El gen (edició en català)

Siddhartha Mukherjee

Fragmento

Aviso Legal

Aquesta edició incorpora totes les precisions i esmenes fins a la 6a edició original anglesa

Títol original: The Gene. An Intimate History

© Siddhartha Mukherjee, 2016

1a edició digital: març del 2017

© de la traducció, Xavier Pàmies

© Edicions La Campana

Avenir, 49, baixos, 08021 Barcelona

Tel.: 93 453 16 65

info@lacampanaeditorial.com

www.lacampanaeditorial.com

Disseny de la coberta: Jaya Miceli, Simon & Schuster, Penguin Random House

Il·lustració de la coberta: Gabriel Orozco, Light Signs #3 (Corea) , 1995 Caixa de llum mitjana en full de plàstic, calcomania de vinil. Dimensions 39-3/8 x 39-3/8 x 7-3/4 polzades Collection Walker Art Center, Minneapolis T. B. Walker Acquisition Fund, 1996

Adaptació del disseny de la coberta: Núria Tremoleda

ISBN: 978-84-16863-15-0

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Montserrat, 81

08810 Sant Pere de Ribes

A la Priyabala Mukherjee (1906-1985), que coneixia els perills;

a la Carrie Buck (1906-1983), que els va viure.

Una determinació exacta de les lleis de l’herència produiria probablement més canvis en l’actitud de l’home respecte al món, i en el seu domini sobre la naturalesa, que cap altre progrés que es pugui preveure en el coneixement científic.

William Bateson

Els éssers humans, al capdavall, no som més que un portador o un vehicle per als gens, que ens cavalquen de generació en generació com si fóssim cavalls de carreres fins a deixar-nos rendits. Els gens no pensen en què és bo o què és dolent; per a ells només som un mitjà. L’única cosa en què pensen és què és més eficaç per a ells.

Haruki Murakami, 1Q84

Pròleg: Les famílies

A l’hivern de l’any 2012 vaig anar de Delhi a Calcuta per fer una visita al meu cosí Moni. El meu pare venia amb mi, com a guia i acompanyant, però estava taciturn i encaboriat, sumit en una angoixa íntima que jo amb prou feines percebia. El meu pare és el petit de cinc germans, i en Moni és el seu nebot gran, fill del seu germà primogènit. Des del 2004, en què tenia quaranta anys, en Moni està ingressat en un centre psiquiàtric (una «casa de bojos», com en diu el meu pare) amb un diagnòstic d’esquizofrènia. El tenen molt medicat –submergit en un mar d’antipsicòtics i sedants diversos–, i durant tot el dia té un vetllador que està per ell, el banya i l’alimenta.

El meu pare no ha acceptat mai el diagnòstic d’en Moni. Durant tots aquests anys ha lliurat en solitari una campanya en contra dels psiquiatres que estan al càrrec del seu nebot amb l’esperança de convence’ls que el seu diagnòstic va ser un error monstruós o que la ment destarotada d’en Moni s’adobarà màgicament tota sola. El meu pare ha anat a l’hospital de Calcuta dues vegades; una, sense avisar, amb l’esperança de trobar-hi un Moni transformat que en secret feia una vida normal darrere el reixat.

Però el meu pare sap –i jo també– que en aquestes visites ell no hi aboca només tot el seu amor de tiet. I és que en Moni no és l’únic membre de la família del meu pare que té un trastorn mental. Dels quatre germans del meu pare, dos –el pare d’en Moni no, sinó dos dels meus altres tiets– van patir diferents desajustos mentals. Pel que sembla, la bogeria acompanya els Mukherjee des de fa almenys dues generacions, i part de la resistència del meu pare a acceptar el diagnòstic d’en Moni es deu al trist pressentiment que dintre seu pugui tenir, enterrada com un residu tòxic, la llavor de la malaltia.

El 1946, en Rajesh, el tercer germà del meu pare, es va morir a Calcuta prematurament. Tenia vint-i-dos anys. Expliquen que va contraure una pulmonia després d’haver passat dues nits entrenant-se sota la pluja d’hivern, però la pulmonia va ser la conseqüència d’una altra malaltia. En Rajesh havia sigut el germà que destacava més: el més destre, el més àgil, el més carismàtic, el més dinàmic, el més estimat i idolatrat pel meu pare i la seva família.

El meu avi s’havia mort deu anys abans, el 1936 –l’havien matat arran d’una disputa per unes mines de mica–, i la meva àvia havia hagut de pujar els cinc nois tota sola. En Rajesh no era el gran, però no li havia costat gens ocupar el lloc del pare. Tot just tenia dotze anys, però semblava que en tingués vint-i-dos: la seva intel·ligència viva començava a quedar temperada per la serietat, i la fràgil suficiència adolescent s’anava transmutant en seguretat adulta.

L’any 1946, però, segons recorda el meu pare, en Rajesh havia començat a comportar-se d’una manera estranya, com si hagués tingut un curtcircuit al cervell. El canvi més colpidor en la seva personalitat va ser la seva volubilitat: una bona notícia li provocava desfermats esclats d’alegria, que sovint només aconseguia apaivagar per mitjà de tongades d’exercicis físics cada vegada més exigents, mentre que una notícia dolenta l’enfonsava en un abatiment inconsolable. En el seu context, les emocions eren normals; el que no era normal era l’ampli espectre que tenien. L’hivern d’aquell any, l’ona sinusoïdal de la ment d’en Rajesh va augmentar tant de freqüència com d’amplitud. Els esclats de vitalitat, que desembocaven en accessos d’ira i de grandesa, li venien cada vegada més sovint i amb més violència, i el contrapès radical d’aflicció que els seguia era igual de fort. Va aficionar-se a l’ocultisme, i organitzava a casa sessions espiritistes amb mèdium o amb la taula endevinatòria, o quedava per meditar amb amics seus a la nit al crematori. No sé si es devia medicar pel seu compte –a la dècada dels quaranta, els antres del barri xinès de Calcuta tenien prou provisió d’opi de Birmània i de haixix afgà per calmar els nervis d’una persona jove com ell–, però el meu pare recorda un germà trasbalsat: unes vegades poruc, temerari unes altres, amb alts i baixos constants d’humor, irritable un dia al matí i exultant el matí següent. (Fixem-nos en el terme exultant. En un ús col·loquial, denota un fet innocent: una intensificació de l’alegria. Però també assenyala un límit, un advertiment, una barrera de contenció exterior. Més enllà de l’exultació, com veurem, no hi ha «ex-exultació», sinó tan sols bogeria i obsessió.)

La setmana abans de contraure la pulmonia, en Rajesh s’havia assabentat d’una nota molt bona que havia tret en un examen de l’escola, i, eufòric, havia desaparegut dues nits, en teoria per «entrenar-se» en una acadèmia de lluita. Quan va tornar, bullia de febre i delirava.

No va ser fins anys més tard, a la facultat de medicina, que vaig comprendre que en Rajesh devia haver sigut víctima d’una fase maníaca aguda. La seva crisi nerviosa va ser conseqüència d’un cas, pràcticament de llibre, de psicosi maníaco-depressiva o trastorn bipolar.

* * *

En Jagu –el quart germà del meu pare– va venir a viure amb nosaltres a Delhi el 1975, quan jo tenia cinc anys. El cervell també se li desconjuntava. Alt i sec, amb una expressió una mica feréstega als ulls i una cabellera de llargues grenyes embullades, semblava un Jim Morrison bengalí. A diferència d’en Rajesh, a qui la malaltia se li havia declarat complerts els vint anys, en Jagu tenia problemes des de petit. Socialment retret, distant de tothom excepte de la meva àvia, era incapaç de dedicar-se a cap feina i de fer una vida independent. L’any 1975 li van aparèixer problemes cognitius més greus: tenia visions i imaginacions, i dintre el cap sentia veus que li deien el que havia de fer. S’empescava una teoria conspiratòria darrere l’altra: un venedor ambulant de plàtans que venia fruita davant de casa nostra es dedicava a prendre nota de la seva conducta. Sovint parlava tot sol, i tenia una obsessió especial per recitar trajectes de tren inventats («De Shimla a Howrah amb el correu de Kalka, i a Howrah canvi cap a Puri amb l’exprés Shri Jagannath»). Continuava sent capaç de tenir extraordinàries efusions de tendresa; una vegada que per accident vaig fer miques un gerro venecià molt preuat que teníem a casa, em va amagar sota el seu cobrellit i va dir a la meva mare que tenia guardades «grans quantitats de diners» amb què comprar «un miler» de gerros per substituir el trencat. Aquesta anècdota, de totes maneres, és simptomàtica: fins i tot la seva estimació per mi el va portar a ampliar la trama de les seves psicosis i fabulacions.

A en Rajesh no li van arribar a fer un diagnòstic pròpiament dit, però a en Jagu sí. A finals dels anys setanta, un metge el va examinar a Delhi i el va diagnosticar com a esquizofrènic; però no se li va receptar cap medicament. En Jagu va continuar vivint a casa nostra, mig amagat a l’habitació de la meva àvia. (Com en moltes famílies de l’Índia, la meva àvia vivia amb nosaltres.) La meva àvia –assetjada novament, i amb un aferrissament redoblat– va adoptar el paper d’advocada defensora d’en Jagu. Durant gairebé deu anys, ella i el meu pare van respectar una fràgil treva entre tots dos, amb en Jagu vivint a càrrec de la meva àvia, fent els àpats a l’habitació d’ella i vestint-se amb les peces que ella li sargia. A la nit, els dies que en Jagu estava més inquiet, aclaparat per les seves pors i fantasies, ella l’allitava com si fos un nen petit i li posava la mà al front. Quan el 1985 ella es va morir, ell se’n va anar de casa i no vam aconseguir convence’l perquè tornés. Va viure a Delhi en una secta religiosa fins que es va morir, el 1998.

* * *

Tant el meu pare com la meva àvia creien que els trastorns mentals d’en Jagu i d’en Rajesh havien sigut precipitats –i potser causats, fins i tot– per l’apocalipsi de la Partició de l’Índia, un trasbals polític que se’ls va sublimar en forma de trasbals psicològic. Sabien que la Partició no només havia partit en dos una nació, sinó també molts esperits; a «Toba Tek Singh» de Saadat Hasan Manto –segurament el relat breu més reeixit sobre la Partició–, el protagonista, un boig atrapat a la frontera de l’Índia i el Pakistan, viu també en una terra de ningú a cavall del seny i la bogeria. En el cas d’en Jagu i en Rajesh, la meva àvia creia que el daltabaix de Bengala Oriental que els havia fet emigrar a Calcuta els havia destarotat l’enteniment, però d’una manera espectacularment oposada en un cas i en l’altre.

En Rajesh havia arribat a Calcuta el 1946, en un moment en què la ciutat, amb els nervis crispats, l’amor exhaurit i la paciència esgotada, també perdia el seny. Una riuada incessant d’homes i dones de Bengala Oriental –els que havien percebut les primeres convulsions polítiques abans que els seus conveïns– havia començat a omplir els edificis baixos i els blocs de pisos de prop de l’estació de Sealdah. La meva àvia formava part d’aquesta multitud miserable; havia llogat un pis de dues ha​bitacions a Hayat Khan Lane, que a peu no era lluny de l’estació. El lloguer era de cinquanta-cinc rúpies el mes; era l’equivalent d’un dòlar d’avui dia, però per a la família era una fortuna colossal. Les habitacions, amuntegades l’una sobre l’altra com nens a la pila del greix, donava a un abocador d’escombraries; però el pis, tot i ser minúscul, tenia finestres i un terrat comunitari des d’on la canalla podia contemplar el naixement d’una nova ciutat i un nou país. Els aldarulls es desencadenaven amb facilitat a les cruïlles; l’agost d’aquell any va haver-hi una topada especialment virulenta entre hindús i musulmans (batejada més tard amb el nom de «gran matança de Calcuta») que va tenir com a resultat la mort de cinc mil persones i l’expulsió de cent mil de casa seva.

Aquell estiu en Rajesh havia contemplat aquestes turbes esvalotades en el seu paroxisme. Els hindús havien fet sortir per força els musulmans de les botigues i els despatxos de Lalbazar i els havien esventrat vius al carrer, i els musulmans s’hi havien tornat, amb un acarnissament idèntic i oposat, als mercats de peix de prop de Rajabazar i Harrison Road. La crisi nerviosa d’en Rajesh s’havia declarat quasi a continuació dels aldarulls. La ciutat s’havia calmat i s’havia refet; però ell havia quedat senyalat per sempre. Poc després de les matances de l’agost, va sofrir una successió d’al·lucinacions paranoides. Va anar agafant més por cada vegada. Les sortides nocturnes al gimnàs es van tornar més freqüents. Més tard van arribar els tremolors, les febrades delirants i el col·lapse sobtat de l’estadi final del trastorn.

Així com la bogeria d’en Rajesh va ser la bogeria d’una arribada, la meva àvia estava convençuda que la bogeria d’en Jagu havia sigut la bogeria d’una partida. Al seu poble natal de Dehergoti, a prop de Barisal, la ment d’en Jagu s’havia mantingut poc o molt cohesionada gràcies a les amistats i la família. Corrent lliurement pels camps d’arròs, o nedant als bassals, se’l veia tan despreocupat i enjogassat com qualsevol altre infant; gairebé normal. A Calcuta, però, com una planta arrencada del seu hàbitat natural, en Jagu es va pansir i es va aclofar. Va deixar l’escola i es va instal·lar de forma permanent davant d’una de les finestres del pis, mirant a fora amb expressió absent. El pensament se li va anar enterbolint, i va començar a dir incoherències. Així com a en Rajesh la ment se li va desplegar fins al seu extrem més fràgil, a en Jagu se li havia contret en silenci dintre la seva habitació. Mentre que en Rajesh rondava per la ciutat a la nit, en Jagu es va recloure voluntàriament a casa.

* * *

Aquesta estranya taxonomia del trastorn mental (en Rajesh com el ratolí de ciutat i en Jagu com el ratolí de camp) va ser vàlida durant un temps, però va acabar feta miques quan el cervell d’en Moni també va començar a trontollar. En Moni, evidentment, no era un «fill de la Partició». No havia hagut d’emigrar; s’havia passat tota la vida a Calcuta en una llar acollidora. Tot i així, estranyament, la trajectòria de la seva psique havia començat a resseguir la d’en Jagu. D’adolescent havia començat a tenir visions i sentir veus. La necessitat d’aïllar-se, l’espectacularitat de les seves fantasies, la desorientació i la confusió, tot recordava d’una manera esgarrifosa el deteriorament del seu tiet. Quan era un noi, una vegada ens va venir a visitar a Delhi. Tots dos havíem d’anar a veure una pel·lícula, però es va tancar al lavabo de dalt de casa i s’hi va passar una hora, fins que la meva àvia el va convèncer perquè sortís. Quan la meva àvia hi va entrar, ell estava arrupit en un racó, amagant-se.

El 2004, una colla de brètols van pegar en Moni, en teoria perquè havia orinat en uns jardins públics. (Ell em va explicar que una veu interior li havia manat: «Pixa aquí; pixa aquí.») Unes quantes setmanes més tard va cometre un «disbarat» tan sonat que només es podia veure com a prova que havia perdut el seny: el van enxampar festejant amb les germanes d’un dels brètols. (Aquesta vegada també va dir que les veus li havien manat que ho fes.) El seu pare va voler intervenir-hi, però va ser en va, i en Moni va acabar rebent una pallissa que el va deixar amb un llavi partit i una ferida al front que van obligar-lo a anar a l’hospital.

La pallissa volia ser catàrtica (interrogats per la policia, els maltractadors d’en Moni van assegurar més tard que només havien volgut «treure-li els dimonis de dintre»), però les autoritàries veus patològiques de dintre el cap d’en Moni es van anar tornant cada vegada més desvergonyides i insistents. L’hivern d’aquell any, després d’una altra crisi amb al·lucinacions i veus interiors que li xiuxiuejaven, el van ingressar.

Segons en Moni em va explicar, la reclusió va ser voluntària en part; més que voler recuperar-se mentalment, buscava un lloc on refugiar-se. Se li va receptar un còctel d’antipsicòtics i va anar millorant de mica en mica; però, pel que sembla, no va millorar prou perquè el poguessin deixar anar. Al cap d’uns quants mesos, quan en Moni encara estava ingressat, el seu pare es va morir. La mare ja se li havia mort uns quants anys enrere; i la germana (només eren dos) vivia lluny. Això va decidir-lo a continuar ingressat, en part perquè no tenia cap lloc on anar. Els psiquiatres desaconsellen fer servir l’antic terme asil d’alienats; però, per a en Moni, aquesta definició havia acabat sent esfereïdorament precisa, perquè era l’únic lloc que li oferia el refugi i la seguretat que li faltava a la vida. Era un ocell que s’havia engabiat voluntàriament.

Quan el meu pare i jo el vam anar a visitar l’any 2012, feia quasi vint anys que no el veia. Tot i així m’imaginava que el reconeixeria; però la persona que vaig trobar a la sala de visites s’assemblava tan poc al record que tenia del meu cosí que, si el seu vetllador no li hagués dit pel nom, hauria pensat que tenia al davant un desconegut. Estava molt envellit. Tenia quaranta-vuit anys, però n’aparentava deu més. Els medicaments per a l’esquizofrènia l’havien transformat físicament, i caminava amb la inseguretat i la vacil·lació d’un nen. L’elocució, abans ràpida i fluida, ara era dubitativa i tallada; les paraules li sortien amb una força inesperada i brusca, com si escopís importuns bocins de menjar que algú li hagués posat a la boca. No ens recordava gaire ni al meu pare ni a mi. Una vegada que vaig dir el nom de la meva germana, em va demanar si m’hi havia casat. La conversa que vam tenir va ser com si jo fos un periodista d’un diari que s’hagués presentat d’improvís a entrevistar-lo.

El tret més colpidor del seu mal, però, no era el garbuix que tenia al cap, sinó l’opacitat de la seva mirada. En bengalí, moni significa ‘pedra preciosa’, però en llenguatge col·loquial també descriu una cosa d’una gran bellesa: els resplendents puntets de llum de cada ull. Doncs això era precisament el que en Moni havia perdut. Els lluminosos pics bessons de tots dos ulls se li havien apagat fins a desaparèixer pràcticament del tot, com si algú se li hagués ficat dintre els ulls amb un pinzell diminut i els hi hagués pintat de gris.

* * *

Al llarg de la meva infància i la meva vida adulta, en Moni, en Jagu i en Rajesh han tingut un paper notable en l’imaginari de la família. Durant una lluita interior de sis mesos amb la meva angoixa adolescent, vaig deixar de parlar als meus pares, vaig negar-me a fer els deures i vaig llençar els meus llibres vells a les escombraries. Preocupat de no dir, el meu pare em va portar abatut al metge que havia diagnosticat en Jagu. ¿Ara li tocava al seu fill, de perdre el seny? A principis dels anys vuitanta, la meva àvia, a qui ja li fallava la memòria, va començar a dir-me Rajeshwar –Rajesh– per equivocació. Les primeres vegades, amb la cara encesa de vergonya, es corregia; però, quan va acabar trencant els seus últims lligams amb la realitat, va semblar que cometés l’error quasi expressament, com si hagués descobert el plaer il·lícit d’aquella fantasia. La quarta o la cinquena vegada que vaig quedar amb la Sarah, que ara és la meva dona, li vaig parlar dels cervells desconjuntats del meu cosí i els meus dos tiets. Era de justícia que la meva futura parella estigués avisada.

En aquella època, l’heretabilitat, la malaltia, la família i la identitat s’havien convertit en temes recurrents de conversa dintre de la meva família. Com la majoria de bengalís, els meus pares havien elevat la repressió i la negació a categoria d’art, però tot i així les preguntes sobre aquest assumpte concret van esdevenir inevitables. En Moni; en Rajesh; en Jagu: tres vides consumides per diferents tipus de trastorn mental. No costava gaire d’imaginar-se que darrere d’aquesta història familiar s’amagava algun element hereditari. ¿Podia ser que en Moni hagués heretat un gen o un conjunt de gens que l’hi haguessin fet propens, els mateixos gens que havien afectat els nostres tiets? ¿Podia ser que d’altres estiguéssim afectats per altres tipus de trastorn mental? El meu pare havia tingut almenys dos brots psicòtics al llarg de la seva vida, tots dos provocats pel consum de bhang (un batut escumós de brots tendres de marihuana triturats i desfets en mantega que es pren en algunes celebracions religioses). ¿Podia ser que estiguessin emparentats amb aquella mateixa cicatriu històrica?

* * *

L’any 2009, uns investigadors suecs van publicar un magne estudi internacional sobre milers de famílies i desenes de milers d’homes i dones. Després d’haver examinat les famílies que presentaven casos intergeneracionals de trastorns mentals, l’estudi va trobar proves que demostraven clarament que el trastorn bipolar i l’esquizofrènia posseïen un poderós vincle genètic que els unia. Algunes de les famílies descrites en aquest estudi presentaven una alternança de casos de trastorns mentals colpidorament semblant a la de la meva: un germà afectat d’esquizofrènia, un altre de trastorn bipolar, i un nebot o una neboda que també tenia esquizofrènia. L’any 2012, una colla d’estudis més corroborava aquestes primeres troballes, reforçava els vincles entre aquests tipus de trastorns mentals i les històries familiars, i aprofundia en les qüestions sobre la seva etiologia i epidemiologia i els seus desencadenants i inductors.

Vaig llegir-me dos d’aquests estudis un matí d’hivern al metro de Nova York, uns quants mesos abans de tornar-me’n a Calcuta. A l’altra banda del passadís, un home amb un gorro gris de pell obligava el seu fill a posar-se un gorro gris de pell. A Fifty-Ninth Street, una mare empenyia un cotxet amb dos germans bessons que a mi em va semblar que xisclaven amb un timbre idèntic.

L’estudi em va proporcionar un estrany consol íntim, perquè responia algunes de les preguntes que tant havien obsessionat el meu pare i la meva àvia, però també va desencadenar una allau de preguntes noves: Si el mal d’en Moni era genètic ¿com era que el seu pare i la seva germana se n’havien salvat? ¿Quins «desencadenants» havien deixat a la vista aquestes predisposicions? ¿Quina proporció dels trastorns d’en Jagu era «innata» (és a dir, d’uns gens que predisposaven a tenir el trastorn mental) i quina era «adquirida» (a causa de desencadenants ambientals com ara un daltabaix, una topada o un patiment continuat)? ¿Podia ser que el meu pare tingués aquella propensió? ¿Podia ser que jo també en fos portador? ¿Què faria si pogués conèixer la naturalesa exacta d’aquest defecte genètic? ¿Me’n faria la prova? ¿La faria fer a les meves dues filles? ¿Els informaria dels resultats? ¿I si només fos una, la que portés l’estigma?

* * *

Mentre la història de trastorns mentals de la meva família no parava de rosegar-me el pensament, la meva activitat científica com a biòleg especialista en càncer també se centrava en la normalitat i l’anormalitat dels gens. El càncer és segurament la màxima aberració de la genètica: un genoma que s’entossudeix patològicament a replicar-se. El genoma, en tant que estructura que es replica autònomament, s’apropia de la fisiologia de la cèl·lula i condueix a una malaltia metamorfosadora que, tot i els importants progressos que s’han fet, continua desafiant la nostra capacitat tant de tractar-la com de guarir-la.

Em vaig adonar, però, que per estudiar el càncer també s’ha d’estudiar el seu contrari. ¿Quin és el codi de la normalitat abans que els codis del càncer el corrompin? ¿Què fa el genoma normal? ¿Com manté la constància que ens fa perceptiblement semblants, i la variació que ens fa perceptiblement diferents? I, en últim terme, ¿com està definit o escrit al genoma l’equilibri entre constància i variació, o entre normalitat i anormalitat?

I ¿què passaria si aprenguéssim a modificar voluntàriament el nostre codi genètic? ¿Què passaria si es poguessin aplicar unes tècniques que el regulessin i el fessin segur? ¿Qui serien els amos d’aquesta tecnologia, i qui les víctimes? I l’adquisició i el domini d’aquest coneixement –i la seva inevitable invasió de la nostra vida pública i la nostra vida privada– ¿com alteraria la manera com imaginem les nostres societats, els nostres infants i nosaltres mateixos?

* * *

Aquest llibre és el relat del naixement, el desenvolupament i el futur d’un dels conceptes més poderosos i més perillosos de la història de la ciència: el «gen», la unitat fonamental de l’herència i la unitat essencial de tota la informació biològica.

Faig servir aquest últim adjectiu, perillós, amb plena consciència. Al llarg del segle xx han tingut gran repercussió tres conceptes científics profundament desestabilitzadors que l’han dividit en tres parts desiguals: l’àtom, el bit i el gen. Tots tres es prefiguren en un segle precedent, però al segle xx esclaten en tota la seva esplendor. Cada un té el seu origen com una noció científica abstracta, però creix fins a acabar envaint un gran nombre de disciplines humanes i transformant la cultura, la societat, la política i el llenguatge. El principal paral·lelisme que hi ha entre tots tres conceptes, però, és conceptual per sobre de tot: cada un representa la unitat irreductible –l’element constitutiu, la unitat organitzativa bàsica– d’un tot més gran: l’àtom, de la matèria; el bit, de la informació digitalitzada; el gen, de l’herència i la informació biològica.[1]

¿Què fa que aquesta propietat –la de ser la unitat menys divisible d’una forma més gran– doti aquests conceptes concrets de tanta eficàcia i tanta força? La resposta, senzillament, és que la matèria, la informació i la biologia estan intrínsecament organitzades de forma jeràrquica, i comprendre l’element més petit és imprescindible per comprendre el conjunt. Quan el poeta Wallace Stevens escriu «En la suma de les parts hi ha les parts i prou», es refereix a l’íntim misteri estructural que impregna el llenguatge: només podem desxifrar el significat d’una frase desxifrant-ne cada paraula per separat. Ara bé, una frase conté més significat que qualsevol de les paraules per separat. Doncs el mateix passa amb els gens. Un organisme és molt més que els gens, per descomptat; però per comprendre un organisme cal comprendre primer els gens. Quan el biòleg holandès Hugo de Vries va redescobrir la noció de gen pels volts del 1890, de seguida va intuir que aquell concepte reorganitzaria la nostra comprensió de la naturalesa: «Tot el món dels éssers vius és producte d’una infinita varietat de combinacions i permutacions d’un nombre relativament petit d’elements [...]. De la mateixa manera que la física i la química retrocedeixen fins a les molècules i els àtoms, les ciències biològiques han de penetrar aquestes unitats [els gens] per tal d’explicar [...] els fenòmens del món viu.»

L’àtom, el bit i el gen proporcionen una comprensió científica i tecnològica radicalment nova dels seus àmbits respectius. No és possible explicar el comportament de la matèria –per què l’or brilla, o per què l’hidrogen entra en combustió amb l’oxigen– sense adduir la naturalesa atòmica de la matèria; com tampoc és possible comprendre les complexitats de la informàtica –la naturalesa dels algoritmes, o l’emmagatzematge o el deteriorament de les dades– sense comprendre l’estructura essencial de la informació digitalitzada. «L’alquímia no es va convertir en química fins que no se’n van descobrir les unitats fonamentals», va escriure un científic del segle xix. Per la mateixa regla de tres, com sostinc en aquest llibre, és impossible comprendre la biologia ni l’evolució dels organismes i les cèl·lules –ni tampoc la patologia, la conducta, el caràcter, les malalties, les races, la identitat o el destí de les persones– sense abans prendre en consideració la noció de gen.

Hi ha encara una altra qüestió a tenir en compte. Comprendre la ciència dels àtoms va ser un pas previ necessari per poder manipular la matèria (i, a través de la manipulació de la matèria, per fabricar la bomba atòmica). Conèixer els gens, d’altra banda, ens ha permès manipular els organismes amb una facilitat i uns resultats sense precedents. Es dóna el cas que la naturalesa real del codi genètic és sorprenentment senzilla: hi ha una molècula única que conté la informació hereditària, i un codi únic. «El fet que els trets fonamentals de l’herència hagin resultat ser d’una senzillesa tan extraordinària ens fa alimentar l’esperança que la naturalesa pugui acabar sent susceptible de ser coneguda del tot», va escriure l’influent especialista en genètica Thomas Morgan. «S’ha tornat a comprovar que la seva tan pregonada impenetrabilitat no és més que una il·lusió.»

El coneixement que tenim dels gens ha arribat fins a un grau tan gran de sofisticació i de profunditat que ja no estudiem i modifiquem els gens en tubs d’assaig, sinó en el seu medi natural, dintre de les cèl·lules humanes. Els gens són als cromosomes, unes estructures allargades i filamentoses situades a l’interior de la cèl·lula que contenen centenars de milers de gens units en cadena.[2] L’espècie humana té quaranta-sis d’aquests cromosomes en total: vint-tres d’un progenitor i vint-i-tres de l’altre. El conjunt d’instruccions genètiques que hi ha en un organisme s’anomena genoma (que ens el podem imaginar com l’enciclopèdia de tots els gens, amb notes a peu de pàgina, glosses, instruccions i referències). El genoma humà conté aproximadament entre vint-i-un mil i vint-i-tres mil gens que imparteixen les instruccions principals per desenvolupar, reparar i mantenir els éssers humans. Durant les dues últimes dècades, les tècniques genètiques han avançat tan de pressa que som capaços de desxifrar com actuen uns quants d’aquests gens en el temps i l’espai per fer possibles aquestes funcions complexes. I som capaços, circumstancialment, de modificar a voluntat alguns d’aquests gens per alterar-ne les funcions, i per tant obtenir personalitats modificades, fisiologies modificades, éssers humans transformats.

Aquesta transició –el pas de l’explicació a la manipulació– és precisament el que fa que el camp de la genètica ultrapassi els dominis de la ciència. Una cosa és procurar entendre com els gens influeixen sobre la identitat humana, la sexualitat o el caràcter, i una altra de molt diferent és pensar a modificar la identitat, la sexualitat o la conducta modificant els gens. La primera consideració podria preocupar els professors dels departaments de psicologia i els seus col·legues dels departaments veïns de ciències neurològiques; la segona, on es conjuguen l’esperança i el risc, ens hauria de preocupar a tots.

* * *

Mentre escric això, uns organismes dotats de genoma estan aprenent a modificar els trets hereditaris d’altres organismes dotats de genoma. Amb això vull dir que, tan sols en aquests quatre últims anys –entre el 2012 i el 2016– hem creat unes tecnologies que ens permeten modificar genomes humans de forma deliberada i permanent (tot i que la seguretat i la fidelitat d’aquestes tècniques d’«enginyeria genètica» encara han de ser objecte d’una avaluació rigorosa). D’altra banda, la capacitat de predir el destí d’un individu a partir del seu genoma ha augmentat de manera espectacular (tot i que la veritable capacitat predictiva d’aquestes tècniques continua sent desconeguda). Actualment som capaços de «llegir» genomes humans, i també d’«escriure» genomes humans d’una forma que fa tot just tres o quatre anys era inconcebible.

No cal tenir un títol superior en biologia molecular, filosofia o història per adonar-se que la confluència d’aquests dos grans esdeveniments és una mena de salt al buit. Quan coneguem la naturalesa del destí que hi ha codificat al genoma de cada individu (encara que no arribem a predir-lo en forma de certesa, sinó només en forma de probabilitat) i ens dotem de la tecnologia necessària per modificar deliberadament aquesta probabilitat (encara que aquesta tecnologia pugui ser incòmoda i poc eficaç) el nostre futur haurà canviat de manera essencial. George Orwell va escriure una vegada que, quan un crític utilitza el terme humà, acostuma a desvirtuar-ne el sentit. Crec que no exagero si dic que la nostra capacitat de conèixer i manipular el genoma humà altera la nostra concepció del que significa ser «humà».

L’àtom constitueix un principi organitzador en la física moderna, i ens fascina perquè conté la promesa del domini de la matèria i l’energia. El gen constitueix un principi organitzador en la biologia moderna, i ens fascina perquè conté la promesa del domini del nostre cos i el nostre destí. Lligada a la història del gen hi ha «la recerca de l’eterna joventut, el mite fàustic del canvi sobtat de fortuna i el coqueteig del nostre temps amb la perfectibilitat de l’ésser humà»; i també hi ha lligat el desig de desxifrar el nostre manual d’instruccions. Això és el que constitueix el nucli d’aquest relat.

* * *

Aquest llibre segueix un ordre cronològic i temàtic. L’eix general és històric. Comencem a l’hort de pèsols de Mendel, l’any 1864, en un retirat monestir de Moràvia on es descobreix el «gen» però tot seguit s’oblida (el terme gen no apareix fins al cap d’unes quantes dècades). El relat s’entrecreua amb la teoria darwiniana de l’evolució. El gen captiva els reformistes anglesos i nord-americans, que confien poder manipular la genètica humana per accelerar l’evolució humana i l’abolició de l’esclavitud. Aquest objectiu es torça fins a arribar a l’apoteosi macabra de l’Alemanya nazi de la primera meitat dels anys quaranta, en què l’eugenèsia humana s’utilitza per justificar experiments macabres que cuminen en règims d’aïllament, esterilitzacions, eutanàsia i assassinats en massa.

Una successió de descobriments posteriors a la Segona Guerra Mundial desencadena una revolució en biologia. S’identifica l’ADN com el suport material de la informació genètica. L’«acció» d’un gen es descriu en termes mecanicistes: els gens contenen els missatges químics que permeten fabricar les proteïnes que donen forma i funcionalitat a l’organisme. James Watson, Francis Crick, Maurice Wilkins i Rosalind Franklin descobreixen l’estructura tridimensional de l’ADN i elaboren el cèlebre model de la doble hèlix. Es desxifra el codi genètic de tres lletres.

A la dècada dels setanta, dues tecnologies revolucionen la genètica: la seqüenciació genètica i la clonació genètica, és a dir la «lectura» i l’«escriptura» dels gens (l’expressió clonació genètica inclou el conjunt de tècniques que s’utilitzen per extraure els gens dels organismes, manipular-los en tubs d’assaig, crear híbrids genètics i produir-ne milions de còpies en cèl·lules vives). A la dècada dels vuitanta, els genetistes humans comencen a fer servir aquestes tècniques per cartografiar i identificar els gens associats amb afeccions com la malaltia de Huntington o la fibrosi quística. La identificació d’aquests gens associats a malalties augura una nova era pel que fa a planificació genètica, en què els progenitors podrien seleccionar el fetus o bé decidir tenir un avortament si el fetus presenta alguna mutació perjudicial. (Qualsevol persona que hagi demanat alguna prova per saber si el futur fill té síndrome de Down, fibrosi quística o la malaltia de Tay-Sachs, o que se n’hagi fet fer per saber si té mutacions als gens BRCA1 o BRCA2, ja ha entrat en aquesta era de diagnosi, planificació i millora genètica. Tot això no és la història d’un futur remot, sinó que ja forma part del nostre present.)

En els càncers humans s’han identificat un gran nombre de mutacions genètiques que han contribuït a tenir un coneixement genètic molt més profund de la malaltia. Tot aquest treball arriba al seu punt culminant amb el Projecte Genoma Humà, un projecte internacional per cartografiar i seqüenciar el genoma humà complet. El 2001 es dóna a conèixer un esborrany de la seqüència del genoma humà. A més a més, el projecte n’inspira d’altres per intentar comprendre la variació humana i el comportament «normal» en termes genètics.

El gen, d’altra banda, envaeix les reflexions sobre raça, discriminació racial i «intel·ligència racial», i proporciona respostes colpidores a algunes de les preguntes més controvertides que circulen en l’àmbit polític i cultural. Refà la nostra comprensió de la sexualitat, la identitat i el lliure arbitri, i per tant apunta al cor d’algunes de les preguntes més candents que circulen en el nostre àmbit personal.[3]

Dintre de cada una d’aquestes històries n’hi ha d’altres, però aquest llibre també és una història personal, una història íntima. Per a mi, el pes de l’herència no és cap abstracció. En Rajesh i en Jagu són morts; en Moni està ingressat en un centre psiquiàtric de Calcuta. Tant la seva vida com la seva mort, però, han tingut sobre la meva mentalitat de científic, estudiós, historiador, metge, fill i pare un efecte molt més gran del que m’hauria pogut imaginar. Es pot dir que en la meva vida adulta no he passat ni un sol dia sense pensar en algun moment en l’heretabilitat i la família.

Encara més: tinc un deute amb la meva àvia. No va poder sobreposar-se mai a l’aflicció per aquests trets hereditaris, però va acceptar els seus fills més fràgils i els va defensar del poder dels forts. Va resistir els embats de la història amb fortalesa. Però no només va resistir-los amb fortalesa, sinó també amb una noblesa que nosaltres, com a descendents seus, tenim l’esperança de saber emular. Aquest llibre està dedicat a ella.


[1] Per bit em refereixo a un concepte bastant complex; no només al conegut bit de l’estructura cibernètica, sinó també a una idea més genèrica i misteriosa segons la qual tota la informació complexa de la naturalesa es pot descriure o codificar com una suma d’elements discrets que només poden tenir un estat «activat» o un estat «desactivat». Es pot trobar una definició més completa d’aquest concepte, i de la seva repercussió en les ciències naturals i la filosofia, a Information: A History, a Theory, a Flood, de James Gleick. Aquesta teoria va ser exposada de forma molt suggerent pel físic John Wheeler pels volts del 1990: «Cada partícula, cada camp de força, fins i tot el contínuum espai-temps mateix, deu del tot la seva funció, el seu significat i la seva mateixa existència [...] a respostes a preguntes de “sí o no”, a alternatives binàries, a bits [...]; en una paraula, que totes les coses físiques es basen en la teoria de la informació.» El bit és una invenció humana, però la teoria de la informació digitalitzada que hi ha implícita és una llei natural plena de bellesa.

[2] En alguns bacteris, els cromosomes poden ser circulars.

[3] Alguns temes, com per exemple els organismes genèticament modificats (els organismes transgènics), el futur de les patents genètiques, l’ús dels gens per descobrir medicaments o fer-ne biosíntesi, o la creació de noves espècies genètiques, mereixen un llibre a part, i queden fora de l’abast d’aquest volum.

I. primera part - la «ciència il·localitzada de l’herència»

I. primera part - la «ciència il·localitzada de l’herència»

El descobriment i el redescobriment dels gens(1865-1935)

Aquesta ciència il·localitzada de l’herència, aquesta mina de coneixement sense explotar a la frontera de la biologia i l’antropologia, que a efectes pràctics està tan intacta ara com ho estava en temps de Plató, és, sens dubte, deu vegades més important per a la humanitat que tota la química i la física, que tota la ciència tècnica i industrial descoberta i per descobrir.

Herbert G. Wells, La humanitat en formació

jack: Sí, però tu mateix has dit que un refredat greu no era una cosa hereditària.

algernon: És veritat que abans no ho era; però crec que ara sí. La ciència no para de fer progressos extraordinaris en tot.

Oscar Wilde, La importància de ser Frank

Un hort entre parets

El monestir havia sigut originàriament un convent de monges. Els monjos agustins havien viscut abans, més còmodament –com els agradava dir, queixosos–, a les espaioses cambres d’una gran abadia de pedra que hi havia al capdamunt d’un serrat del cor de la ciutat medieval de Brno (Brno en txec, Brünn en alemany). La ciutat havia anat creixent al voltant seu al llarg de quatre segles, escampant-se avall pels vessants i estenent-se per la plana de camps i prats de sota. Els monjos, però, havien perdut el favor de l’emperador Josep II el 1783. L’emperador havia decidit de cop i volta que les possessions reials del centre de la ciutat tenien massa valor per continuar acollint-los, i els monjos es van haver de traslladar a una construcció rònega del peu del serrat, a la Brno antiga, una mudança que va ser més ignominiosa encara pel fet que se’ls feia anar a viure en uns habitatges pensats originàriament per a dones. Les sales feien el tuf imprecís de l’argamassa humida, i els jardins estaven envaïts de males herbes i esbarzers. L’única cosa de bo d’aquell edifici del segle xiv –fred i despullat com unes masmorres– era un hort rectangular amb arbres d’ombra, escalinates de pedra i una llarga avinguda per on podies passejar i recollir-te en meditació.

Els monjos s’hi van acomodar tan bé com van poder. Al primer pis hi van tornar a instal·lar la biblioteca, que comunicava amb una sala d’estudi i que estava equipada amb taules de pi, uns quants llums per llegir-hi i un fons de prop de deu mil llibres, entre ells les obres més recents d’història natural, geologia i astronomia. (Els agustins, per sort, no veien cap antagonisme entre la religió i la majoria de les ciències; més aviat consideraven la ciència una prova més de l’acció de l’ordre diví al món.) Excavat sota terra hi havia un celler, i sobre el celler hi havia un modest refectori amb sostre de volta. Les cel·les individuals que ocupaven els residents estaven moblades amb mobles rústics de fusta i eren al primer pis.

L’octubre del 1843 va entrar a l’abadia un jove de Silèsia fill de pagesos. Era baix, d’expressió seriosa i miop, i tenia una certa tendència a l’obesitat. Professava poc interès per la vida espiritual, però tenia una gran curiositat intel·lectual, era traçut amb les mans i li agradava treballar l’hort. El monestir li va proporcionar una llar i un lloc on llegir i aprendre. Es va ordenar el 6 d’agost del 1847. De nom de pila es deia Johann, però els monjos li van posar el de Gregor Johann Mendel.

Per al jove novici, la vida del monestir no va trigar a esdevenir una rutina previsible. El 1845, com a part de la seva educació monàstica, Mendel va anar a classes de teologia, història i ciències naturals a la facultat de Teologia de Brno. Els aldarulls del 1848 –les sagnants revolucions populars que es van estendre com la pólvora per França, Dinamarca, Alemanya i Àustria i van trasbalsar l’ordre social, polític i religiós– li van quedar lluny, com una tempesta a l’horitzó. En els anys de joventut de Mendel no hi ha res que faci entreveure cap indici del científic revolucionari que més tard va acabar sortint a la llum. Era disciplinat, industriós i deferent, una persona d’hàbits enmig de gent d’hàbits. Sembla que l’única vegada que es va resistir a l’autoritat va ser per una negativa puntual a posar-se el birret d’estudiant per anar a classe. Els seus superiors el van advertir i ell es va afanyar a obeir-los.

L’estiu del 1848 Mendel va començar a exercir de rector a Brno. Pel que s’explica, era un desastre. «Dominat per una timidesa invencible», com va descriure’l l’abat, Mendel s’entrebancava en txec (la llengua de la majoria dels fidels) i, com a capellà, era massa avorrit i també massa patidor per suportar l’impacte psicològic de treballar entre els pobres. Aquell mateix any va trobar-hi una sortida ideal: va sol·licitar una plaça per ensenyar matemàtiques, ciències naturals i grec elemental al col·legi de Znaim. Gràcies a una empenteta de l’abadia, van triar Mendel; però hi havia trampa. El col·legi, com que sabia que Mendel no havia estudiat magisteri, li va demanar que fes l’examen formal de ciències naturals per exercir de mestre.

A finals de la primavera del 1850 Mendel va fer la part escrita de l’examen a Brno, i va suspendre, amb un resultat especialment dolent en geologia («àrida, abstrusa i espessa», va comentar queixós un dels examinadors sobre l’exposició que Mendel va fer del tema). El 20 de juliol, enmig de l’opressiva onada de calor que afectava Àustria, va anar de Brno a Viena per fer la part oral de l’examen. El 16 d’agost es va presentar davant del tribunal perquè l’examinessin de ciències naturals. Aquesta vegada l’exposició encara li va sortir pitjor... en biologia. Se li va demanar que definís i classifiqués els mamífers, i ell va gargotejar un sistema taxonòmic incomplet i absurd, deixant-se unes categories i inventant-se’n unes altres, agrupant els cangurs amb els castors i els porcs amb els elefants. «El candidat no sembla saber res de terminologia científica, perquè ha anomenat tots els animals en alemany col·loquial i ha evitat l’ús de la nomenclatura taxonòmica», va escriure un dels examinadors. Mendel va tornar a suspendre.

A l’agost va tornar a Brno amb les notes dels exàmens. El veredicte del tribunal havia sigut clar: si Mendel volia obtenir un títol per ensenyar, havia d’ampliar els seus coneixements de ciències naturals seguint uns estudis d’un nivell més alt que els que podia fer a la biblioteca o entre les quatre parets de l’hort del monestir. Mendel es va matricular a la universitat de Viena per fer els estudis superiors de ciències naturals. L’abadia hi va intercedir amb cartes i precs, i Mendel va ser acceptat.

L’hivern del 1851, Mendel va agafar el tren per començar a anar a classe a la universitat. Va ser aquí on els problemes de Mendel amb la biologia –i els problemes de la biologia amb Mendel– van començar.

* * *

El tren nocturn de Brno a Viena solca a l’hivern un espectacular paisatge inhòspit: les vinyes i els camps colgats de gebre, les sèquies glaçades com gèlides venes blaves, alguna casa de camp embolcallada per la foscor impenetrable de l’Europa Central. El riu Thaya travessa aquestes terres, mig glaçat, calmós, i les illes del Danubi apareixen a la vista. És una distància de tot just cent quaranta quilòmetres, un trajecte que a l’època de Mendel durava unes quatre hores. L’endemà al matí d’haver arribat, però, va ser com si Mendel s’hagués despertat en un món nou.

A Viena, la ciència era una cosa trepidant, vibrant, viva. A la universitat, a pocs quilòmetres de la retirada dispesa d’Invalidenstrasse on s’estava, Mendel va començar a viure la iniciació intel·lectual que amb tant de fervor havia buscat a Brno. Hi ensenyava física Christian Doppler, el formidable científic austríac que va acabar convertint-se en mentor, professor i ídol de Mendel. El 1842, Doppler, un home eixut i aspre que aleshores tenia trenta-nou anys, havia utilitzat un raonament matemàtic per demostrar que el to del so (o el color de la llum) no era fix, sinó que estava en funció de la localització i la velocitat de l’observador. El so que emet un objecte que s’acosta a un observador es comprimeix i es percep amb un to més agut, mentre que quan s’allunya se sent amb un to més greu. Els escèptics se n’havien rigut: ¿com pot ser que la mateixa llum, emesa des d’un mateix llum, sigui percebuda de colors diferents per espectadors diferents? El 1845, però, Doppler havia fet pujar a un tren una banda de trompetistes i els havia demanat que toquessin una única nota sostinguda mentre el tren circulava. Mentre la gent de l’andana escoltava incrèdula, del tren que s’aproximava va sortir una nota més aguda, que va passar a ser més greu quan va començar a allunyar-se.

El so i la llum, segons Doppler, obeïen unes lleis naturals i universals, per més que aquestes lleis resultessin del tot contràries a la intuïció de l’espectador o l’oient normal i corrent. De fet, si s’observava amb atenció, tots els caòtics i complexos fenòmens de la natura eren conseqüència d’unes lleis naturals altament organitzades. De tant en tant, les intuïcions i percepcions que tenim ens poden permetre copsar aquestes lleis naturals; però molt més sovint cal un experiment ben artificial –com ara fer anar una colla de trompetistes en un tren en marxa– per comprendre i demostrar aquestes lleis.

Les demostracions i els experiments de Doppler van fascinar Mendel, però també el van frustrar. La biologia, la seva disciplina, semblava un hort abandonat, sense cap mena de principis organitzatius sistemàtics. Superficialment semblava que hi hagués una sobreabundància d’ordre; o, més aviat, una sobreabundància d’ordres. La disciplina imperant en biologia era la taxonomia, una sofisticada temptativa de classificar i subclassificar tots els éssers vius en categories diferenciades: regnes, fílums, classes, ordres, famílies, gèneres i espècies. Però aquestes categories, concebudes originàriament per Carl von Linné a mitjan segle xviii, eren merament descriptives, no mecanicistes. El sistema establia com classificar els éssers vius de la Terra, però sense assignar cap lògica subjacent a l’organització de cada un. Un biòleg podia demanar: ¿per què els éssers vius es classificaven d’aquesta manera? ¿Què en mantenia la constància i la fidelitat? ¿Què impedia que els elefants es transformessin en porcs, o els cangurs en castors? ¿Quin era el mecanisme de l’herència? ¿Per què, o de quina manera, els fills s’assemblaven als pares?

* * *

La qüestió de la «semblança» ha preocupat els científics i els filòsofs durant segles. Pitàgores, el savi grec –mig científic, mig místic– que va viure a Crotona pels volts de l’any 530 abans de Crist, va proposar una de les teories més antigues i més àmpliament acceptades per explicar la similitud entre pares i fills. L’essència de la teoria de Pitàgores era que la informació hereditària («semblança») estava continguda majoritàriament en el semen masculí. El semen arreplegava aquestes instruccions circulant pel cos de l’home i absorbint vapors misteriosos de cada part de l’individu (els ulls aportaven el color dels ulls; la pell, la textura de la pell; els ossos, la seva llargada, etcètera). Al llarg de la vida d’un home, el seu semen es convertia en una biblioteca ambulant de totes les parts del cos, com un destil·lat condensat de l’individu.

Aquesta informació individual –seminal, en el sentit més literal del terme– es transmetia a l’interior del cos d’una femella durant el coit. Una vegada dintre l’úter, el semen s’anava convertint en un fetus per mitjà del nodriment que la mare li proporcionava. Pitàgores sostenia que en la reproducció (igual que en qualsevol forma de producció) la feina dels homes i la de les dones estava clarament repartida. El pare proporcionava la informació essencial per crear un fetus, i l’úter de la mare proporcionava el nodriment perquè aquesta informació es pogués convertir en un infant. Aquesta teoria, que va rebre més tard el nom d’espermatisme, destacava el paper cabdal de l’esperma en la determinació de tots els trets del fetus.

L’any 458 abans de Crist, unes quantes dècades després de la mort de Pitàgores, Èsquil, el dramaturg, va servir-se d’aquesta curiosa lògica per fer una de les defenses jurídiques del matricidi més extraordinàries de la història. L’assumpte central de Les eumènides d’Èsquil és el judici a Orestes, el príncep d’Argos, per haver assassinat la seva mare, Clitemnestra. A la majoria de cultures, el matricidi es veia com un acte de perversió moral extrema. A Les eumènides, Apol·lo, triat per defensar Orestes al judici, presenta un argument d’allò més original: sosté que la mare d’Orestes s’ha convertit en una desconeguda per a ell. Apol·lo argüeix que una dona embarassada no és més que una simple incubadora humana, una bossa de sèrum que proporciona nutrients gota a gota al fill a través del cordó umbilical. El veritable antecessor de tots els éssers humans és el pare, l’esperma del qual conté la «semblança». «L’úter de la dona que porta l’infant no és el pare veritable, sinó que només nodreix la llavor que s’hi ha sembrat», Apol·lo explica a un jurat receptiu. «El pare és el mascle; i ella, per ell, com un desconegut per un desconegut, preserva el germen de la vida.»

L’evident asimetria d’aquesta teoria de l’herència –en què el mascle proporciona tota l’«essència», i la mare la «sustentació» inicial a l’úter– no devia preocupar els adeptes de Pitàgores, sinó que més aviat devien trobar-ho bastant satisfactori. Els pitagòrics estaven obsessionats amb la misteriosa geometria dels triangles. Pitàgores havia après el teorema del triangle –que diu que la llargada d’un dels costats d’un triangle rectangle es pot deduir matemàticament a partir de la llargada dels altres dos costats– dels geòmetres indis o babilonis. Aquest teorema, però, va quedar indissolublement lligat al seu nom (d’aquí que es digui teorema de Pitàgores), i els seus alumnes l’adduïen com a prova que a tot arreu de la naturalesa s’amaguen aquesta mena de patrons matemàtics secrets (les «harmonies»). Obstinats a mirar el món a través d’unes lents de forma triangular, els pitagòrics sostenien que en l’herència també actuava una harmonia triangular. La mare i el pare eren dos costats independents, i el fill era el tercer: la hipotenusa biològica de les dues línies paternes. I de la mateixa manera que un costat d’un triangle es podia deduir aritmèticament a partir dels altres dos costats fent servir una fórmula matemàtica estricta, un fill també es deduïa a partir de l’aportació individual de tots dos pares: l’essència del pare i la sustentació de la mare.

Un segle després de la mort de Pitàgores, Plató, mentre escrivia l’any 380 abans de Crist, va quedar captivat per aquesta metàfora. En un dels fragments més intrigants de La república –manllevat parcialment de Pitàgores–, Plató sostenia que, si els fills fossin una deducció aritmètica dels seus pares, aleshores, almenys en principi, la fórmula es podia refutar, perquè si fos així es podrien obtenir fills perfectes a partir de combinacions perfectes de pares que s’aparellessin en moments perfectament calculats. Existia un «teorema» de l’herència; només calia que algú el descobrís. Qualsevol societat que resolgués el teorema i posteriorment n’apliqués les combinacions prescrites asseguraria la producció dels infants més aptes; i donaria peu a una mena d’eugenèsia numerològica: «Quan els vostres guardians desconeguin la llei dels naixements i aparellin nuvis i núvies inoportunament, els fills no es veuran afavorits ni per la naturalesa ni per la sort», acabava dient Plató. Els guardians de la seva república, la seva selecta classe dirigent, un cop desxifrada la «llei dels naixements» vetllarien perquè en el temps a venir només hi hagués aquesta mena d’unions harmòniques «afavorides per la sort». La utopia genètica desembocaria en una utopia política.

* * *

Va caldre un esperit precís i analític com el d’Aristòtil per desmuntar sistemàticament la teoria pitagòrica de l’herència. Aristòtil no era precisament un defensor apassionat de les dones, però tot i així creia en l’ús de la informació empírica per bastir una teoria. Va dedicar-se a analitzar els mèrits i els problemes de l’«espermatisme» recorrent a dades experimentals del món biològic. El resultat, un atapeït tractat titulat La generació dels animals, ha sigut un text fonamental per a la gènetica humana tant com La república de Plató ho ha sigut per a la filosofia política.

Aristòtil va rebutjar la idea que l’herència pogués estar continguda exclusivament en l’esperma o semen masculí. Va observar amb astúcia que els fills poden heretar característiques de la mare i de les àvies igual que en poden heretar del pare i dels avis, i que aquestes característiques poden arribar a saltar-se alguna generació, de manera que desapareguin durant una generació i tornin a aparèixer en la següent. «Dels [pares] estrafets neixen [fills] estrafets», va escriure, «tal com dels coixos neixen coixos i dels cecs neixen cecs, i en general els trets que són contra natura se’ls assemblen, i tenen senyals congènits com ara excrescències i cicatrius. Alguns d’aquests trets s’han arribat a transmetre a tres [generacions]; per exemple, algú que tenia un senyal al braç i el fill va néixer sense, però el nét tenia una taca fosca al mateix lloc, tot i que una mica difusa [...]. A Sicília una dona va cometre adulteri amb un home d’Etiòpia; la filla no va sortir etíop, però la [filla de la] filla sí.» Un nen podia néixer amb el nas o el color de pell de l’àvia, sense que aquest tret fos visible ni en el pare ni en la mare del nen, un fenomen pràcticament impossible d’explicar segons el model pitagòric d’herència purament patrilineal.

Aristòtil va posar en qüestió la idea de «llibreria ambulant» segons la qual el semen arreplegava la informació hereditària circulant pel cos i obtenint «instruccions» secretes de cada una de les parts. «Els homes engendren abans de tenir certs caràcters, com per exemple una barba o uns cabells blancs», va escriure Aristòtil amb perspicàcia; però transmeten aquests trets als fills. A vegades, el tret transmès hereditàriament no és ni tan sols corpori, com per exemple la manera de caminar, o de mirar al buit, o fins i tot un estat d’esperit. Aristòtil sostenia que aquesta mena de trets, que per principi no són materials, no es podien substanciar en forma de semen. Finalment, i potser de manera encara més definitiva, atacava el model de Pitàgores amb l’argument més palmari de tots: no donava explicació de l’anatomia femenina. ¿Com podia un espermatozou patern «absorbir» les instruccions per produir les «parts reproductives» de la seva filla, preguntava Aristòtil, si cap d’aquestes parts no era enlloc del cos del pare? La teoria de Pitàgores era capaç d’explicar tots els aspectes de la gènesi excepte el més fonamental: els genitals.

Aristòtil va proposar una teoria alternativa que era d’allò més radical per la seva època: potser la femella, igual que el mascle, aportava alguna substància real al fetus, una mena de semen femení; i potser el fetus estava format per les aportacions respectives de parts masculines i femenines. Recorrent a l’analogia, Aristòtil va donar a l’aportació masculina el nom de «principi de moviment». Aquí «moviment» no s’ha d’entendre en sentit literal, sinó en el d’instrucció o informació; codi, si es vol fer servir un terme modern. La substància real intercanviada durant el coit no era més que l’exterior d’un intercanvi més desconegut i misteriós. La matèria, en el fons, no era important; el que passava de l’home a la dona no era matèria, sinó un missatge. Igual que el plànol arquitectònic d’un edifici, o que el treball manual d’un fuster sobre la peça de fusta, el semen masculí contenia les instruccions per fer un infant. «[De la mateixa manera que] el fuster no transmet cap element material a la fusta que treballa», va escriure Aristòtil, «sinó que dóna forma a la matèria per mitjà del moviment que crea [...], així la naturalesa fa servir el semen com a eina.»

El semen femení, d’altra banda, aportava al fetus la matèria primera física, com ho és la fusta per al fuster o l’argamassa per a l’edifici: el material i el farciment de la vida. Aristòtil sostenia que la substància real aportada per la femella era la sang menstrual. El semen masculí esculpia la sang menstrual i hi donava forma d’infant. (Avui dia pot semblar una afirmació estrafolària, però també aquí Aristòtil hi aplicava la seva lògica meticulosa. Com que la desaparició de la sang menstrual coincideix amb la concepció, Aristòtil va pressuposar que el fetus devia ser d’aquesta sang.)

Aristòtil es va equivocar en la separació de l’aportació masculina i la femenina en «matèria» i «missatge»; però, de forma abstracta, havia copsat una de les veritats essencials sobre la naturalesa de l’herència. Als ulls d’Aristòtil, la transmissió hereditària era essencialment una transmissió d’informació. Posteriorment, la informació es feia servir per crear un organisme partint de zero: el missatge esdevenia matèria. I, quan un organisme madurava, tornava a generar semen masculí o femení; és a dir, tornava a transformar la matèria en missatge. Així doncs, en comptes d’un triangle pitagòric, el que aquí hi havia en funcionament era un cercle, un cicle: la forma engendrava informació, i després la informació engendrava forma. Bastants segles més tard, el biòleg Max Delbrück va dir fent broma que Aristòtil hauria hagut de rebre pòstumament el premi Nobel... pel descobriment de l’ADN.

* * *

Si l’herència era transmesa com a informació, però, aquesta informació ¿com estava codificada? La paraula codi ve del llatí caudex, el cor llenyós de l’arbre sobre el qual els escrivents gravaven els seus textos. ¿Què era, doncs, el caudex de l’herència? ¿Què s’hi transcrivia, i com? ¿Com s’empaquetava i es transportava la matèria d’un cos al següent? ¿Qui xifrava el codi, i qui el traduïa, per fer un infant?

