La cançó dels maorís (Núvol blanc 2)

Sarah Lark

Fragmento

 

1

 

—Vostè és la senyora O’Keefe?

William Martyn mirava, perplex, la gràcil noia pèl-roja que l’havia atès a la recepció de l’hotel. Els homes del campament de buscadors d’or li havien descrit Helen O’Keefe com una senyora gran, una mena de drac d’aquells que, amb el pas dels anys, vomita foc. Deien que a l’hotel de Helen hi havia unes normes molt estrictes. No s’hi podia fumar, tampoc veure alcohol i, amb més raó encara, no s’hi podien convidar persones de l’altre sexe si no es presentava un certificat de matrimoni. Si s’escoltaven les històries que els buscadors d’or explicaven, un s’esperava trobar-hi una presó més que no pas un hotel. Malgrat això, en aquell lloc no hi havia puces ni polls, i sí banys per als hostes.

Això últim era el que havia acabat de convèncer William de no fer cap cas dels advertiments dels seus companys. Després de passar tres dies al solar de la vella granja d’ovelles que els buscadors d’or s’havien adjudicat com a refugi, estava disposat a tot per alliberar-se dels insectes. Fins i tot aguantaria la «dona drac» Helen O’Keefe.

Tanmateix, qui el saludava ara no era en absolut cap drac, sinó una bellíssima criatura d’ulls verds amb la cara emmarcada per una cabellera rebel i arrissada d’un daurat rogenc. En tots els sentits, era la visió més agradable que William contemplava des que havia desembarcat a Dunedin, Nova Zelanda. L’ànim, per terra durant setmanes, se li va aixecar de cop.

La jove va riure.

—No, jo sóc Elaine O’Keefe. Helen és la meva àvia.

William va somriure, conscient que així causava bona impressió. A Irlanda sempre entreveia una expressió d’interès en les noies quan observaven una guspira de picardia en els seus ulls blaus.

—Quin greu que em sap! De cop se m’havia acudit un anunci comercial: «Aigua de Queenstown: descobreixi la font de la joventut!»

Elaine va riure per sota el nas. Tenia una cara prima i petita, el nas potser una mica massa afilat i amb un munt de pigues a sobre.

—Hauria d’ajuntar-se amb el meu pare. No para d’inventar-se reclams d’aquest tipus: «Si la pala és bona, oblidi’s de la seva pena», «Buscadors d’or: les eines de Magatzems O’Kay són més fortes que un toro!».

—Ho tindré en compte —va somriure William, memoritzant el nom de l’establiment—. Em donarà una habitació?

La noia va vacil·lar.

—És un buscador d’or, vostè? Llavors... bé, encara queden habitacions lliures, però són força cares. La majoria dels buscadors no poden permetre-se-les...

—Li semblo un d’ells? —va dir William, amb fingida gravetat, arrufant el nas sota els seus abundants cabells rossos.

Elaine el va observar amb franquesa. A primera vista no es diferenciava gaire dels buscadors que veia diàriament a Queenstown. El seu aspecte era una mica brut i malgirbat, portava un abric llarg, pantalons de muntar blaus i botes de muntanya. Ara bé, després d’un segon repàs, Elaine —com bona filla de comerciant— va reconèixer la qualitat de la roba del jove: sota l’abric obert s’entreveia una jaqueta de pell cara; uns cuixals de cuir li cobrien les cames; les botes eren de primera qualitat i la cinta de l’Stetson d’ala ampla era de crinera. En total, una petita fortuna. També les alforges —al principi les portava penjades descuidadament de l’espatlla, però després les havia dipositat a terra, entre les cames— semblaven ben fetes i cares.

Tot plegat no era gens habitual, i molt menys entre els aventurers que arribaven en cerca d’or als rius i les muntanyes dels voltants de Queenstown, ja que eren molt pocs els que obtenien guanys. Tard o d’hora, gairebé tots abandonaven la ciutat tan pobres i esparracats com hi havien arribat. Això també obeïa al fet que els homes, generalment, no estalviaven el que guanyaven a les mines, sinó que corrien a gastar-s’ho tot a Queenstown. Només s’enriquien els immigrants que s’hi quedaven per obrir-hi un negoci. Entre aquests, hi havia els pares d’Elaine amb la seva botiga, Helen amb la seva pensió i els amos d’establiments com Stuart Peter de la ferreria i quadra de lloguer, Ethan amb l’oficina de correus i telègrafs i, sobretot, la propietària de l’anomenat Hotel de Daphne, un local situat al carrer Gran, de mala reputació, però, en general, acceptat per tothom, que albergava el bordell.

William va respondre pacientment i amb un somriure una mica burleta la mirada apreciativa d’Elaine. La noia contemplava una cara alegre i, a les galtes del noi, hi van aparèixer uns clotets quan ell va fer una ganyota amb els llavis. I acabava d’afaitar-se! També això era inusual. Els buscadors d’or es limitaven a utilitzar la navalla d’afaitar quan Daphne organitzava un ball.

Elaine va decidir sondejar una mica el nouvingut.

—Almenys no fa tanta pudor com la majoria.

William va somriure.

—De moment, el mar ofereix la possibilitat de fer-hi banys gratuïts. Però m’han dit que no serà per gaire temps, perquè se’ns acosta el fred. A més, segons sembla, a l’or li agrada l’olor corporal. Qui menys es banya és qui més palletes extreu del riu.

Elaine no va poder evitar riure.

—No hauria de seguir-lo, aquest costum, o tindrà problemes amb l’àvia. Tingui, si és tan amable d’omplir-ho... —Li va allargar un formulari de registre i va intentar, amb discreció, espiar el que William hi anotava amb pols ferm, una cosa també poc corrent, ja que eren ben pocs els buscadors d’or que escrivien amb fluïdesa.

William Martyn... El cor d’Elaine va fer un salt quan ho va llegir. Quin nom més bonic.

—Què he de posar-hi, aquí? —va preguntar William, assenyalant una pregunta sobre el seu domicili d’origen—. Acabo d’arribar. Aquest és el meu primer domicili a Nova Zelanda.

Elaine ja no va aconseguir dissimular més estona el seu interès.

—De debò? D’on és vostè? No, deixi que ho endevini. És el que sempre fa la meva mare amb els hostes nous. Per l’accent se’n coneix la procedència...

Resultava fàcil amb la majoria d’immigrants, encara que de tant en tant es cometessin errors. A Elaine li sonava gairebé igual l’accent dels suecs, els holandesos i els alemanys. Però als irlandesos i escocesos els distingia gairebé sempre, i la gent de Londres era especialment fàcil de reconèixer. Els experts fins aconseguien precisar de quina zona de la ciutat procedien. Ara bé, William era difícil de distingir. Semblava anglès, però tot i així parlava de forma més dolça, allargant les vocals.

—Vostè és gal·lès —va aventurar. La seva àvia materna, Gwyneira McKenzie-Warden, era gal·lesa, i l’accent de William li recordava una mica el d’ella. De totes maneres, Gwyneira no parlava cap dialecte local. Era filla d’un noble rural i les institutrius sempre s’havien ocupat que el seu anglès no tingués cap accent distintiu.

William va fer que no amb el cap, però sense el somriure que Elaine havia esperat.

—Com se li acut? —va replicar el jove—. Sóc irlandès, de County Connemara.

Elaine es va ruboritzar. Mai no hauria tret aquella conclusió malgr

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos