I

Vam venir a la mansió de Birchwood perquè l’Edward deia que estava encantada. No ho estava, no en aquella època, però només un home gris permetria que la realitat esguerrés un bon relat, i l’Edward no era d’aquesta mena. La seva passió, la seva fe cega en tot el que professava, va ser una de les virtuts que em van captivar d’ell. Tenia el tarannà efusiu del predicador, una manera pròpia d’encunyar els pensaments, capaç de transformar les idees en lluents monedes d’or. I també l’habilitat d’atraure la gent, o de despertar-los l’entusiasme inconscient que portaven dins seu i que aconseguia esvair-ho tot; tot excepte l’Edward i les seves creences, és clar.

Però l’Edward no era un predicador.

El recordo molt bé. Ho recordo tot.

L’estudi de sostre vidriat que tenia a Londres, al jardí de la seva mare. L’olor acrílica de pintures acabades de barrejar, el fregadís del pinzell sobre la tela mentre ell em resseguia el cos amb la mirada. Aquell dia vaig tenir els nervis arran de pell. Volia impressionar-lo de totes totes, que s’emportés una imatge de mi que no era. I mentre ell em despullava de cap a peus amb els ulls, jo no deixava de donar voltes a les paraules persuasives de la senyora Mack: «La teva mare era tota una dama, la teva família era bona gent, no ho oblidis. Porta’t bé i els ocells tornaran al seu niu». Per això, aquell primer dia a la sala de parets emblanquinades, vaig seure a la cadira de palissandre amb l’esquena ben recta, darrere d’un atapeït ram de pèsols d’olor de fulles enrojolades.

La seva germana petita em va portar te, i un tros de pastís quan se’m va presentar la gana. Al seu torn, la seva mare va recórrer el camí empedrat del jardí per veure’l en acció. Ella adorava el seu fill. En ell, hi veia acomplertes les esperances de la família: membre distingit de la Royal Academy, compromès amb una senyoreta ben situada i ben aviat pare d’una prole d’hereus d’ulls castanys.

La gent com jo no érem de la seva condició.

La seva mare es va culpar del que va passar després, però li hauria estat molt més fàcil evitar que el dia conegués la nit que no pas mantenir-nos separats. Per a ell, jo era la seva musa, el seu destí. L’Edward em va dir que ho va saber així que em va veure al vestíbul del teatre de Drury Lane, rere la nebulosa d’un llum de gas.

Jo era la seva musa, el seu destí. I ell n’era el meu.

D’això fa molt de temps; això va ser ahir.

Sí, recordo l’amor.

Aquest racó, a mig camí del tram d’escales principal, és el meu preferit.

És una casa estranya, feta expressament per confondre. Escales tortuoses, on tot són angles abruptes, retombs i petges dissemblants; finestres desalineades, impossibles d’arrenglerar per més que aprimis els ulls; parets i terres estratègicament recoberts de posts de fusta per ocultar i dissimular defectes.

En aquest racó hi fa una temperatura agradable, gairebé antinatural. Ens en vam adonar tots plegats el primer dia, i les primeres setmanes d’estiu ens anàvem passant la tasca d’endevinar-ne l’origen.

Vaig trigar un temps a esbrinar-ne el motiu, però finalment vaig saber la veritat. Conec aquest lloc tan bé com el meu nom.

No era la casa en si mateixa sinó la llum que l’Edward utilitzava per temptar els altres. Quan feia un cel llis, des de les finestres de la mansarda, s’atalaiava el riu Tàmesi i, terra enllà, les muntanyes de Gal·les. Franges de tons verds i malves, turons de creta bressolant-se entre els núvols, i un aire càlid que aportava al conjunt certa iridescència.

Aquesta va ser la seva proposta: tot un mes d’estiu sencer dedicat a la pintura, a la poesia i als pícnics, als relats, a la ciència i a la inventiva. A la llum vinguda del cel. Lluny de Londres, lluny de les mirades tafaneres. No és estrany, doncs, que els altres s’hi tiressin de cap. L’Edward podia aconseguir que el diable mateix resés si era el seu desig.

Només a mi em va confessar el veritable motiu d’haver vingut a aquesta mansió. Perquè, si bé l’al·licient de la llum era prou real, l’Edward tenia un secret.

Vam arribar a la casa caminant des de l’estació de tren.

Era juliol i feia un dia formidable. Corria un airet que em desfeia la vora de les faldilles. Algú havia portat entrepans i els vam engolir mentre caminàvem. Quina fila que devíem fer: homes amb les corbates afluixades, dones amb la cabellera a l’aire. Rialles, bromes, disbauxa.

Quin començament més meravellós! Recordo el murmuri d’un rierol a la vora i la crida d’un tudó cel amunt. Un home menant un cavall, un carro al darrere i al damunt un noi assegut sobre unes bales de palla, l’olor del camp acabat de segar... Oh, com enyoro aquella olor! Un estol d’oques grasses, d’ulls remenuts i brillants, ens va mirar així que vam arribar al riu; això va ser poc abans que el travesséssim i aleshores claquessin ferotgement.

Tot era com una bassa d’oli, però no va durar gaire.

És clar que era de preveure, perquè, si la bona comunió s’hagués instal·lat fins al final, ara no tindríem cap història per explicar. A ningú no l’interessen els estius de pau i felicitat que se’n van tal com arriben. Això m’ho va ensenyar l’Edward.

L’aïllament hi va influir: la casa estava enclotada a la riba del riu com un gran vaixell de transport fluvial embarrancat. I també el temps: els tòrrids dies d’estiu, l’un darrere l’altre, i després el temporal d’aquella nit, que ens va obligar a tots a quedar-nos dins la casa.

El vent bufava i els arbres gemegaven, i els trons van baixar riu avall per abraonar-se damunt la mansió amb les seves urpes; presoners tots nosaltres de la casa, totes les converses van girar entorn dels esperits i els encanteris. La llar de foc era encesa, la llenya crepitava i les flames de les espelmes s’estremien, i en la foscor, en aquella atmosfera llaminera de por i de confessió, es va conjurar el mal presagi.

No era un fantasma, no, no hi tenia res a veure. El mal comès era cent per cent humà.

Dos convidats inesperats.

Dos secrets guardats des de feia temps.

Un tret en la negra nit.

La llum se’n va anar i ens vam quedar a les fosques.

L’estiu es va acabar de cop. Les fulles més espavilades van començar a caure dels arbres, i es va arremolinar fins a podrir-se als dolls d’unes bardisses esprimatxades, i l’Edward, que tant estimava aquesta casa, s’hi va sentir atrapat i va començar a recórrer-ne els passadissos com un posseït.

Al final, no ho va suportar més. Va fer les maletes i no el vaig poder aturar.

Els altres el van seguir, com havien fet sempre.

I jo? Jo no tenia elecció. Jo m’hi vaig quedar.

1

Estiu del 2017

Era el moment del dia preferit de l’Elodie Winslow. Estiu a Londres, ben entrada la tarda, i a última hora semblava que el sol es debatia entre continuar o no la seva trajectòria celeste. Els rajos de llum abordaven les petites rajoles del terra fins que tocaven de ple el seu escriptori. I el més bo del cas era que avui aquell moment era exclusivament per a ella, perquè la Margot i el senyor Pendleton eren fora tot el dia.

El soterrani de Stratton, Cadwell & Co, situat en un edifici del carrer Strand, no era que diguéssim un lloc romàntic, no pas com els arxius del New College, on l’Elodie havia treballat durant les vacances, un cop acabat el màster. Sempre hi feia fred; l’Elodie encara necessitava portar una jaqueteta en plena onada de calor. De tant en tant, però, quan les estrelles s’alineaven, l’oficina aconseguia tenir el seu encant malgrat l’olor de pols, de vell i d’humitat del Tàmesi.

A la cuineta que s’amagava darrere de la paret dels arxivadors, l’Elodie se servia aigua bullent en una tassa i capgirava el rellotge de sorra. Per a la Margot aquesta precisió era exagerada, però l’Elodie volia que el seu te estigués en remull tres minuts i mig exactes.

Mentre s’esperava i la sorra s’esgranava pel vidre, el cap de l’Elodie recuperava un cop més el missatge de la Pippa, la seva millor amiga. L’havia escoltat al carrer, quan anava a comprar l’entrepà del migdia: era una invitació a una desfilada de moda que li resultava tan poc temptadora com l’estona a la sala d’espera del metge. Sort que ja tenia uns altres plans i s’havia estalviat el maldecap d’inventar-se una excusa. Havia d’anar a veure el seu pare a Hampstead i recollir la selecció de gravacions que li havia preparat.

Dir que no a la Pippa no era senzill. Es van fer amigues el primer dia de tercer a l’escola de primària de Pineoaks. L’Elodie sovint donava les gràcies a la senyoreta Perry en silenci per haver-les assegut juntes: ella, la nova, amb el seu uniforme estrany i les trenes tortes, malgrat els intents del seu pare de posar-les-hi a lloc, i la Pippa, amb aquell somriure seu d’orella a orella, els clotets a les galtes i les mans en moviment constant mentre enraonava.

D’ençà d’aquell dia van ser inseparables. A primària, a secundària, i fins i tot després, quan l’Elodie se’n va anar a estudiar a Oxford, i la Pippa, a l’Escola de Belles Arts Central Saint Martins. Darrerament ja no es veien tant, però això ja es veia a venir; el món de l’art era un no parar i exigia molta vida social. La Pippa era l’emissora de l’allau d’invitacions que deixava al contestador de l’Elodie mentre anava de la inauguració d’una galeria a la instal·lació d’una altra.

En canvi, el món de l’arxivística era de tot menys estressant. És a dir, no ho era en el sentit frenètic de la Pippa. L’Elodie hi dedicava moltes hores i sovint treballava amb altres persones, però eren éssers que no vivien ni respiraven. Els senyors Stratton i Cadwell havien fet la volta al món en una època en què el planeta començava a ser un lloc més petit i la correspondència escrita encara tenia un pes important malgrat l’invent del telèfon. I així va ser com l’Elodie passava dies comunicant-se amb objectes bruts i polsegosos dels avantpassats, submergint-se en el relat d’una vetllada a l’Orient Express o en la trobada que va tenir lloc entre aventurers victorians a la recerca del pas del Nord-oest.

Aquest compromís social amb el passat feia sentir l’Elodie molt feliç. Era cert que no tenia gaires amics, no dels de la varietat de carn i ossos, però això no la preocupava. Era molt pesat haver de somriure, donar conversa, especular sobre el temps, i sempre se n’anava consumida després d’una trobada, independentment del grau d’intimitat que tingués amb la gent; era com si, sense adonar-se’n, s’hi hagués deixat capes vitals d’ella mateixa que mai no recuperaria.

L’Elodie va treure la bosseta de te, va esprémer-ne les últimes gotes a la pica i hi va afegir dos segons exactes de llet.

Se’n va tornar a l’escriptori amb la tassa, on els rajos de sol prismàtics de la tarda tot just començaven a esmunyir-se, com cada dia, i mentre els torterols de te s’enfilaven voluptuosament i els palmells de les mans se li escalfaven, l’Elodie feia un repàs de les tasques pendents. Tenia un índex a mitges del relat que el jove James Stratton havia fet del viatge del 1893 per la costa occidental d’Àfrica; havia d’escriure un article per al pròxim número de la revista mensual Stratton, Cadwell & Co, i el senyor Pendleton li havia deixat el catàleg de la pròxima exposició que farien perquè el corregís abans d’enviar-lo a impremta.

L’Elodie havia passat el dia triant paraules i decidint-ne l’ordre, i a aquelles hores de la tarda tenia el cap com un timbal. La mirada va anar a caure a la capsa de cartró que hi havia a terra, al costat de la seva taula. La tenia allà des de dilluns a la tarda, quan les canonades dels despatxos del pis de dalt havien rebentat i s’havia hagut de buidar urgentment l’antic guarda-roba, una habitació de sostre baix, que no hi era d’origen, on l’Elodie no recordava haver entrat en els deu anys que feia que treballava a l’edifici. La capsa havia sorgit del dessota d’un manyoc de cortines brocades i polsegoses, entaforades al fons d’un antic xifonier. A la tapa hi havia una etiqueta escrita a mà en la qual deia «Golfes: contingut del calaix de l’escriptori, 1966 (no inclòs a la llista)».

Trobar material d’arxiu a l’antic guarda-roba, i encara més tantes dècades després que l’hi deixessin, era un sacrilegi. Com era de preveure, la reacció del senyor Pendleton havia estat explosiva. Era un fervent defensor del protocol, i per sort —en això havien coincidit més tard l’Elodie i la Margot—, fos qui fos la persona que havia fet la recepció del paquet el 1966 feia molt de temps que havia deixat la feina.

No podia haver aparegut en un moment més inoportú: des que havien enviat a l’empresa un auditor en gestió empresarial per mirar d’«estrènyer el cinturó», el senyor Pendleton estava que mossegava. Que li envaïssin el seu espai físic ja era prou empipador, però que qüestionessin la seva eficàcia era un insult inacceptable. «És com si tu li haguessis de deixar a algú el rellotge perquè et digui quina hora és», va dir amb cara de pomes agres després de la reunió que havien tingut tots un matí amb l’auditor.

L’aparició inesperada de la capsa amenaçava de causar-li un atac de còlera, així que l’Elodie —que odiava la discòrdia tant com el desordre— va intervenir-hi amb el ferm propòsit de no alterar les coses, i així que va poder la va agafar i la va guardar fora de la vista.

Des d’aquell dia s’havia encarregat diligentment d’ocultar-la per evitar que el senyor Pendleton tornés a esclatar, però, en aquells moments, sola en la pau de l’oficina, va clavar els genolls a la moqueta i va treure la capsa del seu amagatall...

La cartera va exhalar un sospir. Fins aleshores abandonada al fons d’una capsa, els rajos de llum inesperats la van fer sacsejar. Havia estat un llarg viatge i era normal que estigués cansada. Les vores rosegades, les sivelles desllustrades, i una desagradable olor rància estancada a les entranyes. Quant a la pols, s’havia format una pàtina opaca adherida a la superfície que un dia va ser fina, i s’havia convertit en la mena de bossa que la gent mantindria a una distància prudent, girant el cap a un costat mentre sospesarien què fer-ne. Massa vella per donar-li un ús, però portadora d’un aire indefinible de qualitat històrica que exclouria la possibilitat de llançar-la.

Aquella cartera en bandolera havia estat molt estimada, admirada per la seva elegància, però sobretot per la seva funció. Havia estat indispensable per a una persona en concret en una època en concret, quan aquests atributs s’apreciaven remarcablement. D’ençà d’aleshores havia estat amagada i ignorada, recuperada i menyspreada, perduda, trobada i oblidada.

Ara, però, un a un, hi enretiraven els elements que durant dècades havien descansat damunt seu, i, finalment, ella també reapareixia en aquella cambra on se sentien un lleu brunzit elèctric i el degoteig de les canonades, de llum groga difusa i flaires de papers, de guants blancs i suaus.

A l’altre extrem dels guants hi havia una dona, jove, amb braços de cervató units a un coll delicat, que feia de suport a una cara emmarcada per uns cabells negres curts. Mantenia la cartera a certa distància, però en cap cas amb aversió.

Tenia un tacte amable. Els llavis s’havien arrufat en un clar senyal d’interès i els ulls grisos s’havien tancat lleugerament abans d’obrir-se del tot per fixar-se en les juntures cosides a mà, la tela de cotó de l’Índia i la costura precisa.

Amb el dit polze, va resseguir suaument les inicials gravades a la solapa, i la cartera va sentir la frisança del plaer. D’alguna manera, l’atenció que li dedicava aquella noia era un indici que, finalment, el que inesperadament havia acabat sent un llarg viatge començava a arribar al seu destí.

Obre’m, l’instà a fer la cartera. Mira-hi a dins.

Hi havia hagut un temps en què la cartera era nova i lluent. Feta per encàrrec del mateix senyor Simms a W. Simms & Son, de Bond Road, proveïdor oficial de la corona anglesa. Les inicials daurades s’havien gravat a mà i s’havien termosoldat amb gran pompa; cada tatxa platejada i cada sivella havia estat seleccionada, examinada i polida; la pell de primera qualitat havia estat tallada i cosida amb la màxima cura, embetumada i enllustrada amb orgull. Tot d’espècies de l’Extrem Orient —clau, sàndal i safrà— s’havien filtrat per les artèries de l’immoble veí, una perfumeria, i la seva aroma havia impregnat la cartera amb un toc de terres llunyanes.

Obre’m...

La dona de guants blancs va obrir la deslluïda sivella platejada i la cartera va aguantar la respiració.

Obre’m, obre’m, obre’m...

Va enretirar la corretja de pell i per primera vegada en un segle la llum es va submergir en els racons més foscos de la cartera.

El gest va desencadenar un torrent de records fragmentats, confusos: una campaneta dringant sobre la porta a can W. Simms & Son; el fru-fru de les faldilles d’una joveneta; el repic de les peülles dels cavalls; l’olor de pintura recent i de trementina; calor, luxúria, xiuxiuejos. L’enllumenat de les estacions de tren; un riu llarg i sinuós; la fragància del blat característica de l’estiu...

Les mans enguantades es van enretirar carregades amb el contingut de la cartera. Les velles sensacions, les veus, les empremtes... van desaparèixer, i, per fi, es van instal·lar la buidor i el silenci.

S’havia acabat.

L’Elodie va dipositar el contingut de la cartera en bandolera a la falda i la va desar a un costat. Havia retirat de la capsa unes peces molt boniques que no casaven amb els altres elements. Es tractava d’una col·lecció de material d’oficina rutinari —una màquina de fer forats, un tinter, un petit contenidor de fusta amb departaments a l’interior per guardar bolígrafs i clips— i un estoig per a les ulleres de pell de cocodril amb una etiqueta del fabricant que especificava «Propietat d’L. S-W.». Això li suggeria que el material d’escriptori i l’estoig havia pertanyut a la Lesley Stratton-Wood, una reneboda del primogènit James Stratton. Les dates encaixaven —Lesley Stratton-Wood havia mort als anys seixanta— i explicaria que haguessin dipositat la capsa a Stratton, Cadwell & Co.

La cartera, en canvi —llevat que no fos una rèplica exacta—, era massa vella perquè hagués estat de la senyora Stratton-Wood; el contingut semblava més aviat anterior al segle XX. Un escorcoll ràpid va revelar un dietari negre amb les inicials E. J. R. a la coberta i un plec de pàgines de perfil marbrat al tall frontal; un estoig de ploma de llautó, de mitjans de l’època victoriana, i un portadocuments de pell verda descolorit. A primer cop d’ull, era impossible saber a qui pertanyia la cartera, però a sota de la solapa davantera hi havia una etiqueta gravada amb lletres daurades en la qual deia «Sr. James W. Stratton, Londres, 1861».

El portadocuments era pla com una llosa, i l’Elodie va pensar, en un primer instant, que potser estava buit, però quan en va obrir la tanca, hi va trobar un objecte. Un marc de plata fina, prou petit perquè li cabés a la mà, que contenia la fotografia d’una dona. Era jove, amb cabells llargs, clars però no rossos, la meitat d’ells enroscats en un recollit tofut al cap; la seva mirada era directa, i tenia la barbeta lleugerament aixecada i els pòmuls pronunciats. Els llavis mostraven una actitud de complicitat, o fins i tot de desafiament.

L’Elodie va sentir el pessigolleig de l’expectativa en examinar aquelles imatges de tons sèpia, la promesa d’una vida esperant ser redescoberta. El vestit de la dona era massa folgat per ser d’aquella època. Una tela blanca li cobria les espatlles i l’escot acabava en punta. Les mànigues eren transparents i onejaven, i en portava una d’arromangada fins al colze. Tenia un canell prim, i la mà recolzada al maluc reforçava l’entrant de la cintura.

El tractament de la imatge era tan poc habitual com la temàtica, ja que la dona no posava en un sofà ni davant d’una escena de fons pintada com s’esperaria en un retrat de l’època victoriana. Era a l’exterior, envoltada de vegetació espessa, un escenari que transmetia moviment i vida. La llum era difusa; l’efecte, embriagador.

L’Elodie va deixar la fotografia a un costat i va agafar el dietari que tenia les inicials gravades. El va obrir i van aparèixer unes gruixudes pàgines de color crema, de paper de cotó bo; hi havia tot de línies d’una cal·ligrafia bonica, però eren un afegit a un conjunt de dibuixos en tinta de formes, paisatges i diversos objectes. Per tant, no es tractava d’un dietari sinó d’un quadern d’esbossos.

Un bocí de paper, estripat d’algun altre lloc, va aparèixer d’entre dues pàgines. Només hi havia el traç d’una única frase: L’estimo, l’estimo, l’estimo, i, si no pot ser meva, embogiré, perquè quan no estic amb ella tinc por que no...

Les paraules van prendre vida com si fossin dites en veu alta. L’Elodie va girar el full, però fos el que fos el que tanta por li feia a l’escriptor allà no hi era.

Va resseguir amb les puntes dels dits enguantats el traç de les lletres. Si posaves el full contra la llum tènue de l’hora baixa, s’endevinaven els fils propis del paper, a més de les subtils fiblades que el plomí de l’estilogràfica havia deixat en traspassar-lo.

L’Elodie va introduir el bocí de paper dentat curosament a l’interior del quadern d’esbossos.

Si bé aquell missatge ja havia passat a la història, la urgència del seu contingut era inquietant: era una veu enèrgica i viva que parlava d’un afer pendent.

L’Elodie va continuar passant pàgines amb molta cura, cadascuna reblerta de les primeres impressions i estudis de l’artista d’un mateix objecte i, de tant en tant, perfils de cares mal esbossades als marges.

I en un punt determinat es va aturar.

Hi havia un esbós més elaborat que els altres, més definit. L’escena d’un riu amb un arbre en primer pla i un bosc al fons d’un vast camp. Darrere d’un reduït grup d’arbres, a mà dreta, s’entreveia el perfil de les dues teulades d’una casa de doble capcer, amb vuit xemeneies i un penell ornamental que representava un sol, una lluna i altres emblemes celestes.

Era un dibuix acabat, però no era aquesta la raó que havia atrapat l’Elodie. El déjà vu era tan fort, que va sentir una pressió al pit.

Coneixia aquell lloc. El record era tan intens com si ja hi hagués estat, i, no obstant això, l’Elodie era conscient que aquell lloc només l’havia visitat en la seva ment.

Aleshores les paraules li sobrevingueren tan nítidament com el cant dels ocells a l’alba: Baixant pel tortuós camí i avançant camp a través, van arribar al riu amb una espasa i molts secrets.

I ho va recordar. Era un conte que li explicava la seva mare. Un conte per anar a dormir, romàntic i enrevessat, carregat d’herois, malfactors i una reina de les fades, ambientat en una casa envoltada d’un bosc tenebrós i un riu llarg i sinuós.

Però no era d’un llibre amb il·lustracions. El conte l’hi havia explicat en veu alta la mare, asseguda al seu costat, en el seu llit de nena, a l’habitació de sostre inclinat...

El rellotge de paret de l’oficina del senyor Pendleton va sonar, era un toc fluixet, premonitori, i l’Elodie va comprovar l’hora al seu rellotge. Feia tard. El temps s’havia tornat a deformar, i les agulles s’havien reduït a pols. Va fer un últim cop d’ull a l’escena que li era familiar, va desar el quadern d’esbossos amb els altres objectes dins la capsa, va tancar-la amb la tapa i la va tornar a empènyer sota l’escriptori.

L’Elodie ja havia recollit les seves coses i es disposava a seguir la rutina habitual de comprovar i tancar la porta del departament abans d’anar-se’n, quan va sentir una necessitat imperiosa.

Incapaç de reprimir-la, va córrer cap a la capsa, va desenterrar el quadern d’esbossos i se’l va ficar a la bossa.

2

L’Elodie va agafar el 24 a Charing Cross per anar amb autobús fins a Hampstead. Amb el metro hi hauria arribat abans, però no n’era usuària. Estava massificat, hi faltava aire, i ella, en espais reduïts, no s’hi trobava bé. Aquesta aversió era una realitat que l’havia perseguit des de ben petita i ja hi estava acostumada, però en aquell moment li va fer ràbia; li agradava el concepte del metro en si, l’exemple que representava com a empresa del segle XIX, les rajoles i les lletres antigues, la història i la pols acumulada.

Hi havia un trànsit de por i avançaven a pas de tortuga, sobretot tocant a Tottenham Court, on les excavacions del Crossrail havien deixat a la vista la façana posterior d’una filera de cases victorianes. Era una de les imatges preferides de l’Elodie, perquè li oferia una visió del passat tan real que es podia tocar. Es va imaginar, com sempre feia, les vides dels que hi havien viscut anys enrere, quan la zona sud de Saint Giles era el centre de The Rookery, una barriada miserable i sobrepoblada, formada per un entramat de carrers, pous morts, botigues de ginebra i cases d’apostes, prostitutes i bergants. Quan Charles Dickens hi feia el passeig diari, tots els alquimistes exercien el seu ofici als carrers que compartien recorregut amb el clavegueram, a la cruïlla de Seven Dials.

El jove James Stratton, com tants dels seus companys victorians, tenia un gran interès per l’esoterisme i al seu dietari havia deixat constància de diverses visites a Covent Garden, particularment a una espiritista i vident amb qui havia establert un flirteig que va durar temps. Tot i que era banquer, en James Stratton havia estat un escriptor de talent, que oferia amb els seus dietaris pinzellades vibrants, compassives i de vegades molt divertides de la vida del Londres victorià. Era un home afable, amb bon cor, compromès a millorar la vida dels pobres i els desvalguts. Tenia la convicció, tal com escrivia als seus amics quan intentava engrescar-los en les seves causes filantròpiques, que «la vida d’un ésser humà i el seu futur millorarien indefectiblement si de nit comptava amb un lloc per reposar-hi el cap».

Al llarg de la seva vida professional la gent del seu voltant l’havia respectat i fins i tot admirat: un convidat radiant, sol·licitat perquè assistís a sopars, acabalat, que havia vist món; un home d’èxit que compliria les expectatives de qualsevol victorià. Amb tot, en la seva vida personal havia adoptat una imatge més solitària. S’havia casat tard, després d’un seguit d’afers impossibles que li havien durat quatre dies. Hi havia una actriu que l’havia deixat per un inventor italià, una model artística que estava embarassada d’un altre home, i als quaranta s’havia encapritxat d’una de les seves minyones, una noia callada que es deia Molly, a qui oferia petits favors sense declarar-li realment els seus sentiments. L’Elodie tenia la sensació que havia jugat a triar dones que ja sabia que mai no podrien o no voldrien fer-lo feliç.

«Per què ho hauria de fer?», li va preguntar la Pippa, estranyada, quan l’Elodie li va esmentar aquest pensament una nit de tapes i sangria.

L’Elodie no tenia una resposta clara, només sabia que, encara que en la seva correspondència no hi havia cap confessió oberta ni cap declaració d’amor no correspost ni d’infelicitat profunda, sota la imatge de felicitat que oferien les seves cartes personals s’hi amagava certa malenconia, que posava de manifest que era un buscador incansable d’una plenitud real que no va estar mai al seu abast.

L’Elodie ja estava acostumada a la mirada escèptica que li dirigia la Pippa sempre que ella li expressava aquesta mena de coses. Mai no aconseguiria descriure la connexió que es creava després de treballar dia rere dia amb les pertinences de la vida d’una altra persona. No podia entendre que actualment la gent tingués la necessitat imperiosa de compartir, públicament i permanentment, els sentiments més íntims. Ella es captenia de preservar la seva privacitat i subscrivia el concepte francès de le droit à l’oubli, el dret a l’oblit. I era curiós perquè la seva feina —o pitjor encara, la seva passió— consistia a conservar, i fins i tot fer reviure, les vides de persones a qui no els donaven l’opció de triar-ho. Ella havia llegit els pensaments més privats d’en James Stratton, les entrades al dietari escrites sense una visió de posteritat, i en canvi ell no havia arribat ni a sentir el nom d’ella.

—Te n’has enamorat, és evident —li deia la Pippa cada vegada que l’Elodie intentava explicar-se.

Però no era amor. L’Elodie senzillament admirava en James Stratton i se sentia protectora del seu llegat. Li havien concedit una vida posterior a la viscuda i la feina d’ella era assegurar-se que es respectava.

Fins i tot quan li va venir al cap la paraula «respecte», l’Elodie va recordar que al fons de la bossa hi tenia el quadern d’esbossos i immediatament se li van encendre les galtes.

En què pensava quan el va agafar? La sensació de pànic se li va barrejar amb un sentiment d’expectació meravellós i alhora horrorós, amb una forta càrrega de culpabilitat. Mai, en els deu anys que feia que treballava a l’arxiu de Stratton, Cadwell & Co, havia infringit les normes establertes pel senyor Pendleton. I eren taxatives: agafar un objecte del soterrani —o pitjor, ficar-se’l a la bossa i sotmetre’l al sacrilegi de viatjar en un autobús londinenc del segle XXI— era una falta de respecte absoluta, inexcusable.

Tanmateix, quan el 24 va passar de llarg la parada de Mornington Crescent i va agafar l’avinguda de Camden, després de fer una mirada furtiva per assegurar-se que ningú no l’observava, l’Elodie va treure el quadern d’esbossos de la bossa i el va obrir d’una revolada per la pàgina del dibuix de la casa a la vora del riu.

Un cop més, la va colpir un sentiment de gran familiaritat. Coneixia aquell lloc.

En el conte que li solia explicar la mare, la casa havia estat una passarel·la literal a un altre món. Per a l’Elodie, però, arraulida als braços materns, embriagada per la fragància de narcisos que desprenien, la història havia estat una escapada, un encanteri que se l’enduia de l’ara i l’aquí, i la transportava al món de la imaginació.

Quan la seva mare va morir, el món on passava aquell conte s’havia convertit en el seu lloc secret. Ja fos al pati durant el descans del migdia a la nova escola, o a casa, en les llargues tardes silencioses, o a la nit quan la foscor era angoixant, tot el que havia de fer era amagar-se, tancar els ulls, i creuar aleshores el riu, plantar cara al bosc i entrar a la casa encantada...

L’autobús va arribar a South End Green i l’Elodie es va aturar un moment per comprar a la parada d’Overground abans d’apressar la marxa pel carrer Willow i dirigir-se als jardins de Gainsborough. Encara feia xafogor i, quan va arribar a la porta de la petita casa del seu pare —originàriament la caseta del jardiner—, l’Elodie es va sentir com si acabés de córrer una marató.

—Hola, pare —va dir mentre li feia un petó—. T’he comprat una cosa.

—Ai, ai —va fer ell mirant la planta amb recel—. Després de com va acabar la de l’última vegada?

—Confio en tu. A més, la dona que me l’ha venut m’ha dit que aquesta només s’ha de regar dos cops l’any.

—Ah sí? Només dos cops?

—Això és el que m’ha dit.

—Quina meravella.

Tot i la calor del dia, l’home havia preparat ànec amb taronja, la seva especialitat, i, com sempre, van dinar plegats a la taula de la cuina. Ells no havien estat mai d’aquelles famílies que seien a fer els àpats al menjador; el reservaven només per a les ocasions especials, com el dinar de Nadal o els aniversaris, o aquell Dia d’Acció de Gràcies que la mare de l’Elodie va convidar a dinar un violinista americà i la seva dona, que estaven de pas a la ciutat.

Mentre menjaven parlaven de feina: de la tasca de conservadora que faria l’Elodie en la pròxima exposició i del cor musical del seu pare, de les classes de música que no feia gaire havia impartit en una escola de primària del barri.

La cara del pare es va il·luminar quan li va parlar de la nena que subjectava un violí gairebé tan llarg com el seu braç, o del noi d’ulls vius que s’havia presentat per iniciativa pròpia a l’aula de música i li havia demanat suplicant que volia aprendre a tocar el violoncel.

—Però als seus pares no els interessa la música...

—Ja... No m’ho diguis: tu i ell heu fet un pacte.

—No li podia dir que no.

L’Elodie va somriure. El seu pare era fàcil de convèncer quan es tractava de música i mai no hauria negat a un nano l’oportunitat de compartir la seva gran passió. Estava convençut que la música tenia el poder de canviar la vida de les persones —«fins i tot la manera de pensar, Elodie»— i no hi havia res més que l’apassionés tant com parlar de la plasticitat del cervell i de les ressonàncies magnètiques que demostraven que hi havia una connexió entre la música i l’empatia. Un dia que l’Elodie havia anat a un concert amb el seu pare, a la noia se li havia encongit el cor en veure’l contemplar l’orquestra. Ell també havia estat concertista en la seva època.

—Només segon violinista —matisava quan sortia el tema, i amb certa reverència en la veu afegia sempre—: Res a veure amb ella.

Ella. L’Elodie va deixar vagar la mirada fins al menjador, a l’altre costat del passadís. Des d’on s’havia assegut, només podia veure els caires d’uns quants marcs, però l’Elodie no necessitava mirar la paret per saber on estaven penjats tots i cadascun dels quadres. La seva posició mai no canviava. Era la paret de la seva mare.

O sigui, que era la paret de la Lauren Adler, unes colpidores fotografies en blanc i negre d’una exultant dona jove amb uns cabells llargs i llisos abraçada a un violoncel.

Quan era petita, l’Elodie havia estudiat detingudament cadascuna de les fotografies i per això les tenia gravades al cap. La seva mare, en diverses posicions mentre actuava i amb les faccions marcades per la concentració: els pòmuls elevats, la mirada concentrada, els dits articulats hàbilment sobre les cordes que brillaven sota els focus.

—Vols postres?

El seu pare havia tret un batut de maduixa de la nevera, i l’Elodie, tot d’una, es va adonar que s’havia fet vell, comparat amb les imatges de la seva mare, d’una joventut i una bellesa atrapades en l’ambre del record.

Com que feia un dia esplèndid, es van emportar les copes de vi i les postres al terrat amb vistes al parc. Tres germans jugaven amb un frisbi, el més petit corria endavant i endarrere per la gespa entre els altres dos, mentre dos adults seien plegats a prop, els caps inclinats, immersos en una conversa.

El crepuscle estiuenc projectava una lluentor soporífera, i a l’Elodie no li agradava esguerrar els moments. Malgrat tot, després d’uns minuts d’un silenci complaent i còmode, que ella i el seu pare dominaven a la perfecció, se la va jugar:

—Saps en què he pensat avui?

—Què hi tinc, aquí? —Tenia una gota de nata a la barbeta.

—Aquell conte que m’explicava la mare quan era petita abans d’anar a dormir... Aquell del riu, i la casa amb un penell que tenia una lluna i unes estrelles.

—Te’n recordes? —Va somriure amb un pessic de sorpresa—. Ara sí que m’has fet viatjar en el passat. Sí, i tant, aquest t’encantava. Feia molt de temps que no hi pensava. Sempre dubtava de si feia massa por per a una nena petita, però la teva mare sempre deia que els infants eren més valents del que la gent es pensava. Deia que la infantesa era una època aterridora i que sentir històries de por era una manera de sentir-se menys sol. I semblava que tu comparties la mateixa idea: quan ella marxava de gira, no t’agradaven els contes que jo et llegia. Em sentia bastant rebutjat. Els amagaves sota el llit perquè jo no els pogués trobar, i aleshores em demanaves que et parlés de la clariana del bosc tenebrós i de la casa màgica del riu.

L’Elodie va somriure.

—Els meus intents de contes no t’agradaven. Picaves de peus i venien els «No!» i els «Així no és!».

—Ostres...

—No era culpa teva. La teva mare era una gran narradora de contes.

La malenconia el va fer callar, però l’Elodie, que sempre mirava de no immiscir-se en el dolor que el seu pare arrossegava des de feia anys, va continuar en un to circumspecte.

—Pare... tu creus que aquest conte era originàriament d’un llibre?

—Tant de bo. M’hauria estalviat molt de temps intentant consolar una nena inconsolable. No, era inventat. La història d’una família. Recordo que la teva mare em va dir que l’hi havien explicat de petita.

—Jo també m’ho pensava, però potser s’equivocava. Potser la persona que li va explicar el conte l’havia llegit en un llibre...

—Tot és possible, sí. —Va arrufar el front—. Però a què treu cap tot això ara? Per què t’interessa tant?

Amb un pessigolleig nerviós a la panxa, l’Elodie va treure el quadern d’esbossos de la bossa i el va allargar al seu pare obert per la pàgina del dibuix.

—Avui m’he trobat aquest quadern en una caixa.

—És molt bonic... i es nota que l’ha dibuixat un artista que en sap... Quina cal·ligrafia més maca...

El va examinar una estona més abans de mirar fixament l’Elodie amb desconcert.

—Pare, que no ho veus? És la casa del conte. Una il·lustració exacta de la casa.

Ell es va tornar a fixar en l’esbós.

—Una casa sí que l’és. I veig que hi ha un riu.

—I el bosc, i un penell amb el sol i la lluna.

—Sí, però..., bonica, hi deu haver dotzenes de cases que encaixen amb aquesta descripció.

—Amb tantes coincidències? Au va, pare. És la mateixa casa. Els detalls són idèntics. I és més, l’artista ha plasmat el mateix sentiment que desperta la casa en el conte. Segur que l’hi veus?

Tot d’una, la va sorprendre un instint possessiu i va recuperar ràpidament el quadern de les mans del seu pare. No l’hi podia explicar més clarament: no sabia com entendre-ho ni què significava, o per què l’esbós havia aparegut entre el material de l’arxiu, però sabia que era la casa del conte que li explicava la mare.

—Em sap greu, Elodie.

—No pateixis. —Tot i dir-ho, l’Elodie va sentir la punxada de les llàgrimes a punt del plor. Com podia ser tan ridícula! Plorar com una nena petita per l’origen d’un conte. Va intentar canviar de tema, el que fos per mantenir viva la conversa—. Que tens notícies d’en Tip?

—Encara no. Però ja saps com és. No és gaire amant del telèfon.

—Aquest cap de setmana l’aniré a veure.

El silenci es va tornar a instal·lar entre tots dos, però aquesta vegada no va ser ni complaent ni còmode. L’Elodie va observar com la llum càlida joguinejava amb les fulles dels arbres. No sabia per què se sentia tan neguitosa. Si era la mateixa casa, quina importància tenia? O bé l’artista havia fet esbossos per a un llibre que la seva mare havia llegit, o era una casa de la vida real que algú havia vist i havia traslladat en un conte. Era conscient que ho havia de deixar córrer, que havia de pensar en alguna cosa agradable i benèvola per continuar la conversa...

—Diuen que farà bon temps —va dir el pare, al mateix instant que l’Elodie exclamava:

—La casa té vuit xemeneies, pare. Vuit!

—Ai, bonica.

—És la casa del conte de la mare. Fixa’t en les dues teulades de dues aigües...

—Elodie...

—Pare!

—Ara ho entenc.

—Què entens?

—És el casament.

—Quin casament?

—El teu, quin si no?

L’home la va mirar amb un somriure afable.

—Els grans esdeveniments ens fan remoure el passat. I trobes a faltar la teva mare. Hauria d’haver previst que en aquests moments la trobaries a faltar més que mai.

—No, pare. Estic...

—De fet, et volia donar una cosa. Un moment, espera’m aquí.

Mentre el seu pare desapareixia per les escales de ferro que baixaven cap a la casa, l’Elodie va sospirar. Amb el davantal lligat a la cintura i la feinada de fer l’ànec amb taronja, massa dolç per al seu gust, el pare no era la mena de persona amb qui poguessis estar enfadat durant gaire estona.

Es va fixar en l’ocell negre que l’observava des d’un dels pinacles de la xemeneia doble. La va mirar intensament abans d’alçar el vol obeint una ordre que ella no podia sentir. El més petit dels tres germans va començar a gemegar, i l’Elodie va pensar en el que li acabava d’explicar el pare: la insolència d’ella davant d’un pare que feia tots els possibles per explicar-li un bon conte abans d’anar a dormir; això havia passat més tard, quan s’havien quedat tots dos sols.

No devia haver estat fàcil.

—Ho he guardat tots aquests anys per a tu —va dir mentre reapareixia per l’escala.

L’Elodie es pensava que havia anat a buscar les cintes que ella li havia demanat que li busqués, però la capsa que portava a les mans era massa petita, no gaire més gran que una capsa de sabates.

—Sabia que un dia... Que arribaria el moment... —Els ulls se li van entelar i, movent el cap, li va allargar la capsa—. Té, mira-ho tu mateixa.

L’Elodie va destapar-la.

A l’interior hi havia un tros de tela de seda d’organzí, de color marfil clar, i unes vores ondulades rivetades amb vellut verd. De seguida la va identificar. L’havia observat un munt de vegades a la fotografia del marc daurat que hi havia a baix, a la casa.

—Aquell dia estava preciosa —va dir el pare—. No oblidaré mai el moment que va aparèixer al llindar de la porta de l’església. Jo ja estava mig mentalitzat que no s’hi presentaria. Feia dies que el meu germà, sense cap mena de pietat, em feia broma sobre això. Es pensava que feia gràcia i jo no vaig fer res per aturar-lo. No em podia creure que ella m’hagués dit «sí». Estava convençut que hi devia haver hagut alguna confusió, que era una cosa massa bona per ser veritat.

L’Elodie va allargar el braç per agafar-li la mà. Feia vint-i-cinc anys de la mort de la mare, però per al seu pare era com si hagués estat ahir. L’Elodie només tenia sis anys, però encara podia recordar com el pare es mirava la seva dona, com s’entrellaçaven els dits quan passejaven junts. També recordava quan van trucar a la porta, els murmuris dels agents de la policia, el crit atroç del seu pare.

—És tard —va dir ell, i va fer una carícia fugaç al canell d’ella—. Hauries d’anar tirant. Vine, anem cap a baix, que tinc les cintes que buscaves.

L’Elodie va tornar a tapar la capsa. Deixava el pare amb l’enutjosa companyia dels records, però tenia raó: l’esperava un llarg camí fins a casa. A més, feia anys que havia après que ella no tenia l’habilitat d’alleugerir-lo de les seves penes.

—Gràcies per haver-me guardat el vel —li va dir. Es va aixecar i li va deixar el fregadís d’un petó a la galta.

—La mare estaria orgullosa de tu.

L’Elodie va somriure, però mentre seguia el seu pare per les escales es va preguntar si realment ho estaria.

Casa seva era un pis petit i ben endreçat, situat al capdamunt d’un immoble victorià de Barnes. Tota l’escala de l’edifici feia olor de patates fregides, cortesia del fish and chips que tenien a sota, però al replà de l’Elodie només es notava una miqueta de no res. El pis es reduïa a un espai amb sala d’estar i cuina oberta, i una habitació de forma estranya amb un lavabo incorporat; les vistes, però, feien les delícies del cor de l’Elodie.

Una de les finestres de l’habitació donava a la part del darrere d’altres construccions victorianes: totxos vells, finestres de guillotina blanca i xemeneies de terracota. Per l’espai que quedava entre els baixants de les cases podia veure el Tàmesi, o millor encara, si seia a l’ampit mateix de la finestra, podia albirar tot el recorregut del riu fins al revolt on passava el pont del tren.

La finestra de la paret donava al carrer, just alineada amb la de la casa del davant, exacta que la seva. La parella que hi vivia encara estava sopant quan l’Elodie va arribar a casa. S’havia assabentat que eren suecs, la qual cosa explicaria no només la seva alçada i la seva bellesa, sinó també un costum nòrdic molt curiós de fer un ressopó a les deu tocades. Un llum, que semblava fet de paper crepat, il·luminava l’illa de la cuina i emetia rajos rosats i trèmuls sobre el taulell. Sota la seva il·luminació, la pell els resplendia.

L’Elodie va córrer les cortines de l’habitació, va encendre el llum i va agafar el vel de la capsa. No era una entesa en moda, no com la Pippa, però sabia que aquella peça era especial: antiga per força, pel pas dels anys; cobejada perquè pertanyia a la famosa Lauren Adler, però sobretot valuosa per a ella, perquè pertanyia a la seva mare, i, sorprenentment, en quedaven poques coses. És a dir, poques coses de caràcter privat.

Després d’un moment de dubte, va agafar el vel i se’l va posar tímidament a la coroneta del cap. Va fixar-lo als cabells amb una pinta i la tela de seda se li va desplegar sobre les espatlles. Va deixar caure les mans a banda i banda.

El dia que l’Alastair li va demanar si es volia casar amb ell, l’Elodie es va sentir afalagada. Se li va declarar justament quan feia un any que els havien presentat (ho havia fet un antic company d’escola que actualment treballava a l’empresa de l’Alastair). El noi la va convidar al teatre i després a sopar en un restaurant de moda del Soho; mentre l’encarregat del guarda-roba penjava els abrics, ell li va dir a cau d’orella que la gent havia de reservar taula amb moltes setmanes d’antelació. Quan el cambrer va anar a buscar les postres, ell li va oferir l’anell en una capseta de color blau turquesa. Va ser com una escena de pel·lícula, i l’Elodie es va fer la imatge de tots dos des de fora: ell, un home bencossat, expectant, amb unes dents blanques i perfectes, i ella amb el vestit nou que la Pippa li havia fet a mida un mes abans, quan havia fet el discurs de presentació dels cent cinquanta anys de Stratton Group.

La dona gran que seia a la taula del costat va dir al seu company: «Que bonic. Mira! S’ha posat vermella perquè està enamoradíssima». I l’Elodie va pensar: «M’he posat vermella perquè estic enamoradíssima». I quan l’Alastair va alçar les celles la va veure esgrimint un somriure i dient-li «sí».

Una barcassa que avançava en la foscor del riu va tocar la sirena de la boira i l’Elodie es va enretirar el vel del cap.

Així era com passava, va suposar. Així era com la gent es comprometia. Hi hauria boda i, tal com deia la invitació, se celebraria al cap de sis setmanes. Segons la mare de l’Alastair, justament quan els jardins de Gloucestershire estarien «a les acaballes de l’estiu, en el seu millor moment». L’Elodie passaria a ser aleshores una d’aquelles persones casades que es reuneixen el cap de setmana per parlar de cases, hipoteques i escoles. Perquè, si tot anava bé, després vindria la maternitat i la criança dels fills. I ella no seria com la seva mare, enèrgica i talentosa, seductora i inassolible; tanmateix, els fills sí que li demanarien consell i suport, i ella sabria què fer i què dir, perquè bé que tothom se’n sortia.

L’Elodie va deixar la capsa sobre la butaca de vellut marró que hi havia en un racó de la cambra.

Després d’uns segons de dubte, va decidir canviar-la de lloc i la va deixar sota la butaca.

La maleta que havia portat de casa del pare encara era al mateix lloc on l’havia deixat, al costat de la porta.

L’Elodie tenia la idea de posar mans a l’obra amb les cintes aquella mateixa nit, però tot d’una se sentia cansada, esgotada.

Es va dutxar, i després, amb un regust de culpabilitat, va tancar el llum i es va esmunyir dins els llençols. L’endemà començaria a visionar les cintes; d’aquell dia no passava. La mare de l’Alastair, la Penelope, li havia trucat fins a tres vegades, la primera a l’hora d’esmorzar. L’Elodie havia deixat saltar el contestador, però en qualsevol moment l’Alastair anunciaria que «la mamà» els havia convidat a dinar diumenge i en cosa d’hores l’Elodie es trobaria asseguda al seient del copilot del Rover, circulant pel camí flanquejat d’arbres que conduïa a la descomunal casa de Surrey, on la Inquisició l’estaria esperant.

Triar la gravació era una de les úniques tres tasques que li havien deixat fer. La segona era visitar el lloc on es faria la recepció, propietat d’una amiga de la Penelope, «només perquè et presentis, és clar; de la resta ja me n’ocupo jo». La tercera era mantenir el contacte amb la Pippa, que s’havia ofert a dissenyar-li el vestit. De moment, l’Elodie no n’havia executat cap.

Demà ho faré, es va prometre, espantant qualsevol pensament relacionat amb el casament. Demà.

Va tancar els ulls, amb el soroll de fons dels clients tardans que compraven bacallà arrebossat i patates fregides als baixos de l’edifici, i traint la seva pròpia consciència, va tornar a dirigir els pensaments a l’altra capsa, la que tenia a sota la taula de la feina. La fotografia emmarcada de la dona jove amb una mirada directa. L’esbós de la casa.

I un altre cop la va assaltar una estranya sensació, com la imatge borrosa d’un record que no podia atrapar. Podia veure l’esbós de la casa al seu cap i sentia la veu de la mare, però no acabava de sonar ben bé com la seva: Baixant pel tortuós camí i avançant camp a través, van arribar al riu amb una espasa i molts secrets...

I quan, finalment, es va adormir, al mateix instant que la consciència va desaparèixer, la imatge en tinta que tenia al cap es va desdibuixar en arbres contornejats pel sol i un riu Tàmesi cobert d’un vel d’argent; un vent càlid li va acaronar les galtes en un lloc desconegut que sentia com casa seva.

II

A Birchwood, els dies són tranquils. Han passat uns quants estius d’ençà del nostre i jo m’he convertit en una persona d’hàbits; dia rere dia, segueixo la mateixa rutina calmada. No em queda gaire alternativa. Pràcticament no tinc visites i els que venen en aquests dies no s’hi estan gaire. Jo no soc una bona amfitriona. I aquest no és un lloc fàcil per viure-hi.

Generalment, la gent té por de les cases velles, de la mateixa manera que temen la vellesa. La ruta a peu que voreja el curs del riu Tàmesi s’ha convertit en una de les més transitades, i de vegades, ja sigui a la tarda o a primera hora del dia, la gent s’atura al carreró i miren per damunt la tàpia del jardí. Jo els veig, però no deixo que ells em vegin a mi.

Pràcticament no surto de casa. Abans corria camp a través: el cor galopant, les galtes enceses, els braços i les cames avançant imbatibles, però aquestes proeses ja han quedat enrere.

Aquesta gent del carreró ha sentit rumors sobre mi, i assenyalen la casa amb el cap i hi fiquen el nas com tots els xafarders. «Aquí és on va passar», diuen. «Aquí és on vivia» i «Tu creus que va ser ella?».

Però no entren quan la porta del jardí té la balda posada. Han sentit a dir que la casa està encantada.

Reconec que quan la Clare i l’Adele van parlar d’esperits, no els vaig fer gaire cas. Anava atrafegada i tenia el cap en una altra banda. Quantes vegades m’he penedit d’aquesta badada. Aquells coneixements m’haurien servit molt al cap dels anys, especialment quan se’m van presentar els «visitants».

En tinc un de nou, acaba d’arribar. Primer en vaig notar la presència, com sempre em passa. Una percepció, un canvi lleuger però evident en el corrent d’aire estantís que de nit impregna i s’instal·la a les petges de les escales. Jo me’n mantenia a distància i vaig esperar que no em molestés mentre esperava que tornés la calma.

Però la calma no va tornar. Ni el silenci. Ell —ara ja li puc donar el tracte de persona perquè l’he vist— no és sorollós, no és com els altres, però he après a escoltar, a parar l’orella allà on toca, i quan els seus moviments han adquirit un ritme regular he sabut que la seva intenció era quedar-se.

Feia temps que no tenia visita. Abans em molestaven, amb els seus cops i els seus xiuxiuejos; tenia una sensació esgarrifosa que les meves coses, els meus llocs, ja no em pertanyien. Jo anava a la meva, però els vaig estudiar, l’un rere l’altre, tal com hauria fet l’Edward, i amb el temps vaig aprendre la millor manera de desplaçar-los cap a un costat. Al cap i a la fi, només són criatures, i ara tinc molta pràctica a ajudar-los a trobar la sortida.

No a tots, és clar, perquè n’hi ha que els tinc certa simpatia. Els Especials. El soldat trist, que a les nits crida, pobre. La vídua, que s’abandona a la ràbia i inunda el terra i els sostres de llàgrimes. I, evidentment, la canalla: la nena que no té amics a l’escola i vol tornar a casa, el minyó seriós que intenta arreglar el cor trencat de la seva mare. M’agraden els infants. Sempre són més perceptius. Encara no han après a no veure les coses.

Encara no sé què faré amb aquest nou. No tinc clar si tots dos podrem viure en pau, i quant de temps. Ell, de fet, ni m’ha vist. Està massa ocupat en la seva nova activitat. La mateixa cada dia, anar i venir de la cuina de la malteria, sempre amb una bossa de roba marró, amb dues nanses, penjada a l’espatlla.

Al principi tots són així. Van distrets, estan atrapats en el seu propi bucle, absorbits pel que sigui que creuen que han de fer. Jo soc pacient, però. No tinc gran cosa a fer, tret d’observar i esperar.

Ara el veig per la finestra, camí de l’esglesiola que hi ha a la sortida del poble. S’atura i sembla que llegeixi les inscripcions de les làpides com si hi busqués algú.

Ves a saber a qui deu buscar. N’hi ha tants, enterrats aquí.

Sempre he estat una persona curiosa. El meu pare em deia sovint que havia nascut preguntant-me coses. La senyora Mack va dir que era qüestió de temps que acabés esclafada com un gat curiós.

Vaja. Ara ja no el veig. Ha traspassat el turó perquè no pugui veure quin camí agafa, o què porta a dins de la bossa, o quina intenció l’ha dut fins aquí.

Diria que estic una mica emocionada. Com he dit abans, feia temps que no em visitava ningú, i pensar en un nou visitant sempre és engrescador. M’ajuda a espolsar-me interrogants que em turmenten.

Interrogants com aquests...

Quan tots van fer les maletes i van pujar dalt dels carruatges, que van sortir en desbandada pel camí empedrat com si fugissin de les flames de l’infern, l’Edward va girar el cap i va veure en la penombra de la finestra una visió que va substituir el seu malson?

Un cop recuperat a Londres i darrere del seu cavallet, havia de parpellejar per espantar la meva imatge de la seva vista? Va somiar en mi les nits llargues, mentre jo ocupava obsessivament el seu cap?

Es recordava, com jo recordo ara, de les flames de les espelmes que feien pampallugues sobre el mur de la morera?

N’hi ha d’altres, també. Interrogants que jo mateixa m’he oblidat de continuar perfilant. Fer-se preguntes serveix de ben poc quan no queda ningú a qui preguntar.

Tots han marxat. Tots van marxar fa molt de temps. I les preguntes encara són amb mi. Com nusos impossibles de desfer. I donen voltes i més voltes. Tothom les ha oblidat, menys jo. Perquè, per més que m’hi escarrassi, no m’oblido de res.

3

Estiu del 2017

L’endemà al matí, l’Elodie encara no s’havia desprès d’aquell sentiment estrany, d’aquell neguit, i va dedicar el trajecte d’anada a la feina a anotar al seu quadern tot el que recordava del conte que li explicava la mare abans d’anar a dormir. Mentrestant, finestra enllà, Londres es desdibuixava, i al vagó un grup d’escolars que seien més endavant reien burlant-se d’alguna cosa mentre miraven la pantalla d’un telèfon mòbil. L’Elodie va acomodar el quadern sobre la falda i va deixar que el món real desaparegués. La ploma corria àgilment pel full, però quan el tren va ser a prop de Waterloo, l’entusiasme va començar a defallir, i el ritme, a afluixar. Va donar un cop d’ull al que acabava d’escriure, el conte de la casa amb el penell celestial, el sinuós riu rabent i les aterridores i tanmateix meravelloses coses que passaven al bosc en la foscor de la nit. L’Elodie es va sentir una mica avergonyida, al capdavall era un conte infantil i ella ja era una dona feta.

El tren es va aturar a l’andana i l’Elodie va agafar la bossa, arrecerada als peus. Va veure el quadern d’esbossos de gairell —embolicat aquesta vegada amb un drap de cuina net— i la van assaltar tots els dubtes en reviure la imprudència que havia comès a la tarda, la necessitat compulsiva d’agafar-lo, la convicció cada vegada més ferma que l’esbós presagiava algun misteri. Fins i tot tenia la sospita que l’esbós feia anys que l’esperava. Gràcies a Déu que havia tingut prou seny i no ho havia compartit amb el seu pare!

El telèfon mòbil de l’Elodie va sonar mentre passava per Saint Mary le Strand i el nom de la Penelope va aparèixer a la pantalla. Com si l’estómac li acabés de fer un sotrac, es va adonar que tal vegada el seu pare tenia raó. Que potser era el casament i no l’esbós de la casa el que li estava removent aquells sentiments tan estranys. No va fer cas de la trucada de la Penelope i va sepultar el telèfon dins la butxaca. Ja trucaria a la seva fantàstica futura sogra a la tarda, després que es trobés amb la Pippa i tingués més informació per donar-li.

Per enèsima vegada, l’Elodie va desitjar que la seva mare encara fos viva; així hi hauria hagut un equilibri de forces. Sabia de bona font —i no només pel seu pare— que la Lauren Adler havia estat una dona extraordinària. Quan l’Elodie va fer els disset anys va iniciar una recerca incansable, primer per internet i després sol·licitant un carnet per entrar a la biblioteca, concretament la British Library. Allà va recopilar tots els articles i entrevistes que va trobar sobre la fulgurant carrera de la Lauren Adler. A la nit, mentre llegia els textos periodístics a la seva habitació, es formava la imatge d’una dona vital, jove, amb un talent impressionant, una virtuosa que dominava el seu instrument a la perfecció. L’Elodie, però, s’havia delectat més amb les entrevistes, perquè, entre les cometes, hi havia trobat les paraules exactes de la seva mare. Els seus pensaments, la veu, la seva manera de parlar.

A Grècia, una vegada l’Elodie havia trobat un llibre sota el llit de l’habitació de l’hotel; parlava d’una dona moribunda que havia escrit una sèrie de cartes als seus fills sobre la vida i com l’havien de viure perquè ella els pogués continuar guiant des de la ultratomba. Però a la mare de l’Elodie la mort se li havia presentat sense avisar i, per tant, no havia pogut deixar cap savi consell a la seva única filla. Tot i així, les entrevistes eren encara més directes, i, amb disset anys, l’Elodie les va analitzar lletra a lletra, les va memoritzar i en xiuxiuejava algunes frases davant del mirall ovalat que tenia damunt del tocador. S’havien convertit en versos venerats, la seva llista personal de manaments vitals. Perquè, a diferència de l’Elodie, que havia de combatre l’acne juvenil i assumir la inseguretat adolescent, la Lauren Adler, amb disset anys, era radiant: tan modesta com talentosa, ja havia tocat en solitari al Proms, i s’havia catapultat tota sola com a tresor musical de la nació.

Fins i tot la Penelope, amb una confiança en si mateixa tan vella i consolidada com l’enfilall de perles perfectes que li envoltaven el coll, parlava de la mare de l’Elodie amb cert temor reverencial. Mai no deia «la teva mare»; sempre era la «Lauren Adler»: «La Lauren Adler tenia predilecció per alguna peça musical?». «A la Lauren Adler hi havia algun lloc que li agradés més que els altres?» L’Elodie responia a totes aquestes preguntes tan bé com podia. No li deia que bona part del que sabia ho havia tret de les entrevistes que es podien consultar fàcilment si sabies on mirar. L’interès de la Penelope era afalagador i l’Elodie no ho desaprofitava. Davant del gran patrimoni de l’Alastair, i d’uns pares tocats i posats, en una casa on manava la tradició i els retrats ancestrals ocupaven les parets, l’Elodie necessitava tots els punts a favor possibles.

L’Alastair li havia dit al començament de sortir plegats que la seva mare era una gran amant de la música clàssica. Fins i tot de petita havia tocat un instrument, però quan es va haver de presentar en societat el va abandonar. L’Alastair s’havia guanyat la simpatia de l’Elodie amb les històries que li explicava: els concerts on l’havia portat la seva mare quan era petit, l’emoció que havia sentit la nit d’estrena de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Londres al Barbican, o l’arribada del director d’orquestra a l’escenari al Royal Albert Hall. Sempre hi havien anat tots dos sols, era el seu moment. («Temo que el meu pare ho troba una mica exagerat. La seva activitat cultural preferida és el rugbi.») Mare i fill encara mantenien aquella «cita nocturna» un cop al mes: concert i sopar.

La Pippa va arquejar les celles quan l’hi va explicar, especialment quan li va reconèixer que a ella mai no l’havien convidat, però l’Elodie no li va fer cas. Estava convençuda que en algun lloc havia llegit que els homes que tractaven bé les seves mares després eren les millors parelles. A més, per variar una mica, ja estava bé que algú no donés per fet que ella era una gran aficionada a la música clàssica. Tota la vida havia hagut de sentir-se dir la mateixa cançó: desconeguts que li preguntaven quin instrument tocava, i la mirada de perplexitat quan ella els deia que no en tocava cap. «Ni quatre notes?»

L’Alastair, però, havia estat comprensiu. «T’entenc perfectament —li havia dit— no té sentit competir amb la perfecció.» I si bé la Pippa s’havia ofès quan ho havia sentit («Ets perfecta tal com ets»), l’Elodie sabia que ell no li volia dir allò, que no era una crítica.

Va ser idea de la Penelope incloure una gravació de la Lauren Adler al casament. Quan l’Elodie va dir que el seu pare guardava tot de cintes de vídeo amb actuacions de la Lauren Adler, i que, si la Penelope volia, li podia demanar que les recuperés, la dona li va dirigir una mirada que només es podria qualificar d’afecte genuí. Fins i tot, per primera vegada, li va agafar la mà, i va dir: «La vaig arribar a veure tocar una vegada. Era impressionant, tan concentrada. Dominava la tècnica com ningú, però amb aquella qualitat afegida que feia que la seva música s’elevés per damunt dels altres. Va ser horrible quan va passar, horrible. Va ser com si m’arrenquessin alguna cosa».

A l’Elodie la va agafar desprevinguda. La família de l’Alastair no era de buscar el contacte físic i no abordaven temes com la pèrdua i el dol en converses informals. Com era de preveure, aquell moment se’n va anar tan ràpidament com va arribar, i la Penelope va passar a parlar de temes més superficials sobre l’arribada avançada de la primavera i les conseqüències que tindria en el Festival de Flors de Chelsea. L’Elodie, menys avesada a canvis de tema tan sobtats, encara notava a la mà el tacte de la dona, i el record de la mort de la seva mare es va dissipar per tot el cap de setmana.

La Lauren Adler anava de copilot en un cotxe que conduïa el violinista visitant americà; tots dos tornaven a Londres després d’haver actuat a Bath. Els altres components de l’orquestra havien tornat un dia abans, tan bon punt havia acabat l’actuació, però la mare de l’Elodie s’hi havia quedat per participar en un taller amb músics de la zona. «Era molt generosa», deia sovint el pare de l’Elodie, frases encunyades que formaven part de la devota lletania dels qui perdien els éssers estimats. «Ningú no s’ho esperava d’ella, una figura tan impressionant, però era una apassionada de la música, i, si calia, feia un esforç per passar l’estona amb altres melòmans. Tant li feia si eren professionals o aficionats.»

L’informe del forense, al qual l’Elodie havia tingut accés en consultar els arxius locals durant la investigació que ella mateixa havia fet a l’estiu, deia que la causa de l’accident havia estat una combinació de graveta en una pista forestal i un error d’apreciació al volant. L’Elodie no entenia per què no anaven per l’autopista, però els forenses no especulaven sobre els plans de viatge de les víctimes. Conclusió: el conductor va agafar un revolt tancat a massa velocitat, el vehicle va perdre tracció i va lliscar fins que va acabar al voral de la carretera; a causa de l’impacte, la Lauren Adler va picar contra el parabrisa, amb el resultat de diversos traumatismes. Si hagués sobreviscut, no hauria pogut tornar a tocar el violoncel. D’això l’Elodie se’n va assabentar el dia de la vetlla; arraulida al seu amagatall, darrere el sofà, va sentir que ho explicaven uns amics músics de la seva mare. Per la manera de dir-ho, semblava que la seva pèrdua fos un mal menor al costat del fet de no poder tocar.

Però l’Elodie no ho veia d’aquella manera, ni tampoc el seu pare, que va encarar la conseqüència immediata de la mort, el funeral, amb una serenor induïda per un estat de xoc. De fet, a l’Elodie li va resultar més inquietant aquesta reacció que el pou de desesperança en què va caure més tard. Es pensava que podria mantenir el dolor en secret darrere la porta tancada de la seva habitació, però les velles parets de maons no eren tan gruixudes com semblaven. La veïna del costat, la senyora Smith, somreia amb cara de pena mentre ocupava el buit que havia deixat la mare. Cada nit li servia per sopar ous passats per aigua i torrades, i li explicava històries reals sobre Londres durant la guerra: les nits de joventut que havia passat entre les bombes i els atacs indiscriminats de l’aviació alemanya, i el dia que el telegrama de puntes negres va arribar amb notícies del pare desaparegut.

Per això, quan l’Elodie pensava en la mare, no podia acabar de separar la seva mort del so eixordador de les bombes i de l’olor de sofre i, en un sentit més emocional, del fervent anhel d’una nena necessitada d’una història.

—Bon dia. —La Margot ja havia engegat el bullidor quan l’Elodie va arribar a la feina. Va agafar la tassa preferida de la companya, la va col·locar al costat de la seva i va deixar una bosseta de te a la vora—. T’aviso: aquest matí no està per brocs. L’assessor que pretén gestionar el temps ha fet una llista de «recomanacions».

—Ai, mare.

—Això dic jo.

L’Elodie va endur-se la tassa cap a la seva taula, vigilant de no despertar l’interès del senyor Pendleton en passar per davant del seu despatx. Sentia un afecte filial pel seu vell cap, com si fos el seu pare, però quan estava de mal borràs, podia transformar-se en un ogre, i l’Elodie ja tenia prou feina, no calia que a sobre li endossessin la revisió d’un índex.

No s’havia de preocupar: el senyor Pendleton estava absort en la pantalla, mirant-la fixament amb cara de tres déus.

L’Elodie es va instal·lar a la seva taula i sense perdre ni un moment va traspassar el quadern d’esbossos del drap que tenia dins la bossa a la capsa del guarda-roba en desús. Havia estat una bogeria i ja s’havia acabat. El millor que podia fer en aquell moment era catalogar les peces de la capsa i assignar-los un lloc als arxius una vegada per totes.

Es va posar els guants i va treure’n la perforadora, el tinter, el petit contenidor de fusta amb departaments a l’interior i l’estoig de les ulleres. Ja es veia a primera vista que era material d’oficina de mitjan segle XX; les inicials de la funda de les ulleres indicaven que estaven documentades i havien estat propietat de Lesley Stratton-Wood. L’Elodie entomava amb ganes la tasca de preparar una llista de continguts ben feta. Va agafar una capsa nova per a l’arxiu i hi va desar les coses, i a un dels costats hi va enganxar la llista.

La cartera era més interessant. L’Elodie la va inspeccionar detingudament, i en va anotar les vores rosegades del cuir i un seguit de rascades al darrere, més atapeïdes a mà dreta; les costures s’havien cosit a mà i eren de primera qualitat, i una de les sivelles tenia un grup de cinc segells que suggerien que era de plata de llei i d’origen britànic. L’Elodie es va encaixar la lupa monocular a l’ull dret i s’hi va

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X