Wonder - Plutó (edició en català)

R.J. Palacio

Fragmento

Presentacions

Jo tenia dos dies, quan vaig conèixer l’Auggie Pullman. No ho recordo, és clar, però m’ho ha explicat la meva mare. El pare i la mare acabaven d’arribar a casa amb mi de l’hospital, i els pares de l’Auggie també. La diferència és que aleshores l’Auggie ja tenia tres mesos. Ell s’havia hagut de quedar a l’hospital perquè l’havien hagut d’operar unes quantes vegades perquè pogués respirar i empassar. Això de respirar i empassar, la majoria ho fem sense ni tan sols pensar-hi, ens surt automàticament. Però per l’Auggie, quan va néixer, no ho era gens, d’automàtic.

Els pares em van portar a casa de l’Auggie perquè ens coneguéssim. L’Auggie era a la sala d’estar, connectat a un munt d’aparells mèdics. La meva mare em va agafar en braços i em va posar cara a cara amb ell.

–August Matthew Pullman –va dir–, et presento el Christopher Angus Blake, el teu nou amic de tota la vida.

I tots els pares van aplaudir i van brindar per celebrar el feliç moment.

La meva mare i la mare de l’Auggie, la Isabel, s’havien fet molt amigues abans que nosaltres nasquéssim. S’havien conegut al súper d’Amesfort Avenue quan els meus pares tot just s’acabaven de traslladar al barri. Com que totes dues estaven esperant una criatura i vivien al mateix carrer, tot just travessar, van decidir crear un grup de mares. Un grup de mares és quan una colla de mares es fan entre elles i queden perquè els nens juguin. Al principi hi havia sis o set mares més, al grup. Abans que nasquessin els bebès es van veure un parell de vegades. Però quan va néixer l’Auggie només van continuar anant-hi dues mares, al grup: la del Zachary i la de l’Alex. No sé què se’n va fer, de les altres mares del grup.

Els dos primers anys les quatre mares del grup –amb els nens– es veien gairebé cada dia. Sortien a córrer pel parc amb nosaltres al cotxet, feien llargues passejades per la vora del riu amb nosaltres a dins de la motxilla portabebès, dinaven al Heights Lounge amb nosaltres a la trona…

L’Auggie i la seva mare només hi faltaven quan l’Auggie havia de tornar a l’hospital. L’havien d’operar moltes vegades, perquè a part de respirar i d’empassar, hi havia moltes altres coses que no li sortien automàticament. Per exemple, menjar. O parlar. De fet ni tan sols podia tancar la boca del tot. Perquè pogués fer totes aquestes coses els metges l’havien d’operar. Però ni tan sols després d’operar-se podia menjar o parlar o tancar completament la boca igual com fèiem el Zack, l’Alex i jo. Fins i tot operat era molt diferent de nosaltres, l’Auggie.

Jo crec que no vaig ser realment conscient de fins a quin punt era diferent de tothom fins que vaig tenir quatre anys. Era l’hivern, i l’Auggie i jo jugàvem al parc tapats fins dalt amb l’anorac i la bufanda. En un moment donat, vam pujar les escales cap a la rampa que hi ha dalt de tot del grimpador i ens vam posar a la cua per baixar pel tobogan, que era molt alt. Quan ja gairebé ens tocava, a la nena petita que teníem al davant li va fer cosa baixar per aquell tobogan tan alt i es va girar per deixar-nos passar. I en aquell moment va veure l’Auggie. Va obrir moltíssim els ulls, va fer una boca de tres pams i va començar a cridar i a plorar com una histèrica. Estava tan trasbalsada que no podia ni baixar per les escales. La seva mare va haver de pujar la rampa per endur-se-la. Aleshores l’Auggie va començar a plorar perquè va veure que la nena plorava per culpa seva. Es va tapar la cara amb la bufanda perquè no l’hi veiés ningú i la seva mare també va haver de pujar per la rampa a buscar-lo. No me’n recordo exactament de tot, però sí que es va produir una gran commoció. Es va formar una petita multitud al voltant del tobogan. Tothom murmurava. Recordo que vam marxar del parc corrents. I també que em vaig fixar que mentre s’emportava l’Auggie cap a casa la Isabel tenia llàgrimes als ulls.

Per primer cop vaig ser conscient de fins a quin punt l’Auggie era diferent de tots nosaltres. Però no va ser l’última vegada. Igual com passa amb respirar i empassar, a la majoria de nens això de plorar també els surt automàticament.

7.08

No sé per què m’ha vingut al cap l’Auggie, aquest matí. Ja fa tres anys que ens vam canviar de casa, i des de la festa a la bolera de l’octubre que no el veig. Potser hi havia somiat. Vés a saber. El cas és que estava pensant en ell quan la mare ha entrat a la meva habitació, pocs minuts després que apagués l’alarma del despertador.

–¿Estàs despert, rei? –m’ha preguntat fluixet.

En lloc de respondre m’he tapat el cap amb el coixí.

–Hora de llevar-se, Chris –m’ha dit tota animada mentre obria les cortines de la finestra. Fins i tot amb els ulls tancats i el coixí a sobre, he notat que m’entrava massa llum a l’habitació.

–Tanca les cortines! –he remugat.

–Em sembla que avui plourà tot el dia –ha dit sospirant i deixant-les obertes–. Vinga, no deus pas voler fer tard un altre dia. I aquest matí t’has de dutxar.

–Em vaig dutxar fa dos dies o així.

–Exacte.

–Uf! –he protestat.

–Vinga, ratolí –m’ha dit donant un copet al coixí.

M’he tret el coixí de la cara.

–Entesos! –he cridat–. Ja m’aixeco! ¿Contenta?

–Quin mal humor que gastes als matins –ha dit remenant el cap–. ¿Què se n’ha fet, d’aquell nen tan dolç de l’any passat que anava a quart?

–Lisa! –he replicat jo.

No ho suporta, que li digui pel nom. Em pensava que sortiria de l’habitació, però ha començat a collir la roba que hi havia a terra i a posar-la dins del cistell de la roba bruta.

–Per cert, ¿que va passar alguna cosa, ahir a la nit? –li he dit amb els ulls encara tancats–. Et vaig sentir parlant per telèfon amb la Isabel quan me n’anava a dormir. Semblava que hagués passat alguna cosa greu...

S’ha assegut al caire del llit. Jo m’he fregat els ulls per treure’m la son.

–¿Què és? –he dit–. ¿És molt greu? Em sembla que aquesta nit he somiat en l’Auggie.

–No, no li passa res, a l’Auggie –ha respost arrufant una mica la cara. M’ha apartat els cabells del front.– Volia esperar una mica per...

–¿Què és? –l’he interromput.

–Per desgràcia la Daisy va morir ahir a la nit, amor meu.

–¿Què?

–Em sap molt de gre

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos