A la memòria d’Anna Rosselló, que ha mort als

noranta-sis anys, poc abans de l’edició d’aquest llibre.

Anna Rosselló, naturista, esperantista, catalanista

i enamorada de la llibertat, tan semblant a la tieta Vida

d’aquest llibre, amb el seu marit Josep Travesset

i la seva filleta Carme van recórrer amb un carro i

una euga l’Amèrica del Sud i Central tot denunciant

la marginació en què viuen els indígenes

i els desheretats de la terra.

Quan vivien al Brasil, tot recorrent el riu Negro,

van conèixer prop de Barcelos un personatge català

(o catalão), naturista i llibertari, que vivia en

una petita comunitat cabocla sense deixar de pensar

en Catalunya i estimar-la profundament.

A tots ells, que podrien ser perfectament

personatges del meu llibre, els el dedico.

I a tots els pobles indígenes d’Amèrica i del món

sencer que lluiten per la seva emancipació.

Pròleg

L’avi es va morir fa un mes. I la iaia va dir-nos que reviséssim els llibres i els papers que ell havia anat acumulant al llarg dels anys per si hi hagués res que pogués interessar-nos, perquè al seu despatx ni s’hi podia entrar, com qui diu, i ella volia fer net de paperassa.

El pare no parava d’insistir-me que hi anés a mirar-m’ho, perquè com que estic acabant la carrera de Ciències de la Informació a la UAB potser jo trobaria més coses que em poguessin interessar que no pas ell. Però amb tot el merder que tenim amb les manifestacions i les accions de protesta per la sentència del Procés, no trobava mai el moment d’anar a cals avis.

Finalment, aprofitant que aquests dies estem en vaga a la uni, hi vaig anar. Ja tenia raó la iaia, ja, perquè al despatx de l’avi feia por d’entrar-hi, de tants llibres, carpetes i caixes amb retalls de diari, revistes i documents diversos com hi havia. En realitat jo tenia una certa curiositat per aquells papers antics, potser perquè pensava que podria trobar un tema d’estudi per a la tesi de grau.

El cas és que vaig anar remenant caixes fins que vaig trobar una bossa de roba que contenia cinc llibretes gruixudes, antigues, una de tapes grogues i les altres de tapes blaves, lligades amb un cordill. Vaig obrir les llibretes i vaig fullejar-les. Estaven escrites a mà, amb força bona lletra. Eren una mena de diari personal. Les dates anaven des del setembre del 1923 fins al juliol del 1936, o el que és el mateix, des del cop d’estat del general Primo de Rivera fins al cop d’estat del general Franco. Eren del pare de l’avi, és a dir, del meu besavi. Quina passada!, es tractava del diari que, durant l’estada al Brasil amb la seva família, el besavi, de jove, havia escrit.

Jo, d’aquest viatge, n’havia sentit a parlar una vegada a l’avi com d’un fet llunyà de la vida del seu pare, un anarquista. Pensem que l’avi no va conèixer mai el seu pare, i que la dura postguerra que va haver de viure la gent d’aquest país devia fer néixer un mur d’oblit i d’indiferència cap als vells ideals fracassats de la gent que va fer la guerra.

El cas és que, després de gairebé noranta-sis anys que el meu besavi de petit hagués començat aquell diari, jo tenia ara l’ocasió de descobrir a través d’aquelles pàgines com vivien alguns dels anarquistes, els més grans idealistes i més rotunds perdedors de la desfeta. Em vaig endur les llibretes a casa i me les vaig llegir amb interès.

Ostres!, quan vaig acabar estava al·lucinat: el besavi i la seva família encara eren més progres que nosaltres, i si ell visqués ara seria de la CUP i estaria acampat a la plaça de la Universitat, plantant cara a la repressió de l’Estat, segur. Perquè, tot i els anys que han passat, moltes de les idees que tenien aquelles persones són les mateixes que tenim jo i molts dels meus amics. També en aquella època ells lluitaven contra el capitalisme i per la llibertat de Catalunya i de tots els pobles del món. Tampoc no volien matar animals ni menjar carn, igual que molts dels meus amics vegans. Aquesta coincidència és increïble, quina emoció!

Per aquest motiu em va semblar que això s’hauria de donar a conèixer, i em vaig proposar d’aconseguir la publicació d’aquells escrits; els meus amics fliparien quan els llegissin.

Aquests són els escrits del meu besavi. No n’he tocat res. M’he limitat a corregir-ne qüestions d’ortografia i sintaxi. Ben poca cosa, i sorprèn si tenim en compte que el besavi va aprendre a escriure la llengua tan lluny del país. Però he conservat les formes aportuguesades que se li van escapar, ja que això ajuda a ressaltar com s’anava adaptant al país on vivia.

Pel que fa a la primera part del diari, o sigui, la primera llibreta, que va escriure el besavi quan era un nen petit, l’he deixada tal com ell la va escriure, amb totes les errades que hi va fer. M’ha semblat que feia gràcia veure com un nen anava aprenent a escriure.

Llibreta primera

Al Micalet es burru burru y cara da cul, nos bol creure que sanem a America y cuan le dit que y anire abiat sa posat a riure y ma dit que soc un mantide y yo no soc cap mantide a casa no diem mai cap mantida. Y tampoc es vol creure ca America ya micos y mols y elefants y lleons y tambe tigres. el papa diu que a America ya de tot pro el Miquelet no su creu parque es burru.

La mama no enten que no magradin las munchetas tendras y man fa mancha per forsa y daspres diu ca nos te dubliga dingu a fer res que no vulgui fe pro cuan sere gran non menchare mai mes. Y ya se com sascriu la ñ en catala que no sascriu am ñ que sascriu am ny.

Ara fella dies que no escribia el meu llibre i la mama ma dit que si ya escrivia cada dia una mica.

Y ma dit que ho fes una mica cada dia perque no e de perdra el catala que m’ansenyat perque alla on anem la gen no en sap i nosaltres no lem de perdre perque fundarem un pays a on dingu no dira mentides.

Y ya no ascric mes.

El tiet Llibert a tornat a vindra a casa a parla am el papa del pais que farem ques dira Nova Catalunya i el papa diu que tots serem catalans i no ens manara dingú i no yaura policies perque tutom dira la vritat. Hi jo li preguntat si tampoc yaura serenos i ma dit que no perque tutom deixara sempra la porta oberta y que no yaura parasits ni re i yo li e praguntat que son parasits i ma dit que son els que no treballan i viuen a lasquena dels atres, i alla­vores lie preguntat si l’avi Ramon es un parasit perqué mai treballa i sempre sasta quiet en aquella cadira que te rodes.

Avui la mama ma dit que la semana que ve ja no anire mes a astudi i que no cal que i vagi mes perque nomes mansenyen bastieses. Daspres a dit que mes bal que em quedi a casa a lleji tots els llibres que tenim en catala, que alla onanem el castella ja no em servira de re, que ella mansenyara a escriura be el catala perque jo tinc de sapiguerlo mol be.

Avui la mama a vingut a lescola i a parlat am al senyor mestre. Li a dit que ya no hi tornare més perque ens anem a America i jo em pensaba que li diria que ensenyaba bestieses pero no li ha dit. El Miquelet u ha sentit i jo le fet un gargot a la plana.

Ara ja sé escriure bé tots els dies de la setmana. I els mesos. El Patufet que magrada mes es el Patufet 1000 que hi ya un patufet amb la barretina a damunt dun drago dolent i tot de nens.

Però no magrada gaire llegi patufets perque tenen la yetra masa petita.

Jo i el papa i la mama ja fa mols dies que fem paquets imboliquem les coses que ens aure’m dandu. Ara estudio mol de català a casa i aviat en sabre més que de castellà.

La mama em fa copiar els cuentos del Patufet i del Virolet, el Virolet es mes petit i no hi a tantes lletres, i diu que mi fixsi molt com sascriuen les paraules perque jo sere el que ensenyare el català a tots els nens que viuran ha America. Y quan vingui el Miquelet li fare copia tots els patufets i tots els virolets sences.

El papa no vol que copi cuentos del Patufet perque diu que es molt carinclo, vol que copi cuentos dun senyor rus pro a mi el señor rus no magrada, la mama sí que vol que copi patufets i man compra perque ella tambe sals llejej, y an tinc un que es diu la Mainada.

La mama ma cumprat un llibra que és una gramatica perque aprengi ascriure el català i diu que mel estudi, pero a mi magrada mes copia patufets.

El tiet llibert ve cada dia a casa a parla amb el papa de les cosas que cal fe per marchar. Jo em pensaba ca navem a amèrica pro nem al Brasil, i cuan hu e dit a la mama ma dit que es igual. Despres el tiet ma dit si lla aprenia forsa catala i le dit que si, que ja sabia que les eñes les escrivia am ny i que les y les posem amb la i prima. Ma dit que quan en sabre mol ni ensenyare a ell perque ell non sab i jo le dit que copies els cuentos del patufet i ma dit que ja hu fara quan serem al Brasil i que també apandra a parlar esperanto com el papa.

Ara fella dies que no escribia re al meu diari perque he estat malal, tenia anxines i em fella molt mal ampasarme la saliba y tingut febra i cada nit em posaven draps frets a la panxa. No fa mal però fa una imprasio molt forta, daspres ya no i sesta bé.

Ma vingut a veure la yaya i diu que hauria agu’t de vindre un metja a visitarma. Pero la mama diu que no cal que amb laigua i no barrexan els menxas u curem tot. Ara ja estic bé i he llegit cuentos tota la tarda. La yaya no vol que anem al Brasil pero la mama li a dit que este’m desidits, que les coses estan molt malamen i que no vol c’agafin el papa.

Avui el tiet Llibert i la tieta Emilia an vingut a casa, estaven mol nerviosus i dellen que aquesta matinada la policia a nat a cal senyor Paco i que lan matat i daspres el papa i el tiet san abrasat perquè el senyor Paco era mol amic del papa, a mi sempre em della que crejia com una carbasa. Venia a casa i parlaba mol amb el papa molts dies. Cuan venia el senyor Paco la mama em feya na al terrat a buscar menta del test y allavoras ens feya menta calenta amb sucre i a mi també man dunava.

A casa an quedat molt tristus cuan han sapigut que an matat el senyor Paco. El senyor Paco era dels nostres i perxo lan matat, quan seré gran matare molts policies.

A la nit a vingut el tiet llibert i ens a dit que ens nem dana de seguida perquè estem en perill i daspres a dit que en Martínez Anido es un fill de puta. A l’escola tambe hi ha un nen que es diu Martínez pero no es diu Anido es diu Martínez Crespo.

Ha comensat a sorti la monjeta que vai planta en un bas amb aigua. Primer es va infla tota i ara a tret una rel blanca. Daspres he dit a la mama si fara mongetas i m’a dit que potse no però jo crec que sí que en fará i me les menjaré.

La senyora Lola ens ha vingut a dir que san torna a viure a Gironella i que el senyor Paco no va fuji perquè el van matar per lasquena i van dir que abia volgut fugi però ella u va veure tot i li van dir que anes am cuidado amb el que deia i ella sen torna a Gironella. El Juanito i la Lolita tambe san van amb ella, amb el Juanito eram molt amics i jo sempre el guanyaba quan jugabam a pilota i a bolit. La mama i la senyora Lola an estat molt de rato ploran abrasades.

Els policies són molt dolens. Pro el més dolen de tots és el que mana que es diu Primo de Rivera i parxo ens nanem.

Avui han vingut uns senyos a mirar el nostra pis. Es un pis sentric i quan acabin les obres del metro encara estara més ben comunicat. Als senyors els a agradat però no s’an posat dacor en el traspas. El papa està content perquè em rebut una carta dan Mesquida que ja fa anys que va anar a Saupaulu que es al Brasil. Ha vingut el tiet Llibert i el papa l’ha llegit la carta den Mesquida i el tiet a dit que ja era hora que escribís, que ell li habia escrit moltes vagades i no responia. I al Mesquida diu que per pocs diners ans donaran tanta terra com voldrem que al Brasil i ha mols anarquistes com nosatres.

Hem anat a ca la tieta Maria a despedi’ns de tots, dels tiets i dels cosins i de la senyora Papeta i la tieta Maria ha plorat molt perque a dit que ja no’s veurem mai més. I la mama deia que no i no ha plorat jens. I daspres la senyora Papeta encara ha plorat més i ma abrasat fort, a mi no m agrada que em fagi petons perque punxa.

Daspres ens an combidat a dinar però com que nosatres no menjem carn ens han fet un arros. I el tiet Andreu ens ha turnat a dir que estem carregats de punyetas perquè no mengem carn i que jo no creijeria i cauria malal si no em donaban carn ni peij. I el papa rella però al final ha dit collons Andreu ja nia prou, i totom a callat. Un dia que jo vai dir collons em van renyar i avui el papa ho ha dit i dingú li ha dit re.

Dema a la nit ens a nem i després hai da nar a veure la iaia i’l avi Ramon. L’avi Ramon em fa molta pena perquè no pot caminar mai i sempre sastà asagut a la mateja cadira. Un dia que el vai ana a veure em va di que li escrivis sovin i que fes molta bondat perquè el que navam a fer al Brasil era molt importan i em va regalar el seu relloxe.

La iaia va dir que si em podia dona pa amb vi amb sucra per barena perquè com que som tan astranys no sap mai què donar-ma però la mama li a dit que millor que em dongui pa amb oli però a mi magrada més el pá amb vi amb sucra.

Estic una mica aburrit d’anar amb barco. Ja fa tres dies que hi anem però no habia escrit res perquè no an tenia ganes. El que em va agradar més va ser el dia que hi vem pujari perquè feia molta impresió. La iaia i la tieta ens van vindre a despedir. La iaia va plora molt i la tieta Emília també. Em va agradar molt quan vem sorti del port i la terra es va anar fen petita, i es veia tot el sementiri que és molt gran i la mama em va di que allí i tinc els atres avis anterrats.

Jo no em marexo gens pero el papa es marexa molt i no es troba bé. Aquest mati ha sigut divertit perque el senyor grec de la barba a cantat moltes cansons amb la gitarra i tots els atres grecs també cantaban.

Avui ens han donat arros bullit.

Em estat en un lloc que es diu las Islas Canarias però hi hem estat molt poc i ja tornem a ana pel mar. Hi vem baixar a compra molta fruita perquè nosaltres nessesitem molta fruita per menjar.

Ahir va fer molta mala mar, el papa es va trobar molt malament perquè deia que tenia ganes de gumitar. L’aigua ens mullava molt i el capit

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X