—Vostè és la senyora O’Keefe?

William Martyn mirava, perplex, la gràcil noia pèl-roja que l’havia atès a la recepció de l’hotel. Els homes del campament de buscadors d’or li havien descrit Helen O’Keefe com una senyora gran, una mena de drac d’aquells que, amb el pas dels anys, vomita foc. Deien que a l’hotel de Helen hi havia unes normes molt estrictes. No s’hi podia fumar, tampoc veure alcohol i, amb més raó encara, no s’hi podien convidar persones de l’altre sexe si no es presentava un certificat de matrimoni. Si s’escoltaven les històries que els buscadors d’or explicaven, un s’esperava trobar-hi una presó més que no pas un hotel. Malgrat això, en aquell lloc no hi havia puces ni polls, i sí banys per als hostes.

Això últim era el que havia acabat de convèncer William de no fer cap cas dels advertiments dels seus companys. Després de passar tres dies al solar de la vella granja d’ovelles que els buscadors d’or s’havien adjudicat com a refugi, estava disposat a tot per alliberar-se dels insectes. Fins i tot aguantaria la «dona drac» Helen O’Keefe.

Tanmateix, qui el saludava ara no era en absolut cap drac, sinó una bellíssima criatura d’ulls verds amb la cara emmarcada per una cabellera rebel i arrissada d’un daurat rogenc. En tots els sentits, era la visió més agradable que William contemplava des que havia desembarcat a Dunedin, Nova Zelanda. L’ànim, per terra durant setmanes, se li va aixecar de cop.

La jove va riure.

—No, jo sóc Elaine O’Keefe. Helen és la meva àvia.

William va somriure, conscient que així causava bona impressió. A Irlanda sempre entreveia una expressió d’interès en les noies quan observaven una guspira de picardia en els seus ulls blaus.

—Quin greu que em sap! De cop se m’havia acudit un anunci comercial: «Aigua de Queenstown: descobreixi la font de la joventut!»

Elaine va riure per sota el nas. Tenia una cara prima i petita, el nas potser una mica massa afilat i amb un munt de pigues a sobre.

—Hauria d’ajuntar-se amb el meu pare. No para d’inventar-se reclams d’aquest tipus: «Si la pala és bona, oblidi’s de la seva pena», «Buscadors d’or: les eines de Magatzems O’Kay són més fortes que un toro!».

—Ho tindré en compte —va somriure William, memoritzant el nom de l’establiment—. Em donarà una habitació?

La noia va vacil·lar.

—És un buscador d’or, vostè? Llavors... bé, encara queden habitacions lliures, però són força cares. La majoria dels buscadors no poden permetre-se-les...

—Li semblo un d’ells? —va dir William, amb fingida gravetat, arrufant el nas sota els seus abundants cabells rossos.

Elaine el va observar amb franquesa. A primera vista no es diferenciava gaire dels buscadors que veia diàriament a Queenstown. El seu aspecte era una mica brut i malgirbat, portava un abric llarg, pantalons de muntar blaus i botes de muntanya. Ara bé, després d’un segon repàs, Elaine —com bona filla de comerciant— va reconèixer la qualitat de la roba del jove: sota l’abric obert s’entreveia una jaqueta de pell cara; uns cuixals de cuir li cobrien les cames; les botes eren de primera qualitat i la cinta de l’Stetson d’ala ampla era de crinera. En total, una petita fortuna. També les alforges —al principi les portava penjades descuidadament de l’espatlla, però després les havia dipositat a terra, entre les cames— semblaven ben fetes i cares.

Tot plegat no era gens habitual, i molt menys entre els aventurers que arribaven en cerca d’or als rius i les muntanyes dels voltants de Queenstown, ja que eren molt pocs els que obtenien guanys. Tard o d’hora, gairebé tots abandonaven la ciutat tan pobres i esparracats com hi havien arribat. Això també obeïa al fet que els homes, generalment, no estalviaven el que guanyaven a les mines, sinó que corrien a gastar-s’ho tot a Queenstown. Només s’enriquien els immigrants que s’hi quedaven per obrir-hi un negoci. Entre aquests, hi havia els pares d’Elaine amb la seva botiga, Helen amb la seva pensió i els amos d’establiments com Stuart Peter de la ferreria i quadra de lloguer, Ethan amb l’oficina de correus i telègrafs i, sobretot, la propietària de l’anomenat Hotel de Daphne, un local situat al carrer Gran, de mala reputació, però, en general, acceptat per tothom, que albergava el bordell.

William va respondre pacientment i amb un somriure una mica burleta la mirada apreciativa d’Elaine. La noia contemplava una cara alegre i, a les galtes del noi, hi van aparèixer uns clotets quan ell va fer una ganyota amb els llavis. I acabava d’afaitar-se! També això era inusual. Els buscadors d’or es limitaven a utilitzar la navalla d’afaitar quan Daphne organitzava un ball.

Elaine va decidir sondejar una mica el nouvingut.

—Almenys no fa tanta pudor com la majoria.

William va somriure.

—De moment, el mar ofereix la possibilitat de fer-hi banys gratuïts. Però m’han dit que no serà per gaire temps, perquè se’ns acosta el fred. A més, segons sembla, a l’or li agrada l’olor corporal. Qui menys es banya és qui més palletes extreu del riu.

Elaine no va poder evitar riure.

—No hauria de seguir-lo, aquest costum, o tindrà problemes amb l’àvia. Tingui, si és tan amable d’omplir-ho... —Li va allargar un formulari de registre i va intentar, amb discreció, espiar el que William hi anotava amb pols ferm, una cosa també poc corrent, ja que eren ben pocs els buscadors d’or que escrivien amb fluïdesa.

William Martyn... El cor d’Elaine va fer un salt quan ho va llegir. Quin nom més bonic.

—Què he de posar-hi, aquí? —va preguntar William, assenyalant una pregunta sobre el seu domicili d’origen—. Acabo d’arribar. Aquest és el meu primer domicili a Nova Zelanda.

Elaine ja no va aconseguir dissimular més estona el seu interès.

—De debò? D’on és vostè? No, deixi que ho endevini. És el que sempre fa la meva mare amb els hostes nous. Per l’accent se’n coneix la procedència...

Resultava fàcil amb la majoria d’immigrants, encara que de tant en tant es cometessin errors. A Elaine li sonava gairebé igual l’accent dels suecs, els holandesos i els alemanys. Però als irlandesos i escocesos els distingia gairebé sempre, i la gent de Londres era especialment fàcil de reconèixer. Els experts fins aconseguien precisar de quina zona de la ciutat procedien. Ara bé, William era difícil de distingir. Semblava anglès, però tot i així parlava de forma més dolça, allargant les vocals.

—Vostè és gal·lès —va aventurar. La seva àvia materna, Gwyneira McKenzie-Warden, era gal·lesa, i l’accent de William li recordava una mica el d’ella. De totes maneres, Gwyneira no parlava cap dialecte local. Era filla d’un noble rural i les institutrius sempre s’havien ocupat que el seu anglès no tingués cap accent distintiu.

William va fer que no amb el cap, però sense el somriure que Elaine havia esperat.

—Com se li acut? —va replicar el jove—. Sóc irlandès, de County Connemara.

Elaine es va ruboritzar. Mai no hauria tret aquella conclusió malgrat que hi havia molts irlandesos als jaciments d’or. Ells, però, solien parlar un dialecte força rude, mentre que William parlava de manera distingida.

Como si volgués subratllar el seu origen, va escriure en lletres majúscules la seva última adreça a la casella corresponent: Martyn’s Manor, Connemara.

No semblava que fos la granja d’un petit pagès, sinó una finca rural...

—Bé, ara li ensenyo l’habitació —va dir Elaine.

De fet, ella no era qui acompanyava els hostes, i menys encara si eren homes. L’àvia Helen li havia recomanat encaridament que sempre cridés un servent o alguna donzella per fer aquella feina. Però aquesta vegada Elaine va fer de bon grat una excepció. Va sortir de darrere de la recepció, caminant tan recta com la seva àvia li havia dit que era «propi d’una senyoreta»: el cap alt amb gràcia natural i les espatlles enrere. I res d’abandonar-se al balanceig provocador que tant agradava exhibir a les noies de Daphne!

Elaine esperava que els seus pits, que encara no havien assolit la plenitud, i la seva cintura, des de feia poc encotillada i molt esvelta, cridessin l’atenció. Detestava la cotilla, però si amb això atreia l’interès d’aquell home...

William la va seguir, content d’anar darrere seu. A penes si aconseguia reprimir el desig en contemplar aquella elegant silueta, que ja anunciava unes suaus rodoneses en els llocs apropiats. Després de la seva breu temporada a la presó, les vuit setmanes de travessia posteriors i ara la cavalcada des de Dunedin fins als jaciments d’or de Queenstown... feia gairebé quatre mesos que ni tan sols s’acostava a una dona.

Ben mirat, un temps inconcebiblement llarg. I ja era hora de posar-hi remei. Els homes del campament explicaven meravelles de les noies de Daphne. Pel que semblava eren força boniques i les habitacions estaven netes i endreçades. Però a William l’atreia més la idea de seduir aquella petita i dolça pèl-roja que la de satisfer en un tres i no res el seu desig en braços d’una prostituta.

L’habitació va ser també del seu grat. Era pulcra i estava moblada de manera sòbria i esmerada, amb mobles de fusta clara. De les parets penjaven quadres i hi havia preparada una palangana plena d’aigua per rentar-se.

—També pot utilitzar els banys, si vol —va assenyalar Elaine, ruboritzant-se una mica—. Encara que ha d’avisar-ho abans. Consulti-ho amb l’àvia, Mary o Laurie.

Amb aquestes paraules pretenia retirar-se, però William la va retenir amb dolçor.

—I a vostè? No puc consultar-l’hi, a vostè? —va inquirir en veu baixa i mirant-la fixament.

Elaine va somriure, afalagada.

—No, jo no acostumo a ser aquí. Avui he vingut a substituir l’àvia. Però jo... bé, jo normalment ajudo als Magatzems O’Kay. El negoci és del meu pare.

William va assentir. Així, doncs, no tan sols era una noia molt maca, sinó que a més era de bona família. Aquella joveneta li agradava cada vegada més. Segur que necessitaria eines per buscar l’or.

—No trigaré a passar-hi —va anunciar.

Elaine va volar literalment escales avall. El seu cor semblava haver-se transformat en un globus d’aire calent que l’elevava amb ímpetu per sobre de qualsevol obstacle. Els peus a penes li fregaven el terra i es diria que els cabells li onejaven al vent, encara que a la casa no bufava ni un petit ventijol. La noia estava exultant. Tenia la sensació de trobar-se al començament d’una aventura i de ser tan maca i invencible com una de les protagonistes de les novel·les que llegia d’amagat a la botiga d’Ethan.

Amb expressió radiant, va saltar pel jardí de la gran casa que albergava la pensió de Helen O’Keefe. Elaine la coneixia a fons, no endebades hi havia nascut. Els seus pares l’havien erigit per a la família que estaven formant quan van obtenir els primers guanys del negoci. Després, però, el centre de Queenstown els havia resultat massa bulliciós i urbà, sobretot a la mare d’Elaine, Fleurette, que procedia d’una de les grans granges d’ovelles de les planes de Canterbury i enyorava els espais oberts. Per això els seus pares havien construït una nova casa en un terreny de somni a la vora del riu, al qual només hi faltava una cosa: jaciments d’or. En un principi, el pare d’Elaine ho havia sol·licitat com a concessió per explotar, però, a pesar de les seves moltes virtuts, Ruben O’Keefe era un cas perdut com a buscador d’or. Per sort, Fleurette no havia trigat a adonar-se’n i no havia invertit el seu dot en una mina d’or sense rendiment, sinó en el subministrament de mercaderies, sobretot pales i cubells que els buscadors s’arrabassaven de les mans. D’aquí havien sorgit més endavant els Magatzems O’Kay.

Fleurette, fent broma, va batejar la mansió de la vora del riu amb l’expressió «Palleta d’Or Manor», però amb el temps el nom va quedar establert de manera definitiva. Elaine i els seus germans hi havien crescut feliços. Tenien cavalls i gossos, fins i tot un parell d’ovelles com a la casa familiar de Fleurette. Ruben renegava quan una vegada a l’any havia d’esquilar els animals, i tampoc els seus fills, Stephen i George, no eren aficionats a les feines de la granja. Res a veure amb Elaine. Per a ella la petita casa de camp mai no assoliria el nivell de Kiward Station, la gran granja d’ovelles que la seva àvia materna, Gwyneira, administrava a les planes de Canterbury. Li hauria encantat viure i treballar en una granja com aquella i per això estava una mica gelosa de la seva cosina, que l’heretaria més endavant.

Tot i així, Elaine no era una noia que s’amoïnés gaire per les coses ni hi donés massa voltes. Trobava gairebé igual d’interessant ajudar a la botiga que substituir la seva àvia a la pensió. Per contra, tenia ben poques ganes d’anar a la universitat com el seu germà Stephen, que en aquell moment estudiava Dret a Dunedin, fent realitat el somni de ser advocat que el seu pare havia acariciat de jove. Des de feia gairebé vint anys, Ruben O’Keefe era jutge de pau de Queenstown i per a ell no hi havia res més interessant que conversar sobre temes jurídics. El germà menor d’Elaine, George, encara anava a l’escola, i semblava que amb els anys es convertiria en el comerciant de la família. Ja col·laborava a la botiga amb afany i tenia un munt de projectes per a la seva millora.

Helen O’Keefe, que al començament no sospitava res de l’entusiasme de la seva néta pel noi acabat d’arribar, William Martyn, abocava amb elegància el te a la tassa de la seva convidada, Daphne O’Rouke.

Aquelles reunions per prendre el te, conegudes de tothom, deparaven a les dues dones un gran plaer. Sabien que la meitat de Queenstown xiuxiuejava sobre l’estranya relació entre les dues «hoteleres». Helen, però, no sentia cap aprensió. Uns quaranta anys enrere, Daphne, llavors de tretze anys d’edat, havia estat enviada a Nova Zelanda sota la tutela de Helen. Un orfenat londinenc havia volgut desempallegar-se d’algunes de les seves pupil·les i a Nova Zelanda es necessitaven noies de servei. També Helen havia emprès llavors un viatge cap a un futur incert amb un home al qual encara no coneixia. L’Església anglicana li va pagar la travessia com a persona encarregada de vigilar les nenes.

Helen, que fins a aquell moment havia estat institutriu a Londres, va aprofitar la travessia de tres mesos per ensenyar-los bones maneres, una cosa de què encara treia partit Daphne. Però la feina com a noia de servei havia resultat un fracàs, igual que el llarg matrimoni de Helen. Les dues dones s’havien retrobat en circumstàncies difícils per a totes dues, però havien sabut sortir-se’n i iniciar una nova vida de la millor manera possible.

Quan van sentir els passos d’Elaine a la terrassa posterior, van alçar la vista. Helen va aixecar la cara delicada i solcada per profundes arrugues, amb un nas afilat que mostrava manifestament el parentiu amb Elaine. Amb el temps, els cabells castanys, foscos i brillants, s’havien cobert de fils grisos, però encara es veien sans i els portava llargs. Solia pentinar-se’ls amb un gran monyo al clatell. Els seus ulls grisos desprenien la lluïssor d’una persona experimentada i no havien perdut la curiositat, que va resultar patent quan van advertir l’expressió alegre d’Elaine.

—Però filla meva! Sembla que t’hagin donat el regal de Nadal. Que passa res?

Daphne, de trets felins, que se li endurien una mica en riure, va avaluar l’expressió d’Elaine amb menys ingenuïtat. L’havia vist en dotzenes de noies coquetes, amb el cap ple de pardals, que creien haver trobat el príncep dels seus somnis entre els seus clients. I després Daphne havia hagut de dedicar llargues hores a consolar-les quan el príncep blau havia revelat al final que era una granota o un gripau repugnant. Per això, la cara de Daphne va reflectir una certa alerta mentre Elaine se’ls acostava tan complaguda.

—Tenim un nou hoste! —va comunicar sol·lícita—. Un buscador d’or arribat d’Irlanda.

Helen va arrufar el nas. Daphne va riure i els seus ulls verds clars van centellejar, burletes.

—No s’haurà perdut, Lainie? Els buscadors d’or irlandesos solen acabar en braços de les meves noies.

Elaine va sacsejar el cap amb ímpetu.

—No és un d’aquests... Ho sento, Daphne, em referia... —Es va escurar el coll—. Crec que és tot un cavaller.

Les arrugues del front de Helen encara es van marcar més. Havia viscut les seves pròpies experiències amb «cavallers».

—Estimada —va somriure Daphne—, no hi ha cavallers irlandesos. Tot el que aquí hi ha de noble procedeix d’Anglaterra, atès que des de temps immemorial l’illa pertany als anglesos, circumstància per la qual encara bramen els irlandesos quan han begut un parell de copes. Els caps dels clans irlandesos van ser majoritàriament expulsats del país i aniquilats per la noblesa anglesa, que des d’aleshores no fa sinó enriquir-se a costa dels irlandesos. Ara permeten que milers dels seus arrendataris es morin de fam. Uns autèntics cavallers! Però el teu buscador d’or no deu ser cap d’ells. Ells s’aferren a la seva terra.

—Com és que sap tant d’Irlanda? —va preguntar Elaine. La mestressa del bordell la fascinava, però malauradament ben poques vegades podia conversar-hi.

Daphne va somriure.

—Sóc irlandesa, maca. Almenys segons els meus papers legals. I quan els immigrants se sinceren amb mi, consola molt. Si fins i tot he practicat l’accent... —Va acabar la frase en un irlandès barroer i llavors fins i tot Helen va riure. Daphne havia nascut en algun barri portuari londinenc, però havia adoptat el cognom d’una immigrant irlandesa. Bridie O’Rourke no havia sobreviscut a la travessia, i el seu passaport havia passat a mans de la jove Daphne a través d’un mariner anglès—. Som-hi, Paddy, pots dir-me Bridie.

Elaine va deixar anar una rialleta.

—Però així no parla William... vull dir, el nou hoste.

—William? —va preguntar Helen amb sorna—. El jove no s’ha presentat pel seu cognom?

Elaine va sacsejar el cap per evitar qualsevol animadversió contra l’hoste.

—És clar que sí. L’he vist en el full de registre. Es diu Martyn. William Martyn.

—No es tracta precisament d’un cognom irlandès —va observar Daphne—. O sigui que ni cognom irlandès ni accent... Molt estrany. Jo, en el seu cas, sondejaria a fons aquest noi, Miss Helen.

Elaine li va llançar una mirada irada.

—És un home elegant, ho sé! Fins i tot comprarà les eines als nostres magatzems... —Aquesta idea l’animava. Si William anava a la botiga, el tornaria a veure ben aviat, tant li feia el que l’àvia en pensés.

—I és clar, això el converteix en un perfecte cavaller! —va dir Daphne fent broma—. Miss Helen, parlem d’un altre assumpte. He sentit que espera visita de Kiward Station. És Miss Gwyn?

Elaine va escoltar una estoneta la conversa i després es va retirar. Últimament ja se n’havia parlat massa, de l’arribada de la seva altra àvia i la seva cosina; la visita llampec de Gwyneira no representava per a ella cap sorpresa. Visitava sovint els seus fills i néts i la unia sobretot una estreta amistat amb Helen O’Keefe. Quan s’instal·lava a la seva pensió, les dues dones passaven nits senceres xerrant. El que resultava més aviat insòlit era que l’acompanyés Kura, la cosina d’Elaine. Fins a aquell moment no havia succeït mai, cosa que feia que la visita d’ara fos una mica sospitosa. Tant la mare com l’àvia d’Elaine solien abaixar la veu quan es tractava aquell tema i no havien permès que els joves llegissin la carta de Gwyneira. Generalment, Kura no solia emprendre gaires viatges, almenys no a casa dels seus parents de Queenstown.

Elaine amb prou feines la coneixia, encara que totes dues eren pràcticament de la mateixa edat. Kura era un any més jove que ella. Tot i així, les nenes mai no havien xerrat gaire en les escasses visites d’Elaine a Kiward Station. Eren dos caràcters massa oposats. Quan Elaine arribava a Kiward Station no volia fer res més que muntar a cavall i conduir les ovelles. La captivava la immensitat dels prats i els centenars d’ovelles que donaven llana i hi pasturaven. A això s’afegia que Fleurette, la seva mare, realment floria a la granja. Li entusiasmava fer carreres a cavall amb Elaine cap als cims nevats dels Alps del Sud, una meta a la qual mai no semblaven aproximar-se malgrat el seu galop temerari.

Kura, en canvi, preferia quedar-se a casa o al jardí i només tenia ulls per al nou piano que havia arribat a Christchurch en un mercant, per als O’Keefe, des d’Anglaterra. Per això Elaine l’havia considerat una noia molt bleda, però, és clar, llavors només tenia dotze anys. I segurament l’enveja també hi influïa. Kura era l’hereva de Kiward Station. Un dia li pertanyerien tots aquells cavalls, aquelles ovelles i aquells gossos... i no sabia valorar-ho gens ni mica!

Mentrestant, Elaine havia fet setze anys i Kura quinze. Segur que ara tindrien més coses en comú i aquesta vegada Elaine li mostraria el seu món a Kura! Sens dubte li agradaria la petita i laberíntica ciutat a la vora del llac Wakatipu, molt més pròxima a les muntanyes que a les planes Canterbury, i tan emocionant, amb tots aquells buscadors d’or de diferents nacionalitats i un esperit pioner que no es limitava a la mera supervivència. A Queenstown hi havia un incipient grup de teatre d’aficionats dirigit pel rector, així com grups d’squaredance, i uns irlandesos havien format una banda per interpretar cançons populars irlandeses a la taverna o al centre comunal.

Elaine pensava que era imprescindible que ho expliqués també a William, potser fins i tot la convidaria a anar a ballar! Ara que havia deixat les escèptiques senyores al jardí, el somriure radiant va tornar al rostre d’Elaine. Plena d’esperances, es va dirigir de nou a la recepció. Potser William tornaria a passar-hi.

Però la primera persona que hi va arribar va ser l’àvia Helen, que li va agrair que l’hagués substituït, i li va donar a entendre que la seva presència ja no era necessària. Mentrestant gairebé havia enfosquit, raó segura perquè Helen i Daphne no prolonguessin més la seva reunió. El bordell obria a la tarda i Daphne havia de ser-hi per vigilar-lo. Helen es va afanyar a donar un cop d’ull al formulari de registre del nou hoste que havia deixat a la seva néta una impressió tan marcada.

Daphne, que ja se n’anava, va mirar per sobre de l’espatlla.

—Ve de Martyn’s Manor... Sona aristocràtic —va opinar—. Serà un cavaller de debò?

—No trigaré a esbrinar-ho —va declarar Helen.

Daphne va assentir i va somriure interiorment. A aquell jove l’esperava un procés inquisitorial. Helen no tenia gaire tacte per als protocols socials.

—I vagi en compte amb la petita! —va advertir Daphne al moment de sortir—. Ha caigut a les xarxes d’aquest jove prodigi irlandès i això pot tenir conseqüències.

Per a sorpresa de Helen, l’examen del seu nou hoste no va donar resultats tan negatius. Al contrari: el noi es va presentar davant seu ben vestit, net i afaitat. També Helen es va adonar que duia un vestit confeccionat amb tela de primera qualitat. El jove va preguntar educadament on podia sopar i Helen li va oferir el servei de restaurant per als hostes de la pensió. En realitat, calia sol·licitar-lo, però les atentes cuineres, Mary i Laurie, prepararien, com per art de màgia, un servei addicional. Així doncs, William es va trobar assegut a la taula elegantment arreglada d’un menjador decorat amb gust, al costat d’una senyoreta una mica estirada que treballava de professora a l’escola del poble, inaugurada feia molt poc temps, i de dos treballadors del banc. Al principi, les cambreres el van exasperar: Mary i Laurie, dues rosses animoses i eixerides, es van revelar com a bessones a les quals William no aconseguia distingir ni fins i tot observant-les amb deteniment. De totes maneres, els altres hostes li van assegurar, amb una rialleta, que això era normal. Només Helen O’Keefe aconseguia distingir Mary i Laurie. L’al·ludida va somriure; sabia que Daphne també n’era capaç.

El sopar va constituir el marc ideal per estirar de la llengua William Martyn. Helen ni tan sols va haver d’interrogar-lo, d’això, ja se’n van encarregar els curiosos comensals.

Sí, en efecte, era irlandès, va confirmar diverses vegades William, una mica molest després que també els dos empleats del banc esmentessin que no en tenia accent. El seu pare era un criador d’ovelles del comtat de Connemara. Aquesta informació va confirmar les sospites de Helen des del primer moment que l’havia sentit parlar: era un jove d’educació exquisida a qui mai se li havia tolerat que parlés el rude irlandès.

—Però vostè és d’origen anglès, no és així? —va voler saber un dels empleats del banc. Procedia de Londres i semblava que hi entenia una mica, de la qüestió irlandesa.

—La família del meu pare va arribar a Irlanda fa dos-cents anys procedent d’Anglaterra —va respondre William amb una certa acritud—. Si considera que encara són immigrants...

El banquer va alçar les mans fent un gest conciliador.

—Tranquil, amic! Ja veig que vostè és tot un patriota. I què és, doncs, el que l’ha allunyat de l’illa verda? El malestar causat per la fracassada Llei d’autonomia irlandesa? Era d’esperar que els lords la rebutgessin.

—Jo no sóc un terratinent —va replicar William en to gèlid—. Ni molt menys un noble o un cap de clan. És possible que el meu pare en alguns aspectes simpatitzi amb la Cambra dels Lords... —Es va mossegar el llavi—. Disculpi’m, això no fa al cas.

Helen va decidir canviar de tema abans que aquell exaltat reaccionés amb massa vehemència. Pel que feia al seu temperament, no hi havia dubte: era irlandès. I, per acabar-ho d’adobar, s’havia enemistat amb el seu pare. Ben bé podia ser aquesta la causa de la seva partença.

—Així que pretén anar a cercar or, senyor Martyn? —va deixar caure ella—. Ha sol·licitat ja una concessió?

William va arronsar les espatlles. Per primera vegada se’l va veure insegur.

—No directament —va respondre amb un fil de veu—. M’han parlat de dos llocs molt prometedors, però no em decideixo...

—Hauria de buscar-se un soci —va aconsellar el banquer més gran—. Un home experimentat. Als jaciments d’or hi ha un bon grapat de veterans que ja van participar en la febre d’or australiana.

William va fer una ganyota.

—Què he de fer amb un soci que fa deu anys que cava i encara no ha trobat res? Puc estalviar-me l’experiència. —Els seus ulls blaus clars van brillar amb desdeny.

Els empleats del banc van riure. Helen, en canvi, va trobar la supèrbia de William més aviat fora de context.

—No li falta raó —va dir l’home més gran—. Però aquí ningú no es fa ric. Si vol un consell seriós, jove, oblidi’s de buscar or. Emprengui una activitat de la qual entengui una mica. Nova Zelanda és un paradís per als emprenedors. Gairebé totes les professions normals prometen més beneficis que la recerca d’or.

Vés a saber si aquell jovenet havia après una professió sensata, va pensar Helen. A pesar que es mostrava ben educat, de moment li semblava un nen consentit de casa bona. No es podia imaginar com reaccionaria quan li sortissin les primeres butllofes a les mans.

—Es pot saber què hi feu, aquí?

El grunyit de James McKenzie va paralitzar el seu fill Jack i els dos amics del noi, Hone i Maaka. Tots tres havien lligat un cistell a un dels cabbage trees —arbres típics del país— que conferien un aire exòtic a l’accés de la casa senyorial de Kiward Station i hi practicaven encistellaments. Almenys fins que va aparèixer el pare de Jack, amb una expressió d’enuig que va intimidar els joves, encara que no entenien per què s’enfadava amb ells. D’acord, potser el jardiner no estaria gaire content que haguessin convertit l’accés a la casa en una pista de joc. Al capdavall, posava molt esforç a rastellar de forma uniforme la graveta blanca i a cuidar els parterres de flors. També la mare de Jack donava importància al fet que la façana principal de Kiward Station oferís una imatge representativa, i reaccionaria indignada quan descobrís una cistella de bàsquet i l’herba tota trepitjada. Però al pare de Jack aquestes formalitats tant li feien. Els joves més aviat haurien esperat d’ell que agafés la pilota que havia rodat fins a anar a parar als seus peus i intentés encistellar-la.

—No hauríeu de ser a l’escola a aquestes hores?

Ah, o sigui que per aquí bufava el vent! Alleujat, Jack va somriure al seu pare.

—Sí, però Miss Witherspoon ens ha donat el dia lliure... Encara ha de fer les maletes i totes aquestes coses... per al viatge. No sabia que ella també se n’anava.

Els rostres dels nens, tant el pigat de Jack com els amples i bruns dels petits maoris, traslluïen la seva alegria davant els dies de vacances que els esperaven. James, en canvi, estava furiós. Heather Witherspoon, la jove institutriu, es va convertir en un objectiu encara millor que aquells tres brètols sobre el qual descarregar la seva indignació.

—Jo també acabo d’assabentar-me’n —va replicar McKenzie—. Però no us feu il·lusions abans d’hora. Ben aviat desbarataré els plans de viatge d’aquesta senyoreta!

Llavors va aixecar la pilota, la va llançar a la cistella i, per a la seva pròpia sorpresa, va encistellar netament.

La gossa Monday, que el seguia a tot arreu, es va precipitar, excitada, cap a la pilota, i Jack va haver de córrer per atrapar-la abans que ella. No volia ni imaginar què passaria si mossegava aquella autèntica pilota de bàsquet, esport inventat feia poc als Estats Units. Feia setmanes que havia estat esperant-ne l’arribada d’Amèrica amb una gran ansietat. Christchurch, l’assentament més gran a la vora de Kiward Station, s’estava transformant lentament en una ciutat com Déu mana, però encara no tenia un equip de bàsquet.

James va somriure al seu fill mentre Monday seguia la pilota amb una mirada tan ofesa com cobdiciosa, reflectida a la seva bonica cara de collie tricolor.

Jack va cridar la gossa, la va acariciar i va respondre al somriure del seu pare. Pel que semblava, tot tornava a ser al seu lloc. Pare i fill poques vegades s’enfadaven entre ells. No tan sols s’assemblaven físicament com dues gotes d’aigua —el fill havia heretat de Gwyneira únicament el to rogenc dels cabells i la propensió a tenir pigues—, sinó que també tenien un caràcter semblant. Des de molt petit, Jack seguia el seu pare com els cadells els gossos pastors a través dels estables i coberts d’esquilada, s’asseia davant d’ell a la cadira de muntar, sempre volia galopar més de pressa, i es barallava amb els gossos en els munts de palla. Ara, fets els tretze anys, ja col·laborava en les tasques de la granja. En l’última baixada de les ovelles des de les pastures d’estiu li havien permès afegir-se a la partida per primera vegada i se sentia molt orgullós d’haver demostrat la seva vàlua. A James i Gwyneira els passava el mateix. Tots dos tenien cada dia motius per alegrar-se del miracle d’aquell fill tardà. Cap d’ells no pensava a tenir descendència, quan, després d’eterns anys d’amor desgraciat, separacions, malentesos i circumstàncies adverses, per fi s’havien casat. Gwyneira acabava de fer els quaranta i ningú no comptava amb més embarassos. Però el petit Jack havia aparegut i tot havia anat massa de pressa: set mesos després de l’enllaç va sortir a la llum del món després d’un embaràs sense problemes i un naixement relativament fàcil.

Malgrat la irritació que sentia en aquell moment, James va somriure amb tendresa quan va pensar en Jack. Tot el que estava relacionat amb aquell nen era senzill: Jack no era gens problemàtic, era llest, se’n sortia força bé, dels treballs de la granja, i també hauria arribat a ser un bon estudiant si aquella senyoreta Witherspoon hi hagués posat una mica més de tenacitat.

James va arrufar el nas. S’enfadava només de pensar en la jove professora que dos anys enrere Gwyneira havia portat a la casa, sobretot per a la seva néta Kura. Tot i així no li retreia res, a la seva dona: Kura-maro-tini, filla del plançó del primer matrimoni de Gwyn i de la seva dona maori Marama, necessitava urgentment una institutriu estrangera. La noia ja feia temps que s’escapava del control de Gwyneira, i fins i tot abans ja s’escapava del de la seva mare Marama. A més, Gwyn no era precisament una pedagoga dotada. Per molta paciència que tingués amb els cavalls i els gossos, perdia els nervis quan havia d’encarregar-se d’algú amb dificultats en l’escriptura. Marama era més tranquil·la, però feia dos anys que havia tornat a casar-se i tenia altres interessos. A més, la nena només havia assistit a l’escola improvisada de Helen, enmig de la selva, i Gwyneira desitjava una formació més acadèmica per a l’hereva de Kiward Station.

Segons Gwyneira, Heather Witherspoon era l’elecció ideal, a pesar que a James li disgustava el seu nom: «Heather» sonava una mica com «Helen». James hauria confiat a la seva dona la formació de tota una quadrilla d’esquiladors, però pel que feia a valorar la qualificació del personal docent, no tenia coneixements ni interès. La decisió es va prendre amb rapidesa i a la lleugera, i ara carregaven amb aquella Heather, que, per molt instruïda que fos, en el fons encara era una nena no menys malcriada que la seva pupil·la Kura. James ja se n’hauria desempallegat feia temps. En aquell moment, un passatge a Nova Zelanda ja no significava un viatge de per vida. Des que hi havia embarcacions de vapor la travessia era més curta i més segura. En un termini de vuit setmanes, Miss Witherspoon hauria pogut desplegar de nou les seves habilitats a Anglaterra. No obstant això, si haguessin actuat d’aquella manera haurien frustrat el desig exprés de Kura-maro-tini, la qual de seguida s’havia fet amiga de la seva nova institutriu. I ni Gwyneira ni Marama no volien arriscar-se a provocar un atac de ràbia a la nena.

A James li grinyolaven les dents quan va deixar l’abric al vestíbul de la casa. En el seu origen era el vestíbul d’un noble rebedor, amb una safata de plata sobre una tauleta auxiliar per dipositar-hi les targetes de visita. Gwyneira ja s’havia desfet de la safateta. Tant ella com les criades maoris trobaven una bajanada haver de netejar la plata contínuament. En el seu lloc hi havia un gerro de flors amb branquetes d’un arbre autòcton, l’arbre rata, que feia més acollidora l’estança.

Aquell dia, però, l’atmosfera del lloc no va aconseguir aplacar l’ànim alterat de James. Estava molt enfadat amb la jove professora. Ja feia dos anys que els McKenzie presenciaven com la senyoreta Witherspoon anava desatenent imperdonablement les seves obligacions amb Jack i els altres nens. El contracte assenyalava expressament que, a més de les hores dedicades a Kura, havia d’encarregar-se també de la formació bàsica dels nens del poblat maori. Diàriament. Participar en les classes no hauria anat gens malament a Jack i Kura, i a ella tampoc no l’hauria perjudicat. Malgrat això, Heather Witherspoon s’esquitllava sempre que podia. Deia que els indígenes adults la intimidaven i que no suportava els nens maoris. I si, tot i així, es dignava a fer classe, llavors dirigia el contingut de la matèria a Kura, cosa que exigia massa dels altres nens i acabava avorrint-los. Per exemple, Heather Witherspoon només els llegia llibres de contes, sobretot aquells en què unes princesetes havien de suportar un destí de Ventafocs fins que al final se les recompensava per totes les seves bones accions. A les nenes maoris aquestes històries no els feien ni fred ni calor, era una cosa llunyana a la seva realitat, i Heather no es prenia la molèstia d’explicar-los coses que els poguessin interessar. Als nens maoris els feia sortir de polleguera: les princeses dissortades no tenien cap interès per a ells. Volien sentir històries de pirates, genets i aventurers.

James va fer una ullada a l’antic rebedor que ara servia de despatx a Gwyneira. La seva dona no hi era, així que, sense deixar de rondinar, va travessar el saló equipat amb valuosos mobles anglesos. Per què Miss Witherspoon mai no els llegia L’illa del tresor o les històries sobre Robin Hood o el cavaller Lancelot que tant havien captivat Fleurette i Ruben en la seva infància?

De l’antiga sala de cavallers, convertida ara en una mena d’aula d’escola i de música, arribava al saló el so del piano. James fa fer una ullada a l’interior, ja que en teoria hi havia la possibilitat que la seva víctima estigués fent classe a Kura. La noia, però, estava sola, asseguda davant el seu adorat instrument, interpretant Beethoven. James no esperava una altra cosa. Era típic de Kura deixar que l’àvia i la institutriu s’ocupessin dels preparatius del viatge mentre ella es dedicava a les seves aficions. Més tard es queixaria que no li havien posat els vestits apropiats a les maletes.

James va tornar a tancar la porta sense dir res a l’esvelta noia de cabells negres. No es fixava mai en la cridanera i exòtica bellesa de Kura, que sí alabaven els que la veien per primera vegada. Des que havia començat a fer-se una dona, Kura tallava la respiració dels homes. Però James McKenzie seguia veient en ella una nena malcriada els capricis de la qual solien desesperar la seva família i el personal domèstic de Kiward Station.

Pujava l’àmplia escalinata que unia les estances per a activitats socials i intercanvis comercials del pis inferior amb el pis superior quan va sentir que de l’habitació de Kura sortien veus irades: Gwyneira i Miss Witherspoon. James va fer una ganyota. Pel que semblava la seva dona se li havia avançat.

—No, Miss Heather, Kura ja no la necessita. Resistirà un parell de setmanes sense classes. A més, no recordo que la contractéssim com a professora de cant, així que deixi de lamentar-se perquè ja no pot aportar-li més coneixements en aquest aspecte. I pel que fa a les classes de piano i la resta de la seva formació... si, com vostè diu, Kura realment comença a llanguir sense tot això, la meva amiga Helen hi intervindrà. Al llarg de la seva vida, Helen ha ensenyat a llegir i escriure a més nens dels que pugui imaginar-se, i fa anys que toca l’orgue a l’església.

James va somriure interiorment. Gwyneira era fabulosa quan s’empipava. Ell mateix ho havia experimentat sovint en la seva pròpia carn, oscil·lant sempre entre la còlera i l’admiració, ja només per la manera en què Gwyn solia plantar-se davant d’ell quan volia deixar les coses clares. No era alta i sí molt prima, però tenia una energia fora de mida. Quan s’enfadava semblava que els cabells vermells se li carreguessin d’electricitat i els seus atractius ulls blau cel guspiregessin. Seguia sense aparentar la seva edat. Si bé en els últims temps intentava recollir-se l’arrissada cabellera en un monyo, sempre hi havia un parell de flocs que es deixaven anar. Els anys, és clar, havien arrugat un xic la seva preciosa cara. Gwyn no era partidària ni de para-sols ni de protegir-se de la pluja: continuava exposant la seva pell a la naturalesa de les planes de Canterbury. Però James no s’hauria perdut per res cap d’aquelles arruguetes en riure, o el plec perpendicular que se li formava entre els ulls quan estava enfadada, com en aquella ocasió.

—D’això res!

Heather Witherspoon devia haver replicat alguna cosa que James no havia sentit.

—El lloc on realment se la necessita, Miss Heather, és aquí! Alguns nens maoris segueixen sense saber llegir ni escriure. I al meu fill li cal un estímul més apropiat per a la seva edat. Així que torni a desfer el seu equipatge i compleixi amb les tasques que realment li corresponen. Els nens haurien de ser ara mateix a classe. I en comptes d’això són a fora jugant a pilota!

Així que això tampoc se li havia escapat a Gwyn. James la va aplaudir quan es va precipitar fora de l’habitació.

Ella es va sobresaltar en topar-s’hi, però de seguida li va somriure.

—Què fas aquí? Tu també estàs en peu de guerra? Les llibertats que es pren Miss Heather són realment el súmmum!

James va assentir. Com sempre, el seu humor millorava en presència de la seva dona. En setze anys no s’havien separat ni un sol dia, i veure-la sempre el feia feliç. I sobretot ara, quan era probable que estigués un parell de setmanes lluny del seu costat.

Gwyneira es va adonar que li passava alguna cosa.

—Què et passa? Tot el dia has anat d’un costat a un altre amb una cara com si hagués estat plovent tres dies seguits! Et molesta que ens n’anem?

Es van dirigir escales avall, però van sentir el piano de Kura. Com un senyal tàcit, tots dos van girar cua en direcció a les seves habitacions privades. Al saló, fins les parets hi sentien.

—Si em molesta o no, no té cap importància —va contestar James—. Simplement no sé si emprendre aquest viatge és el correcte...

—Per lligar curt Kura? No ho dubtis. Et vaig sentir parlar d’això a l’estable amb Andy McAran. Si vols saber la meva opinió, no has estat precisament discret...

Gwyneira va agafar un parell de coses de l’armari i les va ficar en una maleta. D’aquesta manera donava a entendre que el seu viatge ja estava decidit. El malestar de James es va convertir en autèntic enuig.

—Va ser Andy qui es va expressar així. Si vols saber-ho amb exactitud, va dir: «Cal que lligueu curt Kura, en cas contrari Tonga l’aparellarà amb el pròxim brivall que tingui d’esclau.» Com hauria d’haver reaccionat jo, segons la teva opinió? He d’acomiadar Andy McAran quan el que diu és la pura veritat?

Andy McAran era un dels treballadors més antics de Kiward Station. Igual que James, Andy ja hi treballava abans que enviessin Gwyneira a Nova Zelanda com a promesa de l’hereu de la granja, Lucas Warden. En realitat, entre Andy, James i Gwyn no hi havia secrets.

Ella no va mantenir el seu to provocador. En lloc d’això es va asseure, abatuda, a la punta del llit. Monday de seguida es va arraulir a les seves cames perquè l’acariciés.

—Doncs, què podem fer? —va preguntar mentre mimava la gossa—. Lligar-la curt sembla fàcil, però Kura no és un gos o un cavall. No puc limitar-me a donar-li ordres...

—Gwyn, els teus gossos i cavalls sempre t’han obeït de bon grat, sense fer servir mai la violència. Perquè des del principi els has ensinistrat bé. Amb afecte però també fermesa. Només a Kura l’hi toleres tot! I Marama tampoc no ha estat de gran ajuda. —James hauria volgut abraçar la seva dona per restar duresa a les seves paraules, però va desistir de fer-ho. Havia arribat el moment de parlar seriosament sobre aquell tema.

Gwyneira va arrufar el nas. No podia negar-ho. Ningú no havia marcat mai límits a Kura-maro-tini, l’hereva de Kiward Station, en qui estaven dipositades totes les esperances, tant de la tribu local com dels fundadors blancs de la granja. Ni els maoris, que tampoc no solien ser severs en l’educació dels seus descendents, sinó que la cedien confiats a la terra en què havien de sobreviure, ni Gwyneira, que hauria d’haver-ho fet millor. Al capdavall, havia deixat al seu fill Paul, el pare de Kura, les regnes massa soltes; però això era diferent. Paul era el fruit d’una violació i Gwyneira mai no hauria aconseguit estimar-lo. Al principi havia estat un nen difícil, i després un jove colèric i cercabregues, la rivalitat del qual amb el cap dels maoris, Tonga, l’havia conduït a la mort. Tonga, intel·ligent i cultivat, havia aconseguit sortir victoriós en una resolució del governador: la compra del terreny de Kiward Station havia estat injusta. Si Gwyneira desitjava conservar la granja, havia d’indemnitzar els indígenes. El que Tonga exigia, no obstant això, era inacceptable. Va ser Marama qui al final va establir la pau: la seva filla, de sang pakeha i maori, heretaria Kiward Station i així la terra els pertanyeria a tots. Ningú no disputava als maoris el dret de quedar-s’hi. Tonga, per la seva banda, no reclamava el terreny on hi havia la granja.

Gwyneira i la majoria de la tribu maori estaven més que satisfets amb aquella norma. Només en el jove cap tribal bullia encara la ràbia contra els pakeha, els odiats colons blancs. Paul Warden havia estat el seu rival de per vida, no tan sols pel que feia a la possessió de la terra, sinó també respecte de la jove Marama. Després de la mort de Paul, Tonga esperava, confiat, que, un cop passat el raonable període de dol, la bonica noia l’anés a cercar. Però al principi Marama no va buscar una nova parella, sinó que va criar la seva filla a la casa senyorial. Després no es va decidir per Tonga ni per cap altre home de la seva tribu, sinó que es va enamorar perdudament d’un esquilador que va arribar a la primavera amb la seva quadrilla a Kiward Station. El jove va sentir el mateix per ella i tots dos es van unir molt aviat. Rihari també era maori, encara que provenia d’una altra tribu. De totes maneres, va decidir quedar-se. Era comunicatiu i amistós i de seguida va prendre consciència de la singular situació de Marama: no podia treure la seva filla Kura de Kiward Station i tampoc no el seguiria a Otago, on hi havia la seva tribu. Així que va demanar acollida a la tribu de la jove, cosa que Tonga va admetre de mal grat. La parella vivia al poblat maori i Kura s’havia quedat per pròpia voluntat a la casa senyorial.

Darrerament, però, solia dirigir-se cada vegada amb major freqüència a l’assentament a la vora del llac, amb l’excusa de visitar la seva mare. Kura se sentia atreta per un noi que la festejava, el jove Tiare, i de forma menys ingènua del que era normal entre els nois pakeha de la seva edat.

Gwyneira, que anys enrere havia tolerat sense problemes la relació sentimental entre la seva filla Fleur i Ruben O’Keefe, ara estava alarmada. Al cap i a la fi, sabia que la moral sexual maori era relaxada. El matrimoni es formalitzava quan dues persones compartien llit a la casa comunal de la tribu. Poc importava el que succeís abans i els nens sempre eren ben rebuts. Kura semblava inclinada a seguir aquell costum i Marama no feia res per evitar-ho.

Gwyneira, James i els altres éssers pensants de Kiward Station temien, a més, la influència exercida per Tonga. Gwyneira esperava, és clar, que Kura contragués matrimoni amb un blanc de la seva mateixa condició social, un assumpte del qual Kura de moment no volia sentir parlar. A la noieta se li havia ficat entre cella i cella ser cantant, i l’extraordinària bellesa de la seva veu i els seus notables dots per a la música oferien el potencial necessari per a això. Tot i així, com podia cursar una carrera operística en aquell jove país que, a més, estava impregnat de puritanisme? A Christchurch, s’hi estava construint una catedral, a la resta del país, ferrocarrils... Ningú no pensava en un teatre per a Kura Warden! Era evident que Heather Witherspoon havia ficat al cap de l’adolescent la idea dels conservatoris europeus i les sales d’òpera de Londres, París i Milà, a l’espera de cantants de la seva categoria. Però fins i tot si Gwyneira i Tonga haguessin donat suport a aquells plans, la meitat de la sang de Kura era maori, una bellesa exòtica que tots admiraven. Ara bé, la tractarien amb respecte? La considerarien una cantant i no un fenomen curiós? Com acabaria la malcriada Kura si Gwyneira accedia a enviar-la a Europa?

Tonga pretenia resoldre el dilema a la seva manera. No tan sols Andy McAran sospitava que el cap tribal manejava els fils del tendre amor de Kura. Tiare era cosí de Tonga i la relació amb ell enfortiria en gran manera la posició dels maoris a Kiward Station. El noi a penes tenia setze anys i, a sobre, segons opinava Gwyneira, no destacava pel seu enginy. Que Tiare prengués el comandament de Kiward Station al costat de Kura, indiferent a la granja i dedicada a tocar el piano tot el sant dia, era per a Tonga, sense cap mena de dubte, la meta de la seva vida, però alguna cosa impensable per a Gwyn.

—No servirà de res que Kura passi un parell de setmanes a Queenstown —va afirmar James—. Al contrari, allà només s’agenollaran davant seu dotzenes de buscadors d’or. Rebrà una pluja d’afalacs, tots la trobaran fascinant i al final encara en traurà profit. I quan torni, Tiare seguirà aquí. I si penses que aconseguiràs trobar la manera de fer-lo fora, Tonga se’n buscarà un altre. No se solucionarà res, Gwyn.

—Haurà madurat i serà més raonable —va replicar ella.

James va girar els ulls en blanc.

—Hi ha indicis d’això? Fins ara cada dia és més insensata! I Heather Witherspoon encara empitjora les coses. El primer que faria jo seria enviar-la a Anglaterra, tant si convé com si no convé a la princeseta.

—Però si Kura es posa tossuda, tampoc no haurem guanyat res. Amb això la llançarem als braços dels maoris...

James s’havia assegut al llit al seu costat i ella es va estrènyer contra ell buscant-hi consol.

—Per què tot ha de ser tan difícil? —es va lamentar—. Tant de bo Jack fos l’hereu, llavors no hauríem de plantejar-nos res.

El seu marit es va arronsar d’espatlles.

—Tampoc no hauríem de fer-ho si Fleurette en fos l’hereva. Però no, vet aquí que Gerald Warden va haver d’engendrar un descendent baró, i a sobre a la força. No deixa de causar-me certa satisfacció la certesa que ara es remogui dins la seva tomba! No es va acontentar a deixar el seu Kiward Station en mans d’un mestís, sinó que a més és una dona!

A Gwyneira se li va escapar un somriure. Pel que feia als temes d’herència, els maoris eren decididament més raonables. No hi havia hagut cap problema pel fet que Marama donés a llum una nena: homes i dones tenien els mateixos drets en la successió. Només era de lamentar que Kura fos tan diferent de Gwyneira i no n’hagués heretat res. Hauria hagut de ser menys sensible a les arts i més pragmàtica.

—Ara me l’emporto a Queenstown —va declarar amb resolució—. Potser Helen la farà raonar. A vegades una persona més distant troba una manera millor d’intervenir. Helen encara toca el piano. Kura li farà cas.

—I jo hauré d’apanyar-me-les sense tu —va rondinar James—. Conduir el bestiar...

Ella va riure i s’hi va abraonar al damunt, posant-li els braços al voltant del coll.

—Conduir el bestiar et mantindrà ocupat. Jack ja s’està fregant les mans. I et podries emportar Miss Heather al carro de la cuina. Potser us seguiria de bon grat!

Era març i abans de l’hivern les ovelles que vivien a la muntanya mig en llibertat havien de reunir-se i portar-se de tornada a la granja. Era una feina que abraçava uns quants dies, que requeria l’esforç de tots els treballadors.

—Vés amb compte amb els teus suggeriments! —James li va acariciar els cabells i la va besar amb tendresa. L’abraçada d’ella l’havia excitat. I què hi havia de dolent en una mica d’amor matinal?—. Recorda que una vegada ja em vaig enamorar d’una dona que viatjava al carro de la cuina!

Gwyneira va riure. També ella s’havia excitat. Es va estar quieta mentre James descordava els gafets del seu lleuger vestit d’estiu.

—Però no d’una cuinera! —va fer broma—. Encara recordo que el primer dia em vas enviar a recollir les ovelles que s’havien perdut.

James li va besar l’espatlla i després els pits encara ferms.

—Va ser per salvar la vida de tothom —va observar somrient—. Quan vam provar el teu cafè, vaig saber que havíem de desempallegar-nos de tu...

Mentre tots dos esposos gaudien d’una estona d’intimitat, Heather Witherspoon es va reunir amb la seva alumna Kura i la va informar que la seva àvia havia decidit que no les acompanyés a Queenstown. Kura s’ho va prendre amb una tranquil·litat esbalaïdora.

—Bé, de totes maneres no ens hi quedarem gaire temps —va dir—. No sé pas què farem amb aquells provincians. Si almenys fos Dunedin... Però aquell poble de mala mort ple de buscadors d’or... Bah! I a més no estic emparentada amb aquella gent. Fleurette és alguna cosa així com la meva tieta segona, i Stephen, Elaine i George una mena de cosins quarts, oi? Quina relació tinc amb ells?

Kura va tornar a centrar la seva atenció en la partitura. Sortosament, a Queenstown hi havia un piano, l’hi havien assegurat. I potser la senyoreta Helen sabia realment alguna cosa de música, potser més que la senyoreta Heather. Sabia del cert que no trobaria a faltar gens Tiare. És clar que li agradava que la festegés, l’acariciés i la besés, però mai no s’arriscaria a quedar-se embarassada. Potser l’àvia Gwyn la prenia per bleda i Miss Heather sempre es ruboritzava quan es parlava de sexe, però la mare de Kura no era tan pudibunda i la noia sabia perfectament com es feien els nens. I d’una cosa estava segura: no en volia tenir cap de Tiare. En el fons, només mantenia la relació per fastiguejar una mica l’àvia Gwyn.

Ben mirat, Kura no volia ni sentir-ne a parlar, dels fills. I tant li feia heretar Kiward Station. Estava disposada a abandonar-ho tot i tothom per assolir la seva autèntica meta: dedicar-se a la música, cantar. I poc li importava quantes vegades l’àvia Gwyn afirmés que era impossible: Kura-maro-tini no renunciaria als seus somnis.

William Martyn sempre havia considerat el rentat de l’or una tasca tranquil·la, fins i tot contemplativa. Se sostenia un sedàs en un rierol, se sacsejava una mica i hi apareixien les palletes. Potser no de seguida i de forma invariable, però sí prou per fer-se milionari amb el temps. No obstant això, a Queenstown la realitat era molt diferent. Per ser exactes, William no va trobar or fins que no es va associar amb Joey Teaser. I això malgrat que havia comprat les eines més cares dels Magatzems O’Kay, circumstància que li va permetre mantenir una altra xerrada amb Elaine O’Keefe. La jove gairebé no havia aconseguit contenir el seu entusiasme, i a mesura que transcorrien aquells primers dies amb Joey, més voltes donava William a la qüestió de si la vertadera veta d’or no seria aquella noia. Això quan aconseguia pensar, ja que Joey, un buscador d’or experimentat de quaranta-cinc anys, que semblava tenir-ne seixanta i que abans ja havia provat sort a Austràlia i a la Costa Oest, no li donava ni un moment de descans. Només donar un cop d’ull a la concessió que acabava de cercar William, va considerar que prometia i va començar a tallar llenya per construir-hi un safareig. William es va quedar sense saber què fer fins que Joey li va posar una serra a la mà i li va ordenar que tallés els troncs en taulons.

—No... no es poden comprar fets els taulons? —va preguntar William, desanimat, després del seu lamentable primer intent. Si realment volien construir ells mateixos un canal de vint metres de llarg, com semblava pretendre Joey, necessitarien dues setmanes abans que els primers residus d’or fessin la seva aparició.

Joey va posar els ulls en blanc.

—Quan es tenen diners, jovenet, tot es pot comprar. Però, els tenim? Jo, no. I tu hauries d’estalviar els teus. Vius massa bé a la pensió i compres massa coses...

Junt amb els estris més importants per extreure l’or, William també havia adquirit tot un equip d’acampada i un parell d’escopetes de caça. Tard o d’hora haurien de pernoctar a la concessió, quan calgués vigilar l’or. I llavors William no voldria dormir a la intempèrie.

—Sigui com sigui, aquí tenim arbres, una destral i una serra. El millor és que construïm nosaltres mateixos un safareig. Agafa la destral, som-hi. Ningú no s’equivoca tallant un arbre. Després jo agafaré la serra i m’encarregaré de les tasques més delicades.

Aleshores, William va començar a abatre arbres, si bé no amb especial rapidesa. Ja havia tallat dos faigs de mida mitjana. Però la feina era esgotadora. Mentre que als matins tremolaven de fred en remar cap a la concessió, al voltant de les deu ja estaven treballant durament amb el tors descobert.

«Val més que es dediqui a una activitat de la qual entengui una mica.» L’observació de l’empleat del banc encara rondava la ment del jove. Al principi l’havia descartada, xerrameca d’un pixatinters pusil·lànime, però ara la vida d’un buscador d’or ja no li semblava tan emocionant. És clar que estaves a l’aire lliure i el paisatge al voltant de Queenstown era fantàstic: un cop William va haver superat el seu malestar inicial, no va poder deixar d’admirar aquell lloc. Les majestuoses muntanyes que envoltaven el llac Wakatipu semblaven abraçar el territori, i el joc de colors de l’abundant vegetació exhibia, sobretot a la tardor, un calidoscopi de tons malves, liles i marrons. Les plantes semblaven en part exòtiques, com el cabbage tree palmat, en part estranyament distants, com els llobins violetes que conferien el seu toc peculiar, en especial en aquella estació de l’any, als voltants de Queenstown. L’aire era diàfan com el cristall, igual que els rierols. No obstant això, si William havia de seguir treballant un parell de dies més amb Joey, acabaria odiant els arbres i els rius de per vida, això segur.

Al llarg dels dies, Joey es va revelar com un vertader negrer. De vegades opinava que William era massa lent; altres que descansava massa, i després ell mateix interrompia el jove llenyataire perquè necessitava que l’ajudés amb la serra. I, a sobre, maleïa de manera summament grollera quan alguna cosa no sortia bé, cosa que, malauradament, solia passar cada vegada que William agafava la serra.

—Ja n’aprendràs, noi! —l’animava al final, quan s’asserenava—. A casa teva no havies treballat mai tant amb les mans, oi?

Al principi, William volia contestar-li de males maneres, però després va pensar que el vell no anava del tot errat. D’acord, havia treballat al camp amb els arrendataris, precisament en els últims anys, després d’haver vist la manifesta injustícia que regnava en les terres del seu pare. Frederic Martyn exigia molt i donava poc: als pagesos els resultava gairebé impossible pagar la renda, i no tan sols els quedava poc per viure en els anys bons, sinó que tampoc no podien esperar cap ajuda quan la collita era dolenta. Les famílies a penes s’havien recuperat de la gran fam dels anys seixanta. Pràcticament tothom tenia alguna víctima per plorar. Faltava, a més, gairebé una generació sencera: cap nen pagès de l’edat de William havia sobreviscut als anys de la gangrena de la patata. En l’actualitat, les feines del camp estaven sobretot en mans de gent molt jove i anciana: s’exigia massa de pràcticament tothom i no s’entreveia que la situació millorés a curt termini.

A Frederic Martyn això no el commovia en absolut. I tampoc la mare de William, Irin, feia cap gest en favor d’aquella gent. William havia començat a ajudar els arrendataris en les feines del camp com a protesta silenciosa. Més tard es va adherir a la Lliga Irlandesa de la Terra, que bregava per aconseguir impostos més justos.

Al principi, Frederic Martyn va semblar trobar l’actitud del seu fill petit més divertida que preocupant. Al cap i a la fi, William impartiria poques ordres als seus arrendataris, i el fill gran, Frederic júnior, no patia cap rampell filantròpic. Tanmateix, quan la Lliga va aconseguir els primers èxits, les seves mofes i burles sobre el compromís social de William es van fer més malèvoles i van provocar que el jove radicalitzés la seva posició.

Quan al final va donar suport a la insurrecció dels arrendataris —si és que no la va instigar—, el vell no li ho va perdonar. Va enviar William a Dublin. Havia d’estudiar una mica, Dret si volia, per poder justificar amb la teoria i la pràctica els seus estimats arrendataris. En això, Martyn era generós. El més important per a ell era que el jove no esvalotés més els seus homes.

Inicialment, William s’havia abocat, encantat, en els estudis, però no va trigar a semblar-li massa pesat haver d’enfrontar-se amb les subtileses del dret anglès, si aviat es redactaria una Constitució irlandesa. Va seguir amb exaltació els debats sobre la Llei d’autonomia, que oferiria als irlandesos molts més drets per intervenir quan es tractés dels interessos de la seva illa. I quan la Cambra dels Lords va tornar a rebutjar-la...

Però William no volia seguir amb aquestes cavil·lacions. L’assumpte havia estat massa penós, i les conseqüències, desastroses. Tot i així, tot podria haver acabat per a ell molt pitjor que en l’amable entorn de la pacífica Queenstown.

—A què et dedicaves a la teva estimada Irlanda? —li va preguntar Joey.

Per fi havien acabat la jornada i ja remaven cansats cap a casa. A William l’esperaven un bon bany i un elaborat sopar a la pensió de la senyoreta Helen; a Joey, una nit regada amb whisky a la vora de la foguera de l’assentament dels buscadors d’or de Skippers.

William es va arronsar d’espatlles.

—Vaig treballar en una granja d’ovelles.

En el fons era cert. La terra dels Martyn era extensa i oferia pastures de primera qualitat. Per això, Frederic Martyn tampoc no havia patit cap pèrdua durant la gangrena de la patata, ja que va afectar només els arrendataris i treballadors rurals que vivien dels seus propis cultius.

—I no preferiries anar a les planes de Canterbury? —va preguntar Joey—. Allí hi ha milions d’ovelles.

Això també ho havia sentit a dir William. Tanmateix, la seva participació en les feines de la granja havien estat més aviat funcions administratives i no un treball físic. Sabia com esquilar una ovella en teoria, però mai no ho havia fet de debò, i, no cal dir-ho, mai en un temps rècord com les quadrilles de les planes de Canterbury. Els millors esquilaven fins a vuit-centes ovelles al dia! Gairebé el mateix nombre d’animals que albergava la granja dels Martyn. No obstant això, potser alguns grangers de l’est necessitarien un administrador eficient o un capatàs, un treball per al qual William estava capacitat. Però així un no es feia ric. I, a pesar del seu compromís social, a la llarga William no tenia cap intenció de perdre qualitat de vida.

—Potser em compraré una granja quan haurem trobat prou or —va respondre—. D’aquí un o dos anys...

Joey va riure.

—No et falta esperit esportiu, eh, noi? Bé, pots desembarcar aquí... —Va acostar el bot a la vora de l’aigua. El riu serpentejava cap a l’est, a la vora de Queenstown, i passava pel sud de la ciutat, entre els campaments dels buscadors d’or—. Demà a les sis et recolliré aquí fresc i despert!

Joey va saludar, satisfet, el seu jove soci, i William es va encaminar cap a la ciutat amb una certa feixuguesa. Després del trajecte amb el bot li feien mal tots els ossos. No volia ni pensar en un altre dia tallant arbres.

Afortunadament, ja al carrer Gran l’esperava alguna cosa agradable. Elaine O’Keefe va sortir de la bugaderia xinesa amb un cistell de roba i es va dirigir cap a la pensió.

William va somriure.

—Senyoreta Elaine! Vostè és una visió més maca que una palleta d’or! Puc ajudar-la?

Si bé es notava tots els músculs adolorits, va agafar cavallerosament el cistell. Elaine no es va mostrar gens melindrosa. Li va cedir contenta la càrrega i va caminar despreocupada al seu costat. Tan despreocupada i femenina com era capaç de caminar! Carregant aquell cistell tan pesant li hauria resultat impossible. Com la senyoreta Daphne havia dit, «una dama s’ho ha de poder permetre».

—Ha trobat moltes palletes? —va preguntar somrient.

William no sabia si la noia era ingènua o si ho deia amb ironia. Va decidir prendre-s’ho com una broma. Elaine havia passat tota la seva vida a Queenstown, devia saber que als jaciments d’or un no es feia ric tan de pressa.

—L’or dels seus cabells és el primer del dia —va respondre—. Però per desgràcia ja té propietari. Vostè és rica, senyoreta Elaine!

—Hauria de presentar-se als maoris. El declararien tohunga. Un mestre de whaikorero... —va replicar ella amb un lleu somriure.

—De què? —va preguntar William.

No havia tractat amb els maoris, els indígenes de Nova Zelanda. A Wakatipu hi havia tribus, com en tot Otago, però la ciutat dels buscadors d’or, Queenstown, els resultava massa agitada. Només en poques ocasions se’n perdia algun en un centre urbà, encara que uns quants s’haguessin associat als buscadors d’or. La majoria no havia abandonat de bon grat els seus poblats i les seves famílies, sinó que s’havien dispersat i anaven errants, com la major part dels homes blancs que buscaven allà la seva sort. Tampoc no es diferenciaven tant d’ells pel seu comportament, i cap no utilitzava paraules estranyes.

—Whaikorero. L’art de parlar de forma bella. I tohunga significa «mestre» o «expert». Segons els maoris, el meu pare és un d’ells. Els agrada la seva manera d’expressar-se...

Elaine va obrir la porta de la pensió. Però ell es va negar a passar abans que ella i va aguantar cortesament la porta oberta amb el peu perquè la jove pogués entrar-hi. Elaine estava radiant.

William va recordar que el pare de la noia era jutge de pau, i el seu germà, Stephen, estudiava Dret. Potser hauria de mencionar les seves aspiracions en aquell terreny.

—Vaja, jo no he arribat tan alt en els meus estudis jurídics —va deixar caure—. I parla vostè maori, senyoreta?

Elaine va arronsar les espatlles, si bé amb l’al·lusió als estudis de Dret havia fet uns ulls com unes taronges, tal com ell s’esperava.

—No tan bé com m’agradaria. Sempre hem viscut bastant allunyats de la tribu més pròxima. Però els meus pares el coneixen bé, van assistir a l’escola, a les Planes, amb nens maoris. Jo només veig maoris quan hi ha plets entre ells i els pakeha i el meu pare ha d’intervenir-hi. I per sort això passa poques vegades. De debò ha estudiat Dret?

William li va explicar vagament els tres semestres que havia passat a Dublin. Però havia arribat el moment de separar-se. Les campanetes de la porta havien ressonat quan ells van entrar, així que immediatament van aparèixer Mary i Laurie i els van saludar amb un alegre refilet. Una de les bessones va agafar la bugada a William i no es va contenir d’alabar-lo per la seva col·laboració. L’altra li va indicar que tenia el bany preparat. Calia que s’afanyés perquè el sopar se serviria aviat; la resta dels comensals ja eren al menjador i segur que ningú no voldria esperar.

William es va acomiadar cortesament d’Elaine. La decepció de la noia es va fer patent. Així, doncs, el jove havia d’intentar alguna cosa més.

—Què es fa a Queenstown quan es vol convidar una senyoreta a un passatemps respectable? —va preguntar poc abans del sopar al més jove dels empleats del banc.

Hauria preferit que la senyoreta Helen no ho sentís, però ella, encara que d’edat avançada, tenia orelles de linx. Va dirigir la seva atenció de forma discreta a la conversa dels homes.

—Depèn de com en sigui, de decent —va respondre amb un sospir l’empleat—. Més aviat, depèn de la dama en qüestió. Hi ha ladies per a qui gairebé cap passatemps és prou virtuós... —Sabia de què parlava, ja que feia setmanes que intentava cortejar la seva companya d’allotjament, la jove professora—. A aquestes, com a molt, se les pot acompanyar el diumenge a l’església... cosa que no constitueix precisament una manera de passar el temps gaire agradable. Però a les senyoretes normals se les pot convidar als àpats campestres que celebra la comunitat. O fins i tot potser a l’squaredance quan l’associació de mestresses de casa organitza un ball. A l’Hotel de Daphne n’hi ha un cada dissabte, és clar, però no és dels respectables...

—Deixi que la senyoreta O’Keefe li mostri la ciutat —va intervenir l’empleat més gran—. Segur que ho farà de bon grat, al cap i a la fi s’ha criat aquí. En qualsevol cas, és una activitat inofensiva.

—Si no s’endinsen als boscos —es va ficar pel mig amb sequedat la senyoreta Helen—. I si la dama en qüestió és, en efecte, la meva néta, és a dir, una senyoreta molt especial, penso que abans hauria de demanar permís al seu pare...

—Què saps amb certesa d’aquest jove?

Es tractava d’un altre sopar, però el tema era el mateix. En aquest cas, Ruben O’Keefe interrogava la seva filla. Si bé fins al moment William no havia gosat convidar-la, Elaine se l’havia tornat a trobar just l’endemà. Una altra vegada «per pura casualitat», en aquesta ocasió davant l’entrada de la funerària. Un punt de trobada mal escollit, ja que a Elaine no se li acudia quin assumpte urgent podria haver de resoldre en aquell lloc. A més, Frank Baker, l’enterramorts, era un vell amic del seu pare i la seva dona era una xafardera. La relació entre Elaine O’Keefe i William Martyn («un paio dels campaments de buscadors d’or», com sens dubte el definiria la senyora Baker) ja era coneguda per tota la gent del poble.

—És un cavaller com Déu mana, papa. De debò. El seu pare té una propietat a Irlanda. I fins i tot ha estudiat Dret! —va informar Elaine, no sense orgull en referir-se als estudis del noi. Era, en efecte, un autèntic triomf en el currículum del seu home ideal.

—Bé. I després va decidir venir aquí a buscar or, oi? És que a Irlanda hi ha massa advocats, potser? —va ironitzar Ruben.

—Tu també vas buscar or quan eres jove! —li va recordar la seva filla.

Ell va somriure. Elaine tampoc no hauria estat una mala advocada. En el fons, li resultava difícil ser sever amb ella, ja que per molt que estimés els seus fills mascles, adorava la seva filla. A més, Elaine s’assemblava massa a la seva estimada Fleurette. Tret del color dels ulls i el nassarró punxegut, era gairebé una rèplica de la seva mare i la seva àvia. El to rogenc dels seus cabells es diferenciava una mica del de les seves antecessores. Els cabells d’Elaine eren més foscos i potser una mica més fins i arrissats que els de Fleurette i Gwyneira. Ruben, per la seva banda, només havia llegat als fills els seus serens ulls grisos i els cabells foscos. Stephen, en especial, era «el viu retrat del seu pare». El més jove, Georgie, era emprenedor i inquiet. En el fons, tot encaixava perfectament: Stephen seguia els passos del seu pare respecte a la jurisprudència i Georgie s’interessava pel comerç i somiava a obrir filials dels Magatzems O’Kay. Ruben era un home afortunat.

—William Martyn es va veure involucrat en un escàndol —va intervenir Fleurette, mentre dipositava un gratinat sobre la taula. Aquell dia se servia el mateix plat a la pensió de Helen. Així, doncs, Fleurette no havia cuinat, sinó que havia encarregat a Laurie i Mary un «sopar per endur-se». Tampoc no havia anat a la botiga.

—Com ho saps? —va preguntar el seu marit, mentre Elaine gairebé deixava caure la forquilla de la sorpresa.

—Un escàndol? —va fer amb un fil de veu.

Un raig va travessar la cara extremament pàl·lida de Fleurette. Sempre havia estat una magnífica espia. Ruben encara recordava com li havia desvelat «el misteri al voltant d’O’Keefe i Kiward Station».

—Bé, avui a la tarda he anat de visita a casa dels Brewster —va respondre com qui no vol la cosa. Ruben i Fleurette coneixien Peter i Tepora Brewster des de la seva infantesa. Peter era un agent d’importacions i exportacions i al principi havia obert un negoci de llana a les planes de Canterbury. Després, quan la seva dona Tepora, que era maori, havia heretat terres a Otago, s’havien mudat allà. Ara vivien a prop de la tribu de Tepora, a uns quinze quilòmetres a l’oest de Queenstown, i Peter dirigia l’exportació de l’or que allí s’extreia—. Acaben de rebre visita d’Irlanda: els Chesfield.

—I creus que William Martyn és més conegut que la reina Victòria a tot Irlanda? —va preguntar Ruben—. Com se t’ha acudit preguntar-los-ho?

—Doncs, ho he encertat, no us sembla? —va replicar Fleurette amb picardia—. Ara, seriosament, no podia saber-ho, és clar. Però lord i lady Chesfield pertanyen a la genuïna aristocràcia britànica. I, pel que l’àvia Helen va esbrinar, el jove prové de cercles afins. I Irlanda tampoc no és tan gran, oi?

—I què és el que ha fet el tresor de Lainie? —va preguntar Georgie, curiós, mentre feia una ganyota a la seva germana, gaudint del seu estat de confusió.

—No és el meu tresor! —va protestar Elaine, i es va contenir. Al capdavall, també ella volia saber en quin escàndol s’havia ficat William Martyn.

—Bé, tampoc no ho sé amb exactitud. Els Chesfield han fet conjectures. Sigui com sigui, Frederic Martyn és un noble rural força important, en això Lainie té raó. Però William no té herència, perquè és el fill menor, a més de l’ovella negra de la família. Va simpatitzar amb la Lliga Irlandesa de la Terra...

—Doncs això més aviat parla en favor seu —va dir Ruben—. El que els anglesos fan a Irlanda és un crim. Com pot permetre’s que la meitat de la població es mori de fam quan un té els sacs plens de gra? Els arrendataris treballen per una misèria, mentre els terratinents no deixen d’engreixar-se. Em sembla molt elogiable que el jove doni suport als pagesos!

Elaine estava radiant.

La seva mare, en canvi, semblava preocupada.

—No quan les coses degeneren en actes terroristes —va observar—. I això és el que ha explicat lady Chesfield. William Martyn va estar implicat en un atemptat.

El seu marit va arrufar el nas.

—Quan? Pel que sé, els últims aixecaments importants es van produir a Dublin el 1867. I d’activitats aïllades dels fenians o d’altres organitzacions independentistes no se n’esmenta res al Times. —Ruben solia rebre diaris anglesos amb un retard d’unes quantes setmanes, però els llegia amb atenció.

Fleurette va arronsar les espatlles.

—Probablement devia fracassar abans de causar danys greus. O pot ser que només estigués en l’etapa de planificació, no ho sé. Al cap i a la fi, William tampoc no està en una presó, sinó que festeja obertament i amb el seu autèntic nom la nostra filla. Ah, sí, parlant del tema es va esmentar un altre nom. Un tal John Morley...

Ruben va somriure.

—Llavors segur que es tracta d’una equivocació. John Morley de Blackburn és el ministre d’Irlanda i resideix a Dublin. Dóna suport a la Llei d’autonomia. És a dir, està del costat dels irlandesos. Matar-lo no afavoriria en absolut la Lliga de la Terra.

Fleurette va començar a servir el sopar.

—És el que dic, els Chesfield no s’han expressat amb claredat, suposo —va comentar—. També podria ser que no hi tingués res a veure. Una cosa sí que és segura: ara William Martyn és aquí i no a la seva estimada Irlanda. Un fet ben estrany tractant-se d’un patriota. Quan s’exilien per iniciativa pròpia ho fan a Amèrica, on es reuneixen amb els seus coreligionaris. Un activista irlandès en un jaciment d’or de Queenstown és una cosa un pèl estranya, si més no.

—Però no és res dolent! —es va precipitar a aclarir Elaine—. Pot ser que vulgui trobar or i després comprar terres al seu pare i...

—Molt probablement —va intervenir Georgie—. Podria comprar tot Irlanda a la reina?

—En qualsevol cas hem de vigilar aquest jove —va dir Ruben, donant per acabat el tema—. Si vol sortir a passejar amb tu —va afegir picant l’ullet a Elaine, a qui gairebé se li va tallar la respiració davant la idea—, i és una intenció que ha expressat, segons m’ha explicat un ocellet, pots convidar-lo a sopar. Bé, i ara tu, Georgie. Què m’ha dit aquest matí la senyoreta Carpenter sobre els teus deures de matemàtiques?

Mentre el seu germà intentava explicar-se, Elaine a penes va aconseguir menjar res a causa dels nervis. William Martyn s’interessava per ella! Volia anar a passejar amb ella! Potser fins i tot volia anar a ballar! O almenys a l’església. Sí, això seria fabulós! Tothom veuria que ella, Elaine O’Keefe, era una senyoreta festejada per l’únic cavaller britànic que s’havia perdut a Queenstown. Les altres noies es posarien verdes d’enveja! I sobretot la seva cosina, aquella Kura-maro-tini de qui tots deien que era tan maca i la visita de la qual a Queenstown estava envoltada d’un fosc misteri. De segur que hi havia involucrat un home. O quins altres misteris foscos podia haver-hi? Elaine amb prou feines podia esperar que William li demanés per sortir. I on anirien a passejar?

Al final, els dos joves van sortir, després que William li hagués preguntat galantment si li venia de gust ensenyar-li Queenstown. Elaine ho va considerar una excusa perfecta. Queenstown consistia pràcticament en el carrer Gran, i la barberia, la ferreria, correus i els magatzems no necessitaven gaires més explicacions. Interessant era, com a molt, l’Hotel de Daphne, però Elaine i William farien, com era natural, una marrada per evitar-lo. Finalment, Elaine va decidir ampliar una mica el concepte de «ciutat» i portar al seu príncep blau pel camí del llac.

—El Wakatipu és enorme, malgrat que no sembli tan gran a causa de les muntanyes que l’envolten. Però de fet fa gairebé tres-cents quilòmetres quadrats. A més, sempre està en moviment. L’aigua puja i baixa contínuament. Els maoris diuen que són els batecs del cor d’un gegant que dorm a les profunditats del llac. Però, és clar, això només és una llegenda. Els maoris conten moltes històries d’aquesta mena, sap?

William va somriure.

—També al meu país abunden les llegendes. De fades i lleons marins que en les nits de lluna plena adopten forma humana...

Elaine va assentir amb vehemència.

—Sí, ho sé. Tinc un llibre de contes irlandesos. I el meu cavall porta el nom d’una fada: Banshee. Li agradaria conèixer-lo? És una euga cob. La meva altra àvia va fer venir de Gal·les els seus avantpassats.

William va fingir interès, perquè en realitat els cavalls no l’atreien gaire. Tampoc no li importava que Gwyneira Warden hagués portat de Gal·les els ancestres de l’animal. Sí que li importava, i molt, el fet que a la nit, després del passeig, coneixeria els pares d’Elaine, Ruben i Fleurette O’Keefe. És clar que ja els havia vist i havien mantingut una breu conversa, perquè havia comprat tot el que necessitava per extreure l’or a la seva botiga. Ara l’havien convidat a sopar i establirien una relació privada. I tal com estaven les coses, això era molt urgent. Al matí, Joey havia acabat dissolent la seva societat. Si bé l’experimentat buscador d’or havia aguantat pacientment els primers dies, la «falta de vitalitat» de William, com ell ho anomenava, havia acabat amb els seus nervis en poc més d’una setmana. William, al seu torn, trobava normal dedicar-se a acabar el safareig d’or més pausadament després dels primers dies de treball dur, sobretot perquè volia que li passés el cruiximent d’ossos. I tenia temps, almenys William. Joey, en canvi, li havia deixat clar que, per a ell, cada dia que passava sense trobar or era un dia perdut. I no es referia a palletes grans com bales, sinó a una mica de pols d’or que li garantís el whisky i la seva porció diària de ranxo o carn de moltó al campament.

«Amb un xaval tan malcriat com tu, mai no s’arriba a cap lloc», li havia etzibat de cop. I s’havia buscat un altre soci, un que tenia una concessió tan prometedora com la de William i que havia acceptat repartir beneficis amb Joey.

Així, doncs, William havia de continuar pel seu compte o buscar-se una altra ocupació. I preferia això últim. Al vespre ja s’apreciava l’inici de l’hivern a les muntanyes. Al juliol i l’agost, Queenstown devia estar totalment nevada, cosa que sens dubte oferiria un espectacle molt bonic. Però, rentar or en un riu gelat? No era capaç d’imaginar-se una cosa pitjor. De segur que Ruben O’Keefe li donaria bons consells.

William ja havia vist la casa dels O’Keefe a la vora del riu. Comparada amb la propietat del seu pare, no impressionava gaire: una acollidora casa de fusta amb jardí i un parell d’estables. És clar que, quant a residències senyorials, calia abaixar el nivell en aquell nou país. I deixant de banda la seva arquitectura un pèl primitiva, Palleta d’Or tenia punts en comú amb les residències de la noblesa rural anglesa. Per exemple, els gossos que s’abraonaven a sobre el nouvingut que trepitjava el terreny. La mare de William havia tingut corgis, però aquí es dedicaven a la cria d’una espècie de collie. Gossos pastors, i, com Elaine li havia explicat encantada, també importats de Gal·les. La mare d’Elaine, Fleurette, havia dut la gossa Gracie de les planes de Canterbury, i Gracie s’havia afanyat a multiplicar-se. William ignorava per què necessitaven tants gossos, però per a Elaine i la seva família formaven simplement part de la casa. Ruben O’Keefe encara no havia arribat, així que William va haver d’aguantar encara un passeig pels estables i conèixer la meravellosa Banshee d’Elaine.

—És especial perquè és blanca! En els cobs és una cosa força estranya. La meva àvia només en tenia de negres i de color canyella. Però Banshee descendeix d’un poni gal·lès de muntanya que van regalar a la meva mare de petita. És summament vell, fins i tot jo l’he muntat.

Elaine no parava de xerrar, però a William no el molestava. Aquella noia li resultava captivadora, el seu temperament vivaç li aixecava l’ànim. Semblava que no podia estar-se quieta. Els seus rissos pèl-rojos es balancejaven al compàs dels seus gestos. A més, aquell dia s’havia arreglat per a ell. Portava un vestit verd herba adornat amb puntes marrons. Intentava, en va, contenir la cabellera amb cintes de vellut en una mena de cua de cavall, però ja abans d’haver acabat l’excursió per la ciutat, els seus cabells estaven tan esvalotats com si no se’ls hagués pentinat. William va començar a pensar com seria besar aquella criatura assilvestrada. Havia viscut experiències amb noies més o menys accessibles a Dublin, així com amb les filles dels seus arrendataris; algunes eren molt complaents quan a canvi obtenien algun benefici per a les seves famílies, encara que altres es mostraven massa virtuoses. En qualsevol cas, Elaine li despertava instints protectors. Almenys, al principi, William havia vist en ella una noia adorable més que no pas una dona. De segur que seria una experiència fascinant; però, i si la noia es prenia l’assumpte seriosament? No hi havia dubte que estava perdudament enamorada d’ell. Elaine era incapaç de dissimular: els sentiments que experimentava cap a William eren inequívocs.

Naturalment, a Fleurette O’Keefe aquella situació no se li escapava i per això estava preocupada quan va rebre els joves a la galeria de la casa.

—Benvingut a Palleta d’Or, senyor Martyn —va dir, somrient, alhora que li allargava la mà—. Passi i prengui un aperitiu amb nosaltres. El meu marit no trigarà, s’està canviant per al sopar.

Per a sorpresa de William, la bodega dels O’Keefe estava ben proveïda. Devien ser bons coneixedors dels caldos. El pare d’Elaine va destapar un bordeus perquè respirés abans del sopar, i va servir un whisky irlandès de primera qualitat. William el va estar removent a la seva copa fins que Ruben va brindar.

—Per la seva nova vida en un nou país! Estic segur que enyora Irlanda, però aquesta terra té futur, ja ho veurà. Si s’hi integra, no li resultarà difícil estimar-la.

William va brindar amb ell i va proposar un altre brindis:

—Per la seva meravellosa filla, que m’ha introduït tan magníficament a la ciutat. Moltes gràcies pel passeig, Elaine. A partir d’ara, només veuré aquest país a través dels seus ulls.

La jove va resplendir i tots van brindar.

Georgie va posar els ulls en blanc. La seva germana ja podia anar dient que no estava enamorada!

—És cert que es va adherir als fenians, senyor Martyn? —va preguntar el noi, curiós. Havia sentit a parlar dels moviments independentistes d’Irlanda i estava àvid de sentir històries emocionants.

William va semblar que s’alarmava.

—Als fenians? No entenc... —Què sabien allà de la seva vida anterior?

A Ruben la pregunta li va resultar incòmoda. El seu convidat no tenia per què assabentar-se de les indagacions de Fleurette al cap de cinc minuts d’haver-se presentat!

—Si us plau, Georgie. És clar que el senyor Martyn no és un fenià. El moviment independentista està pràcticament apagat a Irlanda. Quan es van produir els últims aixecaments, el senyor Martyn encara devia portar bolquers! Disculpi, senyor...

—Digui’m William.

—William. Però el meu fill ha sentit rumors... Per als joves d’aquí, qualsevol irlandès és un lluitador per la llibertat.

William va somriure.

—No tots ho són, George —va dir mirant el germà d’Elaine—. Si ho fossin, ja faria temps que l’illa s’hauria independitzat... Però, canviem de tema. Té una bellíssima propietat...

Ruben i Fleurette van parlar una mica de la seva finca, Palleta d’Or. Ruben va exposar també amb sorna la història de la seva fracassada recerca d’or. William es va sentir animat. Si el mateix pare d’Elaine no havia reeixit a les mines, sens dubte entendria les seves pròpies dificultats. Al principi, però, no va parlar-ne, sinó que va deixar que els O’Keefe conduïssin la conversa. Com era d’esperar, el van interrogar a fons, però ell se’n va sortir sense cap problema. Va explicar amb fluïdesa els seus orígens i la seva formació, que responia a l’habitual en el seu estrat social: un professor privat els primers anys d’infantesa, un internat anglès d’elit, i al final, el college. No havia acabat els últims estudis, però va obviar esmentar-ho. També va donar una explicació vaga sobre la feina que feia a la granja del seu pare. En canvi, es va esplaiar en els estudis de Dret a Dublin. Sabia que O’Keefe s’interessaria per això i, com que el pare d’Elaine va treure de seguida el tema de la Llei d’autonomia irlandesa, William va parlar-ne amb desimboltura. Quan el sopar ja gairebé havia acabat, estava convençut d’haver causat una bona impressió. Ruben O’Keefe mostrava una actitud relaxada i amistosa.

—I què hi ha de la recerca d’or? —va preguntar al final—. Ja està a punt de fer-se ric?

Era l’ocasió. William va fer cara de preocupació.

—Em temo que ha estat un error, senyor —va admetre—. I no puc al·legar que no m’ho haguessin advertit. La seva encantadora filla ja em va avisar a la nostra primera trobada que l’explotació d’or era més per a somiadors que per a colons seriosos. —Va somriure a Elaine.

Ruben va arquejar les celles.

—Però la setmana passada feia una impressió molt diferent! No va comprar tot l’equip necessari per a la feina, fins i tot una tenda de campanya?

William va fer un gest de penediment.

—A vegades un ha de pagar pels seus errors —va respondre queixós—. Però n’he tingut prou amb uns quants dies a la meva concessió per desil·lusionar-me. El rendiment no ha estat proporcional a l’esforç...

—Això depèn! —va dir Georgie—. Els meus amics i jo vam anar a rentar or la setmana passada, i Eddie, el fill del ferrer, va trobar una palleta d’or per la qual li van pagar trenta-vuit dòlars.

—Però tu t’hi vas passar tot el dia i ni tan sols vas guanyar un dòlar —li va recordar Elaine.

Georgie es va arronsar d’espatlles.

—Vaig tenir mala sort.

El pare va assentir.

—Això resumeix l’essència de la febre de l’or. És un joc d’atzar i només en comptades ocasions s’obtenen autèntics beneficis. La majoria de les vegades funciona de forma irregular. Els homes es mantenen de mala manera amb els beneficis de les seves concessions, i tots esperen el vertader cop de sort.

—Jo crec que la sort espera en un altre lloc —va declarar William i va llançar una breu mirada a Elaine.

La cara de la noia es va il·luminar: tots els seus sentits estaven concentrats en aquell jove assegut al seu costat. Als seus pares no els va passar per alt l’encreuament de mirades.

Fleurette no sabia per què, però, malgrat la imatge impecable que oferia el seu convidat, li feia una sensació desagradable. El seu marit no semblava compartir-la i va somriure.

—I quins plans té ara? —va preguntar cordialment.

—Doncs... —William va fer una pausa efectista, com si no s’hagués plantejat aquella qüestió fins a aquell moment—. La nit que vaig arribar, un dels empleats del banc em va dir que era millor que em centrés en les coses que realment conec. Bé, el més probable és que es referís a l’administració d’una granja d’ovelles...

—Vol anar-se’n? —es va alarmar Elaine, a pesar que va intentar mostrar indiferència.

William es va arronsar d’espatlles.

—A desgrat meu, Elaine, molt a desgrat meu. Però el centre de la cria d’ovelles és a les planes de Canterbury, és clar...

Fleurette li va somriure, sentint-se estranyament alleujada.

—Potser podria proporcionar-li una carta de recomanació. Els meus pares tenen una granja força gran a Haldon i molt bons contactes.

—Però això està molt lluny... —Elaine intentava dominar la veu, però aquella notícia inesperada se li havia clavat com una espina al bell mig del cor. Si William se n’anava i no tornava a veure’l mai més... Va notar que la sang li pujava a la cara. Precisament ara, precisament ell...

O’Keefe va percebre tant l’alleujament de la seva dona com la desesperació de la seva filla. Fleurette volia allunyar aquell jove d’Elaine, fins i tot encara que no tingués del tot clar el motiu. De moment, a ell li havia causat una bona impressió. I brindar-li una oportunitat a Queenstown tampoc no significava un compromís matrimonial.

—En fi... potser les habilitats del senyor Martyn no es limiten a la criança d’ovelles —va intervenir amb jovialitat—. Com li va la comptabilitat, William? Podria necessitar algú a la botiga que em descarregués la feina de la paperassa. És clar que si aspira a un lloc important en una granja...

L’expressió de Ruben va deixar clar que tal aspiració seria il·lusòria. Ni Gwyneira Warden ni els altres criadors d’ovelles de l’est estaven esperant un jove i inexpert petimetre d’Irlanda perquè els digués com havien d’administrar les seves granges. El mateix Ruben no s’interessava per les ovelles, però havia crescut en una granja d’aquella naturalesa i no era cap babau. La cria i el manteniment del bestiar a Nova Zelanda tenia ben poc a veure amb la ramaderia a la Gran Bretanya i Irlanda, Gwyneira Warden sempre ho deia. Fins i tot la granja del seu pare havia estat massa petita per donar beneficis, i això que tenia tres mil ovelles. El pare de Gwyneira, a Gal·les, no arribava al miler d’animals i estava considerat un dels més importants criadors del país. Tampoc no va esmentar a William res sobre els cercabregues que treballaven a Nova Zelanda fent de pastors o esquiladors en les quadrilles.

El jove va somriure, incrèdul.

—Significa això que m’està oferint feina, senyor O’Keefe?

Ruben va assentir.

—Si li interessa. Com a comptable en el meu negoci no es farà ric, però adquirirà experiència. I quan el meu fill s’encarregui de les sucursals en altres ciutats petites —va assenyalar Georgie amb un gest—, hi haurà més possibilitats d’ascens.

William no tenia cap intenció de fer carrera en una ciutat petita com a encarregat de cap sucursal. En realitat, pensava en la seva pròpia cadena de botigues o a entrar en el negoci per matrimoni si les coses seguien evolucionant de forma tan favorable. Però l’oferta del seu amfitrió ja era un començament.

De nou va llançar a Elaine una mirada significativa, i ella va contestar feliç, alternant rubor i pal·lidesa. A continuació, William es va posar dempeus i va allargar la mà a O’Keefe.

—No el defraudaré —va declarar cerimoniós.

Ruben li va estrènyer la mà.

—Per una bona col·laboració! Hauríem de celebrar-ho amb un altre whisky. Aquesta vegada amb un del país. Al capdavall, vostè desitja instal·lar-s’hi per un llarg període.

Elaine va acompanyar William quan aquest es va acomiadar. Els voltants de Queenstown mostraven el seu millor aspecte. La lluna il·luminava les muntanyes imponents i un munt d’estrelles brillaven al cel. El riu semblava de plata líquida i al bosc se sentien les aus nocturnes.

—És estrany que cantin a la llum de la lluna —va dir, reflexiu, William—. Com si fos un bosc encantat.

—Jo no anomenaria cantar aquesta cridadissa... —Elaine era ben poc romàntica, malgrat que s’hi esforçava. Es va apropar discretament al noi.

—Aquesta cridadissa és una cançó d’amor per a les femelles —va observar William—. L’important no és com de bé es fan les coses, sinó per a qui es fan.

El cor d’Elaine es desbocava. Era obvi que ell ho havia fet per ella! Només per la seva causa havia renunciat a una feina ben remunerada en la direcció d’una granja d’ovelles per fer tasques secundàries amb el seu pare. Es va girar cap al jove.

—No hauria... Em refereixo que no hauria d’haver-ho fet —va dir amb timidesa.

William va contemplar aquella cara franca, il·luminada per la lluna, alçada cap a ell amb una barreja d’innocència i esperança.

—A vegades no hi ha cap elecció —va xiuxiuejar. I la va besar.

La nit va esclatar per a Elaine.

Fleurette observava la seva filla des de la finestra.

—S’estan besant! —va exclamar, i va buidar la seva copa de vi d’un glop, com si bevent pogués esborrar aquella imatge.

El seu marit va riure.

—Què n’esperaves? Són joves i estan enamorats.

Ella es va mossegar els llavis i es va servir més vi.

—Mentre no haguem de penedir-nos-en... —va murmurar.