Aleshores l’Alba es va aixecar i va tancar el llum del menjador. La Laura va entrar amb el pastís, intentant que la flama de les espelmes no s’apagués abans d’arribar a la taula. Tots es van posar a cridar i en Ferran, que fins aquell moment havia dissimulat les quatre copes que havia begut de més, va començar a cantar moltes felicitats, mentre els altres repetien «que bufi, que bufi i que demani un desig!». L’Àngel s’hauria volgut fondre com la cera vermella que regalimava pel tres i pel vuit clavats al centre del milfulls, però va mirar un instant la Laura, que s’havia quedat al seu costat i li somreia: «Va, demana un desig», li va dir mentre li tornava a somriure d’aquella manera que se li feien els ulls petits. I ell va apagar d’una bufada les dues espelmes mentre en Dani feia espetegar el tap de l’ampolla de cava i en Carles immortalitzava el moment amb la càmera del mòbil.

A la matinada, quan va arribar a casa, va veure la trucada perduda. En Pol li havia deixat un missatge a la bústia de veu: «Ei! Felicitats! Trenta-vuit primaveres, nen. Suposo que deus estar de celebració, demà miro de fer-te un truc i parlem. Passa-ho bé!». Va pensar a tornar-li la trucada, però a Nova York devia ser gairebé mitjanit, i potser ni tan sols li havia trucat des de Nova York, perquè en Pol viatjava sovint. Va despullar-se amb calma i va abaixar les persianes de l’habitació. Clarejava i no li agradava anar a dormir amb llum de dia, havia begut força i li començava a fer mal el cap. Abans de ficar-se al llit, va mirar les fotografies que havien fet: les del sopar, les del bar on havien anat després i les de la discoteca, que es veien totes borroses. Al final en va triar una i va escriure el text: «Gràcies, un any més vell, però no més savi». I va enviar el whatsapp al seu amic. A la fotografia, hi apareixien ell i la Laura, somrient, amb el pastís d’aniversari: va, demana un desig. Ell i la Laura al seu costat.

Així va ser com va començar tot, el 15 d’abril del 2017.

Tres noms dins d’una ampolla

1

Igual que els dies anteriors, l’Àngel ha estat tot el matí ficat a la biblioteca del Museu Arqueològic, i ja li sembla que pertany més a l’edat de ferro que al segle XXI. Encara li queden dos estudis per revisar, però s’hi posarà a la tarda. S’acomiada de la bibliotecària, que durant aquests dies li ha facilitat tots els llibres, articles i informes que tenia a l’abast, i baixa al vestíbul. A fora, connecta el mòbil, camina a poc a poc fins al Museu Nacional d’Art i seu a les escales que hi donen accés. Uns turistes s’hi fan fotografies inclinant la càmera en contrapicat per intentar captar la monumentalitat de l’edifici. No té gaire temps per dinar, però pensa que menjarà qualsevol cosa en algun bar proper i segueix assegut mirant la panoràmica de Barcelona que s’estén als peus de Montjuïc, des de la plaça d’Espanya fins al Tibidabo. Aquest cop sí, que se’n sortirà. Només necessitava una setmana de festa per tancar-se a la biblioteca i donar l’embranzida definitiva a la seva idea. A finals de setmana podrà tenir un esquema més o menys decent del projecte de tesi per presentar al tutor. Fa massa anys que hi dona voltes i sap que si no aconsegueix sortir-se’n ara, ja no ho farà mai. Ha decidit que se centrarà en els assentaments del Priorat i les Terres de l’Ebre: el Calvari del Molar, la Ferradura d’Ulldecona i, potser, Sant Jaume d’Alcanar. La documentació sobre l’organització social de les comunitats protohistòriques a Catalunya no és tan extensa com ell voldria i li fa por precipitar-se com l’altra vegada. «La seva proposta de tesi, Sr. Rius, és de les més apassionants que he llegit mai —li va dir el seu tutor—, llàstima que no sigui possible demostrar pràcticament cap de les seves hipòtesis. Investigui, analitzi, compari, provi. Això és l’únic que compta.»

Observa el trànsit dens de la plaça d’Espanya, la filera de taxis grocs i negres davant de l’hotel Plaza. Li ha costat molt centrar-se únicament en allò que pot investigar, analitzar, comparar i provar, però aquesta vegada ha estat molt estricte amb si mateix i no ha deixat que cap hipòtesi fantasiosa se li coli en el projecte. El mòbil li comença a sonar a la butxaca de l’abric. És l’Olga, del museu, que l’ha anat a buscar a la biblioteca i no l’hi ha trobat: que on s’ha ficat, que ella havia pensat dinar per allà, que si vol que dinin junts. Però ell li diu que no pot, que ha de fer uns encàrrecs abans de tornar a la biblioteca i té el temps just. Penja i segueix assegut a les escales. Al matí feia un dia assolellat, però ara han aparegut uns núvols grisos a la banda del Tibidabo.

Arran de l’exposició de ceràmica àtica que han muntat a l’Arqueològic, la seva relació amb l’Olga s’ha anat fent més estreta gairebé sense adonar-se’n, i ara ella li truca per dinar i per anar al cinema, mentre l’Àngel comença a sentir un nus a la boca de l’estómac que l’obliga a dir-li que ha de fer uns encàrrecs o que ja ha quedat amb algú, perquè no té cap intenció que la relació amb ella vagi més enllà del museu. L’exposició de ceràmica es va inaugurar fa un parell de dies. Tot va anar bé i hi va assistir prou gent. Havien fet molta publicitat. Banderoles i cartells en algunes marquesines d’autobús amb la imatge del Crater de l’infern, una peça de ceràmica de figures roges, probablement del segle VI aC, que els ha cedit el Museu Britànic de Londres.

S’aixeca i s’encamina cap a la plaça d’Espanya, lluny dels llocs on sap que l’Olga i els altres van a dinar. Al vespre ha de pensar a escriure a en Pol per parlar-li de l’exposició. Li explicarà que tot va anar molt bé, fantàstic; potser exagerarà una mica i tot. Passa per davant de les fonts de Montjuïc, observa l’aigua quieta, estancada. Els núvols grisos que hi havia a la banda del Tibidabo s’han anat fent espessos i negres. A la tarda plourà.

Quan arriba a casa al vespre, es posa davant de l’ordinador. Fa temps que ha adaptat com a despatx l’habitació que ocupava en Pol quan compartien pis. Se les van rifar a sorts i a en Pol li va tocar la que donava a la Gran Via, que és una mica sorollosa, però també la més gran i la que té més llum. Obre el correu electrònic per escriure-li sobre l’èxit de l’exposició i alguna cosa més que li ha vingut al cap durant la tarda, però finalment no ho fa, perquè a la safata d’entrada se li descarrega un missatge del seu amic.

De: pol@meltzerferrergallery.com

Per a: angelrius79@gmail.com

Hi! espero q anés b la inauguració de l’expo. et volia trucar ahir, xo vaig anar a tope de feina i no vaig trobar el moment. ja m'explicaràs, espero que fos un hit.

per cert, l’Agnès m’ha dit q la venda del pis del pare està pràcticament tancada, avui han signat les arres. Tenim notari el proper dilluns 26 i havia pensat arribar el dissabte 24 i agafar-me uns dies d festa. Així q si la teva proposta segueix en peu, doncs sí, mira, m’estaré uns quants dies a casa teva. tinc ganes de veure’t i de conèixer la Laura. prometo no molestar-vos gaire, serà com si no hi fos... em fa il·lusió tornar al pis.

See u,

P.

P.D.: la Sophie no vindrà pq té molta feina i no s’ho podrà arreglar.

----------------------------------

Meltzer & Ferrer Gallery (SoHo)

464 West Broadway

(between Prince & Houston)

New York, NY 10012

(212) 288-5548

Meltzer & Ferrer Gallery (Chelsea)

527 W. 22nd Street

(between Tenth Ave. & Eleventh Ave.)

New York, NY 10011

(212) 256-5141

www.meltzerferrergallery.com

←Respondre ←Reenviar

L’Àngel llegeix el correu un parell de vegades, però el missatge és prou clar i no es presta a malentesos. Fa unes setmanes en Pol ja li va explicar que la seva germana havia parlat amb uns compradors interessats en el pis del seu pare i que potser hauria de venir a Barcelona properament. Aixeca la vista de la pantalla i mira la fotografia que té penjada a la pissarra del davant, al costat d’uns quants pòstits: ell i la Laura a la festa del seu aniversari de l’any passat, ella somrient, ell a punt de bufar les espelmes clavades al milfulls. S’aixeca i s’acosta a la finestra. A fora plou. Les llums dels cotxes i dels fanals es reflecteixen a l’asfalt mullat, i el nom d’una sala de festes, a l’altra banda de la Gran Via, brilla amb lletres de neó roses.

«A casa hi tinc una màquina màgica. Si hi tires una moneda, en surt una joguina», li havia dit una veu darrere seu mentre eren a la fila per entrar a l’aula de primer de bàsica. I ell, que llavors ja tenia una fe que no ha perdut mai, va convèncer la seva mare perquè el dissabte a la tarda el deixés anar a casa del nen nou de la classe. La família d’en Pol s’havia instal·lat en un pis no gaire lluny d’on tenia la merceria la mare de l’Àngel, i una clienta ja li havia explicat que l’home era metge, el doctor Fontana, que havia començat a visitar a l’ambulatori, que la dona semblava força més jove que ell i que tenien un nen de l’edat de l’Àngel i una nena un parell d’anys més petita. Perquè a la botiga de la seva mare, tard o d’hora, s’acabava sabent tot. L’Àngel va anar, doncs, a casa d’en Pol amb un duro a la butxaca que havia sacrificat de la paga que cada setmana li donaven per comprar un sobre de cromos de la sèrie V. Per això es va quedar amb un pam de nas quan va veure que la màquina màgica no era més que una guardiola en forma de caixa que s’empassava la moneda amb avidesa però no escopia cap joguina. Com a compensació per les il·lusions frustrades i, sobretot, pel fet d’haver-se quedat sense cromos aquella setmana, en Pol li va oferir el seu àlbum complet perquè triés un dels cromos que li faltaven. Va escollir el de la Jane Budler, que interpretava la líder alienígena, enfundada en l’uniforme vermell, amb la mirada entre múrria i desafiant, una mà a la cintura i l’altra empunyant una arma. Era un dels cromos més difícils de trobar, perquè no sortia mai als sobres que venien al quiosc. Vint anys després, quan van anar a compartir aquell pis de la Gran Via, que havia estat dels avis de l’Àngel i que els seus pares els havien llogat per un import simbòlic, van aparèixer els col·leccionables de V entre les coses del trasllat. A l’àlbum d’en Pol hi faltava encara aquell cromo.

«Si hagués sabut que no el tornaria a aconseguir, no te l’hauria donat», va dir en Pol. I es va posar a saltar pel menjador i a cantar «our house, in the middle of our street, our house, in the middle of our street» mentre es disposava a clavar amb xinxetes un cartell de Madness a la paret del menjador del seu nou pis compartit.

Una de les lletres de neó roses de la sala de festes comença a fer pampallugues i, al cap d’un moment d’intermitències, s’apaga de cop. Està caient un bon xàfec. Se sent l’aigua que rebot amb força sobre l’asfalt mullat, pica contra els vidres, s’estavella a l’ampit de les finestres i a les rajoles dels terrats i dels balcons. L’Àngel torna a la taula i seu davant de l’ordinador.

De: angelrius79@gmail.com

Per a: pol@meltzerferrergallery.com

Ei!!!

Bona notícia, la venda del pis. Per descomptat que et pots estar a casa. La Laura ha marxat aquesta setmana a El Salvador per un treball d’investigació i encara no serà aquí quan vinguis. Li sabrà greu no veure’t. Informa’m de l’hora que arribes. M’alegro que tornis a Barcelona, encara que només sigui per això del pis.

Per cert, la inauguració de l’expo va ser tot un èxit, avui han sortit alguns articles a la premsa i estem molt contents del resultat. Ara només cal esperar que hi hagi visites...

Parlem!

Envia        Desa ara        Descarta

Clica sobre el botó d’enviar i el correu desapareix de la pantalla. Un missatge li indica que s’ha enviat correctament. El desa dins de la carpeta POL, on té guardada tota la correspondència que ha mantingut amb el seu amic des de mitjan abril de l’any passat, just després del seu aniversari. A vegades obre la carpeta i rellegeix algun correu. Normalment sempre comença pels més antics i va resseguint la seva història epistolar com si se la volgués aprendre de memòria.

2

De: pol@meltzerferrergallery.com

Per a: angelrius79@gmail.com

T’he tornat a trucar dues vegades xo em salta el contestador. de totes maneres ja he vist per la foto q em vas enviar que t’ho vas passar molt molt b a la festa d’aniversari... qui és la q bufa les espelmes amb tu? està bona i sembla simpàtica. Sí q ho tenies amagat, cabró.

Ja parlarem, ara he d’anar a un còctel de gent divina a somriure i raspallar compradors potencials.

P.

----------------------------------

Meltzer & Ferrer Gallery (SoHo)

464 West Broadway

(between Prince & Houston)

New York, NY 10012

(212) 288-5548

Meltzer & Ferrer Gallery (Chelsea)

527 W. 22nd Street

(between Tenth Ave. & Eleventh Ave.)

New York, NY 10011

(212) 256-5141

www.meltzerferrergallery.com

←Respondre ←Reenviar

De: angelrius79@gmail.com

Per a: pol@meltzerferrergallery.com

Ei, em sap greu, em vaig quedar sense bateria, ja vaig veure les trucades. L’aniversari va anar bé, sí.

La Laura és una amiga... O alguna cosa semblant, encara no ho sé ben bé.

Somriure i raspallar? Segur que has sabut desplegar tot el teu repertori d’habilitats.

←Respondre ←Reenviar

De: pol@meltzerferrergallery.com

Per a: angelrius79@gmail.com

Se’n diu tenir charm, my friend; i sí, tinc un repertori extens i molt eficaç q ahir em va permetre col·locar un Godwin per 50.000 $. Godwin és la nostra gran aposta: un artista emergent, jove, pedant, egocèntric, descarat i addicte a tot q pinta quadres enormes pq es deu pensar q quedaran + b a les parets dels museus... com molts, però a diferència dels altres aquest és bo o almenys no intenta imitar Pollock, q ja és molt! Per cert, d’on l’has tret, aquesta Laura?

P.

----------------------------------

Meltzer & Ferrer Gallery (SoHo)

464 West Broadway

(between Prince & Houston)

New York, NY 10012

(212) 288-5548

Meltzer & Ferrer Gallery (Chelsea)

527 W. 22nd Street

(between Tenth Ave. & Eleventh Ave.)

New York, NY 10011

(212) 256-5141

www.meltzerferrergallery.com

←Respondre ←Reenviar

De: angelrius79@gmail.com

Per a: pol@meltzerferrergallery.com

M’alegro molt de la venda del teu Godwin. Amb totes les qualitats que dius que té estic segur que arribarà lluny...

La Laura fa classes d’antropologia a la Uni i és del grup de recerca on col·laboro des de fa uns mesos. El meu tutor de tesi em va proposar de participar-hi i allà ens vam conèixer. Et sembla bé?

←Respondre ←Reenviar

De: pol@meltzerferrergallery.com

Per a: angelrius79@gmail.com

Tens la meva benedicció.

P.

Sent from my iPhone.

←Respondre ←Reenviar

3

Fa dos dies que no para de ploure, i des de darrere dels finestrals del cafè observa els transeünts que caminen per la Gran Via arrupits sota el paraigua i algun incaut que corre al descobert intentant aixoplugar-se sota teulats i balconades. Com que a la biblioteca del museu no es concentrava, ha marxat a casa, però allà tampoc no hi havia manera i ha agafat el portàtil i ha anat al cafè que hi ha a un parell de carrers, un lloc amb taules de marbre, barra de fusta i el terra de rajoles blanques i negres, com si fos un tauler d’escacs. Des que en Pol li va enviar aquell correu electrònic on li deia que vindria a Barcelona que el neguit no el deixa viure, però a la cafeteria ha aconseguit concentrar-se una mica i acabar d’escriure el projecte de tesi que enviarà demà al seu tutor. Guarda el document, apaga l’ordinador i demana un altre cafè llarg i un entrepà, que es menja mentre rumia en tot el que ha de preparar per a l’arribada del seu amic. A fora segueix caient la mateixa pluja fina i persistent. També plovia a bots i barrals el dia que en Pol va anar a casa seva i li va donar la notícia sobre la Lisa que els canviaria la vida.

La Lisa era la mare d’en Pol i de l’Agnès, i ell sempre havia pensat que era diferent de les altres mares. No era com la seva ni com la de cap altre company de l’escola ni del barri. A ella li agradava La família Monster, els ensenyava les cançons de Parchís i d’en Xesco Boix i s’havia fet una perruca amb escubidús de diferents colors per imitar la Bruja Avería; la Lisa els explicava històries extraordinàries, com la del gran tauró o la de la ciutat d’Is, i els duia a veure el mar. Quan tenien dotze anys, un dia de principis d’estiu, els va portar tots tres a l’escullera, els va apropar

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X