1

Dos anys abans d’anar-se’n de casa, el meu pare li va dir a la meva mare que jo era molt lletja. Una frase pronunciada en veu baixa, al pis que, acabats de casar, s’havien comprat al Barri Alt, al capdamunt del carrer San Giacomo dei Capri. Tot (els espais de Nàpols, la llum blava d’un febrer glaçat, aquelles paraules) va quedar paralitzat. En canvi jo vaig lliscar enllà i continuo lliscant encara ara, dins d’aquestes ratlles que em volen donar una història mentre, efectivament, no soc res, res de meu, res que hagi començat mai de debò o s’hagi acomplert realment mai: només un embolic que ningú, ni tan sols qui en aquest moment escriu, sap si conté el fil correcte d’una narració o no passa de ser un dolor embullat, sense redempció.

2

El vaig estimar molt, el meu pare; era una persona cordial en tot moment. Tenia unes maneres delicades perfectament coherents amb un cos tan magre que sempre semblava que la roba li anés baldera, cosa que als meus ulls li donava un aire d’una elegància inimitable. Tenia els trets de la cara delicats, i res (els ulls profunds de pestanyes llargues, el nas de disseny impecable, els llavis inflats) en malmetia l’harmonia. A mi se m’adreçava sempre amb un posat alegre, tant si estàvem de bon humor com si no, i no es tancava a l’estudi (es passava la vida estudiant) si primer no m’havia arrencat un somriure. Li agradaven especialment els meus cabells, però ara se’m fa difícil de dir quan me’ls va començar a lloar, potser ja des dels dos o tres anys. El que és segur és que durant la meva infantesa teníem converses com ara aquesta:

—Quins cabells més bonics, que ben fets, que me’ls regales?

—No, que són meus.

—Una mica de generositat, no?

—Si vols te’ls deixo.

—Perfecte. Tampoc te’ls penso tornar...

—Però si tu ja tens els teus.

—Són els que ja t’he pres.

—No és veritat, mentider.

—Mi-te’ls: eren tan bonics que te’ls vaig prendre.

Jo els hi mirava per jugar, sabia que no me’ls prendria mai. I reia, em feia uns tips de riure de por; m’hi divertia més que amb la mare. Sempre em volia prendre alguna cosa, una orella, el nas, la barbeta...; deia que eren tan perfectes que no hi podia viure sense. El to en què ho deia m’encantava, em demostrava contínuament com li era jo d’indispensable.

No cal dir que no era així amb tothom. De vegades, quan se sentia molt implicat en alguna cosa, tendia a alternar dissertacions finíssimes i emocions incontrolables en un to agitat. Altres vegades, en canvi, anava per feina i recorria a frases breus, extremament precises, tan denses que ningú gosava contradir-lo. Eren dos pares molt diferents del que jo estimava, i havia començat a descobrir que existien cap als set o vuit anys, quan el sentia discutir amb amics i coneguts que de vegades venien a casa per participar en reunions molt animades sobre problemes que jo no entenia ni gota. Normalment m’estava amb la mare a la cuina i no feia gaire cas de com discutien pocs metres més enllà. Però de tant en tant, com que la mare tenia feina i també es tancava a la seva habitació, jo em quedava sola al passadís jugant o llegint, sobretot llegint, crec, perquè el pare llegia moltíssim, la mare també, i jo volia ser com ells. No feia ni cas de la cridòria i només deixava de llegir o de jugar quan sobtadament es feia el silenci i emergien aquelles veus estranyes del pare. A partir d’aquell moment dictava llei i jo esperava que la reunió s’acabés per veure si tornava a ser el de sempre, el dels tons atents i afectuosos.

El dia que va pronunciar aquella frase acabava de saber que jo no havia tret gaire bones notes. Tota una novetat. Des de primer de primària l’escola sempre m’havia anat molt bé; fins als dos últims mesos. Però per a ells els meus resultats acadèmics eren importantíssims, i amb les primeres males notes s’havien alarmat, sobretot la mare.

—Què passa?

—No ho sé.

—Has d’estudiar.

—Ja estudio.

—Doncs com és això?

—Hi ha coses que me’n recordo i coses que no.

—Doncs tu estudia fins que te’n recordis de tot.

Jo estudiava i estudiava, però els resultats no milloraven. Aquella tarda en concret la mare havia anat a parlar amb els mestres i n’havia tornat molt disgustada. No m’havia renyat, ells no em renyaven mai. Només m’havia dit: la més descontenta és la professora de matemàtiques, però diu que si vols te’n sortiràs. I se n’havia anat a la cuina a preparar el sopar. De seguida va arribar el pare, i jo des de l’habitació només sentia que li resumia les queixes dels professors i que per justificar-me al·legava els canvis de la preadolescència. Però ell la va tallar i amb una de les tonalitats que amb mi no feia servir mai (fins i tot amb una concessió al napolità, a casa nostra radicalment prohibit) se li va escapar allò que segur que no hauria volgut que se li escapés:

—Què t’empatolles de l’adolescència! Fa cada vegada més cara de Vittoria.

Si hagués sabut que el sentia estic seguríssima que no hauria parlat d’aquella manera tan i tan diferent de la nostra lleugeresa riallera de sempre. Tots dos es pensaven que la porta de la meva habitació estava tancada, jo la tancava sempre, i no es van adonar que un dels dos l’havia deixada oberta. I així va ser com a dotze anys vaig saber de boca del pare, ofegada per l’esforç de xiuxiuejar, que m’anava tornant com la seva germana, una dona en la qual (l’hi havia sentit dir de tota la vida) s’ajuntaven a la perfecció lletjor i maldat.

Aquí se’m podria objectar: no exageris, el teu pare no va dir literalment «la Giovanna és lletja». D’acord, no era persona de dir coses tan brutals com aquesta. Però jo estava travessant un període de molta fragilitat. Feia quasi un any que tenia la regla, els pits despuntaven massa i tot, i jo me’n donava vergonya, tenia por de fer pudor, em rentava cada dos per tres, me n’anava a dormir desmenjada i em llevava desmenjada. L’única cosa que em consolava, en aquella temporada, l’única seguretat que tenia era que ell ho adorava tot, absolutament tot, de mi. Per això aquella comparació amb la tieta Vittoria va ser pitjor que si hagués dit: la Giovanna abans era bonica i ara s’ha fet lletja. A casa el nom de Vittoria sonava igual que el d’un ésser monstruós que empastifa i infecta tot el que toca. Jo en sabia ben poca cosa, d’ella, l’havia vista molt poques vegades, però l’únic que recordava d’aquelles trobades, i aquest era el punt neuràlgic, era l’angúnia i la por. No l’angúnia i la por que em podia fer ella en carn i ossos, perquè no la recordava gens ni mica. No, l’angúnia i la por que veia en els meus pares, això era el que m’espantava. El pare sempre havia parlat de la seva germana en un to inquietant, com si ella practiqués rituals vergonyosos que l’embrutien i que embrutien tothom que hi tingués tractes. En canvi la mare no l’esmentava mai, i encara més, si intervenia en les esbravades del marit era per fer-lo callar, com si temés que ella, fos on fos, el pogués sentir i immediatament arrenqués a córrer San Giacomo dei Capri amunt, per llarg i costerut que fos el carrer, a grans gambades, carregada amb totes les malalties dels hospitals de la zona, volés fins al sisè pis del nostre edifici, fes miques el mobiliari de casa tot llançant negres llamps embriacs pels ulls i li ventés bufetada al menor intent de protesta.

Naturalment jo intuïa darrere d’aquella tensió una història d’ofenses causades i rebudes, però aleshores no en sabia res, de peripècies familiars, i sobretot no comptava aquella tieta terrible entre els meus familiars. Era un papu de la infantesa, una silueta seca i espellifada, una figura amagada en algun racó de casa que esperava la foscor per sortir d’un bot. Com podia ser, doncs, que així, sense més ni més, descobrís que m’estava sortint una cara com la seva? A mi? A mi, que fins aquell moment m’havia considerat bonica i estava segura, gràcies al pare, que ho seria sempre? Jo, que pel que ell mateix deia, creia tenir una cabellera esplèndida, jo que volia que m’estimessin tant com m’estimava ell, com m’havia avesat a creure’m, jo que ja patia perquè de cop i volta percebia els meus pares decebuts amb mi, i aquell disgust em neguitejava i ho enfosquia tot?

Vaig esperar la resposta de la mare, però no em va reconfortar. Encara que odiava tota la parentela del marit i detestava la cunyada com es detesta una sargantana que se t’enfila per la cuixa, no el va pas escridassar, dient, per exemple: que ets boig?, la meva filla i la teva germana no tenen res en comú; no, es va limitar a un trist i brevíssim: no home, què dius. I jo, allà a la meva habitació, em vaig afanyar a tancar la porta per no sentir res més. Vaig plorar en silenci i no vaig parar fins que el pare va venir a avisar (aquest cop amb la veu bona) que el sopar era a taula.

Vaig anar cap a la cuina amb els ulls eixuts i em va tocar entomar, amb la vista clavada al plat, un seguit de bons consells per millorar el meu rendiment acadèmic. Havent sopat me’n vaig tornar a fer veure que estudiava mentre ells s’escarxofaven davant de la tele. El dolor que sentia no cessava, ni tan sols afluixava. Per què havia pronunciat aquella frase, el pare, i per què la mare no l’havia desmentit amb decisió? Era una desil·lusió momentània davant les meves males notes o una alarma que no tenia res a veure amb l’escola i que ves a saber des de quan durava? ¿I ell, ell sobretot, havia dit aquella cosa tan lletja pel disgust del moment o, amb la seva mirada penetrant, de persona que ho sap i ho veu tot, feia temps que havia detectat indicis de la meva avaria futura, d’un mal que s’obria pas i que l’amoïnava i contra el qual ni ell mateix sabia com comportar-se? Vaig passar tota la nit desesperant-me. Al matí vaig arribar a la conclusió que si em volia salvar havia d’anar a veure realment com era la cara de la tia Vittoria.

3

No va ser una tasca fàcil. El pare (en una ciutat com Nàpols, farcida de famílies plenes de branques que, per més que es barallin, amb vessament de sang i tot, acaben sense tallar mai completament les relacions) vivia a l’inrevés, absolutament autònom, com si no tingués consanguinis, com si hagués sorgit per generació espontània. Amb els pares i el germà de la meva mare jo sí que hi havia tingut tractes sovint, naturalment. Eren tots persones afectuoses que em feien una pila de regals, i fins que els avis no van ser morts (primer ell i un any després ella: absències sobtades que m’havien afectat, la mare havia plorat igual que ploràvem les nenes quan ens fèiem mal), fins que el meu oncle no se’n va haver anat a treballar lluny de casa, havíem mantingut amb ells un tracte molt freqüent i joiós. I en canvi de la parentela del pare no en sabia pràcticament res. Havien fet acte de presència a la meva vida en rares ocasions (casaments, funerals) i sempre en un ambient d’afecte tan fals que no n’havia tret sinó la incomoditat del contacte obligat: digues hola a l’avi, fes un petó a la tia. Per aquella banda, doncs, no havia sentit mai gaire interès, perquè a sobre després d’aquelles trobades els meus pares estaven neguitosos i, de comú acord, les oblidaven com si s’haguessin vist embolicats en una representació de pa sucat amb oli.

Cal dir que si els parents de la mare vivien en un espai concret de nom suggestiu, el Museu (eren els avis del Museu), l’indret on residien els del pare era indefinit, sense nom. Jo només tenia clara una cosa: que per anar-los a visitar calia baixar, baixar molt, cada vegada més, fins al fons de tot de Nàpols, i el viatge es feia tan llarg que em semblava que vivíem en dues ciutats diferents. De fet durant molt de temps en vaig estar convençuda. Nosaltres ens estàvem a la zona alta de Nàpols i per tant, anéssim on anéssim, sempre havíem de tirar avall. Els pares només baixaven de bon grat fins al barri del Vomero, i ja amb una mica més de mandra fins a la casa dels avis al Museu. I tenien les amistats sobretot a via Suarez, a la plaça degli Artisti, a via Luca Giordano, via Scarlatti, via Cimarosa, carrers que jo coneixia perquè era on també vivien molts dels meus companys de classe. Sense comptar que tots anaven a parar a la Floridiana, un lloc que jo m’estimava molt, on ma mare m’havia dut que em toquessin l’aire i el sol d’ençà que vaig néixer i on havia passat hores molt agradables amb dues amiguetes de la primera infantesa, l’Angela i l’Ida. No era fins que deixaves enrere aquells topònims, tots feliçment acolorits de plantes, trossets de mar, jardins, flors, jocs i maneres educades, que començava la baixada de debò, la que enutjava tant els meus pares. Per feina, per anar a comprar, per la necessitat que sobretot ell tenia d’estudi, de vida social i de debat, baixaven cada dia, generalment amb funicular, fins al barri de Chiaia, fins a via Toledo, i des d’allà feien cap a la plaça Plebiscito, la Biblioteca Nacional, Port’Alba, via Ventaglieri i via Foria, i com a molt a la plaça Carlo III, on hi havia l’escola de la mare. Aquells noms jo també els sabia (els pares els deien contínuament), però no passava sovint que m’hi duguessin i potser per això no em feien posar tan contenta. A fora del Vomero la ciutat pràcticament no era cosa meva, de fet com més cap a la plana ens movíem més desconeguda em resultava. Per això era lògic que les zones on vivien els parents del pare tinguessin, als meus ulls, l’aire del món salvatge encara per explorar. Per a mi no solament no tenien nom sinó que, per la manera com ells dos s’hi referien, me les imaginava difícils d’arribar-hi. Cada vegada que calia anar-hi, els meus pares, habitualment plens d’energia i de bona disposició, semblaven especialment fatigats, ansiosos. Jo era petita però aquella tensió, aquelles converses (sempre iguals), m’han quedat gravades.

—André —deia la mare amb veu exhausta—, vesteixe’t, va, que hem de sortir.

Però ell continuava llegint i subratllant pàgines amb el mateix llapis amb què escrivia en una llibreta que tenia al costat.

—André, que farem tard i s’enfadaran.

—Tu ja estàs preparada?

—Sí.

—I la nena?

—La nena també.

Aleshores el pare deixava caure llibres i quaderns a l’escriptori i es posava una camisa neta i el vestit de mudar, però en silenci, tens, com si repassés mentalment el guió d’un paper que li tocava fer. Mentrestant la mare, que de preparada no ho estava gens, no parava de revisar el seu propi aspecte, el meu i el del pare, com si la vestimenta adequada fos l’única cosa que ens garantia poder tornar a casa sans i estalvis. En resum, era evident que en cada una d’aquelles ocasions ells consideraven que s’havien de defensar de llocs i de persones dels quals a mi, per no intranquil·litzar-me, no em deien res. Però jo en percebia igualment el neguit anòmal, o més ben dit el reconeixia, sempre hi havia estat, tal vegada era l’únic record angoixant en una infantesa feliç. El que feia que em preocupés eren frases com aquesta, d’altra banda pronunciades en un italià que semblava, no sé com dir-ho, trontolladís:

—Sobretot, la Vittoria deixa-la que digui el que vulgui, tu fes com si no la sentissis.

—O sigui que si diu bajanades jo callo?

—Sí, recorda’t que hi ha la Giovanna.

—D’acord.

—No diguis d’acord si després has de fer el que et sembla. Un petit esforç. Mitja hora i tornem.

No m’enrecordava de quasi res, d’aquelles sortides. Brunzits, calor, petons ràpids al front, mots dialectals, pudor que segurament despreníem tots a causa de la por. Amb els anys aquest clima m’havia convençut que la família del meu pare (siluetes cridaneres d’una mala educació ben empipadora, especialment la de la tia Vittoria, la més fosca, la més mal educada) constituïen un perill, encara que no se sabia ben bé en què consistia. Era el barri on vivien? O els perillosos eren els avis, els oncles i els cosins? O només la tia Vittoria? Semblava que els únics de saber-ho fossin els meus pares, i ara que jo sentia la necessitat de saber com era la meva tia, quina mena de persona, no tenia altre remei que demanar-los-ho. Però per altre preguntes que els fes, què en trauria? O es desempallegarien de mi amb una frase amable (ara vols veure la teva tia, la vols visitar, però quina necessitat en tens?) o s’alarmarien i mirarien de no esmentar-la mai més. Per això vaig pensar que una bona manera de començar era buscar una foto seva.

4

Vaig aprofitar una tarda que tots dos eren fora de casa per anar a remenar en un moble del seu dormitori on la mare guardava molt ben ordenats els àlbums de fotos, les seves, les del pare i les meves. Me’ls sabia de memòria, aquells àlbums, els havia fullejat moltes vegades: documentaven sobretot la seva relació i els meus quasi tretze anys de vida. I ja sabia que allà, misteriosament, mentre els parents de la mare hi abundaven, els del pare amb prou feines hi sortien, i la tia Vittoria ni tan sols això. Tot i així recordava que en alguna banda, al moble, també hi havia una capsa antiga de llauna on es guardaven, sense ordenar, fotografies dels meus pares d’abans de conèixer-se. Com que aquelles pràcticament no ens les havíem mirades, comptava de trobar-n’hi alguna de la tieta.

Vaig desenterrar la capsa del fons de l’armari, però primer vaig decidir repassar a consciència els àlbums on sortien ells de promesos, de nuvis emmurriats protagonistes d’un casament amb pocs convidats, de parella sempre contenta, i finalment jo, la seva filla, retratada un nombre exagerat de vegades, des del naixement fins al present. Em vaig concentrar en les del casament. El pare duia un vestit fosc visiblement rebregat i a totes arrufava les celles; la mare, al seu costat, no duia vestit de núvia sinó un vestit jaqueta de color crema i vel del mateix color, amb expressió vagament emocionada. Els poc més de trenta convidats ja sabia que els formaven alguns dels seus amics del barri amb qui encara es feien i els parents de la banda materna, els avis bons del Museu. Però igualment les vaig repassar d’una en una, confiant en una figura, ni que fons al fons, que evoqués no sé pas com una dona de la qual no en tenia cap record. Però res. Aleshores vaig passar a la capsa, que em va costar força d’obrir.

Ho vaig abocar tot damunt del llit. Les fotos eren en blanc i negre. Les de les seves adolescències respectives estaven desordenades: la mare contenta amb els companys d’escola, amb amigues de la seva edat, a la platja, pel carrer, graciosa i ben vestida, alternava amb el pare pensatiu, sempre solitari, mai de vacances, amb pantalons bombats als genolls i americanes de mànigues massa curtes. En canvi les instantànies de la infantesa i primera adolescència estaven endreçades en sengles sobres. A les que provenien de la família del meu pare, em vaig dir, la tieta hi ha de sortir per força, i em vaig disposar a repassar-les. No depassaven la vintena, i de seguida em va impactar que en tres o quatre el pare, que a les altres hi sortia de nen, de noi, al costat dels seus pares o d’altres parents que no em sonaven de res, sorprenentment tenia al costat un rectangle negre fet amb retolador. No vaig trigar gaire a entendre que aquella franja, rectíssima, era una feina tan secreta com obstinada que havia fet ell mateix. Me’l vaig imaginar mentre delimitava amb el regle que tenia a l’escriptori un fragment de fotografia dins d’aquella figura geomètrica i tot seguit hi passava curosament per sobre el retolador, atent a no sortir del marge marcat. Quina feina més pacient. Vaig tenir clar que els rectangles estaven fets per esborrar la presència de la tia Vittoria.

No sabia què fer. Al final em vaig decidir, vaig anar a buscar un ganivet a la cuina i, amb delicadesa, vaig rascar un fragment minúscul de la part de foto tapada amb retolador. Però de seguida vaig comprovar que només en sortia el blanc del paper. Em vaig inquietar i ho vaig deixar córrer. Sabia perfectament que allò anava contra la voluntat del pare i les accions que em podien privar del seu afecte m’espantaven molt. El neguit encara va augmentar quan al fons de tot del sobre vaig trobar l’única imatge on ell no era nen o adolescent sinó un jove que, cosa raríssima a les d’abans de conèixer la mare, somreia. Estava de perfil i tenia els ulls alegres i les dentes ben rectes i blanquíssimes. Però el somriure, l’alegria, no s’adreçaven a ningú. Tenia un parell de rectangles d’aquells al costat, perfectament traçats, dos taüts dins dels quals, en una època que evidentment no era el moment joiós de la foto, havia tancat el cos de la seva germana i de ves a saber quina altra persona.

M’hi vaig concentrar moltíssima estona. Eren al carrer, el pare duia una camisa de quadrets de màniga curta, devia ser estiu. A darrere hi tenia la porta d’una botiga del nom de la qual només es llegia el final, ...RIA, i a l’aparador no es distingia bé què hi venien. Al costat de la taca fosca s’hi veia un pal molt blanc de contorns molt marcats. I després les ombres, llargues, una de les quals corresponia a un cos clarament de dona. El pare, tot i la tenacitat amb què havia esborrat les persones que tenia al costat, n’havia deixat el rastre a la vorera.

Vaig tornar a provar de rascar la tinta del rectangle, amb cura, però ho vaig deixar estar tan bon punt vaig veure sortir altre cop el blanc. Vaig deixar passar un parell de minuts i sant tornem-hi. Amb molta delicadesa, fins al punt que sentia la meva pròpia respiració. I no em vaig rendir definitivament fins que vaig comprovar que tot el que aconseguia extreure de l’espai on un dia hi devia haver el cap de la Vittoria va ser una taqueta que no se sabia si era una resta de retolador o un trosset dels seus llavis.

5

Ho vaig endreçar tot, i l’amenaça d’assemblar-me a la germana esborrada del pare em va quedar a dins. Cada dia que passava estava més distreta i el meu rebuig de l’escola no parava d’augmentar, cosa que m’espantava. I tanmateix volia tornar a ser tan bona estudianta com havia estat fins feia pocs mesos; per als meus pares era molt important, fins i tot vaig pensar que si tornava a treure bones notes recuperaria la bellesa i el bon caràcter. Però no me’n vaig sortir, anava a classe sense ganes i a casa perdia el temps davant del mirall. Contemplar-me es va convertir en una obsessió. Volia comprovar si realment la meva tia s’estava materialitzant a través del meu cos, però com que no sabia com era vaig acabar buscant-la en qualsevol detall meu que indiqués una transformació. Així, trets als quals fins aleshores no havia fet gota de cas esdevingueren evidents: les celles espessíssimes, els ulls massa petits i d’un marró apagat, el front exageradament alt, els cabells (no gens bonics, a més a més, o si voleu ja no bonics) que s’adhe­rien al crani, orelles de pàmpol, el llavi de dalt massa curt i amb aquell pèl moixí negre tan empipador, el de baix massa gros, les dents que encara semblaven les de llet, la barbeta punxeguda i el nas, ai el nas, allargassant-se sense gràcia cap al mirall, i fent-se ample, amb aquelles tenebroses cavernes entre l’envà i les ales... Podia ser que fossin elements del rostre de la tia Vittoria o eren només meus? M’havia d’esperar millores o pitjores? El meu cos, aquell coll llarg que semblava que es pogués trencar com el fil d’una aranya, aquelles espatlles rectes i ossudes, aquells pits que no paraven de botir-se i tenien el mugró negre, aquelles cames seques que s’enfilaven massa, ja gairebé fins a les aixelles, era jo o era l’avantguarda de la tieta, ella en tot el seu horror?

Em vaig estudiar mentre em fixava en els meus progenitors. Quina sort que havia tingut, no n’hauria pas pogut tenir de millors. Feien goig i s’havien estimat des de ben joves. El poc que sabia de la història d’ells dos me l’havien explicat, ell amb el seu cordial distanciament de sempre, ella amablement emocionada. Sempre els havia omplert tant el fet d’estar l’un per l’altre que la decisió de tenir un fill havia arribat relativament tard, atès que s’havien casat molt joves. Quan jo vaig néixer, la mare ja tenia els trenta i el pare trenta-dos fets. M’havien concebut enmig d’una gran ànsia, que ella expressava en veu alta i ell per dins. L’embaràs havia estat difícil i el part (el 3 de juny de 1979) un turment infinit, els meus primers anys la demostració pràctica que a partir de la meva vinguda al món la vida se’ls havia complicat. Amoïnat pel futur, el pare, professor d’Història i de Filosofia a l’institut més prestigiós de Nàpols, intel·lectual força conegut a la ciutat, adorat per uns estudiants als quals dedicava no solament les classes del matí sinó tardes senceres i tot, s’havia vist obligat a fer classes particulars. Amoïnada, en canvi, pel present de ploreres nocturnes permanents, irritacions de la pell, mals de panxa i rebequeries ferotges, la mare, que ensenyava Grec i Llatí en un institut de la plaça Carlo III i corregia proves de novel·les rosa, havia travessat una llarga depressió, s’havia convertit en una mala mestra i en una correctora molt distreta. Això els desastres que vaig muntar acabada de néixer. Però a continuació em vaig convertir en una nena tranquil·la i creient i ells a poc a poc es van anar refent. Quedava enrere la fase en què tots dos es dedicaven, en va, a provar d’estalviar-me els mals a què tots els éssers humans estan exposats. Havien trobat un nou equilibri gràcies al qual, per bé que l’amor per mi continuava al primer lloc, al segon ja hi havien tornat els estudis del pare i les feinetes de la mare. Què haig de dir, doncs? Que ells m’estimaven i jo els estimava a ells. El pare em semblava un home extraordinari, la mare una dona molt afectuosa, i constituïen les úniques figures nítides en un món fet de confusió.

Confusió de la qual jo formava part. En segons quins moments m’abandonava a la fantasia que dintre meu tenia lloc una batalla violentíssima entre el pare i la seva germana, i resava perquè guanyés ell. De fet, rumiava, la Vittoria ja es va imposar una vegada, quan vaig néixer, si no com és que durant tant de temps vaig ser una nena insuportable?; però després, em replicava alleujada, em vaig tornar bona, això vol dir que la puc fer fora. Provava de tranquil·litzar-me d’aquesta manera, per sentir-me forta, de reconèixer en mi els meus pares. Però sobretot al vespre, abans de ficar-me al llit, em mirava per enèsima vegada al mirall i em semblava que ja els havia perdut des de feia temps. La meva cara hauria hagut de ser una síntesi millorada d’ells dos i en canvi m’estava sortint la de la Vittoria. Hauria hagut de tenir una vida feliç i en canvi anava de cap envers una època desgraciada, sense la joia de sentir-me com s’havien sentit i se sentien ells.

6

En un moment donat vaig mirar de descobrir si les dues germanes, l’Angela i l’Ida, havien notat algun empitjorament i sobretot si l’Angela, que tenia la mateixa edat que jo (l’Ida dos anys menys), també estava empitjorant. Em calia una mirada que em valorés, i em semblava que amb elles hi podia comptar. Ens havien pujat de la mateixa manera uns progenitors que eren amics des de sempre i que veien el món amb els mateixos ulls. Cap de les tres, per exemple, no estàvem batejades, no sabíem què era resar i havíem estat precoçment informades sobre el funcionament del nostre organisme (llibres il·lustrats, vídeos didàctics i dibuixos animats), totes tres sabíem que calia estar orgulloses d’haver nascut nenes, totes tres havíem començat la primària no pas a sis sinó a cinc anys, ens comportàvem sempre assenyadament, teníem al cap una tirallonga de consells útils per esquivar els paranys de Nàpols i del món, totes tres podíem destorbar els nostres progenitors en qualsevol moment per satisfer les nostres curiositats, totes tres llegíem moltíssim i finalment totes tres teníem un entenimentat menyspreu pels gustos i els consums de les nostres coetànies, encara que, engrescades pels nostres progenitors mateixos, estàvem ben informades pel que feia a música, cinema, programes televisius, cantants i actors, i secretament aspiràvem a convertir-nos en actrius de renom, promeses amb uns xicots de pel·lícula amb els quals ens faríem petons interminables amb els respectius sexes en contacte. Com és natural jo era més amiga de l’Angela, l’Ida era la petita, però sabia sorprendre’ns, llegia més que nosaltres i tot, i escrivia contes i poemes. Per això, si la memòria no m’enganya, entre nosaltres no hi havia desavinences, i si mai en sorgia una sabíem afrontar-la amb franquesa i fer les paus. Així doncs, com a testimonis fiables les vaig interpel·lar un parell de vegades amb cautela. Però elles no van dir res de desagradable, al contrari, van demostrar que m’apreciaven molt, i jo per la meva banda les vaig trobar encara més encantadores. Eren ben proporcionades, cisellades amb tanta cura que només de veure-les sentia la necessitat del seu escalf i les abraçava i petonejava com si m’hi volgués fondre. Però un dia que jo estava més aviat deprimida van venir a sopar a casa amb els seus pares i les coses es van complicar. Jo no estava de filis. Em sentia particularment fora de lloc, llarga, magra, pàl·lida, barroera en tot el que feia o deia, i per tant disposada a veure pertot arreu indirectes referides a la meva degradació. Com ara quan l’Ida va demanar, tot assenyalant les meves sabates:

—Que són noves?

—No, fa la tira que les tinc.

—Doncs no em sonen.

—Què tenen de dolent?

—No res.

—Si t’hi has fixat ara vol dir que ara tenen alguna cosa de dolent.

—No, no, res.

—Que tinc les cames d’escuradents?

La cosa va continuar una mica més, elles tranquil·litzant-me i jo passant pels rajos X el que deien per comprovar si eren sinceres o en realitat rere les bones maneres amagaven la mala impressió que els havia causat. Hi va intervenir la meva mare amb poca esma, dient: Giovanna, prou, no tens les cames d’escuradents, i jo em vaig enrojolar, vaig callar immediatament, mentre la Costanza, la mare d’elles dues, hi ficava cullerada: tens uns turmells preciosos, i en Mariano, el seu pare, exclamava tot rient: i unes cuixes perfectes, al forn amb patates segur que serien boníssimes. I va continuar fent-me bromes, ell sempre en feia, era la clàssica persona que fa riure la gent en un ambient de funeral.

—Què li passa avui a aquesta mossa?

Vaig fer que no amb el cap per dir que no em passava res, i li vaig voler somriure però no em va sortir, les seves bromes em posaven nerviosa.

—I aquesta tofa de cabells què és, una escombra de sorgo?

Vaig tornar a fer que no, però aquest cop no vaig poder dissimular el fastigueig, perquè em tractava com si encara tingués sis anys.

—Que és un elogi, reina: el sorgo és una planta rodoneta, una mica verda, una mica roja i una mica negra.

Vaig replicar, malhumorada:

—No soc ni rodoneta, ni verda, ni roja, ni negra.

Ell em va mirar desconcertat i, somrient, s’adreçà a les filles:

—Què li passa avui a la Giovanna que està tan esquerpa?

I jo, encara de més mal humor:

—No soc esquerpa.

—Esquerpa no és cap insult, és la manifestació d’un estat d’ànim. Saps què vol dir?

No vaig contestar. Va tornar a les filles, fingint desànim:

—No ho sap. Ida, l’hi vols explicar tu?

L’Ida va dir, de mala gana:

—Que esquives la gent. A mi també m’ho diu.

En Mariano era així. Amb el pare es coneixien des de la facultat i com que no s’havien deixat mai de fer, era present a la meva vida des de sempre. Una mica gras, completament calb i amb els ulls blaus, des de petita m’havia fet impressió per la cara tan pàl·lida i una mica inflada que tenia. Quan venia a casa, que era molt sovint, era per passar-s’hi hores i hores parlant amb el seu amic, ell amb una mena de desencís aspre en el to que a mi em molestava. Ensenyava Història a la universitat i col·laborava regularment en una revista napolitana de prestigi. El pare i ell es discutien sempre i encara que nosaltres, les nenes, no hi pescàvem pràcticament res, del que deien, havíem crescut donant per fet que s’havien encarregat d’una feina molt complicada que volia molt d’estudi i concentració. Però en Mariano no es limitava, com el pare, a estudiar nit i dia, ell deia penjaments en veu molt alta d’una pila d’enemics (gent de Nàpols, de Roma i d’altres llocs) que els volien posar bastons a les rodes. L’Angela, l’Ida i jo, encara que no estàvem en condicions de prendre partit, sempre anàvem amb l’equip dels nostres pares i contra els rivals. Però, comptat i debatut, de tota aquella xerrameca l’única cosa que ens interessava des de petites eren les paraulotes en napolità que en Mariano deixava anar contra gent coneguda. Això passava perquè a totes tres, però sobretot a mi, ens estava prohibit no solament dir paraulotes, sinó, més en general, que se’ns escapés ni que fos una síl·laba en napolità. Prohibició inútil. Els nostres progenitors, que no ens prohibien mai res, fins i tot quan sí que ho feien eren indulgents. Així, en veu baixa, jugant, ens repetíem els noms i cognoms dels rivals d’en Mariano acompanyats dels epítets malsonants que havíem enxampat. Però mentre elles consideraven aquell vocabulari del seu pare una cosa divertida i prou, jo no aconseguia separar-lo d’una impressió de malignitat.

Que potser a les seves bromes no hi havia sempre com una perversitat? Per exemple aquell vespre. Jo era esquerpa, jo defugia la gent, jo era una escombra de sorgo? En Mariano s’havia limitat a fer una broma o, rient rient, havia dit una veritat cruel? Vam seure a taula. Els adults van començar amb les seves converses avorrides sobre no sé pas quins amics que se’n volien anar a viure a Roma i nosaltres ens vam avorrir en silenci esperant que el sopar no durés gaire i ens poguéssim refugiar a la meva habitació. Durant tot l’àpat vaig tenir la impressió que el pare no reia en cap moment, que la mare tot just somreia, en Mariano no parava de riure i la Costanza, la seva dona, no gaire però de bon grat. Potser era que els meus pares no s’estaven divertint com els de l’Angela i l’Ida perquè jo els havia fet posar tristos. Els seus amics estaven cofois de les filles que tenien, mentre que ells ja no ho podien estar de mi. Era esquerpa, esquerpa, esquerpa, i el simple fet de veure’m allà a taula ja els impedia d’estar contents. Que seriosa que estava la meva mare i que preciosa i contenta la mare d’elles. Ara el pare li servia vi mentre li deia alguna cosa amb la seva amabilitat distant. La Costanza era mestra de Llengua i de Llatí, els seus pares, que eren molt rics, li havien donat una educació exquisida. Era una persona tan refinada que de vegades semblava que la mare se l’estudiés per poder-la imitar, i jo, gairebé sense adonar-me’n, igual. Com podia ser que una dona com ella hagués triat un marit com en Mariano? El fulgor de les joies i el color de la roba que duia li quedaven sempre tan bé que m’enlluernava. Precisament la nit abans havia somiat que ella em llepava amorosament una orella amb la punta de la llengua, com una gata. I el somni m’havia donat una mena de benestar físic que després, en despertar-me, m’havia fet sentir segura unes quantes hores.

Ara, asseguda a taula al seu costat, esperava que aquell efecte que em provocava em faria fugir del cap les frases del seu marit. Però no, em van durar tot el sopar (tinc uns cabells que semblo una escombra de sorgo, tinc la cara esquerpa) i encara em van fer estar de més mala lluna. Vaig oscil·lar tota l’estona entre les ganes de divertir-me dient-li ximpleries a l’Angela a cau d’orella i una mala jeia que no desapareixia. Tan aviat com ens vam acabar les postres vam deixar els grans amb la seva xerrameca i ens vam tancar a l’habitació. I de seguida li vaig preguntar a l’Ida, a boca de canó:

—Tinc la cara esquerpa? Trobeu que m’estic tornant lletja?

Es van mirar i contestaren pràcticament alhora:

—No, gens ni mica.

—Digueu la veritat.

Em vaig fixar que vacil·laven, fins que l’Angela es va decidir:

—Una mica sí, però no físicament.

—Físicament ets bonica —reblà l’Ida—, l’únic que tens és una mica de lletjor per culpa de les preocupacions.

I l’Angela, mentre em feia un petó, va dir:

—A mi també em passa: quan em preocupo em torno més lletja, però després em passa.

7

Aquell lligam entre preocupació i lletjor, inesperadament, em va consolar. Si estàs amoïnada, havien dit elles dues, et tornes més lletja, si deixes el neguit enrere recuperes la bellesa. M’ho vaig voler creure i em vaig esforçar a treure’m cabòries del cap. Però no va funcionar, perquè tot d’un plegat el cap se m’emboirava i l’obsessió tornava. L’hostilitat contra tot es va fer més grossa, semblava impossible d’apaivagar-la amb una bondat fingida. No vaig trigar gaire a arribar a la conclusió que les preocupacions no tenien res de passatgeres, potser ni tan sols eren preocupacions sinó mals sentiments que em circulaven per les venes.

No és que en aquell aspecte concret m’haguessin dit una mentida, l’Angela i l’Ida, perquè no n’eren capaces, ens havien educat per no dir mai mentides. Fent aquell lligam entre desassossec i lletjor segurament havien parlat d’elles mateixes, de la seva experiència, fent servir les paraules amb què en Mariano (teníem el cap atapeït de conceptes que sentíem dir als pares) en algun moment les devia haver calmades. Però jo no era pas l’Angela ni l’Ida. Elles no tenien una parenta com la tia Vittoria de la qual el seu pare (el seu pare!) hagués dit que n’estaven adoptant la cara. Un dia a col·legi em vaig adonar de cop que ja no tornaria a ser mai més com els meus pares em volien, i al cruel Mariano no li passaria per alt, i les meves amigues em substituirien per amistats més adequades i jo em quedaria sola.

Em vaig deprimir, els dies següents el malestar s’accentuà i l’única cosa que em calmava una mica era refregar-me contínuament l’entrecuix per estabornir-me de plaer. Però que humiliant que era oblidar-me de mi mateixa d’aquella manera, en acabat encara estava més trista que abans, de vegades disgustada i tot. Tenia un record molt agradable dels jocs que fèiem amb l’Angela al sofà de casa meva, quan, davant del televisor engegat, ens estiràvem l’una davant de l’altra, entrellaçàvem les cames i sense acordar res, sense regles, en silenci, col·locàvem una nina entre els dos entrecuixos i tot seguit ens hi refregàvem, ens retorcíem sense manies, prement totes dues contra la nina, que semblava encantada de la vida. Era un altre temps, ara el plaer ja no em semblava un joc divertit. Al final em notava tota suada i em sentia cada cop més contrafeta. Tant que a poc a poc em va tornar la fal·lera d’inspeccionar-me la cara i les meves hores davant del mirall es van multiplicar.

La cosa va tenir una sortida inesperada: a còpia d’observar tot allò que em semblava defectuós em van venir ganes de tenir-ne cura. Examinava els meus trets facials i pensava, tot estirant-me la pell: veus, només amb el nas així ja n’hi hauria prou, amb els ulls així i les orelles així seria perfecta. Eren intervencions irrisò­ries que m’emmurriaven i m’entendrien. Pobreta, pensava, quina mala sort que has tingut. I m’agafava un inesperat afecte per la meva imatge, fins al punt que un dia em vaig besar i tot als llavis pensant desolada que ningú em besaria mai. I així vaig començar a reaccionar. A poc a poc vaig passar de l’atordiment que presidia els meus dies d’estudiar-me a la necessitat d’arreglar-me com si fos un fragment d’algun material de qualitat que un manobre maldestre havia fet malbé. Era jo (fos qui fos), i m’havia d’ocupar d’aquella cara, d’aquell cos, d’aquells pensaments.

Un diumenge al matí vaig provar de millorar-me amb el maquillatge de ma mare. Però quan em va veure va exclamar, rient: sembles una carota de carnaval, n’has d’aprendre una mica. No vaig replicar, no em vaig defensar, li vaig preguntar, en el to més amable que tenia:

—Per què no me n’ensenyes? A tu et queda bé.

—Cada cara té els seus secrets.

—Doncs jo la vull com la teva.

Agraïda, es va posar a maquillar-me amb molt d’interès. Vam passar una estona fantàstica, xerrant i rient. Ella era silenciosa de mena, no es deixava anar, però amb mi (només amb mi) tornava a ser una nena.

Fins que va aparèixer el pare amb els seus diaris, ens va trobar jugant i li va fer gràcia.

—Quin goig que feu totes dues.

—De debò? —vaig demanar.

—Ja ho crec, no he vist mai dues dones tan formoses.

I se’n va anar a tancar-se a l’estudi, perquè els diumenges llegia els diaris i després estudiava. Però tan aviat com vam tornar a estar soles, ella, com si aquella interrupció tan breu hagués estat un senyal, va recuperar la seva veu sempre una mica decandida però que no semblava conèixer ni fastigueig ni aprensió:

—Com és que has tafanejat la capsa de les fotos?

Silenci. O sigui que s’havia adonat que li havia remenat les seves coses. S’havia adonat que havia intentat rascar la tinta. Des de quan ho sabia? No vaig poder contenir el plor, i això que m’hi vaig oposar amb totes les meves forces. Mama, vaig dir entre sanglots, volia, em pe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X