FI

Van morir durant un insòlit temporal de neu d’abril, en mig d’un bassal de sang que s’escampava sobre una clapa de neu. Després algú diria que l’assassí devia estar vigilant els núvols grisos que es congriaven al cel. Que havia vist en el mal temps un senyal per actuar, aprofitant que tothom estava arraulit a casa, tremolant en optimistes mànigues de camisa i queixant-se de l’escalfament global. Detectius d’estar per casa intentant trobar algun sentit a una cosa que no en podia tenir de cap de les maneres. S’equivocaven, esclar. El temps no hi va tenir res a veure. Les mateixes nenes els ho haurien pogut dir, si haguessin pogut parlar.

La primera de morir va ser l’Izzy. Entre els blens de l’embull de cabells castany fosc que li tapava la cara se li entreveia l’ull. Un pestanyeig lent, la mirada fixa a la cara de la Junie. Un altre pestanyeig, i la mirada que començava a desenfocar-se. La Junie va esperar un tercer pestanyeig que no va arribar mai i va mirar la reguera de sang que anava avançant cap a ella. Va intentar tocar l’Izzy per sacsejar-la i fer-la tornar al món, però no podia bellugar la mà. Semblava que la tingués immobilitzada, tot i que no recordava que l’hi haguessin lligat. En realitat no recordava res. Ni què hi feia, allà, ni què estava passant. Només un terror difús i llunyà que s’anava apagant al mateix ritme que els batecs del seu cor. La seva gola malmesa va intentar emetre un so, un nom, una súplica, una pregària. Però no va arribar a traspassar mai els seus llavis. Només en va brollar un borbolleig de sang. La neu li glaçava la galta.

—Xxxt... —va fer una veu—. De seguida haurà passat. Xxxt...

Una mà li acariciava els cabells.

Va girar els ulls amunt; semblava l’única part del cos que podia moure. Va veure l’extrem del gronxador, una branca coberta de blanc, un cel pla, d’un gris metàl·lic. L’última vegada que havia estat allà anava amb la seva mare. El gelat se’ls fonia a les mans tan ràpid que no donaven l’abast. Calor, un capvespre entresuat i cuques de llum. Es gronxaven totes dues de costat i la mare de la Junie saltava del gronxador just quan era al punt més alt, la cabellera rossa voleiant-li enrere, una rialla gutural tallant l’aire. El truc és no pensar-hi, li deia. Tanca els ulls i vola.

«Mama.» Una onada d’enyorança esqueixant-la per dins com un ganxo esmolat, el seu cos sacsejant-se un altre cop contra el terra, el puny tancant-se en un espasme. «Vull la mama.» Va ensumar el perfum de la seva mare, només una goteta de jardí de primavera cada vegada perquè així el flascó durava més. Va sentir la veu de la seva mare, xiuxiuejant-li paraules de confort a cau d’orella. Va notar gust de sal, llàgrimes als llavis i sang a la boca. Sabia que allò era el final, però semblava mentida que pogués ser tan a prop del principi. Va exhalar un sospir tremolós. «Mira, mama, ja em surt!» Va tancar els ulls i es va enlairar.

1

M’havia passat tot el dia pendent del rellotge. Això m’havia costat unes quantes pulles. Cada cop que m’inclinava sobre la barra per agafar una comanda, el Thomas em tustava la mà amb la seva espàtula llardosa.

—Ets aquí, o tens coses més importants a fer en un altre lloc? —em va retreure remugant entre dents.

—Sí, en un lloc millor que aquest puto forat de merda —vaig replicar rient, mentre ell intentava picar-me amb l’espàtula un altre cop.

Era una de les poques coses bones que tenia treballar en aquell antre des de feia més de deu anys: que ja no em calia anar amb miraments.

—Són gairebé les cinc —vaig cridar mentre mirava com la busca dels minuts feia l’última volta al rellotge.

—A què ve tanta pressa, avui? —em va preguntar la Louise, cordant-se un altre cop el davantal al voltant de la seva immensa cintura—. Estàs feta un manat de nervis. A aquest pas, al Thomas li agafarà un infart. Ja saps com es posa quan ens veu despistades.

Vaig girar el cap un moment cap a la finestra de passar els plats i vaig picar l’ullet al Thomas, que havia de fer esforços per aguantar l’expressió de pomes agres.

—No ho sé —vaig reconèixer—. Tinc com un neguit.

Potser era aquell canvi de temps tan inesperat. El dia abans semblava que tot brotés i brunzís i l’aire feia olor de flors silvestres. I avui, feia un moment, la neu encara esquitxava els vidres de l’aparador de la cafeteria i tot de remolins diminuts intentaven esmunyir-se per la porta cada cop que algú l’obria. Ara semblava que volgués sortir el sol de darrere la capa de núvols, just a temps per a la posta. Als voltants de l’aparcament ja s’estaven formant rierols de neu fosa. Al matí tornaria a ser primavera. Ja ho tenia, això, Missouri. Ja ho deien els gats vells: si no t’agrada el temps que fa, espera’t deu minuts.

—Deu haver sigut aquell coi de sirenes —va dir el Thomas—. Fa una estona jo també estava amb els nervis de punta.

La Louise va assentir amb el cap i em va fer un gest perquè li passés les ampolles de quètxup mig buides per omplir-les.

—Això és que hi deu haver hagut molts accidents. He sentit que deien que hi havia molt de moviment al parc vell. La gent no té ni puta idea de conduir. —El Thomas va esbufegar des de la cuina per adherir-s’hi i la Louise es va girar per mirar-lo—. Quan va ser l’última vegada que va nevar a l’abril? Deu fer segles!

—Just abans que nasqués la Junie —vaig dir, molt segura—. Tretze anys.

Em vaig veure en aquell moment, amb una panxa immensa, els turmells tan inflats que no em podia posar les botes, i caminant per les piles de neu amb unes vambes fetes pols.

—Sí senyora, tens raó! —va exclamar la Louise. Va acabar d’omplir una ampolla de quètxup i la va fer lliscar cap a mi—. I què? Es presenta interessant, aquesta nit de dissabte? —va preguntar decantant el cap—. No sortiràs a ballar una mica o a prendre una copeta? No? Res de res?

—Li vaig prometre a la Junie que arribaria d’hora a casa i que soparíem una pizza i miraríem una pel·li. Ahir ja no ens vam veure.

No em calia veure-li posar els ulls en blanc per saber que a la Louise la meva visió del que era un dissabte a la nit emocionant li semblava patètica. Ja no sabia com dir-me que estava malgastant la meva joventut. «Trenta tirant cap a cinquanta», li agradava dir sempre que parlàvem de la meva inexistent vida social.

—Quan els meus tenien aquesta edat, no saps l’alegria que m’haurien donat si m’haguessin dit que se’ls enduien una setmana sencera. Coi de nens, no hi havia qui els aguantés! —va exclamar la Louise brandant el cap—. On era, per cert, la teva filla?

—S’ha quedat a dormir a casa de l’Izzy Logan.

Vaig continuar fregant la barra sense apartar els ulls de la baieta i vaig ignorar aquell pessic a la base del crani.

—Semblen cul i merda, aquest parell —va replicar la Louise amb un puntet d’incredulitat a la veu que no em va passar des­apercebut.

Ara ja m’hi havia acostumat. Ja havia entès que les nenes com la Junie i les nenes com l’Izzy normalment no es fan entre elles. I encara menys en aquest poble, que és com si tingués una franja fluorescent que el parteix en dos. Els pobres, tots a aquesta banda. No passeu. Mala sort, si el noranta per cent dels habitants vivien embarrancats a la meitat dolenta. La línia invisible no es movia seguint el principi de les majories; almenys quan es tractava de barrejar-se amb la família de la Jenny Logan. Quan jo feia secundària i anava per les cunetes buscant llaunes que es poguessin reciclar, solia veure la Jenny passejant-se amb el seu petit descapotable blanc. Abans que jo acabés l’institut ella va marxar a la universitat i em vaig pensar que ja no tornaria mai més, però va tornar al cap de dos anys amb mitja carrera que no li serviria mai per a res i un noi de la universitat preparadíssim per agafar el timó del concessionari nàutic del seu pare. Si bé en una ciutat no haurien sigut res de l’altre món, aquí els Logan eren pràcticament com la reialesa. Esclar que era fàcil: amb una feina decent i una casa que no fos mòbil ja ho tenies fet.

—Sí —vaig dir.

No suportava que tothom donés per suposat que havia d’estar agraïda que a l’Izzy li caigués bé la meva filla i que els seus pares l’acollissin a casa seva. Ningú m’havia preguntat mai què en pensava jo. I si ho haguessin fet potser haurien tingut una sorpresa, perquè no em feia cap gràcia. Aquella amistat s’hauria acabat feia molt de temps, si hagués trobat la manera de fer-ho sense trencar-li el cor a la meva filla. Em molestaven les trucades de la Jenny perquè les dues nenes quedessin, donant sempre per descomptat, per més que jo li recordés cada dos per tres que no era així, que el meu horari era absolutament flexible. Mirava cap a una altra banda quan el Zach, el pare de l’Izzy, em saludava per quedar bé des del porxo cada cop que m’aturava davant la porta de casa seva amb el meu Honda de l’any de la picor i amb la finestra del darrere tapada amb un tros de cartró i cinta d’embalar. Sempre havia tingut l’esperança que l’amistat es refredés, que algun drama absurd les separés. Però ja feia anys que durava i de moment el vincle que tenien estava fet d’un material molt resistent. I això tampoc m’agradava. No suportava pensar en el que volia dir tot plegat.

Vaig deixar caure la baieta damunt la barra i em vaig posar les mans a la ronyonada. Era massa jove per estar tan baldada al final del dia, amb aquell dolor a les cames i aquella molèstia a la columna. Semblava que amb la nevada havíem de tenir un dia tranquil, a la feina, però el temps era el segon tema preferit de la gent, després de la política. Havíem anat de bòlit tot el dia i el local no s’havia buidat fins ara, que la gent havia començat a passar cap a casa per sopar. El prestatge dels pastissos estava buit, i no volia ni fer el càlcul de quantes tasses de cafè havia servit en les últimes vuit hores. Molta xerrera i poques propines. Per a mi, eren els pitjors dies.

—Goita’l, no és el teu germà, aquest que arriba? —va fer la Louise—. Doncs si vol un tall de pastís de poma, com no se’l pinti...

Vaig dreçar l’esquena i em vaig quedar mirant com el cotxe del Cal s’aturava just al davant. Passaven els anys i encara em feia no sé què veure el meu germà al volant d’un cotxe patrulla. Ha­víem estat gairebé tota la infantesa fugint de la poli. Havíem crescut vigilant si venien o no. No deixava de ser un servei públic que ens permetia cobrar un dòlar extra als camells que feien servir el taulell atrotinat de la meva mare com a aparador. Per tant, l’ofici de poli no era precisament dalt de tot de la meva llista de potencials feines prometedores per al meu germà. Però em va sorprendre: primer quan es va fer poli i després quan va resultar que a més a més era un bon poli. La gent del poble deia que era dur però just. Era molt més del que es podia dir del seu cap i dels dropos dels seus companys. Una vegada que el Thomas va haver de passar la nit al calabós de tan malament com anava, em va explicar que el Cal l’havia «tractat molt bé, fins i tot a l’hora de posar-me les manilles». Per aquestes terres és el comentari més positiu que pots sentir sobre les forces de l’ordre.

—Els dissabtes no acostuma a ser per aquí al poble —vaig dir.

Els polis de per allà havien de cobrir una àrea molt àmplia. No només havien de patrullar per Barren Springs, sinó també per un munt de pobles petits i pels llargs trams de carretera gairebé deserta que els connectaven.

—Potser necessita un cafè, el pobre. Avui se li deu haver fet llarg, el dia —va dir la Louise estufant-se els cabells amb una mà.

Per edat hauria pogut ser com a mínim la mare del Cal, però quan hi havia el meu germà per allà fins i tot ella perdia els papers, com si no acabés de decidir-se entre amanyagar-lo com si fos una criatura o intentar lligar-se’l.

—Potser sí —vaig dir. Però quan vaig veure el Cal descordant-se el cinturó del cotxe se’m va fer un nus a l’estómac.

Va tancar la porta i es va quedar allà dret, amb el cap cot. La llum se li reflectia als cabells ros fosc. Al cap d’un moment va redreçar les espatlles. «Està intentant armar-se de valor», vaig pensar, i el nus a l’estómac es va estrènyer encara més. Les sirenes... Em vaig dir a mi mateixa que no tenien res a veure amb la Junie, que era massa jove per portar cotxe i massa gran per fer l’animal en un parc infantil. Vaig agafar la baieta, vaig apartar els ulls dels vidres i vaig continuar fregant la fòrmica esquerdada de la barra. No vaig aixecar el cap ni quan vaig sentir la campaneta de la porta.

—Hola, Cal —va dir la Louise amb una veu aguda i infantil—. Vols que et...?

De cua d’ull vaig veure que el meu germà aixecava la mà; la veu de la Louise no va acabar la frase.

—Eve —va dir el Cal fluixet, caminant cap a mi. Les seves botes de poli ressonaven sobre el linòleum atrotinat.

Jo no vaig aixecar el cap. Vaig continuar fregant. Fos el que fos el que l’havia portat allà, fos el que fos el que m’havia estat rosegant tot el dia, no seria veritat, no hauria passat mai, si aconseguia evitar que el Cal ho digués.

—Eve —va tornar a dir.

Vaig veure la sivella del seu cinturó contra la barra. Va allargar el braç i va posar la seva mà sobre la meva.

—Evie...

Vaig apartar la mà i vaig fer un pas enrere.

—No —vaig dir.

La meva intenció era dir-ho en un to prou categòric i autoritari perquè callés, però em va sortir amb una veu tan tremolosa i escanyada que el no es va dissipar fins a quedar en no res.

—Mira’m —va dir el Cal, amb suavitat però ferm.

La seva veu de germà gran. Vaig aixecar els ulls a poc a poc. No volia veure, no volia saber. El Cal tenia els ulls vermells i inflats. Havia plorat. Quan me’n vaig adonar vaig sentir una petita descàrrega elèctrica. No recordava haver vist mai el Caleb plorant, ni tan sols durant la infantesa de merda que havíem passat plegats. Vaig mirar aquells ulls d’un blau intens i ell em va aguantar la mirada. Com sempre, era com mirar-se al mirall; en aquest cas en un mirall que em tornava un reflex de mi mateixa més nítid i més clar. Els mateixos cabells, els mateixos ulls, les mateixes pigues, però tot plegat revestit d’una pàtina que jo senzillament no tenia. Com si la genètica hagués llançat la casa per la finestra amb el meu germà i quan vaig arribar jo, onze mesos després, només li hagués quedat material per a una còpia descolorida i de segona.

—Què? —vaig dir.

Ara sí: de cop i volta em sentia preparada per al que m’estava esperant darrere d’aquells llavis, fos el que fos. Quan vaig veure que no em responia li vaig llançar la baieta. Li va anar a parar al pit i li va deixar una taca molla a la camisa.

—Què? —vaig dir, aquesta vegada gairebé en un crit.

La Louise se’m va acostar i va posar-me la mà a l’avantbraç. El contacte d’aquella mà, que normalment era la cosa més semblant que tenia a l’escalf d’una mare, em va traspassar la pell i vaig apartar el braç. Tot el meu cos brunzia com un cable d’alta tensió caigut.

—La Junie, Eve —va dir el Cal—. És la Junie. —Se li va trencar la veu i va apartar la mirada mentre s’empassava la saliva—. Has de venir amb mi.

Em sentia com si m’haguessin clavat els peus a terra. El cos em pesava com si fos de plom.

—És morta?

La Louise, al meu costat, va inspirar bruscament. Aquell so volia dir que m’havia passat, que havia traspassat una ratlla que la Louise no hauria traspassat mai. Però la Louise no s’havia criat en les meves circumstàncies. En la pobresa, sí. Amb subsidi alimentari i el formatge que repartia el govern, sí. Però sense violència. Ella no s’havia criat en un bungalou que feia pudor d’homes de pas i cremadors de metamfetamina. Amb cares desconegudes i massa rialles, la majoria massa desbocades i malvades. I tot això al fons de les clavegueres dels Ozarks, un lloc a quinze milles de carretera però tan apartat, tan amagat de la resta del món, que fins i tot semblava situat en un fosc parèntesi temporal.

Però el Cal ho va entendre. Em va tornar a mirar, aguantant-me la mirada. El meu germà no deia mai mentides. A mi no. El que estava a punt de dir-me seria la veritat, tant si era capaç de resistir-la com si no.

—Sí —va dir, finalment—. Ens ha deixat. Ho sento, Evie.

—Com? —vaig preguntar, com si la meva veu no fos meva, com si hagués sortit d’un globus d’heli que anava a la deriva per damunt del meu cap.

El Cal va serrar les mandíbules i va inspirar pel nas.

—Sembla que l’hagin assassinat.

No va ser fins més tard, fins que en vaig saber tots els detalls, fins al més escabrós, que em vaig adonar que, fins i tot en aquell moment, el meu germà havia intentat protegir-me d’alguna cosa.

En el meu cap vaig desplomar-me, xisclant amb una ganyota torta a la boca. Xisclant fins a esqueixar-me la gola. Arrencant-me els cabells. Donant cops de cap contra el linòleum fins que em vaig trencar el nas i me’n va començar a rajar una sang fosca. Però en realitat l’únic que vaig fer va ser agafar l’abric i la bossa del penjador del darrere. Vaig veure de refiló la cara horroritzada del Thomas. Tenia la boca i els ulls molt oberts. Vaig ignorar la mà que m’oferia la Louise i vaig esquivar el braç estirat del meu germà. A fora l’aire fred feia olor de neu i la llum somorta del sol que esquinçava els núvols em va ferir els ulls. Ja havia passat. La desgràcia que havia previst des de l’instant en què la Junie havia arribat al món. I jo no l’havia vist venir.

2

La patacada t’arriba sempre per on menys t’ho esperes. Sempre furtivament, reptant a la teva esquena mentre estàs per altres coses. Quantes vegades ens ho devia haver dit, la meva mare, quan érem petits? Un valuós besllum de lucidesa en una existència que s’alimentava només d’alcohol i drogues. Era una lliçó que havia après del seu propi pare, tan delicat del cor que el més petit singlot o esbufec semblava l’anunci d’una mort imminent. Fins que un dia un càncer d’estómac va sortir de no se sabia on, el va sorprendre per darrere i se’l va endur tan ràpid que el cor no va tenir temps ni d’adonar-se del que estava passant. Quan era petita la meva mare en repartia tan pocs, de consells savis, que em vaig aferrar a aquella perla com si fos una corda de salvació. Em passava la vida intentant anticipar-me a qualsevol desgràcia que ens pogués passar, amb l’esperança que així no ens agafaria desprevinguts. Amb el naixement de la meva filla, vaig preveure mil maneres que aquell amor punyent i desesperat acabés de la pitjor manera: quan la nena era molt petita, era la síndrome de la mort sobtada del lactant o que s’ennuegués amb un tros de salsitxa; quan va ser una mica més gran, un accident de trànsit o una leucèmia infantil, i, ara que entrava a l’adolescència, algun noi perillós més gran que ella o l’afició de la seva àvia per les drogues, passant de generació en generació. Però que la degollessin al parc on jugava de petita? No, una cosa tan horripilant no l’havia contemplat mai. Aquelles coses no passaven en un poble petit com aquell, perdut en mig del no-res, on si hi havia algú que no coneixies almenys sabies de quina família era i d’on venia. Però en realitat era tot culpa meva. Perquè, si hagués tingut una mica més d’imaginació, si hagués robat aquella idea abans que se l’hagués apropiat l’univers, potser la meva nena encara seria viva.

—On és? —vaig preguntar, amb el cap repenjat a la finestra del copilot.

A fora, la llum del dia s’anava apagant per moments i concentrant-se només en una franja de foc darrere els núvols. Els edificis es difuminaven al nostre pas mentre baixàvem per la carretera de doble sentit plena de bonys que feia les funcions de centre del poble: el supermercat amb la piràmide asimètrica de paper higiènic a l’aparador; l’edifici blanc d’obra vista del banc, que amb el temps s’havia tornat gris brut; la botiga d’entrepans, on anaven només els que tenien ganes de jugar amb una intoxicació alimentària. Com és que encara era allà, en aquell lloc sense sortida que no tenia ni tan sols una mica d’encant nostàlgic? Ni una trista placeta, ni voreres per passejar els dies de primavera, ni botigues de segona mà que venguessin tresors fets a mà: només una acumulació sense solta ni volta d’edificis desgavellats escampats arran d’una carretera i una homogeneïtat deslluïda i bruta en tot i en tothom. Per què no me n’havia anat i m’havia endut la Junie d’allà? Què esperava? Em va pujar alguna cosa per la gola, vòmit o llàgrimes, però m’ho vaig empassar. «Ara no —vaig dir-me a mi mateixa—. Després.»

—És al tanatori —va dir el Cal, amb els ulls a la carretera i les mans tan aferrades al volant que tenia els artells blancs. Va fer una pausa i llavors m’ho va deixar anar tal com raja, com havia fet sempre—: Esperant que arribi el forense. Són totes dues allà.

Ja m’ho havia dit, que l’Izzy també era morta, però jo encara no me n’havia fet la idea. Com era possible que dues nenes de dotze anys que aquell matí reien, ara ja no respiressin? Era un tòpic, que tenien encara tota una vida per viure, però era la veritat. No me’n sabia avenir, que la meva filla, que alegrava una habitació amb la seva presència, que amb la seva vida feia la meva suportable, fos morta. Com podia ser que ella hagués marxat i la Terra no hagués deixat de girar?

El Cal va aparcar just davant del tanatori, al lloc reservat per al cotxe fúnebre. Dos pilars falsos flanquejaven l’entrada, en un intent de donar-hi un aire de distinció i de passada dissimular que no era res més que una merda de bloc gris plantat enmig d’un terreny amb l’asfalt fet malbé. L’últim lloc que triaries per dir l’últim adeu. El Cal va aturar el motor i el capvespre va quedar de cop i volta sumit en el silenci. Quan es va girar per mirar-me, estava pàl·lid i molt seriós.

—T’hi veus amb cor? —em va preguntar—. Perquè no cal. Almenys no cal que ho facis ara.

Però jo ja estava baixant del cotxe.

—M’hi veig amb cor —vaig dir girant una mica el cap.

La veritat era que no sabia si m’hi veia amb cor o no. Però no semblava que pogués fer altra cosa que continuar en moviment. Si em quedava asseguda em moriria. Seria donar una oportunitat a la realitat perquè s’instal·lés al meu costat i em clavés les dents fins als ossos. No em volia imaginar ni un segon la meva vida sense la Junie. Una vida completament buida a partir d’ara. Buida i sense sentit.

A dins, al costat de la porta, hi havia un altre agent esperant-nos, amb la gorra que li tapava la panxa cervesera. El John Miller, que em coneixia de sempre i que em deixava seure al darrere del seu cotxe patrulla perquè no passés fred quan apareixia la poli per escorcollar el mòdul prefabricat de la meva mare buscant meta. Un cop l’any, com un rellotge. I per marxar sempre amb les mans buides. La meva mare podia ser ignorant, però no havia tingut mai un pèl de tonta. Amb tot, avui l’agent Miller feia com si no m’hagués vist en sa vida; va dir «Em sap molt de greu» fluixet sense apartar els ulls d’un punt a l’esquerra de la meva espatlla. Per a mi millor, tot i que vaig notar que el Cal es posava tens al meu costat. Jo tampoc volia mirar als ulls del Miller i veure-hi horror i compassió. El que volia era continuar fent veure que tot plegat era un malson extraordinàriament nítid i que quan em despertés l’hi explicaria a la Junie i m’arrauliria amb ella al seu llit massa estret. Que l’abraçaria tan fort que intentaria deseixir-se mentre em deia que no havia de patir per res.

—El xèrif us està esperant a la sala de vetlla —va dir el Miller donant un copet a l’espatlla al meu germà mentre passàvem pel seu costat.

Jo vaig trontollar una mica, tan poc que no se n’hauria adonat ningú, però el Cal va estirar el braç i em va agafar pel colze.

—No passa res —va murmurar—. Ara som al mateix bàndol.

El xèrif Land i jo no seríem mai al mateix bàndol, encara que visquéssim mil anys. Però això no l’hi podia dir, al Cal; ni tan sols el podia mirar als ulls i explicar-li per què. Si sabés el que havia fet, no m’ho perdonaria mai. I el pitjor és que tampoc s’ho perdonaria a ell mateix. Vaig fer que sí amb el cap i el vaig seguir cap a una porta tancada que hi havia al final del passadís. Quan ja tenia la mà al pom, va dubtar un moment —era la meva última oportunitat de fer-me enrere—, però li vaig fer un senyal amb el cap i finalment va empènyer la porta. Es va quedar a una banda i em va cedir el pas. Era una sala molt petita, hi feia massa calor i els tres cossos que ja hi havia a dins gairebé no hi cabien: el xèrif Land i els pares de l’Izzy: la Jenny i el Zach. No sé per què em va sorprendre tant la seva presència. Potser perquè em vaig adonar que a partir d’ara seríem un trio equiparable i alhora desigual. Els pares de les nenes mortes. Tots tres al mateix sac per sempre. Un trist avís a navegants.

—Passeu —va dir el xèrif Land fent tremolar l’immens bigoti gris que li cobria el llavi. Duia els cabells engominats enrere per tapar-se una calba incipient que segur que el devia estar torturant. Vaig notar un espasme de dolor a l’estómac i vaig desviar la mirada.

—Seieu. —I quan ja era una mica massa tard va afegir—: Em sap molt de greu que hagueu de ser aquí.

Com si fins aleshores no s’hagués adonat de per què era en aquella sala. Com si li hagués fugit del cap que jo també tenia una filla assassinada.

Em vaig deixar caure a la cadira buida que hi havia al costat del Zach, que em va mirar un moment amb els ulls esbatanats, com espaordit. El seu atractiu de pare afable havia mutat en una cosa horripilant, i em vaig preguntar si jo també devia haver patit la mateixa transformació. Si el pròxim cop que em mirés al mirall ja no em reconeixeria. El Zach duia la mateixa camisa amb botons al coll i els mateixos pantalons caqui i tenia les mateixes dents rectes i els mateixos cabells prematurament blancs a les temples que li havia vist tantes vegades. Però estava com posseït, com si portés a la cara l’empremta del fantasma de l’absència de la seva filla. Al seu costat, la Jenny plorava sense parar. L’únic que se li veia era la cabellera llisa i negra. Tenia el cap cot i un manyoc de clínexs xops li esmorteïa els sanglots. La suavitat de la mirada del xèrif Land no deixava lloc al dubte: ella sí que sabia fer de debò el paper de mare afligida. No com jo, que encara no havia vessat ni una llàgrima, tot i que en sentís la cridòria just darrere els ulls, on les tenia reprimides.

El xèrif Land es va asseure a la cadira del davant i va apartar un arranjament de flors artificials ple de pols per veure’ns bé. El Cal es va repenjar a la paret, amb els braços plegats sobre el pit.

—Bé —va dir el xèrif Land—. Sé que això és molt dur. I em sap molt de greu haver-vos de fer aquestes preguntes en un moment així, però, com més coses sapiguem i més aviat les sapiguem, més possibilitats tindrem d’enxampar-lo.

—Esteu segurs que és un home? —vaig preguntar amb els punys tancats sobre la taula.

El xèrif Land va fer una pausa, abans de respondre.

—No estem segurs de res, en aquest moment. Però aquesta mena de crims, la manera com les han matat... —Va brandar el cap—. No és el més habitual en dones.

Vaig pensar que era la cosa més absurda que havia sentit en ma vida. Les dones potser moltes vegades no es comportaven com els homes, però eren capaces de qualsevol cosa, i quan volien podien ser tan monstruoses i despietades com els homes. Jo mateixa coneixia de primera mà quanta violència hi podia haver dins d’una dona.

—Les han violat? —vaig preguntar—. Per això esteu tan segurs que ha sigut un home?

Al xèrif se li va endurir el rostre. No li agradava que parlés, que interferís en la pel·lícula de com aniria tot que ell s’havia fet. Al xèrif Land li agradava tenir-ho tot controlat i que tothom li seguís el corrent. A l’altre costat del Zach, la Jenny va agafar aire entre les dents i el va expulsar amb un gemec sord. El Zach li va donar uns copets al braç i em va clavar una mirada amenaçadora que em va sorprendre.

—Què passa? —vaig fer—. Que no puc preguntar aquestes coses? Potser és que en aquestes situacions hi ha unes regles que jo no conec?

Em bullia a dins la ràbia que havia intentat mantenir a ratlla durant tots aquells anys perquè ningú tingués una excusa per mirar la meva filla per damunt de l’espatlla. Però ara ja tant era. Podia ser una impertinent o barallar-me amb qui fos o comportar-me com una imbècil. La Junie ja no hi era i ho podia deixar anar tot. I quin lloc millor per començar que aquella habitació?

El Land es va escurar la gola i es va girar cap al Cal.

—No —va dir el meu germà des del seu racó, a la paret—. No hi ha regles. —Em va buscar la mirada i me la va aguantar—. No podem saber res del cert fins que no arribi el forense. Però aparentment no sembla que les hagin violat. La roba estava intacta.

Vaig fer que sí amb el cap, vaig mirar el xèrif i vaig esperar que continués.

—Ens agradaria saber si últimament les nenes us havien parlat d’alguna persona nova. Havien conegut algú? Els havíeu notat algun canvi de rutina? De comportament? Res que us hagués cridat l’atenció?

Vaig repassar les últimes setmanes resseguint els passadissos de la memòria, però no hi vaig trobar res.

—No se m’acut res —vaig dir, finalment—. La Junie estava com sempre.

—L’Izzy també estava

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X