una comunitat. Sovint un fet és un pretext per parlar d’una altra cosa. I totes les anotacions tenen la mateixa intenció: explorar la condició humana. No des de l’autoritat del sociòleg, sinó des del modest abast d’un escriptor temptat per la rica barreja de tot allò que l’envolta –que ens envolta– i ens acompanya mentre el temps passa.

La tria no ha estat senzilla, i aquesta dificultat és fàcil de comprendre. Durant aquests 36 anys he publicat un article cada dia –menys els dilluns–, és a dir, unes 11.000 columnes. De manera que Isabel Martí, –l’editora–, i jo hem hagut de repassar tot aquest material per fer-ne la selecció. No hem treballat amb cap criteri preestablert, sinó que d’una manera natural i lliure hem anat llegint i decidint: aquest tros sí i aquest altre no. Alguns articles hi són sencers, molts només fragments, i sempre hem eliminat els títols.

Ha estat una feinada, però afortunadament la Isabel i jo hem coincidit bàsicament en la mateixa tria. Vull agrair a l’editora i amiga l’admirable paciència i l’excel·lent criteri.

També reconec la paciència de la Lina i altres familiars i amics que, durant tants anys, han hagut de sentir-me dir sovint: «¿Se t’acudeix algun tema per a un article?». I no puc ni vull oblidar que aquest llibre és fruit, pàgina a pàgina, de la diària companyia dels lectors.

JME

Pròleg de Jordi Graupera

El jo irreductible de cada cabra

«Quan Pla ja havia mort, vaig descobrir que en el volum 26 de la seva Obra Completa diu que de tots els autors joves jo era el més complex. Sonava a elogi, però en aquelles novel·les de quan ja tenia uns vint-i-cinc anys jo no aspirava a tenir cap complexitat ni cap transcendència. Jo era només un aprenent de nar­rador, sense inquietuds existencials, sense interrogants metafísics, desconeixedor dels mites clàssics. Ara sovint em diuen, com a elogi, senzill. No sé si hi he guanyat o si hi he perdut».

JOSEP MARIA ESPINÀS   

El senyor Josep Maria Espinàs és un radical. Un radical en contínua batalla amb el no-res. No el conec, mai no he parlat amb ell, ni ens hem escrit. Faig aquesta afirmació cenyint-me exclusivament al contingut d’aquest llibre: 36 anys d’articles publicats a la premsa, seleccionats, expurgats, destil·lats com si haguessin de ser aforismes, mers retalls. Llegir aquest destil·lat tot d’un glop té un efecte en el lector, o almenys l’ha tingut en mi, molt més intens que el de seguir un règim de dosi periòdica, columna rere columna, amb el ritme dels dies, envoltat de notícies, sorolls i pressa.

En el context de la premsa, els articles d’Espinàs tenen fama d’ocupar-se del concret, dels objectes propers, dels detalls que emergeixen de l’observació lenta i insistent dels fets quotidians. I crec que aquesta fama és extensible a tota la seva obra. D’aquí se’n deriva una idea in­exacta de la seva literatura, una imatge de literatura senzilla, fàcil de digerir, que convida a estar-hi d’acord.

En canvi, la força del conjunt tal i com apareix en aquest llibre mostra tota una altra cosa. S’hi aprecia la tensió constant entre el jo i el món; una guerra desigual, condicionada per la fragilitat d’aquest jo i la potència de l’absurd del món. És possible pensar en l’obra de qualsevol autor mínimament digne com una instància d’aquesta guerra. I hem vist artistes, filòsofs i escriptors agafar-se a una idea, creença o sistema que els permeti afirmar alguna cosa, i oposar-se a la manca de sentit que sembla tenir tot. De vegades és la providència, o el progrés; altres vegades és una idea de l’home, o de la natura. És la desesperació de no poder donar resposta als perquès últims. ¿Per què som aquí? ¿Quin sentit té, tot plegat? Alguns, pocs, han decidit no aferrar-se a res; presentar-se voluntaris per anar al front sense cap altre motiu ni angoixa que la necessitat d’explicar-ho. Insensats, radicals. Espinàs és d’aquests.

Des d’aquesta visió que no té centre ni perifèria, la insistència d’Espinàs en el concret (en cada objecte, en cada canvi d’estació, en cada sensació transitòria), és del tot lògica i expressa un optimisme envejable. És lògica perquè encarat amb el no-res, les úniques dades que és honest registrar provenen de la sensualitat més immediata i del consegüent moviment de la consciència. Acarats amb l’absurd social, amb la brutalitat de la naturalesa, amb la solitud de barri, només els gestos que fem gairebé com automatismes poden reflectir el sentit de les nostres ambicions i frustracions. Em fa l’efecte que cal molta determinació per dedicar una obra periodística a fer més transparents aquests objectes, aquests gestos, aquests fets, i les sensacions que produeixen. La disciplina de no passar mai d’aquests límits, de reforçar cada dia la frontera de l’escepticisme, entenc que és això que ell en diu, no sense coque­teria, Vida Articulada. Dic que és d’un optimisme envejable perquè en l’acte d’articular la vida davant del no-res hi ha d’haver, per força, esperança, o almenys una mica d’alegria. És edificar afirmant. Espinàs converteix la descripció de notícies concretíssimes, del món o del seu camp de visió –tant se val– en la seva particular manera d’obstruir l’avançament de l’absurd. És una resistència individual que ell transforma en col·lectiva.

Aquí em sembla que hi ha una de les claus d’Espinàs. Si de cara al món només tenim la nostra perspectiva, i és així que tota generalització és injusta, el paper de l’escriptor, del columnista, és ensenyar l’espai que veu, i també explicitar la naturalesa de les seves percepcions, fins a arribar a la màxima transparència. Aleshores, reconstruir com i quan i on ha sentit el cant d’un rossinyol o ha llegit una dada estadística ridícula pot ser transcendental. Trenca amb la solitud de l’escepticisme, trenca amb la sensació de no-res, perquè et permet relacionar les teves im­perfeccions amb les seves. Ell hi veu, hi sent, coses diferents, concretes i consignades, de les que tu vius en similars circumstàncies. I amb l’ar­ticu­lació de la seva esfera, del seu món, obre els teus sentits i la teva intel·ligència a noves interpretacions. Articulant-se, t’articula. Per això la llengua que fa servir Espinàs no és que sigui clara, precisa i popular, que ho és, sinó que obté el seu pols de la vocació de ser translúcid, d’ense­nyar a través del llenguatge els angles cecs de cada espai, de cada temps, de cada jo.

Però si veiéssim l’obra periodística d’Espinàs només com un inventari líric i urbà, tornaríem a equivocar-nos. La gran audàcia de Josep Maria Espinàs, allò que el converteix en un escriptor singular, és la constant referència a la naturalesa transparent de cada cosa. No es refugia en allò que és concret per no haver de mirar el món. Al contrari. Només en cada objecte i en cada cas concret el món es fa visible.

L’afirmació incondicional de l’instant present com a única font de valor i significat reals, tangibles, és l’altre pilar. Obre la via a humanitzar el món sense cap ambició de dominar-lo, o de sentir-se’n protagonista. És la «consciència mínima» d’estimar les coses properes i immediates, que s’oposa a la vanitat i banalitat de la «consciència màxima» que s’inventa el que no pot abarcar. I aquí, crec, arribem al fons de la qüestió: estimar les coses properes i immediates és una tria. Es fa voluntàriament. Tenim aquesta llibertat. Podem desfer-nos de les pretensions d’entendre-ho tot i continuar vivint una vida autèntica i lliure. Per aquesta raó Espinàs no és un pessimista, ni es dedica a viure de les seves desesperacions. La possibilitat d’articular la vida a partir de la immediatesa, renunciant a encaixar totes les peces, fa possible una certa existència moral que no ofega l’altre. I obre la porta a la ironia, a mirar la gola de l’absurd i veure-hi una ganyota.

Com que l’encontre entre ell i la pluralitat de les coses es basa en la més refinada sensualitat, amb la suma dels articles i dels anys van apareixent dues imatges, la d’Espinàs en el seu món i la del món en Espinàs.

L’Espinàs en el seu món és un home que se n’ha anat a dormir tard i s’ha llevat tard sempre que ha pogut, amb gran regularitat. I que dorm bé: tenim més detalls del plaer d’emmandrir-se que de les tortures de l’insomni o la bufeta. Aparenta disciplina en el treball i ha produït molt, però no en fa notícia. Escriu assegut. Fuma amb pipa, però sense purismes. No beu mentre treballa perquè no li ve de gust. Li encanta embadalir-se. Passeja. Viu en el pis de tota la vida, a Barcelona. Va a reunions de les quals ja sap d’entrada que no en traurà res, però hi va amb una candidesa autoimposada i un cert esperit lúdic. A casa hi havia cultura, però va deixar d’haver-hi diners, camp abonat per a la virtut. Recorda positivament el seu contacte amb els escriptors de la generació anterior, però mai no s’ha trobat gaire còmode en les converses intel·lectuals de la seva. Quan li acaben la paciència, es posa antropològic, i sobrevola l’escena i la gent com si fos un extraterrestre o un àngel, desfent-se dels seus interessos privats tant com pot. Escriu a màquina. Només fa servir el mòbil per trucar. Ressegueix mapes amb els dits. Comença articles sense saber on anirà a parar, o ho fa veure. Com més indiferència suscita un fet, més l’interessa. Improvisa. Les coses més opaques, pensa, són les que tenim davant dels nassos. Fixar-s’hi és trepidant. S’as­sembla físicament als seus germans. Parla poc d’emocions. Parlar de l’impacte sensorial que té amb qualsevol cosa és la intimitat que sap compartir. Li agrada viatjar sense estridències, prefereix Europa. Menja sovint a restaurants. El soroll dels cafès no el molesta per escriure, però la música a casa sí. A l’hivern, camina per la vorera amb sol, per la de l’ombra a l’estiu. No ha parat d’anar a llocs per estar-s’hi quiet. Es refia dels sentits. Creu que la primavera no és de fiar. Li encanten les coses que l’absorveixen, per això la música i el clima tard o d’hora sempre acaben tornant als seus articles. Li agrada parlar amb la gent, però no sent l’obligació de ser simpàtic. Una cosa és el camp i una altra la natura. Les formigues: val la pena entretenir-s’hi. I amb les sargantanes. La ciutat és el lloc on cadascú es jutja a ell mateix i tota moral col·lectiva és civisme. La seva ciutat és el poble de vuit carrers per on passen les seves rutines; la teva també, diu. El poble és anterior a la llei. Abans l’atraparà la mort que la vanitat de voler-la entendre.

Veiem un home que s’ha construït la llibertat a l’interior de l’esfera dels gestos i les coses que només depenen d’ell. Resistiré la temptació de dir que és l’únic espai disponible per a la intel·ligència quan algú es fa el caràcter en una dictadura, i que això es reflecteix en la seva obra democràtica. Catalunya ha donat de tot, i també podria haver sortit pel costat dandi, la despreocupació com a analgèsic. No: la llibertat i la intensitat amb la què ha triat articular aquest món és més significativa que les condicions històriques, encara que hi siguin i es vegin. La dictadura val com a imatge, però: l’espai domesticable fins i tot sota opressió, inaccessible als grans discursos, al poder i a la ingerència dels altres és l’únic espai de veritable llibertat. D’aquí el civisme com a virtut: la ciutat és un conjunt inharmònic que cadascú pot contribuir a afinar, o desafinar en blue, amb la seva manera de ser-hi. La resta és natura: acostar-s’hi és sotmetre’s a la seva força. Arribar a donar-li sentit és un engany inútil. Aquest brogit no accepta director i tota treva és temporal.

Evaporat ara l’Espinàs en el seu món, queda el residu: el món en Espinàs. Com que tot està entortolligat, costa molt tenir una visió amb amplitud de camp del món dels articles. D’alguna manera, provar de buscar aquest residu, diguem-ne, universal és anar contra el treball de puntes de coixí que és cada text. La minúscula referència a la naturalesa última de les coses que apareix de tant en tant en els seus articles és només un cop de llum, un flaix, que assenyala més enllà de les coses, sense acabar d’articular-ho. Són frases poderoses, que tretes de context semblarien afirmacions quasi metafísiques, si no fos perquè Espinàs és un escèptic del tema.

Un cop es llegeixen les columnes una darrere l’altra, però, la continuïtat dels flaixos universals permet contemplar regions senceres del món a l’interior de l’Espinàs, desprovist d’objectes o episodis. Aquesta és la virtut de la selecció que hi ha en aquest llibre. La naturalesa translúcida de les seves descripcions i reflexions immediates permet mirar-hi a través, i entreveure el buit sobre el qual descansa tot, la ganyota.

El lector anirà trobant aquests flaixos de tant en tant. Contra l’esforç d’Espinàs jo m’he proposat un experiment. He recopilat totes les frases escrites en forma universal. Frases aparentment insignificants, enmig d’un article, que soles assenyalen problemes oberts, potser irresolubles: «[abans] hi havia una visió molt segura [que avui s’ha desdibuixat en tots els camps de la vida] del que era permanent i el que era provisional».

Un cop recopilades sumen més de 22 pàgines a espai simple i cos 12, Helvètica. L’experiment continua eliminant totes les redundàncies: 16 pàgines de pensament abstracte. Després, deixant només les més complertes i rodones: 7 pàgines de residu mínim. Finalment les he agrupat sota tres temes centrals: escriure, la vida i el món. I aleshores he consumat el sacrilegi: he provat de construir tres articles breus fent servir només aquests retalls, ignorant l’any en què van ser escrits, cosint-los lleument amb algun fil gramatical, endreçant-los i desendreçant-los, descartant allò que no hi encaixa o és confús, deixant que cada retall ampliï el significat dels altres. És a dir, el contrari de la intenció original dels articles; però no crec que Espinàs s’ofengui: és ell qui diu, en un d’aquests fragments, que per descobrir el sentit d’allò que s’ha après, cal «ordenar-ho en un conjunt de coneixements i trobar-hi noves interpretacions». L’Espinàs que surt d’aquest experiment ensenya el fons radical de les seves opcions. S’hi veu la guerra contra el no-res, tant com l’acceptació serena de l’absurd. Alhora, el resultat no és Epinàs en sentit estricte. És un Espinàs flotant, com si per un moment la força de la gravetat hagués estat suspesa.

Sobre l’ofici d’escriure i pensar:

«Puc pensar el que vulgui, jo, però no sé res. Reflexionem sense adonar-nos-en. “¿Oi que en aquest moment no se t’acudeix res sobre això?”, aleshores em poso a escriure per veure si faig néixer alguna petita idea concreta. Per això no tinc tendència a parlar de la mort, de l’amor, de la moral, etc., que ja han posat en circulació tantes idees; penso que sobre aquesta mena de temes dominen massa les idees generals. I la generalització em sembla frívola i sempre injusta. El present és una realitat modestíssima, i és per aquest motiu que li tinc tanta simpatia.

»El meu ideal –no aconseguit, és clar– és la situació estabilitzada d’una mica de feina i una mica d’intoxicació com a garantia permanent contra el massa i el massa poc. No veig pas res, quan escric. Més encara: no hi ha res –només la màquina i el paper que vaig omplint– fora del meu cervell. Cal sotmetre els bons sentiments a les exigències de l’ofici triat, si es vol que aquest ofici doni fruits objectivament vàlids. Només amb espontaneïtat no és possible la maduració vital, cultural, intel·lectual i cívica. A través del domini de les formes sí que és viable la creativitat, però no sols l’artística: pensem en el procés de desvetllament dels propis recursos. Les exigències formals ens vénen de fora, i per això són educatives.

»La certesa és la mort del pensament, i l’autocrítica del llenguatge és el primer pas per a millorar-lo. Però no vull ser un moralista. Qui sap si perquè mai no m’he proposat res, tot el que faig em sembla tan natural i, al mateix temps, tan poc important, com si fos un atzar, una propina de la vida, un encadenament de provisionalitats. No he publicat articles de fe: el lector pot creure el contrari del que he dit. Ni articles de fons, encara que m’agradaria que algun fons d’algun article hagués despertat un cert interès. Quan les notícies són concretes, la transcendència és indiscu­tible.

»Aquesta és la humilitat –i també la duresa– de l’ofici d’escriure: que posa a prova allò que hem pensat. Ara penso –ho penso des de fa temps– que la majoria de bons resultats depenen d’un condicionament: les possibilitats limitades. Com es descobreix el sentit d’allò que s’ha après: ordenar-ho en un conjunt de coneixements i trobar-hi noves interpretacions. Allò que ara és considerat inferior pot arribar un dia que sigui considerat esplèndid».

Sobre la vida:

«L’home contemporani dedica tots els seus esforços a refer un món que li sembla absurd i que no li resulta pràctic. El que jo us proposo és destensar-nos, de tant en tant, amb una estricta observació visual, sense pressa. Un exercici periòdic de despersonalització, o sigui: desintoxicar-nos una mica de nosaltres mateixos.

»Es tracta de tenir els ulls ben oberts, fixar la mirada en un punt d’una línia –un prestatge, per exemple, o la vora d’una taula– i progressivament, i a poc a poc, fer que la mirada avanci per aquesta línia contínua, mig centímetre cada segon. El secret és concentrar la màxima atenció en un mínim espai, i crear una continuïtat amb un immediat punt següent. Jo els asseguro que si són capaços de passar amb rigorosa lentitud, sense accelerar, de mig centímetre en mig centímetre –si pot ser, gairebé sense parpellejar–, després que la mirada ha recorregut un pam haurà passat un minut de buidor. Perquè aturar-se és interrompre el fer amb una breu experiència de ser. També els grans músics són els que saben valorar les pauses. I els grans escultors són els que saben fer expressius els buits.

»Quan no projectes cap aspiració a l’eternitat la vida no t’afeixuga possessivament. Ens guanya la vanitat de creure que som causa, quan de fet som conseqüència; resultat d’un encadenament de circumstàncies que es produeixen més enllà de la nostra capacitat de previsió. La memòria és una cosa que probablement no existeix: el que hi ha són diverses memòries, i per això també tots tenim amnèsies d’alguna mena. És l’instint del mínim desgast mental, no cal replantejar-se contínuament l’ordre de les coses si no té cap importància per a aconseguir el resultat final. És sedant no haver de prendre decisions successives i diferents quan ens les podem estalviar. Potser aquesta és la gràcia: trobar la posició inestable que no deixa perdre del tot la consciència. Algú ho pot trobar una tortura, però si un és capaç d’acceptar la provisionalitat, i treure’n partit, l’endormiscament imperfecte pot ser un refinament. No sé si això podria durar hores. Només sé que és un plaer breu, sempre breu, i com que ho sé l’alimento, és un art difícil, una tècnica delicada, la gràcia de l’equilibri: ni dormir ni desvetllar-se, l’experiència transitòria, ser-hi i no ser-hi. Sempre he estat un admirador de l’art de la coqueteria, tan delicat i difícil. I el prefereixo al transcendental Shakespeare del ser o no ser. No, aquest no és el problema. El problema, avui, és ser i no ser al mateix temps.

»La mort no té importància. No crec que l’existència humana sobre el planeta pugui oferir cap mena de justificació. Hem d’acceptar que el nostre cos només és un camp de batalla, en què els combatents lluiten exclusivament amb les seves pròpies forces i que, quan sigui l’hora, ja ens faran saber qui guanya. La pau és el resultat d’un pacte amb cada dia, cada hora, cada minut. ¿Com es pot aconseguir que la gent no estigui tan excitada? Jo diria que alliberant-nos dels primers plans insistents i entrenant-nos en la visió panoràmica de les coses.

»Hauré d’acceptar que jo no sóc jo i les meves circumstàncies –com va dir el filòsof–, sinó que jo sóc jo... i els altres, i les seves circumstàncies. I crec, modestament, que en el nostre temps també hi ha amor. Trobar l’harmònica complicitat gestual i tàctil és un miracle que cal celebrar. I aprofitar-ho. En el moment de la mort que cada u decideixi –si és que pot decidir–, si prefereix una consciència màxima o una consciència mínima».

Sobre el món:

«No sé si Déu existeix, l’únic que és evident és que hi ha canonges que se l’inventen. Com que ningú no n’ha vist mai cap –com es pot veure un esperit?–, l’especulació intel·lectual té una permanència garantida i la derrota és impossible. També ens inventem una natura al nostre gust i a la nostra mesura, i aquesta invenció proporciona, sens dubte, esplèndides satisfaccions. Ara: sento que entre els animals i jo hi ha una distància de misteri.

»El temps no existeix, hi ha tants temps com éssers vivents. Si és que hi ha un paradís, o almenys una mica de satisfacció, jo només sé trobar-lo en alguns instants del present.

»El temps, immaterial, passa destructivament. Potser aquest és el secret: només és perfecte allò que passa, perquè la vida és un pacte amb les imperfeccions. L’oblit és un gran remei programat genèticament.

»És avorrit no creure en l’atzar. La naturalesa és una maquinària complexa, que treballa sense seguir ordres, sense respondre a un model de producció. L’única cosa que l’home ha dissenyat aproximant-se a l’essència de l’univers és la loteria. Us estalvio la llista completa de defectes d’un món que ha arribat al màxim de la incoherència: essent un món irracional, hi ha introduït un ésser racional. Presidit pel caos, el món ha volgut que s’hi multipliqués l’home, que necessita l’ordre. O el dissenyador del món ha estat cruel, o l’home és una anomalia patològica. Tot és prescindible, en aquest món –excepte, potser, l’aspirina».

Són tres fills il·legítims d’Espinàs. N’és el pare i no n’és el pare. Hi és i no hi és. En el primer, veiem un escriptor que pensa amb facilitat, per al qual totes les coses del món són una incògnita, i que decideix perseguir-la amb disciplina. Vol conquerir els seus sentiments i posar-los al servei de l’articulació d’aquesta incògnita. Vol dominar les formes de l’ofici­ perquè és en la imposició d’uns límits, o més aviat, en l’acceptació de l’existència d’uns límits sempre presents, on la creativitat i el caràcter poden aportar alguna cosa.

Es pren aquesta tasca com un deure cívic. La responsabilitat d’escriure rau en l’afirmació de la pròpia ignorància, en la descripció de la impotència, en la humilitat de les imperfeccions. Sobre tota la resta, Espinàs no vol pontificar; no hi ha res a guanyar-hi que l’interessi. La in­certesa, la renúncia a la grandesa, la provisionalitat de tot pensament o article, formen aquesta ètica personal. El llenguatge, la interpretació, la voluntat d’estil es posen al servei del deure d’articular el món abastable per a un mateix, inabastable d’altra manera per als altres.

El segon text explica en part el perquè. L’ésser humà viu sotmès a les forces de la natura, per això Espinàs desconfia d’ell mateix. Però l’ho­me que entén això s’acara a la buidor –la busca, la desafia, l’abraça–. I aleshores pot trobar un estat de consciència mínim que l’harmonitzi amb la provisionalitat de totes les coses. Desfer-se de les pretensions d’eternitat, dels falsos propòsits.

La memòria comuna no existeix, només el teu relat. La mort no és res, només el final del relat. La humanitat de cadascú només es dóna en l’instant present. S’atura el fer i apareix el ser. I observa panoràmicament. El cos, un camp de batalla. L’ànima, un ser i no-ser que es desplega en el temps de cadascú. Fora d’aquest instant de consciència mínima, res no té cap sentit, ni l’existència de l’home té cap justificació. L’únic que queda, aleshores, és l’esforç d’harmonitzar-se amb l’altre, de nou. Acceptar-lo com a presència ineludible. Trobar-lo sobretot en els gestos, en el tocar que supera tota paraula o idea. L’única transcendència disponible de cara a l’altre és la carícia, la cura.

Al davant d’aquest home que busca i troba, hi ha el món que dibuixa el tercer text. Gairebé no en podem afirmar res. Ni de Déu, ni del temps, ni de la natura. A Déu l’engarjolem amb construccions mentals inútils. El temps és només la consciència, el jo, que vibra, explicant-se a ella mateixa. La natura està contaminada de les nostres interpretacions, el vessa­ment d’aquesta consciència imperfecta. L’atzar és l’única veritat tangible. És a dir: el punt de fuga de la imatge que ens fem del món és un punt cec. Només disposem de l’horitzó de les coses i tot depèn de si ens hi fixem o no. Ens veiem forçats a mirar el món des de la nostra voluntat d’articular-lo, però el món ens respon amb tota indiferència, recreant-se en el caos. Som víctimes d’una crueltat divina o som una malaltia. Com que preguntar-s’ho, hem vist, és fútil i inevitable alhora, hem de procurar de sobreviure-ho sense maldecaps evitables: una mica de bon humor i una aspirina per a fer possible la vida concreta i immediata. Ser i no ser.

El títol d’aquest pròleg –«el jo irreductible de cada cabra»– és una d’aquestes frases lluminoses que apareixen als seus articles. Quan el lector es vagi trobant les que he seleccionat, veurà com el present de cada peça treu brots que repten al voltant de les frases, s’hi entortolliguen i les mantenen lligades al món immediat. Obtenen el seu sentit. En el cas de la cabra, Espinàs s’està preguntant pel misteri dels pastors que donen ordres als animals. És a la vall del Ricote, Múrcia. Contempla la diversitat del ramat de cabres, i dins del conjunt, com cadascuna es mou sense ordre. Són l’antònim de l’ovella obedient i gregària. Tenen perfil, individualitat. I aquí apareix la frase: el jo irreductible de cada cabra. No de totes les cabres, de cada cabra. És el resum: l’espai individual indisponible, intocable, invisible.

Si Espinàs té raó, cadascú passeja el seu jo irreductible arreu, i el vessa sobre l’amorf del tot, i el refina amb el contacte conscient amb cada cosa, en cada moment. Si Espinàs té raó, i aquesta solitud es trenca quan l’esforç d’articular la vida renuncia a dominar o explicar el món de dalt a baix, aleshores l’experiment, la meva lectura d’Espinàs, és una manera de trencar la solitud, d’acostar-m’hi i tocar-lo. Si em retreu els meus excessos, li recordaré la cabra. Cada lector té un jo irreductible, vós també, com cada cabra.

J. G.   

Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és llicenciat en filosofia i fa el doctorat a la New School for Social Research de Nova York. És professor adjunt al departament de filosofia de Saint Francis College de Brooklyn. Ha treballat per a diversos mitjans: El Mundo, l’Avui, Cadena Ser, Catalunya Ràdio i actualment escriu a La Vanguardia i col·labora amb Rac1. www.jordigraupera.cat

1976

Ara ja tinc l’esperança que aquell José María Espinás, que va néixer el 7 de març de 1927, no morirà mai.

No és que hagi descobert el secret de la immortalitat. No és cap truc ni pacte amb el dimoni. Ben al contrari, és la llei la que –sembla– farà impossible la mort d’aquell infant.

Si està a punt de ser autoritzada la inscripció en el registre civil dels noms catalans –Josep, Jordi, Anna, Francesc, Mercè...– és evident que una colla de persones demanarem al registre que es corregeixi la nostra inscripció i se’ns reconeguin els noms autèntics. De manera que espero arribar a temps de morir-me legalment com a Josep Maria –ja que no hi vaig poder néixer– i aquell José María, que durant tants anys he dut a l’esquena del paperam oficial, se salvarà de la defunció i passarà a l’eternitat dels llimbs.

El dret al nom és fonamental. Fins ara aquest dret ha estat legalment ignorat –ja sabem que aconseguir l’harmonia dels drets i les lleis és la tasca difícil i responsable dels juristes– i provocava situacions que eren, a la vegada, irritants i grotesques: un pare compareixia per a declarar que li havia nascut un fill que es deia Josep –perquè efectivament se’n deia; i se’n diria tota la vida–, i resultava que algú decidia, contra la voluntat del pare i contra la realitat objectiva, que aquella criatura es deia José. I si al Registre de l’estat civil «es fan constar oficialment tots els fets relatius a l’estat civil de les persones»... ja comencem bé! El nom és un d’aquests fets relatius a l’estat civil de les persones, i un fet bàsic. És contradictori que no quedés registrat, precisament, amb l’exactitud exigible.

Esperem que ben aviat el Registre serà real, a més d’oficial. Com eren reals tantes esqueles als diaris. Cada vegada han anat morint més Peres, més Neus i més Enrics que mai no havien nascut. La certificació de defunció havia de dir per força Pedro, Nieves i Enrique, però als diaris es podia –es pot encara– corregir l’error si es paga l’anunci de la mort. Pagant sant Pere (i no san Pedro) canta!

O sigui que els catalans moríem dues vegades, que ja són ganes de morir.

Si em fessin triar un dels personatges de Walt Dis­ney, segurament escolliria el Donald Duck, el pato Donald de les versions castellanes. El nom de l’home que durant tants anys ha fet –i ha estrafet– la veu de l’ànec és Clarence Nash. Té setanta-un anys.

Ara s’ha de fer una nova pel·lícula, en la qual Do­nald –o sigui Nash– ha de cantar òpera, i davant d’aquesta dificultat la veu de l’ànec ha demanat uns honoraris força superiors als habituals. Els produc­tors encara no han decidit si acceptar o buscar un substitut.

Jo espero que el senyor Nash haurà fet la seva re­clamació d’una manera tan aspra i irritada com correspon al seu personatge. I aquest és un dels motius que justifiquen la meva predilecció per l’ànec de Walt Disney, que era un dibuixant que més aviat tendia a les bèsties ensucrades. Donald, cascarrà­bies incorregible, tímid i malcarat alhora, és profun­da­ment humà.

La senyora Pepita, la portera de casa, cada matí em dei­xava els diaris a la porta del pis; sense trucar, per no despertar-me...

La senyora Pepita és morta, i els veïns hem tingut un disgust general. Excel·lent persona. Durant molts anys jo he pogut dir a la gent que m’ha­via de dur alguna cosa­: «Deixi-ho a la portera, ben tranquil·lament; és de con­fiança». I em referia no només a l’honradesa, sinó a l’e­ficàcia. La senyora Pepita pagava rebuts per compte dels veïns, em convidava –com que sabia que jo sóc lla­miner– a tastar els pastissos que feia, i s’estava al peu del canó amb una continuïtat inflexible. Tot i que la seva salut presentava problemes freqüents. Però tots ens fèiem la il·lusió que la senyora Pepita seria un d’aquells casos de mala salut de ferro, que diuen, i que ens hauríem pogut saludar anys i panys.

Els veïns ens hem quedat com indefensos i abando­nats, i a l’acte de l’enterrament, a més d’expressar el nostre condol al marit i als fills, ens el fèiem arribar es­pontàniament a nosaltres mateixos. Hi érem tots, i també els ex-veïns, les famílies que aquests darrers anys han anat a viure en un altre indret. Els qui feien habitual­ment la sortida de cap de setmana, s’han­ quedat per tal de poder dir l’últim «passi-ho bé, senyora Pe­pita».

En veure com es reunien per a compartir el dolor no tan sols els veïns, sinó l’home de la lleteria, la dona del quiosc de diaris, tota la gent d’aquest racó d’Eixample, jo he pensat una vegada més que la més justa sentència sobre un ésser humà no la trobarem mai als llibres, als dis­cursos, a les medalles... sinó en els ulls de la gent del seu barri. I a aquesta definitiva sentència s’han de sot­metre igualment el poderós empresari, el savi professor, el famós artista i la senzilla portera.

A hores d’ara, segur que la senyora Pepita ja s’ha apiadat de sant Pere, que fa tants segles que és a la porteria del cel, i li deu estar fent la meitat de la feina.

Hi ha qui opina que la natura és una obra perfecta. Algú ha dit que aquest món és el millor dels possi­bles. Ara es parla de l’«equilibri ecològic» com d’una si­tuació ideal. Jo no crec que la natura sigui tan perfecta com diuen, i un dels meus arguments és l’existència del mosquit.

Així com hi ha persones que haurien d’anar al metge per tal de guarir-se de la seva agressivitat i irritabilitat, si la naturalesa pogués ser analitzada per un psiquiatre hauria de plantejar-se el problema dels mosquits. L’existència dels mosquits no sembla pas necessària ni profitosa, sinó un acte gratuït d’aversió a l’espècie humana. És probable que el mosquit sigui la manifestació d’algun profund complex de la natura, ja massa cansada de ser tractada de «mare», de veure lloada la seva «puresa» i la seva «pau», de convertir-se en el paradís somniat de l’home. La fabricació de mosquits seria la seva manera de desfogar-se.

Per això els mosquits fan acte de presència a l’estiu, que és quan l’home busca al camp amabilitat i pacifi­cació. El «nye-nye» persistent del mosquit és la rialleta burleta de la natura. Es una rialleta ondulant, que se’n va i torna, que a vegades sembla definitivament esva­nida, però que de cop se’ns engega prop de l’orella. Ens fem il·lusions: ara que ja és de nit, i tothom dorm, llegiré tranquil·lament el diari sota el porxo, i quan estem entre­tinguts fent el recompte dels nous detinguts per pertà­nyer a uns partits que un dia seran legalitzats, comença a sentir-se el «nye-nye» d’un mosquit invisible, però molt pròxim –com la democràcia, vaja–. Hi ha qui es dedica a bufetejar-se els braços i la cara, que és una activitat absolutament ridícula, a més d’inútil, i davant la qual el mosquit es deu petar de riure.

Però la definitiva demostració que el mosquit no és un fruit lògic de la natura, sinó un producte aberrant i exprés per fastiguejar, és que es posin a volar a les fosques en un dormitori. Ara em direu si té cap sentit que un mosquit s’ho passi bé tot passejant i rient –«nye-nye»– en una cambra fosca i tancada. El mos­quit, que té la naturalesa al seu abast, en comptes de mirar flors i respirar l’aire dels pins s’entafora entre quatre parets, pateix calor i busca com a delícia la pell suada d’un empleat de banca, d’una mecanògrafa o d’un tècnic publicitari.

En un bar de Milà hi entrà un home, i al cap d’una es­tona s’atansà a una taula ocupada per una pare­lla, es va treure una pistola, cridà al noi: «Deixa de som­riure d’una vegada!» i disparà. El criminal declarà a la po­licia que havia matat aquell desconegut «perquè no pa­rava de somriure».

Tothom està d’acord que l’assassí és un cas patològic. Evidentment. No m’ha arribat cap comentari, però, que insinués que el pobre noi mort podia ser, també, un altre cas patològic. El somriure té molt de prestigi entre nosaltres, i domina la idea que somriure sempre està bé.

Més d’una vegada ens han dit «somrigui; per favor», i hem posat cara de tonto. I sovint, mirant una fotografia nostra, algú comenta: «No quedes malament, però una mica massa seriot...». S’ha arribat a creure que quan se somriu es queda millor i la falsedat d’aquest dogma queda demostrada en molts casos.

El somriure no és bo ni és dolent. El somriure natural és una meravella, i el forçat és anguniós. Jo, sincerament, desconfio de la gent que somriu massa; exacta­ment com de la gent que no somriu mai. Trobo que, lle­vat que ens paguin per a fer publicitat d’un dentifrici, la vida no sol proporcionar-nos motius suficients per a somriure per sistema. I no hi ha res més terrible que des­cobrir la desconnnexió total entre uns llavis i uns senti­ments. L’honradesa del somriure hauria de ser un dels manaments de la convivència humana: «No somriuràs en va...».

He estat en un antic i confortable hotel suís, a Montreux, vora el llac Leman. Tot a la vella manera: una cambra espaiosa, amb escriptori, «chaise-longue» i aquells detalls civilitzats que fan que aquesta mena d’ho­tels no admetin la comparació amb els de les modernes cadenes interna­cionals.

En llevar-me, he baixat a llegir els diaris en un dels sa­lons de l’hotel, que té més de vint grups de sofàs i buta­ques, cada un amb un ambient diferent. En els diversos sofàs, algunes senyores d’una certa edat llegeixen un lli­bre –l’hotel té una biblioteca a la disposició dels esta­dants– o miren la fina pluja que comença a caure sobre el llac, o conversen, o saluden qui arriba o se’n va.

La senyora que tinc més a prop explica a la seva amiga que ha perdut el paraigua. La notícia ha circulat, i el director de l’hotel –que és un se­nyor tangible i cone­gut dels clients, i no un ministeri darrere la porta d’«Ad­ministració»– s’hi acosta, a interessar-se expressament pel problema.

–¿No és pas a l’habitació? ¿Sospita on pot haver-lo per­dut? ¿Em podria descriure el seu paraigua?

La senyora l’informa, i lamenta no poder sortir –«ja ho veu, quin temps»–, el director li ofereix un altre paraigua, però no sembla que de fet la senyora en tingui gaires ganes, de sortir al carrer; la conversa que té amb la seva amiga, parlant de les respectives nores, és prou seguida.

L’encarregada de recepció avisa una altra senyora –en un altre sofà– que el doctor Zerbinsky vindrà tot seguit. «Oh, merci, vous êtes très gentille...».

Sento la telefonista que truca a una cambra i fa saber a un estadant que el pastor Robert és al saló, i voldria veure’l.

Arriba un mosso i comunica a la senyora del paraigua que ha anat a les dues botigues que ella visità ahir, i que no l’han trobat. «Oh, oh, merci...».

La senyora del director de l’hotel ha comprat una dot­zena de poms de flors a una pagesa i comença a distri­buir els rams entre els gerros de les taules i les repi­ses...

Plou mansament sobre el llac; sobre el cor fràgil i tos­sut de la vella Europa.

Als Estats Units la companyia d’aviació Pan American ha organitzat uns cursets per a «Volar sense por», segons ens informa el setmanari Editur. Els seus desti­nataris són els qui tenen pànic a l’avió, i sembla que han donat molt bon resultat, tant als qui no gosaven volar com als qui, obligats a fer-ho, cada viatge els suposava un veritable martiri.

Durant tres setmanes els participants es familiaritzen amb un avió sòli­dament aparcat i després d’aquesta fase de preparació psicològica arriba el moment temut i desitjat alhora: un vol d’una hora. El comandant-profes­sor, amb un micròfon a la mà, repassa les lliçons i pro­cura encomanar la seva confiança als viatgers, infor­mant-los de totes les operacions que en aquell moment es fan a l’avió. I no triga gaire a poder dir: «Senyores i senyors, ja volem a deu mil metres, la nostra altura de creuer. Els felicito, han vençut la por!».

La idea és bona, i ha tingut molt èxit. Jo l’aplicaria també als qui tenen por de la democràcia, i organitzaria cursets per a la gent que, després de tants anys d’es­tar-se a la «sala d’espera» del franquisme, ara mira amb angoixa la porta que s’obre a l’aire lliure. Tants anys sense volar els han infantilitzat, i caldria tractar-los amb molta precaució. Es podria llogar un teatre, i el professor començaria demanant als assitens que es relaxessin, que tanquessin els ulls, que pensessin que a Europa mi­lions de persones com ells ja fa temps que fan aquesta experiència. Després se’ls explicaria, amb paciència, que és absolutament normal que cadascú tingui les se­ves idees i que és just que pugui manifestar-les; com que els participants en el curset serien molt conservadors, agrairien que se’ls fes repetir en veu alta una frase de Ramiro de Maeztu, tan tradicionalista i tan catòlic: «l’a­vantatge de la democràcia sobre les altres formes de go­vern és que en la democràcia no hi ha cap “casta” inte­ressada a sufocar el pensament per a evitar de ser dis­cutida». El professor suscitaria temes d’interès general, afavoriria l’aparició d’opinions contraposades, dema­na­ria que els de platea, els d’amfiteatre i els de general de­signessin un representant per sector, per si calgués prendre acords... i tot d’un plegat advertiria: «Senyores i senyors, ja som en ple vol democràtic. Els felicito, han vençut la por».

1977

Abans de cinc anys, segons un astròleg mexicà, es produirà el gran desastre: un enorme terratrèmol farà desaparèixer uns països tan distants entre sí com Austràlia, Xile i Japó, Veneçuela es convertirà en una illa i Mèxic es fragmentarà en tres illes de gran dimensió. Això passarà exactament el primer dilluns del 1982. Moriran, lògicament, milions de persones.

La quantitat de pronòstics que fracassen és considera­ble, però els profetes o els científics juguen amb l’avantatge que quan els fets desmenteixen el pronòstic ja ningú no se’n recorda. A Espanya hi ha hagut algun cas prou recent. L’astròleg mexicà s’ha concedit cinc anys de coll, cinc anys durant els quals la seva terrible afirmació no podrà ser comprovada. Ho considero una ganga, perquè la majoria de les nostres profecies, dels nostres modestos «¿què t’hi jugues?», són a un termini molt més curt –el partit del diumenge, l’amnistia– i no triguem a fer el ri­dícul.

És de suposar que els països afectats no en faran cap cas. A Xile, el senyor Pinochet considerarà una pura ficció subversiva l’anunci que d’aquí a cinc anys no tindrà país on manar, i els japonesos continuaran fabricant transistors com si res. Si els països amenaçats s’ho haguessin de creure, i reaccionessin com cal, entrarien ràpidament en el caos i desapareixerien molt abans del 1982.

Hi ha un detall curiós: l’astròleg preveu la seva pròpia mort el 1980. O sigui dos anys abans del desastre. O sigui que no ho veurà. Francament, em sembla massa còmode. Una mínima decència professional, i de solidari­tat patriòtica, hauria d’obligar l’astròleg mexicà a «aguantar el tipus» fins al primer dilluns del 1982. Morir abans no s’hi val. És una manera d’assegurar-se la impunitat.

És el cas contrari al d’alguns personatges que conei­xem, que després d’haver col·laborat al desastre polític i econòmic d’aquests anys ara profetitzen que també són ells els qui poden reconstruir el país. Posats a «donar la cara», potser els uns massa poc i els altres massa.

M’ha despertat un dolor abdominal, que s’estenia de banda a banda en forma d’arc. Mentre jo continuava mig endormiscat, al llit, el dolor es mantenia regular i una mica, també, com adormit. Però quan m’he llevat i he anat cap a la cuina a beure un vas d’aigua, la manifestació s’ha concretat cada vegada més: el dolor s’ha concentrat cap a la banda esquerra, a nivell de la cintura, i prou endins per a sentir-lo al davant i al darrere. Era un seguit d’esgarrapades brutals, vivíssimes, i a vegades tenien la crueltat d’una «gillette» sobre carn nua. No tenia cap experiència prèvia d’aquestes sensacions. Retornat al llit, m’he adonat que instintivament feia dues coses: moure’m sense parar i queixar-me. Com que no sóc una persona gemegaire, he pensat que els moviments al llit i els gemecs-resposta a cada esgarrinxada de dolor devien ser dues reaccions de defensa útils, una compensació psicològica, una voluntat de resistència, o almenys de conservar una certa iniciativa davant l’atac.

He pensat: ¿apendicitis? Però em sembla recordar que el dolor és a la banda dreta; és clar que els dolors irradien a vegades... ¿Una hemorràgia? Segurament no tindria el cap tan clar, i la tensió muscular... Un càncer no deu començar amb uns dolors tan aguts... És curiós, però no se m’ha acudit la veritat. En canvi, quan he pogut parlar per telèfon amb un metge amic, al cap d’uns moments ja em feia el diagnòstic: un còlic nefrític. La pedra al ronyó, vaja. No m’havia passat pel cap. Tots hem pensat alguna vegada que podem tenir un infart, o una llaga, o qualsevol de les desagradables sorpreses que pot amagar el nostre cos. Però jo no hi comptava, amb el meu ronyó. Ah, caram. I quan m’han­ preguntat: «¿És la primera vegada que li passa?», he comprès que des d’ara hi hauré de comptar, perquè és normal que, un cop ha passat, torni a passar. Per treure importància a la cosa, un parell d’amics m’han­ fet saber que ells ho han tingut tres i quatre vegades. Víctima d’una situació que et sembla insuportable, la notícia no és pas gaire animadora.

Passada la crisi, m’han recomanat que faci vida normal. El primer, doncs, és escriure l’article. Però l’únic tema que tinc a mà és el del dolor. Busco en un llibre què han dit els grans pensadors sobre el dolor: «El camí més ràpid per a arribar a la perfecció»; «El gran mestre de la humanitat»; «El dolor espiritualitza l’home»; «Cal agrair al cel que t’ennobleixi amb el dolor...». He esclafit a riure, i m’ha tornat a fer mal el ronyó. Sembla que els grans pensadors només han conegut dolors morals, i els han superat a força de versos. Els qui som físicament vulnerables només hem trobat consol en la musa injectable Buscapina compositum. Reconec que no és un pensament digne de ser recollit en una antologia de frases cèlebres.

Estic assegut en un banc, al jardí de la Rectoria Vella, a Sant Celoni. Fa una nit quieta de juliol, una mica humida. Amunt, es retallen entre els arbres cla­pes de cel obscur i llis, gris plom.

Fa uns quants anys, aquest indret estava pràcticament abandonat, però l’ajuntament ha com­prat el terreny i l’antiga rectoria. El terreny ha estat ajardinat i convertit en un petit parc molt agradable; la casa encara espera restauració, i valdria la pena que es trobessin els diners per fer-ho. La vella rec­toria, els arbres, els rosers, les hortènsies i l’ermita constitueixen un conjunt admirablement proporcio­nat.

A l’ermita hi ha un concert.

No gaire lluny rauquen les granotes.

Els madrigals del segle XVI, tan ben fets, sonen amb una netedat perfecta, i els allegros de Tele­mann es descabdellen amb rigorosa precisió. En les pauses de la música, puja a primer terme la veu de les granotes, rítmica, contrapuntada, repetitiva.

Intento aclarir el sentit d’aquesta hora i m’adono que visc aquesta estona sota una profunda sensació d’ordre. En el parc ordenat de volums, llums i om­bres, la música és un altre ordre en moviment, i encara és un altre ordre la continuada presència de les granotes. I toquen, metòdiques, les onze campana­des de la nit.

Fins i tot el tren que se sent córrer i xiular al lluny és com una exacta passada d’arc –ara creixent, ara decreixent– sobre la corda afinada de la nit.

Tot té el seu tempo, el seu to, la seva harmonia –la música, les granotes, les campanes, el tren– en l’equilibri d’aquesta hora nocturna.

Llevat de les veus humanes. En un racó de parc, unes noies xisclen, criden innecessàriament, des­controladament. Són insensibles a l’ordre de la nit, tan evident com és!

Un marit ha estat legalment obligat a pagar per a fer un acte d’unió sexual amb la seva muller. Ho he llegit al Tele/eXprés, no era pas el dia dels In­nocents. La informació donava el nom del jutge i de la dona, el nom del país –Sud-àfrica– i fins i tot re­produïa frases del jutge i opinions dels juristes britànics, desconcertats per la notícia.

La legalitat de cobrar aquest servei conjugal ha es­tat conseqüència d’una demanda de divorci que el marit havia presentat, basant-se en el fet que per fer l’amor amb la seva dona s’havia vist obligat a pa­gar. El jutge no ha admès la demanda, perquè ha dic­taminat que ella hi tenia dret.

1. El problema greu, al meu entendre, no és que la dona decideixi cobrar, sinó que l’home estigui dispo­sat a pagar. Estic segur que si la dona hagués presentat una demanda de divorci basant-se en la mena de marit que té, el jutge li hauria donat la raó.

2. El jutge, després de dictar sentència, ha reco­manat a les dones casades que no fixin preus massa alts, perquè «cal tenir en compte que és un entreteni­ment popular», i suggereix l’equivalent d’unes mil pessetes. A aquest jutge li espera molta feina, perquè li cauran al damunt una pila de casos dife­rents: l’obrer en atur forçós, per exemple. ¿L’exercici del seu dret marital haurà de ser subvencionat per la seguretat social? ¿La dona d’un milionari, no és just que exigeixi una quantitat més alta? D’altra banda, ¿per què la valoració ha de ser única per acte –és a dir, preu fix– i no en funció del rendiment?

3. Els juristes britànics estudien si els marits po­dran demanar deducció d’impostos a força de pre­sentar les factures de les seves mullers.

4. Si s’accepta l’obligació de pagar, veig molt dis­cutible la pervivència del «monopoli» de la dona legal, o sigui haver de comprar un determinat producte per força, només aquell.

5. ¿Augmentaran les tarifes en correspondència amb l’augment de la inflació o de l’índex del cost de la vida? ¿Es pot exigir un pagament a terminis, amb entrada o sense, i amb quin recàrrec?

6. ¿És que l’home és tan imbècil, o tan vanitós, que encara que li costi diners està disposat a acceptar que ell és sexualment actiu i la dona una passiva guardiola sexual? Després d’aquesta sentència, ¿no hi haurà cap marit en aquell país que es negui a prestar els seus serveis a la seva dona si ella no paga el peatge? La decisió del jutge pot provocar la implan­tació en el matrimoni de la hipocresia més refinada: «No, no, si jo no en tinc ganes, però si tu...». «¿Jo? Què vols que et digui...». Arribar a l’acord de qui cobra i qui paga pot ser molt més complicat que les rela­cions entre en Tarradellas i els parlamentaris.

Endreçant una mica la meva taula m’he trobat un retall de diari corrresponent a una informació sobre Santiago Bernabeu, de quan el president del Ma­drid patia una crisi molt greu de salut. El to de la notí­cia era pessimista, i en un moment determinat apa­reixia aquest pa­ràgraf:

«La darrera anàlisi de sang del president madri­dista ha donat el següent resultat: V. Hematòcrit: 37 %. Hemoglobina: 11,3 gra. %. Sodi: 136 m Eq/L. Potassi: 4,4 MEq/L.».

Em sembla que és la primera vegada que en un diari s’ha reproduït el resultat d’una anàlisi de sang «per informar els lectors». Possiblement l’anàlisi era més completa, però per alguna raó les dades trans­crites eren seleccionades –¿pels metges, pel periodista?– com a especialment significatives.

Naturalment, he corregut a «informar-me», i sense cap analista ni cap metge al costat he consultat l’Enciclopèdia Catalana. He après que l’hematòcrit és el volum dels eritròcits en relació amb la sang to­tal, que aquest valor varia segons el sexe i l’edat i que és comprès entre el 40 i el 50 %. «Una mica baix», he pensat, «aquest 37 % del senyor Bernabeu». Pero aquí se m’ha acabat la informació, perquè no he tro­bat cap pista per a judicar si l’11’3 gra. d’hemoglobina era correcte o no, i els misteriosos «Eq/L» del sodi i del potassi no s’han dignat revelar-me el seu secret.

Si aquesta mena d’informació per a especialistes es posa de moda als diaris, ja ens podem desar. Si el crític musical ens vol explicar la bondat o el poc interès d’una obra feta d’estructures polimòrfiques, utilització de «clústers» i reinversió temàtica, i el crític literari ens vol interessar per una novel·la dient-nos que hi ha un 14 % de construc­cions de relatiu i una manca total de pleonasmes, acabarem acceptant que aquí hi ha d’ha­ver per força algun idiota, i en defensa pròpia negarem la possibili­tat de ser nosaltres.

No he trencat el costum de comprar uns quants pa­nellets, tot i que a casa no es pot dir que siguin rebuts amb gran entusiasme. Els troben massa ata­peïts.

Aquesta és la gràcia, al meu ent