La resposta més inventiva a aquestes preguntes va ser la més senzilla: no hi havia cap mena de codi. Segons aquesta teoria, l’espermatozou ja contenia un ésser humà en miniatura: un fetus diminut, completament format, arronsat i cargolat en forma de paquet minúscul que esperava el moment que el fessin dilatar-se de mica en mica fins a esdevenir un nadó. D’aquesta teoria n’apareixen variacions en els mites i el folklore medieval. Pels volts del 1520, l’alquimista suís-alemany Paracels va recórrer a la teoria de l’ésser humà en miniatura contingut a l’espermatozou per afirmar que l’espermatozou humà, escalfat amb excrement de cavall i colgat de fang durant les quaranta setmanes d’un embaràs normal, acabava convertint-se en un ésser humà, però amb alguns trets monstruosos. La concepció d’un infant normal no era més que el traspàs d’aquest ésser humà en miniatura –l’homuncle– de l’esperma del pare a l’úter de la mare. A l’úter, l’homuncle creixia fins a adquirir mida de fetus. No hi havia cap codi; tot es limitava a una miniaturització.

Una curiositat característica d’aquesta hipòtesi –anomenada preformació– és que era infinitament recurrent. Com que l’homuncle havia de madurar per engendrar els seus propis fills, havia de tenir homuncles en miniatura preformats dintre seu; éssers humans diminuts continguts a l’interior d’éssers humans com una successió infinita de nines russes, una llarga cadena d’éssers que s’estenia des del present cap al passat fins al primer home, fins a Adam, i també cap al futur. Per als cristians de l’edat mitjana, l’existència d’aquesta cadena d’éssers humans proporcionava una explicació convincent i original del pecat original: com que tots els futurs éssers humans estaven continguts a l’interior de tots els éssers humans, cada un de nosaltres devia estar físicament present a l’interior del cos d’Adam –«surant [...] al ventre del nostre primer pare», segons un teòleg de l’època– durant el decisiu moment de la comissió del pecat. La culpa, doncs, formava part de nosaltres des de milers d’anys abans que nasquéssim: del ventre d’Adam directament a tota la seva descendència. Tots carreguem la seva màcula; però no perquè el nostre remot avantpassat hagués sigut temptat en aquell remot jardí, sinó perquè tots nosaltres, allotjats al cos d’Adam, vam tastar el fruit realment.

L’altra curiositat de la preformació és que eludia el problema de la descodificació. Els primers biòlegs havien sigut capaços d’imaginar el concepte de la codificació –la conversió d’un cos humà en una mena de codi (per osmosi a la manera de Pitàgores)–; però l’acció inversa, és a dir desxifrar aquest codi per tornar a convertir-lo en un ésser humà, feia sortir fum del cap. ¿Com podia ser que una cosa tan complexa com és un ésser humà sorgís de la unió d’un espermatozou amb un òvul? L’homuncle estalviava aquest problema conceptual. Si un infant ja arribava preformat, la seva formació era un simple procés d’expansió, una mena de versió biològica d’una nina inflable. No calia cap contrasenya ni cap codi per desxifrar res. Per engendrar un ésser humà només calia afegir-hi aigua.

Era una teoria tan seductora –tan aparentment real– que ni tan sols la invenció del microscopi va aconseguir assestar l’inevitable cop de gràcia a l’homuncle. L’any 1694, Nicolaas Hartsoeker, físic i microscopista holandès, va donar a conèixer un dibuix d’un ésser minúscul de cap gros arraulit en posició fetal i ficat al cap de l’espermatozou. El 1699, un altre microscopista holandès va assegurar haver trobat éssers homunculars en abundància surant en una mostra d’esperma humà. Com en qualsevol fantasia antropomòrfica –descobrir cares humanes a la lluna, per exemple–, el prisma de la imaginació encara va exagerar més la teoria, i durant el segle xvii van proliferar reproduccions d’homuncles amb la cua de l’espermatozou recreada com a filament capil·lar humà o bé amb el cap de la cèl·lula representat com un diminut crani humà. A finals del segle xvii, la preformació es considerava l’explicació més lògica i més coherent de l’herència humana i animal: les persones venien de persones petites, de la mateixa manera que els arbres adults vénen de petits esqueixos. «A la naturalesa no existeix la generació», va escriure el científic holandès Jan Swammerdam l’any 1669, «sinó únicament la propagació.»

* * *

Però no tothom va quedar convençut que hi hagués éssers humans en miniatura continguts infinitament dintre dels éssers humans. L’objecció principal a la preformació era la suposició que alguna cosa havia de passar durant l’embriogènesi que provoqués la formació de parts de l’embrió completament noves. Els éssers humans no arribaven prèviament arronsats i fets, esperant fer-se grans i prou, sinó que s’havien de generar partint de zero, utilitzant unes instruccions específiques contingudes a l’espermatozou i a l’òvul. Les extremitats, el tors, el cervell, els ulls o la cara –i també el caràcter o les inclinacions hereditàries– s’havien de crear de nou cada vegada que un embrió es transformava en un fetus humà. La gènesi tenia lloc... per mitjà de la gènesi.

¿Quin impuls o quina instrucció feia que l’embrió, i l’organisme que se n’acabava formant, es generés a partir de l’espermatozou i l’òvul? L’any 1768, l’embriòleg berlinès Caspar Wolff va aventurar una resposta elaborant un principi rector –vis essentialis corporis, en va dir– que de manera progressiva dirigeix la maduració d’un òvul fecudat fins a formar un cos humà. Igual que Aristòtil, Wolff va imaginar que l’embrió contenia algun tipus d’informació xifrada –un codi– que no era una simple versió en miniatura d’un ésser humà, sinó unes instruccions per fer un ésser humà partint de zero. A banda d’inventar-se una expressió llatina per designar un principi vague, però, Wolff no va ser capaç d’especificar més. Les instruccions, va suggerir, es barrejaven a l’interior de l’òvul fecudat, i després entrava en acció la vis essentialis, que, com una mà invisible, modelava aquesta massa per fer-ne un cos humà.

* * *

Mentre que els biòlegs, els filòsofs, els exegetes cristians i els embriòlegs s’enfrontaven en debats virulents sobre la preformació o la «mà invisible» al llarg de bona part del segle xviii, a un observador circumstancial se li hauria pogut disculpar que tot plegat no l’impressionés gaire, perquè es tractava d’un tema bastant suat. «Les opinions enfrontades d’avui dia ja existien fa segles», es queixava un biòleg del segle xix, amb raó. De fet, la preformació era en gran mesura una reformulació de la teoria de Pitàgores: l’espermatozou contenia tota la informació per fer un nou ésser humà. I la «mà invisible», per la seva banda, no era més que una versió millorada de la hipòtesi d’Aristòtil: que l’herència estava continguda en forma de missatge per crear matèria (era la «mà» que tenia les instruccions per modelar un embrió).

Amb el pas del temps, totes dues teories van ser defensades amb passió i refutades amb passió idèntica. Tant Aristòtil com Pitàgores l’encertaven en part i s’equivocaven en part. Al començament del segle xix, en tot cas, semblava que tot l’àmbit de l’herència i l’embriogènesi hagués arribat a un punt mort conceptual. Després d’haver donat voltes i voltes a la qüestió de l’herència, els biòlegs teòrics més destacats del món amb prou feines havien avançat gaire més enllà de les reflexions críptiques de dos homes que havien viscut en dues illes gregues uns dos mil anys enrere.

«El més gran dels misteris»

L’hivern del 1831, quan Mendel encara anava a escola a Silèsia, un jove estudiant de sacerdot que es deia Charles Darwin s’embarcava en un bergantí de deu canons, el Beagle, a la badia de Plymouth, a la costa sud-occidental d’Anglaterra. En aquella època Darwin, fill i nét de dos metges de renom, tenia vint-i-dos anys. Tenia la cara ampla i agraciada del pare, la pell de porcellana de la mare, i les celles espesses i voladisses pròpies de la família Darwin des de feia generacions. Havia intentat estudiar medicina a Edimburg, però no se n’havia sortit; esfereït pels «xiscles d’un nen lligat amb corretges enmig de la sang i les serradures de [...] l’amfiteatre d’operacions», havia deixat medicina i s’havia posat a estudiar teologia al Christ’s College de Cambridge. L’interès de Darwin, però, es projectava molt més enllà de la teologia. Reclòs en una habitació de sobre un estanc de Sydney Street, s’havia dedicat a col·leccionar escarbats, a estudiar botànica i geologia, a aprendre geometria i física, i a discutir acaloradament sobre Déu, la intervenció divina i la creació dels animals. Més que la teologia o la filosofia, el que atreia a Darwin era la història natural, l’estudi de la naturalesa aplicant principis científics sistemàtics. Va estudiar amb un altre sacerdot, John Henslow, el botànic i geòleg que havia fundat i cuidava el jardí botànic de Cambridge, l’extens museu d’història natural a l’aire lliure on Darwin va començar a aprendre a col·leccionar, identificar i classificar exemplars d’animals i de plantes.

Hi va haver dos llibres en concret que van inflamar la imaginació de Darwin durant els seus anys d’estudiant. L’un, Teologia natural, publicat el 1802 per William Paley, antic rector de la parròquia de Dalston, exposava un argument que va tenir una profunda influència sobre Darwin. Suposem, va escriure Paley, que una persona que passa caminant per un erm troba casualment un rellotge a terra. El cull, i, quan l’obre, hi descobreix un sofisticat sistema d’engranatges i rodes que giren i formen un mecanisme capaç de mesurar el temps. ¿Oi que seria lògic pressuposar que aquest mecanisme l’havia hagut de fabricar forçosament un rellotger? Doncs la mateixa lògica s’havia d’aplicar a la naturalesa, argumentava Paley. L’estructura sofisticada dels organismes vius i dels òrgans humans –«el pern sobre el qual gira el cap, el lligament de l’interior de la cavitat de l’articulació del maluc»– només podia assenyalar un fet: que tots els organismes havien sigut creats per un constructor d’una excel·lència suprema, per un rellotger diví: Déu.

L’altre llibre, Discurs preliminar sobre l’estudi de la filosofia natural, publicat el 1830 per l’astrònom John Herschel, oferia un punt de vista radicalment diferent. A primer cop d’ull, la naturalesa sembla d’una complexitat extraordinària, reconeixia Herschel. La ciència, però, pot reduir aparentment els fenòmens complexos en relacions de causa i efecte: el moviment és conseqüència d’una força que empeny un objecte; la calor comporta una transferència d’energia; el so és produït per la vibració de l’aire. Herschel no tenia cap dubte que els fenòmens químics, i els biològics de retruc, també es podien atribuir a aquests mecanismes de causa i efecte.

Herschel estava especialment interessat per la creació dels organismes biològics; i aquest esperit metòdic va desglossar el problema en els seus dos aspectes essencials. El primer era el problema de la creació de vida a partir de l’absència de vida: la gènesi ex nihilo. En aquest aspecte no es veia amb cor de posar en qüestió la doctrina de la creació divina. «Remuntar-se a l’origen de les coses i especular sobre la creació no és un assumpte que correspongui al filòsof de la naturalesa», va escriure. Els òrgans i els organismes funcionaven d’acord amb les lleis de la física i la química, però la gènesi de la vida mateixa no es podria comprendre mai per mitjà d’aquestes lleis. Era com si Déu hagués regalat a Adam un laboratori molt bonic al jardí de l’Edèn però li hagués prohibit mirar per sobre de la tàpia del jardí.

El segon aspecte del problema, però, segons Herschel, era més possible de resoldre: quan la vida ja havia sigut creada ¿quin procés generava la variabilitat que s’observa a la naturalesa? ¿Com apareixia una espècie animal nova a partir d’una altra espècie, per exemple? Els antropòlegs, en l’estudi del llenguatge, havien demostrat que les llengües recents havien sorgit de llengües anteriors per mitjà de la transformació de les paraules. La formació de les paraules sànscrites i llatines es podia rastrejar a partir de les mutacions i les variacions d’una antiga llengua indoària, i l’anglès i el flamenc procedien d’una arrel comuna. Els geòlegs havien plantejat que la configuració actual de la terra –les roques, les fondalades i les muntanyes– s’havia format per la transmutació d’elements anteriors. «Els vestigis fets malbé d’eres passades», va escriure Herschel, «contenen [...] records indelebles susceptibles de ser interpretats de forma intel·ligible.» Va ser una intuïció il·luminadora: un científic podia comprendre el present i el futur examinant «els vestigis fets malbé» del passat. Herschel no havia trobat el mecanisme correcte de l’origen de les espècies, però sí que havia fet la pregunta correcta. D’això en va dir «el més gran dels misteris».

* * *

La història natural, la disciplina que va atraure l’interès de Darwin a Cambridge, no estava precisament en disposició de resoldre «el més gran dels misteris» de Herschel. Per als grecs, apassionadament curiosos com eren, l’estudi dels éssers vius havia anat estretament relacionat amb la qüestió de l’origen de la naturalesa. Els cristians de l’edat mitjana, però, no van trigar a adonar-se que aquesta línia de recerca només podia conduir a teories indesitjables. La naturalesa era una creació de Déu; i, per ser del tot coherents amb la doctrina cristiana, els naturalistes havien de relatar la història de la naturalesa a partir del Gènesi.

Un estudi descriptiu de la naturalesa –és a dir la identificació, denominació i classificació de les plantes i els animals– era perfectament acceptable; descrivint les meravelles de la naturalesa, el que en el fons es feia era celebrar l’enorme diversitat d’éssers vius creats per un Déu omnipotent. Un estudi «mecanicista» de la naturalesa, en canvi, podia sembrar el dubte sobre els fonaments mateixos de la doctrina de la creació; preguntar per què i quan s’havien creat els animals, per mitjà de quin mecanisme o quina força, era posar en qüestió el mite de la creació divina i acostar-se perillosament a l’heretgia. No és estrany, doncs, que, a finals del segle xviii, la disciplina d’història natural estigués monopolitzada pels qui es coneixia com a «clergues naturalistes»: rectors, pastors, abats, diaques i monjos que conreaven els seus horts i col·leccionaven exemplars de plantes i d’animals per estar al servei de les meravelles de la creació divina, però que en general evitaven posar-ne en dubte els supòsits fonamentals. L’Església proporcionava a aquests científics un refugi segur, però també els reprimia poderosament la curiositat. Les intimacions a no portar a terme recerques inadequades eren tan estrictes que els clergues naturalistes ni tan sols gosaven posar en qüestió els mites de la creació; era la separació perfecta entre Església i estat mental. La conseqüència va ser una particular distorsió de l’especialitat: mentre que la taxonomia –la classificació de les espècies animals i vegetals– feia grans avenços, les recerques sobre l’origen dels éssers vius quedaven relegades a l’oblit de les coses prohibides. La història natural va passar a ser un estudi de la naturalesa sense història.

Darwin va trobar que aquest estudi estàtic de la naturalesa era contradictori. Considerava que un naturalista havia de ser capaç de descriure l’estat de la naturalesa en termes de causa i efecte, tal com un físic pot descriure el moviment d’una pilota a l’aire. L’essència del geni transgressor de Darwin va ser la seva capacitat de pensar en la naturalesa com a procés, no com a fet; com a progressió, com a història. Era una qualitat que compartia amb Mendel. Observadors obsessius de la naturalesa tant l’un com l’altre, Darwin i Mendel van fer les seves cabdals deduccions formulant variants d’una mateixa pregunta: ¿com es gesta la «naturalesa»? La pregunta de Mendel era microscòpica: ¿com transmet la informació un organisme individual a la descendència de la generació següent? La de Darwin, macroscòpica: ¿com «transmuten» els organismes la informació sobre els seus trets un miler de generacions enllà? Amb el temps, totes dues idees van acabar confluint, i van fer possible la síntesi més important de la biologia moderna i la comprensió més completa de l’heretabilitat humana.

* * *

L’agost del 1831, dos mesos després d’haver-se llicenciat a Cambridge, Darwin va rebre una carta del seu mentor, John Henslow. Hi havia projectada una «campanya» topogràfica per l’Amèrica del Sud, i l’expedició requeria els serveis d’un «científic independent» que pogués col·laborar en la recol·lecció de mostres. Encara que de científic no en tenia gaire (encara no havia publicat cap article científic important), Darwin va ser considerat apte per al càrrec. Havia de navegar en el Beagle; no com a «naturalista consagrat», sinó com a científic en període de formació «perfectament capacitat per recollir, observar i consignar qualsevol cosa digna de ser consignada en història natural».

El Beagle va llevar àncores el 27 de desembre del 1831, amb setanta-tres mariners a bord, i, després d’haver capejat un temporal, va cenyir cap al sud en direcció a Tenerife. A primers de gener, Darwin arrumbava a Cap Verd. El vaixell era més petit del que s’havia imaginat, i el vent més traïdor. El mar no parava d’agitar-se sota els seus peus. Estava sol, marejat i deshidratat, i vivia només a base de pa i panses. Aquell mes va començar a escriure notes al seu diari. Ajagut en una hamaca suspesa sobre els mapes topogràfics esquitxats de sal, es llegia els pocs llibres que s’havia emportat per al viatge: El paradís perdut de Milton (que semblava del tot apropiat al seu estat) i Principis de geologia de Charles Lyell, publicat entre el 1830 i el 1833.

L’obra de Lyell en concret li va causar una gran impressió. Lyell sostenia (amb radicalitat per l’època que era) que les formacions geològiques complexes, com els blocs erràtics o les muntanyes, s’havien originat al llarg de dilatats períodes de temps, i no eren producte de la mà de Déu, sinó de lents processos naturals com l’erosió, la sedimentació i la deposició. Segons Lyell, no era que hi hagués hagut una inundació bíblica colossal, sinó una infinitat d’inundacions; Déu no havia modelat la terra per mitjà de cataclismes singulars, sinó per mitjà d’una infinitat de petites ferides. Per a Darwin, la hipòtesi principal de Lyell –de l’empenta lenta de les forces naturals que modela i remodela la terra, que esculpeix la natura– va resultar un poderós estímul intel·lectual. El febrer del 1832, encara «amb nàusea i malestar», Darwin passava a l’hemisferi austral. Els vents van canviar de direcció, els corrents van mudar el seu curs i tot un món nou va sortir a rebre’l.

* * *

Tal com els seus mentors havien predit, Darwin va resultar ser un recol·lector i observador de mostres excel·lent. A mesura que el Beagle anava resseguint a salts la costa oriental de l’Amèrica del Sud, passant per Montevideo, Bahía Blanca i Puerto Deseado, ell feia incursions per les badies, els boscos humits i els penya-segats, i tornava a bord amb un mostrari variat d’esquelets, plantes, despulles d’animal, pedres i petxines; «un carregament de coses sense cap valor aparent», deia el capità, queixant-se’n. El territori va proporcionar a Darwin no només abundància d’exemplars vius, sinó també fòssils antics, que va disposar a coberta en llargues rengleres com si hagués fundat el seu museu particular d’anatomia comparada. El setembre del 1832, mentre explorava els penya-segats grisos i les badies somes de fons argilós de prop de Punta Alta, va descobrir un impressionant cementiri natural amb tot d’ossos fossilitzats de grans mamífers extingits escampats davant seu. Com un dentista embogit, va desencastar de la roca la mandíbula d’un fòssil, i la setmana següent hi va tornar per extraure del quars un crani de grans dimensions. El crani pertanyia a un megateri, una forma gegantina de peresós.

Aquell mes, Darwin va trobar més ossos escampats entre els còdols i les roques. El novembre va pagar divuit penics a un camperol uruguaià per un fragment d’un crani colossal d’un altre mamífer extingit: una mena de rinoceront, del gènere Toxodon, que tenia unes dents d’esquirol molt grosses i que antigament vagava per aquelles planes.

«He tingut moltíssima sort», va escriure. «Alguns d’aquests mamífers eren gegantins, i n’hi ha molts de nous.» Va arreplegar trossos d’una mena de conillet d’Índies de la mida d’un porc, escates de la cuirassa d’un armadillo gros com un tanc, més ossos mastodòntics de peresosos mastodòntics, ho va embalar tot i ho va enviar a Anglaterra.

El Beagle va doblar l’esmolat bec de ganxo de la Terra del Foc i va començar a pujar per la costa occidental de l’Amèrica del Sud. El 1835, el vaixell sortia de Lima, a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos