1

Tema: Explica un dia diferent dels altres fent servir el discurs directe i el discurs indirecte.

Redacció:

Va ser un dia ara fa sis anys, però me’n recordo de tot. L’única cosa que no recordo són les veus. Era el 1985.

Com tots els estius, els meus pares i jo estàvem de vacances en un lloc que es diu Marina. Aquell any també hi havien llogat una casa els oncles amb l’Emidio, que és el meu cosí germà i té gairebé la mateixa edat que jo.

El pare i jo baixàvem pel camí de «la platgeta», el lloc on sempre ens anàvem a banyar. El mar es veia blau i en calma, només hi havia el solc blanc d’una barca al voltant de l’illot. La mare s’havia quedat a casa a fer neteja i no sé quantes vegades ens havia repetit que, quan tornéssim de la platja, havíem de vigilar i no embrutar-ho tot de sorra un altre cop. El pare s’havia enfadat quan l’havia vist amb l’escombra a la mà. No volia que la mare es cansés, però ella li havia dit que aquell matí es trobava bé. Des que havia tornat de la clínica, sovint no tenia forces per culpa de les medicines. Esgotament nerviós, xiuxiuejaven els grans, com si fos un secret. Recordo que, abans d’estar ingressada, la mare deia coses estranyes que no entenia ningú, però, segons els metges, ara estava curada, la malaltia havia desaparegut. El cas és que aquell dia jo estava molt content, al cel no hi havia ni un núvol i tot semblava net i polit, com si algú s’hagués llevat ben d’hora a netejar el món.

El pare em donava la mà. L’Emidio i els oncles ens esperaven a la platja.

—No xancletegis tant.

—Dius xancletejar perquè duc xancletes?

—A tu què et sembla?

—I si portés sandàlies, diries sandaliejar?

El pare em va mirar per sota les ulleres de sol amb la seva cara de «no et facis l’espavilat amb mi», que és la que més m’agrada, perquè significa que he dit una cosa divertida, tot i que ell no ho admetria mai. En acabat va assenyalar el mar:

—Avui és pla com una taula.

—Mmm... i l’illot és el plat.

Va fer un mig somriure d’aquells que fa sempre: només aixeca un costat de la boca i respira fort pel nas, com si esbufegués. O sigui que jo em podia continuar fent l’espavilat.

—Només falten el ganivet i la forquilla. Papa, l’escola és com la guarderia?

—Més o menys. A l’escola et posen notes.

—Què són les notes?

—Si fas una cosa bé, et diuen que molt bé. Si la fas malament, et diuen que malament.

—Igual que quan em tiro a l’aigua i em dius com ho he fet?

—Sí... més o menys.

A ell li agradava molt això, era el segon estiu que es passava com a mínim dues hores al dia ensenyant-me com m’havia de tirar de cap. Però jo pensava en el primer curs de primària, en el fet que al setembre començaria a anar a una escola nova on no coneixia ningú.

—No em puc quedar a la guarderia?

—Per què?

—Hi ha tots els meus amics.

—I quan ells se’n vagin, tu què faràs? Et quedaràs sol?

—No ens hi podem quedar tots?

—No pot ser...

Es va posar a riure. Recordo que de petit m’encantava fer-lo riure, però no així, només perquè jo encara no entenia totes les coses que els grans ja sabien. A ell li feia gràcia el que jo havia dit, però jo ho pensava de debò. Sort que això de fer riure s’acaba quan vas creixent. De seguida es va adonar que jo estava seriós i fins i tot una mica trist.

—Què passa, et preocupa no tenir amics? A l’escola on aniràs, segur que en faràs de nous.

—És que jo vull els que tinc ara...

Em va acariciar els cabells, que és el que fan els pares quan no hi poden fer res. I de sobte va passar una cosa bona, com quan et cau el gelat que encara tenies a mitges i te’n compren un altre i al final te’n menges un i mig. Si no hagués estat trist, no hauria mirat a terra i no hauria vist aquella cosa blanca entre els matolls, al costat del camí. Vaig córrer a agafar-la. Era un robot. Una joguina, no un robot de debò com els que surten als dibuixos animats, que parlen i es mouen sols. El vaig ensenyar al pare i li vaig preguntar si me’l podia quedar.

—Li has de posar un nom —va dir, i això significava que sí.

M’ho vaig rumiar una mica.

—Dimecres.

El pare no ho entenia i li vaig parlar del llibre que m’estava llegint la mare, la història d’un nàufrag que havia arribat a una illa deserta i que sempre estava sol, fins que un dia va trobar un noi indígena i, com que aquell dia era divendres, va decidir posar-li Divendres. I aquell dia de fa sis anys era dimecres.

Més tard ens vam posar a fer un volcà a la platja. Jo portava la terra mullada amb la galleda i el pare anava fent una muntanyeta, després va excavar el túnel en un costat i el forat a sobre. Va encendre un cigarret i el va clavar dins, sortia fum del cim i, tot i que el vent se l’enduia de seguida, l’efecte era realment espectacular. Vaig mirar el pare i li vaig posar nota: molt bé. En canvi, l’Emidio es feia l’indiferent. És un ruc, no hi ha res a fer, però me l’he d’estimar perquè és el meu cosí, això diu el pare. El problema és que de vegades m’ho posa difícil, sembla que s’esforci a caure’m malament.

—També hauria de sortir lava —va dir l’Emidio, com si amb el fum no n’hi hagués prou.

Llavors vaig tenir una idea: en lloc de tirar el meu cosí al volcà, hi vaig ficar el Dimecres.

—El Dimecres surt del volcà per atacar els monstres indestructibles...

Tots els nens que estaven mirant van començar a riure menys un. I no era el meu cosí.

—Megatron! —va cridar mentre em prenia el robot, però jo també el vaig agafar al vol i va quedar entre tots dos, jo l’estirava cap a un costat i ell cap a l’altre.

—És meu! És el Megatron! Me l’has robat!

—No és veritat, no te l’he robat. A més, es diu Dimecres, no Megatron!

Llavors va intervenir el pare.

—Salvo! Nens! L’hem trobat a la baixada de la platja. L’has perdut tu?

—Sí.

El pare em va mirar i vaig comprendre que l’hi havia de retornar, però no m’agradava que m’hagués dit lladre. I vaig fer una cosa que no s’ha de fer: abans de deixar anar la presa, li vaig trencar una cama al robot. Ara ja se’l podia endur.

—Salvo! —va cridar el pare, i vaig tenir por que em clavés una bufetada.

—No l’he robat pas —vaig insistir.

El nen que no sé com es deia es va quedar de pedra. Mirava el Megatron: ara que jo l’havia trencat ja no li agradava. I aleshores va dir una dolenteria.

—És igual, el meu pare sí que me’n compra, de joguines...

El va llançar a terra i se’n va anar.

A mi m’havia dit que era un lladre, però al pare encara l’havia ofès més. Em vaig girar a mirar-lo, em pensava que estaria enfadat, però no, somreia. Els petits no poden fer res als grans, són massa alts, les ofenses no arriben tan amunt.

—Has fet ben fet —em va dir.

Vaig recollir el Megatron, que ara es deia Dimecres, i me’l vaig ficar sota la goma del banyador, com si fos una pistola dins la funda. Ara era meu i no em feia res que fos coix.

Vaig demanar al pare si l’Emidio i jo podíem anar a tirar-nos a l’aigua i em va dir que sí, però que no intentés fer la tombarella, havia d’esperar que ell m’ensenyés a fer-la.

Va anar fins a l’ombra de la roca grossa que hi ha enmig de la platgeta i va encendre un cigarret mentre l’Emidio i jo pujàvem a les roques. Quan vam arribar a la punta des d’on ens tiràvem, el vaig cridar i li vaig fer el gest de la tombarella. Es va aixecar, enrabiat, i jo vaig riure, però no la vaig fer.

Em vaig tirar de cap mentre l’Emidio feia el clàssic salt estil bomba. Li fa por entrar a l’aigua de cap, però no ho admet i diu que la bomba li agrada més perquè esquitxes molt. És un poca-solta. Quan vam tornar nedant a la platja, el pare ens estava esperant a la vora del mar.

—Quan fas el salt carpat, t’has de tocar els peus amb les mans, després t’obres completament i mantens les cames molt junt...

Es va interrompre, alguna cosa l’havia distret. Em vaig girar a mirar: hi havia dos senyors alts i grossos aturats dalt de les escales que duien a la platgeta. No havien vingut a banyar-se, anaven vestits com si anessin a un casament, amb americana fosca. El pare feia una cara estranya que no li havia vist mai. Semblava un nen que ha perdut totes les joguines, no tan sols un robot. Es va acostar a la tieta Anna, la mare de l’Emidio, i li va demanar si em podia quedar amb ella, perquè ell havia d’anar a fer un encàrrec.

—On vas, papa?

—M’han vingut a veure dos amics i els he de saludar. Ens veiem després, eh?

Jo vaig fer que sí amb el cap, ara em podria tirar a l’aigua fent la tombarella, perquè la tieta Anna s’estava hores i hores estirada al sol com un llangardaix, empastifada d’aquell oli de coco i nous que fa una pudor que empesta.

El pare es va atansar als dos senyors del casament i, tot i ser amics, no es van abraçar. No significava res, perquè jo, quan veig l’Emidio a l’estiu, tampoc el saludo gaire. Potser aquells homes són els dos cosins rucs del pare, vaig pensar. Vaig pujar un altre cop a la roca i vaig esperar que el pare se n’anés per intentar fer la tombarella. Però ell encara estava parlant dalt del camí. Un dels senyors es va treure de la butxaca una cosa que brillava, metàl·lica. El pare va fer que no amb el cap, em va assenyalar i l’home es va ficar aquella cosa a la butxaca. Vaig pensar que li volia ensenyar amb quina agilitat em tirava jo. I vaig tenir una idea: vaig fer un pas, em vaig col·locar en posició i... endavant! Em vaig llançar a fer la tombarella. Vaig girar molt ràpid i vaig entrar de cap, visca! Tenia ganes de pujar i veure la cara del pare. No em podia renyar, l’havia fet quedar bé. Però, quan vaig treure el cap de l’aigua, ell ja no m’estava mirant. S’allunyava amb els seus amics, cadascun l’agafava per un braç.

Aquell matí el mar era una taula i l’illot semblava un plat. Més tard va començar a bufar el vent i van arribar la forquilla i el ganivet. Van venir i se’l van menjar. Va ser l’última vegada que vaig veure el pare.

SALVO DE BENEDITTIS, 5è B

11 de maig de 1991

—Això que expliques a la redacció va passar de debò? —em va preguntar la senyoreta Silvia.

Vaig fer que sí amb el cap. Aquí ningú sap res del que vaig viure a Pulla, de tot el que em va passar abans de venir a viure a Trento amb els oncles.

La mestra es va quedar callada uns segons abans de preguntar-me si sabia on era el meu pare en aquell moment. Li vaig dir el que em va explicar la mare un dia, que el pare també estava en una escola, però que, quan acabaven les classes, ell no podia tornar a casa perquè sempre havia d’estudiar moltes coses.

—Sé que és a la presó —vaig afegir en veu baixa, perquè no em sentissin els companys.

La mestra em va somriure, em sembla que la vaig entendrir. Jo soc així, miro de fer broma fins i tot amb les coses dolentes si són meves. I, en lloc d’enviar-me al pupitre, la mestra va dir a tothom que la meva redacció era molt bona i que m’havia posat «molt bé». Ningú s’ho esperava, ni tan sols jo. Tenia por que me la fes llegir davant de tota la classe, però va cridar el Tommaso, que es va acostar a la taula de la mestra amb el cap ben alt, convençut que el felicitaria per la seva redacció, però ella li va dir que em donés la insígnia i que ara jo era el primer de la classe.

Quan la senyoreta Silvia me la va clavar a la solapa, em vaig posar tot vermell. I, mentre tornava al meu lloc, vaig veure que la Noemi em mirava.

El que va passar quan el pare se’n va anar no ho vaig escriure a la redacció per no desviar-me del tema. Es veu que és molt important no desviar-se del tema. El cas és que el primer any a Ruvo va ser el pitjor. La mare sempre plorava i es va tornar a posar malalta. Vaig començar primer curs de primària, però sovint em quedava a casa en lloc d’anar a escola i al final de l’any no havia après res i vaig suspendre.

Va arribar un altre estiu i, tal com va venir, se’n va anar. De tant en tant la nostra veïna, la senyora Devoto, em portava a la platja amb els bessons, res més. Són guapos, els bessons. Acaben de néixer i són ben bé iguals. No sé si continuaran sent iguals quan creixin.

El 22 de setembre va començar el nou curs i el primer dia tots ploraven, com sempre. Comença un i aviat es forma un concert. Al meu costat seia una nena; la mare li deia:

—No ploris. Veus? Tots són petits com tu. Mira, allà hi ha l’Antonella, la veus? Crida-la.

La nena es va girar cap a la seva amiga, però la pobra Antonella era la que més plorava de tots. Jo estava tranquil, sabia que tot allò s’acabaria de seguida.

—Mira aquest nen: la seva mare no hi és, però ell no plora... L’hi vols dir tu, que el primer dia no s’ha de plorar?

—Per a mi no és el primer dia.

—Ah, no?

—És que jo vaig suspendre.

—Ah...

No sé per què ho vaig dir, però era la veritat, per a mi no era el primer dia.

—Però l’any passat tampoc em vaig posar a plorar.

—Molt bé... Ho veus?

Em vaig girar cap a la nena i li vaig parlar.

—No pateixis, després ens vindran a buscar.

Ella em va mirar, tenia els ulls molt vermells. I va deixar de plorar. La mestra nova es va aturar al nostre costat.

—Molt bé, veig que us esteu fent amics... Quina nena més bonica, com et dius?

Ella va alçar el cap per mirar la seva mare.

—Roberta —va contestar.

Jo no havia vist mai una nena tan bonica.

La seva mare estava preocupada de veure-la al meu costat. Llavors la mestra li va dir alguna cosa a l’orella i després em va preguntar:

—Aquest any vindràs més sovint?

Al final totes les mares se’n van anar i la Roberta es va quedar asseguda al meu costat.

La senyoreta es va recolzar a la seva taula i es va presentar.

—Soc la vostra mestra. Sabeu què és una mestra?

—Síííí...

La Roberta mirava una filera de dibuixos penjats a la paret, l’un al costat de l’altre.

—Què és?

—L’abecedari.

—El què?

—Serveix per aprendre les lletres de l’alfabet.

No ho havia entès.

—Són les lletres de l’abecedari. Aquella és la «erra», i hi ha el dibuix d’un ratolí perquè ratolí comença per «erra».

—Ratolí comença per «r»?

—Sí, però quan està sola es diu «erra».

—Per què?

—Ui... no ho sé.

—Per això vas suspendre?

«Tant de bo la mare de la Roberta vingui de seguida a buscar-la», vaig pensar. Però el qui se’n va anar vaig ser jo, no vaig durar ni un mes en aquella classe.

2

Un dia que havia anat a escola, quan en vaig sortir vaig veure que m’esperava l’oncle Eugenio. Era el 20 d’octubre de 1986, una data que recordaré sempre, no la puc oblidar.

L’oncle Eugenio era una mica més gran que el pare, ja tenia la barba blanca. De tant en tant el pare anava a Alemanya amb ell, l’ajudava a conduir el camió i, quan tornava, sempre portava un munt de roba a la mare, sobretot sabates. Al poble, ningú tenia tantes sabates com la mare.

L’oncle vivia en una altra ciutat, per això va ser una sorpresa veure’l allà. Em va dir que la mare era a l’hospital, que no es trobava bé. Vam pujar al camió i jo no veia la carretera, perquè el seient era molt baix i, a més, jo estava enfonsat. Vull dir enfonsat d’ànims.

Darrere hi havia una cortina que tapava la llitera on l’oncle dorm quan viatja. Al damunt hi havia una revista amb la cara d’una noia rossa que somreia d’una manera estranya, com si tingués son. El títol deia Exube-no sé què, em penso que era en alemany. L’oncle Eugenio sap parlar alemany, o això és el que ell diu, tot i que el pare sempre se’n burlava i deia que només sabia dir bon dia i bona nit.

—Oncle, per què a Suïssa també parlen alemany?

—Parlen alemany, francès, italià i romanx.

—Ja, però no haurien de parlar suís?

Va alçar la mirada, com si la resposta estigués escrita al para-sol. Molta gent ho fa quan pensa, vull dir mirar cap amunt, no al para-sol.

—Doncs... no hi veig el problema, els suïssos sempre han parlat aquestes llengües.

—Però si són suïssos, per què no parlen una llengua que es digui suís?

Em va mirar com quan t’adones que t’acabes d’asseure en un banc moll i et sents estúpid per no haver-ho vist abans, però ja és tard.

—Tens raó... No ho sé.

La veritat és que aquí ningú sap res, encara que tothom faci veure el contrari. Els alemanys parlen alemany, els japonesos, japonès, els italians, italià. En canvi, els suïssos parlen unes llengües equivocades i ningú diu res. Tenia raó el pare.

Llavors l’oncle em va observar una estona, com si l’estrany fos jo i no ell.

—Salvo, quants anys tens ara?

En aquell moment el camió va agafar un sot i de rere la cortina va caure la revista Exube-no sé què just davant nostre. L’oncle la va agafar de seguida i la va ficar a la butxaca de la porta, però vaig tenir temps de veure que a la noia de la portada, a més del somriure, se li veia un pit. Només un, però molt gros.

Vaig recordar una cosa.

Al començament de l’estiu que es van endur el pare, una tarda l’Emidio i jo vam espantar molt els nostres pares. No ens trobaven enlloc i ja es pensaven que havíem anat a la carretera nacional i que ens havia atropellat un cotxe. Però no, simplement havíem descobert «la drecera».

Li dèiem així perquè amb aquell camí ens estalviàvem fer tota la volta per arribar al càmping L’Illa, on hi havia una màquina de videojocs que, si li clavaves un cop de peu a la ranura de les monedes, et regalava una partida. Només havíem de saltar una reixa, procurant no embrutar-nos, perquè estava molt rovellada. El terra no estava asfaltat, només hi havia terra vermella i herba que no tallava ningú. I tantes oliveres que a les dotze del migdia ja semblava que fóssim a mitja tarda.

Les oliveres són estranyes, perquè són totes diferents. En canvi, els altres arbres s’assemblen més entre ells. Les oliveres semblen antigues fins i tot quan són petites, com si naixessin velles. També hi havia una rulot abandonada, una d’aquelles màquines de pedal per pastar ciment i moltes cases de fusta a mig construir, amb tendals de plàstic en lloc de teulades. O sigui que a la drecera hi havia un munt de coses i, com més miràvem al voltant nostre, més n’hi trobàvem. Per això no volíem tornar a casa.

Com sempre que fèiem d’exploradors, l’Emidio havia agafat un pal de fusta per fer-lo servir de «bastó de comandament». No sé on havia sentit aquella rucada. El movia d’una banda a l’altra com si fos una espasa, deia que era per als escurçons. Jo crec que allà només hi havia sargantanes, però no se sap mai. De cop es va aturar perquè havia trobat alguna cosa a terra i jo el vaig avançar. Em pensava que començaria a protestar, perquè no li pot passar al davant ningú quan porta el bastó de comandament, ha de guiar ell. Jo el deixo fer, perquè camino força lent i ell sempre va corrents. A més, si se li acudeix tocar-me, li trenco al cap el bastó de comandament, així veurem si funciona de debò.

L’Emidio havia parat en sec, però no em cridava. Potser sí que hi havia una serp i no es movia perquè no el mossegués. Vaig començar a buscar un bastó per a mi, però no en vaig trobar cap.

Jo ja em veia xuclant-li el verí de la ferida per salvar-lo i tenia por que, si no l’escopia tot, jo també em moriria. Ho sabia per les pel·lícules.

—Què passa? —li vaig preguntar.

L’Emidio va continuar callat, tan concentrat com si hagués de resoldre un problema molt difícil de matemàtiques, i em va fer un gest perquè m’hi acostés.

A terra hi havia una revista oberta.

—Què has trobat?

—La patata —va dir, assenyalant amb el bastó de comandament.

A la revista hi havia una dona despullada amb les cames obertes.

Jo ja l’havia vist una vegada, però no així, vull dir no tota sencera. Un dia la mare va treure el cap fora del bany i em va cridar. S’acabava de dutxar i portava el barnús. Se li veien els pèls.

—Què mires? Porta’m les sabatilles.

Es va tapar de seguida i a mi, no sé per què, em va fer vergonya. Vaig anar a buscar les sabatilles sense aixecar la cara de terra.

—No té pèls a la patata?

Vam mirar la revista un altre cop com dos científics desconfiats.

—Les nenes no en tenen, de pèls.

—Però és una senyora. I les senyores hi tenen pèls.

—I tu què saps?

—... ho sé.

Més tard, quan vam tornar a casa, vam rebre tants mastegots com pàgines tenia la revista. Però havia valgut la pena, perquè, si no, ara no podria explicar aquesta història, encara que em desviï una mica del tema. Al vespre, quan ens van enviar al llit sense sopar, l’Emidio i jo vam trigar molt a adormir-nos. Ens vam passar hores mirant el sostre, fullejant pàgines imaginàries.

3

Ara l’oncle Eugenio parava més atenció a la carretera, potser per no agafar un altre sot i no fer caure una altra Exube-no sé què.

—El mes passat vaig fer set anys —vaig contestar, i després li vaig preguntar si em podia estirar al darrere. No és que volgués dormir, però tenia curiositat per saber com s’hi estava. Hi vaig pujar, tot ballava.

—Oncle, el pare també dormia al camió?

—I tant. Jo conduïa i ell dormia, i després canviàvem.

—Oncle, et puc preguntar una cosa?

Em penso que es va preocupar quan l’hi vaig dir, perquè va contestar:

—Depèn...

—Quan tornarà, el pare?

No va dir res, igual que fan tots quan els faig aquesta pregunta. A la mare ja no l’hi faig, perquè després no diu res en tot el dia. Però potser a ell sí que l’hi podia fer, ja que no ens vèiem mai.

—No sé quan tornarà, Salvo. Depèn del judici.

«Judici» és una paraula important. L’havia sentit abans, dos mesos després que el pare se n’anés, quan nosaltres ja havíem tornat a Ruvo. M’acabava de despertar i la mare estava a la sala amb un senyor gran que parlava baixet. De tant en tant tossia i en acabat s’eixugava al voltant de la boca amb un mocador. La mare l’escoltava en silenci, no semblava contenta de tenir aquell senyor allà, estic segura que tenia més por que ell. Jo no l’havia vist mai al poble. Em vaig quedar darrere de la porta entreoberta. Així, si l’home feia alguna cosa, jo li donaria un cop al cap i la mare podria fugir. Però ella em va veure i va dir:

—Vine aquí, Salvo, atansa’t.

Jo vaig obrir una mica més la porta perquè em veiessin bé.

—Què fas aquí darrere? Vine a saludar.

Em vaig acostar a la mare. M’havia equivocat: ella estava tranquil·la, em sembla que era jo qui tenia por. Em va pentinar amb els dits, com fa sempre quan em presenta algú, igual que quan ve gent a casa i treu la pols a totes les figuretes perquè es vegi bé que boniques que són.

—Saluda aquest senyor... És el meu fill Salvo.

Ell en tenia prou amb dos dits per donar-me la mà. Semblaven dos trossos d’aquelles cordes gruixudes que fan servir al port per lligar els vaixells, les amarres. Es va quedar enganxat, com si m’hagués fet un nus. El vaig mirar i vaig tornar a tenir por.

—Quet marrec feia l’espieta?

—A casa meva ningú espia —va contestar de seguida la mare, amb la mateixa veu que quan em renya a mi.

El vell es va quedar callat una estona, movent el cap amunt i avall, fins que va desfer el nus i em va deixar anar la mà.

Després va passar una cosa estranya. Vaig tenir la sensació que algú m’estava mirant, però estàvem tots tres sols a la sala. Llavors vaig veure la Santa Faç, com el quadre que té la mare a la seva habitació, sobre el llit. Però el vell el tenia dibuixat al pit, es veia perquè s’havia descordat una mica la camisa per la calor. Semblava que Jesús em mirés.

—Això és el que volia saber jo.

Es va posar el barret i es va aixecar a poc a poc, com fan els vells, que sembla que els cruixin tots els ossos. Ara ens mirava de dalt a baix. Amb mi passa sempre, perquè soc petit, amb la mare era perquè s’havia quedat asseguda.

—El que puc fer per tu i el marrec ho puc fer de seguida... sense esperar el judici del Vincenzo.

El judici del Vincenzo... O sigui que era una cosa del meu pare!

—I quet marrec que hali, és un secall...

Després em va donar dos copets a la galta i jo em vaig quedar quiet com una estàtua. Dins les mans tenia l’escorça com la dels arbres, plena d’arrugues.

—I tu, Maria, ja veuràs com tot s’arregla, filla meva.

Li va dir «filla meva», com si fos el seu pare.

En acabat va agafar el bastó i se’n va anar. No anava gaire coix, només s’hi recolzava una mica, potser no el necessitava. Vaig recordar el «bastó de comandament» de l’Emidio, que com a molt espantava les sargantanes. En canvi, amb el seu bastó, el vell apartava les serps, però ell en deia espietes.

—Què és un judici? —vaig preguntar a la mare quan ell ja havia sortit.

—Salvo, estic cansada —va contestar, perquè no m’ho volia dir.

Jo també estic cansat que ningú m’expliqui res. On és el pare? Tornarà quan comenci l’escola? Aquest any m’ha d’ensenyar a anar amb bicicleta sense les rodetes.

No vaig tornar a pensar en la paraula «judici» durant molt de temps, fins que un dia, a l’escola, va caure el p

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X