Amor contra Roma (edició en català)

Víctor Amela
Autor desconegut

Fragment

AmorContraRoma.html

PREÁMBULS

Preàmbul I:

Fris de fotos*

* Veure portada: Tiberi, Júlia (a dalt), Ovidi (al mig), Lívia, August (a baix)

August

August em mira. Inclina lleument la cara cap avall. Ell sempre s’ho mira tot des de dalt. Arrufa el nas, concentrat: no se li escapa res. Des de fa dos mil anys, vigila el món que ell va dissenyar. Cenyeix el seu cap una sumptuosa corona de fulles de roure, privilegi de l’emperador, sota la qual s’entreveu un serrell ordenat, bufó. Les galtes fredes s’escorren fins al delicat mentó, i la boca, de llavis ben perfilats, astuts i hermètics, és la d’algú eloqüent i sorneguer. August m’esguarda des del marbre blanc d’un bust que he trobat fotografiat a Internet: l’he imprès i l’he penjat en un gran plafó davant del meu escriptori.

Alço la vista, em creuo amb aquells ulls sense pupil·les i sense temps, uns ulls que tot ho veuen. Escric una novel·la sobre els dies d’August, vull veure-li la cara a tota hora...

Lívia

A l’esquerra de la imatge he penjat una cara de dona. Ella és Lívia Drusil·la, la dona que va ajudar August a ser l’home més poderós del món, la seva fidel esposa durant mig segle. Sota una lligadura floral, un vel aristocràtic que li confereix aire de sacerdotessa li cau sobre les espatlles. Lívia mira cap en­davant amb uns ulls una mica bombats d’implacable intel·ligència i amb una voluntat de poder que va enamorar August. Per ella, August va repudiar la seva dona Escribònia, mare de la seva única filla, Júlia! I Lívia, al seu torn, va abandonar el seu marit per casar-se amb Roma, amb August. La boca de Lívia és molt petita, de dona que sap callar i actuar amb impenetrable crueltat i sense alçar la veu, en silenci. Una boca de llavis fins i premuts, de dona capaç de reprimir qualsevol emoció i qualsevol escrúpol quan convé difamar i enverinar. Aquesta boca, aplicada a l’orella d’August, mou el món.

Ovidi

I qui és l’home entre August i Lívia? És el poeta Ovidi, que publicarà l’ Ars amatoria l’any 2 aC, un manual de seducció per a homes amb consells per a dones. El seu bust, mig de costat, dóna l’esquena a l’emperador, despreocupa­t de la seva omnipotència. Ovidi llueix uns cabells arrissats i esvalotats, unes celles espesses i arquejades, expressives, un nas recte d’aletes àm­plies i una boca càlida i flexible entre iròniques comissures. Els seus trets denoten un esperit entremaliat i superdotat per a l’enginy verbal i la galanteria. És l’esperit juganer i sen­sual del poeta refinat que canta als fruits sucosos de l’èxtasi sexua­l... en lloc de cantar als marbres i llorers de la Roma augusta.

Vet aquí, doncs, August i Ovidi, l’un al costat de l’altre. Junts a les fotos, però d’esquena: August anhela la glòria apol·línia de Roma, Ovidi prefereix la dionisíaca. I tots dos revolucionen el món. L’art d’estimar-se d’Ovidi descobreix i explica l’orgasme femení, el plaer sexual de la dona: queda descrit en el seu Ars amatoria, fa dos mil setze anys, en aquest 2014, i posa Roma de cap per avall. August, sever, s’inquieta: qui mana més a Roma, ell amb el seu ceptre o aquest poeta amb els seus cants?

August: vas dissimular tot el que vas poder, però vas sentir l’obra d’Ovidi com un desafiament. I continues dissimulant, oi? Però aquí quedarà escrit que vas decretar la relegació i l’exili d’Ovidi a les tenebres remotes de Tomis. Un poeta! Vas ser ferit en la teva grandesa per un poeta... Tan terrible va ser el que Ovidi et va fer? Quatre anys després de morir tu, va morir Ovidi en el desterrament al qual l’havies condemnat, lluny dels seus lectors. Trist final. Saps com va acabar Ovidi? Llegeix, llegeix... I no em diguis que no et fa mal.

Però la relegació d’Ovidi no va evitar que la seva obra modifiqués la mentalitat occidental. Ovidi inocula el plae­r sexual femení al mapa mental de l’home. Ovidi converteix l’orgasme femení en el que mai abans havia estat: un objectiu masculí, una ciutadella que s’ha de conquistar, un botí que s’ha d’assolir, un tresor. Ovidi, així, feminitza l’home. Ovidi inventa l’amant, el soldat eròtic que empunya l’espasa de la seducció. L’home ja no serà el que era: on abans hi havia només el violador, l’engendrador o el marit, apareixerà l’amant.

August veu la seva viril Roma dissipar-se en aventures galants, festes orgiàstiques, passions venèries... i també conjures contra la seva autoritat. Contrariat, les desbarata sense contemplacions, amb la sang necessària. August, et vas esforçar molt a maquillar les teves degolladisses. Detestes que escrigui això...

Ja veig que arrufes el nas...

Júlia

El fris de fotografies del meu escriptori es completa amb unes altres dues cares visibles... més dues d’invisibles. Sobre Ovidi hi ha Júlia, l’única filla de l’emperador August. Júlia no és filla de Lívia, sinó de l’anterior matrimoni d’August. I és l’antítesi de Lívia: llueix un pentinat mundà i a la moda, minuciosament ondulat, que orla una cara carnosa i sensual, de dona que ha decidit gaudir del seu cos en la seva maduresa... i no callar més. Júlia és la dona que ha decidit parlar, moure’s, no tancar-se a casa a teixir. Per això alça la barbeta, orgullosa: ha fet vint-i-set anys i se sent fastiguejada d’haver estat un úter per a la successió de l’imperi, sent que s’ha guanyat el dret a desafiar el seu pare i la seva Roma oficial i hipòcrita.

Júlia es pren aquest dret amb un ram de revenja i de ràbia, després d’haver-se lliurat des dels quinze anys als designis del seu pare, després d’haver-li donat cinc néts per adoptar i succeir-lo, després d’haver patit els indesitjats llits conjugals del seu cosí Marcel, de Marc Agripa i de Tiberi, sempre per mandat del pare que diu que l’estima... Vas estimar la teva filla, August? Per això la vas desterrar sense contemplacions a l’illa Pandataria? August, tu vas estimar el poder per sobre de totes les coses... T’empipes? Saps que és així...

Tiberi

I a la dreta de Júlia veig la cara de l’home que va ser el seu tercer i últim marit, Tiberi. El cap massís i adust, el front pla i quadrat, emmarcat per uns cabells molt curts i mandíbules prominents. Tiberi és el fill predilecte de Lívia, fruit del seu primer matrimoni. Un home seriós, reconcentrat, gens jovial.

La cara de Tiberi m’inspira cert tedi i commiseració, per la infelicitat que destil·la, per un cert desemparament. Sent sobre el seu cap el pes de l’ambició d’una mare entossudida a vetllar pel seu futur, a convertir-lo en l’heroi de l’imperi d’August. Però... què vol Tiberi? Potser ni ell no ho sap, potser només vol assolir una vaga i senzilla felicitat. Potser un simple reconeixement, una mena de respecte! Ja que Tiberi és un militar recte, sobri i competent, aguerrit al capdavant de les legions, un general que ha prestat esforçats serveis a Roma..., i l’ingrat August amb prou feines li rendeix honors per tant d’esforç! Tiberi no cau simpàtic a August, el veu opac, plumbi, rancorós. A August li agrada la gent disciplinada però vivaç.

Tiberi ha de suportar el desdeny d’August, que l’obliga a divorciar-se de Vipsània, la seva estimada esposa, per casar-se amb la intractable Júlia! Lívia hi està d’acord... Tiberi i Júlia es casen, ella amb vint-i-nou anys i ell amb trenta-dos. I Júlia, en lloc de tractar-lo amb consideració, l’ultratja en relacionar-se amb joves ociosos i llicenciosos, embruta l’honor del seu marit. El greu Tiberi, dominat per la seva mare, humiliat per la seva dona i menys­preat per August, es retira, s’autoexilia a l’illa de Rhodus, a l’altre extrem del Mare Nostrum.

Espera temps millors. Arribaran amb el desterrament de la seva dona.

Juli Antoni

Ja no hi ha més cares visibles en aquest fris de fotografies. Però queda un forat per a dues més... cares invisibles. Una és invisible perquè va ser esborrada per l’esponja de la història. I l’altra... es forma mentre escric aquesta his­tòria.

La cara esborrada correspon a Juli Antoni: una cara viril, plena de vitalitat i bellesa, reencarnació de la bellesa hercúlia que va exhibir el seu pare Marc Antoni. Marc Antoni! Aquell desmesurat romà que hauria dominat el món si no se li hagués creuat per davant el murri jovenet Octavi. Octavi va derrotar militarment Cleòpatra i el seu estimat marit Marc Antoni, que es va suïcidar a Alexandreia. Juli Antoni era llavors un nen de deu anys, i ara en té trenta-tres i és un home atlètic, bon genet i auriga, d’espatlles i pit amples, cap desafiador i cara viril de trets regulars i definits, cabells molt negres i ondulats, nas recte i fort, i una boca de llavis ferms que pro­meten somriures captivadors. Sota les celles d’àguila, la mirada de Juli Antoni és resolta i agosarada, fogosa, irresistible.

L’harmonia de les seves faccions bronzejades encobreix una lava molt ardent, una fúria retinguda per la seva educació cortesana, ja que ha estat criat per la bondadosa Octàvia, germana d’August. Romà atractiu i viril, Juli An­toni és aparentment fidel al seu protector August, que l’aprecia com si fos un fill. Però la veu de la sang és tan poderosa... A Roma, tothom sap que per les venes de Juli Antoni corre la dionisíaca sang de l’indòmit Marc Antoni... Escriu una obra, Diomedea, un cant a un heroi que pot identificar-se amb el seu difunt pare, enemic d’August...

Per què busco i no trobo la cara de Juli Antoni? Ni un senzill bust, ni un segell, un relleu, un mosaic, un gravat, un fresc... Res! Saps què

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos