L’església anglicana de Christchurch, Nova Zelanda, busca dones joves i respectables, versades en les tasques domèstiques i l’educació infantil, que estiguin interessades a contraure matrimoni cristià amb membres de bona reputació i posició acomodada de la nostra comunitat.

La mirada de Helen es va detenir breument en el discret anunci de l’última pàgina del full parroquial. La mestra s’havia estat mirant uns moments el quadernet mentre els seus alumnes s’ocupaven en silenci de resoldre un exercici de gramàtica. Helen hauria preferit llegir un llibre, però les constants preguntes de William interrompien incessantment la seva concentració. També en aquesta ocasió la pelussera castanya del nen d’onze anys va tornar a aixecar-se.

—Miss Davenport, al tercer paràgraf, és «que» amb accent o sense?

Helen va deixar de banda la seva lectura amb un sospir i per enèsima vegada en aquella setmana va explicar al jovenet la diferència entre el pronom relatiu i la conjunció. William, el fill petit de Robert Greenwood, qui l’havia contractada, era un nen encantador, però no tenia precisament grans dots intel·lectuals. Necessitava ajuda en totes les tasques, oblidava les explicacions de Helen tan bon punt ella les hi feia i només sabia adoptar una commovedora aparença de desemparament i ensarronar els adults amb la seva veueta dolça i infantil de soprano. Lucinda, la mare de William, sempre picava l’ham. Quan el nen l’afalagava i li proposava que fessin qualsevol cosa junts, Lucinda anul·lava sistemàticament totes les classes que Helen havia programat. Aquest era el motiu que William encara fos incapaç de llegir amb fluïdesa i que fins i tot els exercicis d’ortografia més senzills li exigissin un esforç excessiu. Per això era del tot impensable que el jove pogués cursar estudis superiors a Eaton o Oxford, com somiava el seu pare.

George, de setze anys d’edat, el germà gran de William, ni tan sols es prenia la molèstia de fer veure que ho entenia. Va girar els ulls significativament en blanc i va mostrar un passatge del llibre de text en què l’exemple era exactament la frase que amoïnava William des de feia mitja hora. George, un noi llargarut i espigat, ja havia acabat l’exercici de traducció del llatí. Sempre treballava de pressa, encara que no sense cometre errors. Les disciplines clàssiques l’avorrien. Estava impacient per formar part un dia de la companyia d’importació i exportació del seu pare. Somiava a viatjar a països llunyans i realitzar expedicions als nous mercats de les colònies que, sota la sobirania de la reina Victòria, s’obrien gairebé cada hora. Sens dubte, George havia nascut per ser comerciant. Demostrava destresa en la negociació i sabia treure partit del seu considerable encant, amb el qual aconseguia fins i tot enredar Helen i reduir les hores de classe. També aquell dia va fer un intent d’aquesta mena quan, finalment, William va comprendre de què tractava l’exercici o, almenys, d’on podia copiar la resposta. Helen anava a agafar el quadern de George per corregir-lo, però el noi el va amagar amb un gest provocador.

—Oh, Miss Davenport, de debò cal que en parlem ara? Fa un dia massa bonic per fer classe! No vol que juguem un partit de croquet? Ha de millorar la seva tècnica, perquè altrament no podrà participar en les festes del jardí i cap dels joves es fixarà en vostè. Així mai farà fortuna casant-se amb un comte i haurà de fer classe a casos perduts com Willy fins a la fi dels seus dies.

Helen va posar els ulls en blanc, va dirigir la mirada fora de la finestra i va arrufar el nas en veure els núvols negres.

—No és mala idea, George, però vénen núvols de pluja. Segur que quan estiguem al jardí descarregaran just a sobre dels nostres caps i això no em farà en absolut més atractiva per als cavallers de la noblesa. Però com has arribat a pensar que aquestes són les meves intencions?

Helen va intentar adoptar una expressió de marcada indiferència. Sabia fer-ho molt bé: quan es treballava d’institutriu en una família londinenca de classe alta, el primer que s’aprenia era a dominar les expressions de la cara. La funció de Helen a casa dels Greenwood no era ni la d’un membre de la família ni tampoc la d’una empleada corrent. Participava en els àpats i, sovint, en les activitats que la família realitzava en el temps lliure, però evitava manifestar opinions personals no sol·licitades o cridar l’atenció d’alguna altra manera. Per això, en les festes del jardí, Helen no se solia barrejar despreocupadament amb els convidats més joves. No, ella, es mantenia apartada, xerrava cordialment amb les senyores i vigilava amb discreció els seus alumnes. Com és natural, la seva mirada fregava de tant en tant les cares dels convidats més joves i, a vegades, s’abandonava a un breu i romàntic somnieig en què passejava amb un vescomte o amb un baronet ben plantat pel jardí de la casa dels seus senyors. Però era impossible que George se n’hagués adonat!

George va arronsar les espatlles.

—Sempre llegeix anuncis de matrimoni! —va contestar amb insolència, assenyalant amb un somriure conciliador el full parroquial. Helen es va retreure d’haver-lo deixat obert al costat del pupitre. Era innegable que George, avorrit, l’havia estat llegint mentre ella ajudava William.

—I això que és molt guapa, vostè —va afegir George, adulador—. Què li impediria de casar-se amb un baronet?

Helen va girar els ulls en blanc. Sabia que havia de renyar el noi, però el trobava divertit. Si seguia així, almenys amb les dames, arribaria lluny, i aquelles hàbils lloances serien també apreciades en el món dels negocis. Això no obstant, en trauria algun profit, un cop a Eaton? Fora d’això, Helen es mantenia immune a compliments tan maldestres. Ja sabia que la seva no era una bellesa clàssica. Els seus trets eren harmoniosos, però poc vistosos: la boca una mica petita, el nas massa esmolat, i els ulls, grisos i serens, tenien una mirada massa escèptica i, sense cap mena de dubte, massa entenimentada per despertar l’interès d’un jove i ric vividor. L’atribut més esplèndid de Helen eren els seus cabells sedosos, llisos i llargs fins a la cintura, d’un castany intens que adquiria subtils tons rogencs per efecte de la llum. Potser causaria sensació si els deixava voleiar al vent sovint, com feien algunes noies en els àpats campestres o les festes a la fresca a què assistia acompanyant els Greenwood. Durant els passejos amb els seus admiradors, les joves ladies més agosarades aprofitaven el pretext de tenir massa calor i es treien el barret o fingien que el vent els desfeia el pentinat quan un jove les portava en bot de rems pel llac de Hydepark. Llavors agitaven els cabells, lliures com per atzar de cintes i agulles, i deixaven que els homes admiressin l’esplendor dels seus bucles.

Helen no era d’aquesta mena. Filla d’un rector, havia rebut una educació estricta i des de petita portava els cabells trenats i recollits. A més, havia hagut de créixer de pressa: la seva mare havia mort quan ella tenia dotze anys, amb la qual cosa el pare, sense pensar-s’ho, havia delegat en la filla gran la direcció dels assumptes domèstics i l’educació dels tres germans més joves. El reverend Davenport no s’interessava pels problemes que sorgien entre la cuina i el dormitori infantil, només tenia temps per a les tasques envers la seva comunitat i per a la traducció i interpretació de textos religiosos. A Helen només li havia dedicat atenció quan l’acompanyava en aquestes tasques, i ella només podia escapar a la intensa agitació de la casa familiar refugiant-se en l’estudi del seu pare. D’aquesta manera, gairebé de forma natural, Helen llegia la Bíblia en grec quan els seus germans tot just començaven a estudiar l’abecedari. Amb bonica cal·ligrafia escrivia els sermons del seu pare i copiava els esborranys dels articles per als butlletins de la seva gran comunitat de Liverpool. No tenia temps per a altres distraccions. Mentre Susan, la germana petita de Helen, aprofitava els basars benèfics i els pícnics de l’església per conèixer sobretot joves notables de la comunitat, Helen col·laborava en la venda d’articles, preparava pastissos i servia el te.

I el que havia de succeir era previsible: Susan es va casar, quan només tenia disset anys, amb el fill d’un prestigiós metge, mentre que, després de la mort del pare, Helen es va veure obligada a ocupar un lloc de professora particular. Amb el seu salari contribuïa també a pagar els estudis de Dret i Medicina dels seus dos germans. L’herència paterna no arribava per finançar una formació adequada per als joves, que, d’altra banda, no s’esforçaven gaire a acabar aviat els estudis. Amb un bri de ràbia, Helen va recordar que el seu germà Simon havia tornat a suspendre un examen la setmana passada.

—Els baronets solen casar-se amb baronesses —va respondre una mica disgustada amb l’observació de George—. I pel que fa a això... —va assenyalar el full parroquial—, he llegit l’article, no l’anunci.

George es va estar de respondre res, però va somriure de forma significativa. L’article tractava dels beneficis de l’aplicació de l’escalfor en casos d’artritis. Segurament era de gran interès per als membres d’edat avançada de la comunitat, però Miss Davenport encara no patia de dolors articulars.

De totes maneres, la seva professora consultava ara el rellotge i va decidir donar per acabada la classe de la tarda. En tot just una hora se serviria el sopar. I si bé George necessitava només cinc minuts per pentinar-se i canviar-se, i Helen no gaire més, en el cas de William, treure-li la bata tacada de tinta i vestir-lo de manera presentable sempre demanava més temps. Helen donava les gràcies al cel, si més no, de no haver-se d’amoïnar per l’aspecte de William. Se n’encarregava una preceptora, d’això.

La jove institutriu va acabar la classe amb unes observacions generals sobre la importància de la gramàtica que els dos nens amb prou feines van escoltar. Tot d’una, William es va aixecar, encantat, sense dedicar cap mirada més ni al quadern ni als llibres de text.

—He d’ensenyar-li el que he pintat a la mare! —va informar, amb la qual cosa donava per entès que Helen li recolliria les coses. Ella no podia permetre que William corregués a anunciar entre plors a la seva mare qualsevol gran injustícia de la seva professora. George es mirava el desmanyotat dibuix de William, que la seva mare segurament no trigaria a rebre entre exclamacions d’entusiasme, i va arronsar les espatlles, resignat. Després va recollir de pressa abans de sortir. Helen va notar la seva mirada compassiva. Es va sorprendre pensant en l’anterior observació de George: «Si no troba marit, haurà de fer classe a casos perduts com Willy fins a la fi dels seus dies».

Helen va agafar el full parroquial. En realitat volia llençar-lo, però després s’hi va repensar. Sense donar-hi importància, se’l va guardar al vestit i se’l va endur a la cambra.

Robert Greenwood no disposava de gaire temps per a la seva família. Això sí: el sopar amb l’esposa i els fills era sagrat per a ell. La presència de la jove institutriu no l’incomodava. Al contrari, solia trobar estimulant incloure Miss Davenport en la conversa i conèixer les seves opinions sobre els esdeveniments mundials, la literatura i la música. Era obvi que Miss Davenport entenia més d’aquells assumptes que la seva esposa, d’una educació clàssica no gaire bona. Els interessos de Lucinda es limitaven a ocupar-se de la llar, idolatrar el seu fill petit i col·laborar amb el comitè femení de diverses organitzacions benèfiques.

Aquella nit, Robert Greenwood va tornar a somriure amigablement quan Helen va entrar i va acostar la cadira a la jove profesora després de saludar-la respectuosament. Helen li va tornar el somriure, però es va guardar d’incloure en aquest gest també la senyora Greenwood. En cap cas havia de despertar la sospita que flirtejava amb el seu patró, fins i tot si es tractava d’un home sens dubte atractiu. Era alt i prim, tenia una cara allargada i intel·ligent i uns ulls castanys i escrutadors. El vestit marró amb la cadena d’or del rellotge li esqueia d’allò més i aquelles bones maneres eren les que corresponien als senyors de famílies nobles amb qui els Greenwood mantenien tractes comercials. Això no obstant, no eren del tot acceptats en aquests cercles, on se’ls considerava uns intrusos. El pare de Robert Greenwood havia aixecat una florent empresa pràcticament del no-res i el seu fill havia augmentat la fortuna i s’esforçava per aconseguir el reconeixement social. Per això havia contret matrimoni amb Lucinda Raiford, que procedia d’una família noble que havia anat de mal borràs com a conseqüència de l’afició del pare als jocs d’atzar i les carreres de cavalls, segons es murmurava en l’alta societat. Lucinda s’arranjava de mal grat amb la burgesia i més aviat presumia com a reacció al descens de categoria social. Així doncs, les reunions i les festes al jardí dels Greenwood eren sempre una mica més opulentes que esdeveniments similars a les residències d’altres notables de la societat londinenca. Les altres dames se’n beneficiaven, encara que no deixessin de criticar-ho.

També aquell dia Lucinda s’havia arreglat d’una manera una mica massa solemne per al senzill sopar familiar. Portava un elegant vestit de seda de color lila i la seva donzella devia haver passat hores ocupada en el pentinat. Lucinda parlava d’una reunió del comitè femení de l’orfenat local a la qual havia anat aquella tarda, però no va obtenir gaire resposta. Ni Helen ni el senyor Greenwood semblaven especialment interessats.

—I què heu fet vosaltres, aquest dia tan bonic? —va preguntar, finalment, la senyora Greenwood a la seva família—. A tu no cal que t’ho pregunti, Robert, segurament la jornada ha girat al voltant de negocis, negocis i més negocis. —Va adreçar al seu marit una mirada que pretenia ser afectuosa.

La senyora Greenwood opinava que el seu marit parava molt poca atenció a les seves tasques socials. L’home va fer una ganyota involuntària. Possiblement estava a punt de respondre de qualsevol manera, perquè els seus negocis no tan sols alimentaven la família, sinó que també feien possible la col·laboració de Lucinda en els diversos comitès de dames. En qualsevol cas, Helen pensava que la senyora Greenwood havia estat elegida, més que no pas per suposades qualitats organitzadores, a causa dels generosos donatius del seu marit.

—He mantingut una interessant conversa amb un productor de llana de Nova Zelanda i... —va començar a dir Robert amb la mirada posada en el seu fill gran; però Lucinda simplement va continuar parlant mentre en aquesta ocasió mirava amb indulgència William.

—I vosaltres, estimats fills? Segur que heu estat jugant al jardí, oi? William, estimat, has tornat a guanyar George i Miss Davenport al croquet?

Helen mantenia la mirada clavada al plat, però va percebre de cua d’ull que George parpellejava d’una forma típica en ell, alçant la vista cap al cel, com si demanés l’ajuda d’un àngel comprensiu. De fet, William només havia aconseguit una única vegada obtenir més punts que el seu germà gran, un dia que George estava molt refredat. Normalment, també Helen llançava la bola per sota els arcs amb més habilitat, per bé que solia deixar guanyar el més petit. La senyora Greenwood apreciava el seu gest, mentre que el senyor Greenwood l’hi recriminava quan se n’adonava.

—El noi ha d’acostumar-se als durs fracassos de la vida! —afirmava amb severitat—. Ha d’aprendre a perdre, perquè només llavors acabarà guanyant.

Helen dubtava que William pogués sortir-se’n mai, però la tènue compassió que sentia per aquell nen tan desgraciat va desaparèixer davant del comentari que va fer.

—Ai, mare, Miss Davenport no ens ha deixat jugar! —es va lamentar William amb una expressió desolada—. Ens hem quedat tot el dia a casa estudiant, estudiant i estudiant.

Com era d’esperar, la senyora Greenwood va mirar Helen amb desaprovació.

—És veritat, això, Miss Davenport? Vostè ja sap que els nens necessiten aire fresc. A aquesta edat no poden quedar-se tot el dia asseguts llegint llibres.

Helen estava furiosa, però no podia acusar William de mentider. Per al seu alleujament, va intervenir George.

—No és veritat. William ha sortit a passejar com cada dia havent dinat. Però ha plogut una mica i no volia estar a fora. La preceptora se l’ha emportat al parc, però ja no hem tingut temps de jugar al croquet abans de classe.

—Per això William ha estat pintant —va afegir Helen amb la intenció de canviar de tema. Potser la senyora Greenwood es posaria a parlar del dibuix, «digne d’exhibir-se en un museu», del seu fill i oblidaria el passeig. Però l’estratègia no va funcionar.

—Tot i així, Miss Davenport, si el temps no acompanya a migdia s’ha de fer un descans a la tarda. Els cercles que un dia freqüentarà William concedeixen gairebé tanta importància a la forma física com a l’estímul de la ment.

William semblava fruir veient com esbroncaven la seva mestra i Helen va pensar de nou en l’anunci.

Va ser com si George llegís els pensaments de la institutriu. Com si la conversa amb William i la seva mare no hagués existit, va reprendre l’última observació del seu pare. Helen ja havia notat diverses vegades aquell artifici entre pare i fill i solia admirar-ne l’elegant transició. Tot i això, en aquesta ocasió, el comentari de George la va fer envermellir.

—Miss Davenport s’interessa per Nova Zelanda, pare.

Helen s’ho va empassar amb esforç, sentint que totes les mirades se li adreçaven.

—Ah, sí?—va preguntar Robert Greenwood amb calma—. Està pensant a emigrar? —Va deixar anar una rialla—. En aquest cas, Nova Zelanda constitueix una bona elecció. No fa una calor desmesurada ni hi ha pantans on hi hagi malària com a l’Índia. No hi ha indígenes sanguinaris com a Amèrica. I res de colons descendents de criminals com a Austràlia.

—De debò? —va preguntar Helen, alegrant-se de reconduir la conversa a un terreny neutral—. Nova Zelanda, no es va colonitzar amb presidiaris?

El senyor Greenwood va sacsejar el cap.

—De cap manera. Les comunitats que hi ha allà les van fundar gairebé sense excepció cristians britànics de gran tenacitat, i continua així encara avui. Amb això no vull dir que no hi hagi individus de qui desconfiar. Sobretot en els camps de baleners de la Costa Oest, on segur que es van perdre alguns estafadors, i les colònies d’esquiladors tampoc no estan formades per homes gaire honrats. Però Nova Zelanda no és cap dipòsit d’escòria social. La colònia encara és jove. Fa només uns quants anys que es va independitzar.

—Però els nadius són perillosos! —va intervenir George. Era evident que ell també volia presumir dels seus coneixements, i Helen ja ho sabia per les classes: quan es tractava de conflictes bèl·lics mostrava un interès i una memòria notables—. Fa temps encara hi havia incidents, oi, papa? No ens havies explicat que a un dels teus socis comercials li havien cremat tota la llana?

El senyor Greenwood va respondre, complaent, al seu fill amb un gest afirmatiu.

—Així és, George. Però això va passar... pensant-ho bé, ja fa deu anys, d’allò. Ara encara hi ha incidents, de manera ocasional, però en principi no es deuen a la presència dels colons. De fet, els nadius sempre s’han mostrat dòcils. Més aviat es va qüestionar la venda de terres. I qui nega que en aquells casos els nostres compradors de terres no perjudiquessin algun cap tribal? Tot i així, des que la reina hi va enviar el nostre bon capità Hobson com a tinent governador, aquest conflictes ja no existeixen. Aquell home és un estrateg genial. El 1840 va fer que quaranta-sis caps de tribu firmessin un contracte segons el qual es declaraven súbdits de la reina. La Corona té des d’aleshores dret de retracte en totes les vendes de terra.

»Desafortunadament, no tots hi van prendre part, i no tots els colons són pacífics. Per això, de vegades, es produeixen petits tumults. Però, essencialment, el país és segur. De manera que no ha de témer res, Miss Davenport! —El senyor Greenwood li va fer l’ullet.

La senyora Greenwood feia cara de pomes agres.

—No estarà pas considerant realment la idea d’abandonar Anglaterra, oi, Miss Davenport? —va preguntar, molesta—. Que potser vol contestar aquell anunci indescriptible que ha publicat el rector al full de la comunitat? Amb la recomanació en contra del nostre comitè de dames, per cert.

Helen lluitava de nou contra el rubor.

—Quin anunci? —va voler saber Robert dirigint-se a Helen, que només responia amb evasives.

—Jo... jo no sé del cert de què es tracta. Era només una nota.

—Una comunitat de Nova Zelanda busca noies que desitgin casar-se —va explicar George al seu pare—. Sembla que en aquell paradís dels mars del Sud escassegen les dones.

—George! —va exclamar la senyora Greenwood, escandalitzada.

El senyor Greenwood es va posar a riure.

—Paradís dels mars del Sud? No, el clima és més aviat comparable al d’Anglaterra —va dir corregint el seu fill—. Però no és cap secret que a ultramar hi ha més homes que dones. Exceptuant potser Austràlia, on també ha caigut l’escòria femenina de la societat: estafadores, lladres, prost... Bé, vaja, noies de costums lleugers. Però si es tracta d’una emigració voluntària, les dames són menys amants de l’aventura que els senyors. O bé van allà amb els seus esposos o no hi van. És un tret típic del caràcter del sexe feble.

—Exacte! —va dir la senyora Greenwood en suport del seu marit, mentre Helen es mossegava la llengua. No estava pas tan convençuda de la superioritat masculina. En tenia prou només de mirar William, o de pensar en la carrera eternament prolongada del seu germà. Ben amagat en la seva cambra, Helen guardava fins i tot un llibre de la feminista Mary Wollstonecraft, però no podia dir-ne res, d’allò: la senyora Greenwood l’hauria acomiadada immediatament—. Sense la protecció d’un home, va contra la naturalesa femenina aventurar-se en un brut vaixell d’emigrants, allotjar-se en un país estrany i probablement fer feines que Déu ha encomanat als homes. I enviar dones cristianes a ultramar perquè es casin allà sens dubte és quasi com traficar-hi!

—Bé, però el cas és que no envien les dones sense preparar-les —va intervenir Helen—. L’anunci preveu contactes epistolars. I parlava expressament de senyors de bona reputació i ben situats.

—Pensava que no havia vist l’anunci —va dir, burleta, el senyor Greenwood, però el somriure indulgent llevava severitat a les paraules.

Helen va tornar a ruboritzar-se.

—Jo... bé, potser l’he vist per sobre...

George va somriure amb ironia.

La senyora Greenwood va semblar no haver escoltat aquella part de la breu conversa. Ja feia temps que s’ocupava d’un altre aspecte de la problemàtica neozelandesa.

—Més que no pas la falta de dones a les colònies, em sembla que el problema és el servei —va declarar—. Avui n’hem parlat molt al comitè de l’orfenat. Es veu que les millors famílies de... com es deia aquell lloc? Christchurch? En qualsevol cas, no troben personal com Déu mana. Escassegen sobretot les serventes.

—La qual cosa podria derivar de la falta de dones en general —va observar el senyor Greenwood. Helen va reprimir un somriure.

—Sigui com vulgui, el comitè hi enviarà algunes de les nostres òrfenes —va prosseguir Lucinda—. Tenim quatre o cinc criatures aplicades, d’uns dotze anys, que ja són prou grans per guanyar-se el pa. Aquí a Anglaterra no sabem què fer-ne. I és que la gent aquí prefereix noies més grans; allà de segur que estaran encantats amb elles.

—Això em produeix una impressió més clara de traficar amb dones que no pas arranjar matrimonis —va objectar el senyor Greenwood.

Lucinda li va clavar una mirada enverinada.

—Només ho fem per l’interès de les nenes! —va protestar mentre doblegava amb afectació el tovalló.

Helen dubtava que fos així. Probablement ningú no s’havia pres la molèstia d’ensenyar a aquelles nenes ni tan sols un mínim de les habilitats que s’esperaven d’una serventa a les cases bones. De tal manera que aquelles pobres criatures només servirien com a ajudantes de cuina, i encara gràcies. És clar que en aquests casos les cuineres preferien camperoles fortes en lloc de nenes de dotze anys mal nodrides procedents d’un hospici.

—A Christchurch les nenes tindran perspectives de trobar una bona feina. I, naturalment, nosaltres les enviem només a famílies de molt bona reputació.

—Naturalment —va fer Robert, burleta encara—. Estic segur que mantindreu amb els futurs senyors de les nenes una correspondència tan àmplia i abundosa com la que mantindran les joves dames casadores amb els seus futurs esposos.

La senyora Greenwood va arrufar el nas.

—Robert, tu no em prens seriosament! —va reprendre el seu marit.

—I tant que sí, amor meu! —va contestar somrient el senyor Greenwood—. Com podria atribuir a l’honorable comitè de l’orfenat res que no fossin les millors i més virtuoses intencions? A més, enviareu a ultramar les vostres petites deixebles sense cap vigilància. Potser entre les joves dames que desitgen contraure matrimoni hi haurà una persona mereixedora de confiança que, a canvi d’una contribució del comitè en el cost del viatge, pugui encarregar-se de les nenes.

La senyora Greenwood no va dir res, mentre que Helen es va quedar de nou amb la mirada clavada al plat. Gairebé no havia tastat el rostit, i això que la cuinera certament devia haver esmerçat mig dia a preparar-lo. Això no obstant, sí que havia notat la mirada de reüll, divertida i inquisitiva, del senyor Greenwood en aquella última intervenció. Les qüestions que es plantejaven eren totalment noves. Per exemple, Helen no havia tingut en compte que un viatge a Nova Zelanda, evidentment, era car. Podria deslliurar-la de reserves el fet que el pagués el seu futur marit? O bé aquest adquiria així drets que en realitat només li correspondrien quan la dona, cara a cara, consentís en el matrimoni?

No, tota aquella història de Nova Zelanda era una bogeria. Helen havia d’oblidar-se’n. Això de tenir una família pròpia no feia per a ella. O sí?

No, no havia de pensar-hi més!

Però, en realitat, Helen Davenport no va fer més que donar voltes i més voltes a aquest assumpte durant els dies que van seguir.

—Vol veure ara el ramat o bevem abans una copa?

Lord Terence Silkham va saludar el seu visitant estrenyent-li enèrgicament la mà, i Gerald Warden va respondre de forma no menys ferma. Lord Silkham no sabia gaire bé com havia d’imaginar-se un home a qui la unió de ramaders de Cardiff havia anunciat com el «baró de la llana» d’ultramar. Tot i així, la persona que tenia al davant no li va semblar desagradable. L’home s’havia vestit per al clima de Gal·les de forma pràctica, però, tot i així, a la moda. Els breeches tenien un tall elegant i eren d’una tela de qualitat, la gavardina era de confecció anglesa. Uns ulls clars de color blau el miraven des d’un rostre ample i una mica angulós, en part ocult pel barret d’ales amples típic del lloc. Per sota s’albiraven uns cabells castanys i abundants, ni més curts ni més llargs de com es portaven a Anglaterra. Dit en poques paraules, res en l’aspecte de Gerald Warden recordava ni de bon tros els cowboys de les novel·letes que ocasionalment llegien alguns servents i —això horroritzava la seva dona— també la seva rebel filla Gwyneira! L’autor d’aquelles porqueries de llibres plasmava les lluites sagnants dels colons americans amb indígenes furibunds, i les il·lustracions barroeres mostraven joves audaços amb llargues i enredades cabelleres, barret Stetson, pantalons de pell i botes d’estranya forma amb uns esperons llarguíssims. Per acabar-ho d’adobar, els vaquers no trigaven a recórrer a la seva arma, que anomenaven «Colt» i guardaven en pistoleres subjectes a un cinturó folgat d’allò més.

El convidat de Lord Silkham no portava cap arma, però sí una petaca que va treure en aquell moment i va oferir al seu amfitrió.

—Diria que amb això en tindrem prou per començar —va respondre Gerald Warden amb una veu profunda, agradable i acostumada a manar. Ja ens servirem altres begudes durant les negociacions, després de veure les ovelles. Per cert, val més que ens afanyem abans no comenci a ploure. Tingui, serveixi’s, faci el favor.

Silkham va assentir i va beure un bon trago de la petaca. Un scotch de primera categoria! Res de mata-rates barat. El lord pèl-roig i d’alt llinatge també va considerar aquell detall com una virtut del seu visitant. Va fer un gest amb el cap a Gerald, va agafar el barret i el fuet i va emetre un lleu xiulet. Com si haguessin estat esperant-lo, van aparèixer volant tres vivaços gossos guardians negres i blancs, i marrons i blancs, procedents del racó de l’estable en què s’havien resguardat del temps inestable. Era evident que es delien per reunir-se amb els genets.

—Està acostumat a la pluja? —va preguntar Lord Terence mentre muntava el seu cavall. Un servent li havia portat un sòlid Hunter mentre saludava Gerald Warden. El cavall de Gerald semblava encara fresc, per bé que aquell matí ja havia recorregut el llarg camí des de Cardiff fins a Powys. De ben segur, es tractava d’un cavall llogat, però procedia, sens dubte, d’una de les millors quadres de la ciutat. Un altre indici més de per què li atorgaven el títol de baró de la llana. Warden no era, amb tota certesa, un aristòcrata, però sí que semblava ric.

En aquell moment somreia i va lliscar també sobre la sella del seu elegant cavall marró.

—Oi tant, Silkham, acostumadíssim...

Lord Terence s’ho va empassar: no volia prendre’s malament la falta de respecte amb què li havia parlat l’altre. Vingués d’on vingués aquell home, semblava que allà els milords i les miladies eren un gènere desconegut.

—Tenim tres-cents dies de pluja a l’any, aproximadament. Per ser exactes, el temps a les planes de Canterbury és idèntic al d’aquí, si més no a l’estiu. Els hiverns són més suaus, però n’hi ha prou perquè la llana sigui de primera qualitat. I la bona herba engreixa les ovelles. Tenim herba en abundància, Silkham! Hectàrees i hectàrees! Les planes són un paradís per als ramaders.

En aquella època de l’any, a Gal·les tampoc no es podien queixar de manca de pastures. Una verdor exuberant cobria com una catifa de vellut el turó i s’estenia fins a les muntanyes llunyanes. També els cavalls salvatges fruïen d’aquell paisatge i no necessitaven baixar a les valls per pasturar als prats de Silkham. Les seves ovelles, encara sense esquilar, estaven rodones com globus. Els homes van contemplar amb alegria un ramat que havien fet baixar a les proximitats de la casa senyorial per parir.

—Uns animals ben bonics! —va dir Gerald Warden—. Més robustos que els Romney i els Cheviot, i amb una llana que, pel cap baix, és igual de bona.

Silkham va assentir.

—Ovelles Welsh Mountain. A l’hivern corren gairebé lliures per les muntanyes. No és fàcil que res pugui acabar amb elles. I on és el seu paradís de remugants? Haurà de disculpar-me, però Lord Bayliff només em va parlar d’«ultramar».

Lord Bayliff era el president de la unió de criadors d’ovelles i havia posat Warden en contacte amb Silkham. El baró de la llana, tal com deia la carta, tenia la intenció d’adquirir unes ovelles amb pedigrí per millorar la seva cria a ultramar.

Warden va deixar anar una rialla.

—Oi tant! És un concepte amplíssim! Esperi, deixi’m endevinar-ho... Vostè ja veia les seves ovelles al salvatge oest, foradades per les fletxes dels indis. Doncs bé: no cal que s’amoïni, que els seus animals romandran en sòl de l’Imperi britànic. La meva propietat és a Nova Zelanda, a les planes de Canterbury, a l’Illa del Sud. Fins on arriba la vista, tot són pastures! És molt similar a això, però més extens, Silkham, molt més extens, no té comparació.

—Ja em perdonarà, però aquesta granja no és precisament petita —va protestar Lord Terence, indignat. Què es pensava, aquell home, que Silkham Farm era una grangeta?—. Tinc unes trenta hectàrees de pastures.

Gerald Warden va somriure amb ironia.

—Kiward Station en té vora quatre-centes —va replicar amb superioritat—. Tot i així, no tot està desboscat, encara s’hi ha de fer molta feina. Però és una propietat que fa goig. I si a més hi arriba un lot de cria de les millors ovelles, no trigarà a convertir-se en un filó. Romney i Cheviot encreuades amb Welsh Mountain: és el futur, ja hi pot pujar de peus.

Silkham no el va contradir. Era un dels millors ramaders de Gal·les, i també de tot Gran Bretanya. Sens dubte, els animals criats per ell millorarien qualsevol mena de població. Mentrestant, veia també els primers exemplars del ramat que havia previst per a Warden. Tots eren ovelles joves que encara no havien parit. A més de dos joves marrans de la millor casta.

Lord Terence va xiular els gossos, que van córrer a reunir les ovelles disperses per l’enorme prat. De seguida van envoltar els animals a una distància relativament gran i van fer que de forma gairebé inadvertida les ovelles quedessin orientades en línia directa respecte dels homes. Durant tota l’operació no van permetre en cap moment que el ramat es posés a córrer. Quan es va posar en moviment en la direcció desitjada, els gossos van asseure’s sense deixar de vigilar, amatents per si de cas algun dels animals se separava del grup. Si això succeïa, el gos pertinent intervenia a l’instant.

Gerald Warden contemplava, fascinat, l’autonomia amb què actuaven els gossos.

—Increïble. De quina raça són? Sheepdogs?

Silkham va moure el cap afirmativament.

—Border collies. Porten la guia del bestiar a la sang i gairebé no necessiten ensinistrament. I això que ha vist no és res. Si veiés la Cleo... Allò sí que és una gossa sagaç, i guanya concurs rere concurs. —Silkham es va posar a buscar-la—. On s’haurà ficat? De fet, volia portar-la amb nosaltres. En qualsevol cas l’hi he promès a la meva dona. Perquè Gwyneira no tornés... Oh, no!

El lord havia estat mirant al voltant buscant la gossa, però en aquell moment la seva mirada es va aturar en un cavall i el seu genet que, procedents de l’habitatge, s’acostaven veloçment. No es prenien la molèstia d’utilitzar els camins entre els grups d’ovelles o d’obrir les portes i passar-hi. En lloc d’això, el valent cavall castany saltava sense vacil·lar per sobre de les tanques i els murs que limitaven els ramats de Silkham. Quan va estar més a prop, Warden va albirar també una petita ombra negra que s’esforçava a mantenir el pas de cavall i genet. El gos a vegades saltava sobre els obstacles i d’altres escalava amb facilitat pels murs o bé es limitava a esmunyir-se per sota els llistons inferiors de les tanques. Sigui com vulgui, aquell animal tan diligent que movia la cua havia quedat finalment davant del genet i al costat del ramat i va prendre la direcció del trio. Les ovelles gairebé semblaven llegir-li els pensaments. Com responent a una única ordre de la gossa, els animals es van reunir en un grup compacte i es van detenir davant dels homes sense excitar-se en cap moment durant el procés. Amb tota tranquil·litat, les ovelles van tornar a enfonsar els caps a la pastura, observades pels tres gossos de pastor de Silkham. El petit acabat d’arribar es va acostar al lord cercant la seva aprovació i semblava que l’amistosa cara de collie resplendia. Tot i així, la gossa no mirava directament els homes. La seva mirada es dirigia al genet del cavall castany, que, després de posar-se al pas, es va detenir darrere dels homes.

—Bon dia, pare! —va dir una veu cristal·lina—. Et porto la Cleo. He pensat que la necessitaries.

Gerald Warden va alçar llavors la vista cap al jove, amb el propòsit de dedicar-li unes paraules d’elogi per l’elegant cavalcada parforce. Però es va contenir quan va advertir la sella per a dames, a més d’un vestit d’amazona gris fosc i gastat, així com els abundants cabells d’un roig encès descuidadament lligats al clatell. Era possible que la noia s’hagués recollit els cabells castament abans del passeig, com era habitual, però no semblava que s’hi hagués esforçat gaire. D’altra manera no s’explicava aquell desgavell de rínxols després de la impetuosa cavalcada.

Lord Silkham mirava amb expressió poc entusiasmada. Malgrat això, no es va oblidar de presentar la noia.

—El senyor Warden..., la meva filla Gwyneira. I la seva gossa Cleopatra, el pretext de la seva aparició. Què fas aquí, Gwyneira? Si no recordo malament, la teva mare va dir alguna cosa d’una classe de francès avui a la tarda.

Per regla general, Lord Terence no solia tenir al cap els horaris de la seva filla, però Madame Fabian, la professora francesa que feia classes particulars a Gwyneira, patia una forta al·lèrgia als gossos. Per aquesta causa, Lady Silkham recordava contínuament al seu marit que allunyés Cleo de l’entorn de la seva filla abans de la classe, i això no era fàcil. La gossa s’enganxava a la seva mestressa, eren com carn i ungla. Només se la podia separar d’ella per a alguna tasca de guia especialment interessant.

Gwyneira va arronsar les espatlles en un gest encantador. Estava asseguda de forma impecable, recta però còmoda i totalment segura en el cavall, i subjectava, serena, per les brides, la seva petita i forta euga.

—Sí, era el que es preveia. Però la pobra madame ha tingut un atac d’asma. Hem hagut de portar-la al llit, no podia dir ni piu. De què deu ser? La mare s’havia escarrassat perquè no se li acostés cap animal.

Gwyneira intentava mantenir l’expressió per fer veure que ho lamentava, però aquella cara tan expressiva reflectia un cert triomf. Ara Warden tenia temps d’observar la noia més de prop: la pell de la cara era molt blanca, amb tendència a les pigues, i aquell rostre en forma de cor hauria obrat un efecte ingènuament dolç si la boca hagués estat menys carnosa i ampla, la qual donava als trets de Gwyneira una certa sensualitat. Sobretot destacaven a la cara els ulls grossos, d’un blau insòlit: blau indi, va recordar Gerald Warden. Així l’anomenaven a les classes de pintura en què el seu fill malgastava la majoria del temps.

—I no haurà entrat per casualitat Cleo al saló després que la serventa hagi eliminat els pèls de gos i abans que madame gosés sortir de la seva cambra? —va preguntar Silkham amb severitat.

—Oh, no ho crec —va opinar Gwyneira amb un dolç somriure que va transmetre al color dels ulls un to més càlid—. Abans de la classe l’he portada personalment a l’estable i li he dit que t’esperés allà. Però, quan he tornat, estava asseguda davant del box d’Igraine. Haurà pressentit alguna cosa? Els gossos són a vegades molt sensibles.

Lord Silkham va recordar el vestit de vellut blau fosc que portava Gwyneira durant el dinar. Si havia portat Cleo així vestida i se li havia aclofat al costat per fer-li totes aquelles indicacions, segur que se li havia enganxat pèl de gos suficient per deixar la madame fora de combat durant tres setmanes.

—Ja en parlarem més tard, d’això —va assenyalar Silkham amb l’esperança que la seva dona assumiria llavors els papers de fiscal i de jutge. En aquell moment, davant d’una visita, no volia seguir renyant Gwyneira—. Què li semblen les ovelles, Warden? Responen al que es pensava?

Gerald Warden era conscient que, almenys per salvar les formes, calia que anés d’un animal a l’altre per examinar-ne la qualitat de la llana, així com les construccions i l’estat del pinso. En realitat, no en tenia cap dubte: les ovelles eren de primera qualitat. Totes estaven sanes i ben nodrides, i la llana els tornava a créixer de forma regular després de l’esquilada. Lord Silkham no es permetria en cap circumstància, sobretot per qüestió d’honor, enganyar un comprador d’ultramar. Més aviat li oferiria els millors animals per salvaguardar la fama de ramader també a Nova Zelanda. Però la mirada de Gerald es va posar en primer lloc en la insòlita filla de Silkham. Li semblava molt més interessant que els animals de cria.

Gwyneira havia baixat àgilment de la sella. Una amazona tan airosa com ella segurament també podria muntar en la sella sense suport. En el fons, Gerald estava sorprès que n’hagués elegit una de lateral; probablement preferia la de genet. Però potser això hauria estat la gota que hauria fet vessar el got. Lord Silkham no semblava encantat de veure la noia, i les maneres que mostrava davant la institutriu francesa s’ajustaven poc a les convenients per a una damisel·la.

A Gerald, en canvi, li va agradar la noia. Va contemplar amb satisfacció la figura delicada, però prou arrodonida en els llocs escaients. No hi havia dubte que la noia havia completat el seu desenvolupament encara que era molt jove: amb prou feines havia fet els disset anys. Gwyn tampoc no semblava ser infantil en absolut, tot i que les dames adultes no mostraven tant interès per cavalls i gossos. Realment, la manera de tractar els animals de Gwyneira quedava molt lluny del frívol comportament femení. En aquell mateix moment rebutjava, somrient, el cavall, que intentava recolzar el seu expressiu cap sobre la seva espatlla. L’euga era clarament més petita que el Hunter, summament robusta, però elegant. El coll arquejat i el llom curt de l’euga li van recordar els cavalls espanyols i napolitans que li havien ofert, entre altres, en els seus viatges pel continent. En general, però, els havia trobat massa grossos per a Kiward Station, i potser també massa sensibles. No hauria pogut exigir-los que recorreguessin Bridle Path, des del moll fins a Christchurch. Tot i així, aquell cavall...

—El seu cavall és molt bonic, milady —va observar Gerald Warden—. Acabo d’admirar el seu estil de salt. Participa també en caceres amb ell?

Gwyneira va fer un gest afirmatiu. Quan es parlava de la seva euga els ulls li brillaven igual que quan parlava de la gossa.

—És Igraine —va dir amb naturalitat—. És un Cob. Els cavalls típics de la regió, de pas molt segur i tan bo per al tir com per a la carrera. Creixen en llibertat a la muntanya. —Gwyneira va assenyalar les escabroses muntanyes que s’elevaven al fons de la pastura: un entorn salvatge que requeria, sens dubte, una naturalesa robusta.

—Però no és la típica muntura per a dames, oi? —va dir Gerald, somrient. Ja havia vist cavalcar a Anglaterra altres joves ladies. La majoria preferia cavalls lleugers de pura sang.

—Depèn de si la dama sap muntar —va replicar Gwyneira—. I no em planyo... Cleo, fuig d’una vegada dels meus peus! —va ordenar a la petita gossa després de gairebé ensopegar-hi—. Sí, ho has fet bé, totes les ovelles al seu lloc! Però en realitat no ha estat difícil. —Es va girar cap a Silkham—: Permets que Cleo reuneixi els marrans, pare? S’avorreix.

Però Lord Silkham volia mostrar primer les ovelles per a la cria. I Gerald també es va mostrar més interessat a contemplar amb més detall els animals. Mentrestant, Gwyneira va deixar pasturar el cavall i va gratar suaument la gossa. Al final, el seu pare va acceptar el suggeriment.

—D’acord, Gwyneira, ensenya el gos al senyor Warden. Només estàs desitjant presumir una mica. Acompanyi’m, Warden, que haurem de cavalcar una mica. Els joves marrans són al turó.

Tal com Gerald havia suposat, Silkham no va fer cap moviment per ajudar la seva filla a muntar. Gwyneira dominava la difícil tasca de posar primer el peu esquerre a l’estrep i després col·locar elegantment la cama dreta sobre la banya de la sella, plena de gràcia i de naturalitat, mentre l’euga s’estava quieta com una estàtua. Un cop còmodament assegut, Gerald es va complaure en aquells moviments distingits i gràcils. Noia i euga li agradaven en igual mesura, de la mateixa manera el fascinava la gosseta tricolor. Durant el passeig per arribar als marrans, es va assabentar que Gwyneira havia ensinistrat ella mateixa la gossa i que ja havia guanyat diversos concursos de gossos de ramat.

—Els pastors ja no m’aguanten més —va explicar Gwyneira amb un somriure ingenu—. I l’Associació de Dones ha plantejat la pregunta de si és decent, en realitat, que una noia presenti un gos. Però, què té, això, d’indecent? Només faig algun volt i de tant en tant obro una porta, la tanco...

Efectivament, n’hi havia prou amb uns quants gestos amb la mà i una ordre xiuxiuejada perquè el ben ensinistrat gos de pastor del lord partís a complir la seva tasca. Al principi, Gerald Warden no va veure cap ovella a la gran àrea, la closa de la qual havia obert amb facilitat Gwyneira des de la seva sella, en lloc de limitar-se a saltar-hi per sobre. Així també demostrava la seva eficàcia aquell cavall més petit: a Silkham i Warden els hauria resultat difícil inclinar-se des dels seus animals tant alts.

Cleo i els altres gossos van necessitar només uns minuts per reunir el ramat, si bé els joves marrans eren més esquerps que les tranquil·les ovelles. Alguns es van separar mentre els guiaven o es van enfrontar bel·licosos als gossos, però aquests no es van mostrar desconcertats per això. Cleo movia, contenta, la cua quan va tornar, després d’una breu crida, al costat de la seva mestressa. Tots els marrans havien quedat a una distància relativament curta. Silkham va assenyalar-ne dos a Gwyneira, i Cleo els va separar de la resta a una velocitat vertiginosa.

—Havia previst aquests dos per a vostè —va explicar Lord Silkham al seu visitant—. Els millors animals amb pedigrí, d’una casta de primera categoria. Després puc ensenyar-li els pares. En altres circumstàncies haurien criat amb mi i haurien obtingut un bon nombre de premis. Però d’aquesta manera... Penso que el meu nom s’esmentarà a les colònies com a criador de bestiar. I això per a mi és més important que la pròxima condecoració a Cardiff.

Gerald Warden va assentir, amb aire pensatiu.

—Ja ho pot ben dir. Quins animals més bonics! Em moro de ganes de veure els descendents de l’encreuament amb els Cheviot! Encara que hauríem de parlar també dels gossos! No és que a Nova Zelanda ens faltin els gossos de pastor. Però un animal com aquesta gossa i, a més, un mascle adequat valen més or que no pesen.

Gwyneira, que acaronava la gossa, va sentir el comentari. Immediatament va mirar el neozelandès i li va dir, furiosa:

—Si vol comprar la meva gossa, és millor que tracti amb mi, senyor Warden! Però ja l’hi dic ara: no podrà comprar Cleo ni amb tots els seus diners. No va enlloc si jo no hi vaig. Tampoc no podria donar-li ordres, perquè no obeeix tothom

Lord Silkham va moure el cap amb desaprovació.

—Gwyneira, quines males maneres! —va exclamar amb severitat—. I és clar que podem vendre un parell de gossos al senyor Warden. No té per què ser el teu preferit. —Va dirigir la mirada a Warden—. De totes maneres, li aconsellaria un parell d’animals joves de l’última ventrada, senyor Warden. Cleo no és l’únic gos amb què guanyem competicions.

«Però segur que és el millor», va pensar Gerald. I per a Kiward Station només el millor era prou bo. Als estables i a casa. Si les noies de sang blava fossin tan fàcils d’adquirir com els marrans! Tots tres tornaven a cavall cap a la casa, i Warden anava ordint els seus plans.

Gwyneira es va vestir amb molta cura per al sopar. Després de l’afer amb la madame no volia tornar a cridar l’atenció. La mare l’havia escridassada una bona estona. De fet, ja se sabia de memòria aquells sermons: si seguia comportant-se de forma tan silvestre, si continuava passant més temps als estables i muntant que no pas a classe, mai no trobaria pretendent. Era innegable que els coneixements de francès de Gwyneira eren força dolents. I això també s’aplicava a les seves habilitats de mestressa de casa. Les labors de la jove mai feien la impressió de ser útils per a la decoració de la llar: de fet, el rector permetia que desapareguessin discretament als basars de l’església en lloc d’oferir-los per a la seva venda. La noia tampoc no servia per planificar grans banquets i no tenia resposta per a preguntes de la cuinera com ara: «Salmó o perca?». Gwyneira es limitava a menjar el que se servia a taula; això no obstant, sabia quina forquilla i quina cullera havia d’utilitzar amb cada plat, però en el fons pensava que era una bestiesa. Per què guarnir els plats durant hores si acabaven devorats en pocs minuts? I després hi havia l’assumpte dels arranjaments florals! Feia pocs mesos que una de les obligacions de Gwyneira era la decoració amb rams de flors del saló i el menjador. Lamentablement, la seva sensibilitat no solia satisfer les expectatives; per exemple, quan va recollir flors silvestres i les va posar en un gerro al seu gust. Ella havia quedat satisfeta del resultat, però en veure’l la mare gairebé s’havia desmaiat. Amb més motiu encara quan va descobrir entre les herbes una aranya que havia passat inadvertida. Des d’aleshores, Gwyneira tallava les flors sota la vigilància del jardiner del jardí de roses de Silkham Manor i les arreglava amb l’ajuda de madame. Però aquell dia la jove també havia evitat aquella tasca tan empipadora. Els Silkham no tan sols tenien Gerald Warden com a convidat, sinó també la germana gran de Gwyneira, Diana, i el seu marit.

Diana estimava les flors i des del seu matrimoni s’ocupava gairebé exclusivament de cultivar els jardins de roses més excèntrics i més acuradament atesos de tot Anglaterra. En aquella ocasió havia portat per a la mare una selecció de les flors més boniques i immediatament les havia distribuït amb habilitat en gerros i en cistelles. Gwyneira va sospirar. Ella mai no podria sortir-se’n tan bé. Si per elegir muller els homes es deixaven guiar realment per això, moriria fadrina. Això no obstant, Gwyneira tenia la sensació que els arranjaments florals eren totalment indiferents tant per al pare com per a Jeffrey, el marit de Diana. Tampoc els brodats de Gwyneira havien alegrat fins a aquell moment la vista de cap home, a excepció del poc entusiasmat rector. Per què no podia impressionar els joves barons amb les seves autèntiques virtuts? En la caça, per exemple, causava admiració: Gwyneira empaitava la guineu més de pressa i obtenia millors resultats que la resta dels caçadors. Però aquesta habilitat atreia tan poc els homes com el seu tracte amb els gossos de pastor. Encara que els senyors expressaven la seva admiració, en la seva mirada hi havia un rastre de desaprovació i en els balls nocturns escollien de parella altres joves. És clar que això també podia estar relacionat amb l’exigu dot de Gwyneira. La noia no es feia il·lusions: com que era la tercera filla, no podia esperar gran cosa. Especialment perquè el seu germà vivia a costa del pare. John Henry «estudiava» a Londres. Gwyneira només es preguntava quina disciplina. Mentre encara vivia a Silkham Manor no havia tret més profit de les ciències que la seva germana petita i les factures que arribaven des de Londres eren massa altes per respondre només a l’adquisició de llibres. El pare pagava sempre sense dir ni piu, com a molt murmurava alguna cosa sobre el seny, però Gwyneira tenia clar que tants diners minvaven el seu dot.

Malgrat aquestes contrarietats, no es preocupava gaire pel seu futur. Per ara se sentia bé i, quan arribés el moment, la seva dinàmica mare aconseguiria també un marit per a ella. En aquella època, precisament, les invitacions nocturnes dels seus pares gairebé es limitaven a matrimonis coneguts que, per casualitat, tenien fills de l’edat adequada. A vegades ja es feien acompanyar pels joves, però, amb més freqüència, apareixien només els pares, i encara més freqüentment només les mares, a prendre el te. Gwyneira odiava en especial aquestes ocasions, perquè eren un aparador per comprovar totes les habilitats imprescindibles en les noies per dirigir una casa d’alta posició. S’esperava que Gwyneira servís amb elegància el te. En el desenvolupament d’aquesta tasca, per desgràcia, havia cremat Lady Bronsworth. S’havia quedat de pedra, precisament aquell dia, quan la mare havia dit una mentida grossa: que la mateixa Gwyneira havia preparat els pastissets.

Després del te, agafaven els marcs de brodar. Lady Silkham, per estar més tranquil·la, lliurava a Gwyneira, dissimuladament, el seu, on l’obra d’art de petit-point ja estava gairebé enllestida, i conversaven sobre l’últim llibre del senyor Bulwer-Lytton. Aquella lectura era per a la jove més aviat un somnífer: encara no havia aconseguit llegir fins al final ni tan sols un d’aquells volums. De totes maneres, coneixia algunes paraules com «edificant» i «una expressivitat sublim», que sempre podia formular en aquell context. Naturalment, les senyores parlaven a més de les germanes de Gwyneira i dels seus meravellosos marits, cosa que expressava l’esperança que com més aviat millor Gwyneira tingués la sort de trobar un partit igual de bo. La mateixa jove no sabia si era això el que desitjava. Trobava els seus cunyats avorrits, i el marit de Diana era tan vell que podria ser el seu pare. Es deia que potser per això aquell matrimoni encara no havia rebut la benedicció dels fills, tot i que Gwyneira no veia gaire clara la relació entre una cosa i altra. Tot i que sí, també s’excloïen de la cria els marrans més vells... Va somriure quan va comparar el gèlid marit de Diana, Jeffrey, amb Cèsar, el carner que el seu pare acabava d’excloure de la cria.

I després hi havia Julius, el marit de Larissa! Procedia d’una de les millors famílies de la noblesa, però era terriblement incolor i pansit. Gwyneira recordava que el seu pare, després de la primera presentació, havia dit alguna cosa de la «consanguinitat» en un murmuri. Si més no, Julius i Larissa ja tenien un fill... amb l’aspecte d’un fantasma. No, cap d’ells no era l’home que somiava Gwyneira. Seria millor l’oferta a ultramar? Aquell Gerald Warden feia una patxoca molt vital, encara que, naturalment, era massa vell per a ella. Però almenys sabia de cavalls i no s’havia ofert a ajudar-la a muntar. Podrien muntar la dones a Nova Zelanda en selles normals? Gwyneira se sorprenia de vegades somiant amb les novel·letes del servei. Com devia ser una carrera a cavall amb un d’aquells atractius cowboys americans? I assistir, amb l’ai al cor, a un duel amb pistoles? I les dones dels pioners recorrien també a les armes! Gwyneira hauria preferit un fort envoltat per indis abans que el jardí de rosers de Diana.

En aquells moments s’embotia en una cotilla que encara la cenyia amb més força que aquella antigalla que portava per muntar. Odiava aquella mena de tortures, però quan es va mirar al mirall es va sentir satisfeta amb aquella silueta extremament esvelta. Cap de les seves germanes era tan gràcil. I el vestit de seda blau cel li quedava de meravella. Li reforçava la brillantor dels ulls i accentuava la lluminosa cabellera rogenca. Llàstima que hagués de portar els cabells recollits. I quina feinada per a la donzella, que ja estava preparada al seu costat amb la pinta i les agulles! Els cabells de Gwyneira eren ondulats per naturalesa i quan hi havia humitat en l’aire, cosa d’allò més habitual a Gal·les, s’arrufaven encara més i eren difícils de dominar. Sovint, Gwyneira havia de romandre asseguda sense moure’s durant hores mentre la donzella la pentinava. Aquells moments d’immobilitat li semblaven particularment insuportables.

Gwyneira es va instal·lar a la cadira de pentinar amb un sospir i es va preparar per a mitja hora d’avorriment. Però la seva mirada va localitzar el fulletó que hi havia al costat de les pintes i d’altres instruments posats sobre la taula del tocador. En mans del pellroja, n’era el títol sensacionalista.

—He pensat que milady voldria una mica d’entreteniment —va observar la jove donzella, somrient Gwyneira des del mirall—. Però fa molta por! Sophie i jo no hem pogut aclucar l’ull en tota la nit després de llegir-lo!

Gwyneira ja havia agafat el fulletó. Ella no s’espantava tan fàcilment.

Mentrestant Gerald Warden s’avorria al saló. Els senyors prenien una copa abans de sopar. Lord Silkham acabava de presentar-li el seu gendre, Jeffrey Riddleworth. Va explicar a Warden que Lord Riddleworth havia servit a la colònia de la Corona a l’Índia i que havia tornat feia tan sols dos anys a Anglaterra en possessió d’importants condecoracions. Diana Silkham era la seva segona esposa; la primera havia mort a l’Índia. Warden no es va atrevir a preguntar de què, però segurament la dama havia mort a causa de la malària o de la picada d’una serp. Havia mostrat sempre més empenta i ganes d’acció que el seu marit. En tot cas, semblava que Riddleworth no havia abandonat els allotjaments del regiment en cap moment durant tota la seva estada a la colònia. Del país només sabia dir que, tret dels refugis anglesos, tot era soroll i brutícia. Considerava els nadius, tots i sense excepció, una colla d’esparracats, i els maharages els primers de tots. Fora de les ciutats, segons deia, tot estava infestat de tigres i serps.

—Fins i tot una vegada una colobra se’ns va ficar a les estances —va explicar Riddleworth amb expressió de fàstic mentre es recargolava el bigoti—. Naturalment, de seguida vaig matar-la d’un tret, encara que el culi em va dir que no era verinosa. Però qualsevol se’n fia, d’aquella gent. I al seu país, Warden? Què fa amb aquests animals repugnants?

Gerald va pensar, divertit, que segurament els trets de Riddleworth a l’interior de la casa havien causat més desperfectes que els que podria haver originat mai un autèntic tigre. No creia que aquell coronel petit i rodanxó fos capaç d’encertar d’un tret el cap d’una serp. De qualsevol manera, era evident que aquell home havia escollit el país equivocat com a esfera d’acció.

—El servei necessita a vegades... com ho diria... familiaritzar-se amb els costums —va respondre Gerald—. Solem llogar nadius, per als quals l’estil de vida anglès és completament estrany. Però no tenim cap contacte amb serps ni tigres. En tot Nova Zelanda no hi ha cap serp. I en el seu origen tampoc no hi havia mamífers. Els missioners i els colons van ser els qui van introduir a les illes el bestiar domèstic, gossos i cavalls.

—No hi ha animals salvatges? —va preguntar Riddleworth arrufant les celles—. Vinga, Warden, no voldrà fer-nos creure que abans de la colonització allò estava com el quart dia de la creació.

—Hi ha ocells —va informar Gerald Warden—. Grans, petits, grassos, prims, voladors, corredors... Ah, sí, i un parell de tipus de ratpenats. A part d’això, insectes, és clar, però tampoc no són perillosos. Si vol que el matin a Nova Zelanda, milord, ha d’esforçar-se. Sempre que no recorri a lladres de dues potes amb armes de foc.

—Probablement també a altres amb matxets, dagues i sabres, no? —va preguntar rient Riddleworth—. Bé, per a mi és incomprensible que hi hagi gent que vagi voluntàriament a aquells llocs verges. Jo em vaig sentir content de poder abandonar les colònies.

—Els nostres maoris solen ser pacífics —va replicar Warden amb tranquil·litat—. Un poble estrany..., fatalista i fàcil d’acontentar. Canten, ballen, tallen fusta i no coneixen cap armament digne de menció. No, milord, estic segur que, de Nova Zelanda, vostè n’hauria sortit abans avorrit que no pas espantat.

Riddleworth ja estava disposat a aclarir, irat, que durant la seva estada a l’Índia no havia tingut, naturalment, ni gota de por. Però l’arribada de Gwyneira va interrompre la conversa. La noia va entrar al saló i va descobrir, desconcertada, que ni la mare ni la germana no eren entre els presents.

—Arribo massa d’hora? —va preguntar Gwyneira en comptes de saludar primer el seu cunyat, com era convenient.

Aquest va fer l’oportuna cara d’ofès, mentre Gerald Warden admirava la figura de la jove. La noia ja li havia semblat bonica abans, però ara, veient-la vestida de cerimònia, va reconèixer que es tractava d’una autèntica bellesa. La seda blava n’accentuava la pell clara i els vigorosos cabells rogencs. El pentinat sobri destaca-va els trets nobles de la seva cara. I a més, aquells llavis audaços i els lluminosos ulls blaus, d’expressió desperta, gairebé provocadora! Gerald estava captivat.

Tot i així, aquella dona no encaixava allà. No podia imaginar-la al costat d’un home com Jeffrey Riddleworth. Gwyneira pertanyia més a la mena de les que es penjaven una serp al voltant del coll i domesticaven un tigre.

—No, no, ets puntual, filla meva —va respondre Lord Terence, consultant el rellotge—. Són la mare i la teva germana les que s’endarrereixen. És probable que hagin tornat a distreure’s al jardí...

—I vostè, que no era al jardí? —va preguntar Gerald Warden a Gwyneira. De fet, abans l’hauria imaginada a ella a l’aire lliure que no pas la seva mare, qui li havia semblat més aviat afectada i avorrida.

Gwyneira va arronsar les espatlles.

—No sóc aficionada a les roses —va reconèixer, encara que amb això va tornar a despertar la indignació de Jeffrey i segurament també la del seu pare—. Si fossin verdures o alguna cosa que no punxés...

Gerald Warden va riure, ignorant les expressions de desgrat de Silkham i Riddleworth. El baró de la llana trobava encantadora aquella jove. Evidentment, no era la primera a què sotmetia a un discret examen durant el viatge a la terra nadiua, però fins ara cap de les joves ladies angleses s’havia comportat de forma tan natural i desimbolta.

—Vaja, milady! —va dir mirant-la—. Que vol confrontar-me de debò amb els inconvenients de les roses angleses? Que potser s’amaguen espines sota la pell blanca com la llet i els cabells rogencs?

L’expressió «rosa anglesa», estesa a les illes britàniques per referir-se a la mena de noia de pell blanca i pèl-roja, també era coneguda a Nova Zelanda.

Gwyneira, que potser s’hauria hagut de ruboritzar, es limitava a somriure.

—En qualsevol cas, és més segur posar-se guants —va observar, i de cua d’ull va veure que la seva mare prenia aire.

Lady Silkham i la seva filla gran, Lady Riddleworth, acabaven d’arribar i havien sentit el breu intercanvi de paraules entre Warden i Gwyneira. Cap de les dues sabia què havia d’impressionar-les més: si la insolència de Warden o l’aguda rèplica de Gwyneira.

—Senyor Warden, la meva filla Diana, Lady Riddleworth. —Lady Silkham va decidir, finalment, ignorar l’assumpte. Encara que aquell home no mostrava bones maneres en societat, havia promès al seu marit el pagament d’una petita fortuna per un ramat d’ovelles i una ventrada de gossos joves. Això asseguraria el dot de Gwyneira i deixaria la via lliure a Lady Silkham per casar aviat la noia, abans no es divulgués entre els possibles pretendents que era tan llenguallarga.

Diana va saludar cerimoniosament el visitant d’ultramar. A taula l’havien posada al costat de Gerald Warden, i ell aviat va lamentar-ho. El sopar amb els Riddleworth va ser més que avorrit. Mentre Gerald feia petites observacions i fingia escoltar amb atenció les explicacions de Diana sobre el cultiu de roses i les exposicions florals, no deixava d’observar Gwyneira. A part de la seva forma de parlar sense embuts, el seu comportament era impecable. Sabia com comportar-se en societat i conversava educadament, encara que era obvi que s’avorria amb Jeffrey, el seu company de taula. Va respondre amb sinceritat les preguntes de la seva germana sobre els seus progressos en la conversa en francès i l’estat de l’estimada Madame Fabian. La dona lamentava profundament no assistir al sopar per motius de salut. En cas contrari hauria tingut el plaer de conversar amb la seva anterior alumna, la preferida: Diana.

En servir les postres, Lord Riddleworth va tornar a la pregunta anterior. Era evident que la conversa de sobretaula el treia també de polleguera. Diana i la seva mare no havien parat d’intercanviar informació sobre coneguts comuns que elles trobaven «atractius» i els fills «ben educats» dels quals prenien en consideració, evidentment, per a una unió amb Gwyneira.

—Encara no ens ha explicat com va anar a parar a ultramar, senyor Warden. Hi va anar enviat per la Corona? Potser acompanyant el fabulós capità Hobson?

Gerald Warden va negar amb el cap, somrient, i va permetre que el servent tornés a omplir-li la copa de vi. Fins a aquell moment s’havia contingut amb aquell excel·lent vi. Després ja s’oferiria una quantitat suficient de l’esplèndid scotch de Lord Silkham i, per poc que copsés l’oportunitat d’executar els seus plans, necessitava tenir el cap clar. Però una copa buida atrau l’atenció. Així que va expressar la seva conformitat al servent, però després va prendre el seu got d’aigua.

—Vaig viatjar allà vint anys abans que Hobson —va respondre finalment—. En aquella època l’illa era encara més salvatge que no pas ara. Especialment, a les estacions de pesca de la balena i de caça de foques.

—Però vostè és criador d’ovelles! —va intervenir Gwyneira amb entusiasme. Per fi un tema interessant!—. De veritat ha pescat balenes?

Gerald va fer una riallada.

—Oi tant que vaig participar en la captura de balenes..., milady! Durant tres anys vaig estar embarcat al Molly Malone.

No volia explicar res més, però ara Lord Silkham arrufava el nas.

—Ah, no m’enredi, Warden. Sap massa d’ovelles perquè em pugui empassar aquestes històries de bandits! No ho pot haver après en un vaixell balener!

—És clar que no —va respondre Gerald, impassible—. De fet, procedeixo dels Yorkshire Dales, i el meu pare era pastor...

—Però va anar-hi cercant l’aventura! —Era Gwyneira. Els ulls li brillaven d’emoció—. Va deixar la nit i la boira i se’n va anar del seu país i...

Una vegada més, Gerald Warden es va sentir divertit i captivat alhora. Sens dubte, aquella era la noia adequada, fins i tot si era consentida i s’imaginava falsedats.

—Primer de tot vaig ser el desè d’onze fills —la va corregir—. I no em volia passar la meva vida tenint cura de les ovelles d’altres persones. Als tretze anys, el meu pare volia que em posés a treballar a sou. En lloc d’això, em vaig enrolar com a grumet. He vist la meitat del món. Les costes d’Àfrica, Amèrica, el Cap... I, finalment, Nova Zelanda. Va ser el que més em va agradar. Ni tigres ni serps. —Féu l’ullet a Lord Riddleworth—. Un país en gran part encara sense explorar i un clima com el del meu. Al cap i a la fi, un sempre cerca les seves arrels.

—I després va pescar balenes i va caçar foques? —va preguntar la jove, incrèdula—. No va començar de seguida amb les ovelles?

—Les ovelles no s’obtenen del no-res, senyoreta —va respondre rient Gerald Warden—. Avui mateix ho he tornat a experimentar. Per adquirir les ovelles del seu pare s’ha d’haver matat més d’una balena! I allà la terra era barata, però els caps de les tribus maoris tampoc no la regalaven...

—Els maoris són els nadius? —va preguntar, curiosa, Gwyneira.

Gerald Warden va fer un gest afirmatiu.

—El nom significa «caçador de moa». El moa era una au enorme, però es veu que els caçadors eren massa diligents. El cas és que aquests animals s’han extingit. Els immigrants, per altra banda, ens anomenem kiwis. El kiwi també és una au. Un animal curiós, caminador i molt vivaç. El kiwi no pot passar inadvertit. A Nova Zelanda n’hi ha pertot arreu. Però no em preguntin ara a qui li va venir al cap la idea de dir-nos precisament kiwis.

Una part dels comensals es van posar a riure, sobretot Lord Silkham i Gwyneira. Lady Silkham i els Riddleworth, en canvi, estaven més aviat indignats de compartir taula amb un antic pastor i balener, malgrat que s’hagués convertit, amb el temps, en un baró de la llana.

Lady Silkham no va trigar gaire a aixecar-se de la taula i es va retirar amb les seves filles al saló, de manera que Gwyneira es va separar a desgrat del cercle dels homes. Ara que la conversa havia derivat cap a un tema més interessant que la monòtona societat i les increïblement avorrides roses de Diana! La noia desitjava ficar-se a la seva cambra, on l’esperava la meitat encara sense llegir d’En mans del pellroja: els indis acabaven de segrestar la filla d’un oficial de la cavalleria. Però davant Gwyneira encara quedaven pel cap baix dues tasses de te en companyia de la seva mare i la germana. Sospirant, es va abandonar al seu destí.

A la sala dels senyors, Lord Terence havia ofert cigars. Gerald Warden també es va distingir en aquesta ocasió escollint un havà de la millor classe. Lord Riddleworth va escollir-ne un de la caixa a l’atzar. A continuació van passar una avorrida mitja hora parlant de les decisions que havia pres la reina en relació amb l’agricultura britànica. Tant Silkham com Riddleworth lamentaven que la reina es decantés per la industrialització i el comerç exterior quan era la indústria nacional el que s’havia d’enfortir. Gerald Warden només es va pronunciar amb vaguetat. Primer, que no tenia gaires coneixements sobre el tema i, en segon lloc, li era bastant indiferent. El neozelandès va tornar a animar-se quan Riddleworth va llançar una mirada trista al tauler d’escacs, preparat en una taula auxiliar.

—Llàstima que avui no puguem tornar a la nostra partida, però és obvi que no volem avorrir el nostre convidat —va observar el lord.

Gerald Warden va entendre els matisos. Si fos un cavaller com Déu mana, intentava comunicar-li Riddleworth, hauria de retirar-se a les seves habitacions en aquell moment al·legant algun pretext. Però Gerald no era un gentleman. Ja havia representat prou temps aquell paper; així que pausadament havien d’anar a l’assumpte.

—I per què no ens aventurem a un petit joc de cartes? —va suggerir amb un somriure ingenu—. Segur que també es juga al blackjack als salons de les colònies, oi, Riddleworth? O prefereix un altre joc? Pòquer?

Riddleworth se’l mirava, horroritzat.

—Us ho prego! Blackjack... pòquer... això es juga a les tavernes de les ciutats portuàries, però no entre cavallers.

—Bé, a mi no m’importaria jugar una partida —va respondre Silkham. No semblava que es posés del costat de Warden per cortesia, sinó que, de fet, mirava amb apetència cap a la taula de cartes—. Solia jugar-hi en el meu període militar, però aquí no hi ha cap cercle social en què no es parli de forma professional sobre ovelles i cavalls. Dempeus, Jeffrey! Pots ser el primer a repartir. I no siguis garrepa. Sé que tens un salari generós. A veure si recupero quelcom del dot de Diana!

El lord parlava sense pèls a la llengua. Durant el sopar havia assaborit el vi i després no havia trigat gaire a beure’s el primer scotch. Ara indicava, ansiós, als altres homes que s’asseguessin. Gerald va seure amb aire satisfet, però Riddleworth encara semblava enfadat. De mala gana va agafar les cartes i va començar a barrejar-les amb malaptesa.

Gerald va deixar la seva copa a un costat. Havia de mantenir-se completament despert. Va advertir, complagut, que el mig engatat Lord Terence de seguida obria amb una aposta realment alta. Gerald va permetre de bon grat que guanyés. Mitja hora més tard hi havia una petita fortuna en monedes i bitllets davant Lord Terence i Jeffrey Riddleworth. L’últim havia deixat enrere una mica la reticència, tot i que encara no mostrava entusiasme pel joc. Silkham continuava servint-se whisky alegrement.

—No es gasti els diners de les meves ovelles! —va advertir a Gerald—. Acaba de perdre una altra ventrada de gossos.

Gerald Warden va riure.

—Qui no arrisca, no pisca —va contestar, pujant l’aposta un altre cop—. Què passa, Riddleworth, continua?

El coronel no estava sobri, però era desconfiat de mena. Gerald Warden sabia que tard o d’hora havia de desempallegar-se’n, si podia ser sense perdre gaires diners. Quan Riddleworth va apostar una altra vegada el seu guany només a una carta, Gerald va tancar.

—Blackjack, amic meu! —Gairebé es va lamentar, mentre deixava el segon as sobre la taula—. A veure si se m’acaba la mala ratxa! Una altra! Vinga, Riddleworth, reculli els seus diners duplicats!

Riddleworth es va aixecar, disgustat.

—No, jo ho deixo. Hauria d’haver-ho fet abans, però ja se sap: com més propícia és la fortuna, menys cal fiar-se’n. Tu també hauries de deixar-ho, pare. Així conservaràs almenys un petit benefici.

—Parles com la meva dona —va observar Silkham, amb veu ja vacil·lant—. I què significa això de petit benefici? Abans no he continuat. Encara tinc tots els meus diners! I m’acompanya la fortuna! Avui és el meu dia de sort, no és així, Warden? Avui estic realment de sort!

—Llavors et desitjo que segueixis fruint —va respondre Riddleworth en to agre.

Gerald Warden va respirar, alleujat, quan va sortir. Ara tenia via lliure.

—Llavors dupliqui els seus guanys, Silkham! —va animar el lord—. A quant pugen ara? Quinze mil, en total? Però si ja m’ha pispat més de deu mil lliures! Si duplica, obtindrà sense dificultat una altra vegada el preu de les seves ovelles!

—Però, si perdo, em quedaré sense res —va dir pensatiu el lord.

Gerald Warden va arronsar les espatlles.

—És el risc. Però podem seguir amb quantitats petites. Miri, li dono una carta i jo n’agafo una altra. Comprova quina és i jo miro la meva... i vostè decideix. Si no desitja apostar, no passa res. Però jo també puc negar-m’hi una vegada hagi vist la meva carta! —Warden va somriure.

Silkham va rebre la carta, dubitatiu. Potser anava contra les regles, aquesta possibilitat. Un gentleman no havia de buscar escapatòries ni témer el risc. Gairebé dissimuladament va llançar, tot i així, una mirada a la carta.

Un deu! Exceptuant l’as, no podia ser millor.

Gerald, que era banca, va destapar la seva carta. Una dama. Valia tres punts. Un començament realment poc prometedor. El neozelandès va arrufar el nas i va semblar que dubtava.

—La bona sort em defuig —va sospirar—. Com ho té, vostè? Seguim o ho deixem?

De sobte, Silkham estava extremament ansiós per seguir jugant.

—Demano una altra carta! —va declarar.

Gerald Warden va mirar la seva dama amb resignació. Va semblar contrariat, però l’hi va donar.

El vuit de piques. En total eren divuit punts. N’hi hauria prou? Silkham va començar a suar. Però si ara agafava una altra carta, corria el risc de passar-se. Catxa. El lord intentava mantenir una cara inexpressiva.

—Em planto —va dir, concís.

Gerald va descobrir una altra carta. Un vuit. Fins al moment eren onze punts. El neozelandès va tornar a agafar les cartes.

Silkham esperava amb tota la seva ànima que tragués l’as i es passés. Però les seves possibilitats tampoc no eren dolentes. Només un vuit o un deu podien salvar el baró de la llana.

Gerald va agafar carta: una altra reina.

Va expulsar aire amb força.

—Si ara pogués ser vident... —va sospirar—. Tant és, vostè no pot tenir menys de quinze, no puc imaginar-m’ho. M’arriscaré! —Silkham va tremolar quan Gerald va agafar l’última carta. El risc de passar-se era enorme. Però va caure el quatre de cors—. Dinou —va comptar Gerald—. I em planto. Les cartes sobre la taula, milord!

Silkham va descobrir, resignat, la seva mà. Un punt per sota. Havia estat tan a prop!

Gerald Warden va semblar opinar el mateix.

—Ha anat de ben poc, milord, de ben poc! Això exigeix revenja. Sé que estic boig, però no ho podem deixar així. Una altra partida!

Silkham va negar amb el cap.

—No tinc més diners. No eren només els guanys, sinó tota l’aposta. Si continuo perdent, em posaré en un problema seriós. No se’n parli més, ho deixo.

—Però, milord! —Gerald barrejava les cartes—. Com més alt és el risc, més divertit és el joc! Pel que fa a l’aposta... esperi, juguem amb les ovelles! Sí, les ovelles que em vol vendre! Fins i tot si va malament, no perd res. Si ara no m’hagués recuperat per comprar les ovelles vostè tampoc no hauria tingut els diners. —Gerald Warden va mostrar un somriure triomfal i va deixar que les cartes li llisquessin àgilment entre les mans.

Lord Silkham va buidar el seu got i es va disposar a aixecar-se. Va vacil·lar una mica, però les paraules encara van sorgir nítides dels seus llavis:

—Vint de les millors ovelles de cria d’aquesta illa per uns quants trucs de cartes? No, ho deixo. Ja he perdut massa. Entre vostès, en terres salvatges, aquests jocs potser són molt corrents, però aquí mantenim el cap fred.

Gerald Warden va alçar l’ampolla de whisky i es va servir de nou.

—Em pensava que era més valent —es va lamentar—. O més ben dit, més emprenedor. Però potser això és típic de nosaltres, els kiwis: a Nova Zelanda només val l’home que gosa fer alguna cosa.

Lord Silkham va arrufar el nas.

—Als Silkham no se’ls pot retreure covardia. Sempre hem lluitat de valent, hem servit la Corona i... —Era evident que el lord maldava per mantenir-se dret i trobar les paraules escaients alhora. Va tornar a deixar-se caure a la seva butaca. Però encara no estava borratxo. De moment, encara podia plantar-li cara a aquell manefla.

Gerald Warden va riure.

—També nosaltres servim la Corona a Nova Zelanda. La colònia s’està convertint en un factor econòmic d’importància. A la llarga, tornarem a Anglaterra tot el que la Corona ha invertit en nosaltres. En això, la reina és més valenta que no pas vostè, milord. Juga el seu joc i guanya. Va, Silkham! Ara no ho pot deixar! Un parell de cartes bones i duplica el preu de les ovelles!

Amb aquestes paraules, va tirar a la taula dues cartes de cara avall davant Silkham. Ni el mateix lord va saber per què les va agafar. El risc era molt gran, però el benefici, temptador. Si realment guanyava, el dot de Gwyneira no tant sols estaria garantit, sinó que seria prou elevat per satisfer les millors famílies de la regió. Mentre prenia les cartes amb lentitud, veia la seva filla en el paper de baronessa. Qui sap, potser fins i tot de dama de la cort de la reina.

Un deu. Bona carta. Si l’altra només... El cor de Silkham bategava amb força quan després del deu de diamants va destapar el deu de piques. Vint punts. Imbatible.

Va mirar Gerald amb aire triomfal.

Gerald Warden va aixecar la primera carta de la baralla. As de piques. Silkham va gemegar. Però això no significava res. La pròxima carta podia ser un dos o un tres, i llavors era molt probable que Warden es passés.

—Encara pot abandonar —va dir Gerald.

Silkham va riure.

—Oh, no, amic meu, no és així com hem apostat. Ara ha de fer el seu joc! Un Silkham compleix la seva paraula!

Gerald va agafar amb parsimònia una altra carta.

De sobte Silkham va desitjar haver remenat ell. Però d’altra banda, havia estat observant Gerald mentre ho feia i no havia passat res de sospitós. Realment, no podia retreure-li cap engany.

Gerald Warden va destapar la carta.

—Ho sento, milord.

Silkham va contemplar com hipnotitzat el deu de cors davant d’ell, sobre la taula. L’as comptava per onze, el deu completava el vint-i-un.

—Llavors només em queda donar-li l’enhorabona —va dir el lord cerimoniosament. Al seu got encara hi havia whisky i se’l va empassar de cop. Quan Gerald anava a servir-li’n més, va posar la mà sobre el got—. Ja n’he pres massa, gràcies. És hora que deixi... de beure i de jugar abans que la meva filla perdi tot el dot i també que el meu fill es quedi sense res. —La veu de Silkham va sonar velada. Va intentar aixecar-se de nou.

—Ja m’ho pensava... —va observar Gerald en un to distès, omplint-se el seu got—. La noia és la més jove, no és cert?

Silkham va assentir amb expressió amarga.

—Sí. I abans ja he casat les altres dues més grans. Es fa el càrrec del que costa, això? Aquest últim casament m’arruïnarà. Sobretot ara que he perdut la meitat del meu capital.

El lord volia marxar, però Gerald va sacsejar el cap i va aixecar l’ampolla de whisky. La temptació daurada va caure pausadament al got de Silkham.

—No, milord —va dir Gerald—, no ho podem deixar així. La meva intenció no era arruïnar-lo, ni deixar sense dot la petita Gwyneira. Arrisquem-nos amb una última partida. Poso en joc una altra vegada les ovelles. Si vostè guanya aquesta vegada, tot quedarà com estava.

Silkham es va posar a riure, sarcàstic.

—I què m’aposto jo? La resta de les meves ovelles? Oblidi-se’n!

—I... què li sembla la mà de la seva filla?

Gerald Warden ho havia dit serè i tranquil, però Silkham es va sobresaltar com si Warden l’hagués bufetejat.

—S’ha tornat boig! De veritat m’està demanant la mà de Gwyneira? Però si podria ser la seva filla!

—Això és precisament el que desitjaria de tot cor. —Gerald intentava posar tanta franquesa i calidesa en la veu i en la mirada com li era possible—. La meva petició no és, naturalment, per a mi, sinó per al meu fill Lucas. Té vint-i-dos anys, és el meu únic hereu: ben educat, de bona aparença, destre i capaç. Puc imaginar-me perfectament Gwyneira al seu costat.

—Però jo no! —va replicar Silkham amb tanta energia que va ensopegar i va haver de buscar suport en la seva butaca—. Gwyneira pertany a l’alta noblesa. Podria casar-se amb un baró!

Gerald Warden va riure.

—Sense dot, gairebé? I no cal que s’enganyi, perquè he vist la noia de què parlem: no és exactament el que la mare d’un baronet somia per al seu fill.

Lord Silkham va encendre’s d’ira.

—Gwyneira és una bellesa!

—Oi tant —va dir Gerald per tranquil·litzar-lo—. I no tinc cap dubte que és l’honor de tota cacera de la guineu. Però ja se’n sortiria igual de bé, en un palau? És una jove indòmita, milord. Li costarà el doble de diners casar-la.

—Li ho exigeixo! —va protestar Silkham.

—Li ho exigeixo jo. —Gerald Warden va mostrar-li les cartes—. Va, aquesta vegada escarteja vostè.

Silkham va agafar el seu got. Els pensaments li bullien dins el cap. Tot allò anava en contra dels bons costums. No podia apostar-se la filla jugant a cartes. Aquell Warden havia perdut el seny. Però, d’altra banda, un tracte com aquell no podia ser vàlid. Els deutes del joc eren deutes d’honor i la jove no era una aposta admissible. Si Gwyneira deia que no, ningú podia forçar-la a pujar en un vaixell rumb a ultramar. No calia arribar tan lluny. Aquesta vegada guanyaria. La sort havia de canviar d’una vegada.

Silkham va remenar les cartes, no a consciència com abans, sinó amb rapidesa, de pressa, com si volgués deixar enrere aquell joc degradant.

Va llançar una carta a Gerald gairebé amb ràbia. Va agafar la resta de la baralla entre les mans tremoloses.

El neozelandès va destapar la seva mà sense mostrar cap emoció. As de cors.

—Això és... —Silkham no va dir més. Es va servir. Deu de piques. No estava malament. El lord va intentar repartir amb tranquil·litat, però la mà li tremolava tant que la carta va caure a la taula davant Gerald, de cara amunt, abans que el neozelandès pogués agafar-la.

Gerald Warden ni tan sols va intentar tapar-la. Impassible, va col·locar la sota de cors al costat de l’as.

—Blackjack —va anunciar serenament—. Complirà la seva paraula, milord?

Helen sentia quelcom més que un lleuger batec al cor quan es va presentar al despatx del rector de la comunitat de St. Clement. Tot i així, no era la primera vegada que hi anava, i, de fet, sempre se sentia la mar de bé en aquell lloc que s’assemblava tant al despatx del seu pare. El reverend Thorne era, a més, un vell amic del difunt reverend Davenport. Un any abans havia proporcionat a Helen la feina a la llar dels Greenwood i fins i tot havia hostatjat a la casa familiar els seus germans unes quantes setmanes abans que, primer Simon i després John, trobessin una cambra a l’associació d’estudiants. Els joves s’havien mudat contents, però Helen no s’havia mostrat tan entusiasmada. Mentre que Thorne i la seva dona no tan sols allotjaven els seus germans sense cobrar, sinó que també els vigilaven una mica, l’allotjament a l’associació costava diners i facilitava als estudiants certa diversió no necessàriament profitosa per al seu progrés en els estudis.

Helen s’havia queixat amb freqüència d’això al reverend. La jove passava gairebé totes les tardes lliures a casa dels Thorne.

Però en la visita d’aquell dia no esperava assossegar-se mentre prenia el te amb el clergue i la seva família, ni tampoc que del despatx sorgís l’alegre i sonor «Entra amb Déu» amb què el reverend solia donar la benvinguda als seus feligresos. Quan Helen per fi va fer el cor fort i va colpejar la porta, va sentir una veu femenina acostumada a manar. A les dependències del reverend aquella tarda hi havia Lady Juliana Brennan, esposa d’un segon tinent retirat de la companyia de William Hobson, membre fundador de la comunitat anglicana de Christchurch i des de feia poc un nou pilar de la societat londinenca. La dama havia contestat l’escrit de Helen i havien acordat aquella cita al despatx de la comunitat. Volia ser ella qui examinés primer les dones «respectables, versades en les tasques domèstiques i l’educació infantil» que s’havien interessat per l’anunci abans de preparar-los el camí cap als «membres de bona reputació i de posició acomodada» de la colònia de Christchurch. Gràcies a Déu, era tolerant en les condicions de l’examen. Helen només disposava d’una tarda lliure cada dues setmanes i només de mal grat hauria demanat permís per a una absència extra a la senyora Greenwood. Lady Brennan de seguida va estar d’acord quan Helen li va proposar que es veiessin divendres a la tarda.

En aquell moment cridava la jove, i va observar amb satisfacció que Helen, en entrar, s’inclinava respectuosament.

—Deixi aquestes cerimònies, noia, que no sóc la reina —va assenyalar amb fredor, fent ruboritzar Helen.

I, tot i així, era fàcil adonar-se de les similituds entre la severa reina Victòria i la també grassoneta i vestida de negre Lady Brennan. Totes dues semblaven somriure només en situacions excepcionals i prendre’s la vida, en general, com una càrrega divina, sobretot, en la qual era evident que s’havia de patir. Helen va voler manifestar-se igual de rígida i inexpressiva. Ja havia comprovat al mirall si, durant el trajecte pels carrers londinencs, sotmesa al vent i la pluja, se li havia desprès un ble, per petit que fos, dels seus cabells recollits en un monyo. De totes maneres, la major part del sever pentinat quedava coberta per un barret modest, blau fosc, que amb prou feines l’havia protegida de la pluja i que en aquell moment estava ben xop. Almenys havia pogut deixar l’abric, igualment mullat, al vestíbul. A sota, portava una faldilla blava i una brusa clara, emmidonada amb cura. Helen volia causar una bona i, en la mesura del que fos possible, distingida impressió. No podia ser que Lady Brennan la considerés en cap cas una frívola aventurera.

—Així que vol emigrar? —va preguntar la dama, directa—. La filla d’un rector, amb una bona col·locació, segons veig. Què la sedueix, d’ultramar?

Helen va meditar amb cura abans de contestar.

—No m’atrau l’aventura —va contestar—. Estic contenta amb la meva feina i els meus patrons em tracten bé. Però cada dia veig la felicitat que regna en la seva família i desitjo ardentment poder tenir un dia una companyia semblant.

Esperava que la senyora no considerés exagerades aquelles paraules. La mateixa Helen hauria pogut riure-se’n, quan les preparava. Al cap i a la fi, els Greenwood no eren precisament un exemple d’harmonia i l’últim que Helen anhelava era un plançó semblant a William.

Però Lady Brennan no va semblar impressionada per la resposta de Helen.

—I no veu que aquí, en el seu lloc de naixement, hi hagi cap possibilitat? —va preguntar—. Creu que no hi trobarà cap marit que satisfaci les seves pretensions?

—No sé si les meves pretensions són massa elevades —va contestar amb prudència. De fet, tenia previst plantejar després algunes preguntes sobre els «membres de bona reputació i posició acomodada» de la comunitat de Christchurch—. Però el meu dot és sense cap mena de dubte reduït. No puc estalviar gaire, milady. Fins ara he hagut d’ajudar els meus germans en els seus estudis i no em queda res. El fet és que ja tinc vint-i-set anys. Tinc poc temps per trobar marit.

—I els seus germans, ja no necessiten el seu ajut? —va voler saber Lady Brennan.

Potser suposava que, en emigrar, Helen volia deslliurar-se de les obligacions familiars. No anava pas errada. N’estava farta, de finançar els seus germans.

—Als meus germans ja els falta poc per acabar els estudis —va afirmar. No era mentida: si Simon tornava a suspendre, l’expulsarien de la universitat, i la situació de John no era millor—. Però no veig cap possibilitat que després em paguin ells el dot. Els professors de dret i els metges assistents no guanyen pas gaire.

Lady Brennan va fer un gest afirmatiu.

—I no trobarà a faltar la seva família? —va inquirir, adusta.

—La meva família la formaran el meu marit i, si Déu vol, els nostres fills —va respondre amb fermesa—. Vull estar al costat del meu marit quan construeixi la seva casa a l’estranger. Allà no tindré temps d’enyorar el meu antic país.

—Sembla molt decidida —va observar la dona.

—Espero que Déu em guiï en el meu camí —va contestar Helen amb humilitat, inclinant el cap. Les preguntes sobre els homes haurien d’esperar. El que comptava era que aquell drac vestit amb puntes negres la seguís ajudant! I si examinaven els senyors de Christchurch amb tant de zel com feien amb les dones, res no podria sortir malament.

Si més no, Lady Brennan es mostrava ara més oberta. Va revelar fins i tot una mica sobre la comunitat de Christchurch:

—És una colònia florent, fundada per homes selectes, elegits per l’Església d’Anglaterra. En breu, la ciutat serà bisbat. Hi ha el projecte de construir-hi una catedral, i també una universitat. No hi trobarà a faltar res, filla meva. Fins i tot els carrers porten noms de bisbats anglesos.

—I el riu que recorre la ciutat es diu Avon, com la ciutat natal de Shakespeare —va afegir Helen. Els últims dies havia buscat tots els llibres relacionats amb Nova Zelanda, cosa que fins i tot havia desfermat la còlera de la senyora Greenwood: William s’havia avorrit com una ostra a la Biblioteca de Londres amb les explicacions de Helen sobre el funcionament d’aquella institució enorme. George devia haver entès que la raó de visitar la biblioteca era només un pretext, però no havia traït Helen i el dia abans fins i tot s’havia ofert per tornar, en el seu temps lliure, els llibres que Helen havia demanat en préstec.

—Exacte —va convenir, satisfeta, Lady Brennan—. Ja contemplarà l’Avon algun dia, en les tardes d’estiu, filla meva, quan la gent segueix les regates de rems des de la riba. És com sentir-se a la vella Anglaterra.

Aquestes explicacions van tranquil·litzar Helen. Sí, estava fermament decidida a emprendre l’aventura, però això no significava que en ella bullís un autèntic esperit de pionera. Desitjava una casa acollidora i urbana i un cercle d’amistats cultes, en una llar més petita i menys luxosa que la dels Greenwood, però ben familiar, això sí. Potser l’«home de posició acomodada» seria un funcionari de la Corona o un petit comerciant. Helen estava disposada a donar-li una oportunitat.

Malgrat tot, quan va abandonar el despatx amb la carta i l’adreça d’un tal Howard O’Keefe, agricultor de Haldon, Canterbury, Christchurch, se sentia una mica insegura. Mai no havia viscut al camp; les seves experiències es limitaven a unes vacances amb els Greenwood a Cornualla. Allà havien visitat una família amiga i tot havia transcorregut de forma summament civilitzada. Això no obstant, a la casa de camp del senyor Mortimer ningú no havia esmentat la paraula «granja» i el senyor Mortimer tampoc no s’havia qualificat com a «agricultor», sinó com a gentlemanfarmer, va recordar, finalment alleujada, Helen. En efecte, així s’havia descrit el conegut dels Greenwood. I el mateix s’ajustaria segurament a Howard O’Keefe. Helen no podia imaginar-se un senzill granger com a membre ben situat de la millor societat de Christchurch.

Helen hauria preferit llegir la carta del senyor O’Keefe allà mateix, però de primer va voler tranquil·litzar-se. En cap cas no havia d’obrir el sobre al vestíbul del reverend, i si ho hagués fet al carrer, s’hauria mullat. Així que va portar la carta a casa sense obrir i es va limitar a alegrar-se per la cal·ligrafia bonica i clara del sobre. No, un granger sense educació no podia escriure així! Helen va meditar breument sobre la conveniència de permetre’s una calessa per tornar a casa dels Greenwood, però al final es va dir que ja no pagava la pena.

Finalment, s’havia fet tard, de manera que només va tenir temps de desprendre’s del barret i l’abric abans no se servís el sopar. Amb la preciosa carta a la butxaca, va arribar de pressa a taula i va intentar evitar la mirada encuriosida de George. Aquell noi no era beneit! Segurament sospitava on havia passat la tarda Helen. La senyora Greenwood, en canvi, no s’imaginava res, i no va fer cap pregunta quan Helen la va informar de la seva visita al rector.

—Ah, sí, jo també he de veure el reverend la setmana que ve —va dir la senyora Greenwood, sense parar atenció—. Hem de parlar de les òrfenes per a Christchurch. El nostre comitè ha seleccionat sis nenes, però el reverend creu que n’hi ha tres que són massa joves per enviar-les soles a fer el viatge. No tinc res contra el reverend, però de vegades és poc realista! No fa el càlcul del que costen aquí les nenes, mentre que allà podrien guanyar-se la vida...

Helen no va fer comentaris a la intervenció de la senyora Greenwood, i el senyor Greenwood aquell dia tampoc no semblava disposat a discutir. Possiblement fruïa de l’ambient amable que regnava a taula, atribuïble amb tota certesa al fet que William estava molt cansat. Com que s’havien suspès les classes i la preceptora havia dit que tenia feina, havia encomanat a la serventa més jove que jugués amb ell al jardí. La dinàmica joveneta l’havia esgotat jugant a pilota, però al final havia estat benèvola i l’havia deixat guanyar. En aquells moments el nen estava, per tant, tranquil i content.

També Helen va posar el cansament com a excusa per estalviar-se les converses posteriors al sopar. Normalment, en general per cortesia, passava mitja hora més amb els Greenwood davant la xemeneia brodant, mentre la senyora Greenwood informava de les seves inacabables reunions del comitè. Aquell dia, però, es va retirar de seguida i abans d’arribar a la cambra ja portava la carta a la mà. Per fi va asseure’s solemnement al seu balancí, l’únic moble de la casa paterna que havia portat a Londres, i va desplegar la carta.

Només de llegir les primeres paraules, es va commoure.

Molt estimada lady,

A penes goso dirigir-li la paraula, fins a tal punt em sembla inconcebible que jo pugui merèixer la seva atenció. La manera que he elegit per fer-ho és segurament poc convencional, però visc en un país encara jove, en el qual, tot i que tenim en alta consideració els vells costums, hem de trobar noves i inaudites solucions quan algun problema ens encongeix el cor. En el meu cas es tracta d’una soledat profunda i d’una ànsia que no em permet agafar el son. Si bé resideixo en una casa confortable, hi manca la calidesa que només una mà femenina pot crear. El paisatge que m’envolta és d’una bellesa i extensió infinites, però a tanta esplendor sembla faltar-hi el nucli que porti llum i amor a la meva vida. Dit en poques paraules: somio amb una persona que vulgui compartir l’existència amb mi, que participi en els meus èxits en la construcció de la meva granja, però que també estigui disposada a ajudar-me, a suportar els contratemps. Sí, desitjo una dona que estigui disposada a unir el seu destí amb el meu. Potser és vostè, aquesta dona? Prego a Déu que em concedeixi una dona amorosa amb un cor que pugui ésser estovat per aquestes paraules. Com és natural, vostè desitjarà fer-se una idea més enllà dels meus pensaments i desitjos. Doncs bé, em dic Howard O’Keefe i, com indica el meu cognom, tinc arrels irlandeses. Però són molt llunyanes. Fa molts anys que vago lluny de la llar per un món de vegades hostil. Estimada meva, ja no sóc un adolescent inexperimentat. He viscut i sofert molt. Però ara he trobat a les planes de Canterbury, als contraforts dels Alps neozelandesos, una nova llar. La meva granja és petita, però la cria d’ovelles té futur en aquest país i estic segur que sóc capaç d’alimentar una família. Desitjo que la dona que estigui al meu costat sigui experimentada i afectuosa, destra en els assumptes domèstics i disposada a criar els nostres fills d’acord amb els principis cristians. L’ajudaré de bona fe en aquestes tasques, amb tota la convicció d’un bon marit.

Tal vegada existeix la possibilitat, respectada lectora, que vostè comparteixi una part d’aquests desitjos, d’aquestes ànsies. Si és així, escrigui’m! Beuré les seves paraules com aigua en el desert. Només per la bona voluntat d’haver llegit aquestes paraules ja té per sempre un lloc en el meu cor.

Amb tota la meva devoció,

HOWARD O’KEEFE

Quan va acabar de llegir, Helen tenia llàgrimes als ulls. Quina manera d’escriure la d’aquell home! Amb quina precisió expressava el que tantes vegades amoïnava Helen! També ella trobava a faltar aquell punt central en la vida. També ella anhelava sentir-se, en algun lloc, realment a casa, posseir una família pròpia i una llar que no estigués administrada per altres, sinó per ella mateixa, per donar-hi una cara i una forma. Bé, el cas era que no havia pensat exactament en una granja, sinó més aviat en una casa de ciutat. Però sempre calia contraure petits compromisos, sobretot quan un s’embarcava en una aventura com aquella. I a la casa de camp dels Mortimer s’havia sentit a gust. Fins i tot havia estat agradable que als matins la senyora Mortimer aparegués rient al saló amb un cistellet d’ous frescos i un acolorit ram de flors del jardí a la mà. Helen, que solia llevar-se d’hora, havia ajudat la senyora Mortimer a vestir la taula i havia fruït de la mantega fresca i de la cremosa llet de les vaques dels Mortimer. També el senyor Mortimer li havia causat una bona impressió quan tornava del seu passeig matinal pels prats, fresc i afamat per l’aire fred, torrat pel sol. Així de dinàmic i atractiu s’imaginava Helen el seu Howard. El seu Howard! Com sonava! Com ho percebia! Helen gairebé es va posar a ballar per la seva petita habitació. Podria portar el balancí a la seva nova llar? Que emocionant seria explicar als fills el moment en què les paraules del pare havien arribat a Helen per primera vegada, com ja l’havien commoguda...

Molt estimat senyor O’Keefe,

Avui he llegit la seva carta amb gran alegria i afecte. També jo he emprès el camí cap al nostre coneixement de forma vacil·lant, però Déu sap per què uneix dues persones de mons tan separats. El cas és que, amb la lectura de la seva carta, els quilòmetres que ens separen semblen fondre’s cada vegada més de pressa. És possible que en els nostres somnis ja ens haguem trobat una vegada i una altra? O són potser les experiències i les ànsies comunes les que ens acosten? Jo tampoc no sóc ja una noia jove, la mort de la mare em va obligar aviat a adquirir responsabilitats. Per aquest motiu sé el que és administrar una casa gran. He criat els meus germans i actualment estic empleada com a institutriu en una casa senyorial de Londres. Això m’ocupa moltes hores del dia, però quan arriba la nit sento un buit al meu cor. Visc en una casa activa d’una ciutat sorollosa i poblada, però, malgrat tot, em sentia condemnada a la soledat fins que em va sorprendre la seva crida a ultramar. Encara em sento insegura, no sé si he d’atrevir-me a seguir-lo. Desitjaria saber més sobre el país i la granja, però sobretot de vostè, Howard O’Keefe. Em sentiria feliç de poder seguir la nostra correspondència. Tant de bo vostè també tingui la sensació d’haver trobat una ànima propera. Tant de bo vostè també senti, en llegir les meves paraules, un bri d’aquesta calidesa i seguretat que voldria oferir... a un apassionat marit i, si Déu vol, a una colla de fills en el seu jove i nou país.

De moment, així ho espero, de tot cor.

Seva,

HELEN DAVENPORT

Helen havia dipositat la carta a correus just l’endemà i no podia evitar que el cor li bategués amb força els dies següents, cada vegada que veia la bústia al davant de la casa. Amb prou feines aconseguia esperar fins que la classe matinal acabés i ja corria cap al saló, on la majordoma deixava cada matí el correu per a la família i també per a Helen.

—No ha d’angoixar-se tant, encara no pot haver contestat —va observar George un matí, tres setmanes després, quan Helen, de nou amb la cara encesa i el gest nerviós, tornava a tancar els llibres en albirar el carter per la finestra de l’estudi—. Un vaixell triga tres mesos a arribar a Nova Zelanda. Per al transport del correu això significa: tres mesos d’anada i tres mesos de tornada. I això sempre que el destinatari contesti a l’instant i el vaixell de tornada salpi immediatament. Ja veu, pot passar mig any abans no rebi notícies.

Sis mesos? Helen podria haver-ho calculat ella mateixa, però ara estava impressionada. Amb aquells terminis, quant de temps podia passar fins que el senyor O’Keefe i ella arribessin a un acord? Per altra banda, com sabia George...?

—Com se t’acudeix això de Nova Zelanda, George? I qui és «ell»? —va preguntar amb severitat—. De vegades ets un impertinent! Ara et posaré un càstig que et mantindrà prou ocupat, ja veuràs.

George va riure, entremaliat.

—Potser és que li llegeixo els pensaments! —va respondre amb insolència—. Almenys ho intento. Però algun se m’escapa. Oh, m’agradaria saber qui és «ell»! Un oficial de Sa Majestat de la divisió de Wellington? O un baró de la llana a l’Illa del Sud? El millor seria un comerciant de Christchurch o Dunedin. Així el meu pare no la perdria de vista i jo sempre sabria com li va. Però, naturalment, no hauria de ser curiós tractant-se d’assumptes tan romàntics. Així que digui’m quin és el càstig. El començaré amb humilitat i, a més, brandaré el fuet perquè William segueixi escrivint. Així tindrà temps per sortir i fer un cop d’ull a la bústia.

Helen s’havia posat vermella com un tomàquet. Però havia de conservar la calma.

—La teva fantasia és excessiva —va observar—. Només estic esperant una carta de Liverpool. Una tieta s’ha posat malalta.

George va somriure amb ironia.

—Doncs que es millori —li va dir molt educadament.

En efecte, havien passat sis mesos i la resposta d’O’Keefe després de la trobada amb Lady Brennan encara no havia arribat, de manera que Helen ja estava a punt d’abandonar les esperances. En el seu lloc,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X